10.10.13

Fisonomia del recorregut de la Cursa Eurofitness'2013


M’agrada, abans de participar en determinades curses, esbrinar que hi ha d'interessant -o el que em sembla a mi que pot ser interessant- en el seu recorregut. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a no pensar en l’esforç. A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però, si més no, gaudeixo en escriure-ho. Si al possible lector també li agrada ja serem dos.


Km 0 a l’1

La sortida la farem al començament del l’Passeig d’Andreu Nin, per baixar-lo en una recta planera que convida a córrer de valent. Sortirem, doncs, esperitats (uns més que uns altres) vorejant, a l’esquerra,  la pista d’atletisme de les instal·lacions del Parc de Can Dragó

Can Dragó, que li dóna nom a la zona d’on sortirem, té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els “dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.

Pel Passeig d’Andreu Nin (nom de carrer en honor d’un significat dirigent del Poum (Partit Obrer d’Unificació Marxista) durant la Guerra) tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia. Una mica més endavant, continuant vorejant el Parc de Can Dragó, passarem pel costat d’una piscina -la més gran de Barcelona, que envoltada de gespa fa les funcions de platja urbana- i un camp de golf. Curiosament, la pista d’atletisme es veu des de fora però la piscina i el camp de golf no; unes espesses plantes ho impedeixen. S’explica que les banyistes no vulguin ser vistes per pudor, però sorprèn que tampoc no ho vulguin els golfistes, que van tapats de cap a peus.

La cursa es desenvolupa en el barri de Porta, una zona que segles enrere pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, que en créixer va traslladar el seu cementiri lluny del poble, a una de les seves portes d’entrada. Amb el temps van construir-se petites cases al voltant i es va anar urbanitzant el sector. Ningú podia suposar que amb els anys l’espai estaria ocupat per un complex esportiu tan esplèndid com el de Can Dragó, o com els imponents edificis que tenim a la dreta d’on estem passant, el d’El Corte Inglés, l’Hotel Ibis i l’Heron City.

Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un gran espai verd amb una Zona de Repòs (qui sap si l’han fet per descansar després de la cursa), i en un punt intermedi del parc un petit turó amb una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpiques de Pau Gargallo que està a l’Estadi de Montjuïc. I al cap d’avall tindrem a la nostra esquerra el camp de futbol on hi juga l’Alzamora, un club fundat fa seixanta-cinc anys. Un apunt: per fer-nos una idea de l’inefable que són les històries dels començaments dels clubs modests com aquest, els vells del barri expliquen que el primer local social de l’Alzamora CF va ser la barberia d’un dels fundadors. 

Al mig del complex esportiu de Can Dragó hi ha una copia del aurigues de l’Estadi que va realitzar l’escultor Gargallo

A la dreta, gairebé al final del passeig, hi veurem una moderna església de teulada grana amb una mena de piràmide en primer terme que crida l’atenció. És la parròquia de Sant Esteve, construïda l’any 1998. En acabar el passeig farem 50 metres del carrer Vèlia i girarem a la dreta pel d’Alella i ens trobarem tot seguit amb l’indicador del Km 1.

Km 1 al 2

Del carrer d’Alella, que té el nom d’un poble del Maresme que té un bon vi (tot s’ha de dir), farem uns 300 metres després del senyal del primer quilòmetre. Els farem en suau pujadeta, cada vegada més punyetera. En el número 27 del carrer hi té la seva escola de ball flamenc La Tani, una bailaora que va pujar a un tablao als 8 anys i va arribar a ser famosa.  Passarem la placeta de Rafaela Serrano, en honor d’una assistenta social molt estimada al barri, i una mica més enllà els Jardins d’El Petit Princep. El jardinet és un espai infantil que honora en aquest cas el protagonista del famós conte de Saint-Exupéry, i hi veurem una gran escultura d’acer que reprodueix el personatge passejant amb una regadora per la seva asteroide, segons un dibuix va fer un alumne de primària de l’escola Aloma que està a prop. No ens hi pararem. Ja vindrem un altre dia i hi veurem que s’hi pot llegir una bonica frase del llibre: "L'essencial és invisible als ulls".

Escultura "El Petit Princep"

Passat el jardinet enllaçarem amb el carrer d’Alloza, a la recerca, amb quatre passes, del carrer del Dr. Pi i Molist. El carrer d’Alloza correspon al nom d’un carter. És insòlit. Acostumats com estem a que se’ls hi posi nom de carrers a polítics, militars, etc, és una curiositat: en Salvador Alloza i Alloza era el carter del barri als anys trenta del segle XX, on també n’era veí. Com que la zona estava formada per masies i grups de cases aïllades, de difícil localització perquè no existien noms de carrers, l’home demanava als veïns que els hi diguessin a qui els hi escrivien que posessin en el sobre el nom del destinatari i el seu. A Correus ho sabien, i així, les cartes les enviaven a casa seva i ell les entregava a qui corresponia. Fins i tot, a la porta de la casa hi va haver durant molts anys una rètol de fusta que havia penjat amb un clau, amb el seu nom “Alloza”. Un bon dia, urbanitzat ja el carrer, l’Ajuntament el va fer oficial.

Girarem a la dreta i agafarem Dr Pi i Molist, un carrer arbrat a banda i banda, ample i agradable, tot i que una mica costerut, especialment cap al final. No arribarem al cap de munt; girarem en rodó a l’alçada del carrer Nil, on hi haurà l’indicador del Km 2,  per tornar a baixar, a pocs metres del que fou un antic manicomi i ara seu del districte. El carrer del Doctor Pi i Molist s’anomenava anys enrere, precisament,  Carretera del Manicomi. La raó està en que era el camí natural que conduïa de Barcelona, o dels pobles més propers com Sant Andreu o Horta, al centre de salut mental que hi havia a l’edifici de dat de tot. Al carrer se li va posar el nom de Pi i Molist perquè a finals del segle XIX va ser el metge psiquiatre que va impulsar la creació d’aquell centre, dotat llavors d’uns serveis i atencions als malalts extremadament moderns i bons per l’època. A partir de mitjans del segle XX, l’Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau -que era com es deia- es va anar quedant desfasat i es va decidir tancar-lo a finals dels vuitanta. De l'antic manicomi, un espaiós indret, únicament queda en peus l'Església i dos pavellons que allotgen la Seu del Districte de Nou Barris, la de la Guàrdia Urbana i una biblioteca. La resta del recinte fou desmantellat per construir el Cinturó de Ronda, sense gaires miraments i després d’un traumàtic desallotjament.

Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau. En primer terme la Carretera del Manicomi, actual carrer de Pi i Molist. (Any 1940)

Km 2 al 3

No sé si ho havia de dir en començar: el barri de Porta, per on correm tota la cursa, pertany a Nou Barris. Potser més d’un es preguntarà perquè se li diu així a un districte que en lloc de nou en té catorze de barris. La raó té a veure amb qüestions administratives i en la velocitat de creixement que va experimentar la zona a partir de la segona meitat del segle passat, amb un dels grans allaus de nouvinguts a Barcelona.  És va aglutinar un conjunt de nou  barriades noves per formar un districte  (abans, els nuclis -molt poc poblats perquè la zona era bàsicament de conreu- estaven vinculats a Sant Andreu), i se li van haver d’afegir unes altres més, que anaven sorgint.

Com sigui, el barri de Porta, com els altres tretze, és un indret que s’ha transformat molt, per a bé, els darrers anys. Però cal recordar que, en una època, era un espai dels anomenats perifèrics de la ciutat. Un “cul de sac”, vaja, per no parlar amb eufemismes. El dia de la cursa correrem per avingudes i carrers amples i moderns, amb bones cases i bones zones verdes, però no es pot deixar de dir que Nou Barris ha estat un lloc on la marginació hi ha estat molt present, i els seus veïns han hagut de lluitar a base de bé, associant-se, protestant i reivindicant millores, com en cap altre zona de Barcelona. És pot dir que, en un principi, algunes de les barriades que el conformen van ser construïdes els diumenges pels mateixos habitants, totxana a totxana.

Corrent per aquesta zona, a tocar d’espais tan lúdics com anirem passant, es pot tenir la impressió que és un lloc que és i ha estat un paradís. Ara ho pot semblar, però no sempre ha estat així. De fet, durant molts anys no ho ha estat en cap de les barriades del districte (ho dic perquè aquest escrit no és una guia turística per als guiris), on les lluites dels seus habitants per aconseguir serveis, escoles, transports urbans... i fins i tot aigua, han estat una constant. Per posar un exemple, alguns dels carrers que hem trepitjat a la cursa fins ara (Alella, Vèlia i Alloza) i els que trepitjarem tot seguit (Alcúdia, Escultor Ordoñez, Maladeta i Avinguda Rio de Janeiro)  fa només 35 anys estaven sense asfaltar i els dies de pluja s’inundaven convertint el barri en un fangal. 

Carrer de Vèlia. (Anys setanta)

Fet l’incís, que m’ha semblat obligat per situar-nos, parlem del que estem fent aquest matí de diumenge. Girarem, com deia, poc abans d’arribar al final del carrer del Dr. Pi i Molist i a pocs metres també del Pla de Las Madres de la Plaza de Mayo (un nom que vol recordar el moviment integrat per les mares dels desapareguts a l’Argentina des del cop militar de 1976) i el deixarem en arribar al d’Alcúdia, que ens el trobarem a pocs metres del gir.

Avançarem per Alcúdia (al barri de Porta on estem hi ha uns quants carrers que tenen, com aquest, el nom de pobles de Mallorca) i passarem uns camps de petanca, a l’esquerra. Si hi ha algú jugant, qui sap si envejarem la lleugeresa del seu esforç mentre nosaltres suem la cansalada.
Desprès d’uns 400 metres de pujadeta girarem a la dreta en trobar el carrer d’Eduard Tubau i el baixarem fins anar a parar al cementiri de Sant Andreu (s’entén, a parar a la part de darrera de cementiri de Sant Andreu) al carrer de l’Escultor Ordoñez (un tallista del segle XVI que té unes quantes obres a la catedral), que l’enfilarem a la dreta. Progressarem pel carrer de l’escultor tenint dues tapies a cada costat, la del Cementiri a l’esquerra  i la del Camp del C. F. Damm a la dreta. La Damm és un club que té molt mèrit: pertany a la fundació de l’empresa cervesera del mateix nom i des de fa més de 55 anys es dedica exclusivament al futbol base. Forma i educa jugadors des dels 6 als 18 anys, i de la seva pedrera han sortit futbolistes de molt nivell que han integrat equips de primera, com és el cas, per exemple, d’en Dani, Velamazan i Cristobal, que van jugar amb el Barça fa uns anys, o en Sergio Garcia i l’Alvaro de l’Espanyol.

Un partit d’infantils al camp de la Damm

I poc després, quan veurem a l’esquerra el començament de la plaça de Sóller, una de les més grans de Barcelona que també du el nom d’un municipi de Mallorca, harem fet el Km 3.

Km 3 al 4

Passarem l’emblemàtica plaça de Sóller, que fou inaugurada fa trenta anys després d’haver estat un solar on s’hi feien assemblees per articular demandes, i després d’un llarg procés de reivindicacions del veïns per salvar l’espai de la especulació immobiliària -una cosa que ha estat molt freqüent al barri- i agafarem el carrer de la Maladeta que honora el macis del Pirineu per baixar-lo i anar a buscar el de Piferrer. El carrer de Piferrer, que es deia abans “Lletra F”, i molt més abans era part del camí que conduïa des de la parròquia de Sant Andreu a Horta, honora a Pau Piferrer i Fàbregas, un mestre d’escola i escriptor del segle XIX especialitzat en redescobrir poemes i cançons populars antigues. Una d’elles la "Cançó del Compte Arnau" -el senyor feudal que maltractava als seus vassalls i seduïa les donzelles-, musicada per en Joan Manuel Serrat fa anys.
Per Piferrer passarem a tocar el pati de l’Escola Ciutat de Mallorca a la nostra esquerra i, tot seguit, un espai que l'Associació de Veïnes i Veïns del barri de Porta han conquerit fa poc per  fer-hi un hort autogestionat. Quan estigui acabat,  hi podran cultivar plantes alimentàries, medicinals i espècies autòctones i, a més a més, esperen que serveixi pel tractament  terapèutic de persones amb problemes de discapacitat o psicològics. Un triomf i un encert haver-ho aconseguit, perquè el lloc era un solar que estava predestinat a ser engolit per qualsevol constructora.

Mentre avancem planejant per Piferrer veurem un modern gratacels de 70 metres al fons, que contrasta amb una altra torre que ens trobarem tot seguit a la nostra esquerra, Can Verdaguer, una masia del segle XVI on fins no fa gaire hi vivia una família que conreava les terres del voltant. Reivindicada pels veïns -com sempre- , la van restaurar per convertir-la en un centre cívic. Van conservar feliçment un rellotge de sol i una antiga premsa de ví, i -si ens hi fixem ho veurem darrere la masia- una palmera que passa per ser la més alta de Barcelona.

Una mica més endavant n’hi ha una altra de masia, també a l’esquerra. Just en el xamfrà amb el carrer del Pintor Alsamora. Aquesta està abandonada i és una llàstima. Se la coneix com Can Valent i és, juntament amb Can Verdaguer, una de les poques que resten en peus a Nou Barris, demolides durant la darrera meitat del segle passat, amb el mutisme dels consistoris de l’època. L’estat actual de Can Valent, tot i que està inclosa en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat, és ruïnós. Ho veurem perfectament en passar pel costat. L’Associació de Veïns fa temps que també reivindiquen la reconversió de Can Valent per a un ús social, però com si plogués. És una llàstima, deia, perquè, segons els historiadors, la masia de Can Valent és un casalot del segle XVI, i fins i tot se li atribueix un origen més antic. Diuen si formava part d’una torre de defensa medieval que hi havia a la zona, que més tard es va aprofitar per construir la masia. En aquella època, els seus terrenys -com els de la resta del que és ara el barri- eren camps on el propietari era un pagès que aprofitava les rieres i els torrents que hi havia per conrear productes que venia als mercats d’Horta, Sant Andreu i el Born, fins que amb el temps, l’activitat rural va deixar pas a la necessitat de construir-hi habitatges. La masia està situada molt a prop del Cementiri de Sant Andreu i a finals dels noranta es va voler reconvertir-la en un tanatori, un projecte que no va tirar endavant perquè els veïns del barri –ja sabem que hi tenen pràctica amb això de les reivindicacions- s’hi van oposar. 
Can Valent quan encara estava habitada (Data incerta de la foto)

En front, i com a contrast, hi veurem una de les entrades del modern centre comercial Heron City. I una mica més enllà, a l’alçada de la meitat de la llargada del mur del Cementiri -un mur de considerable alçada, com és propi en aquests casos, refractaris com som a la visió d’elements que ens recordin una cosa tan certa com que un dia o altre la palmarem- , poc abans de passar el  gratacels que veiem tot venint, ens hem de trobar l’indicador del Km 4

Km 4 al 5

Seguirem per l’avinguda de Rio de Janeiro, que és la continuació de  Piferrer,  vorejant el Cementiri de Sant Andreu a la nostra esquerra, sobtats que se li digui de Sant Andreu i estigui aquí. La raó és que correspon a una època en la que el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, al qual pertanyia l’actual zona del barri, arribava fins a Collserola.
Encara que pugui sembla paradoxal, un cementiri és tot un món. En aquest hi ha enterrats personatges il·lustres com l’escriptor Ignasi Iglesias, el “Poeta del poble”. Però també, fins fa poc, hi havia un panteó amb simbologia franquista construït per presoners l'any 1940. Va ser enderrocat fa un parell d’anys, però durant 70 anys hi va haver un monument al soldat -el guanyador, es clar- amb l'àguila feixista, el jou, les fletxes i el lema “Una, grande y libre”. Els darrers anys, i fins que no el van treure, els empleats del cementiri es trobaven sovint que l'escultura de l'entrada del panteó, que era la d'un soldat en actitud de fer guàrdia, estava decapitada. 

També hi ha una altra tomba amb les restes d’un seminarista que va morir el 1918 a l'edat de 25 anys, a qui els veïns del barri anomenen “el santet” perquè diuen que fa miracles. Vaig assabentar-me que hi era (no és l’únic “sant popular”: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un altre) i m’hi vaig arribar mentre feia el recorregut per escriure aquesta fisonomia. Puc assegurar -vaig fer una foto que no publicaré perquè no està permès- que hi ha gent que li té autèntica devoció i li demana favors perquè el nínxol està ple de flors malgrat que el bon xicot, de nom Francesc Pla Sañas, va morir fa gairebé cent anys.

Per Rio de Janeiro , a la nostra dreta,  passat el cementiri, i veurem una caserna dels bombers i una mica més enllà un institut que duu el nom de un pedagog que a les primeries dels segle XX va destacar per haver creat un mètode per ensenyar gramàtica catalana als nens. El rètol de la façana, F. Flos i Calcat, és una mica estrany. Sorprèn que només dugui la inicial del nom i no  s’hagués  posat el nom sencer, Francesc Flos i Calcat, perquè d'espai -que em disculpin- n’hi ha de sobres. 

Una mica més endavant abandonarem Rio de Janeiro per agafar el Passeig de Valldaura a la dreta en arribar a la Plaça Harry Walker. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi ha una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fes calor, que no en farà, ja sabem.

Font ornamental a la plaça Harry Walker

Agafarem, deia el Passeig de Valldaura (el nom correspon a un antic monestir on el rei Jaume II s’hi va fer una residència d’esbarjo, amb óssos i cérvols i tot, el 1315) i en pocs moments arribarem al punt on hem començat la cursa. Enfilarem de nou el mateix carrer d’Andreu Nin per on hem sortit abans i, si volem fer 5 km girarem a l’esquerra pel carrer del poeta  Roselló i Porcel per vorejar les instal·lacions on hi ha el complex esportiu i la pista d’atletisme del Parc de Can Dragó i acabar-los tot seguit. I si en fem 10 ens disposarem a fer una segona volta al circuit. En arribar de nou, desprès de 5 quilòmetres més (els mateixos que hem fet abans i allibero al lector la tabarra que suposaria la repetició del que hem anat veient) haurem arribat al Km 10 d’aquesta cursa pel barri de Porta. Feliços i contents, perquè, sigui quin sigui el temps en què acabem una o altra, serà la nostra millor marca de la cursa Eurofitness. No en debades haurà estat la primera edició.

                                              ------o------

Miquel Pucurull
14/11/2013 

Web ofical de la cursa: http://www.cursaeurofitness.com/?v=portada