1.2.20

Ramon Oliu, l'introductor de l'atletisme popular

Ramon Oliu (Cantonigròs. 31 de maig de 1923  – Hamilton. 3 d'abril de 2005) ha estat una de les figures més importants de l’atletisme català. Introductor i impulsor de la vessant popular, cal considerar-lo com el veritable promotor de les curses a peu a Catalunya i a tot l'Estat. Una pràctica esportiva que s’ha convertit en un fenomen social.

Llicenciat en química per la Universitat de Barcelona, va anar de jove a Estats Units a treballar, on va adquirir coneixements científics de molt alt nivell: Màster d’Enginyeria de Petrolis i Màster d’Enginyeria Química entre altres. A les primeries de la dècada dels setanta, quan tenia 48 anys, va arribar a la conclusió que necessitava fer exercici físic. Va començar a fer-ho al voltant de casa seva, a Princenton, i poc a poc es va convertir en corredor veterà de llarga distància, coincidint amb la febre per córrer que s’estava produint a Estats Units, el seu país d’acollida.

Ramon Oliu participant 
a la 1ra marató de Palafrugell 
Va quedar seduït per la marató al córrer la de Nova York l’any 1976, i en retornar a Catalunya l’any següent per motius de feina es va interessar per saber "quan es corria la marató popular de Barcelona". No se'n feia cap, ni a Barcelona ni enlloc. Li van dir que únicament se celebrava una cada any a Espanya, a diferents ciutats de la península, que era el campionat estatal, reservada per a atletes federats. Sorprès, va prendre la determinació d'organitzar-la ell. 

Es va posar en contacte amb atletes que mai no sortien de les poques pistes d’atletisme que hi havia aleshores, i també amb dirigents esportius que quedaven esglaiats per les seves propostes de fer curses a peu pels carrers. I així, l’any 1977 va fundar la Comissió Marathon Catalunya, que amb l’ajuda de Raimon Vancells, Jordi Mensa, Francesc Mates i el Dr. Pere Pujol, va servir per difondre per tot Catalunya els avantatges del córrer, estenent la modalitat de fer-ho per plaer.

Per les seves relacions amb els organitzadors de la marató de Nova York, l'Oliu va aconseguir que un equip de Catalunya, format per Domingo Catalan, Josep Molins, Fernando Francisco, José Pro i Jordi Jorba, fos invitat a participar en la mítica prova de la ciutat dels gratacels d’aquell any 1977, on, contra tot pronòstic, van aconseguir un tercer lloc.

Ramon Oliu 
a finals dels anys noranta 
L’any següent (1978), per la impossibilitat de fer-la a Barcelona per manca de permís, va organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va fer a l’Estat. Van sortir 185 atletes i la van acabar 156, i després de celebrar-la dos anys seguits en aquesta població del Baix Empordà, va aconseguir posar en marxa la de la ciutat de Barcelona l’any 1980. 

Dotat d’unes excepcionals qualitats com a organitzador, en Ramon Oliu va fer una feina titànica per desenvolupar l’atletisme popular a casa nostra: des de la creació de les primeres maratons fins a curses de llarga distància, passant per conferències, xerrades, articles, i la publicació d’un llibre l’any 1979 i reeditat el 1999, “L’essència del córrer”, que va ser - i continua essent - una referència per a tots els atletes de fons.

Membre com era de l’Acadèmia de les Ciències de Nova York, escriptor, periodista, conferenciant, i pioner del córrer a peu, en Ramon Oliu, paradigma de la senzillesa personal, es considerava com “un corredor popular”, i així volia que se’l reconegués.

En acabar la seva labor professional a Catalunya el 1984, va retornar a Estats Units. Al cap de deu anys – quatre després de jubilar-se - se li va diagnosticar la malaltia d’Alzheimer, que va ser la causa de la seva mort el 3 d'abril de 2005, als 82 anys. 

....................................

El dissabte 16 de març de 2013, un dia abans de la marató d'quell any, la ciutat de Barcelona va retre un merescut homenatge a Ramon Oliu

Es va inaugurar un monòlit amb una placa commemorativa a l'avinguda de Ferrer i Guardia, a pocs metres de l'emblemàtica Font Màgica de Montjuïc, en memòria d'aquesta figura singular, que tant important ha estat per l'atletisme popular català.

Dos aspectes rellevants: a Barcelona hi ha molt pocs monuments o carrers dedicats a esportistes; aquest n’és un, i en honor de qui és “responsable” de l'afició a córrer pel plaer de córrer. Per altra banda, el lloc on restarà instal·lat el monòlit per sempre més, és per on passen o comencen i acaben un munt de curses, i fou, exactament, el punt de sortida i arribada de la primera marató popular celebrada a Barcelona l’any 1980, creada i impulsada per ell.
                                                       ------o------

Miquel Pucurull

Pere Prat, l’atleta català més destacat de les primeries del segle XX

La semblança de Pere Prat, l’atleta català més destacat de les primeries del segle XX malgrat la seva curta carrera de sis anys, conté singularitats.

La primera, la forma en que va començar la seva activitat atlètica: era pastor al Pirineu i va ser vist per un directiu del FC Barcelona mentre corria, carregant un grossa motxilla, escapolint-se de dos carabiners que no van poder enxampar-lo. Per què el perseguien no se sap. Com sigui, el seu descobridor el va convèncer per a que ingresses a la secció d’atletisme del Barça. I així, Pere Prat, amb 20 anys d’edat, va debutar en un festival atlètic amb motiu del tancament de la temporada de futbol a l’agost de 1911. Al cap de quatre dies va batre el rècord de Barcelona de la mitja hora recorrent 8.676 metres.

Dotat d’unes condicions físiques excepcionals (1,80 d’alçada; 80 Kg i cinc litres de capacitat pulmonar) ho guanyava tot i es va convertir en un mite. Va arribar a ser plusmarquista de Catalunya i d’Espanya de totes les distàncies que llavors es practicaven, des dels 800 metres a la marató.


Pere Prat baixant el Passeig de Gràcia al davant d'una cursa de 1913

A la marató, precisament, va batre en més d’una hora el registre que havia assolit Robert Boix, que en va córrer una l’any 1910 en un velòdrom que hi havia al carrer de Muntaner de Barcelona, que fou la primera marató que es va celebrar a Espanya .

Instal·lat a Barcelona, Pere Prat compaginava una feina de cabrer amb els entrenaments: tant se’l podia veure repartint llet pels domicilis com corrent pels carrers de la ciutat, deixant bocabadats als transeünts.

En aquella època eren molt freqüents els desafiaments entre atletes. I així, cada diumenge es reptaven entre ells al Parc de la Ciutadella per fer proves des de 100 metres fins a 1.400, una volta al parc, on hi acudien molts aficionats a gaudir dels reptes.


Pere Prat (dorsal 23) arribant  segon en una cursa al Parc de la Ciutadella

El 9 de gener de 1916 va guanyar el primer Campionat de Catalunya de Cros que es va celebrar. S’explica que pel primer Campionat d’Espanya de Cros que s’havia de celebrar a Madrid al cap d'un mes el va desafiar Emilio Gonzalez, el millor atleta madrileny en aquells moments. Pere Prat va guanyar la prova amb total autoritat (Gonzalez va quedar tercer) i es va convertir en el primer campió de cros d’Espanya de la història. Va ser el 6 de febrer de 1916. Com anècdota, cal afegir que l’any següent, també a Madrid, en Pere Prat va tornar a quedar campió d’Espanya.

Aquestes van ser les seves marques:

800 metres: 2’14 (Any 1916)
3.000 metres: 9’23 (Any 1916)
Milla: 4’43 (Any 1915)
1.500 metres: 4’31 (Any 1915)
3.000 metres: 9’23 (Any 1915)
5.000 metres: 16’19 (Any 1915)
10.000 metres: 34’29 (Any 1915)
1 hora: 17.698 m (Any 1913)
Marató: 2h47’18 (Any 1913)

Quan tenia vint-i sis anys, el 1917, es va lesionar seriosament i va haver de retirar-se. D’haver estat molt reconegut pels seus triomfs i haver-se fet famós, va deixar d’ aparèixer en els mitjans de l’època i se li va perdre el rastre.

Una altra de les curiositats és la forma en què se’n va sortir de les dificultats que va patir després de deixar l’atletisme. Amb el temps es va saber que se’n va anar a Anglaterra a treballar de mil feines, des de fogoner de trens fins a cambrer. Més tard va anar a Estats Units. Al principi les va passar molt magres. Però, deuria de ser emprenedor perquè va engegar una empresa de taxis a Nova York (hi va afegir una lletra “T” al seu cognom per fer-lo més ianqui) i li va anar força bé.

 
Pere Prat i un dels seus taxis a Nova York

Malauradament, amb el pas del temps, les gestes del campió Pere Prat van restar en l’oblit. Com a reconeixement i en el seu record, he volgut glossar la figura d’aquest pioner de l’atletisme a Catalunya.

Miquel Pucurull