6.8.19

L'intent de baixar de 2h a la marató


Fa dos anys, el recordista del món de marató, Kipchoge, no va poder baixar de 2hores a la ciutat de Monza, en un intent patrocinat per una coneguda marca de material esportiu. Es va quedar a 26 segons. A la xarxa, i també en alguns diaris, es va criticar que fos una acció de màrqueting. Es deia, per "experts" en la marató, que els tres corredors que van provar de fer-ho van ser especialment entrenats, com si fos un pecat...que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del que estableixen les normes. També es qüestionava que les sabatilles que duien havien estat dissenyades exprés per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs al terra; les pistes eren de cendra en lloc de tartan, les perxes eren de bambú; i més enrere en el temps, el calçat dels atletes eren espardenyes. La meva opinió és que, encara que la prova hagués estat un esdeveniment per vendre més bambes, benvinguda sigui. Va servir per estimular a patrocinadors i a atletes a seguir tractant d’aconseguir la fita, potser més aviat del que alguns escèptics creuen. S'ha anunciat, per cert, que a l'Octubre, a Viena, en Kipchoge ho tornarà a intentar.


Miquel Pucurull
06/08/2019 

L'últim arribat a la marató dels Jocs de Bcn'92


Sovint es rememoren les gestes dels grans esportistes als Jocs Olímpics, i els de Barcelona no són una excepció. Però de qui no es parla  és de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató d’aquells Jocs del 92. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Tanmateix, ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet (4h00.44) era dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. La marca que he aconseguit és el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada.". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. 


Miquel Pucurull
06/08/2019