10.3.22

Km 8 al 9 de la marató de Bcn'2022

Al carrer de Vilamari haurem trobat el cartell del Km 8. Girarem a l'esquerra per agafar la Gran Via. Els noms dels carrers que travessem per aquest vial mentre fem el nové quilòmetre tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca broma!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel, Casanova i Muntaner.

Poca broma! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins a defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova.

Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -si més no el seu esperit- en les cruïlles. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí.

Una peculiaritat: durant l'època, després de la Guerra Civil, en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per "Urgel" (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, però els organitzadors han pensat que en aquest lloc de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos (Km 12,5), i així serà.

A l'esquerra de la nostra marxa, hi ha un interessant edifici: el de La Casa de la Lactància, passat el carrer Calàbria. És un edifici modernista que  va ser  un centre de beneficència que es va construir a les primeries del segle XX. Tenia cura dels nadons de mares pobres. Consta en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats

Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un bell conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

                                             La Casa de la Lactància

I una mica més endavant, a la cantonada amb Viladomat, La Casa Golferics, conegut també com El Xalet. Una bonica vil•la modernista que va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes. 

El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). 

Va estar a punt de ser enderrocada, però els veïns del barri van fer una intensa campanya per tal d’evitar-ho. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurada, la Casa Golferics és un centre cívic extremadament actiu. És molt agradable de veure: recomano fer-li una ullada tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.

                        
La Casa Golferics a punt de ser enderrocada. (Anys setanta)


















Una curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics per a la gent gran en els pisos de les primeres plantes de moltes cases -a l'Eixample se'n diuen 'els principals'-. És gairebé segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats.

El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara, majoritàriament, el què sí trobaven eren tones de joguets el dia 5 de gener, a bon preu, fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.

Una cosa que veurem durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via:  un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”

I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, a l’indicador del Km 13, que ens el trobarem abans d'arribar a l'edifici que va ser  el cinema Aribau Club, a tocar del carrer Muntaner. Un cine que va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien, o ningú els ho va dir, o si els ho van dir no en van fer cas, que el nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.



Miquel Pucurull