7.3.21

La motivació per fer exercici quan ets gran

¿Per què corro a una edat (n'he complert  83 fa un mes) en la què, normalment, la gent no ho fa? ¿I menys encara córrer maratons? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir l'optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. I amb molts ànims. Ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro; cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny l'inexorable moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermament que trobar-se bé físicament i mentalment a mesura que s'envelleix no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part. Com més aviat millor. Omplint, dia a dia, la guardiola de la vitalitat.

Miquel Pucurull




Quan l’esport deixa de ser-ho

Amics i amigues, l’esport és una activitat magnífica. Quina bona pensada van tenir els grecs quan es van inventar el Jocs Olímpics! Però segur que no es podien imaginar, ni ells ni el baró que els va recuperar fa més de cent anys, el que arribarien a fer els esportistes -i sobre tot els països que representen- per tal d’aconseguir alguna medalla. Segons es pot llegir a la premsa, els entrenaments a que estan sotmesos alguns esportistes professionals, resulten -especialment per als que entenem l’esport com una forma de lleure- un autèntic mal són. Una tortura. Exemples n’hi ha uns quants: a la xinesa Wu Minxia,  la guanyadora de l’or olímpic en trampolí tres vegades seguides, no li van dir que s’havien mort els seus avis, ni que sa mare patia un càncer,  per a que no afectés a la seva preparació i no desviar l’objectiu de guanyar la tercera medalla. "Mai vam parlar amb ella del que passava a casa" va dir el seu pare. "Fins i tot li mentíem quan ens trucava per telèfon i ens preguntava si estava ve la seva avia, que ja s’havia mort. Va ser així durant molts anys, lluny de nosaltres i dedicada només a entrenar". Òbviament, això no és esport. Ni de bon tros. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.