28.2.22

Km 5 al 6 de la marató de Bcn'2022

Ens haurem avituallat on estem ara, a l'entorn del senyal del Km 5. Fem-ho, sobre tot,  Si en lloc d’ampolles d’aigua ens donen gots, tot i que sigui més incòmode, fem-ho. Encara que no tinguem set, fem-ho. Creieu-me. (Un té la síndrome de Pigmalió, i té tendència a donar consells. Fins i tot en un escrit com aquest. Disculpeu). La “tècnica” per beure aigua en una cursa: prémer el got per a que baixi pel canal que s’hi forma...i tenir sort!


Deixarem la Travessera per baixar per l'Avinguda de Sarrià on hi vueurem l'Hotel Melià Sarrià, i segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de 21 pisos de l’edifici. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de construccions en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser molt gran, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies – estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no s'hi val”.

Just per davant de l’hotel, hi ha una placeta en honor del Dr Ignasi Barraquer. Una anècdota sobre aquest metge -un autèntic pròcer- membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. Va revolucionar les operacions de cataractes, que extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica que en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?".Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.



Baixarem per l'Avinguda de Sarrià par anar a buscar el carrer de París,. L'avinguda és el mateix carrer per on van passar corrent cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898, i la va organitzar el professor d’un gimnàs del carrer Duc de la Victòria, de nom Jaume Vila, que la va fer juntament amb quatre corredors més. Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant a Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts. Predecessors com són de les nostres curses, potser ens trobarem els espectres dels cinc. Potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.

Al trobar el carrer de París l'agafarem tot girant a la dreta. No em pregunteu per què, però el carrer París m’agrada. Serà que els seus arbres són molt frondosos, o pel que sigui, però a mi m’agrada. I no perquè hi hagi gran cosa que mirar, excepte l’edifici de l’Escola del Treball al girar, o la Piscina de Sant Jordi, ja enfilat el carrer.

Uns apunts: L’escola, construïda el 1873 per a la formació dels fills dels obrers del segle XIX, té l’honor d’haver estat visitada l’any 1923 per Albert Einstein. La piscina, inaugurada el 1966, és la primera olímpica coberta, de 50 metres, que hi va haver a Espanya.


I per Paris trobarem el Km 6 abans de creuar  l’avinguda de Tarradellas. En enllaçar amb el carrer Berlín hi veurem el monument a Josep Tarradellas, el polític del “Ja soc aquí!”, president de la Generalitat a l’exili i més tard en democràcia, que era un mestre de les relacions amb el govern de Madrid. I, tot s’ha de dir, un obsés en les formes, fins el punt que cap col•laborador seu podia anar sense corbata, i cap col•laboradora amb pantalons; a ells els volia encorbatats, i a elles amb faldilla. Es diu que amb fama de garrepa, en Jordi Pujol, el seu successor, va haver d’esperar un any i mig perquè li pagués un tortell de cabell d’àngel que havia perdut en una aposta entre els dos. Atenció, no voldria pas que el que he dit resultés una frivolitat: en Tarradellas va ser un gran polític i un estadista de cap a peus que va fer molt per Catalunya. Qüestionat per alguns, però admirat per moltíssims, entre els quals em compto. Que consti en acta! El monument al Tarra no sé si agradarà a tothom. És d’aquells abstractes que, si no ets un expert -i segurament encara que ho siguis- costa interpretar-ne el significat.

Miquel Pucurull
28/02/2020

21.2.22

Km 4 al 5 de la marató de Bcn'2022

Tot seguit, passat l’indicador del km 4 a la Travessera, passarem per davant d'un complex de cases de color blanc, a la nostra dreta, que fa xamfrà amb el carrer de Numància. Van ser construïdes en els terrenys que va ocupar el Barça abans de l'actual. Fou el llegendari Camp de Les Corts. Amb el temps va ser nomenat, com el del Bilbao, “la catedral del futbol”.

         

Per altra banda, i en un altre sentit, el lloc havia estat sovint un baluard de la resistència catalana durant la dictadura de Primo de Rivera. Al juny de 1925 va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l'Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar l'himne d'Espanya. Just en el moment d'iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular i l'autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el camp durant tres mesos.

Del Camp de les Corts se'n expliquen un munt d’històries: una d’elles és la de que quan es va acabar de construir el conjunt d’habitatges blancs que conformen el que va ser el recinte, l'arquitecte va rebre milers d'anònims de culers, posant-lo de volta i mitja... pel seu color blanc.

Passant a prop  d'un camp de futbol tan mític, qui sap si veurem com els espectres de jugadors que es van fer llegendaris en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara..., i no diguem, Kubala, celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l'esforç que estem fent avui.

 

Kubala, per a molts (un servidor entre ells) el millor jugador del Barça de tota la història. (Camp de les Corts 1954)

Una cosa no gaire festiva sobre el Camp de Les Corts és el fet que, acabada la guerra, i represos els partits, el Barça va ser especialment vigilat pel règim amb l’objectiu de tenir controlat un club que  havia fet sempre bandera de la seva catalanitat. Tot i així, es conserven cròniques amb discursos de militars abans dels partits que preconitzaven l’inrevés: una suposada “espanyolitat del Barça” com, per exemple la del partit Barcelona – Alaves de l’11 de Juliol de 1939, a La Vanguardia de l’endemà, que començava així:

“Desde que el F.C. Barcelona fundido en el Movimiento, dispuesto a figurar en la avanzada del resurgir deportivo nacional ha sido puesto en marcha por la animosa Gestora que lo gobierna, cada jornada, en el hermoso campo azul-grana, resulta una manifestación patriotico-deportiva completa. (...) El consejero nacional señor Gimenez Caballero exaltó el sentido del deporte al servicio de España. Saludó a la representación alavesa, y recordó a la cuarta de Navarra que reconquistó Cataluña sabiendo que aquí estaba deseándolo, un gran pedazo de España”

En aquella època, els jugadors i els socis del Barça estaven obligats a saludar davant d’un monument als caiguts que van posar al Camp de Les Corts. Ho havien de fer a l'estil feixista, abans de cada partit.

En acabar  la Travessera hi trobarem el senyal del Km5, la qual cosa voldrà dir que haurem corregut els cinc primers quilòmetres de la marató. Els experts diuen que aquests s’han de fer de manera còmoda perquè són la clau per arribar sencers al final. ¿Els hi haurem fet cas? Esperem que si. Una altra cosa: en aquest punt haurem trobat el primer avituallament d’aigua. Aquí si que no cal ser gaire expert per afirmar-ho: s’ha de beure  encara que no tinguis set.

Miquel Pucurull

21/02/2022

18.2.22

La progressió de les africanes en la llarga distància

La progressió de les dones de l'Àfrica en les proves de llarga distància és espectacular. Les kenyanes, etíops, etc, van irrompre al començament d’aquest segle i no han deixat d’arrasar.  Fa set anys, la kenyana Florence Kiplagat va aconseguir el rècord mundial de mitja marató.

Va fer 1h05.09 a la de Barcelona. Semblava una marca estratosfèrica, impossible de batre. Però en aquest curt període de temps, ni més ni menys que catorze altres corredores han anat millorat el rècord i ara ja és d’1h02.52. 

El va fer l’any passat a València l’etíop Letesenbet Gidey. Quasi res, una rebaixa de més de dos minuts en només set anys és impressionant. 

   

Com a curiositat, el temps del rècord de la Gidey és idèntic –quatre segons menys i tot- que el dels homes fa quaranta-i -cinc  anys, que era d’1h02.56 aconseguit el gener de 1977 pel també etíop Miruts YifteUna altra curiositat és la de que les millors marques de la història de mitja marató se les reparteixen les dones nascudes a Etiòpia i a Kenia. Per trobar una que no sigui africana hem d’anar al lloc seixanta quatre del rànquing, la japonesa Hitomi Niiya, que el 2020 va fer 1h06.38. I una occidental, la mítica noruega, Ingrid Kristiansen, que va fer 1h06.40 l’any 2018, fa trenta-quatre anys.

En la marató, on la progressió és també extraordinària,  es produeix un fet singular: l’anglesa Paula Radcliffe apareix en segon lloc del rànquing mundial, farcit d’africanes. Va aconseguir el rècord mundial, 2h15.25 a l’abril del 2003, i cap africana el va poder batre fins el 2019, en què la kenyana Brigid Kosgei el va rebaixar a 2h14.04. No el van poder batre en setze anys, tot i que vint d’elles ho van intentar.

   

Com a curiositat, el temps del rècord de la Kosgei és millor –gairebé un minut menys- que el rècord del món que va aconseguir el llegendari Abebe Bikila l’any 1960 (2h15.16).

Respecte de la progressió, només cal veure que en el que va de segle, és a dir, en vint-i-dos anys, han anat millorant el rècord del món de marató seixanta vegades. Des que el 2019 l’etíop Tegla Lorupe va fer 2h20.43. Totes africanes excepte cinc.

Miquel Pucurull

18/02/2022

15.2.22

Km 3 al 4 de la marató de Bcn 2022.

Passat el senyal del Km 3 continuarem per la Travessera de les Corts, i poc després del Camp Nou hi veurem l’edifici del recinte de La Maternitat, un lloc d’un valuós patrimoni arquitectònic. Actualment no té res a veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits , de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la població més desafavorida: la cura dels infants abandonats i l'atenció mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat secreta”; no cal dir res més. Al passar per davant, veurem pavellons que ja no es dediquen tampoc a l’assistència sanitària, perquè els dos edificis que donen a la Travessera estan ocupats per l’Institut Les Corts i l’emissora de ràdio La Xarxa, antiga COM.

I seguint per la Travessera de les Corts ens trobarem el Pi de les Corts  a la dreta, un arbre centenari de quatre pisos d’alçada que separa els carrils de circulació del vial. Situat on abans hi havia una de les entrades del camp de Les Corts (camp de futbol del Barça anterior a l'actual)  constitueix tot un símbol del barri. Més d’un vehicle s’hi ha estampat, com podríem veure per les marques del tronc sí ens hi fixéssim al passar, però tot i els 120 anys que es calcula que té, es troba en un bon estat. Es tracta d'un arbre que va esser declarat d'interès local l'any 1993 i està catalogat. (Diguem que és un “Pi pinyer” “Pinus pinea”, per als interessats en botànica ☺).


Aquest pi (la foto és dels anys vint del segle passat), i una palmera propera, que també haurem vist abans,  són els únics elements que recorden els jardins d’una desapareguda masia que hi havia en aquest lloc i que, en eixamplar la Travessera, van ser indultats per permetre la seva conservació un cop desapareguda la finca. La masia era coneguda com Can Gasparó, i en el 1934, després d’una important campanya pro escoles, l’espai es va convertir en el Grup Escolar Duran i Bass, un de les col•legis més antics i amb més prestigi del barri.

Una mica més enllà, hi veurem el senyal del Km 4, i, sí ens hi fixem, la placa d’un petit carrer que duu el nom de Joan Gamper, el fundador del Barça, un suïs que ho va ser tot en el club. Poc podia pensar l’any 1899, quan l’home va publicar una nota en un diari per tal d’endegar a Barcelona la pràctica d’un nou esport, que es convertiria amb el que és avui. Ni ell, ni els dotze ciutadans que van acudir a la cita, podien intuir aleshores que estaven fundant alguna cosa més que un club de futbol.

Miquel Pucurull



13.2.22

La voluntat ho és tot

Amics i amigues, avui, la Contra va dels Jocs d’Hivern. S’estan celebrant i sé d’una cosa curiosa sobre l’esquí, per explicar-vos-la. I és que, en aquests no, però en diversos anys hi va participat un esquiador de Costa Rica, un país que no neva mai. ¿Com és possible que algú s’aficionés a practicar un esport com l’esquí en un lloc on l´última nevada va caure el segle 19? L’esportista és el famós Arturo Kinch, una glòria en aquella nació de l’Amèrica Central. Jugava a bàsquet, i com que l’entrenador no el feia sortir gairebé mai va, esbrinar en quin esport podia destacar i es va decidir per l’esquí alpí. Va saber que per poder participar en uns Jocs era necessari pertànyer a una associació estatal i, sense pensar-s’ho, es va encarregar de fundar l'Associación Esquí de Costa Rica. Com que no hi havia cap esquiador més que ell, es va classificar sense competència pels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984 als 28 anys. I va seguir participant en els del 88, 2002, 2004 i 2006, quan tenia, per cert, 49 anys. ¿Com s’ho feia per entrenar-se sense neu? No ho he pogut esbrinar. La qüestió és que en l’esport, com en tantes coses a la vida, la voluntat és el tot. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull

13/02/2022

11.2.22

Km 2 al 3 de la marató de Barcelona 2022

Continuarem pujant suaument pel carrer de Sants, i en arribar gairebé al seu final, abans de Collblanc, girarem a la dreta pel de la Riera Blanca per anar a trobar la Travessera de Les Corts.

En el carrer de La Riera Blanca, just on fem el gir, hi havia Els Burots fa dos-cents anys. Els Burots (en castellà 'Fielato') eren unes casetes que estaven situades en llocs estratègics (les entrades dels municipis i les estacions de tren) per recaptar impostos dels productes que sortien i entraven. Per passar peix de Barcelona a L’Hospitalet, per exemple, s’havia de pagar. Cada aliment pagava una taxa: un conill tant; un pollastre tant...excepte les arengades que estaven exemptes. Van ser suprimits en acabar-se l’estraperlo, una pràctica de la postguerra que consistia en fer negoci li•legal de productes intervinguts per l’estat, venuts a preus abusius per uns espavilats.


Poc després d’agafar la Travessera de Les Corts  ja albirarem El Camp Nou. En aquest punt, no es podrem sostraure -en especial els que som del Barça- que ens estem apropant a un temple. I qui sap si, com Joan Oliver (Pere Quart) en el seu poema "La croada", no imaginarem les multituds que s'hi acosten el dia de partit...

"Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)
I “Adeu” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extern inexorables.
De dos en dos,
centenars i milers,
es llacen
a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats
avancen, sallen
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi".

I és que això del Barça, que abans era més que un club, ara és una religió. ¿O és què hi haurà algun culer que, després d’haver aconseguit viure les millors temporades de la història, no s’emocionarà al passar corrent la marató per davant del Camp Nou? En conec un que ha fet sempre el mateix: quan hi arriba, crida molt fort ¡¡¡Visca el Barça!!! i es queda afònic.

Correrem a tocar el Camp Nou, tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més, contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho (Que ens perdonin la nostra feblesa els que són d’altres clubs). Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cèsar, Kubala, Moreno, Manchón...

No escolteu al Serrat cantant?: “Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons...
Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”

Messi als 5 anys
Serà difícil no emocionar-nos, passant tan a prop del camp del Barça, i sostraure'ns a què en aquest lloc també hi han jugat altres autèntics mites més recents. ¿No veieu l’espectre del Maradona; del Cruyff; del Ronaldinho; de l’Eto’o, o el del nostre col•lega maratonià Luis Enrique? ¿O els delPiqué, el Ter Stegen, o el d’un noi -no sé si algú n’ha sentit parlar alguna vegada - que es diu Leo Messi?

No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tan a tocar de llocs amb tanta història esportiva  ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Però no, avui no! Ja tornarem un altre dia!

I haurem arribat davant del Camp Nou on hi veurem el senyal del Km 3. Avui, 8 de maig, el Barça no hi juga. Ho fa al camp del Betis. Si hi jugués,  a aquesta hora del matí ja hi hauria gent comprant samarretes, banderetes, bufandes, gorres...el que vulgueu.

                                        --------------------

6.2.22

Km 1 al 2 de la marató de Barcelona 2022

Pujant pel carrer de Sants haurem vist el cartell del Km 1 a l'alçada del carrer Gaiarre, un carrer en honor d’un tenor navarrès del segle XIX de portentosa veu, a qui un cop mort i per encàrrec dels seus fans li van extreure la laringe (permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota) i es troba des de llavors al Museu de Navarra. Un carrer, també, on es van fabricar les primeres sabatilles per córrer maratons. Ho va fer en Francesc Mates el 1977, un sabater que era atleta del F.C. Barcelona. En record seu, la seva filla va organitzar durant anys la 'Cursa de l’Amistat' (Montjuïc - Tibidabo) que va crear ell el 1981

Seguirem pujant una mica, i a l’alçada de les boques del metro, a l’esquerra, hi veurem un edifici emblemàtic del barri: Les Cotxeres de Sants. No és gaire bonic, la veritat; de fet era un lloc que servia anys enrere per guardar-hi tramvies, però la notorietat li ve per haver estat possible reconvertir-lo en un centre cívic, després que ens els anys setanta els veïns les salvessin de l’enderrocament amb un fort moviment reivindicatiu. Una cosa aquesta a la qual estan molt acostumats els santsencs.

Les Cotxeres són ara un centre on s'hi fan moltes coses, fins i tot una marató. No de les nostres, sinó de cinema; de terror concretament. (Algun dia haurem de dir que a qualsevol esdeveniment d’una certa durada li diuen marató, la qual cosa serveix per confondre al personal...i restar-li mística a la nostra, la genuïna, la vertadera.) Ja ho sabeu, si us voleu atipar de vampirs, zombis, psicòpates, hombres lobo, sang i fetge, arribeu-vos a la tardor a les Cotxeres, quan fan la 'Marató de Cinema Fantàstic i de Terror'.


Passades Les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants –que travessarem a bon ritme perquè tot just estem començant i la pujadeta no mata a ningú-, on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra uns xavals li van trencar el nas - veurem a l’esquerra El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.

El Ciclista ens ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la 'Unió Esportiva Sants', és l’organitzador de la 'Volta Ciclista a Catalunya' , una emblemàtica prova que se celebra des de fa més de cent anys, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme. Com Mariano Cañardo, que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain, que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...

I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha tres dels primers clubs que hi va haver a tot el país, el BAM, el BIM i el JAC, que es van fundar els anys 1928, 1930 i 1935 respectivament. El BIM es va fundar amb el nom de BB Renaixement, però -quines coses !- va ser obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM). Tots ells clubs modestos, però que es poden vanagloriar de ser el bressol de l’esport de la cistella a casa nostra. I no tant sols de fer una gran tasca de promoció; d’ells han sortit molts grans jugadors, el darrer dels quals en Roger Grimau, que va aprendre a jugar en el JAC, sinó d’haver comptat en el seves files, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras, fill del barri, que ho va fer també en el mateix club. 

Parlant de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres ara, fent-ne també una, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas de natació bàsicament, i especialment de waterpolo (els olímpics Dani Ballart i Jordi Sans eren del club), tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan corrent la marató en aquest moment.

Un apunt: El Mediterrani es va fundar al Poble Sec en el 1931, on hi va restar tretze anys abans d'anar-se'n a Sants. Van adoptar el nom de Mediterrani quan es va crear, perquè als fundadors els va semblar que no era seriós, tractant-se d’un club de natació, posar-li "Poble Sec".

I passant per Sants, hem de parlar d’una cursa tradicional del barri: el 'Cros Popular de Sants', la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers. I tot i que ja  fa molts anys que se celebra la cursa  –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se’n va anar en orris fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, la van recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.


Hi ha qui diu que Sants prové del fet que al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants, a prop de les Cotxeres de Sants (el nucli per on hem passat fa poc), es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897. Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d’intramurs anomenaven “sans” als veïns d’aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se l'hi deia Sans per imposició. I a propòsit, una anècdota: quan en els anys cinquanta, en plena dictadura, es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l’acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat un T entre les lletres ena i essa del rètol de l’estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui havia estat l’autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel. 

Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud cívica i esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.

Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui, seguirem pel carrer de Sants, ara amb una mica de suau tobogan. Travessarem la rambla de Brasil (curiosament es diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada de la Rambla del Brasil hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, al girar, no s’estavellessin amb les cases. Aquesta pedra no s'ha de confondre amb el senyal del Km 2, tot i que aquest estarà a prop. Passats cent metres de la boca de l'estació de metro de Badal ens el trobarem, com aquell que diu en ple escalfament.

                                        .............................

5.2.22

La marató més freda del món

Amics i amigues, que ningú digui que això del córrer va de baixa. Arreu, cada cop hi ha més gent que s’hi dedica. Fins i tot a la Sibèria. Fa quinze dies s’ha celebrat una marató al voltant d’Oimiakon, considerat el poble més fred del món. La van acabar 65 participants, més del doble que l’any passat. La van córrer a 53 graus sota cero. Es deia que la Polar de Groenlàndia era la marató més freda del món perquè es corre a 15 sota cero, que també aviat està dit, però aquesta és per llogar-hi cadires. El guanyador l’ha fet en 3h22 i la guanyadora en 4h09. La de l’altre dia era el tercer cop que es feia. En la primera, el 2020, van sortir 16 i ningú la va acabar. Es va donar com a guanyador a un veí del poble que va plegar al km 38. Se m’acut que potser es va considerar que era el vencedor perquè, malgrat abandonar, era l’únic que encara no estava congelat. Pel què m’ha dit, l’Arcadi Alibés, el conegut periodista de TV3 que també ha corregut la marató de l’Antàrtida, la vol anar a córrer. A mi, a aquesta d’Oimiakon, no m’hi veuran. Més que res, perquè en acabar-la se’m congelarien les llàgrimes, que és el que diuen que els hi passa als habitants del poble si ploren.   Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc.


Miquel Pucurull

05/02/2022

Km 0 a l'1 de la marató de Barcelona'2022

El diumenge 8 de maig sortirem d’un lloc magnífic com és l’Avinguda Maria Cristina per fer la marató, una de les coses més transcendents de quantes farem a l’any. (Els que la facin per primera vegada poden canviar “a l'any” per “ a la vida” sense temor a equivocar-se). 

Ho farem exultants, després de tants i tants dies d’entrenament, de tantes i tantes vegades que hem somiat aquest moment, de fins i tot no haver dormit gens la darrera nit.... Darrere nostre la Font Màgica de Montjuïc i el Palau Nacional, ambdós icones de la ciutat realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Entremig, les Quatre Barres, instal•lades de nou en peu fa uns anys, desprès que fossin enderrocades per un dictador. Construccions, totes elles, que ens semblarà que les van fer per a que fossin el marc de la nostra sortida. I ho farem també a tocar del monòlit posat el 2012 en honor de Ramon Oliu, l'artífex, precisament, de la marató que comencem, situat on estava la sortida i l'arribada de la primera que es va celebrar a Barcelona l'any 1980. 


A poc del tret, desfermada l’emoció del moment, passarem per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte d’aquella Exposició, i trobarem d’immediat la Plaça Espanya. Vorejarem per l’esquerra la gran font que hi ha al bell mig, amb escultures que representen diferents indrets de l’Estat (monument lleig a més no poder) i enfilarem el carrer de Creu Coberta. Per Creu Coberta (el nom del carrer vol recordar la creu de terme que hi havia fa segles al començament, en el que avui és la Plaça Espanya) entrarem al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, Joan Corrades, un pagès ric de la comarca de la Segarra, va inaugurar una fonda i li va posar Hostal d’Hostafrancs , el nom del seu poble. Amb el temps, l’establiment es va convertir en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera. Els hi servia per descansar abans d’entrar a la ciutat, o per pernoctar si estava tancada la Porta de Sant Antoni. L’hostal estava en que ara és el començament del carrer Diputació. Baixant per Creu Coberta (encara que no ho sembli, el carrer baixa una mica a l’nici), veurem a la nostra esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Sense les pintoresques parades de roba que envolten la construcció perquè avui és diumenge, però, com tots els mercats, agradable de mirar. I gairebé al davant, a la dreta, l’Alcaldia, un edifici imponent que sembla talment que hagi estat extret de la dreta de l’Eixample i posat aquí pedra a pedra. D’estil modernista, se’l considera d’un alt valor arquitectònic. Com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar per a no capficar-nos massa amb si el ritme que portem en aquest moment de la sortida és el millor o no. 



Seguirem baixant, i una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s’acaba el de Creu Coberta i comença el de Sants, s’acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri. I és que en aquest punt de la unió dels dos carrers hi passava la Riera Magoria que venia de Collserola -d’aquí els dos desnivells- que separava el nucli d’Hostafrancs i el de Sants. Sí ens hi fixéssim al passar, que no ho farem perquè prou feina tindrem amb allò del ritme, podríem veure la pujada del carrer Joanot Martorell per trobar el de Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera. 

Acabat el carrer de Creu Coberta continuarem amunt, doncs, amb pujada, tot i que molt benigna, pel de Sants, un carrer que era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars de Barcelona. Sants té molts anys d’història -vinculada sovint a moviments obrers- amb una intensa vida cultural, esportiva, i econòmica. També, per la mateixa característica del barri, Sants té un reguitzell de llegendes, una de les quals la que es refereix a l’existència de molts curanderos. Tot corrent la rememorarem. A finals dels segle XIX es va fer famós en Nicasi Maria Unceti, un mestre conegut com ‘El curandero de Sants’, que es va fer ric en poc temps. En aquella època, en un poble on gairebé tothom era analfabet, i on es barrejaven les supersticions amb el fervor religiós, no es d’estranyar que aquest paio, que ‘curava’ a la gent amb rituals i predicava l’evangeli i l’espiritisme, tingués gran nombre de seguidors. És va fer milionari: els devots l’omplien de diners a canvi d’ esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna a algunes famílies. L’any 1870 el van detenir arran d’una convocatòria seva. Com si es tractés d’un profeta, en Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocació serien guarits dels seus mals per sempre més. Va ser empresonat uns dies, i poc després va obrir un centre anomenat Cal Nicasi. Una gran finca, amb capella i tot, al carrer de Miquel Àngel, a prop d’on estem passant ara en aquest primer quilòmetre. Es diu que durant molts anys, alguns geperuts s'apropaven a l'antiga finca per refregar el gep a un arbre que hi havia, esperant el miracle. Es diu també que la dita popular 'Esguerrats cap a Sants' ve d’això. 


Deia que actualment ja no hi ha curanderos a Sants -crec-, però encara que n’hi haguessin tampoc ens farien cap falta en aquest moment. Tot just acabarem de començar la marató: el senyal del
Km 1 el trobarem a l’alçada del carrer Gaiarre, i estarem més frescos que una rosa. Potser més endavant el necessitarem.
                                        .......................