21.3.17

Baixar de 3h a la marató, difícil. De 2h30, una proesa

Actualment, en comparació a vint o trenta anys enrere, són pocs els corredors de l’Estat que aconsegueixen baixar de 3 hores a la marató. I no diguem de 2h30.
A la marató de Barcelona d'aquest any 2017 només van baixar de 3 hores 340 catalans i espanyols. Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, el 1987, fa trenta anys, van ser 460. (Com a dada, el gran total d’arribats d’aquest anys (16.192), ha sigut set vegades més que fa trenta anys (2.443). És a dir que enguany, els participants de l’Estat que han baixat de les 3 hores, a banda de ser menys que fa trenta anys, han sigut un 2% del total, mentre que llavors van ser el 19%.)

I si ens fixem en els que baixen de les 2h30, llavors la fita és encara més complicada, reservada a molt pocs. Aquest any no hi ha hagut cap corredor català i espanyol que ho hagi aconseguit. I l’any 1987 van ser 21.

Per a mi és bastant inexplicable el que passa. Tenint en compte que ja fa temps que cada cop hi ha més corredors que es converteixen en maratonians, sorprèn que no sorgeixin atletes que siguin capaços de fer millors marques que les que es fan ara.

Només se m’acut que la raó està en què s’entrena molt menys quilòmetres per córrer la marató que anys enrere.

Miquel Pucurull
28/03/2017

20.3.17

Primera Cursa d'El Corte Ingles. Any 1979

Es parla sovint del ”boom actual del córrer”. Per a mi, però, el d'ara és el segon boom. N'hi va haver un primer en la dècada dels vuitanta. Només cal recordar que el dia 27 de maig de 1979 es va celebrar la primera Cursa d’El Corte Inglés i la van córrer 17.184 persones.

Alguns apunts de l’efemèride:

- S'anunciava com la 1ª Carrera Popular Ciutat de Barcelona.

                                         

- La van guanyar en Domingo Catalán en homes (28'47") i la Maria Antònia Griñó (36'05") en dones.
         
                               
- La distància va ser de 9 kms.

- Van donar 1 hora i mitja de temps límit per fer-la.

- El recorregut va ser molt diferent de l’actual: Ronda de Sant Pere – Ronda Universitat – Ronda de Sant Antoni - Sepúlveda - Rocafort - Paral·lel - Passeig de Colom - Passeig d’Isabel II - Avgda. Marqués d’Argentera – Parc de la Ciutadella - Passeig Lluis Companys – Ronda de Sant Pere – Plaça Urquinaona – Via Laietana – Jaume I –Plaça Sant Jaume- Ferran – Rambles i Plaça Catalunya.

                        

- La històrica primera cursa va constituir un èxit clamorós i inesperat: els organitzadors, pocs dies abans de celebrar-se, feien aquesta declaració al Mundo Deportivo:
"- Ens ha sorprès a tots. A mesura que s'acosta la cursa s'estan batent els rècords de participació. Nosaltres esperàvem tenir 2.000 inscrits i al ritme que anem ens aproparem als 10.000".

La realitat va ser que s'hi van inscriure més de 18.000 participants i la van acabar 17.184, el més gran d'edat, un avi de 84 anys, i el més petit, un nen de 5. Havia començat el primer boom del córrer després de més de quaranta anys de no poder-ho fer fora dels estadis. 



     L'èxit d'aquesta cursa d'El Corte Inglés va servir per impulsar iniciatives relacionades amb el córrer. Com, per exemple, la creació de "Circuits Cola-Cao". Se'n van fer sis a la ciutat de Barcelona per anar a entrenar: al Parc de l'Oreneta, Carretera de les Aigües, Parc Güell, Parc de la Ciutadella i zona de Montjuïc. 

    També, per altra banda, va néixer mesos més tard la 1ª Cursa Open Jean Bouin per a corredors populars.

                                     ------o------

Miquel Pucurull
    

-     

18.3.17

Noruega, un país de maratonianes de llegenda

Cap mitjà de comunicació en parla. Però el diumenge, a la Marató de Barcelona, una noruega, de nom Vera Nystad, va fer un temps excepcional donada la seva edat, 71 anys.

Va acabar la prova en 3h47’49, segona de la seva categoria de més de 65.

 
En escriure aquestes quatre ratlles he recordat a dues grans atletes noruegues, Grete Waitz i Ingrid Kristiansen, dominadores de la llarga distància a finals dels anys setanta i tota la dècada dels vuitanta.

Grete Waitz, esquerra, i Ingrid Kristiansen


Grete Waitz, desapareguda prematurament el 2011 a l'edat de 57 anys. Va guanyar la marató de Nova York 9 vegades, entre la primera el 1978 i la darrera el 1988, i va batre el rècord del món de marató tres cops, el 1978, 79 i 80. També va guanyar la de Londres el 1983, on va batre el seu quart i
últim rècord mundial (2h25'29) i el 1986. Es va retirar de la competició el 1991 i va continuar vinculada a l'atletisme, ajudant a la seva promoció i realitzant tasques humanitàries vinculades als Special Olympics, on competeixen persones amb discapacitats intel·lectuals. És una veritable llegenda a Noruega: a l'exterior de l'Estadi Bislett d'Oslo hi ha una estàtua en el seu honor, i el seu rostre apareix fins i tot en alguns segells.

L'altra mite és Ingrid Kristiansen, tres anys més jove que Grete, considerada com una de les millors fondistes de la història: ex recordwoman del món dels 5.000, els 10.000 i la marató. Es va retirar també el 1991 desprès d’haver aconseguit una medalla d’or i una de bronze en uns Mundials (10.000 i 3.000 metres), un or i un bronze en uns Europeus (10.000 i marató), un or i dos bronzes en uns campionats del món de cros i proclamar-se dues vegades campiona del món dels 15 km de camp a través. A més, va guanyar les maratons d'Estocolm (tres cops seguits), Houston, Londres, Boston, Chicago i Nova York. El seu rècord del món de marató, aconseguit a Londres el 1985 (02:21:06), va durar 13 anys. Actualment es dedica a entrenar atletes de fons. 

Miquel Pucurull
Editat 18/03/2017

14.3.17

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà prodigiós


Aquesta glossa sobre l'atleta canadenc Ed Whitlock la vaig escriure l'any 2012. Des de llavors l'actualitzava incorporant les dades de les gestes que aconseguia. No en podré escriure'n cap més: va morir ahir (13/03/17) de càncer als 86 anys, cinc mesos després d'haver corregut -sorprenentment- la marató de Toronto en 3h56. El meu condol a la seva família i els seus amics. No el coneixia però l'admirava i l'estimava des de fa temps.

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà prodigiós

En el 2016, el canadenc Ed Whitlock (85 anys) va fer 1h50'47 en la mitja marató d'Ontario del diumenge 24 d'abril, rècord del mòn de de la seva edat. Al cap de sis mesos, la marató de Toronto la va acavar en menys de quatre hores: 3h56'33.

Als 70 anys va córrer la marató en 3 hores (3h 00'23). I als 74 va rebaixar el temps: la va fer per sota de tres hores (2h58'40). Amb aixó està dit tot. O gairebé. Les seves marques al llarg del temps, que van ser i continuen essent els rècords del món de la marató per edat, són sorprenents:

2h 51'02 en el 1999, rècord del món de 68 anys
2h 52'50 en el 2000, rècord del món de 69 anys
3h 00'23 en el 2001, rècord del món de 70 anys
2h 59'09 en el 2003, rècord del món de 72 anys
2h 54'48 en el 2004, rècord del món de 73 anys
2h 58'40 en el 2005, rècord del món de 74 anys
3h 08'34 en el 2006, rècord del món de 75 anys
3h 04'53 en el 2007, rècord del món de 76 anys
3h 15'53 en el 2011, rècord del món de 80 anys
3h 30'28 en el 2012, rècord del món de 81 anys
3h 41'57 en el 2013, rèdord del món de 82 anys
3h 56'33 en el 2016, rèdord del món de 85 anys

Quan el 2012, amb 81 anys, va fer la marató en 3h30, el llorejat exatleta olímpic, periodista i escriptor Martí Perarnau, va publicar l'article Ed Whitlock, el maratoniano del cementerio i em vaig permetre extreure coses, gairebé és la traducció del seu text, per escriure el que segueix:

En qualsevol de les grans maratons, el guanyador l'acaba al voltant o per sota de les 2h10. Una hora més tard apareix un senyor de 81 anys, capaç d'acabar-la en 3h15. És el canadenc Ed Whitlock, un prodigi, el gran dominador de l'especialitat entre els ultra-veterans. El primer i únic home que va ser capaç de baixar de les 3 hores en la marató quan tenia més de 70 anys. (2h 58'40 als 74).

Tot i que havia corregut quan era molt jove, les seves marques no havien estat res de l'altre món (4'25" en una milla) i no es va dedicar seriosament a l'atletisme fins que no va ser veterà, als 41 anys. Ho va fer en el 800 i els 1.500 metres, sense destacar tampoc massa. Però amb els anys va anar incrementant la distància (als 48 va fer una marató en 2h31'23) i apropant-se a l'èxit.

Després de jubilar-se com a enginyer de mines, va començar a entrenar la llarga distància fins a esdevenir un maratonià prodigiós. Als 69 es va convertir en la persona de més edat al món per sota de les tres hores: 2h 52'47. I va seguir aconseguint rècords: 2h 54'48 amb 73 anys; 2h 58'40 als 74... L'any passat, el 2012, va batre el rècord mundial de la Mitja Marató en 1h 38'59, i a l'octubre va aconseguir el millor crono de la història per a un home de 81 anys: 3h 30'28 a la marató de Toronto.



Whitlock viu a Milton, a prop de Toronto, un lloc on hi ha diversos paradisos per a un corredor: camins rurals, turons suaus i fins i tot els contraforts de la cèlebre cataracta del Niàgara. Però per entrenar, ell prefereix un cementiri: el de Milton, dins del qual corre en un circuit oval de 500 metres que circumda el Evergeen Cemetery. Es una imatge surrealista veure aquest àngel volador, lleuger com una ploma, cabellera blanca al vent, corrent en solitari, donant voltes entre les tombes dels seus veïns.

Des que es va jubilar als 65, Whitlock s'entrena cada dia. A mitjans dels 90, quan corria més de tres hores diàries, va arribar a cobrir 150 quilòmetres setmanals. Ara s'ha estabilitzat en les dues hores i mitja d'entrenament diari. Sempre sol. Quan el seu fill Clive l'acompanya, ho fa corrent uns quants metres per davant. Whitlock no vol cap companyia. En una entrevista li diu a un periodista: "Corro per plaer, i quan ho faig prefereixo estar sol. Faig el que em ve de gust". I sempre al cementiri. No s'entrena en altres zones perquè odia els vehicles i la companyia: prefereix la silenciosa solitud del cementiri. "Els meus fills diuen que estic boig, però aquí mantinc el ritme, mentre que a la ciutat m'accelero sense voler". I donant volta rere volta al cementiri "no s'imagina vostè el lluny que un pot arribar amb la ment".

A més d'admiració pels seus extraordinaris registres, els metges es sorprenen per la seva resistència a les lesions. Les analítiques d'hemoglobina, electròlits, testosterona i altres paràmetres són les normals en un home de 80 anys. Cap avantatge sobre els seus rivals Només hi ha un factor molt diferencial: el seu VO2 max (consum màxim d'oxigen, és a dir, la seva capacitat aeròbica) és de 52,8, quan la mitjana per a una persona de 80 anys es calcula en 35. El seu 52,8 és l'equivalent a un jove de 30 anys. 

                                                      ---------o---------

Com a complement: per gaudir en veure com acabava una cursa de 10.000m als 80 anys. (42'39", rècord del món de la seva edat):  http://www.youtube.com/watch?v=WPCK8NMw1Ng

Miquel Pucurull
Actualitzat 14/03/2017


7.3.17

Els 42,195 Km de Tatiana Sisquella

Tatiana Sisquella no va poder superar el càncer que patia des de feia temps i ens va deixar un 6 de febrer de 2014. Un dia, tres anys abans, vaig tenir l’honor de conèixer-la personalment a Catalunya Ràdio. Li recordaré sempre més el seu somriure, la seva empatia i la seva vitalitat. Era un dissabte pel matí, quan feia "El Suplement", el dia abans de la marató de Barcelona del 2011. M'hi va convidar, juntament amb un corredor que debutava, el periodista Albert Jorquera, i la triatleta Montse Galvany, que era la quarta vegada que competia, per a que expliquéssim el què és una prova com aquesta. No hauria fet cap falta; ella ho sabia. El diari Ara havia publicat aquell mateix dia un article seu sobre la marató. La Tatiana sabia molt bé el què és perquè era filla del maratonià i amic Emili Sisquella i, en una petita columna, va escriure la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre els 42,195 Km.


12/03/2016