Una dona guanya una mitja

Amics i amigues, que la progressió de la dona en el món del córrer és una realitat, ho confirmen, dia a dia, fets com el del diumenge passat. A la mitja marató de Màlaga, la francesa d’origen eritreu Woldu Mekdes va protagonitzar una fita històrica: va entrar primera absoluta en 1h08.25, cinc segons abans que l’espanyol Cristòbal Valenzuela, guanyador l’any passat, per cert. S’estan donant alguns casos en els que guanyi una dona en curses de poc nombre d’atletes, però en aquesta n’hi participaven tres mil. En concret, la van acabar 2.839. És inversemblant que una noia, , deixant al darrere dos mil homes, sigui capaç de guanyar en una prova tan exigent com una mitja. I cal dir, a més a més, que qui va entrar en el sisè lloc, en 1h11, també era una noia, la també francesa Margaux Sieracki. És força insòlit el que estan aconseguint. Però, a propòsit, vull recordar que el metge alemany Van Aaken, una autoritat de l’atletisme mundial fa 40 anys, va predir que la dona guanyaria a l’home en proves de molts quilòmetres. Afirmava que, pel que fa a la part psicològica, tenen més cervell que nosaltres per afrontar les llargues distàncies com, per exemple, la mitja marató o la marató. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes. I fins l'any que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

19/12/2022

Recorda de la marató de València

Amics i amigues, el diumenge passat es va celebrar la marató de València. D’aquesta marató en tinc molts records personals. Un d’ells, agrós, té a veure en que l’any 1985, la primera vegada que la corria, vaig haver d’abandonar. Us explico el drama: Al Km 30 em vaig quedar sense forces. Vaig ensopegar amb el mur. Els que correu maratons ja sabeu de que va: els que no, us ho explico: gairebé de cop i volta la passa s’escurça, corres un parell de quilòmetres més, veus que no pots en la teva ànima; penses en la bestiesa que has fet de sortir sense estar prou entrenat; la gambada ja no és gambada, et sembla que estàs a punt de morir, i, finalment, decideixes viure. Et treus el dorsal i plegues. No va se l’única vegada que vaig abandonar a la marató de València. Sis any després, ho vaig fer perquè, mentre la corria, em van dir que la meva filla Elisenda anava primera, i vaig voler veure-la arribar: vaig trencar pels carrers fora del circuit per anar a la meta i veure-la guanyar. Aquest, en contraposició a l’anterior, no cal dir que és un record extraordinari, inesborrable. Per cert, aquesta marató la va guanyar tres anys seguits: el 1989, el 1990 i el 1991. Deixeu-me presumir de la seva qualitat atlètica ja que no puc fer-ho de la meva. I menys després del què he dit. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

12/12/2022

Creuar l'Atlàntic

Amics i amigues, per adquirir fons, la majoria d’esportistes, a banda del seus entrenaments específics, corren. Futbolistes, basquetbolistes, boxejadors, fins i tot els motoristes, tots corren per obtindré resistència. També, n’estic segur, els quatre catalans que el 12 de desembre començaran l’odissea de travessar l’Atlàntic remant en una barca. Em refereixo a en Martí Ramírez, Sergi Franch, Joaquim Planells i Juan Bautista Romero, que sense cap motor a l’embarcació, només amb la força dels seus braços, creuaran l’oceà des de les Canàries al Carib. Més de 5.000 quilòmetres entre 40 i 45 dies. I ho faran amb un valor afegit. Els quatre són pescadors i mariners i coneixen bé la necessitat de protegir el mar dels microplàstics: si acaben el projecte amb beneficis dels patrocinis que han buscat, els diners els donaran a la Fundació Surfrider, una ONG que vetlla per reduir les partícules minúscules de plàstic dels mars i rius que amenacen l’ecosistema. Llegir al diari l’altre dia el que deia un dels remers, dona idea de la extraordinària dificultat del projecte: “Per remar, farem torns de dos. Dos dormirem i dos remarem, fent canvi cada dues hores. Durant aquests dies no dormirem més de dues hores seguides”. Està clar: el cel, i el mar, és per als aventurers. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

04/12/1938