Sofia Ramos, un nou valor

Amics i amigues, al atletes els hi costa molt poder participar en esdeveniments importants. La mexicana Sofía Ramos, de 18 anys, ho va fer l’agost passat a Nairobi en la prova de 10 quilòmetres marxa del Campionat del món d’atletisme sub 20. No li va ser fàcil, ni la cursa, ni, sobre tot, les peripècies per poder anar-hi. La noia viu amb la seva família en un assentament de barraques a les afores de la ciutat de Mèxic, on la pobresa hi és molt present. Resulta sorprenent que en un lloc com aquest sorgís, fa poc, una nena amb excepcionals condicions atlètiques. descoberta per un entrenador que la va veure córrer al voltant de la seva xavola. Mai no hi ha res per casualitat: la seva mare, que havia jugat bàsquet, li va inculcar els valors de l’esport des de petita. La marxa se li donava mot bé. Va progressar i es va classificar per al Mundial. Era la jove més feliç de món. Però, bet ho aquí, de sobte, la federació li va dir que no tenien diners pel viatge a l’Africa. No es van arrugar. La dona es va empenyorar les millors pertinences per a que la Sofia Ramos  pogués anar a Nairobi. Hi va anar i, quasi res, va quedar campiona del món. La medalla d’or va tenir un significat molt especial per a les dues. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.                           

Miquel Pucurull

31/01/2022

Marató dels JJOO de Berlín del 36

Amics i amigues, aquest any es compliran 30 anys dels JJOO de Barcelona. Es recorden moltes coses d’aquells dies. Una d’elles l’arribada del guanyador de la marató, un coreà, i sobre tot l’esclat d’alegria del seu entrenador, el també coreà Sohn Kee-Chung. No n’hi havia per menys. Havia sigut també el vencedor d’una marató Olímpica: la de 1936 a Berlín, tot i que d’amarg record per a ell. En aquella època, Corea era una colònia del Japó i va haver de participar com a japonès. De tal manera, que l’himne que van tocar al rebre la medalla, i la bandera que van hissar va ser la nipona. Fins i tot, li havien canviat el nom per fer-se dir  ‘Son Kitei’ per assimilar-lo a la parla  japonesa. S'esforçava en dir als mitjans que el seu nom no era aquell, i que la seva bandera no era aquella, però ningú no en feia cas. Afortunadament, passats els anys, Sohn Kee-Chung va ser entrenador i va portar diversos atletes a aconseguir èxits, un d’ells, i el més important, el d’un dels seus deixebles a la marató olímpica de Barcelona el 9 d’agost del 92. No és d’estranyar que plores d’alegria aquell dia, recompensat de l’enorme tristor que havia tingut anys enrere, obligat, per qüestions polítiques, a representar en uns Jocs Olímpics a un país que no estimava. No estimava perquè no era el seu. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, Però molt.

Miquel Pucurull

24/01/2021

Pere Prat

Amics i amigues, el dilluns d’aquesta setmana es van complir 96 anys del primer Campionat de Catalunya de Cros. El va guanyar en Pere Prat, l’atleta més destacat de la primera dècada del segle vint i la seva semblança conté singularitats. Era pastor al Pirineu i va ser vist per un directiu del Barça mentre corria. S’escapolia de dos carrabiners que no van poder enxampar-lo quan el perseguien a la frontera per un farcell de tabac de contraban que duia. El va convèncer perquè ingresses a la secció d’atletisme del club, i als quatre dies va començarà a batre rècords. Dotat d’un físic excepcional, ho guanyava tot: entre els anys 1911 i 1917 va ser plusmarquista de Catalunya i d’Espanya dels 800 metres, del 1.500, el 5.000, el 10.000, la marató... A la marató, precisament, amb 2h47 va batre en més d’una hora el registre que s’havia assolit tres anys abans. Malauradament, als 26 anys es va lesionar seriosament i va haver de deixar l’atletisme. Se’n va anar a l’estranger a guanyar-se la vida; es va fer taxista a Nova York i va acabant sent l’amo d’una flota de taxis als que, espavilat com era, els hi va posar un rètol on hi figurava el seu cognom: Pratt, amb dos tes, per fer-lo més ianqui. Vet-ho aquí, el final fora de l’esport (afortunat en aquest cas) del millor atleta català dels primers anys del segle passat. Fins el cap de setmana que ve, correu molt de pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

14/01/2022

Dorando Pietri

Amics i amigues, la llegenda és coneguda: a la marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908, l’italià Dorando Pietri, va caure, exhaust, cinc vegades, a pocs metres de la meta, quan anava primer, i en ser ajudat per uns jutges a posar-se en peus per acabar-la, va ser desqualificat. Les imatges estan en un vídeo a Internet i segur que l’heu vist. El guanyador va ser el que va entrar segon, el nord-americà Johnny Hayes. L’èpica del final d’aquella marató va ser explicada en un diari per Conan Doyle, l’autor de les aventures de Sherlok Holmes, i els britànics van quedar commocionats. Fins i tot, la reina d’Anglaterra, enfadada amb la decisió dels jutges, li va regalar una copa de plata  com a consolació. L’esdeveniment, com deia, és conegut. El que no ho és tant és el de que un promotor va contractar als dos atletes perquè competissin en el Madison Square Garden de Nova York, per comprovar qui era millor. Ho van fer davant de 20.000 espectadors, corrent la distància d’una marató, 260 voltes a l’interior del local. I va guanyar Pietri. Al més següent, un altre prova idèntica, i va tornar a guanyar. L’home es va quedar una temporada a Estats Units fent reptes atlètics i va resultar guanyador 17 cops. Serveixi aquesta modesta glossa per reivindicar la figura de l’italià, que ha quedat a la història només com a perdedor d’una medalla d’or olímpica, i no em sembla just. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

10/01/2022