11.4.20

Només falten 6 mesos per a la marató de Barcelona d'octubre

D'avui en sis mesos i escaig correrem la Marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire a la nit, o gens, però tant s'hi val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera que correm, no serà de l’any sinó de la vida. A la sortida trobarem corredors que ens diran que no estan gaire bé. Els perdrem de vista tan punt soni el tret. Durant tot el recorregut els nens pararan la mà perquè els hi colpegem en senyal de complicitat. Ens aplaudirà gent desconeguda. Ens ovacionaran els guiris sota el monument de ColomPotser avançarem algú. Segur que ens avançaran molts. Aquell dia gaudirem. Aquell dia patirem, sobre tot a partir del km 30. Haurem d’acceptar que patir en una marató és el que toca. Superat el mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Arribant a la plaça Espanya ens semblarà que és més bonica que a la sortida. Passarem el senyal del km 42 i ens emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra. Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt l’ànima. Falten sis mesos i escaig per a la marató. Queden 185 nits per somiar-hi.



Miquel Pucurull
11/04/2020


10.4.20

Córrer per una causa


Permeteu-me un joc de paraules: el món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha corredors i corredores que s’han unit per ajudar els discapacitats que no poden córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia més, que renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes de nens i adults que tenen serioses limitacions. Va més enllà del córrer quan, uns altres, acompanyen corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a l’estranger com el run for charity i corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I, definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres disciplines esportives.

Miquel Pucurull
28/07/2019
 

Per què mig milió de persones (calculo) corren a Catalunya?

No és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. 


A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. 

Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia.

Una altra raó ha estat la incorporació de la dona a aquesta afició, especialment espectacular en els darrers anys. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren és cada vegada més alt. En la marató, per exemple, un centenar de catalanes van córrer la de Barcelona fa quinze anys, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. 

Una raó més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. 

Tot plegat a fet que ara, que calculo  que som mig milió els que correm a Catalunya en les dos mil curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones encara uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. 

Miquel Pucurull
10/04/2020

Sokratis Lagoudakis, l'últim classificat a la 1ra marató olímpica


No és gaire conegut que un dels atletes que van participar en la  primera marató olímpica l'any 1896 a Atenes, el grec Sokratis Lagoudakis, el darrer dels nou que la van acabar, ha passat a la posteritat per haver contribuït a la Ciència al cap d’uns anys. D'una forma, per cert, que esborrona.


Era metge de professió i va prendre la decisió de realitzar un experiment esfereïdor: el d’ inocular-se la bactèria de la lepra per investigar sobre el mal i comprovar, en el seu mateix cos, la seva evolució.

Curós per no contagiar a ningú, se'l considerava una persona esquerpa i poc sociable perquè evitava qualsevol contacte amb els demès i se'i coneixia com “l’home que no dóna mai la mà”. Res més lluny de la realitat. Amb un altruisme extrem, el metge i maratonià Sokratis Lagoudakis, va ajudar a que la Medicina utilitzes el seu sacrifici i les seves experiències per erradicar una malaltia aterridora com la lepra. Un sacrifici i una malaltia que, finalment, el van dur a la mort.

Miquel Pucurull
10/04/2020

9.4.20

Foto més antiga d'una cursa a Bcn. 1903

Segons està documentat, el barri d'Horta de Barcelona és el lloc on ja s'hi celebraven curses a les primeries del segle passat, llavors encara un poble. I li cap l'honor que en una d'elles es fes la fotografia més antiga de quantes es conserven d'una carrera. Fou el 18 d'octubre de 1903. 

La van començar onze corredors i la van acabar vuit. Van sortir a prop de Can Gomis, i van fer 14  quilòmetres per la Carretera d'Horta fins el Pont de Sant Andreu i tornar. 
Se sap, per l'antiga  revista Los Deportes, el nom del guanyador i el temps: Juan Duran, 48'15". 

I també es conserva l'inefable crònica de la prova, que deia: "Esperamos que han de verse muy concurridas estas carreras, pues vienen a ser las primeras que en España se celebran de esta clase tan apropósito para arraigar el sport y los ejercicios corporales."


Es considera la més antiga de les fotos que es conserven d'una cursa. Any 1903
El guanyador, Juan Durán, és el que du un equipament  de color negre

Miquel Pucurull
09/04/2020

8.4.20

Nary Ly, l'ultima classificada a la marató de Rio'16

Veure a la corredora que ahir va quedar última a la marató dels Jocs de Rio m’ha fet esbrinar per saber de ella. Qui és Nary Ly, la cambodjana de 44 anys, que va creuar la línia d’arribada en darrera posició exultant de felicitat?


La seva història personal és colpidora. Quan era molt petita va ser una supervivent del règim dels Khmers Rojos al seu país (extremistes guerrillers d’inspiració maoista que van a arribar al poder a Cambodja i en quatre anys -de 1975 a 1979- van exterminar dos milions de persones, un genocidi que encara s’està jutjant).  Pels estralls de la guerra va a ser separada de la resta de la seva família quan tenia dos anys i va viure la infància en un camp de refugiats de Vietnam. El 1981, amb nou anys, va poder sortir d'aquell infern gràcies a la Creu Roja francesa que li va trobar una família de Paris que la va acollir i educar fins als 18. Va tornar a Cambodja disset anys després d’haver estat refugiada,  per poder abraçar a la seva mare i a quatre dels onze germans que tenia.

Nary Ly és científica. Es va treure un doctorat sobre el sida per la Universitat de Bordeus, i treballa des de fa anys en un centre mèdic de Nova York sobre malalties infeccioses. 

Fa deu anys que corre. El 2006 va fer la seva primera mitja marató a Siem Reap (Cambodja), tot recaptant fons per als nens afectats pel virus del sida. Abans de Rio havia fet tres maratons, dues a Paris, la primera el 2011 i la segona el 2012 (Cambodja la va descartar per la dels Jocs de Londres del 2012) i una a València el novembre de l’any passat, on va aconseguir baixar de les tres hores (2h59).

Apassionada pel córrer, fa un temps es va prendre un any sabàtic en la seva carrera mèdica per viatjar a Kenya i entrenar en el bressol dels corredors de fons i mig fons. Va començar a millorar temps, però no es plantejava participar en uns Jocs Olímpics. Fins que en el 2014 va conèixer a l’ultrafondista lleonès Salvador Calvo en una cursa extrema. Ell es va convertir en la seva aparella i el seu entrenador, i ella va començar a somiar amb Rio'16.

Tot i no comptar amb la mínima (2h43) el comitè olímpic cambodjà la va convidar a participar en els Jocs Olímpics de Rio amb una de les invitacions que l'organització reparteix entre aquells països amb menys nivell esportiu.

El seu objectiu era molt clar: "Vull ser la primera cambodjana a participar en una marató olímpica, i que això serveixi per inspirar futures generacions al meu país per promoure una vida saludable, que els joves tractin de sobresortir en els estudis i en l'esport. Intento trencar les barreres de gènere a Cambodja, on les normes conservadores tradicionals minen el creixement de l'esport femení. No vaig a aconseguir una medalla, simplement vull sortir i arribar.”

I ho va poder fer. Va arribar la última, amb 3h20, però va assolir la glòria. Com la primera, que va arribar gairebé una hora abans.

                                                              -----------
Miquel Pucurull
15/08/2016