Set mesos després d’aquell primer dia de caminar i córrer per la platja asturiana del Mareo, era a la línia de sortida de la meva primera Marató. A la meva ciutat. La Marató de Barcelona. La Marató de Catalunya, que havia començat dos anys abans a Palafrugell de mans del Ramon Oliu —qui si no— canviava d’escenari i arribava a la Ciutat Comtal buscant consolidació i ressò. Era el març del 1980. I jo tenia quaranta-un anys. Seguia corrent. I aquella pràctica m’havia ajudat a amagrir-me. I a esfumar aquella idea recurrent que em venia al cap de tant en tant: “No arribaré a gran”. Amb el pas de les setmanes i la proximitat de la Marató, em vaig adonar que el meu ànim canviava quan havia corregut. Se m’acudien idees per a la feina. El contacte amb els altres corredors era gratificant. I viure-ho amb la meva dona, que també s’hi havia enganxat, suposava un altre espai compartit en parella. Poc abans del Nadal de l’any 1979, vaig decidir que m’hi apuntaria. I, és clar, vaig seguir un altre pla marcat pels pioners. Entre ells, el Ramon Oliu. Altre cop. Seixanta quilòmetres per setmana, incloent-hi una tirada llarga de vint-i-cinc —els que havia fet a Calldetenes— i una sortida de vint quilòmetres quinze dies abans de la cursa. Encara recordo les paraules del Francesc Mates, exatleta del Barça i creador de la Cursa de l’Amistat.
“Si t’has preparat a consciència, si has fet com a mínim seixanta o setanta quilòmetres setmanals durant tres mesos, pots fer la Marató. No et sobrepassis; no vulguis seguir el ritme d’altres, ja que si ho fas pots acabar llastimosament o no acabar. Si passes la mitja sencer, et servirà per convèncer-te que acabaràs la Marató bé”.
Els primers anys, la pedagogia que realitzaven els membres de l’entitat Marathon Catalunya era extraordinàriament útil. Escoltava embadalit qualsevol cosa que deien. Era com anar a classe. A pàrvuls, ja que el meu coneixement de la matèria era nul. Com un nen que aprèn a dibuixar i a escriure. Parlant amb qualsevol entrenador d’atletisme o preparador físic, us dirà que per córrer la primera Marató, com a mínim, es necessita un any d’entrenaments i cobrir una evolució lògica de distàncies (cinc mil metres, deu mil metres, Mitja Marató i, finalment, la desitjada prova reina del fons: la Marató). Hi estic totalment d’acord. En el meu cas, però, vaig accelerar aquest procés. També és cert que en aquella època no hi havia tanta informació ni accessibilitat a plans d’entrenament i consells físics sobre com preparar la distància de Filípides. Algun article de tant en tant procedent dels Estats Units. Un país amb una gran tradició atlètica i maratoniana que aleshores vivia l’auge de la Marató amb noms com Frank Shorter, Alberto Salazar o Bill Rodgers. Després de llegir gestes d’atletes com aquests, van poder més les ganes que l’enteniment. I, un cop més, la inscripció a la Marató no va deixar de ser res més que una altra prova, la més significativa, per seguir el pla per aprimar-me. Gràcies a la pràctica del córrer, estava aconseguint el que no havia fet en deu anys. Potser sí que la Felicitat tenia raó… Ni dieta de la carxofa ni de l’astronauta. Era la dieta del corredor.
Estic nerviós. Molt. Em suen les mans. El cor està accelerat. I encara no he començat a córrer. M’enfronto al desconegut. Una mítica paraula m’envolta des de fa dies. És l’únic reclam en el pensament. Marató. 42.195 metres fins a arribar a completar tot el recorregut. Por? No tinc por. O potser sí. Una mica. Respecte? Molt. Infinit. Sento un formigueig a la panxa que em baixa per les cames. Estic preparat? Acabaré? Em toparé amb el mur?
Abans d’una Marató, i de manera especial en la primera, apareixen tots els dubtes del maratonià. Són els dubtes de la incertesa. De la inseguretat. Perquè en una Marató, per molt que hagis entrenat i t’hagis preparat, sempre hi ha un percentatge de sorpresa. I de descontrol. I són precisament aquests dubtes els que formen part essencial de l’aventura. El fet de posar-te a prova davant del desconegut. Abans de començar, totes aquestes tribulacions no paraven de donar voltes pel meu cap. Amb el temps he sabut que no devien diferir gaire de les que sentien i vivien en la pròpia pell els gairebé vuit-cents corredors que, com jo, es trobaven a l’avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona. Era un diumenge càlid del mes de març. Ideal per córrer. Ni massa calor, ni massa fred. La meva indumentària s’havia professionalitzat. Als peus, unes vambes artesanals de la marca Mates havien substituït aquelles antigues vambes de tennis que havia comprat a la sabateria de davant de casa. Eren unes vambes casolanes, amb poca amortització comparades amb les d’avui en dia. Però aleshores aquell exemplar era el millor que podia tenir als peus. Pantalons curts i una samarreta de cotó completaven la meva vestimenta.
La meva dona i les meves dues filles, l’Elisenda i la Felicitat petita, em van acomiadar a la sortida. No van parar de plorar. Com unes magdalenes. Semblava que me n’anés per molt temps. A la guerra. A les croades. Com una mena de Filípides modern. A fer les Amèriques, fins i tot. Bé, potser aquell viatge que emprenia, de 42.195 metres, tenia quelcom de similar al de Cristòfol Colom, al costat de l’estàtua del qual passaríem en el darrer tram de la cursa. Ell no sabia què es trobaria al final. A l’altra banda del món. Jo tampoc. Era una expedició de descoberta. Iniciàtica. Són lligams que em vénen ara al cap, quan visito aquell calaix de la memòria on guardo els records. Òbviament, s’han perdut imatges i concrecions. Però no els records d’aquells moments. Al final, com en la vida, el que ens queda és com hem viscut i no pas el que hem viscut. El tret de sortida i l’esclat d’un dels canons del castell de Montjuïc, de forma simultània, van ser el senyal de sortida. “Les veles s’inflaren i el vent ens portà, com un cavall desbocat, per les ones de l’asfalt”. Com uns pirates. A la conquesta del desconegut. A saquejar el nostre orgull. Per a molts, però, més que uns pirates érem uns autèntics pirats.
Comencem. Vinga, som-hi. Les primeres sensacions són bones. Només faltaria. No portem ni dos-cents metres per no trobar-me còmode. No cal confiar-se, he d’estar tota l’estona alerta. Vinga, som-hi. Seguim. Mirant sempre endavant.
El circuit d’aquella primera cita maratoniana a Barcelona, però, distava molt d’assemblar-se al que tenim ara en l’actualitat. La Marató era un destorb. Com menys trontollés el trànsit, millor. Com menys carrers calgués tallar, doncs perfecte. La Guàrdia Urbana tenia la paella pel mànec. No hi havia volta de full. El circuit no era pas un traçat urbà. Ni molt menys. Després de sortir de l’avinguda de la Reina Maria Cristina ens vam dirigir cap a pobles del Baix Llobregat com el Prat, Viladecans, Cornellà, Esplugues, Gavà o Castelldefels. Era un recorregut d’anada i tornada. Desèrtic. No hi havia ningú pels carrers. Recordo com especialment tètrica la imatge de la Via Laietana. Els corredors ocupant la calçada central. Era un desert urbà. Ningú deia res. Només se sentien les petjades de les sabatilles damunt l’asfalt. Cadascú endinsat dins les seves cabòries. I amb la mirada fixa endavant. La manca de públic no permetia cap distracció. No hi havia treva que permetés allunyar, per uns instants, el dolor amb el suport i aplaudiment del públic.
Bé, ja tinc la meitat de la cursa al sac. Ara només queda fer-ne la segona Mitja Marató. Fins ara, m’he trobat bé. Les cames m’han respost. Però comencen a protestar. Sento que el dolor puja. Dels bessons cap als isquiotibials i fins a la cuixa. Però no puc parar. Continuo. Continuaré. Sense parar.
La primera meitat de la prova em va anar prou bé. A partir del quilòmetre 25, però, em topava amb el desconegut. Era la màxima distància que mai havia completat. I Calldetenes n’era l’únic exemple. Més enllà d’aquella xifra no sabia què m’hi trobaria. I, lògicament, hi vaig xocar de front. Era el mur. Temut i sempre alerta per aparèixer.
No puc més. Sento que no tinc energia. Que les cames em fan figa. Com adormides. He de beure una mica més d’aigua a l’avituallament. Em sento buit. Dèbil. Esgotat. La fatiga malda per fer-se crònica.
Vaig beure aigua a l’avituallament. Abundant. Em vaig refer. A més, devia ser poc després del quilòmetre 25 quan em vaig topar amb en Jordi Olivella. Un exjugador de l’Espanyol a qui havia conegut en el moment de fer la inscripció. Una inscripció que, per cert, només costava tres-centes pessetes. L’un a l’altre, ens vam ajudar. Intentant distreure el cervell. Una agonia compartida sempre ho és menys. Vam acabar aquella primera Marató plegats. De fet, a la foto de l’arribada que tinc hi sortim junts. Amb el temps, vam acabar sent bons amics. Patir amb algú en el tram final d’una Marató el converteix en un amic. Per sempre.
Vaig córrer aquells primers 42.195 metres de la meva vida en quatre hores i vint-i-sis minuts. El 564 de 716 atletes arribats en la classificació general. La Felicitat i les nenes m’esperaven a l’arribada, a l’avinguda de la Reina Maria Cristina. Les llàgrimes van tornar a brollar. En aquest cas, d’alegria. De certesa. I de recuperació. Ho hem parlat moltes vegades: tenien por. Por del que pogués passar durant la cursa. En aquella època, córrer era una afició estranya. Però participar en una Marató era de bojos. De bojos que corrien. O sigui que només podien estar una mica grillats per fer-ho. O ser tossuts de mena, com va ser el meu cas. Havia fet un pas més per aprimar-me. O, més ben dit, milers de passos. Més de trenta mil per recórrer més de quaranta-dos quilòmetres. En aquells moments, estava trinxat. Destrossat. Desfet per fora. Complet per dins. Com un bombó que ha perdut la forma. Però no pas el cor. El centre. El que menys desitjava era pensar a tornar a córrer. Però aquella obligació per perdre pes s’havia trasmudat. S’havia convertit en un vehicle que em permetia transportar-me a un estadi nou. Inexplorat. De plenitud. En vaig ser conscient amb el pas dels dies. La Marató em va deixar seqüeles. També físiques. Vaig estar gairebé una setmana sense poder moure’m. Temps suficient per reflexionar de tot plegat.
A algú que no ha corregut mai una Marató és complex explicar-li o definir-li el que suposa creuar la meta. La primera Marató sempre és singular. El bateig ens transporta a un estadi que, després, mai repetirem. Podrem fer més maratons. Moltes més. I experimentarem sensacions millors o pitjors. Fins i tot, potser més magnànimes. Però difícilment tan intenses com la remullada amb l’aigua baptismal dels primers 42.195 metres. Per saber què és córrer una Marató, què se sent, què es viu, només cal preparar-la a consciència i inscriure-s’hi. Qui no ha corregut mai una Marató es pregunta quines són les raons per les quals s’aconsegueix acabar la prova quan les forces s'acaben al voltant del quilòmetre 30-32. El temut i famós mur del maratonià. És molt difícil de respondre. Certament, en aquests moments de dubte, quan el cos et diu “prou” i et sembla que “no pots més”, la ment —els mecanismes mentals— són l’element fonamental que entra en joc. La gestió d’aquests mecanismes. S’estableix una batalla entre el cervell i la resta del cos o, si voleu, entre el cervell i el cor, que esdevé una mena de guàrdia aristotèlic de la resta. Però hi ha mecanismes per enganyar la ment. Per permetre que aquest soldat, gairebé solitari, pugui sortir vencedor. Pensaments positius. Potser t'ajuda la il·lusió d’acabar un repte que està tan associat a l’heroisme i a la llegenda. O el compromís amb tu mateix que has adquirit en apuntar-t’hi t’aporta la força de voluntat per no abandonar. Deixar-ho seria el més lògic. Però continues. També, potser, l’esperança d’aconseguir l'èxtasi i la glòria en creuar la meta. Allò que t’han dit tantes vegades que experimentaràs si l'acabes. Parlo en condicional i amb dubtes perquè cada corredor ho viu diferent. Però, en un punt, sí que puc ser taxatiu. Les emocions viscudes són extremes. Màximes. Desequilibrades. Queden marcades en la pell de l’ànima. Un tatuatge inesborrable. De per vida.
Durant una Marató, el desgast muscular és enorme. És curiós perquè, una vegada creuat el punt que marca la conclusió de la prova, en la majoria de casos la sensació i la certesa són que no s’hauria pogut fer ni una sola passa més. El cos ha apagat el dispositiu que ens permetia seguir avançant perquè és conscient que la fita s’ha abastat. No cal seguir esforçant-se més. Ni una passa. Feina feta. Comença la recuperació. I el gaudi personal. Generalment, instants després, el que menys es desitja és sentir a parlar de prendre part en una altra Marató. És a dir, el que em va passar a mi. Amb el pas de les hores, però, el pòsit del triomf agafa cos en el fons del nostre subconscient i les ganes de tornar a posar-se a prova s’obren pas fins a prendre una forma concreta. Tangible.
......................
