1.2.16

La polèmica sobre les tirades per entrenar la marató

De fa un temps  hi ha un autèntic debat en algunes revistes i webs d’atletisme sobre els tipus d'entrenaments dels corredors i les corredores populars  per preparar una marató.

Ara, sovint es qüestiona si s'ha d'entrenar cinc o sis dies a la setmana o n'hi ha prou amb molts menys. Es posa en dubte si és necessari fer molts quilòmetres per preparar la prova. Es discuteix sobre la durada de les tirades llargues...

I en aquest nou context, i a propòsit, hi ha qui diu que les "tirades llargues" han de ser "curtes". Fins i tot, hi ha corredors d’alt nivell que recomanen, textualment, no fer mai tirades de més de 2 hores per entrenar una marató.

Que em disculpin. Potser pel fet de ser atletes d’elit no saben prou bé què és el què succeeix en realitat en el món dels populars que corren maratons. Crec que tot aquest enrenou és degut, en bona mesura, a que alguns atletes o entrenadors  els agrada aconsellar als populars emprant mètodes que a ells els funciona o els ha funcionat, sense entendre prou bé -els hi és per lògica molt difícil- que les diferències entre els professionals i els aficionats són molt grans.

A un popular, i segons el meu criteri, per preparar una marató li és imprescindible fer un parell de tirades llargues de entre 28 a 30 kms, amb unes tres o quatre setmanes d’interval entre elles. O si més no, com a mínim, una tirada d'aquesta distància. Aquests quilòmetres, alguns els faran amb les famoses dues hores o menys, però molts altres els faran amb tres hores o més.

No fer tirades de més de dues hores pot ser vàlid per a un corredor que faci menys de 3 hores a la marató -que ara no són gaires, per cert- . Però, en la meva opinió, a la majoria de populars no se’ls hi pot recomanar que no les facin, perquè el gruix dels que l’acaben s’acosta actualment a les 4 hores. La marató té 42 quilòmetres, i sí les tirades (o la tirada) d'un corredor o corredora d'aquest tipus només les (o la) fa de dues hores,  significa que farà al voltant de 20-22 qms máxim per entrenar-la. I així, ¿com podrà acostumar el cos i la ment a la distància de la prova? I no diguem sí el seu temps és encara més alt de 4 hores. En les maratons dels darrers anys a Barcelona, gairebé la meitat del total de participants (el 45%) fan per damunt de les 4 hores. ¿Com se’ls hi pot recomanar a aquests milers de corredors -molts d'ells novells- que en l'entrenament no passin de dues horetes, és a dir de bastant menys de la meitat del temps en el qual correran el dia de la prova?

En la meva opinió, ho passaran fatal...suposant que l’acabin.

                         
                                                          ------------
Miquel Pucurull

Primera Cursa Jean Bouin de la història


La primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa estava concebuda per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades. S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.

Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin. Curiosament, es va celebrar un mes després de l'anunciat.

Rossend Calvet va guanyar la primera edició en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

 Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet, el guanyador de la primera Jean Bouin de la història, va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

Miquel Pucurull