L'esport femení silenciat

 Amics i amigues, no descobreixo res si dic que els mitjans de comunicació parlen molt poc dels esports que no siguin el futbol, les motos i el bàsquet. I de les dones que el practiquen, encara menys. L’altre dia ens vam assabentar que unes catalanes havien guanyat –ni més ni menys- un campionat del món de patinatge. I no es va dir res gairebé enlloc. Em refereixo a les noies del Club de Patinatge d’Olot. I què era la tretzena vegada que ho aconseguien gairebé cada any,  des del 2004 al 2021. Pel que fa al món del córrer, no cal dir que passa el mateix. Salvades unes poques excepcions, és així vulguis que no. Ha passat desapercebut per a la premsa, i cal felicitar-la, a una catalana, la triatleta Sara Pérez que es va proclamar subcampiona del món d’aquatló fa uns dies. Més silencis? El diumenge passat, les noies del Barça van guanyar el campionat d’Espanya de cros a Sevilla. I gairebé ni piu. Si més no, comparat amb, per exemple, la exhaustiva informació de la retirada d’un motorista italià. Hauríem de dir “Què hi farem!”. Però, no. Emprenyat, denuncio un cop més la manca de reconeixement de l’esport femení. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.               

                            

Miquel Pucurull

29/11/2021

L'esport, una escola de valors

Amics i amigues, l’altre dia, en la final del campionat de Catalunya de 1.500 metres obstacles de la categoria de promeses, es va produir un fet que reconforta, acostumats com estem a les crítiques que es fan al jovent. Un dels atletes de 15 anys, que anava tercer, l’igualadí Hamza Zeroual, es va aturar per ajudar al que corria davant seu, en Nil Garcia de Canovelles, també de la mateixa edat, quan, en l’última recta, aquest va ensopegar en la darrera tanca  i va anar a parar al terra. Després d’aixecar-se van seguir corrent tots dos, un al costat de l’altre, i en arribar a la meta, en Hansa li diu al Nil, “Passa tu primer; anaves davant meu i et correspon ser el subcampió de Catalunya. Jo acabaré tercer”. No sé si es coneixien. Eren rivals. Amb tot, vaig sentir, en una entrevista de ràdio que li van fer a aquest noi d’Igualada,  que va fer el gest perquè no va voler aprofitar-se de la mala sort del seu company de cursa. “Si m’hagués passat a mi, estaria molt trist, i encara que m’hauria agradat quedar segon, estic content d’haver ajudat a un altre atleta que s’ho mereixia més que jo. El meu entrenador ja m’ho diu: a la vida ja més coses que l’atletisme”. Definitivament, l’esport aporta molts valors en l’època formativa. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

22/11/2021
 

Quima Casas, un mite

 Amic i amigues, a la marató de Barcelona del passat diumenge vaig veure córrer una llegenda de l’esport. Em refereixo a la Quima Casas. Una dona que ho ha sigut tot en el món de l’atletisme popular. No vull fotre-us la tabarra amb moltes dades. Només algunes per recordar què va fer, per a qui no la conegui: Va ser la primera catalana  que va baixar de tres hores a la marató: 2,55 el 1982. Va ser tres vegades la primera dona a la marató de Barcelona en els anys vuitanta; va córrer la de Nova York en l’equip que representava a Catalunya; fou campiona de Catalunya de marató set cops; campiona d'Espanya de mitja marató tres anys seguits; onzena en un campionat mundial de marató; el 1992, amb 41 anys, va obtenir el rècord d’Espanya deis 100 kms de dones (8h27). Doncs bé, no ha deixat de fer esport tot i fer-se gran. No s’ha retirat. I l’altre dia va córrer la marató de Barcelona amb 70 anys. Era la seva 160. No se n’ha dit res enlloc La va fer, oblidada per tothom malgrat la proesa i el seu currículum.  A mi, què voleu que us digui, veure un mite corrent una marató que ha guanyat tres vegades, sense que li importi acabar-la amb més de 5 hores, m’emociona. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.  

Miquel Pucurull

15/11/2021 

La progressió de les dones en el món del córrer

Amics i amigues, la progressió de les dones en el món del córrer és un fet incontrovertible. A mesura que n’hi ha més que corren, se succeeixen dades espectaculars. L’última de fa quinze dies: a València, una corredora etíop, la Letesenbet Gidey, va aconseguir el rècord del món de mitja marató de dones corrent-la amb 1hora, 2 minuts i 53 segons. No us ho perdeu: aquesta marca femenina és millor -més baixa, vull dir-, que la del record del món d’homes de fa quaranta-quatre anys, quan es van començar a comptabilitzar les plusmarques d’aquest tipus de prova. El gener de 1977, el també etíop Miruts Yifter, va fer 1 hora, 2 minuts i 56 segons. És a dir tres segons més. A voltes amb les dades, en quaranta anys, els homes han baixat 4 minuts el temps del rècord mundial de la mitja, i les dones l’han rebaixat 11 minuts. Tot plegat em fa recordar el què va dir el doctor Van Aaken en una conferència que va fer a Barcelona l’any 1981. El metge alemany havia estudiat a fons les característiques físiques de les corredores i la seva evolució, i ens va deixar a tots atònits en assegurar que, amb el temps, i pel fet de tenir més reserves de greix al cos, la dona guanyaria a l’home en les curses de llarga distància. Tindria raó? Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.                      

                          

Miquel Pucurull

09/11/2021