27.3.16

La Cursa d'El Corte Inglés. Amor incondicional

Certament, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes...però també detractors. M’afanyo a proclamar que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què però és així. No acabo d’explicar-me que no em molesti veure, per exemple, a participants disfressats de llangardaix, de superman o de nevera, una cosa, que en un altre tipus de prova em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen.

Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 1 o 2  (o al 7 o el 8) i un llarg etcètera d'inconvenients que té, també serveix, com poques, per a que molts que hi participen per primera vegada s’enganxin al món del córrer per sempre més.

Conec a alguns corredors que no volen participar en aquesta cursa per res del món; són radicalment contraris a fer-ho perquè la consideren una charlotada. No és el meu cas; no m’explico perquè m’agrada tant, però és així. Fins i tot crec que les manifestacions i els excessos  que s’hi veuen són part essencial de la mateixa prova. No m'agrada gens -disculpeu la radicalitat- que es corri  una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Doncs bé, a la d’El Corte Inglés  n’hi ha centenars, i és divertit de veure'ls. Cap, però, de visió tan festiva i insòlita com la d’aquell xicot que n’espitjava un fa un parell d'anys, on hi duia en lloc d'un nen una senyora. Bastant grassoneta -per no dir molt-, més feliç que una gírgola. Em va semblar, per l’aspecte i el que deien, que era la sogra de l’esforçat atleta. I és que hi ha sogres a les que se les estima  i gendres que es fan estimar.


                                            -----------o-------------

Miquel Pucurull
24/03/2015

21.3.16

Baixar de 2h30 a la marató és actualment una proesa

No ho dic per nostàlgia de temps passats perquè no vaig poder baixar mai de tres hores a la marató. La meva millor marca va ser de 3h14 i encara gràcies. Però la realitat és que, actualment, en comparació a vint o trenta anys enrere, són pocs els que aconsegueixen baixar de 3 hores. i no diguem de 2h30.

A la marató de Barcelona d'aquest any 2016 només van baixar de 3 hores 511 participants de l’Estat (catalans + resta), que significa el 3% de tots els arribats. Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, el 1986, fa trenta anys, amb vuit vegades menys finalistes, van ser 280, el 13%.

I si ens fixem en els que baixen de les 2h30, llavors la fita és encara més complicada, reservada a molt pocs. Enguany han estat 2 els que ho han aconseguit (el madrileny Francisco España i el català Marc Roig), i l’any 1986 van ser 9.

Posem-hi noms i veiem-ho:

Per a mi és bastant inexplicable el que  passa. Tenint en compte que ja fa temps que cada cop hi ha més corredors que es converteixen en maratonians, sorprèn que no sorgeixin, ni a Catalunya ni a Espanya, atletes que siguin capaços de fer millors marques que les que es fan ara.

Només se m’acut que la raó està en què s’entrena molt menys quilòmetres per córrer la marató que anys enrere.

Miquel Pucurull
21/03/2016

19.3.16

Maratonianes 'ancianes' a Barcelona

La societat considera que s'és ancià a partir dels 65 anys. No vull discutir-ho aquí i ara. Només dir que hi ha molts casos que ho desmenteixen. Com, per exemple, es va posar de manifest el diumenge a la marató de Barcelona.
  
La noruega Vera Nystad va córrer la marató en un temps excepcional donada la seva edat. La va acabar en 3h37.47. Va néixer el 18/12/1945. Té 70 anys. Va quedar segona de la categoria de dones de més de 65, darrera l’anglesa Caroline Horder que va complir-los recentment, que va fer també una marca extraordinària: 3h26.58.

No cal dir que, malgrat el mèrit que té, els mitjans no diuen res d'aquestes proeses.

Vera Nystad (70)                                Caroline Horder (65)

Miquel Pucurull
18/03/2016

18.3.16

Carta de queixa

Carta de queixa enviada als diaris per un article de fa dos dies a El Periódico (*). Avui divendres, 18 de març, l’ha publicat l'Ara i el 20 minutos.

(*) http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/dret-cos-4978421




18/03/2016

15.3.16

Columna de l'SPORT un diumenge de marató

El diari SPORT em va demanar escriure una columna sobre la marató de Barcelona. Em vaig sentir molt honorat. Ho vaig fer amb molt de gust i va sortir publicada abans d'ahir, 13 de març, el mateix diumenge que se celebrava la d'enguany.

El text és aquest:

Tengo 77 años y hoy voy a correr el maratón de Barcelona, ​​una prueba por la que quedé seducido cuando el 16 de marzo de 1980 pude terminar la primera que se celebró en la ciudad. Desde entonces he corrido 45, y a pesar de la avanzada edad que tengo, sigo con la misma ilusión que la de aquel día, y no me planteo dejar de hacerlo, por lo menos, dejar de correr, mientras vea que corriendo voy más deprisa que andando. Correr un maratón, cualquiera que sea, es una experiencia llena de satisfacciones. Se sufre mucho pero se disfruta muchísimo. Difícil de explicar la alegría que se siente al cruzar la meta -tan difícil como lo será explicarle a un ciego el arco iris- momento en que pasas a sentirte en triunfador, sea cual sea el lugar que ocupes en la clasificación. Momento en que de ser una persona anónima te conviertes en héroe o heroína. Momento en el que estallan las lágrimas que has contenido los últimos metros, cuando enfilando el Paral • lel ves la fuente de la Plaça Espanya y intuyes que muy cerca te está esperando la gloria.
Los que hemos participado en maratones de Barcelona de hace muchos años, y en cierto modo nos consideramos unos pioneros, la satisfacción se acentúa viendo el espectacular aumento que ha tenido la prueba en los últimos años, hasta situarse en la cuarta o quinta de Europa. Me parece un sueño el saber que compartiré carrera con más de 20.000 participantes, cuando en aquella primera éramos 716. Compartiré es quizás un término inadecuado porque el tiempo en que la haré será muy superior al de muchos otros. Pero, y he aquí otra de las virtudes de una maratón popular, un acto social por antonomasia: participas en un evento junto -es un decir- a atletas internacionales de nivel máximo, y también de jóvenes, de viejos, de debutantes, de curtidos veteranos... todos tenemos cabida. Todos, quienes, al terminarla, tenemos el mismo derecho a llorar de emoción que el que ha llegado primero.

Miquel Pucurull 


15/03/2016