23.3.17

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA EL CORTE INGLÉS'2017


Km 0 a l’1

El diumenge 2 d'abril sortirem una bona quantitat d’aficionats a córrer, per fer una cursa, la d’El Corte Inglés. Una prova que ha servit, i segueix servint, per a que molts i moltes s'iniciïn en aquest món apassionant del córrer. Una cursa que alguns critiquen per la seva massificació i caire propagandístic dels grans magatzems...però tothom s’hi apunta.

Sortirem, deia, a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via i pujarem el passeig fins al carrer Aragó, on girarem a l’esquerra. El Passeig de Gràcia, el carrer més senyorial de Barcelona, està farcit d’edificis singulars que conviden a veure'ls, el primer, el de la nostra dreta en el moment de sortir, al número 2 i 4 del passeig, ja és per quedar-se’l mirant a fons i amb detall...si no haguéssim de córrer. És la casa de Pasqual i Pons, construïda fa més de 100 anys per l’arquitecte modernista Sagnier i Villavecchia. Una curiositat: no és que, com és costum, l’amo de la casa fos un senyor que signés amb la lletra “i” entre els dos cognoms, com és el cas, per exemple, de l’arquitecte (un costum, tot sigui dit de pas, que alguns lingüistes diuen que, contràriament al què creiem, és més castellà que català); l’edifici es compon de dues cases destinades a dos rics burgesos de l’època, la de Sebastià Pascual i la d'Alexandre Pons.

Passada la Gran Via, també a la nostra dreta, en front d’una casa que hi ha al número 24 del passeig -que sembla talment d’un príncep de Rabat- hi ha una altra singularitat: una Alzina que té l’honor d’haver estat lloada en un simpàtic poema per Jacint Verdaguer, tot fent esment al fet que és l’únic arbre d’aquest tipus que hi ha al seu voltant. "... Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic”.

Deia que l’Alzina de Mossèn Cinto està davant d’un edifici que sorprèn. No té res a veure amb el modernisme imperant en aquest carrer. Just abans d’un petit passatge, hi ha una casa d’estil...àrab! Ens costarà poc veure-la: a la planta baixa hi ha un bar de tapes (l’estil de l’entrada d’aquest local no és com la resta de l’edifici) amb un rètol rodo que hi diu Qu Qu.

                                        L’Alzina de Mossèn Cinto davant de la casa d’estil àrab del Passeig de Gràcia, 24.

Del Passeig de Gràcia es poden dir moltes coses. Una que em ve a la memòria: a la cantonada de passeig amb Consell de Cent costat dret, hi havia en els anys seixanta una botiga de regals propietat d’en Ladislau Kubala, el famós davanter del Barça. Va durar poc temps oberta. La gent hi anava pensant veure’l a ell, que era un autèntic ídol, però només hi trobaven a la seva dona i no compraven res. Hi passarem per davant: la botiga ha canviat cent vegades de negoci; ara hi venen els rellotges Watx.

També, a l’altra banda del passeig, hi tenia una tenda de bombons un torero. En Pedrucho, que aquest era el seu nom artístic, era molt popular a Barcelona en una època en la qual -curiositats de la vida- els toros tenien molt èxit a casa nostra. Aquest torero, per exemple, va aconseguir, el mateix dia i a la mateixa hora d'un diumenge, congregar més nombre d'aficionats a la Monumental que espectadors al Camp de Les Corts en una final de copa entre el Barça i el Bilbao. Insòlit, però cert.

Una altra, per exemple, és que, tot i que no ho sembla i costa imaginar-ho, fa uns cent cinquanta anys, el Passeig de Gràcia per on estarem pujant, era un camí que anava al poble de Gràcia. I més tard, a les primeries del segle XX, la gent guapa de Barcelona hi passejava amunt i avall, amb l’objectiu de mirar i deixar-se mirar -en deien "fer la goma". Els senyors amb barret; les noies enganxades del bracet les unes de les altres; les famílies benestants per mostrar-se al complet, minyona o dida inclosa...A algú se l’hi acut que es podria fer una cosa semblant ara? Passejar? Què rars eren els nostres besavis!

                               El Passeig de Gràcia un diumenge a migdia. Any 1920

Girarem a l’esquerra pel carrer d’Aragó, tot just després de passar per davant de tres de les cases –sí se’n poden dir cases- més boniques de Barcelona: la Casa Lleó Morera –la que a la planta baixa té la botiga de Loewe–; la Casa Amatller -que la va fer construir un fabricant de xocolata, per la qual cosa, sí un s’hi fixa una mica –i ara serà possible perquè tot just estem començant- pot veure com la façana recorda a una tauleta clàssica de xocolata - i la Casa Batlló, la d’en Gaudí, davant de la qual sempre hi ha molts guiris fent cua per entrar.

No ho copsarem, però el carrer Aragó per on enfilarem ha estat íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt patent. Fa més de cinquanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens. (Un servidor vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).

A la cruïlla d'Aragó amb el Passeig de Gràcia, on hem girat, hi havia l'estació d'El Baixador (tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista, servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.

Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat famés de  noranta anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station"; anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar, alguna vegada, alguna cosa per fer bricolatge?

                         El Servei Estació, quan era una gasolinera, abans de construir-se l'edifici actual. Any 1930.

Haurem girat per Aragó, i tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant d’una botiga de roba d'home que ocupa la que fou fins fa poc una de les més antigues de Barcelona: el Colmado Quilez. No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres). Però he optat per la tenda de queviures, una tenda que feia  més de cent anys que estava oberta. Quan es va inaugurar el 1908 només hi venien pa. Quan  va plegar, no fa gaire, un hi podia trobar tot allò que no es troba al super del barri: caviar, olis, fumats, vins, licors, delicatessen de tot el món... Per a butxaques farcides, s’ha de dir. O únicament per celebrar, un diumenge, haver fet marca en una cursa. I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 1

Km 1 al 2

Travessarem la plaça del Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca, Josep de Letamendi i de Manjarrés. L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres al pel:

“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.

Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’Hisenda, a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut. Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va fer el 1927).

Una curiositat: la plaça Letamendi, creuada pel mig pel carrer Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat, també amb el seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.

I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia una  particularitat: per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en Boris Kaarlof- veien la pel•lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.

                                             Boris Kaarlof interpretava com ningú a Frankenstein

“El cine és com una finestra oberta al món”, deia el poeta Joan Brossa. No ho deia per la peculiaritat del Cine Oriente, per descomptat, sinó que es referia al cine en genèric. Explicava que una tarda de postguerra va anar al Kursaal (un altre cinema desaparegut que estava també al carrer Aragó/Rambla Catalunya) a veure una pel•lícula de la Greta Garbo, i a la meitat se’n va anar la llum per una avaria. Al cap d’una estona va aparèixer l’acomodador amb una espelma a la mà, i dirigint-se al públic, els va dir: “Es retornarà els diners als que vulguin anar-se’n, però sí n’hi ha que prefereixin no moure’s, jo mateix els explicaré el final”.

Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrers de Muntaner, Casanova...Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”.

                               El Pont del Mico a la cruïlla Aragó-Casanova. Any 1930

Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill.
Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 2 a l’alçada del carrer Calàbria.

Km 2 al 3

Passat Calàbria seguirem avançant amb estretor i encongits. Vull dir que no ens serà còmode córrer fins que no arribem al carrer Tarragona, al final d’Aragó. I és que, certament, aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant...

Aviat, acabant Aragó, i abans de girar per Tarragona, ens trobarem amb el Parc de l’Escorxador a l’esquerra. Passarem per davant d’una caserna provisional dels Bombers que estaven al carrer Provença. L’han posat al costat de l’escultura La Dona i l’Ocell que hi ha al parc, no sense manifestacions de rebuig pels veïns més pròxims, suposo perquè, com és habitual, a la gent no ens agrada que ens pertorbin la tranquil•litat. Necessitem bombers, com també presons i altres serveis, però, “solidaris” com som, els volem lluny de casa, a prop de la d’un altre.

Girarem a l’esquerra i vorejarem el Parc de l’Escorxador, tot admirant l’escultura que dèiem, que tothom sap que l’autor, Joan Miró, obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), va batejar el monument amb un eufemisme. Ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un penis com una casa; de dona i d’ocell no en té res.

Com que aquest escrit no vol ser una guia turística, s’ha de dir que el Parc de l’Escorxador passa èpoques en les quals està molt descuidat. Ara no és de les més dolentes, però hi ha llargs períodes de temps on la brutícia impera per tot arreu, els estanys sense aigua o de color verd fosc, un munt de gossos sense lligar... Una llàstima! El millor, encara bo, la biblioteca.

La zona per la qual estarem en aquest moment s’ha transformat molt en els darrers trenta o quaranta anys. Ara s’anomena emfàticament El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret de carrer Tarragona. Fa seixanta anys era un carrer que servia d’enllaç amb la part alta de la ciutat. El configuraven l’Escorxador i una caserna d’Artilleria. Era un lloc de pas, amb pocs veïns. Hi havia, això sí, ramaders, soldats i culés. Se sabia que el partit de futbol del Camp de Les Corts d’una mica més amunt s’havia acabat, quan baixaven riades de barcelonistes els diumenges pel carrer Tarragona, sempre contents, perquè el Barça d’en Kubala sempre guanyava a casa, sovint per golejada. Avui, aquest diumenge, la riada no serà de pagesos, ni de soldats ni de culés. Baixarà pel carrer Tarragona una altra mena de riuada de gent. Tot i que molts dels que corren seran també del Barça, també n’hi haurà de l’Espanyol i fins i tot d’algun altre equip. No hi ha res més democràtic i que aglutini tanta diversitat com una cursa. I tot just en acabar de passar per davant del Parc de l’Escorxador, en aquesta, ens hem de trobar l’indicador del Km 3.

Km 3 al 4

Acabant el carrer Tarragona veurem a la nostra esquerra l'antiga plaça de toros de Les Arenes, convertida en un centre comercial i d'oci després de fer-hi obres durant molt temps.  L'interior de Les Arenes va ser enderrocat, però van voler mantenir la façana perquè diuen que com a monument, té molt valor arquitectònic. Costa acceptar-ho, al menys a mi, però sí ho diuen els que entenen d’arquitectura ... Només, en tot cas, en petit comitè i dient-ho fluixet, gosaria apuntar que la imatge de la plaça de toros no lliga gaire amb la dels monuments de la ciutat. Ni la plaça ni tot el que envolta als toros. Associar aquest espectacle amb la Barcelona actual se'm fa difícil.

Una precisió: Les Arenes es va construir  a finals del segle XIX damunt d’un monticle on segles enrere ajusticiaven a la forca els condemnats a mort de Barcelona. En aquella època hi havia quatre llocs més per executar-los, i aquest, on ara és la Plaça Espanya, estava fora de les muralles de la ciutat. Es té notícia que la darrera execució a Barcelona d'un enforcat va ser l’any 1832. Es va substituir la forca pel garrot vil, un mètode que estava reservat per a la noblesa. Fins llavors s’estimava que fins i tot amb això hi havia d'haver distincions: els nobles havien de morir asseguts a una cadira i, com que l’agonia era més curta, es considerava que la mort era més digna. Per tot plegat, per aquí, passem-hi corrent! (mai més ben dit).

Creuarem la Plaça Espanya i enfilarem per l’Avinguda Maria Cristina cap a munt. Lloc de visió incomparable aquest: les Fonts de Montjuïc, les Quatre Barres, el Palau Nacional...i de records inesborrables per a molts dels que estem avui corrent. No en debades, aquest és un indret on hi passen, comencen o acaben un munt de curses, una de les quals la marató de fa poc, que a més d’un emocionarà recordar-ho.

Deixarem l’Avinguda Maria Cristina en arribar a les Fonts. No fa falta dir que ella formava part de la reialesa fa un segle i mig. És de suposar que, com que els reis i els aristòcrates eren els únics que llavors feien esport, l'honorem en un indret tan emblemàtic.

Agafarem l'avinguda de Ferrer i Guàrdia i veurem tot seguit, a l'esquerra, un monòlit amb una placa que la ciutat ha posat fa poc en aquest indret en honor de Ramon Oliu, el pioner de l'atletisme popular a Catalunya. La situació del monument s'hi escau, perquè va ser precisament aquí on va començar i acabar la primera marató celebrada a Barcelona l'any 1980, una prova creada per ell. Es de destacar que a la nostra ciutat hi ha molt pocs monuments o noms de carrers que honorin esportistes; aquest n'és un, en homenatge a qui és el "responsable" de la nostra afició a córrer.

                               Monòlit en honor de Ramon Oliu

Una mica més amunt, a la dreta,  veurem el magnífic edifici del Caixa Fòrum, que va ser en els seus inicis una fàbrica de teixits i més tard una caserna de cavalleria dels grisos. Era xocant, durant la dictadura, veure entrar i sortir cavalls d’un edifici modernista de Puig i Cadafalch que estava considerat Monumento Histórico-Artístico. I que, per acabar-ho d’adobar, tenia en una de les seves torres -s’ha conservat- el rètol del fabricant: Casaramona. I just aquí, s’haurà acabat la broma perquè començarà la pujada cap a l’Estadi, una pujada que es fa dir “Si senyor”. Escoltarem els altaveus de l’organització de la cursa que ens recomanaran insistentment parar-nos sí ens sentim fatigats, i cap dalt. Tirarem cap amunt, i a l’arribar a l'altura de l’entrada del Poble Espanyol, hi veurem el senyal del km 4.

Km 4 al 5

Encara que estiguem més contents que un gínjols pujant la muntanya de Montjuïc, alguns veterans (o ultraveterans,,,) no deixarem de recordar que aquest indret, que ara és tan lluït i dóna gust passar-hi corrent, va ser durant dècades un dels llocs més precaris -per no dir vergonyosos- de la ciutat. Per on estem corrent ja hi havia algunes barraques en els anys vint del segle passat. I després de la guerra la situació es va agreujar fins el punt que eren milers les famílies que hi vivien. Malvivien vull dir.

Per fer-nos una idea: als anys cinquanta hi havia a Montjuïc: 6.000 barraques ocupades per prop de 30.000 persones. Autèntics barris -Can Valero, Las Banderas, Jesús i Maria, Tres Pins...-conformaven el que se’n deia “donde la ciudad canvia su nombre”, en afortunada definició de l’escriptor Paco Candel. L’arribada a Barcelona de nouvinguts en busca d’un món millor havia estat una constant des de el primer terç del segle passat, i s’allotjaven on podien. L’Administració de l'època va crear fins i tot un "Servicio de Erradicación del Barraquismo” per tractar de frenar l’extensió del barraquisme. Controlaven i reprimien les noves construccions, i intentaven, infructuosament naturalment, que els immigrants "il•legals" retornessin als seus llocs d’origen. Una “solució” va ser enviar a molts a l’Estadi de Montjuïc a aixoplugar-se sota les tribunes, o davant de l'Estadi en un edifici que en deien el Palacio de las Misiones de Montjuïc. I més tard cap a polígons d’habitatges aixecats corre-cuita a la perifèria. L’èxode no va ser fàcil: fins a les primeries dels anys setanta no es va eradicar del tot el barraquisme a Montjuïc.

                                Barraques a Montjuïc anys cinquanta.

El parc de Montjuïc on estarem corrent, ha estat sempre molt lligat al nostre món del córrer. Precisament, ara, en pujar camí de l'Estadi, servirà per recordar-nos que a les primeries dels anys noranta es feia exactament aquest mateix camí per arribar-hi i acabar la marató. Només una petita diferència: llavors es duien 40 quilòmetres al damunt i s’estava desenquadernat, i ara només en portem 4 i estarem més frescos que un pèsol.

Un apunt sobre el Poble Espanyol per davant del qual estarem passant: aquesta mena de parc temàtic del què són alguns pobles de la Península, no s’havia de dir com es diu. El recinte formava part del conjunt d’obres projectades per a l’Exposició Universal de 1929 i s’havia d’anomenar Iberona, en homenatge als Ibers, els primers pobladors de Catalunya. Però al general Primo de Ribera no li va agradar el nom –no és difícil saber perquè- i el va canviar per Pueblo Español. Per això era qui manava.

I ja que hi estem posats, direm que aquest dictador també va canviar els noms del pavellons de la Fira. Havien de ser d’oficis artesanals, i li va posar els de nobles i reis espanyols. Va substituir nou raigs de llum (5 de grocs i quatre de vermells) que es projectaven sobre Barcelona per darrera del Palau Nacional, per uns altres de color blau-lil•la. I per reblar el clau, va fer enderrocar les quatre columnes que simbolitzaven les quatre barres catalanes, ara feliçment aixecades de nou.

No ens posem de mal humor rememorant certes coses, que avui no toca, i expliquem una anècdota: Al Poble Espanyol, s’hi han filmat algunes pel•lícules, una d’elles El perfume fa uns anys, en la qual la darrera escena es força impactant. Qui hagi vist la pel•li ja sap de que parlem: una multitud al mig de la plaça, nua de pel a pel, amb la Fura dels Baus pel mig. Per filmar-la necessitaven extres i van posar un anunci als diaris demanant: "Per a la escena final de la pel•lícula, es necessiten més de set-centes persones durant una setmana. I bona part d’elles disposades a despullar-se."

També s’ha de dir, per a que no resulti trist pensar amb allò d’abans i ens baixin els ànims que necessitem -especialment dintre de poc, que haurem de tornar a pujar i de valent-, que a Montjuïc, també s’hi feien curses d’automòbils i de motocicletes per les avingudes on ara estem corrent, fins que es van suprimir pels accidents que causaven.

                                Cursa d’automòbils a Montjuïc. Any 1970

Seguirem pujant per l’avinguda de Ferrer i Guàrdia  cap amunt, a trobar la Plaça de Sant Jordi, on hi haurà un avituallament. Compte amb els creuaments dels que, poc habituats, s’abraonaran davant nostre a la recerca d’una ampolla d’aigua. No ens hi enfadem: per a molts, aquesta és la primera cursa de la seva vida i no estan acostumats a acostar-se a la taula abans d’arribar-hi. Són, en potència, corredors i corredores com nosaltres, i aviat els veurem per les curses que es fan i es desfan arreu.

Quins contrastos té la vida! En aquesta Plaça de Sant Jordi, on avui milers de persones estarem fent una festa plena d’alegria, és el lloc on els "12 d’octubre" s’hi apleguen nostàlgics de l’antic règim per commemorar “el dia de la raza”. Tampoc ens hi enfadarem; ho visualitzarem en passar, recordant les imatges que ens donen per la tele aquest dia, però no ens hi posarem cap pedra al fetge. Acostumen a ser quatre i el cabo.

Passada la Plaça de Sant Jordi agafarem un petit tros de l’Avinguda de l’Estadi, i en arribar a l’alçada de l’INEFC, l'edifici dissenyat per Ricardo Bofill on es formen el professors d'educació física, girarem a la dreta pel carrer dels Jocs del 92, que fa baixada, i ens deixarem anar per fer-lo a tota pastilla fins trobar l’indicador del Km 5 que estarà a la meitat del carrer, abans d’enfilar el Passeig Olímpic.

Km 5 al 6

Seguirem pel Carrer dels Jocs del 92 en baixada, un espai per on es fa un tros de la Cursa Lluís Companys a l’Octubre. Veurem de reüll, a l'esquerra, la Torre de Telecomunicacions d’en Calatrava i una mica més enllà el Palau Sant Jordi (més tard el veurem millor) i després de passar el carrer de la Pedrera del Mussol arribarem al del Foc, que enllaça amb el Passeig Olímpic.

Un apunt a propòsit de la Pedrera del Mussol: aquest era un terreny, com molts altres de la muntanya de Montjuïc, que era una pedrera. Va servir per construir edificis de Barcelona des de temps immemorials. De Santa Maria del Mar o la Catedral fins la Sagrada Família, passant per l’Ajuntament, la Generalitat i el Palau de Justícia, un llarg nombre d’edificis públics van ser bastits amb pedra de Montjuïc. I abans que es generalitzés la utilització del totxo, les pedres extretes de les pedreres de la muntanya on estem corrent en aquest moment –hi van haver fins a 25 pedreres, la darrera tancada a mitjans del segle passat-, va ser l’element bàsic de la construcció en la formació de l’Eixample. (Molts immigrants que van arribar a primers del segle passat hi treballaven, i hi vivien a prop, en les barraques que “vèiem” en el quilòmetre anterior)

Un altre apunt, aquest sobre el significat del nom del carrer del Foc: és un mot impactant, però te a veure, senzillament, amb el foc que s’utilitzava en la industria metal•lúrgica de la zona. Del nom del Passeig Olímpic amb el qual enllaçarem tot seguit, com del dels Jocs del 92 per on hem baixat, no cal explicar el significat per a no ofendre a ningú. I menys encara sabent que els (possibles) lectors d'aquests escrits són consumats esportistes.

Una cosa: estem parlant molt de Montjuïc -on hi fem més de la meitat del recorregut d'aquesta cursa- i no diem res de l’origen del mot. Hi ha historiadors que creuen que s’ha d’atribuir el seu significat a (Mont de Júpiter), i altres a Mont dels jueus, que sembla el més versemblant degut a l'existència d'un cementiri jueu a la muntanya -la comunitat jueva del carrer del Call en l'Edat Mitja va ser molt nombrosa- que va ser descobert fa uns anys. Van ser trobades prop de 170 tombes, d’entre les quals alguna del segle IX.

En aquesta zona, a 100 metres del mar, es va localitzar el cementiri jueu que es considera l’origen del nom de Montjuïc

Avançant pel Passeig Olímpic a la recerca de l’Estadi, pensarem que dir-li passeig a aquest carrer és un eufemisme. Ho serà per als que passegen, però per als que corren...! És molt bonic, però la pujada és de pronòstic reservat. Els que han fet aquesta cursa d’El Corte alguna vegada ja ho saben.

Encara bo que, tot just comencem el passeig, albirarem el Palau de Sant Jordi -ara de més a prop-, la magnífica obra del japonès Arata Isozaki que és una de les modernes icones de la ciutat. El Sant Jordi forma part, junt amb l’Estadi, les Piscines Picornell i la Piscina de Salts de Montjuïc, de l’anomenada “Anella Olímpica”, i si celebren esdeveniments esportius de tota mena, incloent esports que sembla impossible que s'hi puguin fer, com la natació. Doncs amb motiu dels Campionats del Món de Natació del 2003 i 2013  es va instal•lar una piscina reglamentària on es van disputar les principals proves dels campionats. Curiosament, un tipus d’esport que no ha quallat en el Sant Jordi ha estat el bàsquet. Fins al punt que el Barça, que a principis dels noranta se li havia fet petit el Blaugrana, hi va jugar una o dues temporades però hi anava poca gent i va haver de retornar al seu pavelló.

Piscina al Palau Sant Jordi                             
Com sigui, el Palau Sant Jordi, la visió del qual ens ajudarà a pujar el Passeig Olímpic, és una meravella, on es fan també memorables espectacles musicals i recitals. Qui no recorda els d’en Lluís LlachSerratMadonnaBruce Springsteen...?

Seguirem pujant pel passeig i, tot i la pujada, no ens queixarem: l’esforç val la pena perquè tot seguit arribarem a l’Estadi. Gairebé no ens n'adonarem -tanta serà l’emoció- que abans d’entrar-hi hi haurà l’indicador del Km 6 i potser ni el veurem per culpa de l’excitació del moment.

Km 6 al 7

Per als que ens agrada córrer, i no diguem per als que avui corren per primera vegada, no hi ha res comparable a fer-ho a dins de l’Estadi, encara que sigui una volta. Entrarem al recinte, creuarem per un túnel que dona accés a la pista en mig de nens i nenes, nois i noies, i avis i avies, que criden trasbalsats pel que els espera, i sortirem a la llum. Veritablement, trepitjar el tartan, com farem, és molt emocionant. No és el mateix tartan vermell que van trepitjar els atletes durant els Jocs del 92 perquè el van  substituïr per un de nou de color blau per als Europeus d'Atletisme del 2010, però com si ho fos. En aquest moment ens sentirem com els olímpics que hi van participar aquells dies inoblidables de l’agost de 1992.

l’Estadi Lluís Companys (nom que se li va posar el 2001 per honorar al president de la Generalitat afusellat també a Montjuïc) és un recinte llegendari. Construït per a l’Exposició Universal de 1929, era llavors el segon més gran d'Europa, després del de Wembley de Londres, i molt aviat es va convertir en un orgull per als barcelonins. S’hi jugava a futbol, a rugbi, s’hi feien combats de boxa, proves d’atletisme en una pista de cendra de 500 metres...

Anys més tard, l’Estadi havia de ser la seu on se celebrés l'Olimpíada Popular de 1936, interrompuda l'últim moment per l'esclat de la Guerra Civil. (la Cursa Lluís Companys que se celebra a l’octubre al voltant del recinte, compromesa amb l’esperit del que havia de ser aquella Olimpíada, es fa com a homenatge per recordar-ho). Sobre aquell esdeveniment, que no es va celebrar, em permeto extreure els darrer paràgraf d’un escrit realitzat el 1992 per un testimoni de l’època, l’atleta Eduard Vivancos, publicat en la revista "Flama", del Casal Català de Toronto: “Molts dels atletes olímpics van participar activament a la lluita contre el feixisme, i una bona part d’ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d’un estadi. Així va acabar, abans que comencés, lo que podia haver estat la gran Olimpiada Popular de Barcelona, preparada amb tant entusiasme i tanta il•lusió per homes de bona voluntat que de bona fe creien en l’ideal olímpic i humà”.

                                             Cartell de la frustrada Olimpíada Popular del 36

Al finalitzar la guerra, la ciutat es va oblidar de l'Estadi de Montjuïc, que semblava condemnat. S'hi feien pocs esdeveniments: uns Jocs Mediterranis el 1955, o la final de Copa del Generalisimo entre el Barça i l’Espanyol el 57, i s’anava degradant. Fins i tot, es va estar a punt d’enderrocar-lo. No es va fer perquè alguns arquitectes s’hi van oposar, i perquè tirar-lo a terra resultava massa car.

Feliçment, en adjudicar-se a Barcelona els Jocs Olímpics, es va remodelar conservant la façana i rebaixant el nivell de la pista onze metres. Una Copa del Món d’Atletisme el 1989 va servir per reinaugurar-lo. Es recorda dues coses d’aquell dia: les goteres, vertaders canals d’aigua, i la xiulada al Rei per haver arribat amb més de mitja hora de retard. Els xiulets van voler ser neutralitzats per part del públic (la televisió va tallar i va donar imatges de la ciutat), però no hi havia manera: com que plovia tant, els que aplaudien no podien alhora aguantar el paraigua i picar de mans i van guanyar els dels xiulets. Tot plegat, goteres i xiulada, va ser un escàndol monumental, del qual se’n va assabentar mig món.

Des de llavors, i des dels Jocs tres anys més tard, a l'estadi s’hi han vingut celebrant alguns esdeveniments esportius com per exemple partits de rugbi o de futbol (va ser el camp de l’Espanyol uns anys), alguns mítings d’atletisme d’un cert nivell, i les arribades de la marató des del 90 al 96.

A propòsit, el que us està donant la llauna amb aquest escrit, té un record molt especial d’una d’aquestes arribades de la marató a l’Estadi (permeteu-li la referència personal): la de quan la seva filla Elisenda, amb un temps de 2h43’11”, hi va guanyar la marató de Barcelona en categoria femenina l’any 1990.

Després de fer la volta a la pista, sortirem de l’Estadi per tornar a agafar el Passeig Olímpic i anar a petar, pujant de nou una mica, a l’Avinguda de l’Estadi. A l’arribar a l’avinguda trobarem l’indicador del Km 7 i l’enfilarem cap a la dreta. Abans però, no ens oblidem de mirar, encara que sigui per un moment, el Peveter de l’Estadi, aquell que es va encendre el dia de la inauguració dels Jocs del 92 mitjançant una fletxa. Aquell del qual, males llengües van dir, l’endemà, que la fletxa va passar de llarg i es va encendre per un mecanisme preparat a l’efecte per si fallava. Jo no ho crec, però es va dir i molt. Fins i tot circulen unes imatges per internet -segurament trucades- que volen qüestionar l’encert de l’arquer Antonio Rebollo.

I una de les escultures més curioses de Montjuïc està en front de l’antiga Porta de Marató de l’Estadi, a l’Avinguda de l’Estadi, a tocar de per on acabarem el Passeig Olímpic i girar per l’avinguda. Es un conjunt que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona en homenatge a Young-Cho Hwang, guanyador de la marató dels Jocs del 1992. No ho veurem el diumenge, perquè tot i que està molt a prop de per on girem en trobar l’avinguda per començar a baixar, no ens hi arriba fàcilment la vista. Si ho féssim, es probable que veiéssim turistes orientals, que venen a visitar l’Estadi, fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi.

Escultura de l'atleta coreà guanyador de la marató dels Jocs del 92
Al girar, justament al girar per agafar l’Avinguda de l’Estadi, veurem al xamfrà de la dreta el Museu Olímpic que es va inaugurar fa pocs anys. Ara no, avui no, però un altre dia val la pena visitar-lo qui no l’hagi vist. Tot l’exposat està relacionat amb l'olimpisme i l’esport, des dels seus orígens fins l’actualitat, i agrada als que hi estem vinculats. És curiós veure, per exemple, unes enormes sabatilles de Roberto Dueñas. Molt recomanable la sala dedicada als Jocs del 92, en la qual hi ha elements que van fer servir els esportistes, així com objectes que es van utilitzar en les cerimònies d’inauguració i cloenda.

A partir d‘ara, i fins el Paral•lel, tot és baixada i convida a córrer. Especialment quan deixarem l’avinguda per girar a l’esquerra i agafar el Passeig de Santa Madrona. Avall va!!! I no us estranyeu -ni us hi poseu pedres al fetge- sí veieu retalladors fent el que els hi és propi, escurçar. En veureu més d’un baixant per l'escales del Museu Etnològic sense seguir per la carretera. Res, tot plegat quatre metres menys, però ja se sap...

Una mica més avall d’aquest museu, que està format per col•leccions d’objectes representatius de les cultures dels pobles d'arreu del món, a la dreta, passarem per davant de l'entrada de La Font del Gat , on hi ha un restaurant a més de la font, dins d'un edifici del 1925, de Josep Puig i Cadafach. A les primeries del segle passat ja hi havia tradició d’anar els diumenges a la muntanya, on hi havia varies fonts, la més popular, aquesta de la Font del Gat. Les excursions solien acabar amb una “fontada”, on es menjava, a prop de la font, i s’acabava ballant La nit de Sant Joan era el lloc preferit de les revetlles, i els nois agafaven berbenes (un tipus de flor que creixia a Montjuïc) i les oferien a les xicotes en un pom. Es diu que les aigües de la Font del Gat eren especialment bones per aixecar l’ànim. Segons una llegenda, el primer que se’n va assabentar de les propietats va ser un gat.

La Font del Gat va donar peu a una de les més populars cançons catalanes, Marieta de l’ull viu. No se sap, a propòsit, si ens esperaran una “noia i un soldat” que es voldran afegir a la festa i es posaran a córrer amb nosaltres. Si hi són, no caldrà preguntar-li a ella el seu nom perquè el durà al dorsal: “Marieta”. Li mirarem els ulls, això sí, perquè a aquestes alçades de la prova ens ajudarà la mirada “tan viva” que té. No se sap tampoc si ens oferirà aigua de la font i “figues de moro” per avituallar-nos, que ens aniria molt bé, ni sí ens obsequiarà amb un "clavell”. Això últim segurament que no: la seva “mare” es quedaria sense, i no podria anar “a ballar” ...

Inefable cartell d'una pel·licula que es va fer l'any 1927 sobre la Marieta de l'ull viu
No se sap sí "la noia i el soldat" hi seran, esperant-nos, però el que sí que hi serà, molt a prop de la Font del Gat, és el senyal del Km 8.

Km 8 al 9

Seguirem "baixant de la Font del Gat” a tot gas...I continuant pel Passeig de Santa Madrona -antigament un camí que arribava fins al Portal de Santa Madrona, una de les portes de la Barcelona emmurallada que està en la part baixa del Paral•lel- passarem per uns llocs que no tenen res a veure amb els d’àmbit esportiu que hem estat travessant en els darrers quilòmetres.

Ara li toca el torn a les arts escèniques. Quina meravella de circuit el de la Cursa d’El Corte! Fixem-nos si no. Passarem per davant del Teatre Grec, construït, com tants llocs de Montjuïch, per a la Exposició Universal del 29, aprofitant una antiga pedrera. A l'entrada del teatre, a la nostra dreta, hi ha uns jardins amb una bella escultura anomenada La noia de la trena. Avui no ens “esperaran” a la porta els actors i actrius perquè el Grec només funciona a l’estiu, però en passar, no ens podrem sostraure a una mena de miratge: imaginar-nos la Núria Espert representant una tragèdia grega. No em pregunteu per què, però quan passo per davant del Teatre Grec sempre penso amb ella. Me la imagino, al bell mig de l’escenari, amb la seva veu inconfusible, i fent unes pauses que tallen l’aire. Un servidor té alguns mites, i la Núria Espert, que va començar fent teatre d'aficionats a l'Orfeó Gracienc, n’és un d’ells.

I tot seguit, abans d’agafar el carrer Lleida, ens trobarem un altre teatre, El Lliure, en un edifici que va ser el Palau de l’Agricultura en el 29, i davant mateix, a la nostra esquerra, el Museu Arqueològic, que era el Palau d’Arts Gràfiques durant l'exposició. Dintre del museu  es conserva una rèplica de les restes d’un monument que hi ha a la ciutat grega d’Olimpia per commemorar la victòria d'un barceloní de la Barcino romana, Lucius Minicius Natalis, que va guanyar una cursa de quadrigues en la 227 olimpíada, l’any 129 de l’era actual. El seu pare i ell eren uns dels romans més rics de la ciutat. Mantenia una bona quadra de cavalls, i després del seu triomf va fer aixecar a Olimpia un gran monument commemoratiu de la seva victòria (en realitat ell era l’amo de la quadriga que conduïa un esclau), del qual encara se’n conserven restes.

Rèplica del monument a Lucius Minicius Natalis
Deixarem el passeig de Santa Madrona en arribar al carrer Lleida i el baixarem –la darrera de les baixades de la cursa- trobant-nos, a la nostra dreta, l’entrada de La Ciutat del Teatre, un complex que comprèn, a més del Lliure, el Teatre del Mercat de les Flors (abans que a Mercabarna com ara, el mercat estava aquí), i l’Institut del Teatre. I al davant, una mica més avall, a la nostra esquerra, el Teatre Musical (l’antic Palau d’Esports), on es fan representacions de musicals que han estat èxits arreu.

Acabant de baixar pel carrer Lleida ens trobarem a la nostra esquerra, al xamfrà amb l’Avinguda Rius i Taulet, la bonica façana de l’Escola VerdaguerEl Verdaguer és un col•legi públic que en la famosa Exposició Universal del 29 (no sé què hagués estat de Barcelona sense aquesta exposició) va ser la seu de les oficines de l’esdeveniment, i l’any següent es va remodelar per convertir-lo amb el que és ara. Tot passant pel davant,  admirarem  la seva façana esgrafiada, que ja té uns quants anys.

Tot seguit, una mica més avall, passarem per davant del Parc de Bombers (ara en desús, però anys enrere, els bombers de guàrdia sortien a ruixar als participants de les curses que passaven per aquí) . I havent passat un lateral de La Fira arribarem al Paral•lel, on -ja falta menys-, ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Un cop creuat el Paral•lel girarem a la dreta pel carrer de Floridablanca per fer-lo tot, des del seu començament fins al final, a la Ronda de Sant Antoni. Un quilòmetre exacte. Abans de girar haurem vist fàcilment la Casa dels Cargols, un singular edifici a la cantonada de Vilamarí amb Floridablanca, que està ple de cargols en els seus ornaments. Una llegenda, no se sap si certa, explica que l’amo de la casa la va fer construir així en agraïment a aquests animalons, que el van fer ric en trobar-se un tresor un dia que va anar a buscar cargols.

El carrer Floridablanca té un nom bonic de veritat. No té, però, tot i que ho sembla, cap connotació poètica. Correspon al d'un senyor que va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys, José Moñino y Redondo, i a qui se li va atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma.

Travessarem l’Avinguda Mistral, que també és bonica, i duu un nom que correspon al poeta occità Frederic Mistral, Premi Nobel de literatura de 1904, i passarem pel punt de sortida i arribada d’una cursa també emblemàtica, la del Barri de Sant Antoni que se celebra al gener, on més d’un i de dos dels que avui estan corrent també hi participa, segur. Ja ho sabeu: inapreciable baixada fins el carrer Urgell, i imperceptible pujada fins la Ronda. Pla, en definitiva. El carrer Floridablanca, a més a més de tenir un nom bonic, és pla. No podem demanar més.

No té, però, coses a destacar, o al menys, qui fa aquesta fisonomia no les sap veure o no les recorda. Només, com a més significatiu, dir que cap el final del carrer passarem per davant de la sala de multicines Renoir Floridablanca, un dels pocs cinemes de Barcelona on projectaven pel•licules de “Cinerama” fa més de trenta anys (llavors era el Florida Cinerama). Un sistema que consistia en una pantalla enorme, sis vegades més gran que les convencionals de l’època, i no sé quants altaveus, que permetia als espectadors “submergir-se i gaudir”, segons la publicitat, a base de bé.

Ara és una casa de pisos, però al costat del cinema, en el xamfrà de Floridablanca amb el carrer Casanova, hi havia un local fa anys on es feien sovint esdeveniments esportius. Em refereixo –potser algú ho recordarà- a el Gran Price. En el Price s’hi feia de tot. Combats de boxa, partits de bàsquet, mítings polítics (abans de la guerra, és clar), sermons de capellans (després de la guerra, és clar), i ball de saló tots els dijous per la tarda, amenitzats per l’orquestra Los Rapsodas. Hi abundaven minyones, però també aprenentes de modista o de perruqueria acompanyades de les seves mares, que feien de "carabina". Estem parlant dels anys quaranta - cinquanta, quan el ball era un lloc habitual per a que les noies i els nois trobessin parella, i "la carabina" era una salvaguarda obligada per a que els nubis no fessin "dolenteries"

En el Price s’hi feia lluita lliure, un espectacle que en la postguerra atreia molt. És feien combats cada diumenge pel mati amb el local ple de gom a gom. Qui això escriu recorda haver-hi anat varies vegades de petit amb el seu pare. Com sí fos ara, li ressona la veu de l’espeaker: “Primer combate de lucha libre americana, a la distancia de cuatro asaltos o a la primera puesta de espaldas. A mi derecha....” Feien veure que es feien molt mal, però tot era tongo. Fins i tot hi havia vegades que el que rebia era l'àrbitre  En passar-hi a tocar el diumenge segur que ho recordaré...no sense una mica de rubor.

                                               Als combats de lluita lliure tot era comèdia

La cursa s'està acabant. A un servidor, aficionat a escriure batalletes com aquestes, li anirà bé trobar el senyal del Km 10 quan el carrer Floridablanca s’acabi i comenci la Ronda de Sant Antoni. Li anirà bé, per sí la vergonya d’haver d’acceptar que li agradava un esport com la lluita lliure americana (el Catch) l’impedís córrer de valent, que és el que toca ara, a falta de l’últim quilòmetre per acabar la cursa.

Km 10 a l’11 (10.766 per a ser exactes  )

Haurem arribat a la Ronda de Sant Antoni en acabar Floridablanca, i en farem uns tres-cents metres, fins a la Plaça de la Universitat. A la dreta de la Ronda, que ja es sabut que -com les altres rondes de l’Eixample de Barcelona- segueixen el traç de l’antiga muralla de la ciutat, veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, un teatre històric. En els seixanta, com molts altres, es va reconvertir en cinema, però de nou, des de fa bastants anys, torna a dedicar-se a l’activitat teatral.

Al final de la Ronda de Sant Antoni arribarem a la Plaça de la Universitat, aquell lloc que té un edifici emblemàtic on, a banda d’aprendre, s’hi tancaven els estudiants descontents del Pla Bolonya i en fer-los sortir al carrer se’ls estomacava. Allargarem la gambada, no fos cas...Passarem per davant de La Mallorquina, un dels comerços més antics de la plaça, que es dedica a vendre roba per a la llar, i enfilarem pel carrer de Pelayo (a mi em costa dir-li Pelai al rei d'Astúries, a qui potser tampoc li agradaria saber que catalanitzem el seu nom des de 1990, ningú sap perquè), on tot just al començar, a la cantonada de la dreta, hi va haver fins l’any 1981 un dels magatzems més populars de la Barcelona de l’època: El Aguila.

Un enorme incendi va acabar amb l’edifici inaugurat el 1925, i l’espectacular àguila que el coronava. No hi va haver ferits, afortunadament, de miracle, perquè va cremar en poc temps. Per falta de pressió de l’aigua, els bombers no van poder fer gran cosa i el foc es va propagar amb rapidesa. Es va comentar, llavors, que a l’amo li va anar de perles l’incendi, perquè el negoci feia temps que no rutllava i no sabia com desfer-se’n. El propietari d’El Aguila era un multimilionari que havia fet duros a cabassos amb l’estraperlo de la postguerra, de qui se’n explicaven excentricitats per sucar-hi pa. Una d’elles la de que, després d’anar al lavabo de casa seva, hi buidava sempre una ampolla sencera de Chanel nº 5.

                                Magatzems El Aguila cremant el 6 de juny de 1981

A més a més d’El Aguila, al carrer de Pelayo hi havia dos grans magatzems més: El Siglo i El Capitol. Els Grandes Almacenes El Siglo, que van tancar fa uns anys, segurament per la competència d’El Corte Inglés, van ser inaugurats a finals del segle XIX molt a prop, a la Rambla, però, per un devastador incendi del dia de Nadal de 1932, van ser traslladats a aquest carrer . Eren els més antics de la ciutat, i tothom els considerava, amb orgull, un exponent del desenvolupament mercantil de Barcelona. Estava situat on ara hi ha els magatzems C&A, que ha conservat la façana de l’edifici i una gran bola de vidre a dalt de tot, que veurem, a la dreta, a prop de la Plaça Catalunya, a mesura que avancem pel carrer. Al Capitol també li deien “Els Alemanys” perquè en el moment que es va inaugurar, el 1917, és dedicava a vendre peces de cristall d’Alemanya. Era molt més petit que els altres dos grans magatzems del mateix carrer, però va anar ampliant-se i finalment venien de tot. Va expandir-se adquirint botigues, una d’elles a Madrid, però en la dècada dels vuitanta tampoc no va poder aguantar la competència, va anar de baixa i va plegar.

Per Pelayo (o Pelai, com vulgueu), cada vegada corrent a més bon pas perquè albirarem la Plaça Catalunya al fons i sabrem que la cosa s’acaba, passarem per un munt de llocs que en poc temps s’han transformat. Barcelona es transfigura constantment, i el carrer  és paradigmàtic en aquest aspecte. Hi ha moltes botigues i edificis que, hi passes avui i demà ja no hi són; avui és una sabateria i demà és un bar, o a l’inrevés. Parlant de sabateries, hom recorda Can Segarra, al costat d‘El Aguila, el lloc on invariablement es compraven totes les sabates per als nens. Les recordo no pas per la seva comoditat sinó per tot el contrari: eren dures com una pedra, un vertader suplici per als  peus, però eren barates i duraven molt; no cal dir res més.

També en aquest carrer, una mica més avall de la sabateria, en front d'on comença el carrer Balmes, existia fa uns anys la redacció de La Vanguardia, on els transeünts s’amuntegaven a l’aparador de la planta baixa per llegir les notícies del diari, que exposaven cada dia de bon matí. Per Pelayo també s’accedia a La Avenida de la Luz, una galeria comercial subterrània a sota mateix del carrer, inaugurada el 1940, que anava des de Balmes a Plaça Catalunya. S’hi podia comprar un disc, anar al barber, berenar, jugar al millón, menjar una neula pamper, comprar-se unes ulleres de sol o unes sabates topolino...tot un món de glamour en els anys cinquanta. Hi havia un cinema que tenia molt èxit, el "Avenida de la Luz”, que em sembla recordar que les sessions començaven a les 11 del matí. Aquest va ser el primer dels cines que va tenir Balañá a Barcelona. El que projectava no era res de l’altre món. De fet, era una sala on normalment feien pel•lícules del tipus Cantinflas o El Gordo y el Flaco. Una anècdota fatal, però curiosa: l’any 1974 es va morir un espectador mentre projectaven la pel•lícula “Los que tienen que morir”. En la dècada dels vuitanta, l’Avinguda de la Llum (llavors ja es podia dir així) va entrar en decadència. En els darrers anys ja no hi anava ningú a comprar ni al cinema (que s’havia convertit en sala X), i va desaparèixer el 1990. Actualment, una part d’aquestes singulars galeries està ocupada per la perfumeria Shepora de l’edifici El Triangle, a l’esquerra, a dos-cents metres del final de la cursa.

                                         Cine Avenida de la Luz a sota del carrer Pelay. Anys cinquanta 

Potser estic parlant massa de molts anys enrere. I per a que no sembli que avui el cronista amateur està nostàlgic, acabo. I ho faig fent una lloança a aquesta cursa que finalitzarem al girar a l’esquerra, al costat del quasi centenari Cafè Zurich (no, no hi torno, però és que el Zurich és una icona de la ciutat) en el xamfrà de Pelayo amb la Plaça Catalunya, a punt de fer els cinquanta metres que falten per pujar al mig de la plaça i arribar a la meta.

Al començar aquest escrit, deia que aquesta és una prova que molts critiquen per la seva massificació. Certament és una mica aclaparadora per la multitud que s’hi aplega. Però ho hem d’acceptar així. Fins i tot em sembla consubstancial a la cursa, i la disbauxa la fa entranyable.

I no s’ha d’oblidar que enguany és la 39ena vegada que se celebra des que el 1979 es va començar a fer, i tampoc que és la més concorreguda d'Europa. I menys encara que molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya.

                                               ..................................

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.cursaelcorteingles.cat/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada