El diumenge 18 de juny sortirem de davant dels estudis de Catalunya Ràdio per fer la cursa que han organitzat, juntament anb TV3, per celebrar els seus 40 anys d’existència. Per endavant, felicitats! Em sembla una excel·lent manera de celebrar-ho. I especialment, per fer-ho per un recorregut magnífic, on hi ha una bona quantitat de llocs que rememorar. El primer, la mateixa Catalunya Ràdio. L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada (Mikimoto) mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio amb uns auriculars, gaudeix molt escoltant aquesta emissora.
Avançant, a l’esquerra, fent xamfrà amb l’Avinguda de Sarrià, hi veurem l’Edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 pisos que se’l coneix per l'Edifici del Crim. Fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’immoble. Un immoble per davant del qual avui passarem corrent (mai més ben dit). I per explicar una cosa menys sinistra, a l’última planta del mateix edifici, hi havia fa anys un restaurant per a gent guapa de Barcelona. La vista era magnífica. Però va haver de tancar: els que hi anaven no menjaven res (cuina moderna) i es quedaven sense alè al rebre el compte.
Aviat, també a l’esquerra, ens trobarem amb un edifici singular: l’Illa Diagonal, que de lluny té la forma d’un gratacels ajagut. L’IIla allotja tota mena de botigues. Des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins a desenes de boutiques d’allò més fashion...En definitiva, una invitació al consumisme, construït, paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa cinquanta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.
Passant per aquest indret ens vindrà a la memòria que a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Súper 3, per exemple.
I en arribar a l’Hospital de Barcelona haurem fet el primer quilòmetre. Es va inaugurar el 1990 amb capacitat por més de 400 pacients. Van convertir un edifici construït per ser un hotel en un hospital privat. Les habitacions ja hi eren i són molt grans: havien de ser per a un hotel de super-luxe de la cadena Hilton, que finalment van el fer davant, a l’altre costat de la Diagonal.
Com a curiositat, just aquí, a la Diagonal, fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta del segle passat, n’hi havia a tots els districtes. I també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n'hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora arribada d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum, en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge. Els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.
A la dreta del nostre pas hi ha també un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.
A l’esquerra hi veurem El Corte Inglés -construït exactament on anys enrere i fins el 1955 hi havia una presó de dones-. Sense voler-ne fer propaganda, tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que estarem fent ara aquesta cursa d’avui.
En un no res ens trobarem les Torres de La Caixa. Tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola - es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre.
Passarem l’Hotel Princesa Sofia, i tot seguit, la Facultat de Farmàcia a l’esquerra i la de Dret a la dreta. D’obra vista la de Farmàcia, va ser la primera que es va construir a la zona universitària. L’edifici de la de Dret té, segons diuen, molt valor. Quan es va fer, l’any 1958, va suposar una innovació arquitectònica -“el primer edifici públic modern i civilitzat de Catalunya després de la guerra”, segons el famós arquitecte Oriol Bohigas-, i amb el temps, s’ha convertit en una referència de la ciutat.
Un apunt: l’espai de la Facultat de Dret ocupa el que fou, acabada la guerra, la sala de festes Copacabana, un local a l’aire lliure per a l’alta burgesia de la ciutat, on hi feien sopars en una terrassa, i ball amb música amenitzada per una orquestra. Si fem un cop d'ull, hi veurem una figuera a l'entrada de la Facultat. És un arbre centenari que estava al costat de la pista de ball i s’ha conservat.
Pocs metres desprès passarem per davant del Palau Reial de Pedralbes. Un palau que va ser regalat a la Corona a les primeries dels segle passat per un senyor que tenia mols quartos, en agraïment a que el rei l’hagués anomenat comte. Un palau que és una meravella, i malgrat això, la reina Victòria, en allotjar-s’hi per primera vegada, va dir una cosa antològica: “Los catalanes són gente estranya. Construyen un palacio para los pobres (es referia a l’Hospital de Sant Pau, que acabava d’inaugurar) i una choza para los reyes”. En passar veurem unes estàtues a banda i banda de l'entrada, alguna de les quals són dones nues. Les van retirar de la plaça Catalunya l'any 1928 per immorals, i les van traslladar aquí, que llavors era un lloc molt allunyat de la ciutat.
A la nostra esquerra tindrem la Facultat d’Arquitectura i la d’Aparelladors; en front la d’Economia i la de Sociologia. Una mica més avall la d’Enginyeria i la de Química...no en debades estem en plena Zona Universitària.
Si aixequem la vista en passar per davant de la Facultat d’Arquitectura hi veurem una taca a la façana que hi és des d'un dia de març de 1974. Un regalim de pintura vermella que els estudiants varen llançar des d'una finestra als grisos que els assetjaven perquè protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich. Ningú no l’ha esborrat, ni espero que ningú ho faci. És un testimoni d’una època. No s'ha d'oblidar que la mort a garrot vil d'aquest noi va ser la del darrer executat per l'antic règim dictatorial de l'Estat espanyol.
A la dreta, una mica més enllà, hi veurem la Caserna del Bruc La caserna, que està en funcionament i pertany a l’exercit espanyol conté una anècdota curiosa. Fa uns mesos, el desembre de l’any passat, va sortir a la llum un escàndol: un caporal i un sergent van organitzar per watsap el sorteig d'una cita amb una prostituta. Hi van participar una setantena de militars i s'hi van publicar comentaris masclistes. Dos dies després dels fets, la ministra de Defensa espanyola va expressar que s'obria una investigació interna i que s'expulsaria els militars organitzadors. El mes de març d’enguany, la Fiscalia va arxivar el cas després que es determinés que el premi efectiu del sorteig era en realitat una panera de Nadal.
A l’esquerra hi veurem les tanques de plantes que envolten el Reial Club de Polo. Es va fundar el 1897 per jugar al polo i fer equitació, que es practicaven en un hipòdrom de Cantunis i més tard al Parc de la Ciutadella i a Can Ràbia, a Sarrià, fins que no van traslladar-se aquí en el 1932. Molt aviat va començar a jugar-se al tennis i al hoquei sobre herba, esport molt destacat de l’entitat, i també, molt més recentment, atletisme popular. De ben segur que avui, més d’un dels seus membres estaran fen aquesta cursa. No cal dir que el Polo és un club de l’alta burgesia de Barcelona, on per entrar-hi fa falta que dos socis t’avalin, a banda de tenir molts quartos.
I una mica més enllà ens trobarem el Parc Cervantes. I just llavors, s’haurà acabat la broma: tindrem un tram de pujada, cada cop més accentuada. El Parc és un espai verd esplèndid i obert (ara en obres) que en fan un lloc molt apreciat per passejants i esportistes. Jo hi he vist els jugadors del Barça fent-hi fúting en haver sortit del Camp Nou. Està situat on fa molts anys l'ocupava el torrent Estela, que recollia les aigües que baixaven des del cim de Sant Pere Màrtir.
Una cosa que també veurem per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava. També haurem vist uns rails de tramvia al terra. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa, que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaires que ho hagin vist - els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.
En acabar la pujada tindrem a l’esquerra les Instal·lacions Esportives Universitàries. Millor dit, el que van ser els terrenys d'aquestes instal·lacions on s’hi fa atletisme, rugbi, tennis, futbol, bàsquet, handbol, pàdel...perquè, en un futur s'hi farà l’ampliació de l’Hospital Clínic. Curiosament, a propòsit, no se sap com quedarà la situació dels esports de la Universitat de Barcelona. Però aquest és un altre tema. No el d’avui.
Els que som ultra-veterans recordarem que aquest indret de la Diagonal formava part del circuit de la cursa automobilista Peña Rhin que se celebrava en els anys quaranta i primeries dels cinquanta. S’havia començat a fer a Vilafranca l’any 1921, però a mesura que els cotxes corrien més, els organitzadors, que es reunien en un cafè de la Granvia de Barcelona anomenat Oro del Rhin, d’aquí el nom, van desplaçar-la a Pedralbes. En aquella època, és considerava que el de Pedralbes era el circuit urbà més ràpid del món: amb una recta -el mateix lloc per on estem passant nosaltres- de gairebé 2 quilòmetres, on els bòlids del moment agafaven una velocitat de fins a 280 km per hora. L’any 1951 es va convertir en prova puntuable pel campionat del món i va guanyar l’argentí Juan Manuel Fangio, un mite del volant, amb un Alfa Romeo. El 1954 va ser el darrer any de quants es va celebrar.
L’espai també té connotacions atlètiques. A banda de que la Diagonal és un lloc on molts hi entrenen, fa molts anys, per la que llavors es deia Avenida del Generalísimo, es corria bona part de la cursa Jean Bouin per a atletes federats, que començava a Esplugues, a prop d'aquí, i acabava a l’Arc de Triomf. I per la Diagonal s'hi corren alguns quilòmetres de la marató de Barcelona, també la cursa Diagonal organitzada pel Dir, i no sé si me'n deixo alguna altra.
I després de la pujada la baixada serà bufar i fer ampolles. En un no res arribarem a la meta, contents d’haver fet una cursa per celebrar els primers 40 anys de dos entranyables mitjans de comunicació de casa nostra.
17/06/2023
