27.3.16

La Cursa d'El Corte Inglés. Amor incondicional

Certament, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes...però també detractors. M’afanyo a proclamar que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què però és així. No acabo d’explicar-me que no em molesti veure, per exemple, a participants disfressats de llangardaix, de superman o de nevera, una cosa, que en un altre tipus de prova em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen.

Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 1 o 2  (o al 7 o el 8) i un llarg etcètera d'inconvenients que té, també serveix, com poques, per a que molts que hi participen per primera vegada s’enganxin al món del córrer per sempre més.

Conec a alguns corredors que no volen participar en aquesta cursa per res del món; són radicalment contraris a fer-ho perquè la consideren una charlotada. No és el meu cas; no m’explico perquè m’agrada tant, però és així. Fins i tot crec que les manifestacions i els excessos  que s’hi veuen són part essencial de la mateixa prova. No m'agrada gens -disculpeu la radicalitat- que es corri  una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Doncs bé, a la d’El Corte Inglés  n’hi ha centenars, i és divertit de veure'ls. Cap, però, de visió tan festiva i insòlita com la d’aquell xicot que n’espitjava un fa un parell d'anys, on hi duia en lloc d'un nen una senyora. Bastant grassoneta -per no dir molt-, més feliç que una gírgola. Em va semblar, per l’aspecte i el que deien, que era la sogra de l’esforçat atleta. I és que hi ha sogres a les que se les estima  i gendres que es fan estimar.


                                            -----------o-------------

Miquel Pucurull
24/03/2015