Relat de la periodista
Rosa Alba Roig sobre la
nostra malaltia del còrrer.
(Extret del llibre "39 Histories solidàries al voltant de l'esport")
EL CARTÍLAG DEL GENOLL ESQUERRE
Els cartílags no acostumem a tenir veu ni vot en res, mai ningú no ens ha donat la paraula. La història, encara que sigui la d’un cartílag, mai s’explica des del nostre punt de vista. Ignorats, menystinguts i imprescindibles, així som els cartílags. Jo, concretament, sóc el cartílag extern d’un genoll esquerre o, podria dir, sóc el que en queda. Sóc jove per estar tan malmès, no arribo encara als 40, i visc en un cos esplèndid, sense greixos ni colesterol, amb una pressió arterial d’un jovenet i un cor de primera, però tant jo com algunes de les articulacions amb les quals tinc veïnatge estem a un pas de la jubilació. Sóc un vell en un món -aquest cos és l’únic món que conec- de joves. Aparentment formo part d’un ésser saludable, fort, potent, resistent, un prodigi físic capaç de resistir la més dura de les proves: una marató; però jo em sento vell, encarcarat, desgastat, adolorit, discordant, desplaçat, inútil, maltractat, incomprès, discriminat.
En una societat de consum fàcil, en què el caprici ha acabat per substituir el desig, la il.lusió o les aspiracions, on tot s’ha d’aconseguir ara i ja, on res pot ser ajornat ni diferit, on el sacrifici o l’esforç ja no semblen estar de moda, en un paisatge fet d’emocions efímeres però fortes, constantment renovades o extingides, on el creador d’experiències és el rei del mercat, en un societat com aquesta, jo he hagut d’anar a parar a un racó de món, aquest cos, en el qual la perseverança, la tenacitat, l’orgull d’assolir els objectius, encara que el repte passi pel patiment o el dolor, donen sentit a una vida que gira al voltant d’una activitat ridícula, repetitiva, avorrida, anodina i gens atractiva com és córrer sense anar enlloc. Córrer contra el propi cos, contra el rellotge -no només el crono que es posa en marxa a l’inici de la prova sinó, i sobretot, contra el biològic-, contra la pròpia història evolutiva de l’espècie a la qual pertanyo. Una espècie amb un cos pensat per caminar, ocasionalment nedar, puntualment córrer, saltar o enfilar-se, però no per castigar les seves extremitats inferiors amb impactes brutals i constants. Sóc el cartílag del genoll esquerre d’un home! Algú li podria explicar a aquest Homo erectus indocumentat que es manté dret gràcies només a dues extremitats?
Sóc un cartílag estrany, ho admeto, les meves malformacions físiques m’han condemnat a un permanent estat de reflexió, necessito entendre què em passa, com és possible que ningú faci res per aturar aquest absurd torturador que disfruta patint els meus dolors. Les neurones i el nervis que m’envolten, amics meus des d’antic, l’informen puntualment del meu mal estat, li fan saber que empitjoro a cada impacte, a cada passa, que m’esvaeixo, desapareixo, que estic en perill d’extinció, però aquest ésser al qual pertanyo utilitza la humiliació per destruir-me.
Què el pot impulsar a fer això? Finalment, he arribat a la conclusió que visc atrapat en el cos d’una nova espècie de caçadors d’emocions. Aquest individu que em governa és, aparentment, un ésser normal, vull dir que treballa puntualment vuit hores al dia, desatén conscientment la família que ha format, ingereix una quantitat inusual d’hidrats de carboni, consumeix suplements alimentaris amb la mateixa freqüència que un alcohòlic es pren una copa (tots els éssers humans semblen addictius per naturalesa), passa hores senceres parlant amb els amics (de sabatilles, pulsòmetres, plantilles, dorsals i marques, sobretot d’això, els seus ‘rècords’) i, finalment, corre. Cada dia, plogui, nevi, pedregui o faci un sol que esquerdi el cap, surt a córrer. Transpira, bleixa, es cansa com un animal, fa sèries mirant un cronòmetre, com si saber sumar i restar el convertís en un ésser racional, s’enfada o s’enorgulleix com un paó en funció dels resultats, i, quan arriba el cap de setmana, enganya la família per anar a córrer alguna cursa on poder-se enfrontar amb altres maltractadors de cartílags com ell. No content amb això, l’obsés planifica les vacances en funció de les maratons, mitges o senceres, que pensa afegir al seu palmarès. Busca, compara, s’inscriu i prepara amb delectança el moment en què prendrà la sortida per arribar el 3.725 de 9.113 i poder-ho explicar amb orgull perquè ha rebaixat un segon la seva millor marca des que va fer els 35 anys. Arribarà extenuat, adolorit, però feliç, i jo me’l miraré, mentre agonitzo, amb la perplexitat de les víctimes d’un atac de violència gratuïta. Li imploro una explicació, alguna cosa que serveixi per donar sentit a aquesta vida de cartílag sacrificat.
Té cap mena de sentit tot aquest dolor innecessari? L’emoció!, diu ell. Ahhhhh, l’emoció?, dic jo. Hi ha qui es llança amb paracaigudes pensant que pot volar, qui confon el plaer amb la felicitat, qui visita el paradís del braç d’una xeringa, qui se sent complet comprant coses que no necessita, però que ha decidit desitjar per sentir-se satisfet en posseir-les, hi ha qui fa de la conquesta amorosa una lluita per la supervivència (de l’ego) tan vital com era la cacera per a la subsistència dels nostres avantpassats. En fi, l’emoció és la gana dels farts i la gana ens mou. Tot en nosaltres està programat per matar la gana, per sobreviure, quan estem tips, ociosos, el nostre programari embogeix i dóna resultats com aquest: el maratonià assassí de cartílags.
Acabo. Vull donar-vos les gràcies per permetre a un cartílag ferit poder expressar públicament la seva humiliació. En honor a la veritat, vull dir que també hi ha cartílags de maratonians que no estan tan malmesos com jo, però jo, i d’altres com jo, també existim i som com som, ens trenquem a base d’impactes insensats. En nom de tots ells, de tots els cartílags destrossats, us prego que poseu fre a aquest error del programari humà.
ROSA ALBA ROIG
