6.5.18

La 'Contra' del programa Ultraesports de Rac1

Dues temporades, del 4 de setembre de 2016 al 22 de juliol del 2018 he intervigut en el programa de ràdio Ultraesports de Rac1 que dirigia el periodista Raúl Llimós. Ha estat un honor per a mi. Una col·laboració curta, d'aproximadament un minut i mig de durada, en la qual exposava la meva reflexió sobre coses del món del córrer. Ho feia cada diumenge per tancar l'espai. En deien La Contra d'en Pucurull
Aquí està el que vaig dir en cadascuna:

La nº 89, 22 de juliol de 2018
S'acaba una etapa
Amics i amigues, és l’hora de l’adéu. No hi ha cap comiat que no sigui dolorós. I aquest meu, avui, quan l’Ultraesports acaba una etapa, ho és. M’ho he passat molt bé fent la ‘Contra’ de l’espai durant dos temporades, i em costa imaginar que ara ja no hauré de pensar què dir els diumenges. Què dir, per a que, modestament, pugui ser interessant als milers d’oients que tenen una afició comuna a la meva. 

El programa aplega moltes disciplines, des del trail a l’alpinisme, i on el córrer, tant el d’elit com el popular, hi té molta cabuda. I aquesta és la seva gran virtut: la difusió d’esports dels quals no se’n parla gaire als mitjans. Al llarg d’aquests dos anys de col·laboracions, he tingut absoluta llibertat per dir el que he volgut. Des de la primera, en que denunciava la plaga que suposa l’ús de l’anglès en el món del córrer, fins a l’última, la setmana passada, en la que em permetia recomanar a la marató de Barcelona que ampliï el temps per acabar-la, com es fa a Londres o Nova York. Gràcies, a Raül Llimós, l’inventor del programa, a qui, en el nou repte que vol començar li desitjo molta sort, que la tindrà, segur. I a la gentil Gemma Montero. Gràcies de tot cor als dos, per l’oportunitat que em van donar d’expressar-me. Avui, amb una mica de tristesa, no us puc dir, “fins diumenge que ve”. Ens retrobarem, estimats amics i amigues, per aquests mons de déu, i mentrestant, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 88, 15 de juliol de 2018
Maratons de més de 6h de temps límit 

Amics i amigues, a la marató de la Ciutat de Mèxic que es farà d’aquí un mes, han establert que el temps límit per acabar-la sigui de tres hores més del que venien donant. En concret, serà de 9. No se n’amaguen: ho fan, diuen, per augmentar el nombre de participants. La mesura ha aixecat una forta polèmica a Mèxic. I també arreu. Fins i tot a casa nostra. Hi ha qui diu que així es pot fer caminant tota l’estona i això és minimitzar-la i devaluar-la. No hi estic d’acord. Enlloc està escrit que, forçosament, s’hagi de córrer la marató en un temps determinat. I en qualsevol cas, qui estigui 9 hores caminant també farà un esforç majúscul. 
Si és cert que el que usualment es dóna són 6 hores, també ho és que cada cop n’hi ha més al món que amplien el temps límit: a maratons tan reconegudes com Berlín en donen 6 i quart, a Nova York i Chicago 6 i mitja, a Tokio 7, i a Londres i Atenes 8. I a Estats Units, que d’això en saben un munt, la meitat de les mil dos-centes maratons que tenen es poden fer en més de sis hores. Moltes en 8 o 10 i algunes en molt més, sobre tot les de muntanya, i en bastantes no hi ha temps límit. A mi, que com més multitudinària és la marató, més m’agrada, i tenint en compte que a la de Barcelona ha baixat la participació els últims anys, no em semblaria malament que s’ampliessin les actuals 6 hores. S’hi apuntaria més gent, que d’això es tracta. Fins sempre, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.   


La nº 87, 07 de juliol de 2018
Creu de Sant Jordi per a un atleta
Amics i amigues, enguany, el mític atleta català, Tomàs Barris, rebrà la Creu de Sant Jordi. És molt de celebrar, per infreqüent, que un esportista rebi una distinció d’aquest tipus. Al·leluia, perquè a casa nostra som poc donats a honorar a esportistes llegendaris. Per posar un exemple, Barcelona està plena de carrers que duen el nom de sants, militars, capellans i polítics, però de noms d’esportistes, quatre en prou feines. Per això m’alegra sobre manera que es distingeixi a un dels millors atletes catalans de la història, per no dir el millor. 
Només cal dir que durant la seva carrera va ser 16 vegades campió d’Espanya de diverses distàncies, i va aconseguir, ni més ni menys, que batre 34 rècords estatals, unes gestes, aquestes, que cap atleta espanyol ha superat encara. L’admiro de fa molt temps: de quan en els anys cinquanta el veia córrer el 800 i el 1.500 a l’Estadi de Montjuic i guanyar sempre. I l’he conegut i tractat personalment ja de gran. Va arribar molt lluny amb l’esport malgrat les precarietats de tot tipus que hi havia en la postguerra. Un dia em va explicar que a falta de pantaló d’esport, la seva mare li va cosir la bragueta d’uns calçotets per a que pogués participar en la primera cursa que va córrer. Tomàs Barris, digne mereixedor de la Creu de Sant Jordi 2018, va destacar pel seu esperit de superació. I actualment, als seus 88 anys, segueix inspirant-nos: es manté en una extraordinària forma, resultat de no haver deixat de fer activitat física mai. I quan dic mai vull dir cap dia. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
 
La nº 86, 01 de juliol de 2018
L'àmfora dels Jocs del Meditarrani de Bcn
Amics i amigues, avui s’acaben els Jocs del Mediterrani a Tarragona. No vull dir res de la cerimònia inaugural perquè ara és hora de fer la digestió amb tranquil·litat. Us explicaré una curiosa història que va succeir, també en la inauguració d’aquests mateixos Jocs, l’any 1955 a Barcelona . En aquella època, orfe com estava el règim d’encontres esportius internacionals, se li va donar un ressò especial, malgrat de gestes no n’hi van haver cap. I d’un fet col·lateral no se’n va parlar gens. Els organitzadors, volent imitar el què es fa en els Jocs Olímpics, que es duu, com sabeu, una torxa des de Grècia fins el lloc on se celebren, van fer que es transportés aigua del mar en una àmfora des d’Empúries a l’estadi de Montjuïc. 

L’àmfora, que havia estat feta per una prestigiosa joieria i era de plata, va ser portada en relleus per 200 atletes. L’últim, en arribar a l’estadi, va dipositar el líquid que duia en un gerro monumental. En fer-ho, un brollador es va posar en marxa i va fluir aigua cap amunt, amb la qual cosa es van donar els Jocs per inaugurats. Simbolisme pur. Però en acabar la cerimònia, l’àmfora havia desaparegut. Cinquanta anys més tard, la premsa va publicar articles i anuncis per tal de trobar-la. Fins i tot, es recompensava la devolució amb 6.000 euros. Però no hi va haver èxit. A Tarragona no la van poder utilitzar -que potser hauria estat el millor de la inauguració- perquè, a hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 

La nº 85, 24 de juny de 2018
Les pedres de la Carretera de les Aigües
Amics i amigues, la Carretera de les Aigües de Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic per entrenar. Tanmateix, fa dotze o tretze anys, la mida de les pedres que hi havia en algun tram era tan gran que era impossible córrer amb normalitat. 
Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, Km 0, per recollir signatures per tal de demanar a la Regidoria de Sarrià que fes alguna cosa. En vam recollir més de tres-centes. Com que estava jubilat i tenia temps, vaig engegar una campanya amb cartes de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “...no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però la campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui etern. L’altre dia vaig pujar a la Carretera de les Aigües i vaig veure que déu n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que potser seria convenient tornar a fer una altra campanyeta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nª 84, 17 de juny de 2018 
Els gossos i el córrer
Amics i amigues, el doctor George Sheehan, guru del córrer dels anys vuitanta, deia, amb humor, però amb molta raó, que els gossos són els enemics del corredor. També deia que ho són els cotxes i els metges, però d’això ja en parlarem un altre dia. 
Avui, la ‘Contra’ va de gossets: dels que ens trobem quan correm. Tots els que suem la cansalada per aquests mons de Déu hem tingut, segur, alguna experiència amb algun gos, a qui diuen el millor amic de l’home...però deu de ser de l’home sedentari, no del que corre. Voldria, a propòsit, fer-vos unes recomanacions. Compte amb els més petits perquè són els més rabiüts. Eviteu els llocs on els gossos campen al seu aire: els parcs, encara que en diuen públics, són el seu territori, i quan et veuen córrer s’emprenyen i et borden com posseïts. Si un et persegueix, i et sents valent, para’t en sec, no el miris als ulls, fes-li un crit ben fort, i aprofitant la seva confusió fot al camp sigil·losament. I el més important, no discuteixis mai amb el seu amo. Et dirà que ‘No fa res’, que ‘Tranquil, que només vol jugar i que no mossega’. No critiquis el seu gos, que és el que més s’estima al món, ni li diguis que l’ha de dur lligat (un cop vaig fer-ho i em van etzibar que qui havia d’anar lligat era jo). No l’increpis perquè llavors seran dos els enemics que tindràs: el gos i el seu propietari. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.  

La nº 83, 10 de juny de 2018
Peter Norman, l'olímpic oblidat
Amics i amigues, d’aquí uns dies es compliran cinquanta anys dels Jocs Olímpics de Mèxic’68. De ben segur que es rememorarà un gest que va tenir un gran ressò: el de dos atletes negres protestant per les diferències racials durant el lliurament de medalles dels 200m. Els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el cap cot, van aixecar un braç amb el puny en un guant negre mentre sonava l’himne d’Estats Units. 
Ho feien per fer saber al món que els negres no gaudien de llibertat. Castigats, no van poder tornar a competir mai més. És una imatge que recordareu haver vist. El que no és gaire conegut, em sembla a mi, és que l’atleta que compartia podi amb ells, l’australià Peter Norman, un blanc que va quedar segon, es va implicar en la seva lluita. A Austràlia, els aborígens patien exclusió i va voler fer-los costat. Al xandall duia la insígnia d’una campanya que denunciava el racisme. El govern australià el va reprendre severament, i no li va perdonar mai aquesta acció reivindicativa. Va patir un rebuig enorme i va morir al cap d’uns anys, repudiat encara pels estaments oficials i mitja societat. Va rebre, però, un emotiu reconeixement: Smith i Carlos, els dos atletes negres, van viatjar a Austràlia per assistir al seu funeral, per, al final de la cerimònia, dur a les seves espatlles el fèretre de Peter Norman, l’atleta oblidat, medalla de plata dels Jocs del 68. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 82, 3 de juny de 2018
Pujar a l'Everest
Amics i amigues, avui la contra del programa va d’alpinisme. Dimarts es van complir 65 anys de l’arribada del primer home a l’Everest, una fita que em va impactar molt quan era adolescent. Va ser el 29 de juny del 1953 i ho va fer un neozelandès, Edmund Hillary, acompanyat pel xerpa nepalès Tenzing Norgay. Es deia que no eren els primers d’arribar-hi, sinó els primers de tornar-ne i explicar-ho.

És a dir, que altres ja ho havien intentat, i potser aconseguit, però s’havien quedat pel camí de tornada. I això em va impressionar, com em segueix impressionant, quan ho llegeixo, que hi ha més de dos-cents cossos congelats en aquesta muntanya mítica, la recuperació del quals és impossible. Abans que ells s’havien fet algunes ascensions sense èxit. I era un misteri (encara ho és) el saber si els que no en tornaven havien aconseguit arribar al cim. Es van fer expedicions a la recerca de proves sobre si els que van pujar abans que Hillary i Norgay i no havien tornat ho havien aconseguit o no. Una d’elles es va fer 75 anys després que George Mallory i Andrew Irvine, dos famosos alpinistes britànics, ho van intentar el 1924 i van desaparèixer. L’expedició va trobar el cos de Mallory congelat, però no la seva càmera ni una foto de la seva dona que duia damunt per deixar-la al cim de l’Everest. O sigui que el misteri va continuar, i continua. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 81, diumenge 27 de maig de 2018
Quan el franquisme prohibia l'atletisme femení 
Amics i amigues, no és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que ho fan a l’estranger. Per posar un exemple, la darrera marató de Barcelona la van córrer 900 catalanes i de la resta d’Estat i 1800 estrangeres. La cosa ve de lluny. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de seixanta anys, justament quan aquí, l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. 
He dit bé. No és gaire conegut. Però la dictadura va prohibir, des de 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim va concloure llavors que l'atletisme masculinitzava les dones, i ho van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: "Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins el 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països excepte d'Espanya. Dos entrenadors van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, del ridícul que feien. Ella va convèncer a Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’Edat Mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a una mica més de fa cinquanta anys. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.



La nº 80, diumenge 20 de maig de 2018
La història de coratge de Betty Robinson
Amics i amigues, aquest dies es compleixen 90 anys del Jocs Olímpics d’Amsterdam del 1928, on una adolescent, la nord-americana Betty Robinson, va guanyar la medalla d’or dels 100 metres llisos. Una noia que anys després va ser protagonista d’una inspiradora història de coratge i força de voluntat. El 1931 va patir un terrible accident en estavellar-se una avioneta on viatjava, i va passar set mesos en coma profund.

Va recuperar la consciència, però es veia clar que no podria córrer, i caminar amb prou feines. La millor velocista del món havia quedat coixa. L’atletisme s’havia acabat per a ella. Però no es va resignar. Durant dos anys es va sotmetre a una duríssima rehabilitació i va voler tornar a córrer. Era una bogeria. A més a més, no podia fer la seva prova: els velocistes s’han d’ajupir a la sortida i ella no podia flexionar un genoll a causa dels claus que duia en una cama per l’accident. Tampoc va claudicar. Va decidir que faria relleus, on les atletes que reben el testimoni ho fan dretes, i va entrenar intensament. I tant va ser així que la van seleccionar un altre cop per als Jocs del 36 a Berlín, per córrer el tercer relleu del 4x100. Els Estats Units va guanyar, i Betty Robinson, la noia que cinc anys abans semblava condemnada a no poder ni caminar, va aconseguir la seva segona medalla d’or olímpica. Un premi a un esforç personal titànic, que la va convertir en una de les esportistes més admirades de la història de l’atletisme. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 79, diumenge 13 de maig de 2018
Les proves d'esforç
Amics i amigues, el món del córrer està de dol: en quinze dies s’han produït quatre morts. A la marató de Belfast del dilluns va morir un corredor; un altre a la de Londres, poc després de la seva arribada; a Espanya, un maratonià extremeny durant un trail de 21k a València i una triatleta britànica en el Mig Ironman de Marbella fa dues setmanes. Quan això passa, les alarmes es disparen. Però hem de dir que les morts a les proves atlètiques de llarga distància són rares.

Fa un temps, un grup mèdic nord-americà va estudiar onze milions de corredors que havien participat en maratons o mitges maratons durant 10 anys i van concloure que la probabilitat de mort sobtada és d’una per cada 259.000 corredors. Moltes publicacions mèdiques se’n van fer ressò de l’estudi. També alguns mitjans, i això va suposar un alleujament per als que correm maratons perquè va apaivagar el tòpic de la seva perillositat. Tanmateix, tot i que no és qüestió d’alarmar-se com deia, és indiscutible que els que participem en proves d’aquest tipus ens hem de fer revisions de tant en tant. Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada dos. Hauria de ser possible fer-ho a la Seguretat Social, i des d’aquí ho reivindico. En qualsevol cas, mentre no es pugui fer, s’ha de dir que una prova d’esforç és més econòmica que unes bones sabatilles. I els hi hauríem de fer cas als doctors. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 78, diumenge 6 de maig de 2018
Encara corres?
Amics i amigues, sovint em trobo gent que em diu allò tan clàssic de “Encara corres?”. Se li diu a tothom. Però sé que a mi, el que en realitat voldrien dir-me és “Encara corres a l’edat que tens?” Si m’ho preguntessin així els hi respondria que corro per tractar de mantenir-me físicament i mentalment, i per allunyar tot el que puc els problemes de la vellesa. I els hi diria que ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. 

Els hi diria que em trobo bé. Que mantinc les il·lusions i els ànims, i ho atribueixo, precisament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc molta sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que ‘tinc molta sort’, però és una frase feta. Crec que mantenir-se en forma no és únicament una qüestió de sort; un hi ha de posar de la seva part. Tractaria d’ajudar-los dient-los-hi que val la pena moure’s amb certa intensitat per gran que se sigui. Els beneficis que reps, tan físics com anímics, són molts. No sé si m’entendrien. Però potser, algun dia, els pugui ajudar recordar les raons de per què corre algú que està a punt de complir els vuitanta. Un besavi que ho necessita, com necessita el respirar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 77, diumenge 29 d'abril de 2018
Per què corren els presos?
Amics i amigues, amb motiu d’aquest Sant Jordi s’ha publicat el llibre “Per què corren els presos?” escrit per Jordi Panyella, un conegut periodista que va dur a terme una interessant experiència: la de seguir, dia a dia, la preparació de dotze reclusos de la presó de Quatre Camins per córrer la marató de Barcelona de fa un any. 
És la història verídica de dotze homes que s’enfronten als límits físics i emocionals de córrer una marató amb un permís especial, un repte, que no s’havien imaginat poder conquerir, perquè la majoria no havien corregut mai. Us el recomano. Enganxa, perquè el tema ens és proper als que ens agrada córrer, però, en aquest cas, des d’una perspectiva diferent a l’usual. La primera frase del llibre ja és un impacte. Referint-se al primer pres que coneix, l’autor diu: “No passa cada dia que dones la mà a un assassí, a un home condemnat per haver causat la mort d’un altre intencionadament”. Un monitor del centre penitenciari va establir un pla de cinc mesos de preparació, que feien per les afores del poble de la Roca. Cap es va escapar, tot i que un va estar a punt. I set dels dotze van aconseguir acabar la marató. També la va acabar l’escriptor del llibre, qui, amb molta cura, ens fa conèixer les dramàtiques vivències d’uns homes que estan tancats entre reixes, i l’entrenar i córrer la marató els hi suposa un aler de llibertat. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 76, diumenge 22 d'abril de 2018
Un corredor popular guanya la marató deBoston
Amics i amigues, l’any passat, al setembre, dèiem que a la marató del Mundial de Londres, un corredor popular, el japonès Yuki Kawauchi, havia acabat novè. Doncs ara hem de tornar a destacar-lo, perquè ha guanyat, fa vuit dies, ni més ni menys que la marató de Boston, la més antiga i la de més prestigi del món. 
Va fer 2h15 en unes condicions extremes: intensa pluja, 4 graus de temperatura i un fortíssim vent. I amb tot, va ser capaç d’avançar a un munt de maratonians d’elit. I el més destacable, també a l’actual campió del món, el kenyà Geoffrey Kirui i li va treure dos minuts i mig. En Kawauchi, popular o amateur -com se li vulgui dir- i una celebritat per a milions de corredors anònims del món, treballa quaranta hores a la setmana, vuit hores cada dia, com a conserge d’un institut. En ser funcionari no pot cobrar contractes de patrocinadors, només els premis de les curses i maratons que fa. Tot i que, pel que sembla, els diners no són la seva prioritat. Sovint diu “Sóc feliç perquè els populars em consideren un company, algú que, com ells, no corre pels quartos". Curiosament, no té entrenador. Anàrquic, va al seu aire i té una filosofia que m’agrada. Afirma que corre per diversió, per la llibertat que li dóna el córrer. I s’apunta a una i mil curses. Per exemple, avui, una setmana després de vèncer a la marató de Boston, he llegit que té previst córrer una mitja. I no m’estranyaria que també la guanyés. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 

La nº 75, diumenge 15 d'abril de 2018 
El metge que no donava la mà
Amics i amigues, aquest passat dimarts, el 10 d’abril, va fer 122 anys que es va celebrar a Atenes la marató dels primers Jocs Olímpics moderns. No parlo avui de qui la va guanyar, el grec Spiridon, perquè és ben sabut, sinó del que va quedar últim dels nou corredors que la van acabar: el també grec, Sokratis Lagoudakis, que ha passat a la història per una acció que va dur a terme poc després de fer la marató.

Va ser de gran importància per a la humanitat, tot i que crec que no és gaire coneguda. No té res a veure amb l’esport. A finals del segle XIX i primeries del XX, la lepra assolava al món. I Lagoudakis, que era metge de professió, va prendre una decisió esfereïdora: la d’inocular-se bactèries d’aquesta malaltia per tal d’investigar sobre el mal. Comprovava en el seu mateix cos la seva evolució, contribuint, així, a trobar el remei per aturar-la. Curós per no contagiar, se’l considerava esquerp i poc sociable perquè evitava qualsevol contacte amb els demès i se’l coneixia com “l’home que no dóna mai la mà”. Res més lluny de la realitat. Amb un altruisme extrem, Sokratis Lagoudakis, l’últim participant de la primera marató olímpica, va ajudar a que la Ciència utilitzes el seu sacrifici i les seves experiències per erradicar una malaltia aterridora com la lepra. Un sacrifici i una malaltia que, finalment, el van dur a la mort. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 74, diumenge 8 d'abril de 2018 
Perquè els corredors es venen les seves medalles 
Amics i amigues, em van dir que a Internet es venien i compraven medalles de la marató de Barcelona de l’altre dia; la de fa un mes encara no. No m’ho podia creure, però és cert.
Fa anys, els néts del grec Spiridon, el guanyador de la marató dels Jocs Olímpics de 1896, es van vendre per mig milió de lliures la copa de plata que li van donar a l’avi com a premi.
Van dir que l’havien guardat durant generacions, però la crisi econòmica els obligava a desprendre’s del trofeu per poder subsistir. És comprensible. El que no s’entén és que un participant d’una marató, amb el que li haurà costat acabar-la, es vengui mai la seva medalla de metall. El que li donaran no el traurà de cap dificultat econòmica. Però, per molt que costi creure, dos dies després de la marató nostra de l’11 de març, ja n’hi havien en empreses que es dediquen a la compravenda per Internet. Certament, vendre’s la medalla amb la que s’haurà somiat durant mesos, i que hi hagi algú que vulgui comprar-la -ves a saber per què- em sembla matèria d’estudi del comportament humà. Es clar que la necessitat obliga a vegades, com li va passar a la família d’Spiridon. Però no crec que sigui aquest el cas: en un dels portals, la medalla en qüestió es venia per 30 euros, i en un altre –m’agafa mal de panxa dir-ho-, per 5 euros. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 73, diumenge 1 d'abril de 2018
La marató de Bcn perd el pas per lloc icónics
Amics i amigues, el circuit actual de la marató de Barcelona no té res a veure amb el que es feia fa anys, quan anàvem al Baix Llobregat o veníem de Mataró. Des del 2006 correm tota l’estona a la ciutat.

Sortosament, amb el retorn de la prova, l’Ajuntament es va convèncer que, malgrat no els hi fes gràcia als automobilistes - que llavors eren els amos dels carrers -, una marató de prestigi s’havia de fer totalment dintre de la ciutat. I es va adoptar un recorregut molt atractiu per als que correm, en el què passàvem pels llocs més emblemàtics de Barcelona. Però vet aquí que, sense que se sàpiga ben bé per què, cada cop es va eliminant el pas per algun d’aquests punts. Ja no s’entra a les instal·lacions del Camp Nou com es feia en els primers anys, ni s’arriba a l’Hospital de Sant Pau, ni s’entra al Fòrum. Tampoc es passa ja per la plaça de Sant Jaume, ni es baixa per la Rambla...i aquest any s’ha suprimit el pas per davant de la Catedral. Enguany han corregut 2.600 participants menys que l’any passat, la majoria estrangers. No és per culpa d’aquestes eliminacions, esclar; la davallada s’ha d’atribuir, bàsicament, a l’atemptat de l’agost i els cops de porra de l’1 d’octubre, però no és bo anar perdent un llençol en cada bugada. És a dir, anar restant l’atractiu de passar pels llocs icònics de Barcelona mentre correm la marató. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nº 72, diumenge 18 de març de 2018
He acabat la marató
Amics i amigues, el diumenge vaig acabar la marató que tan desitjava córrer. L’any passat, lesionat, no la vaig poder fer, i fa dos anys, vaig haver de plegar al km 23. L’altre dia vaig gaudir molt, i també, com és de rigor quan corres una marató, vaig patir molt. Més enllà de la mitja, quan vaig començar a sofrir, vaig veure a en Dani Nafría, un noi que corre amb una cama ortopèdica i vaig pensar que jo no tenia dret a queixar-me.
Però se’m va fer molt llarga la segona part de la prova, i els dos kms del Paral·lel eterns. De fet, des del km 30 al final, millor no explicar-ho. Però la gent m’animava sense parar en veure un octogenari corrent, i això em donava forces. I fins i tot, en arribar a la Plaça Espanya, i encara que és horrible, la vaig trobar bonica. I no diguem de la felicitat dels últims 195 metres, que els vaig córrer amb els ulls humits. Em vaig emocionar una mica a la sortida, molt al passar el Km 23, i moltíssim a l’arribada. Us recomano no deixar de córrer mai, i quan arribeu a la tercera edat correu la marató. L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que la gent us victoregi com si fóssiu el guanyador, serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida. Vaig fer 6h i 16 minuts. Vaig patir molt. Vaig gaudir moltíssim. Començo a pensar que l’any que ve hi tornaré. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 71, diumenge 11 de març de 2018
La marató de la Tatiana Sisquella
Amics i amigues, avui, precisament avui, vull fer esment d’una columna que va publicar el diari Ara el dia abans de la marató de Barcelona de fa set anys. Per a mi, la més bella glossa sobre la marató que mai s’hagi escrit. Després d’un preàmbul, l’autora deia això:

“Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n'he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m'han fet plorar i m'han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l'Olimp. He vist homes plorar com nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n'han necessitat quatre per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: "Ho he aconseguit". He vist cames que es rendien a pocs metres de l'arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l'orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d'aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s'han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut”. L’autora d’aquest escrit, per si no ho heu descobert, era Tatiana Sisquella, la periodista morta fa quatre anys, a qui, avui, precisament avui, he volgut fer-li un homenatge. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 70, dissabte 3 de març de 2018
La Quima, un mite de la marató
Amics i amigues, a vuit dies de la marató de Barcelona, vull referir-me a un mite del món del córrer a casa nostra i d’aquesta prova: Joaquima Casas, la Quima, la dona que ha estat més vegades guanyadora. Ho ha sigut tres cops: el 1980, 1985 i 1987. I segona, en cinc ocasions. I no tant sols això: va ser la primera catalana que va baixar de 3 hores a la marató: 2.55 el 1982. El seu cas és curiós: als 27 anys va començar a fer fúting per perdre pes desprès d’haver tingut un fill. Aviat es va apuntar a una cursa de muntanya de 4 kms del seu poble, Sant Feliu de Pallerols, i va quedar primera. Es va animar, i pocs mesos desprès va córrer la seva primera marató, a Palafrugell l’any 1979. No tenia ni idea del que era una prova d’aquest tipus. Es va posar unes xiruques i va sortir. I al Km 23 va caure rodona al terra. Uns corredors la van ajudar a aixecar-se i van convèncer una noia que estava mirant, per a que li deixes les vambes que duia. Li anaven grans però se les va calçar i va acabar. Tot i que, en arribar a la meta va tornar a caure. Exhausta, va jurar i perjurar que no correria mai més a la vida una marató. Afortunadament no va complir la seva paraula: des de llavors, la mítica Quima, que als 66 anys segueix corrent, n’ha fet 189. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 69, diumenge 25 de febrer de 2018
La marató del xip
Amics i amigues, a quinze dies de la marató de Barcelona parlem de coses sobre la seva història. La de l’any 1995 és recordada com “la Marató del Xip”. Per què? Doncs perquè per primera vegada a Barcelona, i per primera vegada a l’Estat espanyol, es va utilitzar un curiós enginy lligat a la sabatilla per cronometrar el temps dels participants. Ara sembla el més normal del món, però vint-i-tres anys enrere, el saber exactament la marca que havies fet prescindint del que triguessis en creuar la línia de sortida mitjançant un petit artefacte, era absolutament revolucionari. I a més a més, que servis per conèixer el temps de cada cinc quilòmetres, indicar el del de pas per la mitja, etc, era una cosa de ciència ficció. L’únic inconvenient va ser que com que llavors el xip te’l deixaven en préstec,

era molt emprenyador haver d’ajupir-se per treure-te’l en acabar els 42 quilòmetres. Però els avantatges que suposava ho justificava, i es va acceptar de bon grat aquell plàstic, que feia que quan passaves per damunt d’unes catifes de control emetés un piiiiiip força agradable..., especialment el de l’última que trepitjaves a l’arribada. Gràcies al xip, aquell any és va desqualificar a 9 atletes que no van passar per totes les catifes de control. Per poder presumir (ves a saber de què), tant sols ho havien fet en dues: en la de la sortida i en la de l’arribada. He dit ‘9 atletes’ però és clar que als tramposos no se’ls pot considerar així. Ni llavors ni mai. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 68, diumenge 18 de febrer de 2018
La Pedrera
Amics i amigues, al meu parer, un dels atractius de la marató de Barcelona és el seu recorregut actual. Anys enrere ens enviaven a la quinta forca: al baix Llobregat o sortíem de Mataró. La qüestió, llavors, era que la ciutat estigués lliure de corredors els diumenges per a no fer emprenyar als automobilistes. Ara, i des del 2006, el circuït és feliçment una meravella. Totalment urbana, no cal dir el goig que ens suposa passar per davant del Camp Nou, la Pedrera, la Sagrada Família, per sota de l’Arc de Triomf, i per tants i tants llocs emblemàtics...

Tots tenen una història. I en passar-hi me’n fa recordar alguna, Com, per exemple, el que s’explica dels maldecaps d’una inquilina de la Pedrera fa cent anys. Se li queixava a l’arquitecte Antoni Gaudí que volia posar un piano al pis i no podia fer-ho perquè no hi tenia parets rectes. El poeta Josep Carner va escriure un petit vers ironitzant-ho, que diu així:
“La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada.
-Tanmateix, senyor Gaudí!!!
-Digui, digui, ja pot dir.
Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta.
- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument?
La senyora que li explica
- Oh, veurà, toco el piano una mica.
I va dir el senyor Gaudí:
- Doncs miri, toqui el violí”.
Barcelona està farcida de monuments, i a mi m’agrada veure’ls i recordar coses com aquestes mentre corro la marató. Perquè, per ser franc, em distrauen del martiri dels 42 kms i 195 metres. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 67, dissabte 10 de febrer de 2018
El Tapering
Amics i amigues, ara que falta exactament un mes per a la marató de Barcelona, us voldria parlar del Tapering, un terme anglosaxó que significa rebaixar progressivament la càrrega d’entrenament abans d’una prova atlètica de llarga distància.

Els partidaris del Tapering, redueixen la intensitat i el volum de quilòmetres dues o tres setmanes abans de la prova, de manera dràstica. El que acostumem a fer els corredors populars, contràriament, és destrossar-nos durament fins el final d’un pla per la marató, i com a molt descansar un o dos dies abans i prou. La majoria defugim del període de descans llarg abans de la prova, perquè tenim por de perdre la forma. S’hauria de dir, tanmateix, que és una por sense motiu, perquè hi ha molts exemples que demostren que és a l’inrevés. Molts atletes d’elit s’han vist obligats, per circumstàncies, a no poder entrenar una bona quantitat de dies abans de proves molt importants, i els seus resultats han estat excel•lents. El mític Emil Zatopek es va proclamar campió europeu de 5.000 i 10.000 metres l’any 1950, dos dies després de sortir d’un hospital on una malaltia el va forçar a estar-hi dues setmanes senceres. Doncs aquest any jo també practicaré el Tapering. És a dir, durant els 15 dies abans de la marató faré el gandul i no donaré gairebé ni una passa. A veure què tal. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nº 66, diumenge 4 de febrer de 2018
Jack Foster, 2h11 en marató corria pel plaer de córrer
Amics I amigues, fa anys, obcecat per fer les maratons seguint estrictes i exigents plans d’entrenament, vaig quedar estorat pel que deia en una entrevista Jack Foster, un maratonià d’elit de Nova Zelanda.

Em va captivar la seva filosofia “Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies i prou.” Curiosament, Jack Foster no va practicar atletisme fins els 32 anys. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bicicleta. Quan va començar a córrer a peu va destacar ràpidament. Als 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància del seu país. Als 40 va córrer la marató dels Jocs Olímpics de Munic, on va quedar vuitè. I als 41 anys va fer segon a la dels Jocs de la Commonwealth, amb la seva millor marca: 2h11. Als 44 va tornar a ser olímpic a Montreal, i als 50, amb 2h20 va batre el rècord mundial de la seva edat. També deia, “Per recuperar-me després d’una prova segueixo una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut”. Jack Foster no va deixar de córrer mai, fins que, malauradament, va morir atropellat per un cotxe mentre circulava en bici a prop del seu domicili. Una casa a la façana de la qual, aquest atleta mític que corria pel plaer de córrer, hi tenia una rajola amb aquest pensament seu: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 65, diumenge 28 de gener de 2018
La primera marató es va fer en un velòdrom de Barcelona
Amics i amigues, el córrer a Catalunya ve de lluny. Passat demà dimarts es compliran 108 anys de la primera marató que es va celebrar a Espanya. A Barcelona concretament. Se’n havia començat a fer a Estats Units i a Europa. Se'n parlava a tot el món, i, envoltada de misticisme, va arribar a casa nostra el 30 de gener de 1910.

Com que era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang, es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és la mançana formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París. S’hi van apuntar quatre homes, més aficionats al ciclisme que a córrer. Per completar els 42 quilòmetres, els quatre havien de fer 163 voltes a la pista. Sospitant que no l’acabarien, els organitzadors van establir com a premi una medalla de plata per a tots, encara que haguessin corregut només 25. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador, va fer 3hores52 i li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica. L’endemà, els diaris deien que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans. Es va estendre el pànic i no es va tornar a fer cap marató més enlloc de l’Estat fins molts anys més tard. Un apunt: el Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un vestigi actual d’aquella instal·lació esportiva on es va celebrar, com dèiem, la primera marató a Espanya fa més de cent anys. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 64, diumenge 21 de gener de 2018
Córrer i poesia
Amics i amigues, avui la contra de l’Ultraesports va de córrer i poesia. És així perquè he trobat, en aquell bagul de records que tots tenim, la pàgina d’una revista antiga sobre córrer que us vull llegir. És d’una publicació belga, la Spiridon, de fa gairebé 40 anys, en què un poeta anònim, corredor, es preguntava, precisament, què és córrer. Diu així:
Córrer és anar al fons d’un mateix tot i anant al final del món. És descobrir l’ésser que érem antigament.
Córrer és retrobar gestos simples, experimentar necessitats primàries. Córrer és torrar-se al foc del sol, o gelar-se al mateix temps que les pedres del camí. És escoltar el silenci del bosc. Córrer és anar enlloc sense trobar ningú. És posar-se en vacances de l’existència.
Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames. És afalagar el terreny i acariciar-lo amb els peus.
Córrer és estar dins dels secrets dels déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i murmuris que crèiem desapareguts.
Córrer és barrejar-se amb les conversacions dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les burles dels rèptils. És, també, parar-se a veure el rierol.
Córrer és desafiar el llamp i eixugar la tempesta. És forçar-se, trencar-se. És deixar-s’hi les ungles, la suor, i potser també l’anima. Córrer és sofrir, però també és, igualment, gaudir de petites felicitats, de joies sense igual. Córrer no serà, en definitiva, girar amb els propis peus, pas a pas, i pàgina rere pàgina, el gran llibre de la vida? Fins diumenge que ve, Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 63, diumenge 14 de gener de 2018
La marató compensada

Amics i amigues, us vull parlar d’una prova atlètica curiosa: la ‘Marató Compensada’. A València se’n van celebrar dues: els anys 1995 i 1996. Volent innovar, els organitzadors van establir un reglament per fer de manera que tots els atletes, malgrat les diferències d'edat, competissin en igualtat en fer els 42km,195m. Ho van fer utilitzant unes sortides que donaven avantatge als corredors veterans. Ho feien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans més temps d’avantatge. Per exemple, els de 65 o més anys sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts...i així successivament fins arribar als de menys de 40 que ho feien a l’hora establerta. El primer any, un corredor nord-americà de 70 anys va córrer sol, davant de tothom, aprofitant el plus de sortir abans, però va ser absorbit a dos o tres kms de la meta pels sèniors i no va passar res. Però l’any següent, un veterà gallec molt bo, de 60 anys, en Manuel Rosales, va entrar primer sense que l’atrapessin i va guanyar. Quan tot seguit van arribar els sèniors –que havien sortit mitja hora més tard que ell- es va formar un bon sidral. Es queixaven iradament perquè els premis en metàl•lic se’ls enduien els veterans. Es va formar un cristu de cal ample i l’experiment de la ‘Marató Compensada’ no es va tornar a fer mai més. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 62, diumenge 7 de gener de 2018
40 anys de la marató
Amics i amigues, aquest any que acaba de començar tenim una singular efemèride per celebrar: d’aquí dos mesos es compliran 40 anys de la primera marató popular de la història a l’estat espanyol, origen de l’actual de Barcelona. Va ser al poble de Palafrugell. Llavors no se’n feien de maratons: únicament se’n corria una cada any - el campionat d’Espanya -, i s’havia de ser atleta federat per córrer-la.

És a dir, de popular res de res. Ramon Oliu, un químic català que havia corregut la de Nova York i havia quedat encisat per la prova, va decidir organitzar-ne una. Va parlar amb el doctor Pere Pujol, qui, amb uns amics, feia cada any una tirada d’uns quaranta quilòmetres per uns pobles de la Costa Brava. No li va costar gaire seduir al metge perquè l’ajudés a organitzar una marató seriosa. I el 12 de març de 1978, a Palafrugell, perquè a Barcelona l’ajuntament no li va donar permís per fer-la fins dos anys després, es va córrer la primera de les maratons a Espanya com deia. La van començar 185 atletes i la van acabar 150. Ho rememorarem els 20.000 que sortirem a l’avinguda Maria Cristina l’onze de març, tot celebrant els 40 anys de la prova, just en el moment d’escoltar, exultants i emocionats, el tret de sortida i la ‘Barcelona’ de la Caballé i el Freddy Mercury. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 61, diumenge 31 de desembre de 2017
Sondre Moen, un europeu que corre com un africà
Amics i amigues, fa pocs dies, un corredor blanc, el noruec Sondre Moen, va fer 2h05 en una marató al Japó, una marca reservada fins ara només als atletes africans.
La gesta té valor perquè aporta llum a la controvèrsia de si els negres estan millor dotats que els blancs per a la marató perquè la seva constitució física és diferent i els hi dóna avantatja. No ho sé; el que segur que és diferent és el seu hàbit des de molt petits a recórrer llargues distàncies. Per necessitat; per anar a l’escola o per anar a buscar aigua, mentre que la majoria dels nens europeus o americans destinen bona part del seu temps d’oci a jugar a la play o veure la televisió.

I, per descomptat, un cop han descobert que poden convertir-se en atletes, els negres es dediquen a duríssims entrenaments per aconseguir-ho, estimulats per poder fugir de la fam i accedir a una vida millor. No és el cas dels adolescents i dels joves blancs. Sense anar gaire lluny, els informes ens diuen que a casa nostra mateix, la meitat dels nois i noies de entre 15 a 20 a anys no fan cap mena d’exercici. Aquesta és potser la qüestió de la diferència. A banda, s’ha de dir que el noruec de les 2h05 s’ha sotmès a un entrenament per la marató idèntic al dels africans. I a viure com ells. Ha estat a Kenya vuit mesos fent una vida austera, sense cap confort, corrent ni més ni menys que 220 kms setmanals i fent tirades de 40 o 45 kms. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 60, diumenge 24 de desembre de 2017
La humilitat d’un campió tapat i paralímpic
Amics i amigues, el kenyà Jonah Kipkemoi, ha anunciat que correrà la marató de Barcelona de l’11 de març. Enguany també ho va fer protagonitzant una sorprenent gesta. És paralímpic; va començar la prova com a llebre i la va acabar com a guanyador. Ho explico. Aquest xicot de 25 anys, que viu en un poblet de Kenya i fa d’agricultor, va patir un accident quan era petit, i li va quedar una severa minusvalidesa en un braç que l’impedeix bracejar bé. Per guanyar-se la vida, corre algunes curses de 10k i mitges maratons a Gran Bretanya.

A Barcelona el van contractar, junt amb dos kenyans més, per a que fessin de llebres dels que havien de fer un temps rècord. De sortida, els tres estableixen un ritme infernal, passant la mitja en 1h02 i portant pel carrer de l’amargura al gran favorit, Mekonnen, fins al punt que en el Km 30 abandona. Pel que sé, el director tècnic de la marató que va en el cotxe que obre la cursa ho veu i es posa les mans al cap: només queden dues llebres, ell, que corre la primera marató de la seva vida i havia de plegar en aquest Km 30, i un altre, que ho havia de fer en el 35. Però, insòlitament, segueixen fins acabar la prova, que guanya el paralímpic Kipkemoi en 2h08.47. Quan els periodistes li pregunten que farà amb els diners que rebrà pel seu triomf, contesta: “Em compraré una vaca. Una vaca holandesa a la que li posaré per nom, Barcelona”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 59, diumenge 17 de desembre de 2017
Per què gairebé no hi ha carrers amb noms d'esportistes?
Amics i amigues, la ciutat de Barcelona està farcida de monuments, places i carrers amb noms de polítics, sants, militars...però dedicats a esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues. Va ser una singularitat que s’honorés fa quatre anys al desaparegut Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer i creador de la primera marató, amb un monòlit a pocs metres de la Font de Montjuïc. Llevat de pocs casos, son molts els esportistes catalans morts que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat, i no la tenen.

Per dir-ne alguns d’il·lustres, relacionats amb les disciplines que ens ocupem a l’Ultraesports: Maria Antònia Simó, pionera de l'escalada; el corredor Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin de la història; Lluís Meléndez, el primer atleta català que va participar en uns Jocs Olímpics; Guerau Garcia, el precursor de la marxa atlètica; Rosa Castelltort, una de les primeres dones que van practicar atletisme a Espanya; Gregorio Rojo, el llorejat atleta i forjador d’atletes... La llista podria ser llarga. La realitat és que no honrem com cal als esportistes mítics. Només s’ha de veure que, fins i tot, a un llegendari jugador de futbol com en Kubala, fa temps que molta gent està demanant que hi hagi un carrer amb el seu nom, i res de res. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 58 diumenge 10 de desembre de 2017
L'èxit de la marató de València
Amics i amigues, la marató de València ha tingut un creixement espectacular en poc temps. Per concretar, ha passat de 8.000 participants fa cinc anys a 16.000 en la que es va celebrar fa tres diumenges. De la prova, molt apreciada pels maratonians anònims, se n’encarrega el club d’atletisme de fons Correcaminos. I és sabut que quan una cursa l’organitzen corredors, com és el cas, abunden els detalls pensats per als atletes populars, que la fan molt atractiva. Voldria recordar a un d’aquests corredors valencians, que va ser l’impulsor i l’ànima d’aquesta marató.

Em refereixo al desaparegut Toni Lastra, a qui potser alguns recordareu si la vàreu córrer fa temps. Menut, superactiu, anant d’un lloc a un altre a la sortida i a l’arribada per a que tot sortís bé...Divertit, li agradava contar anècdotes sobre el córrer, com una que em va explicar el dia abans d’una de les maratons que vaig córrer a la ciutat del Túria. Més o menys, era així: “A la marató de l’any passat vaig trobar-me un amic. Un modern runner que duia de tot: unes ulleres tornassolades, un pulsòmetre al pit, una polsera magnètica, dos rellotges digitals...un d’ells, gran com un dònut, tenia alarmes, polsadors, senyals de ritme, i fins i tot un botó especial per escoltar un pasdoble per als moments que decaiguessin els ànims. Presumia de tots els artefactes que portava i li vaig dir, “-A casa tinc un rellotge, que tu no tens...Si vols, te’l deixo per la propera marató de València: és de paret !!!”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 57 diumenge 3 de desembre de 2017
Hem deixat de córrer en asfalt per córrer a la muntanya

Amics i amigues, de fa un temps, a la majoria de curses d’asfalt, hi ha cada cop menys corredors. Dic bé: menys corredors; no corredores, perquè de dones a les curses n’hi ha cada dia més. De fet, si no fos per l’augment de participació d’elles d’un any a l’altre, els resultats serien molt pitjor. He estat pensant en les possibles causes d’aquest fenomen, i després de comprovar dades, he arribat a una conclusió: no és que els homes ens haguem cansat de córrer; el que passa és que, per un costat, el nombre de carreres és cada vegada més gran (hi ha caps de setmana que se celebren a Catalunya seixanta proves). I per un altre costat, s’està produint un transvasament de participants de curses d’asfalt a curses de muntanya.

Recordo que fa uns anys, els trials eren molt pocs el que hi havia. D’ultres encara menys. Tothom corria curses de ciutats o pobles; de muntanya, poques. I ara són molts i moltes els que opten per anar-hi. Parlo amb els que en fan i em diuen meravelles: pel que sembla, a banda de l’atractiu de córrer em plena natura, no s’és esclau del cronòmetre com se n’és en les d’asfalt. Certament, quan trobes algú després de córrer una cursa tipus Jean Bouin, Bombers, o una marató, el primer que et pregunta és “Quin temps has fet?”. I pel què em diuen, això no és important a les de muntanya. Serà veritat tanta felicitat? N’he corregut poques d’aquestes. I com que mai no és tard, m’estic pensant si també m’hi apuntaré. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 56 diumenge 26 de novembre de 2017
Murakami i el perquè de córrer
Amics i amigues, soc un acèrrim seguidor d’en Murakami. Potser perquè, com ell, vaig començar a córrer de gran, potser perquè, com ell també, vaig fer-ho per aprimar-me. També, perquè li agrada la marató com a mi. No ho sé. El que és segur és que vaig gaudir molt amb el seu llibre ‘De que parlo quan parlo de córrer’ (que us recomano si no l’heu llegit) i recorro sovint a les seves vivències sobre una afició comuna. I en llegir-les m’adono que, tots dos, som uns autèntics malalts del córrer. Sobre la idea de que fent exercici es viu més, Murakami aporta una reflexió amb la que estic molt d’acord: "No importa si no visc molt, però, mentre visqui, vull almenys que aquesta vida sigui plena". M’identifico amb ell quan m’assabento que corre pel plaer de córrer, quan, com qui us està parlant, ho fa per divertir-se.

Sense cap pretensió, Per no haver de pensar amb res mentre ho fa. Fins el punt que, quan li pregunten, com ens pregunten sovint als que correm, “Què penses quan corres” (com si la gent s’imaginés que durant aquella estona hem d’estar reflexionant sobre els misteris de la vida), en Murakami contesta: " No penso en res especial. Els dies que fa fred, penso amb el fred. Els dies que fa calor, penso amb la calor. Quan estic trist, penso amb la tristesa. Quan estic alegre, penso amb l'alegria. Això és tot, senzillament”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 55 diumenge 19 de novembre de 2017
Les sis dones que van canviar les maratons
Amics i amigues, és un fet que les dones han tingut molts impediments per córrer maratons. El més significatiu -que ara ens sembla ridícul- és el de que, anys enrere, no les deixessin participar perquè els metges consideraven que una distància tan llarga afectava a la feminitat i no podrien tenir fills. Això passava fins i tot a Estats Units. A la marató de Nova York, els dos primers anys que es va celebrar ho tenien prohibit. Ho van autoritzar el 1972 amb reserves.

Eren sis, i podrien fer-ho, però amb la condició de sortir soles, deu minuts abans que els homes. Quan es van inscriure es van queixar de la segregació. Però ni cas. I el dia de la prova, quan els corredors es disposaven a sortir, es van trobar que les sis noies, que no havien acatat la norma, estaven assegudes al terra, impedint-los la sortida. Es va muntar un rebombori fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats. Va ser un esdeveniment del que se’n va parlar molt i va contribuir decisivament a l’esclat del moviment popular del córrer. Un moviment que creix sense parar, en especial degut a elles. Només cal dir que, fa dos diumenges, a la mateixa marató de Nova York, les corredores eren un 42% del total de participants. 21.000 dones que no van patir cap mena de discriminació, gràcies a les sis maratonianes rebels de 1972. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 54 diumenge 12 de novembre de 2017
Pere Pujol, el gurú de les maratons
Amics i amigues, fa uns dies s’han complert quatre anys de la mort d’una persona que va ser clau pel desenvolupament de l’atletisme a casa nostra. En conservo un gran record. Em refereixo al doctor Pere Pujol, un guru del món del córrer dels anys vuitanta, que va ser el primer que va ajudar a Ramon Oliu a organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va celebrar a Catalunya i a l’Estat l’any 1978.

Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió Marathon, al carrer de les Jonqueres de Barcelona, atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com ens havíem de cordar les sabatilles. Va escriure diversos llibres i centenars d’articles sobre el córrer. Va fer onze cops la marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres, fins un total de 65. El seu millor temps, 2h 38.10. El Dr. Pere Pujol, endocrí d’extraordinari prestigi, tenia una biografia excepcional: Director Metge de la marató, el pentatló i la marxa dels Jocs de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Nova York i Barcelona; director metge del CAR de Sant Cugat durant molts anys... I tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important del que he fet a la vida són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 53 diumenge 5 de novembre de 2017
L'odisea d'na noia discapacitada
Amics i amigues, “Amb treball i passió, tothom pot enfrontar-se a qualsevol repte”. Aquest és el lema de la nord-americana Sarah Reinertsen, la primera dona discapacitada al món que va acabar un Ironman, és a dir, 3.900 metres de natació, 180 km de ciclisme i una marató de 42 km. Va ser al de Hawai quan tenia 30 anys. Als set li van amputar la cama esquerra per damunt del genoll. Als onze va començar a córrer després de veure una noia que participava en una cursa de 10 quilòmetres de Nova York amb una cama ortopèdica.

Quan en tenia disset va participar en el Jocs Paralímpics de Barcelona. No li va anar bé. Va caure i va deixar de córrer dos anys. En recuperar-se va voler dedicar-se a la marató. Va debutar a la de Nova York de 1997 i va acabar-la en 6h30. Un dia va conèixer un noi a qui també li faltava una cama, que anava a fer un Ironman i es va interessar. No sabia nedar, però en va aprendre. Després d’entrenar-se durament, va anar a Hawaii per participar-hi. No el va poder finalitzar. Però no es va arrugar: de fet, en lloc de veure el seu problema com una excusa, li ha servit sempre com una motivació. Un any després ho va aconseguir. Es va convertir en la primera dona amb una cama artificial que feia un Ironman. Va trigar 15 hores i cinc minuts. En acabar-lo, i amb tot el dret de sentir-se orgullosa, va dir: "400 atletes que tenien les dues cames van arribar més tard que jo”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 52 diumenge 29 d'octubre de 2017
La renùncia d'un atleta ex olímpic
Amics i amigues, sovint diem que són molt pocs els esportistes que es mullin en política. Hi ha qui ho justifica afirmant que “no s’ha de barrejar política i esport”. Això és absurd, un conte xinès.

Els homes i les dones son essers polítics per definició. Per això, i en les circumstàncies actuals, cal destacar les veus –poques, insisteixo- que es manifesten en favor del nostre país. Curiosament, la majoria dels que ho fan pertanyen al món del córrer. Com és el cas de l'Andreu Ballbé, exolímpic i recordman d’Espanya de 800m durant molts anys. L’home va rebre fa uns dies una invitació del president del Comitè Olímpic Espanyol convidant-lo a un homenatge als esportistes que van participar als Jocs de Montreal de 1976. S’ha publicat en alguns mitjans que l’atleta li ha contestat amb una carta dient-li que no hi anirà. No vol participar en l’homenatge ni acceptar el diploma que hauria de rebre. La raó: condemnar la repressió que el govern espanyol -del qual n’és una peça cabdal el Comitè Olímpic- està exercint sobre Catalunya. L’atleta li diu que va participar en els Jocs representant Espanya, però amb els anys s’ha adonat del menyspreu i la humiliació permanent que ha patit la seva terra. I en Ballbé, a qui felicito per la defensa del nostre país, s’acomiada amb un contundent missatge: “Ja em podeu eliminar de la llista d’olímpics espanyols”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 51 diumenge 22 d'octubre de 2017
El maratonià desaparegut
Amics i amigues, les maratons són una font inesgotable de curiositats. Si no, fixem-nos en el que va passar a la dels Jocs Olímpics d’Estocolm de 1912. El japonès Shizo Kanakury va començar la prova, però al Km 30 va desaparèixer. Tothom va pensar que havia abandonat.

Però quan van comptar els abandonaments, els hi faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit, la gran esperança del Japó. Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc. Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la policia d’Estocolm el va donar per desaparegut. No va ser fins cinquanta-quatre anys després, que en un programa de televisió va explicar ell mateix el que li va passar. Quan li faltaven 12 km per arribar a meta va veure que una jove sueca li oferia una llimonada des de la finestra d’una casa de planta baixa. Tenia molta set. S’hi va acostar i, exhaust, es va parar una estona per beure-se-la i descansar. La noia l’hi va oferir una cadira, va entrar a la casa per seure una mica...i es va quedar adormit dues hores. Quan va despertar, intimidat , no va anar ni a la sortida ni a l’hotel de la delegació japonesa. Sentint-se avergonyit, va tornar d’incògnit al Japó com va poder. I d’incògnit va viure mig segle, fins que es va decidir a confessar la seva actitud, que creia havia estat un deshonor pel seu país. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 50 diumenge 15 d'octubre de 2017
La Cursa de l'Amistat
Amics i amigues, d’aquí poc, el dia de Tots Sants, se celebra una de les curses més emblemàtiques de Barcelona. Em refereixo a la de l’Amistat, de 16 kms i escaig. Si no l’has corregut mai, i ets un corredor o corredora que t’entrenes, tye la recomano fer-ho. Comença a les portes del castell de Montjuïc, i, desprès de travessar la ciutat acaba a dalt de tot del Tibidabo.

És una prova entranyable, gratuïta -de les poques que en queden- on impera el bon rotllo. No és competitiva i no hi ha premis per als guanyadors. És també una de les més antigues de Barcelona. La primera edició es va celebrar l’any 1981. La va crear el desaparegut Francesc Mates, un sabater artesà, ex atleta del Barça, que en un taller de Sants va fabricar, per cert, les primeres sabatilles per córrer que hi va haver a Catalunya. Els primers anys, cada participant rebia una flor. També, com una mena de ‘Joc de l’Amic Invisible’, tots els que la fèiem aportàvem alguna cosa: unes galetes, una ampolla de vi..., i en acabar, ningú se n’anava sense un regal. Entranyable era i entranyable és. La Cursa de l’Amistat és d’aquelles de córrer pel plaer de córrer. No us la perdeu. Entrareu a la meta, sota mateix de l'Avió de les atraccions del Tibidabo, i sereu rebuts com autèntics guanyadors, sigui quin sigui el lloc i el temps que hagueu fet. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 49 diumenge 8 d'octubre de 2017
Contra lleis injustes, canvis
Amics i amigues, les societats han anat avançant perquè, en algun moment, uns valents i valentes van desobeir lleis injustes. També en el món de l’esport. Per referir-me al del córrer, fa cinquanta anys, la nord-americana Kathy Switzer es va oposar a una norma que prohibia a les dones córrer la marató de Boston.

Es va inscriure amb un nom d’home, i vestida amb un xandall ample la va acabar. El seu gest va servir per fer canviar el reglament de la prova i va suposar un pas de gegant per a que les dones poguessin participar, no únicament a la de Boston sinó també a les poques maratons de llavors. Malauradament, però, i centrant-nos amb els esportistes d’aquí, són pocs els que, essent d’elit, es comprometin com a ciutadans per qüestions socials i polítiques del país. Hi ha excepcions no obstant. I en aquest sentit, és curiós que les poques veus que es manifestin contra lleis arbitraries pertanyin al món del córrer. És el cas de d’en Kilian Jornet i la Núria Picas, que fa temps que proclamen que volen la independència per Catalunya, i, contravenint la norma, són capaços d’acabar curses internacionals aixecant una estelada amb les mans, o plantant-la al bell mig de l’arribada. El valor d’aquests gestos, jugant-se-la, és enorme. Qui sap si, en no haber-se rebel·lat la Switzer un dia, a hores d’ara les dones encara no podrien córrer maratons enlloc. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 48 diumenge 24 de setembre de 2017
Kawauchi, un popular de molt nivell
Amics i amigues, a la marató del Mundial de Londres del mes passat es va produir un fet insòlit: hi va participar un corredor popular, el japonès Yuki Kawauchi, que va acabar en novè lloc, per davant de molts maratonians professionals. En Kawauchi, que va fer 2h12, és popular, o amateur, com se li vulgui dir, en el sentit de que treballa quaranta hores a la setmana i no cobra de cap patrocinador; només els premis de les curses que fa, que són moltes: gairebé una cada setmana, i al voltant de dotze maratons a l’any.

Sense entrenar gaire, les fa amb molt bons resultats: de les setanta que ha corregut n’ha guanyat vint-i-sis, i ha baixat de 2h10 onze vegades. Curiosament, no té entrenador. Quan li pregunten la raó, afirma: "Vull mantenir la meva independència, entrenar al meu aire i córrer on vulgui.” La manera en que, esgotat, arriba sempre a la meta (algun cop l’han hagut de portar a l’hospital), fa que molts li qüestionin que no vulgui un preparador. Però, anàrquic, és l’heroi de milions de corredors populars del Japó que, fins i tot, li perdonen excentricitats com la de l’any passat, quan, amb vestit i corbata, va córrer –i guanyar- una mitja marató. Si ja era famós, ara, després que com amateur hagi arribat abans que molts atletes d’elit a Londres, pocs li discutiran el seu mètode. O, millor dit, la seva falta de mètode. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 47 dissabte 16 de setembre de 2017
10 Ironmans en 10 dies
Amics i amigues, des del dilluns estic en estat de xoc pel que vaig veure i viure. Us explico: els organitzadors dels ‘10 Ironmans en 10 dies’ que va fer Valentí Sanjuan em van convidar a que l’acompanyés els últims cinc quilòmetres de la seva última marató ‘per ajudar-lo a acabar’.


Sabia de les proeses d’aquest xicot, però vaig quedar bocabadat quan vaig saber que volia fer deu Ironmans, des d’un poble d’Andalusia fins a Barcelona, un cada dia, en deu llocs diferents durant deu dies seguits. Per als oients que no ho sàpiguen, un Ironman és una prova de 3.800 metres de nedar, 180 kms de córrer en bicicleta i una marató de 42 kms. Vaig suposar que, l’últim dia, aquest simpaticot noi estaria fet puré, i el final de la seva marató el podria fer amb ell ‘per donar-li ànims’. Fins i tot, pensava que mentre correríem pel Litoral parlaríem tranquil•lament dels reptes que fa, la majoria per motius solidaris. L’animaria pel que estaria a punt d’acabar, perquè ‘segur que ho necessitaria’. Em van dir que arribaria a un ritme de 6 minuts i mig el km. El vaig començar a acompanyar, però res va ser igual al que havia imaginat i pactat amb els organitzadors. En Valentí, després de la pallissa que s’havia fotut en 10 dies, estava fresc com una rosa. S’havia posat a 4 minuts i mig i només vaig poder seguir-lo vint metres. Com deia, encara em dura la depressió. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 46 diumenge 10 de setembre de 2017
Jane Tomlinson, un Ironman amb càncer terminal
Amics i amigues, a finals del 2004 em va impressionar una notícia que va donar la volta al món. Era aquesta: “L’anglesa Jane Tomlinson, de 40 anys, amb càncer terminal, ha acabat l’Ironman de Florida”. La sorprenent història d’aquesta dona arrencava catorze anys abans, quan li van diagnosticar un càncer de mama. El va superar, però deu anys després se li va reproduir.



El diagnòstic llavors va ser letal: els metges li donaven tot just dotze mesos de vida. No obstant això, Jane, casada i amb tres fills, va assimilar el trasbals i va prendre una decisió: començar a córrer per tractar de pal•liar els efectes del tractament que li feien. I no només passaven els mesos i no moria, sinó que enlluernava als metges i a tothom. Primer, corrent curses de pocs quilòmetres i desprès participant en proves de molt alta dificultat. Ningú, ni la medicina, trobava explicació al seu cas, però ella demostrava que les ganes de viure i la força de voluntat podien deixar en evidència els pronòstics mèdics. Constituïa un exemple de fortalesa per a tothom i una esperança per a aquells malalts que es trobaven en una situació semblant. Els metges, atònits pel que feia, seguien afirmant que tenia un càncer terminal. Però, en aquestes condicions, va acabar un munt de curses, quatre maratons, dues triatlons i un Ironman. Malauradament, el 3 de setembre de 2007 va morir. Però va ser set anys més tard del dia que li van pronosticar que en viuria un com a màxim. L’heroïna Jane Tomlinson es va demostrar a si mateixa, i al món, que tot és possible amb determinació i coratge. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/b5f6d84c-e2bb-4bef-b395-befcf4c19aff

La nº 45 diumenge 23 de juliol de 2017
Córrer per altruisme
Amics i amigues, sovint penso que el córrer és una activitat esportiva que va més enllà de fer gambades més o menys llargues. Crec que és un esport que ajuda a molts a ser millors persones.



Segurament no se sap, però hi ha un munt de corredors i corredores populars que posen en marxa reptes solidaris per diferents causes, pensant en els demès. N’hi ha que ho fan individualment, per recaptar fons per ajudar a la recerca de malalties minoritàries, per exemple, i altres, que s’han constituït en grups amb el mateix objectiu, per aconseguir diners per la lluita contra afeccions on la Sanitat no hi arriba prou. També, cada cop més, veiem gent que participa en curses tot ajudant els que no tenen la sort de poder fer-ho per si sols. Des dels que fan de guies d’atletes cecs, fins els que corren espitjant carrets de persones discapacitades. N’hi ha, d’aquests últims, que són fins i tot associacions que es troben cada diumenge per fer-ho. Veure’ls, als uns i als altres, emociona. Alegres i exultants de felicitat els discapacitats, i plens de satisfacció els altruistes que tracten de contribuir a integrar-los. Resulta emotiu comprovar, a les curses, que hi ha qui, aparcant per un dia el propòsit secular de voler fer la millor marca de la temporada, es dediquen a córrer-les per ajudar els que tenen la desgràcia d’estar lligats a una cadira. Es per felicitar-los, perquè, si més no durant una estona, col·laboren a que hi hagi qui pugui oblidar la seva minusvalidesa. Fins sempre, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170723/424263321465/pucurul-latruisme-curses-olidaris-populars.html

La nº 44 diumenge 16 de juliol de 2017
Els Jocs de Barcelona'92 inspirats per la marató
Amics i amigues, no sé si sap gaire que els Jocs Olímpics de Barcelona, l’esdeveniment que està celebrant aquests dies els seu vint-i-cinquè aniversari, van ser inspirats per la primera marató popular a la ciutat l’any 1980. Ho explico, com m’ho van explicar a mi els familiars d’en Ramon Oliu, l’artífex d’aquella marató. En aquella època, l’alcalde de Barcelona era Narcís Serra i el primer tinent alcalde en Pasqual Maragall.



En veure l’espectacularitat de la sortida de la prova, donada, simultàniament amb el tret de rigor i una canonada des del Castell de Montjuïc (com havia vist l’Oliu que ho feien a la marató de Nova York, una canonada des d’unes antigues instal·lacions militars que hi ha a l’illa d’Staten Island des d’on se surt allà), a l’un i l’altre, Serra i Maragall, se’ls va ocórrer la singular idea de demanar uns Jocs Olímpics per a Barcelona. I va ser a partir de llavors quan van començar a treballar molt seriosament amb el projecte d’organitzar-los. Finalment, i com és sabut, quatre anys més tard van ser concedits en un acte celebrat a Lausana, amb la famosa frase d’en Samaranch “À la ville de…Barsalona". O sigui, que l’esclat de la sortida d’una marató popular, la del 80, moment en el que es van desfermar els entusiasmes d’uns quants tocats de l’ala, que era com se’ns conceptuava als que vam fer una cosa tan desconeguda llavors, va ser, molt significativament, el motiu inspirador dels Jocs Olímpics del 92. Que consti en acta! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 43 diumenge 9 de juliol de 2017
L'esport extrem
Amics i amigues, els que correm pel plaer de córrer cada cop som menys. Els esports d’extrema dificultat s’estan posant de moda. Avui, per exemple, se està celebrant una prova que va començar la setmana passada, la ‘X-Alps’, on els participants corren i escalen muntanyes per llançar-se en parapent. I així, volant i corrent, travessar els Alps per fer els 1.100 km que separen Salzburg de Mònaco.



En total, milers de metres de desnivell acumulat i centenars de quilòmetres de córrer i grimpar, amb 10 quilos de material al damunt, parapent inclòs. La fan en dotze dies, i per si no fos prou exigent tot plegat, el que arriba últim desprès de cada etapa, queda eliminat. Una altra prova extrema és l’anomenada ‘Spartan’, que a casa nostra ja s’ha començat a celebrar. Una noia que ha fet una d’aquestes curses m’ha explicat, encisada, que els spartans es troben pel camí amb xarxes per on han de pujar i baixar, bassals de fang que han de travessar, sacs de sorra que han de carregar a l’esquena... Em costa acceptar que aquest tipus de proves se les pugui assimilar a una cursa atlètica, perquè, pel que em sembla, córrer és el de menys. El que importen són els obstacles màxims i els perills. De totes maneres, he d’admetre que, desprès que a Estats Units i al nord d’Europa causen furor, arribarà un dia que també ho faran a casa nostra. Serà el dia, deixeu-me lamentar-ho, que córrer la marató de Barcelona, per exemple, serà considerada una cosa de nens. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170709/423926795239/extremes-curses-marato-pucurull.html

La nº 42 diumenge 2 de juliol de 2017
El córrer genera solidaritat
Amics i amigues, no descobreixo res si dic que el córrer és una activitat que genera solidaritat. No em refereixo únicament a les curses o reptes solidaris, que és una cosa coneguda a casa nostra. A Londres existeix una interessant iniciativa, anomenada Good Gym, que duen a terme corredors i corredores anònims per assistir de manera altruista a la gent gran que viu sola. Fan coses senzilles, com ajudar-los a regar les plantes o canviar una bombeta, per exemple, però el més important és que van a veure’ls per fer-los-hi companyia.



La web que ho articula argumenta: “T'assignem una persona gran que viu a prop teu i està sola per a que, com a mínim un cop per setmana, al sortir a córrer i de camí, la visitis”. El malaurat Carles Capdevila en va parlar en un dels seus articles, on acabava dient: “(...) Portar -corrent- un paquet a una avia que viu sola. Arribes allà, descanses, hi parles mitja horeta, ella et fa d'això que ara en diem coach , perquè et dóna una motivació autèntica. Tenir una idea com aquesta del Good Gym, concretar-la, crear les eines, implicar-hi gent, difondre-ho i comprovar que estàs reinventant el sentit de comunitat, ha de ser una cosa semblant a la felicitat. I confirma que res és més precís que mens sana in corpore sano , perquè les maquinetes et regulen les calories, les pulsacions i el nivell, però res deu ser més saludable que la calidesa de córrer amb una causa de veritat, ajudar gent de veritat. I deixar-te ajudar”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170702/423746076087/pucurull-good-gym-tercera-edat-gent-gan-anglaterra-corredors.html

La nº 41 diumenge 25 de juny de 2017
Acusacions de dopatge dubtós
Amics i amigues, quan s’acusa a un atleta d’haver-se dopat s’ha d’anar amb compte. Perquè, a vegades, alguns han estat condemnats, sense haver estat culpables. Aquest és el cas del corredor de fons alemany Dieter Baumann, guanyador de la medalla d’or dels 5.000 metres als Jocs Olímpics de Barcelona, ara fa 25 anys.



Es deia d’ell que era el kenyà blanc per haver adoptat els mètodes d’entrenament dels kenyans, i va ser el primer atleta blanc que va baixar dels 13 minuts en aquesta distància. Considerat com una mena de símbol, se’l coneixia com a Mister Proper (Don Limpio) en els àmbits atlètics, per la seva lluita aferrissada contra el dopatge. Vet aquí, però, que en plena carrera d’èxits, Baumann va donar positiu per nandrolona i va ser sancionat a dos anys de suspensió. Jurava i perjurava que no s’havia dopat mai i va demanar que s'obrís una investigació. Els analistes d’un laboratori oficial van anar a casa seva. Van recollir els seus aliments i begudes per comprovar-los i van trobar nandrolona en el dentífric que utilitzava. L’atleta va fer una declaració jurada de la seva innocència davant de notari. De res li va servir. Anys més tard, però, es va saber que fer prendre estimulants d’amagat als atletes per part d’alguns entrenadors, sense ells saber-ho, havia estat una pràctica habitual a la República Democràtica Alemanya, i es va senyalar al metge de la federació com a impulsor del dopatge dels esportistes reticents mitjançant el sistema d’injectar anabolitzants als seus tubs de pasta de dents. Tanmateix, Baumann ja havia complert la sanció malgrat ser innocent, i el seu bon nom va quedar tacat per sempre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/programes/primer-toc/20170625/423597471276/dieter-baumann-dopatge-barcelona-92-jocs-pucurull-injust.html

La nº 40 diumenge 18 de juny de 2017
El preu de les curses
Amics i amigues, l’esclat de l’atletisme popular ha convertit el córrer en un sucós negoci per a uns quants. Em refereixo a empreses que estan fent l’agost amb els que s’apunten a les curses. Cada cop s’ha de pagar més per un dorsal. I en aquest sentit, Catalunya és la comunitat d’Espanya on són més cares les inscripcions. És un escàndol. Córrer una cursa a Barcelona és gairebé un 30% més car que fer-ho a Madrid en una prova de la mateixa distància.



Per no dir que és el doble que a València o Sevilla. Voldria alertar als organitzadors sobre la possibilitat que la gallineta hagi començat a no pondre ous d’or. Perquè, malgrat cada cop hi ha més corredors i corredores, és simptomàtic que la participació en la majoria de curses està experimentant un retrocés respecte a anys anteriors. És podria dir que és degut a que cada cop n’hi ha més on poder participar, i aquesta seria una primera explicació d’aquest descens. Però intueixo que una altra de les raons és el cost excessiu que cal pagar sovint per un dorsal. Ho hem de dir clar i català: s’ha d’aturar l’escalada de preus de les inscripcions de les curses, sense parangó en cap altre producte de consum (que és en el que s’ha convertit). Que no sigui que el que va néixer fa més de trenta anys com un esbarjo popular, arribi a ser una pràctica només apta per a les classes benestants. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170618/423393667641/correr-pucurull-pagar-preu.html

La nº 39 diumenge 11 de juny de 2017
L’esport contra l’exclusió social
Amics i amigues, és sabut que l’esport és un mitjà que millora a les persones. Ho van entendre així uns educadors que van engegar fa cinc anys el projecte 'Superacció' al barri del Poblenou de Barcelona, en pensar que una sortida de la marginació d’adolescents amb risc d’exclusió podia ser la triatló.



En vam parlar a l’Ultraesports fa un mes i mig. Els preparen per fer-la, tot i que l’entrenament és una excusa: el que fan, en realitat, és ensenyar-los-hi els valors de l’esport. La majoria dels nois i noies són immigrants, altres són catalans; provenen dels serveis socials, tots amb serioses dificultats per integrar-se. A través de l’esport, l’entitat sense ànim de lucre 'Superacció', tracta de potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i millorar la relació i la comunicació. Volien crear una acció pedagògica singular, que no es feia enlloc, i ho estan aconseguint. Des que es va fundar han ajudat a 800 joves, preparant-los durant un mínim de 2 anys per a la inclusió a la societat mitjançant l’esport, sense que la finalitat del pla sigui necessàriament competir. Tanmateix, hi ha alguns, que han arribat a participar en proves com la Titan Desert. S’entrenen en grups, on poden alliberar energia, escoltar, expressar-se i sentir-se integrats. En aquest sentit, 'Superacció' és una iniciativa innovadora, per ajudar a eliminar etiquetes. Un projecte solidari relacionat amb la triatló, que em sembla magnífic i cal difondre'l per a que es conegui. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170611/423264515635/esport-exclusio-educar-pucurull-superaccio.html

La nº 38 diumenge 4 de juny de 2017
El córrer no entusiasma al jovent
Amics i amigues, és una realitat que el moviment popular del córrer, a diferència del que passava quan va esclatar en els anys vuitanta, no entusiasma a la joventut d’ara i està format, bàsicament, per corredors i corredores d’edat madura. Això es fa patent en qualsevol cursa, i molt especialment a la marató. Com que, comparant-ho amb anys enrere, cada cop és més alt el temps per acabar-la, es diu que una de les raons és perquè els entrenaments i els objectius dels populars actuals són menys exigents.. Segurament que sí.



Però, també, una altra raó, poderosa, ha de ser la notable diferència d’edat dels que la corren ara i la dels que ho feien fa anys. Així de senzill. S’ha produït un important canvi en l’edat dels participants. No sé si se sap que, darrerament, a la marató de Barcelona, la mitjana d’edat és de 42 anys els homes i 40 les dones, mentre que en la del 1980, la primera que es va fer a la ciutat, va ser de 29 i 28 respectivament. És un indicador més per treure l’entrellat de la causa per la qual, ara es triga molt més que abans per córrer la marató -que m’afanyo a dir que per a mi no és cap drama, malgrat hi hagi qui, per nostàlgia, ho lamenti-. No cal donar-hi voltes: el córrer no engresca gaire al jovent. I si anys enrere la marató la corrien corredors i corredores molt més joves, per raons biològiques podien fer-la més ràpid. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 57.40) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/189c7866-8481-4a60-9a03-c3b781a1e780

La nº 37 diumenge 28 de maig de 2017
Fan falta poques coses per córrer
Amics i amigues, s’ha comentat molt a la premsa que una mexicana de 22 anys, de nom Lorena Ramirez, calçada amb unes sandàlies, ha quedat primera dona en una ultra de 50 km al seu país. M’ha recordat a la gironina Quima Casas, maratoniana mítica de 160 maratons, que va córrer 23 kms de la seva primera amb unes xiruques, fins que una espectadora que duia unes sabatilles esportives els hi va deixar per acabar-la. El singular, a més, és que la mexicana ha estat notícia perquè pertany a la tribu dels Tarahumara, i per córrer la cursa ultra va haver de caminar durant dos dies des de la seva aldea fins a la sortida.



No li deuria ser massa difícil, perquè els indis tarahumaris, com es descriu en l'exitós llibre “Nascuts per córrer”, son capaços de fer-ho sense descans i descalços durant centenars de quilòmetres. Ella ho va fer amb unes sandàlies amb sola de cautxú fetes a mà. Ah! I amb una samarreta de cotó i una faldilla per sota de genoll. Contrasta, tot plegat, amb la necessitat que tots tenim ara d’anar equipats a la última per córrer. És molt divertit: samarretes tècniques de baixa densitat; malles, mitges i mitjons compressius; paravents florescents; sabatilles minimalistes, sabatilles voladores, sabatilles per a pronadors, per a supinadors, per a corredors corpulents, per a nyicris... i amb tota mena d’artefactes: GPesses, braçalets per al mòbil, pulsòmetres, podòmetres, rellotges amb alarmes, ulleres tornassolades…No segueixo; enumerar tot el que ‘ens fa falta actualment per fer una cosa tan senzilla com córrer’ no hi cap al programa. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 58.30) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/e71d92b6-6057-4158-b3c2-62bee71848d7

La nº 36 diumenge 21 de maig de 2017
Mai no és tard
Amics i amigues, és sorprenent conèixer el moment en què van començar a fer esport alguns famosos atletes d’edat avançada.



Per exemple, l’anglesa Deirdre Larkin va començar a córrer als 77 anys. Fa tres mesos, als 85, ha fet una mitja marató en 2h12. La canadenca Olga Kotelko, que als 95 anys havia aconseguit 30 rècords del món de la seva edat, va començar a practicar atletisme als 77. La nord-americana Maddona Buder, als 55 anys va fer el seu primer Ironman; n’ha acabat 45, i als 85 és la dona més gran d’edat d’aquesta especialitat . El suec Knut Angstrom va començar a córrer als 71 anys. El juny de l’any passat, als 88, va fer 1h06 en 10k. L’hindú Fauja Singh, el més conegut perquè figura al Guinnes, va començar a córrer als 89 anys. Fins els 103 va acabar 8 maratons, amb un millor temps als 92 de 5h40. Això per parlar dels estrangers. Aquí, a casa nostra, el lleidatà Josep Oriol Camps, que té 79 anys, va començar a córrer quan en tenia 74, i va fer la seva primera marató fa dos anys, als 77. Contrasta, tot plegat, amb el que diuen les enquestes de Salut: que la meitat dels ciutadans no fan esport, i d’aquests, un de cada quatre no el fan perquè “ja no tenen edat per fer-ho”. Em sembla, francament, dramàtic. L’esport, l’activitat física, hauria de ser com el menjar o beure, o com estimar: una necessitat vital a qualsevol edat. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 58.10) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/eee949d1-a37b-4b04-9f0e-e29e632c7f22

La nº 35 dissabte 13 de maig de 2017
L'esperiment per tractar de baixar de 2h a la marató
Amics i amigues, s'ha parlat molt de l’intent de l’altre dia de baixar de 2hores a la marató patrocinat per una coneguda marca de material esportiu. A la xarxa, i també en alguns diaris, s'ha criticat que fos una acció de màrqueting. Es deia, per "experts" (entre cometes) en la marató, que els tres atletes que van provar de fer-ho van estar especialment entrenats, com si fos un pecat...que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del que estableixen les normes.



També es qüestionava que les sabatilles que duien havien estat dissenyades exprés per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs al terra; les pistes eren de cendra en lloc de tartan, les perxes eren de bambú; i més enllà en el temps, el calçat dels atletes eren espardenyes...La meva opinió és que, encara que la prova hagi estat un esdeveniment per vendre més bambes, benvinguda sigui. Haurà servit per estimular a patrocinadors i a atletes a seguir tractant d’aconseguir la fita, potser més aviat del que alguns escèptics afirmen. Escèptics que, tot i que ara ja no seran tants després de les 2hores25 segons del kenyà Kipchoge, diuen a tort i a dret, criticant-ho, que els tres atletes de l’altre dia ‘disposaven de molts avantatges’. Sense adonar-se que només un d’ells es va acostar al temps del repte (per treure’s el barret, per cert) però els altres dos van fer 2.06 i 2.14. I és que, no cal dir que una marató és una marató! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170514/422458526067/kipchoge-breaking2-sub2-nike-monza-experiment-marato.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

La nº 34 diumenge 7 de maig de 2017
L'últim arribat a la marató dels Jocs de Bcn'1992
Amics i amigues, aviat se celebrarà el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoraran amb escreix les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parlarà serà de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta.



Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

Àudio (minut 58.40): http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/4f19aa62-75fc-497a-b595-9ce4242f3d43

La nº 33 diumenge 30 d'abril de 2017
Marato de Madrid/Marató de Barcelona
Amics i amigues, la marató de Madrid del passat diumenge la van córrer gairebé sis mil corredors i corredores menys que la de Barcelona del març. 5.800, per ser exactes. Quan era petit em deien que “no t’has d’alegrar de les desgràcies dels altres”. Però en aquest cas, per més que intento ser bon minyó, no puc evitar-ho. No puc oblidar que, quan fa uns anys, la nostra marató anava de capa caiguda, eren constants les al·lusions per part de la premsa esportiva de Madrid.



Ens feien veure sovint, amb prepotència, que la d’ells la corrien molts més participants. I és que, tot i que la primera que es va celebrar a l’Estat va ser a Catalunya, el 1978, la de Madrid, que es va fer per primer cop al cap d'un mes del mateix any, va anar aviat per davant en aquest aspecte. I durant anys, la comparació ens era molt desfavorable i ens ho retreien sense misericòrdia. No va ser fins el 2008 que es van igualar el nombre d’arribats i arribades de les dues, i des de llavors, la supremacia de la de Barcelona ha anat augmentant espectacularment any rere any fins arribar a aquesta diferència inqüestionable. Que ens deixin ara també a nosaltres, quan la situació ha canviat, proclamar-ho. Si més no per una qüestió d'auto-estima, que de tant en tant és una bona cosa, i com a constància històrica. Per cert, curiosament, el dia de la marató de Madrid, amb la davallada respecte de la de Barcelona, va coincidir amb el de la victòria del Barça al Bernabeu amb el gol històric de Messi. No m’amago de dir que la meva felicitat, fa vuit dies, va ser completa; absoluta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 57.44) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/eafe945c-b2ba-4fa7-920c-cc0410b2e9dc

La nº 32 diumenge 23 d'abril de 2017
Vostè preguntarà per que correm
Amics i amigues, avui, Dia del Llibre, m’ha semblat escaient parlar d’un escrit de Marciano Durán, un reeixit novel·lista de l’Uruguai que és també corredor i escriu coses sobre la nostra afició.


Marciano Duran
És l’autor d’una famosa descripció, viral a la xarxa des de fa anys, que és titula Esos locos que corren. Segur que la coneixeu: és meitat caricatura humorística i meitat retrat exacte de com som els que tenim la dèria de córrer. I té també un curt poema amb el títol: Usted preguntará porqué corremos, menys conegut. El va dedicar a Mario Benedetti i m’he permès fer-ne una traducció lliure. Diu així:

Vostè preguntarà per què correm...
Si el fred ens perfora fins als ossos
i el sol ens crema de baix a dalt
Si el vent ens retorna al principi
i el desànim ens amaga el final...
Vostè preguntarà per què correm.
Si cada pujada costa fins l’ofec
i en el pendent està la caiguda
Si les forces ja no són les de l’inici
i la ruta és una muralla gruixuda...
Vostè preguntarà per què correm.
Si l’aire disminueix fins a l’asfíxia
i respirar es torna un combat
Si la set resseca els camins
i ens assalta el fred i el refredat...
Vostè preguntarà per què correm.
Correm perquè el pas no és prou
i no és prou ni el cant ni el riure ni la fressa
Correm pels assenyats que, estranyats
veuen passar als bojos amb pressa
Correm en un món molt sensat
regit per la típica cordura
Correm com bojos, reclamant
el dret al parèntesi que ens cura.
¿Vostè insisteix un cop més a preguntar?
Correm, senyor, tingui-ho clar
perquè no ens van ensenyar a volar.

Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170423/421831439497/pucuurll-marciano-duran-correr-volar-poema-benedetti-mario-uruguay.html

La nº 31 diumenge 16 d'abril de 2017
Alarmisme sobre les morts corrent
Amics i amigues, torno a parlar, com diumenge passat, sobre l’alarmisme que es crea quan algú és mor corrent. I ho faig per queixar-me del que ha dit a un diari d’Astúries un reconegut cardiòleg de casa nostra que, recalcitrant del tema, l’ha tornat a dir de l’alçada d’un campanar: El diari ho ha posat en titulars: “Cada fin de semana enterramos a un runner”.



Se n’han fet ressò molts mitjans, no cal dir que accentuant les seves paraules amb comentaris que fan por. Amb tots els respectes li he de dir al senyor doctor, i als diaris, que això no és veritat, en absolut. He estat investigant acuradament què és el que ha passat recentment, i la conclusió és aquesta: L’any passat, a Catalunya, no es va morir ningú corrent. A Espanya van morir 9 corredors en curses d’asfalt i de muntanya: a Gijon, Sariñena, Aranjuez, Valladolid, Castelló (dos), Cantàbria, Saragossa i Tenerife. I en el que portem del 2017 s’ha mort un corredor a la mitja marató de Saragossa, i un altre a Fuengirola, tres dies després de patir un desmai mentre entrenava. Molt lamentable. Però d’això a dir que es mor algú corrent cada setmana va un abisme. El cardiòleg és un metge eminent. Indiscutible. Però, una cosa és estimular la necessitat de fer-se controls mèdics i una altra és crear alarmisme. Les morts corrent són mínimes en comparació amb l’enorme quantitat de practicants. On s’ha de posar èmfasi és en tractar de reduir el sedentarisme, que, com ha dit el Departament de Salut aquests dies, causa més de 3.000 morts a l’any a Catalunya. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poca poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170416/421604121012/pucurull-morts-alarma-metge-curses.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

La nº 30 diumenge 9 d'abril de 2017
Les morts sobtades a la marató
Amics i amigues, quan es mor algú corrent, com dissortadament va succeir a la mitja marató de Saragossa de fa uns dies, acostumen a sorgir veus que creen alarmisme. Només calia llegir els comentaris dels diaris digitals que duien la notícia.



Em recordaven l’enrenou que es va produir fa cinc anys a casa nostra, quan, en referir-se a la mort sobtada dels esportistes, un metge la va dir grossa en un diari, afirmant: “A totes les maratons de Barcelona hi ha desmais, crisi d’arítmia i, amb freqüència, morts”. Vaig replicar-li amb una carta al mateix diari tot dient: “Que em disculpi el senyor metge, però no és cert. A la marató de Barcelona, després de les 34 vegades que s’ha celebrat, només s’ha mort un corredor. És molt de lamentar, però només ha passat un cop”. De cap manera es pot parlar de que hi hagi “...amb freqüència, morts”. El metge, eminent per cert, no estava ben informat, perquè les morts sobtades en les maratons no són gens freqüents. Precisament, en una investigació realitzada a Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons durant deu anys, es van trobar que només havien mort 42 mentre corrien. L’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. S’ha de dir que prevenció i controls, per descomptat. És més, crec que més tard o més d’hora, com es fa en molts països, farà falta un certificat mèdic per córrer maratons. Però crear alarma, de cap de les maneres. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170409/421448159048/pucurull-maratons-mort-dades-metge-certificat-medic.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

La nº 29 diumenge 2 d'abril de 2017
La cursa d'El Corte Inglés
Amics i amigues, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes i detractors. M’afanyo a dir que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què, però és així. No acabo d’explicar-me perquè no em molesta veure-hi a participants disfressats de llangardaix, de Superman o de nevera, una cosa, que en una marató, per exemple, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen.



Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 4 o 5, també serveix per a que molts que hi participen per primer cop s’enganxin al córrer per sempre. Conec a qui és contrari a fer-la perquè la considera una charlotada. No és el meu cas. M’agrada. I fins i tot, crec que els seus excessos són una part essencial de la mateixa prova. No m’agrada gens -disculpeu la radicalitat- que hi hagi corredors que corren una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Però en aquesta, on n’hi ha centenars, em diverteix veure’ls. Cap, però, tan insòlit com el que m’ha avançat aquest matí: un xicot n’espitjava un, on, en lloc d’un nen, hi duia, pel que m’ha semblat, la seva sogra, una voluminosa senyora, més feliç que un gínjol. Això és, en essència, la Cursa d’El Corte Inglés. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170402/421263771877/cursa-corte-ingles-pucuurll-running-correr-barcelona.html

La nº 27 diumenge 26 de març de 2017
Els temps a la marató de Bcn
Amics i amigues, actualment, baixar de 3 hores a la marató és molt difícil. I de 2 hores i mitja, una proesa. I cada cop ho és més. Si més no a la de Barcelona. A la d’aquest any, només 350 participants de Catalunya i de la resta de l’Estat l’han fet en menys de les famoses 3 hores.



Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, fa trenta anys, el 1987, amb set vegades menys corredors i corredores que l’altre dia -perquè en aquella època això de la marató la fèiem quatre tocats de l’ala-, van ser 460; cent deu més que ara. I si ens fixem en els que baixen de les 2 hores i mitja, les dades actuals són dramàtiques. Aquest any no hi ha hagut cap atleta, ni català ni espanyol, que ho hagi aconseguit, i aquell any ho van fer 21. És bastant inexplicable. Tenint en compte que cada cop hi ha més maratonians i maratonianes, sorprèn que no sorgeixin els que siguin capaços de fer millors marques. Només se m’acut que la raó està en que anys enrere, l’objectiu fonamental dels participants en una marató, per populars que fóssim, era baixar de 3 hores, per la qual cosa ens entrenàvem molts quilòmetres cada setmana, i ara, la finalitat és baixar de 4, i, en general, se’n fan molt pocs per preparar-la. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170326/421116434407/pucurull-marato-temps-hores-catalunya-rebaixar.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

La nº 26 diumenge 19 de març de 2017
S'ha mort Ed Whitlock
Amics i amigues, hi ha persones que, tot i no conèixer-les personalment, et són molt properes per la raó que sigui. I en desaparèixer, et sap greu com si fossin amics teus de tota la vida. És el cas del canadenc Ed Whitlock, una llegenda de l’atletisme que s’ha mort aquest dilluns passat a l’edat de 86 anys. L'admirava des de fa temps.



Des que vaig començar a assabentar-me de les seves proeses atlètiques en una edat avançada. De la última en vaig fer esment fa dos mesos: córrer una marató l’any passat, amb 85 anys, per sota de les 4 hores. Sembla increïble, però va fer 3hores 56 a l’octubre, a la marató de Toronto, cinc mesos abans de la seva mort per un càncer. Sorprenent a més no poder! Com inaudites eren les marques que, de molt gran, va aconseguir. Tot i que havia corregut mig fons de jove, els seus registres no havien estat res de l'altre món. Però després de jubilar-se es va dedicar a la llarga distància fins esdevenir un maratonià prodigiós. Ostentarà per sempre l’honor de ser el primer home al món de més de 70 anys capaç de baixar de les 3 hores en la marató; en concret, 2hores 58 quan en tenia 74. Amb això està dit tot. S’entrenava sempre, per cert, donant voltes a un circuit de 500 metres que circumda el cementiri de la petita ciutat on vivia. Un lloc on reposaran les seves restes per sempre més. Tot i que, com deia, no coneixia a Ed Whitlock, el trobaré a faltar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170319/42924122845/ed-withlock-marationia-pucurull-contra-mort.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

La nº 25 diumenge 5 de març de 2017
Ramon Oliu
Amics i amigues, la setmana que ve se celebrarà la marató de Barcelona. No sé si se sap prou que l’artífex i impulsor de la primera va ser Ramon Oliu, un químic nascut a Cantonigròs que vivia a Estats Units i a mitjans dels setanta va venir a Catalunya enviat per l’empresa on treballava. Havia corregut la marató de Nova York i, fascinat per la prova, va interessar-se per saber quan se’n celebrava una a Barcelona.



Li van dir que no es feia cap marató popular a Espanya. Només una cada any per a atletes federats, a diferents llocs, que era el campionat estatal. I va ser llavors quan l’Oliu, un home dotat d’unes capacitats excepcionals, va decidir organitzar- la el 1978. No li van donar permís i la va fer a Palafrugell, fins que, dos anys més tard es va poder celebrar la primera a Barcelona. Segurament, tot el que té a veure amb el moviment popular del córrer, que havia començat a Estats Units a finals dels seixanta, hauria arribat més tard o més d’hora. Però se li reconeix a Ramon Oliu, que va morir fa 12 anys, haver engegat la primera marató popular, origen de tot el que ha anat significant el córrer a Catalunya. I així es recorda en un monòlit que hi ha en el seu honor, a prop de la sortida i arribada de la de l’any 80 i de l’actual, a tocar de les fonts de Montjuïc. Moltes gràcies, Ramon. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 57.30) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/f36bd96d-47e4-44c3-a711-5d7cd2c2cd09

La nº 24 dissabte 25 de febrer 2017
Enyoraré la Marató
Amics i amigues, malgrat esperava córrer la marató de Barcelona, aquest any no la podré fer perquè no em recupero d’una lesió que arrossego fa mesos. El 12 de març, dia de la prova, us envejaré molt. Trobaré a faltar la il•lusió de sortir de casa d’hora per anar a córrer-la. Trobaré a faltar la trobada amb els companys i companyes de l’ànima que la faran.



Trobaré a faltar l’esclat d’emoció de la sortida. Em faltarà, aquell dia, el goig de veure els carrers plens de gent i buits de cotxes. Em faltaran els crits d’ànim dels coneguts i dels desconeguts. Enyoraré el soroll dels tambors que ensordeixen per estimular-te. Em faltarà el somriure de la nena que t’ofereix aigua a l’avituallament. Trobaré a faltar l’amorós xiulet de les catifes de control del xip en trepitjar-les. Trobaré a faltar el salt que et fa el cor en veure els senyals dels kms 21, 30 i 40. Fins i tot, enyoraré el clàssic defalliment de la zona del Litoral. Enyoraré el moment en que al Paral•lel se’t comencen a humitejar els ulls perquè veus que arribes. Enyoraré les abraçades de la família com si tornessis de les creuades. Trobaré a faltar el petó de la noia que et posa una medalla. Aquell dia, amics i amigues, compadiu-me, perquè m’haurà faltat l’emoció d’acabar per trenta-dosena vegada la marató de la meva ciutat. Tanmateix, encara sort que, passada la commoció, aquella mateixa nit podré començar a somiar amb la del 2018. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170225/42225975665/pucurull-marato-faltar-trobar-nostalgia.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

La nº 23 diumenge 19 de febrer 2017
Millor córrer que un antidepressiu
Amics i amigues, tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. Aquesta setmana, en una tarda, me n’he empassat un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. En tinc un munt d’aquests llibres de corredors.



De fa anys, com “l’Essència del córrer”, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però molt.

Àudio (minut 58 del dia 19) http://www.rac1.cat/a-la-carta/ultraesports

La nº 22 diumenge 12 de febrer 2017
28 nits per somiar amb la marató
Amics i amigues, d’avui en un mes exacte correrem la marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire per la nit, o gens, però tant se val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera que correm, no serà de l’any sinó de la vida. Després del tret de sortida anirem per Sants a trobar el Camp Nou. Com que encara estarem molts sencers, gaudirem en veure la Pedrera al km 14 i la Sagrada Família una mica més endavant. Pel camí ens aplaudirà gent desconeguda, sobre tot al km 21 de la mitja, que ens la trobarem a la Meridiana, de baixada, i ens sentirem uns escollits. Potser avançarem a algú. Segur que ens avançaran molts. El 30 el veurem al Fòrum i ens farà un salt el cor. Recordarem el que ens han dit tantes vegades: que la marató comença llavors. Aquell dia gaudirem.



Aquell dia patirem, sobre tot a partir d’ara. Haurem d'acceptar que patir en una marató és el que toca. Avançarem amb cura per l’Avinguda Litoral, tot fent-nos creus de com ha canviat aquesta zona, altrament dita ‘Somorrostro’. Superat el Mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Pujarem tot seguit per anar a passar per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que som. Ens ovacionaran els guiris a la plaça Catalunya. Més avall, els nens pararan la mà a sota del monument a Colom per a la que els hi colpegem en senyal de complicitat. Arribant a la plaça Espanya ens semblarà que és més bonica que a la sortida. Veurem el senyal del km 42 i ens emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al Paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra. Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt l’ànima. Falta un mes per la marató. Queden 28 nits per somiar-hi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: (minut 57.30)
http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/be66980c-bd70-46cb-8293-c29c416333cf

La nº 21 diumenge 5 de febrer 2017
Primeres curses a Catalunya

Amics i amigues, se sap que a Catalunya som pioners en matèria esportiva. Potser, però, no és gaire sabut que a Barcelona es va córrer una cursa a peu a finals del segle XIX, el 9 de desembre de 1898, reconeguda oficialment com la primera de la història a la ciutat comtal. La van fer cinc ciutadans, el monitor d’un gimnàs, tres alumnes i un mestre d’esgrima.



Van sortir a les cinc de la matinada, quan encara era fosc, perquè la gent no els prengués per boixos, i van fer el mateix recorregut d’un tramvia que anava de la Rambla a Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres que van fer en 55 minuts. No està gens malament, sobre tot tenint en compte que l’entrenament l’havien fet donant voltes en una sala del gimnàs. Però el córrer a Catalunya encara ve de més lluny. Del segle XVI concretament. Està documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que l’any 1590 es va celebrar al poble d’Albesa, a prop de Lleida, una cursa que està considerada com la més antiga d’Espanya. Es va fer, segons consta, “per mostrar la potència dels joves”, i era una fèrria disputa entre els seus habitants i els de les poblacions veïnes. El premi per al guanyador va ser una cordera, és a dir, una ovella petita. Per rememorar la cursa, al poble se’n fa una al setembre des de fa anys, i el premi per al primer i la primera és, precisament, una cordera. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://linkis.com/shr.gs/pVAza

La nº 20 diumenge 29 de gener 2017
No sorgeixen maratonians de nivell
Amics i amigues, és sorprenent que, malgrat cada vegada hi ha a Catalunya més atletes que corren la marató, els que aconsegueixen marques de qualitat són molt pocs. Tant en homes com en dones, Certament, revises les classificacions de fa vint-i-cinc o trenta anys, per exemple, i te n’adones que el nivell general ha baixat moltíssim. En tots els casos. En el dels populars -que no és un drama, per descomptat- i en els dels professionals, que aquest si que és preocupant. Si mirem el rànquing català de les 50 millors marques de tots els temps a la marató d’homes, dels últims anys només n'hi ha set.



Totes les demès són de fa molt; algunes de fa 32 anys, com la d’Alfons Abellan, que amb 2h13 es manté com la novena millor de tota la història. I pel que fa a les dones, passa el mateix. Dels 20 millors temps de sempre, només tres són relativament recents. Els altres diset es mantenen en els llocs preferents del rànquing des de fa dècades. Per posar un exemple, Maria Luisa Muñoz, que amb 2h 28 figura com la primera, va aconseguir la marca fa vint-i-un anys, la segona en fa setze, la quarta i la cinquena vint-i-sis, i així successivament. No sé on està la raó. Però el cert és que a casa nostra fa molt temps que no sorgeixen maratonians i maratonianes de nivell. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 19 diumenge 22 de gener 2017
Atletes centenaris
Amics i amigues, cada cop hi ha més gent d’edat avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre esportistes grans. Fins i tot centenaris, com ha estat el cas fa uns dies, en què un francès de 105 anys, de nom Robert Marchand, ha batut el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva edat.



S’ha dit d’ell que és l’esportista més vell del món. Però no és així, perquè n’hi ha dos que practiquen atletisme, el japonès Miyazaki i el polonès Kowalski, que tenen 106 anys; un més que el ciclista francès. I hi ha bastants casos d’esportistes de la quarta edat en actiu. També a casa nostra: el barceloní Valentí Huch, que amb 97 és l’atleta federat més gran d’Espanya, participa habitualment en els campionats de veterans. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que aquestes persones tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta, o posar-se unes sabatilles. Les marques, deia, no importen. No obstant això, s’ha de dir que hi ha casos d’atletes longeus que aconsegueixen uns temps extraordinaris. Com el canadenc Ed Whitlock, que amb 85 anys ha corregut fa tres mesos la marató de Toronto en 3 hores, 56 minuts i 34 segons. Per cert, l’home, als 74 anys, va fer 2 hores 58 minuts en la mateixa prova. Repeteixo, una marató als 74 anys per sota de 3 hores i una altra als 85 per sota de 4. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170122/413493790747/corredors-quarta-edat-whitlock-pucuurll-ultraesports.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social

La nº 18, diumenge 15 de gener 2017
Tanca la botiga del Catalán
Amics i amigues, quan vaig començar a córrer, a Barcelona eren poques les botigues que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que l’any 84 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya. Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer.



Tothom volia xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops, amb un temps de rècord, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca superada molt poques vegades per algú altre des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que no crec que m’equivoqui si dic que la majoria de vosaltres la coneix i coneixeu al Catalan, tancarà les portes molt aviat. Com els hi passa a molts comerços familiars, no ha pogut suportar la competència de les grans superfícies, i més recentment la de les grans empreses de vendes per Internet. És una mala notícia perquè els fidels ja no tindrem la possibilitat que ens segueixi atenent en aquella botiga que havia estat una mena de temple del córrer. Però el món dels negocis és implacable: malgrat els grans competidors que dèiem no poden oferir el tracte exquisit i el consell d’amic del Mingo, fa temps que ell no s’hi guanyava la vida i ha de plegar. M’hauria agradat, en començar l’any, parlar d’una altra cosa. Però que hi farem... Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170115/413298921001/pucurull-domingo-catalana-botiga-tanca-atletas.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social


La nº 17, diumenge 8 de gener 2017
Nadal a la Carretera de les Aigües
Amics i amigues, el dia de Nadal passat vaig anar a la Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona per als que tenim la dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de corredors i corredores. Em va alegrar també veure que cada cop son més els que fan el mateix que fem uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada dia de Nadal pel matí, al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut després de córrer. Com nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte simpàtic per felicitar-se les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa.



Escopinyes, embotits, neules, i sobre tot cava. I és que aquest dia, només faltaria, tots bevem cava en lloc de l’aigua de la font de la Maduixera (més coneguda, per cert, com la font d’en Margalef, el nom d’un amic que hi va posar una mànega de plàstic groc al brollador que hi havia fa anys, perquè rajava molt malament i et mullaves més que bevies). Impagable, deia, veure l’ambient de xerinola a la Carretera de les Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot desitjant-nos felicitat els uns als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per desitjar també el mateix als amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un molt bon any 2017 en lo personal, i, de passada, unes molt bones marques pel que fa a les curses. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Àudio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20170108/413100205177/nadal-pucurull-carretera-aigues.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

La nº 16, diumenge 18 de desembre 2016
Els atletes kenians són d'un altre món
Amics i amigues, el bon periodista i escriptor Martí Perarnau, ex atleta olímpic, diu sempre que si es fessin més comprensibles a la gent les marques estratosfèriques d’alguns, l'atletisme potser aconseguiria més popularitat.



Es refereix a que, per exemple, s’hauria de dir que el salt de llargada del rècord del món de Mike Powell (8m95) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt d’alçada de Sotomayor és com fer un bot i passar per damunt d’una porteria de futbol. En aquest sentit, i a propòsit del rècord del món de marató de què parlàvem diumenge passat: les 2h02.57 de Dennis Kimetto, equival, per fer també un paral·lelisme, a fer ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres seguides, a 1 minut 10 segons cadascuna. Els populars que escolteu això sabeu de què estem parlant. Sabeu el que és fer unes sèries per a la preparació d’una marató. Sabeu que són mortals. Sabeu que només et salva el minut o els dos minuts de recuperació que t’has establert per descansar entre mig d'una i altra. Sabeu l’exigents que són i que en fer-ne vuit o deu de 400 metres acabes fet pols. Dons bé, en Kimetto i els kenyans i etíops que fan un temps semblant al d’ell en fan més de cent sense parar, a 1,10, i sense ni un segon de recuperació. Sens dubte, són d’una altra galàxia. Fins passat festes, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161216/412668906001/pucurull-marato-kemetto-record.html

La nº 15, diumenge 11 de desembre
Baixar de 2h a la marató
Amics i amigues, en el nostre món del córrer hi ha una incògnita: la de si l’home podrà algun dia baixar de les dues hores a la marató. Uns analistes diuen que sí i uns altres diuen que no. Fa quatre anys, uns estudiosos nord-americans del tema, van arribar a la conclusió que la distància es podrà córrer en menys de 2 hores a partit de l'any 2030. Però hi ha molts científics que asseguren s'ha arribat al límit i l'esser humà no podrà baixar mai de les 2 hores. Jo no soc científic però crec que s'equivoquen.



Fa cinquanta anys -quan el rècord del món era de 2h15 i es trigava molt temps a reduir-lo- també hi havia els que deien que no es podia rebaixar més. I en fa trenta, recordo que es deia que no s’aconseguiria mai córrer una marató a un ritme de 3 minuts el quilòmetre i fer menys de les 2h08 que ostentava el britànic Steve Jones. Segurament, els escèptics pensaven en l’home blanc. Perquè, des que els africans fan maratons, el rècord el redueixen cada dos per tres. Estic convençut que es baixarà de les dues hores. I aviat. Només cal pensar que fa poc, el kenyà Dennis Kimetto va fer 2h, 2 minuts i 57 segons. A un ritme, per cert, de 2.55 el quilòmetre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Audio:http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161211/412462289389/pucurull-marato-record.html

La nº 14, diumenge 4 de desembre
Per què corro?
Amics i amigues, ahir, 3 de desembre, vaig complir 78 anys. Permeteu-me, avui, content com estic d’haver-hi arribat, dir-vos per què corro a aquesta edat. Ho explico per si pot servir d’estímul a la munió de corredors i corredores que escolteu el programa, tot recomanant-vos que no deixeu de córrer per res del món.

Corro per tractar de mantenir-me físicament. Per tractar de mantenir-me anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per no tenir excessiva cura del que menjo. Per mantenir baix el colesterol. Corro per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. Per no ser una càrrega per la meva família. Per no convertir-me en una llauna pels meus amics. Corro per gaudir del plaer de córrer curses de tant en tant. Per gaudir de l'emoció d'acabar una marató cada any. Per sentir que formo part de la comunitat de corredors i corredores. Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als vells i als joves. Corro per poder escriure coses sobre el córrer. Per poder parlar del córrer amb gent que també corre. I per poder explicar-vos coses de la meva bogeria cada vuit dies. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 13, diumenge 27 de novembre
Documental sobre el córrer
Amics i amigues, des de fa uns dies circula per les xarxes socials un documental amb el títol Running, la gran obsesión que està tenint molt ressò, i el seu director està sent entrevistat per diversos mitjans, on s’esplaia parlant dels terribles perills que té el córrer. L’home ha dit a Rac1 coses com: “Hi ha ‘runners’ que es comporten com a drogoaddictes” o

“Les consultes dels psicòlegs s’omplen de gent que estan perdent la feina o tenen problemes familiars per culpa de córrer massa”. I en el documental, que em vaig afanyar a veure, es diu que “córrer s’ha convertit en una patologia clínica”, que “alguns corredors es moren corrent”, que és “una addicció, “un trastorn psicològic” i un llarg etcètera de perles que et deixen garrativat. Crec que tant les respostes a les entrevistes com el documental estan plens de tòpics oportunistes. Aprofita l’esclat d’una activitat que creix sense parar per criticar-ne la seva pràctica, per tal, al meu parer, de congraciar-se amb els inactius que tenen aversió a moure’s. No conec a cap dels addictes a córrer que necessitin tractament. Excepte una mica de fisioteràpia de tant en tant, no els hi falta anar al psicòleg, ni fins i tot gaire al metge de capçalera. Potser el documental tindrà èxit entre els sedentaris, però a nosaltres, el seu missatge, no ens traurà l’afició de córrer. Constato (constatem) que els avantatges de fer-ho són infinitament superiors a quedar-se a casa en un sofà mirant documentals. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161127/412136957842/existeix-lobssesio-pel-correr.html

La nº 12, diumenge 20 de novembre
Curses a Barcelona
Amics i amigues, el córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. En vam parlar fa uns diumenges en referir-nos a l’impressionant nombre de curses que se celebren a l’any: 2.000 en tot el territori. Ara voldria referir-me a les de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 62. En

algunes, aprofitant l’estructura, fan dues o més distàncies. I afegint una triatló, una aquatló, tres curses d’orientació i les de muntanya que es fan a Collserola, se celebren gairebé 100 curses a l’any, 97 per ser exactes. Una observació important és que l’increment ha estat espectacular en els darrers temps. Diria, tot de passada, que coincideix amb el reeixit retorn de la marató. En concret, en deu anys -des del 2006 al 2016- s’han multiplicat per tres el nombre de curses a Barcelona. Per no dir que la diferència és estratosfèrica quan es compara amb fa trenta anys, quan va engegar l’anomenat boom del córrer. És per quedar-se de pedra en comprovar l’evolució: llavors eren exactament set i ara són cent. No és estrany que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè “no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses”. A mi m’agrada molt que sigui així: que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui pels ciutadans a peu (i pels que correm) i no únicament pels automobilistes. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

La nº 11, diumenge 13 de novembre
L'esclat del córrer
Amics i amigues, no és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha

popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió els que correm a Catalunya en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161113/411759169845/pucurull-correr-running-catalunya.html

La nº 10, diumenge 6 de novembre
Trampes a la marató
Amics i amigues, aquests diumenge s’ha corregut la famosa marató de Nova York, una prova emblemàtica on n’hi hagi, farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. Com aquella de l’any 1980, on la cubana Rosie Ruiz va fer menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que

havia fet trampa perquè no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també en va tornar a fer. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als participants que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un “Rosie Ruiz”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio (minut 43,00) http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/850b615d-64e9-4b1e-bb7e-edc90a58d006

La nº 9, diumenge 30 d'octubre
Kilómetres per entrenar una marató
Amics i amigues, s’acosta la marató de Barcelona i el moment de començar a entrenar-la. Els que la fareu per primera vegada, a banda de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida), us recomano que aneu amb compte amb alguns plans

d’entrenament per córrer la prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur que els que ho diuen no coneixen prou bé el món dels populars. Per preparar la seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible, llevat d’excepcions, fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana durant tres mesos, una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir, la meitat del temps del dia de la prova? En la meva opinió, ho passarà fatal...suposant que l’acabi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161030/411370043566/pucurull-ultra-correr.html

La nº 8, diumenge 23 d'octubre
Curses 'No tradicionals'
Amics i amigues, relacionats amb el córrer han aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb

un munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells d’extrema duresa, i altres amb un sentit totalment oposat, festives a més no poder, on als participants els hi llancen pintures en pols pel damunt mentre corren uns quilòmetres. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot l’Estat. N’hi diuen ‘Espartans Races’, ‘Eternal Running’, ‘Crazy Races’ ‘Color run’... No ens ho hem de prendre com una frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que els participants en aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, el 2013 ja superaven en un milió i mig el nombre de corredors i corredores que al cap de l’any corrien maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat no ens agradi a alguns, no seria estrany que acabi esclatant, també a Casa Nostra, aquesta nova moda de, és un dir, córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161019/411123573328/pucurull-ultraesports.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=facebook&utm_medium=social

La nº 7, diumenge 16 d'octubre
Cada cop corren més dones
Amics i amigues, cada cop hi ha més dones que corren. Fins al punt que l’augment que experimenta el magnífic moment del córrer a Catalunya no seria tan notable si no fos per la contribució que fan les corredores a aquest fenomen. En totes les curses, el percentatge de

dones que les corren –els entesos en diuen la ràtio- és cada vegada més alt. Actualment va des de la meitat del total en les de 5 km, fins, excloses en aquest cas les corredores estrangeres, el 10% en la marató. I és en aquesta distància on l’augment és més espectacular. En concret, el nombre de maratonianes del país s’ha multiplicat per deu en deu anys. En números rodons, un centenar de catalanes van córrer la marató de Barcelona el 2006, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. Podrà dir-se que la ràtio del 10% és molt baixa. Com que als Estat Units i a altres països corren maratons tantes dones com homes hi ha qui diu que les nostres no arribaran mai a aquests nivells. Bestieses. La dona és igual a tot arreu. El que són diferents són les condicions culturals, socials i econòmiques. I per arribar a la igualtat fa falta temps. Però s’hi arribarà. I al pas que van, aviat. N’estic segur. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161016/41976059073/esports-pucurull.html?utm_campaign=botones_sociales&utm_source=twitter&utm_medium=social&

La nº 6, diumenge 9 d'octubre
Córrer per una causa
Amics i amigues, permeteu-me un joc de paraules: el món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha corredors i corredores que s’han unit per ajudar els

discapacitats que no poden córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia més: renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes de nens i adults que tenen serioses limitacions. O quan, uns altres, acompanyen corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a l’estranger com el run for charity i corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, trails de 100 km, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I, definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres disciplines esportives. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/programes/ultraesports/20161009/41818088789/correr-pucurull-esports.html

La nº 5, dissabte 1 d'octubre
Córrer no és una moda
Amics i amigues, segur que haureu escoltat molts cops a xafaguitarres que diuen que això del córrer és una moda que passarà aviat. Jo fa gairebé quaranta anys que ho sento. Sobre tot ho diuen quan algunes curses tenen menys participació que un any abans. Doncs, no.

Els malastrucs que s’hi posin fulles, perquè cada dia hi ha més gent que corre. El que passa és que cada cop hi ha més curses. I això fa que, tot i que creix el nombre de corredors i corredores -especialment molt el de corredores- potser no ho sembli quan alguna cursa, com la darrera de la Mercè de Barcelona, perd participants respecte de l’any anterior. Només cal saber que en quatre anys s’ha doblat el nombre de curses a Casa Nostra. Aquest 2016, per exemple, n’hi ha dues-centes més que fa un any. De manera que, entre les d’asfalt, les de muntanya, triatlons, duatlons, aquatlons i d’orientació, tenim ni més ni menys que 2.000 curses per triar i remenar. Se’ls hi ha de fer saber al apocalíptics que diuen que el boom es desinfla, que aquesta bogeria nostra gaudeix de molt bona salut. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana s’han celebrat seixanta curses a Catalunya: que aviat està dit. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt

Audio: http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/5bcd0d67-200e-434a-a979-5cb0c95ceccf

La nº 4, diumenge 25 de setembre
Preus de les curses

Amics i amigues, als que ens agrada córrer curses no sabem el què fem. No sabem on ens hem ficat. Em volia apuntar a una, i malgrat que l’IPC és negatiu aquest any i el preu de les coses es manté, el de les curses no: el dorsal és més car que el de l’any passat. Recuperat

del sotrac que una cursa popular costi igual que una entrada al Liceu, he mirat d’inscriure’m a una altra i m’he trobat que, en lloc de ser gratuïta com havia estat tota la vida, ara costa 12 euros. He seguit buscant i he vist, amb estupor, que una de 5km a Granollers en costa 28. Vaig començar a córrer quan els dorsals de les curses eren molt econòmics. Fins i tot, alguns gratuïts. Els organitzadors gaudien veient gaudir als que corrien; ningú se les plantejava per fer negoci; les grans marques no s’havien introduït en el món del córrer; i, d’un any a l’altre, les inscripcions no pujaven gaire. Ara, si segueix agradant-me córrer i participar de tant entant en alguna cursa, em pregunto si, al pas que anem, aviat m’hauré de vendre alguna joia de l’avia per adquirir un dorsal. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: http://www.rac1.cat/a-la-carta/detail/6b2e6c59-d12c-300e-906b-7fb097338a6c

La 3ra, el diumenge 18 de setembre
Recuperar-se d'una lesió
Amics i amigues, als ultraveterans ens agrada donar consells encara que no ens el demanin. Avui voldria donar-ne un als que esteu a l’’Infermeria atlètica’ per culpa d’una lesió. 

Us recomano que, en aquests casos, tingueu fe absoluta de que us en sortireu. Fa gairebé un any vaig patir una tendinitis en una cama. No em vaig recuperar i al març vaig sortir a la marató de Barcelona. Error. Al km 23 vaig haver de plegar. Aturada total des de llavors. Però, toco fusta: desprès de mesos de fisioteràpia i piscina, he començat a veure la llum, i des de fa uns dies m’he atrevit a córrer. Avui, concretament, la Cursa de la Mercè. On vull anar a parar és a dir-vos que quan es pateix una lesió heu d'estar convençuts que us en sortireu. Hi ha dies que et venen ganes de llençar la tovallola, d’enviar-ho tot en orris. Però no ho feu. Si un iaio com jo se’n pot sortir, ¿que no serà uns corredors o corredores joves com vosaltres? Si la lesió és poca cosa, deixeu de córrer un dies. Si és seriosa, poseu-vos en mans d’un professional. Però no us arrugueu per res del món. Penseu, només, que us recuperareu. Creieu-me. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Audio: https://play.uwhisp.com/ultraesports/audio-les-paraules-den-pucurull-despres-duna-lesioel-cel-tambe-es-blau

La 2na, el diumenge 11 de setembre:
Curses solidàries
Amics i amigues, en el món del córrer cada cop hi ha més curses “solidàries”. Per dir-ho millor, però, s'hauria de dir que cada cop hi ha més curses que s’autoanomenen “solidàries”. 

N’hi ha que ho fan bé i diuen clarament en el seu reglament: “Tots els beneficis de les inscripcions... (o un euro, o 50 cèntims, o el que sigui) es destinaran a l’entitat X per a la lluita contra...(la causa que sigui)”. Però en moltes altres, l’aspecte de la contribució resulta ambigu i la informació es limita a “Cursa solidària en favor de... (el motiu)”, i prou. No vull dubtar, en absolut, de la filantropia que deu animar als que engeguen curses d’aquest tipus. Però moltíssimes no expliquen en cap lloc quina proporció del dorsal va a parar a la causa que promouen. I, per altra banda, desprès de celebrades les proves, la majoria no publiquen tampoc enlloc l’aportació neta que han fet o faran. Tan difícil és dir-ho? ¿No serà que, en molts casos, la "solidaritat" s'afegeix al nom de la cursa per atreure inscripcions... i poca cosa més? La transparència és absolutament necessària. Abans i després de comprar un dorsal d’una “cursa solidària”, tenim tot el dret a saber quina és la nostra contribució al projecte que suposem altruista. Fins diumenge que ve. Correu molt!

Audio: https://play.uwhisp.com/ultraesports/audio-en-pucurull-ens-fa-reflexionar-la-rigorositat-de-les-curses-solidaries

La 1ra el 4 de setembre, va ser aquesta
Anglicismes
Amics i amigues, hauríem d’aturar la plaga que suposa l’us de l’anglès en el món del córrer a casa nostra. No té cap sentit. Al córrer li diem "running"; als corredors "runners"; als que acaben una cursa “finishers”; les curses de muntanya són “trails”; els entrenadors, “trainers”; els entrenaments, “trainnings”...

A banda, hi ha un futimé de noms de curses que tenen paraules angleses; des de les que li han posat 'Race' fins a les 'Run' en tinc comptades més de 60. Es podria suposar que els organitzadors ho fan per atreure els estrangers que visiten Barcelona o els pobles de la costa. Però no és així. A les poblacions de l'interior passa el mateix. Fins i tot, a Igualada fan una cursa on el nom és tot en anglès:
La "Igualada Urban Running Night Show". Per llogar-hi cadires! En el llenguatge dels corredors i corredores; en els noms de les curses; en els articles dels diaris i revistes; en els blogs; en les webs; al Twitter, al Facebook...quan es parla de córrer, els anglicismes són una constant. No al Farwest sinó a Catalunya. Com si no es pogués dir el mateix en català, que és més bonic. Fins diumenge que ve. Correu molt!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada