1.9.16

266 noves curses aquest any a Catalunya

Pel fet que hi ha algunes curses que estan perdent pistonada podria fer pensar a més d'un que el boom del córrer s'està desinflant. Res d'això. Succeix que cada dia hi ha més curses noves i això afecta a la participació d'algunes proves. Amb l'allau de les que es posen en marxa -se'n deixen de fer molt poques d'antigues- no és estrany que hi hagi proves amb menys participants que l’any passat. Son moltes les opcions que té el corredor per anar a un lloc o altre.

Per veure-ho bé es fa necessari utilitzar dades, i un dels elements per mesurar la situació, a banda del nombre de corredors i corredores que participen en les curses, és comprovar la quantitat de noves proves que s’afegeixen al calendari. Confesso que, malgrat per intuició es fa palès que cada dia n’hi ha més , m’ha sorprès el seu número, que em sembla espectacular: 266 aquest any.

Esbrinat el calendari que publica Runedia, que està considerat com el més complet, de les 1.413 curses que se celebren enguany a Catalunya, entre les de ruta, muntanya, triatlons/duatlons i de orientació, estimo que n’hi ha 266 de noves.
El total de curses que se celebren aquest any a Catalunya, extret del mateix calendari, són aquestes 1.413 que deiem, que també és una xifra per sucar-hi pa:
Nota: Tot i que el calendari d’on he extret les dades és molt exhaustiu, segurament hi ha algunes curses que no hi figuren. Per la qual cosa, és més que probable que, en realitat, siguin algunes més.

Miquel Pucurull
13/12/2014

Fisonomia de la Cursa del Barri de Montbau'2016



Començar una cursa on, en sortir, s’agafi un carrer amb el nom de poesia (Carrer de la Poesia) i tot seguit el d’harmonia (Carrer de l’Harmonia) predisposa. No cal donar-hi voltes, començar així significa que ens ho passarem d’allò més bé. Si, a més a més, la cursa és gratuïta i solidària, com és el cas, (s'aporta 1kg d'aliment destinat al Banc d'Aliments del barri), no cal demanar res més.
Anem per parts. Sortirem de bon matí, a les 9, que és una hora molt bona per córrer el mes de setembre, i ho farem de la Plaça del Mossèn Ferran Palau, un capellà que fou molt apreciat al barri de Montbau, rector de la moderna parròquia de Sant Jeroni que hi ha a la mateixa plaça. Farem un petit tros del carrer de Joan Sales, a tocar dels Jardins de Montbau, per enllaçar a l’esquerra amb el de la Poesia, que a més a més d’un nom tan bonic fa baixada; baixada pronunciada s’ha de dir.
En arribar a baix, a la dreta hi tindrem l’Hospital de Caixa Catalunya i girarem a l’esquerra per agafar el carrer de l’Harmonia tot vorejant l’Institut Narcís Monturiol, un centre educatiu extremadament actiu. Per Harmonia planejarem una mica però aviat pujarem pel mateix carrer (no cal dir que el barri de Montbau és encantador però és un puja i baixa constant i la cursa no pot ser d’altra manera que una muntanya russa).
A propòsit, Montbau està al peu de la muntanya de Collserola. Antigament era una zona pràcticament deshabitada, molt frondosa. De fet, el seixanta per cent ho segueix sent. Malgrat els grans blocs d’habitatges que hi ha, fruit de quan es va crear el barri a mitjans del segle passat, les zones enjardinades hi són molt presents. Pel que es diu, cal agrair-ho a l’equip d’arquitectes que van construir-los, inspirant-se en criteris urbanístics racionalistes promulgats per Le Corbusier i Mies Van de Rohe. Certament, van aconseguir un dels escassos polígons d’habitatges per a obrers realitzats dignament durant la dictadura.

Barri de Montbau. Anys seixanta
L’origen del nom del barri no és segur. La teoria més fiable és la que diu que correspon a les paraules “Mont”, és a dir, muntanya, i “Bau”, que significa “construcció” en alemany, fent referència al famós moviment arquitectònic Bauhaus d’aquell país. També, no obstant, hi ha qui diu que prové de la deformació del nom d’una torre que hi havia a l’Edat Mitja anomenada Torre de Gombau.
Per Harmonia amunt, aviat tindrem el Recinte Mundet al nostre costat, un lloc molt representatiu de la zona, que serà omnipresent en bona part de la cursa. Baixarem pel carrer d’Hipàtia d’Alexandraia (nom de la primera dona científica de la història, de qui l’Amenabar en va fer la pel·lícula “Agora”) fins al Passeig de la Vall d’Hebron (nom en referència la localitat de Cisjordània), que l’enllaçarem a l’esquerra. Planejant, passarem per davant del Geriàtric Parc de Collserola i en arribar al final trobarem el senyal del Km 1 i pujarem per l’Avinguda d’Arturo Mundet. La pujada és fa dir si senyor i s’ha d’agafar amb calma perquè és llarga. Ja esteu avisats.
A la nostra dreta, quan comencem a pujar, ens faran costat les instal·lacions del  Tarr, una prestigiosa escola de futbol de la qual en son directors en Rexach i en Rifé, dos famosos ex jugadors i entrenadors del Barça. Va ser fundada l’any 1984 per ells dos i dos altres jugadors més, en Torres i l’Asensi, i d’aquí ve el nom, que conté les inicials del cognom des quatre. Ens farà efecte passar pel costat i veure els camps i pensar que s’hi ha format jugadors que han arribat a figures, un dels quals el porter Victor Valdés.      
Mentre anem pujant per l’avinguda d’Artur Mundet veurem el campanar de 45 metres de l’ església del recinte que estem a punt de travessar. Metres amunt ens trobarem una rotonda amb una escultura al mig força significativa: la d’un home descansant (per la pujada no serà al·legòrica perquè el que haurem fet no és res comparat amb el que ens espera) que l’autor, l’escultor Josep Clarà, la va anomenar “Atleta en repòs” tot i que tothom li diu “El Pensador”.

Atleta en repòs
Diguem quatre coses d'Artur Mundet: fou un empordanès que havent-se fet ric a Mèxic va fer un llegat de diners a Barcelona a mitjans del segle passat per a que es trasllades la Casa de la Caritat, en precari, del barri del Raval a la Vall d’Hebron on estem ara. I així, es va aixecar un nou complex per assistir nens i ancians emprant un edifici de 1927 inacabat. Va voler que es digués d’Anna Gironella, la seva dona, però sempre se li va dir les Llars Mundet; millor dit, los Hogares Mundet per imperatius de l'època. En tres anys, del 1954 al 1957, es va construir tot, i l’arquitecte que se’n va encarregar, fins i tot de l’església que veiem al cap de munt, fou en Manuel Baldrich, que hi va incloure obres de bons pintors i escultors com Subirachs, l’esmentat Josep Clarà, Tharrats, Guinovart i altres.
He llegit no sé a on que a la inauguració va anar-hi en Franco i la família Mundet. Els nens i nenes, que provenien de l’hospici de la Casa de la Caritat, van estar formats al patí. Un ex intern recordava que “Quan va arribar el Caudillo ens van obligar a saludar amb el braç enlaire. Una salutació feixista quan ja feia gairebé vint anys que s’havia acabat la guerra”. Una ex alumna recordava que el diumenge era el dia que podien rebre familiars. “A les noies, a més de les assignatures generals, en ensenyaven corte y confección”. Les classes començaven després d’esmorzar i d’assistir obligatòriament a la missa diària. 

Classe a “Los Hogares Mundet”. Anys seixanta
Un apunt: el filantrop Artur Mundet va fer els diners fabricant taps de suro i, molt especialment, amb la fabricació d’un refresc carbonatat fet amb suc de poma, que el va comercialitzar com el Sidral Mundet. La beguda, que va esdevenir emblemàtica a Mèxic, va ser adquirida per Coca Cola fa  anys.
Enfilarem cap a la dreta en passar la rotonda de l’atleta i aviat veurem el Velòdrom d’Horta a pocs metres sota nostre. Una instal·lació inaugurada l’any 1984 per al Campionat del Món de Ciclisme en Pista que va servir per a les proves de ciclisme en pista dels Jocs Olímpics de 1992. Els que correm la coneixem bé perquè aquí comença i acaba la marató i la mitja marató de Collserola. Una mica més enllà, al costat del Velòdrom, hi veurem els jardins del Laberint d’Horta, un espai que existeix des de 1791. El va fer construir el marquès d’Alfarràs per celebra-hi festes, on hi assistia fins i tot el rei Carles IV. 
Avançant, passarem pel bell mig del que fou les Llars Mundet i ara un campus universitari que acull des de 1995 un munt de facultats. No hi veurem a ningú perquè  és diumenge, però són més de 10.000 persones, entre estudiants i mestres, els que hi fan classes a diari durant el curs.
Abandonarem l’avinguda d’Artur Mundet en trovar el carrer d’Olympe de Gouges, nom d’una compromesa escriptora feminista francesa del segle XVIII que va morir a la guillotina, i el baixarem. Al final, a l’esquerra ens trobarem el Pavelló Poliesportiu Mundet, un lloc on s’entrenen els discapacitats psíquics de l’entitat Acell.
Una mica més endavant ens farà costat, a la nostra dreta, la vegetació del Parc de les Heures, l’entrada del qual la veurem tot seguit. Antigament, a l’espai hi havia la Masia Duran. Es diu que en una font del seu jardí hi va haver un crim l’any 1875 però no he pogut esbrinar-ho, més enllà de què, pel que sembla, va ser per motius passionals. Vint anys després, la finca va ser adquirida per un indià que havia fet fortuna a Puerto Rico, de nom Josep Gallart Forgas, i s’hi va fer construir un palau a l'estil dels castells francesos, els chateaus,  amb quatre torres rodones. La reixa que tanca l'espai, de ferro forjat, evoca l'espècie de planta que li dóna nom al palau i als jardins, l'heura.
El palau va ser abandonat després de la mort del propietari en el 1898 i va quedar deshabitat fins que, en esclatar la Guerra Civil, va ser expropiat per la Generalitat i va servir de residència del president Lluís Companys, ja que l’indret se situava lluny dels principals objectius de l'aviació franquista. Per garantir la seguretat del president, es va construir un refugi antiaeri, que es conserva perfectament. Com anècdota, he llegit que, enrabiat per l’expropiació forçosa, el fill de Josep Gallart, que ajudava a Franco, va lliurar una fotografia aèria de la finca a un general franquista per a que la bombardegessin, cosa que no va arribar a passar. Després de la Guerra, els hereus de la família Gallart van recuperar la propietat de la finca i van residir-hi fins als anys cinquanta. El 1958 l'immoble va ser adquirit per la Diputació, i des de 1992 l’ocupa la Fundació Bosch i Gimpera dedicada a promoure la investigació científica de Catalunya.
Palau Gallart al Parc de les Heures
Tot baixant haurem arribat al Km 2 i abandonant el carrer de la feminista francesa Olympe de Gouges farem un tros del carrer de l’Harmonia per enllaçar amb el de Vayreda (nom d’un bon pintor d’Olot del segle XIX) i anar a buscar el de Roig i Solé (l’escultor que va fer la famosa “Senyoreta del paraigua” del Parc de la Ciutadella), en ple nucli d’habitatges ara, a dreta i esquerra. Al final del carrer girarem per baixar pel seu contigu i paral·lel, el de Josep Clarà Ayats (el famós i prolífic escultor) fins el de Poesia, on hi ha els Jardins de Montbau, una zona de jocs per a nens que conté la Font de Can Barret (el nom d’una finca que hi havia). Anys enrere, la font brollava més amunt; quan van urbanitzar la zona la van voler tancar, però els veïns ho van impedir i la van traslladar al mig dels jardins que tindrem davant nostre.
Deixarem el carrer de Poesia per agafar tot seguit el de Benlliure (nom d’un altre insigne escultor. No ens podem queixar: per manca d'afinitats  amb les Belles Arts no serà). Per cert, el carrer, on haurem fet el Km 3, puja com una mala cosa. Cal saber-ho.
No el veurem, però darrera aquests blocs de cases per on estem passant amunt i avall, hi ha, a pocs metres de nosaltres, l’Hospital de la Vall d’Hebron, el centre mèdic de referència mundial. No en debades ha estat el lloc on s’han efectuat un bon nombre de transplantaments de diferents òrgans per primera vegada a l’Estat.
Potser no és gaire conegut: quan es va inaugurar, l’any 1955, li van posar el nom de Residencia Sanitaria Francisco Franco. I no va ser fins el 1977, dos anys després de la mort del dictador, que va passar a anomenar-se com ara. El dia de la inauguració, el Caudillo va tenir feina: va inaugurar la Seat, va fer un lliurament de 25 claus als beneficiaris d’habitatges de la Verneda i va inaugurar la Residencia. Els diaris de l’època reproduïen l’endemà els discursos que li havien preparat, a quin més inefable. L’ABC, sobre el del centre hospitalari, deia: “El Jefe del Estado, con una llaneza y una elegancia ejemplares, con un discurso emocionado, perfecto y bellísimo, significando que eran estas magnas obras el exponente mejor del régimen, la ejecutoria más alta de su política social”. No cal dir res.
En acabar el carrer de Benlliure girarem a la dreta pel carrer de l’Arquitectura amunt i seguirem per una pista, amunt també, al bell mig de la muntanya de Collserola, per passar a tocar la Font de la Cabra, abans del Km 4, i el conjunt de 57 Casetes Blanques de Montbau. Realitzades el 1965 en un estil molt modern (sembla talment que estiguin fetes fa quatre dies)  suposen un distintiu del barri. Els cinc petits carrerons on estan ubicades tenen uns noms singulars: Blanc, Groc, Rosa, Blau i Violeta.

 Casetes Blanques de Montbau
Tot seguit, en baixada i pujada per agafar la part de dalt del conegut carrer de l’Harmonia, com en una mena de tobogan, arribarem al Km 5. Poc abans haurem passat a tocar la Font de la Llet, a la que, segons Joan Amades, l’estudiós de les tradicions catalanes,  en les primeries del segle passat se li donaven moltes propietats “per poder alliberar-se de la influència de bruixots encisers, posadors de mal i tota mena de mala gent”. En l’època, va ser molt popular l’Isidret, un aiguader que hi anava a buscar-hi aigua amb varies garrafes lligades amb unes corretges que li creuaven el pit, per vendre-la a la seva clientela d’Horta.
També, abans del Km 5 haurem passat pel costat de l’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina. Es va construir el segle XV i es diu que hi van fer vida d’ermità alguns personatges il·lustres: Ignasi de Loiola abans de fundar la companyia dels jesuïtes, Sant Francesc d’Assis i Bernat Boil, ajudant de Cristòfol Colom en els seus viatges a Amèrica. Joan Amades, diu en el seu Costumari Català que Sant Cebrià “era bon coneixedor de les males arts i de tots els secrets de la màgia; va compondre una oració per tal que els creients poguessin desfer-se de la influència de bruixots, sortillers i nigromants”. De Santa Justina no se sap gran cosa. Es diu que vivia en una casa de pagès que es va convertir en l’ermita en qüestió. Un lloc de peregrinació durant segles, on hi havia fins i tot un merendero per fer-hi bones costellades fins no fa gaire. 

  Ermita de Sant Cebrià
I Harmonia avall girarem a la dreta en trobar el carrer de Vayreda per fer-ne uns metres fins el de Poesia. I avall que fa baixada, anirem a parar de nou al lloc de la sortida, on creuarem la meta, contents per haver fet una cursa més en uns indrets magnífics de Barcelona, poc coneguts en general. Per això el veïns hi viuen tan tranquils; excepte avui, que hauran vist com uns guillats hi han fet 6 km envaint els seus carrers i una part de la muntanya que els acarona.
                                                     -----o-----
Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://cursademontbau.blogspot.com.es/