9.9.18

Col·laboració en el programa Superesports de Rac1

El diumenge 9 de setembre de 2018 he començat una col·laboració en el programa 'Superesports' de Rac1. La realitzaré cada cap de setmana, mentre oients o emissora no se'n cansin. M'agrada fer-ho, continuant la intervenció de similars característiques -reflexions sobre el córrer- de les dues temporades anteriors al programa 'Ultraesports' de la mateixa emissora.


Diumenge 9 de desembre de 2018

El nou recorregut de la marató de Bcn
Amics i amigues, tinc una especial sensibilitat per tot el què té a veure amb la marató de Barcelona. I des que es va saber el nou recorregut de la del 2019, m’envaeixen valoracions contradictòries.
És més planer que el de les últimes perquè no es pujarà a la Diagonal i s’escurcen les pujades del Passeig de Gràcia i del Paral•lel. Però es perd el passar per alguns llocs simbòlics. Vet aquí. En relació a la marató del 2006 (la retornada després d’un any de supressió) s'ha anat perdent el passar per bastants llocs icònics. Per la raó que sigui, ja no entrem al Camp Nou com es feia en els primers anys, ni arribem a l’Hospital de Sant Pau, ni entrem al Fòrum. Tampoc passem per la plaça de Sant Jaume ni baixem per la Rambla. Aquest 2018 es va suprimir el pas per davant de la Catedral, i l’any que ve no passarem per la part alta de la Diagonal, ni per la Pedrera ni per la Casa de les Punxes. La millora en reduir les pujades és positiva. Però és una llàstima, en la meva opinió, que sigui a costa d’eliminar llocs emblemàtics d’un circuit que va ser considerat com un dels més atractius d’Europa. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 25 de novembre de 2018
Vivència d'una marató

Amics i amigues, en una marató és passen moments complicats. D’incertesa. En moltes he viscut episodis singulars. Com en la vida mateixa. Curiositats. Excentricitats. Instants en què cal prendre decisions sobtades per, d’alguna manera, sobreviure. És el cas de la de Barcelona de fa 32 anys.
En aquella edició, la cursa enfilava Rambla avall per anar a buscar la meta al Parc de la Ciutadella. Al quilòmetre 40 estava afamat. Tenia una gana incontrolable. No podia suportar-ho més. Mentre corria, vaig veure una noia a la vorera. Una espectadora. S’estava menjant un entrepà de tonyina. Ho vaig saber quan m’hi vaig acostar. Sense cap vergonya li vaig dir:
-“Perdona… no em donaries pas un tros del teu entrepà?”
Va quedar esmaperduda, però va reaccionar.
-“Sí, per què no?”
-“Moltíssimes gràcies. Només un mos”. Vaig mirar de justificar-me, conscient de la “violència” de la situació.
-“Res, home, no pateixis. Queda’t tot l’entrepà”.
I, amb un somriure, em va donar tot el que li quedava. Me’l vaig menjar mentre reprenia la marxa. Gràcies a aquell entrepà miraculós, i a la generositat d’aquella desconeguda, vaig poder arribar al final. La marató, que us he de dir a molts i moltes de vosaltres, és una metàfora de la vida. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

Diumenge 18 de novembre de 2018

La primera Jean Bouin Open
Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a Barcelona la Jean Bouin, la cursa més antiga de quantes es fan a la ciutat. Em refereixo a la d’atletes federats, que es va fer per primer cop el 1920.
La primera popular, la Open com li dèiem llavors, va ser l’any 1979, justament quan els amateurs que corríem érem quatre. Dic que érem perquè un servidor, i la meva dona, també la vam córrer. Va ser en un circuit per Montjuic. Aquell primer dia, gens acostumats a córrer curses, els participants vam sortir abans d’hora. S’anava atraçant la sortida anunciada per la una. Havia passat més d’un quart d’hora, quan, inquiets, un grup va iniciar la cursa pel seu compte...i tots vam seguir. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere per començar de nou. Finalment la vam córrer, però ningú sap quants metres vam fer. Era una època en que no s’hi mirava prim. Els 4 Kms previstos ni de broma; impossible perquè el temps del primer classificat va ser de 9 minuts. Una dada: la inscripció d’aquella primera Jean Bouin Open costava 50 pessetes, és a dir, 30 cèntims d’euro. Dir el que costa la del diumenge seria fer demagògia. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Dissabte 10 de novembre de 2018 
Córrer maratons als 85 anys
Amics i amigues, el diumenge es va celebrar la marató de Nova York, la mare de totes les maratons del món. La que classifica a tots els que l’acaben.
La que no retira el rellotge d’arribada fins que no creuen la meta els darrers participants. Així, malgrat el límit per acabar-la és de 6 hores i mitja, els honors són per a tots els que han corregut. Com ho van ser l’altre dia per als més de dos mil que la van córrer en més temps del reglamentari. Una curiositat: la van acabar 16 participants de 80 o més anys: el de més edat, una dona francesa que viu a Nova York, Ginette Bedard, que en té 85 i la va fer en 6 hores i 19 minuts. No va ser l’última: en va deixar al darrere a gairebé 3.000. Va començar a córrer maratons quan tenia 69 anys i aquesta era la 16ena. Es va quedar vídua fa quatre anys i confessa que no l’importaria tenir novio. Però diu que tots els homes de la seva edat són avorrits o estan amargats, i els joves estan casats. Entrena, diu, tres hores cada dia. Per a molts, córrer forma part de la nostra vida; per a la senyora Ginette, córrer ho és tot. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 4 de novembre de 2018
Les curses d'asfalt perden participants
Amics i amigues, a Catalunya cada cop hi ha més gent que corre. No obstant, les curses d’asfalt, estan patint una espectacular reducció de participants en els últims temps.
Comparant els que han acabat les 20 curses més importants de casa nostra en el que va d’any i els que ho van fer en fa cinc, els resultats són esfereïdors. Per dir-ne algun, la cursa de Bombers d’enguany l’han corregut 12.000 menys que l’any 2013; la Mitja de Granollers i la cursa de la Mercè, gairebé 4.000 menys, i així successivament. En aquesta relació de les 20, divuit perden participants. Les causes no se saben. Hi ha qui diu que el motiu és l’excés d’oferta; altres asseguren que és degut a que són cares. N’hi ha molts que diuen que la gent s’està cansant de les curses d’asfalt i s’està passant a les de muntanya on la varietat de distàncies i dificultats les fan més atractives. Potser sí. He volgut veure que ha passat entre el 2013 i el 2018 en una mostra aleatòria de 20 mateixes curses d’aquest tipus, i mentre a les d’asfalt el nombre de participants a baixat en un 31%, en les de muntanya ha crescut un 36%. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Dissabte 27 d'octubre de 2018
Dubtes de dopatge
Amics i amigues, el més passat va fer 20 anys de la mort sobtada de Florence Griffit, l’atleta nord-americana que és posseïdora, encara, dels rècords mundials femenins dels 100 i 200 metres llisos. I aquesta setmana s’han complert també 20 anys del dia en que es van publicar els resultats de l’autòpsia que va determinar que la seva mort va ser per asfíxia en patir un atac d'epilèpsia i que en el seu cos no hi havia rastre de dopatge. En vida, i també desprès de morta, va ser motiu de dubtes.
Molts experts, entre cometes, asseguraven que el seu cos havia experimentat canvis en poc temps i que això era conseqüència d’haver-se dopat. Molts detractors no li volien reconèixer la seva vàlua, el seu sacrifici d’entrenar més i amb més rigor que ningú. La criticaven també per les seves malles, ungles extrallargues i llavis extrapintats. Però el cert és que, malgrat la polèmica la perseguia, mai va donar positiu en cap control. Me’n vaig alegrar llavors, i me’n segueixo alegrant ara, que el seu nom quedés lliure de sospites. Perquè, digueu-me ingenu, fins que no es demostri que es dopa, no dubto mai de cap atleta. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Diumenge 21 d'octubre
Kokichi Tsuburaya, la condemna de l’obsessió
Amics i amigues, aquests dies s’està parlant dels Joc Olímpics de Mèxic de fa 50 anys, recordant les gestes d’atletes d’aquell 1968. De qui no se’n diu res és de Kokichi Tsuburaya, un japonès que va dur l’esport a un erroni extrem mentre preparava la marató per aquells Jocs. Als de 4 anys abans, a Tòquio, va quedar tercer.
El segon classificat el va sobrepassar a pocs metres d’acabar la prova i va quedar profundament desconsolat. No podia superar el que considerava una humiliació i va dir-li a un company: "He comès un error imperdonable davant tot el país. Només obtindré el perdó si guanyo l'or als Jocs de Mèxic d’aquí quatre anys". Es va sotmetre a un exhaustiu programa. Entrenament i res més que entrenament. Aconseguir l’or es va convertir en una obsessió. Un any abans de la cita olímpica el van haver d’ingressar en un hospital per les lesions de l’extraordinari volum de preparació a que s’havia dedicat. Quan va retornar, les cames no responien com abans. La recuperació no arribava, i, creient que defraudaria de nou al Japó, es va tallar l’artèria caròtida per no veure’s deshonrat. Commou pensar en el dramàtic fi d’un atleta olímpic que va dur l’esport al límit màxim. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 14 d'octubre de 2018
Els topics del córrer  
Amics i amigues, a tots els que correm ens acostuma a passar moltes coses semblants. 
En podríem dir els tòpics del córrer. Per exemple, ens posem de mal humor si estem 3 dies parats per una petita lesió. I ens convertim en uns energúmens si els dies parats són més de 3. També, un tòpic clàssic és que, abans de córrer una cursa, ens diem els uns als altres “Sort”, com si anéssim a jugar al bingo. Algunes preguntes tòpiques tenen resposta segura, com aquella que es fa a la sortida d’una cursa quan a algú se li pregunta com està: “-Estic fotut, noi. Fa dies que em fa mal la planta del peu quan corro una mica, i no entreno gens”. No se’ls ha de fer cas: en el moment que sona el tret es curen de cop, es posen a córrer com esperitats i els perds de vista de seguida. I el tòpic més absurd de tots és el de, a la sortida d’una cursa que no has corregut mai, preguntar si té pujades i baixades. És fer el passerell, perquè ja se sap que totes les curses del món tenen moltes pujades i cap baixada. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Diumenge 7 d'octubre de 2018
El plaer de córrer sol Amics i amigues, cadascú té la seva teoria. Jo, la marató, aconsello córrer-la sol. Vull dir, sense que ningú t’acompanyi. 
Per molt bones intencions que tingui, és molt difícil que el que vulgui anar amb tu tingui exactament el mateix nivell de forma que el teu. I 42 km són molts quilòmetres. Fa anys, en una de Barcelona, a la mateixa sortida em vaig trobar per casualitat un company amb qui havia fet la mili. “-Hosti Pucu, quant de temps! Com estàs?” “-Ei. Molt bé. Amb ganes que comenci ja la marató” vaig contestar-li, content per retrobar-lo després de més de vint anys. “-Doncs, vinc amb tu, em va dir. El punyetero estava fort. Portava un ritme viu de sortida. Tant, que em costava seguir-lo i forçava la màquina més del compte. Al voltant del quilòmetre 16, en arribar a Esplugues, em diu…“-Escolta, Miquel, que jo ho deixo aquí. Plego. Visc just aquí al costat”. No m’havia fixat que no duia pitral. Vaig acabar fet caldo. I amb vint minuts més que la d’un any abans. Vaig pensar que no deixaria mai més que els benintencionats m’acompanyessin. I així ha estat. En una marató cadascú ha de fer la seva pròpia cursa. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Diumenge 30 de setembre de 2018
Diferència de gènere a l'atletisme
Amics i amigues, la igualtat entre homes i dones encara no existeix a l’atletisme. La cosa ja ve de quan els prohoms del Comitè Olímpic Internacional creien que les dones no tenien resistència per córrer gaires metres, i fins el 1980, la prova més llarga que les deixaven fer als Jocs Olímpics era el 1.500.
Però això no és tot. Els que remenen les cireres atlètiques no van acceptar que la marató femenina fos olímpica fins aquell 1980 (qui no recorda que una nord-americana va haver de saltar-se la prohibició de córrer la de Boston 13 anys abans) , ni van permetre que saltessin perxa fins el 2000, als Jocs de Sidney, ni correguessin el 3.000 obstacles fins el 2008 als de Pequin. En concret, fa uns anys hi havia moltes proves atlètiques que les dones no feien; no podien fer. Però encara ara, per un estrany atavisme, a les tanques fan 100 metres en lloc dels 110 els homes. I, sobre tot, el que resulta incomprensible és que els homes facin deu proves a la decatló i les dones només set a l’heptatló. Per això deia que la igualtat de gènere -com es diu ara- encara no és total en el món atlètic, en ple segle XXI. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Diumenge 23 de setembre de 2018
Gran dia per a l'atletisme
Amics i amigues, el diumenge passat va ser un gran dia per a l’atletisme. Es van batre dos rècords del món: el francès Kevin Mayer va aconseguir 9.126 punts en la decatló, el que suposava augmentar 81 punts l’anterior rècord.
I el kenyà Eliud Kipchoge va guanyar la marató de Berlín en 2h01.39 rebaixant un minut i divuit segons el que estava vigent. Del rècord de la decatló se n’ha parlat poc. Lògic, perquè aquesta especialitat no interessa al nostre país. Són quatre els que la practiquen. I ningú els hi fa cas. Una llàstima, perquè l’esforç dels decatletes és per treure’s el barret. Del rècord de la marató sí que se n’ha parlat. I se’n parlarà. El debat sobre si es podrà arribar a baixar de les dues hores és un clàssic. Fa trenta anys es deia que no es podria rebaixar mai el temps del que llavors era el rècord que ostentava un britànic: 2 hores i 8 minuts. Però els africans es van dedicar a la marató. I des que ho van fer no paren d’acostar-se a les dues hores. Fins i tot, crec que el mateix Kipchoge podria arribar-hi aviat. Els mitjans han dit que l’altre dia va perdre el pot del penúltim avituallament, i també, que les tres llebres que duia no el van poder ajudar a partir del km 25. Em pregunto quin temps hauria fet si no hagués tingut aquestes pèrdues. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Dissabte 15 de setembre de 2018
La Cursa de Rac1 a Lleida

Amics i amigues, el mes que ve se celebrarà la quarta Cursa de Rac1. Desprès de Barcelona, Girona i Tarragona, enguany serà a Lleida. 5 Kms, com sempre, i també, com sempre, molt planers. En aquest cas, no pot ser d’altra manera perquè gairebé tota l’estona vorejarem el curs del riu Segre.
Dic ‘vorejarem’ perquè ja m’hi he apuntat. Em fa il·lusió fer-la perquè els meus ancestres provenen de la zona. Els familiars, perquè els meus pares hi van néixer, i els esportius, perquè una de les primeres curses que vaig córrer va ser una Sant Silvestre, fa gairebé quaranta anys, a aquesta ciutat. Les terres de Ponent han estat pioners en això del córrer. Se sap que en el segle XVI es va celebrar la que es considera la més antiga de les curses de Catalunya, la d’Albesa, un poble molt a prop de Lleida. Està documentat: en un plet de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de l’any 1590 s’explica que, a pocs metres de l’arribada de la cursa d’Albesa, un home va impedir que el que anava primer, que era un noi d’un poble veí, guanyes la prova. “El va agafar pel braç –diu el text-, i no el deixà fins que els corredors del poble el van avançar”. Qui sap si l’espectre de l’atleta que no va poder guanyar aquell dia, s’apuntarà també a la Cursa de Rac1 del 21 d’octubre, per treure’s l’espineta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 

Diumenge 9 de setembre de 2018
La primera Cursa de la Mercè

Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a Barcelona la Cursa de la Mercè, la més antiga de la ciutat després de la d’El Corte Inglés i la Jean Bouin. Enguany serà la quarantena edició. Les he corregut gairebé totes. La primera, l’any 1979, no, perquè només feia un més que havia començat a córrer i em deuria fer respecte per falta d’entrenament.
Com a cursa de Festa Major que és, la de la Mercè és una prova festiva, com ho van ser en especial les primeres, en una època en que la majoria de curses, ai las!, eren gratuïtes; al córrer se li deia fer footing i no podíem presumir de rellotges amb Gps ni de marques a les xarxes socials perquè ni una cosa ni l’altra s’havia inventat. Tant lúdica va ser aquella primera Mercè, que fins i tot no hi van haver resultats ni classificació. Van donar un diploma a tothom, i cadascú s’hi va posar el nom i el temps que havia fet. Això dels diplomes de les curses ha perdut interès, però en aquells anys eren molt apreciats. Hi havia qui els emmarcaven i els penjaven al menjador per ensenyar-los als veïns, com si els haguessin guanyat en uns Jocs Olímpics. I és que el voler aparentar (ara en diuen ‘postureo running') ve de molt lluny. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada