27.12.18

Jack Foster, 2h11 en marató als 41 anys

“Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies i prou”.

Magnífica filosofia la que tenia Jack Foster, autor de la frase, un mític corredor de maratons anglès que va començar a córrer de gran, als 32 anys. I li va anar prou bé: va fer 2h11’18” en una marató a l’edat de 41. Amb això està dit tot. I aquesta marca va durar 16 anys com a la millor de tota la història en el rànquing mundial dels d’aquesta edat i encara hi figura com la sisena.

John (Jack) Charles Foster havia nascut l'any 1932 a Liverpool en el si d’una família molt humil. El seu pare va morir quan ell tenia set anys i va anar  a l’escola fins els 14. Al sortir de l’escola va treballar en una fàbrica durant 10 anys. Es va aficionar a córrer en bicicleta, una afició que no va deixar mai, i explicava que sortir per camins i carreteres li servia per escapar de les limitacions dels seus orígens. Als 24 va emigrar a Nova Zelanda. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bici com sempre. I als 32 va començar a córrer a peu, on va destacar ràpidament.

Quan en tenia 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància de Nova Zelanda. Als 40 el van seleccionar per córrer la marató als Jocs Olímpics de Munic'72, on va quedar el vuitè amb 2h16’56”. I als 41 va aconseguir l’esmentada marca de 2h11.

Malgrat evitar els entrenadors i la rigidesa d’horaris i plans  d’entrenament, els èxits van continuar. Dotat d’unes condicions excepcionals, als 43 anys va guanyar la marató de Honolulú; als 44 va tornar a ser olímpic en els Jocs de Montreal'76, on va fer 2h17’24”, i als 50, amb 2h20’28” va batre el rècord mundial del grup d’edat de més de 50 anys.  

Jack Foster entrenant a Nova Zelanda
Sovint deia “Córrer és un dels plaers de la vida; una cosa que anhelo poder fer cada dia després de la feina”. El mètode per recuperar-se després d’una prova era per a ell una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut.

Jack Foster va morir a l’edat de 72 anys en atropellar-lo un cotxe mentre circulava en bicicleta, com feia sovint.

A la porta de casa hi tenia una rajola amb una cita seva: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”.

                                                    ------o------
Miquel Pucurull

8.12.18

FISONOMIA DE LA CURSA DE LA SAGRERA'2019


Km 0 a l'1


Quasi res! La Cursa de La Sagrera té l'honor de ser la segona en antiguitat de quantes se celebren a la ciutat de Barcelona. Darrera de la Jean Bouin, i aquesta no va ser popular (Open li diuen) fins l’any 1979, perquè fins llavors era per a atletes federats. La qual cosa vol dir que la de La Sagrera, realitzada per primera vegada el 1978, és en realitat la més antiga de les curses populars de Barcelona.

El lloc de sortida serà al carrer d’Hondures en la cruïlla amb el de Josep Estivill, a l’alçada de l'edifici de La Nau Ivanoff, una antiga fàbrica de pintures que es va condicionar fa uns anys per fer-hi activitats culturals de tota mena, des de teatre fins a jazz. Un lloc per a qui vulgui estar "a la última".


Aviat passarem per davant d'una modesta pista poliesportiva que és la seu del Club Esportiu Sagrerenc, una entitat del barri que va ser fundada fa més de cent anys, el 1915, en plena primera Guerra Europea. Una curiositat: els jugadors del Sagrerenc vesteixen de blaugrana com els del Barça, tot i que sense fer propaganda, com feien fins no fa gaire, d’un país com Qatar que no reconeix els Drets Humans. Ja ho he dit!. Una altra curiositat, en aquest cas una reivindicació: el seu himne, compost per Rudy Ventura, fa una reclamació. Demana un camp de futbol perquè han anat sempre amunt i avall (ara mateix juguen fora de la Sagrera, en el camp del barri de Sant Martí). De tal manera que el final de l’himne del club diu això:

"...defensarem amb molta força el nostre club 

Club Esportiu Sagrerenc
i lluitarem per aconseguir ser campions
Necessitem un camp de futbol
Fa molta falta un camp de futbol
i demanem un camp de futbol
pel Club Esportiu Sagrerenc
Visca, visca, visca
Visca, visca, visca!"



Un dels primers equips del C.E.Sagrerenc. Primer terç del segle passat

Arribarem a tocar el carrer de la Sagrera però girarem per Palència. A l’esquerra tindrem la Plaça del General Moragues. La rodejarem per aquest carrer, el de Felip II que el trobarem tot seguit (al fons veurem el Pont de Calatrava), i el de la Sagrera, ara sí, que l’enfilarem tot seguit.

Una observació: el carrer de Felip II, que honora a qui fou Rei de Castella, de Catalunya-Aragó i de Portugal, anomenat "El Prudent", l'haurem agafat contra-direcció. No passa res; avui tenim permís.

La plaça recorda el nom d’un patriota, Josep Moragues i Mas, que va tenir un paper cabdal en la resistència de la ciutat de Barcelona durant el setge de l’onze de setembre de 1714. És un episodi trist: acabada la guerra va ser empresonat, torturat i mort a la forca. Com a escarni, el seu cap va ser posat en una gàbia de ferro i exposat al Portal de Mar (actual Plaça Palau). Ja he dit que és un episodi trist...i macabre: tot i les súpliques de la seva vídua, el cap no va ser retirat fins després de dotze anys.

Al bell mig de la plaça hi ha dos elements abstractes que no tenen res a veure amb aquest fet històric. Si més no, a un servidor, que no és expert en art no figuratiu -i en l’altre tampoc, tot s’ha de dir- no li ho sembla: una mena de piràmide i una placa alta, que per no tenir no tenen ni nom. “Sense Títol” li va posar el seu escultor, el nord-americà Ellsworth Kelly. Recorro a un expert, que diu textualment: “Les obres de Kelly de la plaça del general Moragues són un símbol fàl·lic en acer inoxidable, i un díedre d'acer, simbòlic de genitals femenins”.

Com? Que jutgi el (possible) lector quan hi passi corrent.


“Sense Títol” de Elsworth Kelly. Any 1987

Tirarem amunt, amb suau pujada, pel carrer de la Sagrera, amb la plaça de l’infortunat heroi de Catalunya a l’esquerra i les obres per a l’Ave a la dreta, i a l’alçada de Garcilaso (el nom d'un dels més insignes escriptors castellans del "Siglo de Oro", Garcilaso de la Vega, considerat per molts com el primer poeta humanista en llenguatge popular) haurem fet el Km 1 (i 6 de la segona volta).

Km 1 al 2

Enllaçarem tot seguit amb el carrer de Berenguer de Palou (un bisbe de Barcelona del segle XIII) també amunt, més que pujant planejant. A la dreta hi tindrem del carrer del Pont del Treball, el pont per on passaven els treballadors per anar i venir de les fàbriques del Poble Nou -d'aquí el seu nom- al qual se li ha afegit el mot "Digne" fa uns anys. Durant gairebé un segle ha estat "Puente del Trabajo" primer, i "Pont del Treball" després; ara, “Pont del Treball Digne”. Em pregunto si calia l’afegitó.

Avançarem per Berenguer de Palou, un carrer no gaire ample que té un espectacular casalot a la nostra dreta. N'hi diuen la Torre de la Sagrera (també Torre Rusca, Torre de la Marquesa o Torre Genovès). Va restar abandonat durant molt temps i ocupat (okupat volia dir per a que s’entengui) per diverses famílies. El veurem en passar: és un edifici senyorial molt bonic, que els veïns demanaven protegir i convertir-lo en casal. Tot i que està en un lloc complicat per les obres de l’Ave i la cosa semblava que anava per llarg, se'n van sortir. Es va rehabilitar i, inaugurat no fa gaire, és la seu de l'associació de veïns del barri. A l'important valor arqutectònic de la torre, cal afegir que, al fer les obres per condicionar-lo, es va descobrir un refugi al soterrani que va servir durant la Guerra Civil.


Casalot del carrer Berenguer de Palou

Poc abans d’acabar el carrer, girarem a l’esquerra en trobar la plaça del Doctor Cararach (el patriarca d’una nissaga de metges del barri) després de passar per davant de l'antiga Escola Superior de Música, ara un edifici abandonat perquè els futurs concertistes estudien a l'Auditori. Vorejarem la placeta i anirem a parar a l’entrada del Parc de La Pegaso, un espai verd situat en els terrenys antigament ocupats per l’Enasa, l'antiga fàbrica de cotxes, camions i autobusos (abans Hispano Suiza), amb el nom de Pegaso. De l'antiga factoria, edificada a mitjans del segle XX, es conserva la porta d'entrada que ara és l'accés principal del Parc i les oficines de la Guàrdia Urbana i un edifici d’equipaments del barri.

Girarem a l’esquerra per baixar pel carrer Gran de la Sagrera fins el de Portugal, on l’exuberant vegetació del Parc ens farà costat una estona mentre el pugem, que aquest carrer puja, per trobar el senyal del Km 2 (i 7 de la segona volta) al cap de munt.

Km 2 al 3

Girarem pel carrer del Pegàs (nom d’un cavall mitològic que va servir com a marca dels camions i altres vehicles fabricats en La Pegaso) per fer-ne cent escassos metres i baixar pel del Pacífic. Baixant passarem el carrer de Jambrina, un petit vial que honora a Rigobert Jambrina, un important industrial del barri que va impulsar l’esport a les primeries del segle passat: va ser president de l'entitat Avenç de l'Esport i membre fundador de la Unió Esportiva Sant Andreu. També va construir habitatges per a obrers: un d’ells a la cantonada de Pacífic amb Jambrina, que el veurem en passar.

Gairebé al cap de vall del carrer Pacífic, que no es diu així perquè vulgui recordar l’oceà sinó que correspon al mot d’un veí anomenat Joan Urpí, propietari d'una petita casa que hi havia a l'indret i rajoler d'ofici, i agafarem de nou el de Gran de la Sagrera, el carrer major del barri, per baixar-lo amb suau baixada fins el de Garcilaso.

Aquest punt on estarem ara, en el carrer de Garcilaso, té una important càrrega històrica: s’hi ha fet una plaça, la Hispano Suïssa, que duu el nom de la que va ser la fàbrica de cotxes que hi va haver per on hem passat no fa gaire. L'empresa, fundada el 1904 en un local del carrer Floridablanca pel català Damià Mateu -conegut com en Mateu dels ferros- i un enginyer suïs, de nom Marc Birkigt, va adquirir un gran prestigi per la qualitat dels seus vehicles. Un dels seus clients, el rei Alfonso XIII, n'era el principal valedor. La Hispano Suiza, Fabrica de Automoción, S.A., tal com es deia llavors, no únicament feia cotxes per a les classes benestants. També en construïa per a la competició, i també va construir motors d'aviació per a les potències que lluitaven en la primera Guerra Mundial. L'any 1946, pressionats els propietaris per la dictadura, van vendre l'empresa a l'INI, que va començar a fabricar vehicles Pegaso amb les patents de l'Hispano-Suiza.



Un dels primers Hispano Suiza, pilotat pel rei Alfonso XIII 

 
Deixarem Garcilaso i farem quatre passes del carrer de Monlau – un humanista barceloní del segle XIX, metge, introductor a Espanya del corrent reformador de l'higienisme, escriptor, i no sé quantes coses més- per girar a l’esquerra en arribar al de Martí i Molins -un carrer que duu el nom d'un obrer que va propulsar la cultura popular catalana- i tornar a girar tot seguit pel de Mossèn Juliana -un capellà que fou l’ecònom de la parròquia de Crist Rei, a tocar d’on estem- i on a la meitat del carrer trobarem el senyal del Km 3 (y 8 de la segona volta) . En aquest moment haurem penetrat al cor del que fou l'antic barri de la Sagrera. Carrers curts i agradables, amb algunes cases baixes o de pocs pisos i la magnífica plaça porxada de Massadas molt a prop -que no veurem perquè no hi passem, però val la pena tornar i admirar-la més tard- que mantenen un entranyable esperit de poble. Que sigui per molts anys! No tinc res contra el progrés i la transformació que està experimentant la Sagrera, tot el contrari, però què sigui per molts anys.

La Sagrera és un barri on el món del motor hi ha estat molt present. S’ha de dir que continua essent així en certa forma. Per posar un exemple, per Monlau haurem passat per davant del Centre d'estudis Monlau, on es dediquen a formar mecànics de competició des de fa anys, dirigits per l'ex campió del món de 125cc Emilio Alzamora. També, per corroborar el pedigree motorista del barri, cal dir que a pocs metres, a la plaça de Massadas, cada primer diumenge de mes es reuneixen grups d'aficionats a temes del motor, col•leccionistes de cotxes en miniatura i Scalextrics.

Km 3 al 4

Pel carrer de Mossèn Juliana arribarem al de Nobel – carrer que honora al suec l’inventor de la dinamita i instaurador del famosos premis que duen el seu nom-. L’abandonarem de seguida, quan trobem el de Vallès i Ribot -nom que honora un influent polític republicà del segle XIX molt sensible a la reivindicació catalanista, que fins i tot va ser un dels redactors d’un projecte de Constitució per a l’Estat Català-. Carrer amunt creuarem el de Marti i Molins, molt a prop del Centre Cívic La Barraca a la nostra esquerra, on, entre altres entitats, perquè a la Sagrera n'hi ha un munt, es reuneixen els organitzadors de la cursa que estem corrent, la Comissió de Festes de la Sagrera. Ocupa el lloc d’un antic cinema, l’Imperial, un d’aquells locals on feien dues pel·lícules, “la dolenta” la primera de la sessió i “la bona” després del “descans”, amb la qual cosa et passaves 4 hores ben bones. L’Imperial era conegut al barri com La Barraca, raó per la qual els veïns van reivindicar que es mantingués en el record, posant-lo, amb una bona pensada, al centre cívic engegat l’any 1982.


Cinema Imperial (La Barraca per als veïns) Anys setanta

Al final de Vallès i Ribot trobarem la plaça de l’Assemblea de Catalunya, que duu aquest nom per commemorar el moviment nacionalista que es va constituir, encara en plena dictadura, l’any 1971. La plaça té història: molts anys enrere, quan la zona era de conreu, havia estat un camp de blat. Més tard va ser un camp de futbol on hi jugava el Fortpienc (amb el nom de Fuertepio, castellanitzat per força) i després el Segrer i el Sagrerenc (que ja hem dit que ha jugat en molts llocs). A finals dels setanta s’hi volia edificar cases de pisos; també es va voler construir un nou camp de futbol per llogar-lo a un club de fora del barri. El solar era conegut com la Plaça de les Rates perquè s’havia convertit en un abocador d’escombraries. Finalment, amb les protestes veïnals i l’arribada de la democràcia, el terreny, es va poder convertir en el que és ara, una magnífica plaça. Hi ha un establiment familiar on hi venen vins des de 1946, el Celler Pons, que amb botes i marbre en el seu interior, manté un aspecte rústic entranyable.

Vorejant la plaça enllaçarem amb el carrer de les Antilles i tot seguit el de les Filipines que ningú sap si el nom és per fer un honor a unes noies, unes monges, o per recordar l'arxipèlag de l'oceà Pacífic.

I per les Filipines veurem la part del darrera d’un singular edifici d’habitatges populars realitzat per l’arquitecte Oriol Bohigas el 1965 anomenat la Casa de la Meridiana (la part del davant està a la Meridiana) i arribarem a Garcilaso, a l'ample plaça del Jardins d'Elx on hi ha l'església de Crist Rei, un lloc on els grisos van avortar una de les primeres reunions de l’Assemblea de Catalunya a les primeries dels anys setanta. Passarem una petita reproducció de La Dama d’Elx en un jardinet, i a pocs metres trobarem el punt del Km 4 (i 9 de la segona volta)



Unes noies passen per damunt de les vies del tren que passava per la Meridiana, a tocar de l’església de Crist Rei. Anys quaranta del segle passat

Km 4 al 5

El carrer de Garcilaso és ample i modernament urbanitzat. (Compte perquè convida a córrer de pressa, i 10 quilòmetres són 10 quilòmetres). Poc s'assembla a la que fou l'antiga carretera de la Sagrera a Horta, que era exactament el que ara és aquest carrer.

El deixarem en arribar al final i trobar-nos amb el carrer de la Sagrera (antiga carretera de Ribes), a la nostra dreta, que l'agafarem per baixar-lo. Posats a explicar orígens, el topònim de La Sagrera, que dóna també nom al barri per on correm, prové de quan les esglésies disposaven de terrenys sagrats que les encerclaven. Trenta passes de radi al voltant de les capelles era l'espai convingut, on els pagesos guardaven els seus bens i collites, protegits dels abusos i agressions dels nobles durant l'Edat Mitjana.

Com totes les rodalies del que era la ciutat de Barcelona, la Sagrera era un lloc de pagès on es conreaven aliments, especialment cereals, verdures, i fruites, fins que amb l'industrialització van començar a instalar-se un munt de fàbriques a finals del segle XIX i començament del XX, convertint-lo en un nucli obrer. La indústria d'automoció, com hem dit, hi va estar molt present durant bona part del segle passat. Es deia, en broma, que pel barri es respirava benzina.


També, però, els ferrocarrils hi tenen molta relació. No en debades els trens creuen el barri -anys enrere a peu de carrer- configurant-lo en certa manera. Precisament, tot just haurem començat a baixar pel carrer de la Sagrera copsarem la seva omnipresència amb les obres que s’estan fent per a la futura estació de l’Ave a l'esquerra del nostre pas. I abans de girar pel passatge Bofarull amunt (amunt és un dir perquè és pla), veurem un vestigi ferroviari al passar per davant de l'antiga estació de mercaderies. Un rètol ho confirma: "Mercaderias a pequeña velocidad" a la façana d'un vetust edifici, que ara és, ironies de la vida, l'oficina des d'on es dirigeix la construcció de l'estació de l'Ave.

Deixarem momentàniament el carrer de la Sagrera en arribar al passatge Bofarull com deia, el nom del qual honora a una família d’historiadors del segles XVIII i XIX, i anirem a trobar el carrer Ciutat d’Elx i tot seguit el de Costa Rica.

Pel que ara és el carrer de Costa Rica baixava el Rec Comtal, un antic canal de regadiu que subministrava aigua del Besòs. Fou construït a l’Edat Mitjana, tot i que alguns historiadors situen els seus orígens a l’era romana. Sovint, al fer obres en el subsòl de Barcelona, apareixen trams d’aquest famós rec, un dels quals, precisament, descobert fa pocs anys al demolir la fàbrica Inoxcrom que hi havia al carrer de Costa Rica. No és estrany perquè la fàbrica ocupava l’espai de l’antiga Harinera La Esperanza, una indústria que necessitava molta aigua per al seu funcionament.

El Rec Comptal abans de ser soterrat. Primeries segle XX

En un no res, perquè el de Costa Rica és un carrer molt curt, arribarem al de Sant Antoni Maria Claret per fer-ne també un petit tros de cent metres. Arribant-t’hi passarem per davant de l’Escola El Sagrer a la nostra dreta, poc abans del gir a l’esquerra per agafar-lo. Aquest carrer honora a un sant nascut a Sallent, el Pare Claret, que va ser bisbe de Cuba entre els anys 1851 i 1857, i, segons diuen allà, després que se li aparegué la Verge, va profetitzar que "un jove barbut baixaria de les muntanyes amb armes a la mà per fer reformes, però amb el temps governaria amb una fèrria dictadura i el país patiria nombroses calamitats".
 
En fer-ne cent metres com dèiem, deixarem el carrer i anirem a buscar el d’Hondures i arribarem al Km 5 de la primera volta i la meta dels 10 després de la segona. Una meta que travessarem contents i feliços després d'haver acabat una cursa tan antiga per un barri amb tanta transformació. I més que n'hi haurà, fins que s’acabin les obres de l’Estació de l’Ave...que se sap quan van començar però no quan han de finalitzar.

                                         ----------o---------

Miquel Pucurull



Orígens del bàsquet a Espanya

M’agrada el bàsquet. Hi vaig jugar de jove. He descobert la realitat sobre els seus origens a Catalunya i a l'Estat, poc coneguts. M'ha interessat i vull compartir-ho.

Eladi Homs (1886-1973)
A vegades, Internet és una font de coneixements sorprenent. S'ha dit sempre que el basquet va ser introduït a Espanya pel pare Eusebio Millán. Però pel que he llegit en diverses webs que em semblen serioses no és així, i l’autèntic precursor va ser Eladi Homs Oller.

El pedagog Eladi Homs, nascut a Valls, treballava de mestre al col·legi Mont d'Or i l’any 1907 va rebre una beca de l'Ajuntament de Barcelona per anar als Estats Units a investigar nous sistemes pedagògics que es poguessin implementar a les escoles de la ciutat. A Chicago va veure un esport practicat per alumnes al que anomenaven basketball, una modalitat esportiva inventada per un professor d'educació física feia quinze anys, desconeguda totalment a Espanya.

Tres anys més tard torna a Barcelona amb noves idees. El 1911 publica un article en una revista sobre pedagogia fent esment al bàsquet, esport que recomanava per a les classes d'Educació Física. L’any 1912 convenç al director de l'Escola Vallparadis de Terrassa per a què introdueixi el bàsquet com a matèria pedagògica esportiva. Aquest va decidir construir dues cistelles al pati del col·legi i practicar-lo, seguint les directrius tècniques d’Eladi Homs. Tant és així, que en un diari de Terrassa apareixia el 4 de març de 1913 una notícia amb el titular "Basketball. Al camp Vallparadís, d’aquí poc, els petits alumnes de l’escola del mateix nom, practicaran aquest nou esport, desconegut fins avui per nosaltres".

Conrad Homs -fill de l’Eladi Homs, va publicar una carta a la Vanguardia l'any 1995 reivindicant la paternitat del bàsquet espanyol per al seu pare. També, Josep Armengol -un d'aquells nens de l'escola de Terrassa que l’havien jugat- va ser entrevistat en un programa de televisió i va testimoniar-ho.
A banda, es van descobrir diverses notes d’un dietari d'un dels mestres, on en el mes de gener de 1913 es referien a la pràctica del bàsquet a les hores de pati, com: "m’haig de cuidar de les cistelles de basket-ball" o "preparar els entrenaments de basket-ball". O: "potser tindriem de refredar un xic el basket-ball perque ara com són pocs no jugan be i s’aburreixen i expressament fan faltes".


Primer partit de bàsquet a Espanya
Eusebio Millan era un escolapi de l’Escoles Pies de la ronda de Sant Antoni de Barcelona que coneixia el bàsquet arran de la seva estada a Cuba i a Estat Units, i en tornar l’any 1921, el va  ensenyar a jugar als estudiants del col·legi. L’any 1922, un grup d’ex alumnes van formar un equip i li van posar el nom de Laietà. Van reptar als jugadors de l’equip de l’Europa, i així, en el camp de futbol del carrer de Sardenya de Barcelona, el 8 de desembre de 1922, es va jugar el que es considera oficialment el primer partit de bàsquet que es va celebrar a Espanya. Van guanyar els futbolistes de l’Europa per 8 a 2. El partit es va fer amb set jugadors per bàndol enlloc de cinc. Els taulers amb les cistelles, per cert, els van col·locar a les porteries.


Cronologia de dates clau:

1904: Amadeu Llaverías parla de l'existència del basketball en un article sobre els JJOO de Sant Louis a la revista Los Deportes.
1906: La revista Gran Vida parla d'un esport nou que anomenen basketball en el número de desembre. Diu que és "un joc bonic per a senyores"
1907: Eladi Homs i Oller (Valls 1886-Rubí 1973) va a Estats Units amb una borsa d'estudis de l'Ajuntament de Barcelona i coneix el bàsquet.
1911: La revista La Moda Elegante Ilustrada publica un article d’una monja espanyola, professora d'un col·legi d'Estats Units, on explica amb detall les regles del basketboll (Pelota a Cesta, diu).
1911: Eladi Homs torna a Barcelona i publica un article en la Revista de Educación en què parla del basketball. Recomana la seva inclusió a les escoles catalanes.
1912: El 21 de novembre es publica un anunci a El Mundo Deportivo on es diu que començarà a practicar-se bàsquet femení al Gimnàs Garcia Alsina de Barcelona.
1913: La Cronica Social de Terrassa i El Mundo Deportivo diuen que es juga a bàsquet a l'escola Vallparadís de Terrassa.
1921: El pare Eusebio Millán Alonso (La Quiñonería, Sòria, 1886-Alella 1956) torna de Cuba i implanta el bàsquet al col·legi de Sant Antoni de Barcelona.
1922: Ricard Pardiñas i altres ex alumnes funden el primer club: el Laietà.
1922: El 8 de desembre es juga al camp de futbol de l'Europa el primer partit oficial: C.D. Europa 8- Laietà 2.
1923: S’han creat alguns clubs i se celebra el primer campionat de Catalunya de Bàsquet a la Foixarda de Montjuïc. Guanya el Patrie al BBC Barcelona per 8-4 amb arbitratge del cònsol nord-americà a Barcelona.

Per tot plegat, es conclou que l’autèntic artífex de la introducció del bàsquet a Espanya -més com una pràctica d'exercicis físics que de caire competitiu, d'aquí l'error d'atribució segurament- no va ser altre que l’Eladi Homs a l'escola Vallparadís de Terrassa entre 1913-1915. Malauradament no és un fet gaire conegut, ni tant sols per la gent del món del bàsquet. I fins i tot, a Terrassa, la ciutat bressol d’aquest esport, hi ha un carrer dedicat al pare Millán, però, curiosament, cap dedicat a Eladi Homs .

(Fonts bàsiques: Enciclopedia Catalana i Cien años de baloncesto en España-Fernando Arrechea-)

Miquel Pucurull 


 
                                    CLASSIFICACIÓ I MARATHON CATALUNYA 1978
Ordre Nom Cognom Temps Edat Club
1 Dave Patterson 2h23.15 26 Shore AC
2 Josep Pro Pinto 2h27.17 35 JA Sabadell
3 Fernando Francisco Jimenez 2h28.17 30 A Sta Coloma
4 Jordi  Jorba Agustí 2h31.47 29 CN Barcelona
5 Domingo Catalan Lera 2h33.55 29 FC Barcelona
6 Felipe Campos Garcia 2h35.50 38 GE Seat
7 Felipe García Lopez 2h38.37 19 CG Barcelonés
8 Matthias Kostulski 2h38.57 27 A Cornellà
9 Josep Ma Antentas Altarriba 2h40.57 31 JA Sabadell
10 Lluís Zarco Caballero 2h45.54 22 Lluisos
11 Josep Peñalver Nieto 2h47.03 48 EyD Palma
12 Joaquim Llobet Peiro 2h49.03 21 A Manresa
13 Manuel Caparros Ramos 2h50.01 29 Nestle
14 Manuel Palcos Martos 2h50.38 24 A Sta Coloma
15 Manuel Fernandez Iruela 2h50.49 21 Palafrugell
16 Jose Luis Gonzalez Gonzalez 2h52.28 29 JA Sabadell
17 Antonio Mari Molinas 2h52.45 29 Universitari
18 Manuel Bordallo Rebollo 2h54.07 28 A Vic
19 Francisco Martinez 2h54.41 41 CN Barcelona
20 Manuel Pla Puerto 2h55.23 29 Montjuïc
21 Francisco Chaves Mejia 2h55.47 22 Lluisos
22 Jesus Ma Gonzalez Perera 2h56.37 32 Agura
23 Carles Mitrani Bernard 2h57.18 29 Universitari
24 Lluis Maqueda Rodriguez 2h57.24 25 A Terrassa
25 Carmelo Arrabal Rubio 2h57.45 ? Sta Coloma
26 Jorge Dolz St Domingo 3h00.00 25 CN Barcelona
27 Enrique Codina Bracs 3h01.21 43 A Vic
28 Rafael Nogueras Colomina 3h00.57 27 Independent
29 Jose Rodriguez Carrasco 3h02.17 42 Veterans Catalans
30 Pere Pujol Amat 3h03.04 47 Cambridge
31 Antonio Ruiz Villar 3h04.46 35 Palafrugell
32 Lluis Quintana Entesa 3h04.46 32 Nestle
33 Juan Terol Lorente 3h07.53 38 JA Barcelona
34 Robert Cos Hoyos 3h15.08 31 CN Barcelona
35 Jose Ma Turau Laraz 3h15.38 51 Helios
36 Josep Massa  Roura 3h16.46 19 Palafrugell
37 Manuel Diaz Martinez 3h17.24 19 JA Sabadell
38 Carlos Sanz Alonso 3h17.32 42 Independent
39 Jose Sanchez Perez 3h18.47 15 UA Barberà
40 Wulf Schmidt Adlerw 3h18.59 40 TV Weilburg
41 Josep Perramon Puig 3h23.02 36 Manresa
42 Ricard Traver Garcia 3h23.11 35 Independent
43 Ramon Oliu Carol 3h23.43 54 Independent
44 Ramon Montllor Mele 3h23.50 33 JA Sabadell
45 Francisco Garcia Ruz 3h23.59 19 Lluisos
46 Manuel Souto Villanueva 3h24.29 28 A Terrassa
47 Cecilio Gonzalez Borrega 3h24.37 38 A Igualada
48 Jose  Gomez 3h26.04 18 A Sta Coloma
49 Francesc Camulla Gratacos 3h28.37 26 St Cugat
50 Jose Hernandez Hernandez 3h26.53 30 CN Barcelona
51 Jose Polo Malata 3h27.29 33 A Sta Coloma
52 Federico Sanchez Rodriguez 3h27.52 14 UA Barberà
53 Enric Masllorens Escubos 3h28.45 19 Independent
54 Manuel Lopez Ureña 3h29.10 25 Lluisos
55 Ramon Lozano Canals 3h29.10 30 Lluisos
56 Eduard Filella Fontdevila 3h29.14 44 JA Sabadell
57 Jaime Corderas Ballestin 3h29.15 42 A Terrassa
58 J.A. Martinez Sanchez 3h29.51 37 Nestle
59 Josep Bernat Montero 3h30.36 37 Lloret
60 Joaquin  Rodrigez Carabias 3h32.10 25 JA Sabadell
61 J. A. Carcas Romero 3h32.20 31 Cambridge
62 Manuel Escudillo Mesias 3h32.38 36 Laietania
63 Joaquin Vidal Rius 3h33.28 35 Sant Angelo
64 Francisco Garcia Garcia 3h34.54 26 JA Sabadell
65 Bertus Braam 3h36.23 42 Lloret
66 Vicens Puig Amat 3h37.55 23 JA Sabadell
67 Antonio Farell Mamer 3h37.55 50 JA Sabadell
68 Guillen Edo Mayordom 3h39.35 33 Sant Angelo
69 Rosend Calz Gracia 3h40,43 49 A Cornellà
70 Eugenio Moreno Maya 3h41.15 44 G Tarragona
71 Àlex Masllorens Escubos 3h42.29 21 Independent
72 Roque Fernandez Algarte 3h42.54 25 JA Sabadell
73 Juan Jose Mariscal Igazabal 3h44.24 23 Independent
74 Santiago Ferrer de la Iglesia 3h46.22 46 Universitari
75 Francesc Carrilero Català 3h46.40 36 G Tarragona
76 Nicolas Osete 3h46.55 39 JA Barcelona
77 Santiago Agila Fite 3h47.02 22 Independent
78 Jorge Cordero Ramirez 3h47.03 24 Independent
79 Salvador Fernandez Aranda 3h47.25 27 A Igualada
80 Jose Ma Esmel Pujol 3h47.48 26 Reus Esportiu
81 Placid Ferrer Lopez 3h48.39 27 A Vic
82 Raul Gomez Herranz 3h48.49 15 UA Barberà
83 Alvar Molina Vazquez 3h49.07 27 Cassa 
84 Miquel Riuz Rus 3h49.42 15 A Sta Coloma
85 Cesar Polo Marata 3h50.58 42 Canaletas
86 Francesc Ruiz Martinez 3h54.31 21 Sant Angelo
87 Joaquin Vila Alsina 3h54.42 33 Cambridge
88 Santiago Martin Casanova 3h54.46 65 Real Zaragoza
89 Eugenio Cantos Farran 3h55.47 25 A Igualada
90 Leandro Lerma Sanchez 3h54.51 28 JA Barcelona
91 Pedro Marcha Gil 3h55.07 30 CN Barcelona
92 Matilde Gomez Murillo 3h55.33 35 JA Sabadell
93 Francesc Pascual Dieguez 3h59.58 45 Canaletas
94 Pedro Balart Suria 4h00.17 16 St Nicolau
95 Isidor Saura Moral 4h00.41 25 JA Sabadell
96 Montserrat Camps Mas 4h00.51 20 A Sta Coloma
97 Lluis Llaussas Pliveras 4h01.55 23 Independent
98 Josep Mata Alern 4h03.50 37 Cambridge
99 Juan Vilagines Vinue 4h03.53 30 Universitari
100 Vicente Redondo Ramon 4.05.24 27 Reus Esportiu
101 Santiago Caballero 4h07.20 29 Cambridge
102 Oriol Nogueras Colomina 4h07.23 19 Independent
103 Francisco Seva Bern 4.07.23 53 A Igualada
104 Lluis Lopez Gonzalez 4.08.14 48 Geeg
105 Pere Pujol Dahms 4h08.32 20 Cambridge
106 Juan Codina Escribano 4h09.42 20 JA Sabadell
107 Ramon Escapa Carulla 4h09.43 18 St Nicolau
108 Josep Solà Plans 4h09.59 58 Canaletas
109 Blas Cuyas Guantes 4h10.05 19 JA Sabadell
110 Juan Gil Ramos 4h11.33 25 JA Sabadell
111 Josep Molins Montes 4h13.25 45 JA Sabadell
112 Santiago Ayllon Arrabal 4h13.25 19 JA Sabadell
113 Enrique Estorch Pradell 4h13.36 41 Cambridge
114 Ricard Ros Costals 4h15.22 17 JA Sabadell
115 Jose Morales Montroig 4h16.58 33 Sant Angelo
116 Francesc Giralt  Martinez 4h16.58 31 Independent
117 Francisco Piera Martí 4h20.21 44 Cambridge
118 Juan Viñas Sant 4h20.37 25 St Nicolau
119 Jose Domenech Rivera 4h20.43 16 St Nicolau
120 Pablo Creus Cabre 4h23.03 16 St Nicolau
121 Joaquin Marcellan Mantecon 4h23.03 34 Cambridge
122 Lluis Ma Queralt Conte 4h28.43 22 Independent
123 Antoni Aranda Lopez 4h31.38 26 Reus Esportiu
124 Rosend Cals Gracia 4h35.35 49 A Cornellà
125 Miquel Piñol Monton 4h35.35 49 Sant Angelo
126 Antonio Tamallo Millan 4h38.30 24 Lloret
127 Albert Tarruell Flores 4h39.24 24 JA Sabadell
128 Santiago Ferrer Julia 4h40.04 28 St Cugat
129 Curco Garrell 4h40.12 23 St Cugat
130 Agustí Garrigos Masip 4h40.55 16 St Nicolau
131 Raimon Morros Armans 4h41.17 39 Sant Angelo
132 Jose Ma Pujol Abella 4h41.42 22 Independent
133 Juan Campos Nogueras 4h41.46 23 Independent
134 Dervin Ribas Vila 4h44.41 44 Lloret
135 Jose Ma Perez Cuesta 4h45.07 22 Independent
136 Manuel Lopez Naval 4h46.27 21 Independent
137 Llorens Altarriba Clos 4h47.11 40 JA Sabadell
138 Eusebi Ferrer Castillo 4h47.40 47 Independent
139 Josep Campos Nogueras 4h55.03 27 Independent
140 Josep Novellon Vall 4h55.25 20 A Terrassa
141 Marc Gonzalez Graupera 4h58.11 16 JA Sabadell
142 Jose Vilaseca Nualart 4h58.25 41 ED Brafa
143 Antonio Vilella Mora 4h58.37 26 Reus Esportiu
144 Alvar Masllorens Escubos 4h59.07 15 Independent
145 Alfred Alberola Serra 4h59.58 41 Sant Angelo
146 Ester Ines Mañe 4h59.59 23 Sant Angelo
147 Ramon Valcells Forrellat 5h02.49 15 St Nicolau
148 Burmister Mantret  5h03.13 37 Barcelona
149 Jose Bartolome Perez 5h03.37 26 St Nicolau
150 Von  Gotzen 5h22.30 ? ?

8.9.18

Fisonomia de la Cursa del Poblenou'2017


Km 0 al’1

Just en el moment de sortir, al carrer Perú  cantonada amb Espronceda, el primer que veurem al fons del carrer de Perú és la Torre Agbar; un prodigi arquitectònic admirat per tothom; un edifici avantguardista que s’ha convertit en poc temps en una icona de la ciutat. És bona cosa que sigui atractiu el primer que vegem, perquè és una magnífica manera d’iniciar una prova que, per a molts i moltes, serà la del “retorn al ball” (llegeixis començament de la temporada atlètica).

La Cursa del Poblenou es fa en una època en la qual acostuma a fer calor. I com que la majoria dels participants hauran estat de vacances i sense córrer ni un quilòmetre, valdrà la pena agafar el carrer de Perú amb cura. El que avisa no és traïdor. (Dic “la majoria”, no tots, perquè en conec a uns quants que quan els hi pregunten quan comencen la temporada no saben que respondre. No descansen mai. No és cap crítica: jo soc un d’ells)

A propòsit del barri, dues coses:  el primer que cal dir és que hi ha controvèrsia sobre si s’escriu “Poblenou” o “Poble Nou”. Un servidor utilitzarà el primer sintagma. M’agrada més; sembla més autèntic. A més a més, “Poblenou”, tot seguit, és com li van posar al títol d’una sèrie d’èxit que van fer per TV3 fa anys. I al'altra: l’espai que ara ocupa el Poblenou fou durant molts segles una zona humida i pantanosa, que només s’aprofitava com a pastures. Fa uns 500 anys hi van començar a arribar pagesos que ocupaven petits trossos de terra. A mitjans del segle XVIII s’hi van instal·lar els fabricants d’indianes (teixits de cotó estampats) que van desplaçar els pagesos i els pastors. Aquestes fabriques necessitaven molt espai i aigua, i ho trobaven fàcilment aquí. Al llarg de la segona meitat del segle XIX va créixer de manera vertiginosa el nombre de indústries, al voltant de les quals es van aixecar humils habitatges per als treballadors i es va formar el Poblenou, un nom, per cert, que va aparèixer per primer cop a l’Estadística de Barcelona en castellà, Pueblo Nuevo, l’any 1843.


A poc de començar, a l’esquerra del nostre pas pel carrer de Perú, hi veurem la fàbrica de gelats Farggi, propietat del que fou directiu del Barça, Jesús Farga, desaparegut no fa gaire. Home emprenedor on n’hi hagi, va crear un imperi. Fa anys, ell mateix en persona em va explicar que, vingut de les terres de pagès, de Lleida a Barcelona, va obrir una petita botiga de queviures a Gràcia. No es guanyava la vida, i en observar que no hi havia cap pastisseria al barri, va deixar de vendre mongetes i oli per dedicar-se als pastissos. L’èxit va ser extraordinari. Curiosament, la manca de negoci d’aquell petit comerç inicial, va ser l’origen del que avui és una multinacional.

La Farggi ocupa l’espai de l’antiga fàbrica Frigo, també de gelats. Pionera en la fabricació industrial de gelats hauríem de dir, perquè es va crear l’any 1927 en aquest lloc, on hi havia existit una sèquia i un camp de futbol. Amb el nom de Industrias Frigoríficas, es va dedicar primer a la producció de gel i neveres, i el 1930 va començar a fabricar gelats que es venien per la ciutat mitjançant la venda ambulant amb carretons. Sense anar tant lluny ¿qui no recorda els “Dracula”, per exemple, de la casa Frigo?. Hi ha marques que defineixen determinats productes, i aquesta n'era una. Recordo que de petit, per demanar un gelat, ho dèiem en genèric, així: “-Un Frigo, si us plau”.

Carretó ambulant de de venda de gelats

Girarem a la dreta quan arribem al carrer de Bilbao i en farem un tros, amb punyetera pujadeta,  fins la Gran Via, que l'enfilarem cap a la dreta. Pel seu lateral, en direcció al Besòs, avançarem pel mateix camí del de la marató - que també passa per aquí-, per anar a buscar la Rambla de Prim. Molt abans, però, a l’alçada de Selva de Mar, ens trobarem el senyal del Km 1. S’ha de dir que el trajecte, en aquest tram, és pla però força avorrit, allunyats com estan els habitatges, a dreta i esquerra, i impossible de trobar -si més no per un servidor- cap cosa especial a destacar.

Km 1 al 2

Progressarem pel lateral de la Gran Via, el carrer més llarg de Barcelona per cert, i travessarem el de Josep Pla i el del Maresme abans d’arribar a la Rambla de Prim.

Diguem quatre coses de què o a qui volen recordar aquests noms de carrer. El de Gran Via, que en ser una avinguda important a canviat varies vegades de nom segons el tipus de règim, se’n diu per rememorar les antigues Corts Catalanes - un dels primers parlaments europeus- instituïdes el segle XIII. El de Josep Pla per honorar a un dels escriptors il•lustres de la literatura catalana, autor d’una vastíssima col•lecció de llibres, un dels quals, “Quadern gris”, és des de fa anys llibre de capçalera d’aquest ajuntalletres que mal-escriu aquesta fisonomia de la cursa. I el del Maresme (sinònim de marina) pren el nom del barri on està situat.

Ja hem quedat que, mentre avancem per aquest tram de la Gran Via no veurem gaires coses. No obstant, si mirem a la llunyania, albirarem la Serralada de la Marina. Una cadena muntanyosa, no gaire alta, de 600 metres màxim d’alçada, on s’hi fan diverses marxes i curses de muntanya, per cert, una d’elles amb un nom tan suggeridor com el de L’Endimoniada, que és fa per la nit al Juny. (A propòsit, l’altre dia, algú va escriure al Twitter una bonica cita d’un autor anònim: “Córrer per la muntanya suposa un plaer afegit: pots introduir-te en les conversacions dels arbres i les xafarderies dels ocells".)

I ara que ens hem posat poètics..., de la Serralada de la Marina que tenim davant nostre hi ha un munt de llegendes per explicar. La de l’”Arbre dels Nassos” és de les més conegudes, i potser recordar-la ens anirà bé, tot i que és una mica esgarrifosa, mentre correm per aquest tram tan avorrit.

Som-hi: a Tiana, a prop de la Conreria –una casa de colònies que fou un seminari construït damunt de les restes d’un convent de monges del segle XIII- hi havia un arbre singular, origen de la famosa llegenda. Segons es diu, un cavaller es va enamorar d’una de les monges novícies del convent i, captivat per la seva bellesa, l’anava a veure sovint. En saber, ella, que el que més atreia al cavaller era el seu nas, va decidir acabar amb aquella situació per tal d’evitar temptacions. Una tarda, agafant unes tisores del jardiner, es va tallar el nas per tal de perdre la seva boniquesa i desenganyar-lo. L’embolicà amb un mocador de seda i li donà al cavaller tot dient-li “-Ací tens el que tu més vols. Ara deixa’m que segueixi consagrant-me a Déu nostre Senyor”. La tradició diu que en el mateix lloc on ho va fer va néixer un arbre amb flors vermelles que recordaven el nas sagnant de la monja. No sé si l’arbre existeix. Em sembla que no. Però el cert és que la llegenda de l’"Arbre dels Nassos" està molt arrelada a l’entorn del Maresme i la Serralada de la Marina. Fins al punt que els gegants de Tiana són, precisament, el Cavaller i la Novícia.

El Cavaller i la Novícia de Tiana

Deixarem de pensar amb la llegenda tot seguit, perquè en arribar a la Rambla de Prim -el general a qui honorem en molts llocs, oblidant, curiosament, que va bombardejar Barcelona per apaivagar una revolta dels ciutadans- girarem a la dreta per baixar-la i deixarem de veure la serralada. Veurem, això sí, l’indicador del Km 2 poc després del gir.

Km 2 al 3

Haurem agafat la Rambla de Prim, l’eix del barri del Besòs que s’ha convertit en un agradable avinguda, per fer-la fins al final, amb suau baixada.

A la nostra dreta, a l’alçada de l’indicador del Km 2, veurem uns plàtans centenaris que s’han lliurat de les constructores gràcies a les reivindicacions dels veïns. I tot baixant, uns carrerons amb casetes de planta baixa -les vivendes  més antigues de la zona- on hi vivien els obrers a principis del segle passat. A l’esquerra tindrem el barri de la Mina, un nucli construït a precari a finals dels anys cinquanta, per tal d’encabir-hi barraquistes amb caràcter d’urgència.

Passarem tot seguit per davant del modern Centre Cívic del Besòs a la nostra dreta. Un esplèndid edifici, s'ha de dir. Mes avall, passat el carrer de Cristobal de Moura, hi ha una placeta a l’esquerra amb un petit monument que honora a Theolongo Bacchio. El monument està aquí perquè es va dir que en Theolongo, un personatge llegendari nascut a Blanes, cabdill dels laietans en el segle III abans de Crist, va guanyar a Annibal en aquest lloc. No l'ha retirat ningú, però sembla ser, pel que diuen els historiadors, que es tracta d’una falsedat històrica.

A més a més del monument, al terra de la plaça hi ha un tauler d’escaig gegant. No seria res d’estrany que, en passar per davant, si mirem a l’esquerra estirant el coll, hi vegem alguns jugadors movent peces i fent-hi una partida.

Partida d’escaig, un diumenge pel matí, a la placeta Theolongo Bacchio del barri del Besòs

Parlant de monuments al barri, una història: el barri del Besòs, per on estem corrent, es va formar en els anys seixanta, quan l’Ajuntament d’aquella època hi va construir un munt d’habitatges per a que els ocupessin immigrants i barraquistes. Com que eren temps en els quals es rendia vassallatge a  Franco, va anar d’un pel que no li posessin un monument a Carmen Polo, la seva esposa. Volien fer-ho en agraïment, es deia, per haver anat a inaugurar un grup de pisos al barri veí de la Verneda -també per a obrers-, que, curiosament, estava a dos quilòmetres del lloc on volien aixecar-lo. Una inauguració, la de la Verneda, en la qual, per tal d’evitar l’aspecte pobre i humil dels alumnes d’una escola del barri, els van substituir per uns altres nens de col•legis del centre de Barcelona, polits i uniformats. (Aquesta referència, que potser costa de creure, figura en la Línia de la Verneda, una línia d’acer amb inscripcions que hi ha al terra de l’avinguda Guipúscoa).

Certament, ens agradarà córrer per la Rambla de Prim perquè està molt ben urbanitzada. S’ha de dir que res no s’assembla al que fou fa quaranta anys o cinquanta anys, un carrer mig embastat, on s’havien aixecat habitatges a banda i banda sense gaires miraments, és a dir, sense infraestructures necessàries, que es van haver d’anar resolvent més tard. Sense cap arbre -a diferència d’ara-, per la rambla havia circulat antigament les aigües de la Riera d’Horta que anaven a parar al mar. Res a veure amb el que ens trobarem. I és que aquest va ser un punt del barri on les múltiples demandes i reivindicacions dels veïns a les diferents administracions -que van ser moltes- van servir per aconseguir un espai força lluït. Falta li feia, a la rambla i a la resta del barri.

Seguirem per la rambla a bon pas (no serà difícil perquè fa baixada) fins arribar al final, on girarem per agafar la Diagonal, però una mica abans, cent metres abans, ens esperarà el senyal del Km 3

Km 3 al 4

No fer esment a que l’espai per on estem fent aquesta part de la cursa, tot i que no ho sembli, va ser una zona extremadament marginada fa anys, seria una bajanada com una casa de pagès. Ningú no ho diria, però justament a l’esquerra d’on ens haurem trobat l’indicador del Km 3, on ara s’aixequen uns gratacels, hi va haver, fins els anys setanta, un barri de barraques anomenat Camp de la Bota. I una mica més avall, a prop de la platja, en l’espai ocupat ara pel Fòrum, n’hi havia un altre, el barri de Pequin.

En el de Pequin, que era més antic que el de la Bota, s’hi van instal•lar pescadors xinesos que van venir al voltant de 1870 i més tard famílies d’ètnia gitana. Al de la Bota, ho van fer, cinquanta anys més tard, immigrants arribats del sud de la península per treballar en les obres de l’Exposició del 29. Li deien “de la Bota” perquè el terreny havia estat una zona militar ocupada per les tropes napoleòniques, i en francès, “butte” és un terraplè on s’hi fan pràctiques d’artilleria.

Passem-hi de pressa: al Camp de la Bota hi havia un castell i un camp de tir on, entre 1936 i 1953 hi van afusellar 1.717 persones per causa de la guerra civil, la majoria a partir del 1939 com a represàlia, no cal dir per qui. Una estilitzada escultura metàl•lica de color vermell ho recorda dintre del Fòrum, una mica més enllà de l’Auditori, l’esplèndid edifici blau en forma de prisma triangular que veurem a l’arribar al final de la rambla.

Camp de la Bota. Anys seixanta

Aquesta és una zona de la ciutat que ha canviat i està canviant molt. Al final de la Rambla de Prim, en el moment del gir a la dreta per agafar la Diagonal, veurem un modern edifici d’oficines de 23 plantes. A l’esquerra, enfilada la Diagonal, passarem justament per davant d’un altre edifici singular: l’Hotel Princess, de 21 plantes i 109 metres d’alçada. Haurem deixat el barri del Besòs i entrarem al de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poble Nou, un barri nou de Barcelona al que li han posat aquest nom tan llarg amb el fàcil que hagués estat deixar-lo com abans, Poblenou i llestos. Però bé, rectors té l’església. Se li va posar aquest nom quan es va dissenyar l’espai de davant, on es va celebrar el Fòrum de les Cultures el 2004 i, potser Poblenou no sonava prou modern.

A la nostra esquerra tindrem el centre comercial Diagonal Mar, i a la dreta cases de veïns. No ho he dit, però aquest tram de la cursa, ja des del Km 1 i fins més enllà del 4, és el mateix que el de la marató de Barcelona. Un tram que comença a ser consagrat, no per a nosaltres que estarem la mar de frescos, sinó el de la marató, perquè coincideix en els quilòmetres del 23 al 27.

Per cert, a propòsit del pas de la marató per aquí, explico una curiosa anècdota que li va succeir a un amic, de nom Albert, en la marató del 2011, exactament a l’alçada d’on estem corrent la cursa ara. Per animar als maratonians, l’home tocava una guitarra elèctrica que havia endollat en el bar que hi ha a la casa de veïns del començament de la Diagonal. En un moment donat se li va acostar una senyora amb la seva neta per dir-li: “Bon dia. Miri... l’hem vist i, escolti, no sé si fem bé o malament, però anem molt en metro i hi veiem gent als passadissos... Gent necessitada, sap ? La nena m’ho ha dit, ho ha vist així sempre i, i... si us plau, accepti’m això”. I tant si com no -l’Albert es va quedar al•lucinant- la bona avia li va donar dues monedes d’euro.

I Diagonal amunt -lleugera pujada s’ha de dir- , un cop passat el Parc de Diagonal Mar a la nostra esquerra, tindrem un bonic i original parc de l'any 2002 que van dissenyar el matrimoni d’arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, on l’aigua és un dels elements més importants, Arribarem al km 4 a l’alçada del carrer Selva de Mar. Estarem envoltats d’edificis avantguardistes, a quin millor, que deixen amb la boca oberta -més oberta del normal mentre un corre- no en debades aquesta és la zona del 22@Barcelona, el pla d’innovació urbana més ambiciós que s’ha fet els darrers anys a la ciutat.

Km 4 al 5

Passat el carrer de Bac de Roda tindrem a la dreta, a prop nostre, un altre parc, també molt nou, més que el que hem vista l’esquerra en l’anterior quilòmetre. És el Parc del Centre del Poblenou, dissenyat per Jean Nouvel, el mateix famós urbanista i arquitecte de la Torre Agbar. Va ser inaugurat l’any 2008, no sense polèmica. El cert és que és un parc molt tancat i això va ser un motiu de queixa dels veïns pel perill d’agressions que suposa. No els hi falta raó i ho veurem perfectament. També, el fet de que està dividit per carrers que el creuen, convertint el parc en una mena d’arxipèlag de cinc illes. Fins i tot les cadires també han estat criticades perquè en lloc de fusta són de metall: fredes a l’hivern i calentes a l’estiu. Però amb tot, original si que ho és. Ho apreciarem en passar: uns grans ulls de bou a les parets ens ho permetran.

Esglaiats pel colossal edifici de vidre -el quart més alt de Barcelona- de l’Hotel Me, a la nostra esquerra (que confirma que els propietaris -els disculparem perquè segurament no són d’aquí- no tenen ni idea de posar noms escaients a un hotel de luxe),  abandonarem la Diagonal girant a la dreta quan arribarem al carrer Cristobal de Moura (un nom en honor d’un gentilhome portuguès, amic del rei Felip II que no sé què hi fa aquí), un dels carrers que divideix el parc. Creuant pel mig del Parc del Centre -on en Nouvel va voler deixar-hi la xemeneia Buigas i Samsó com a record  d'una fàbrica de 1889- en farem uns cent cinquanta metres, fins el carrer de Bac de Roda (un guerriller de la guerra contra Felip II, curiosament), que l’agafarem a l’esquerra.

Xemeneia de la fàbrica Buigas i Samsó. Al darrere, l'Hotel Me

Per Bac de Roda vorejarem el Parc  fins el carrer de Pere IV mentre veiem de resquitllada, a dintre, una altra antiga fàbrica, un vestigi que s’ha conservat de l’època en que el Poblenou era un zona industrial. L’edifici va ser aixecat fa més de 130 anys per a Andreu Oliva -s’anomenava la Fàbrica d’Oliva Artés- i s’hi construïen motors. Una excepcionalitat perquè el Poblenou es caracteritzava bàsicament per les fàbriques de teixits. Va deixar de funcionar quan el barri va començar a transformar-se en el 22@. Una de les naus acull a la Guàrdia Urbana; a l’altra s’hi fan obres per a que  s’ubiqui un Museu d’Història, concebut –bona pensada- per mostrar el passat fabril de la ciutat en els segles XIX i XX.

Començarem a córrer pel carrer de Pere IV, el nom del qual el van posar en honor d’un rei de la Catalunya del segle XV a qui l’anomenaven “el Cerimoniós" (i també “el del punyalet”, segurament perquè en no fiar-se ni del seu pare duia sempre un punyal a la cintura) i en un no res trobarem el senyal del Km 5. Haurem arribat a la meitat de la cursa i, probablement, estarem força sencers, la qual cosa vindrà a confirmar que la prova no és gens dura (Hi ha qui diu que no hi ha cap cursa que sigui dura: que només les fem dures nosaltres. Jo no hi estic gaire d’acord, perquè n'hi ha algunes per sucar-hi pa, però...)

Km 5 al 6

Aviat, una mica més enllà del punt quilomètric del 5, veurem a la nostra esquerra un rètol prou explícit a la paret lateral d’un edifici mig en runes: està fet per un grafiter i hi diu “Amor”. Què més volem?. L’edifici en qüestió potser no ens cridarà l’atenció, però es tracta dels habitatges dels obrers d’un important complex industrial inaugurat a la meitat del segle XIX que va funcionar fins el 1984. Encara es conserva el rètol a la porta d’entrada de la darrera de les empreses que s’hi va instal•lar, La Escocesa, i a sota el número 345 que correspon al del carrer. A dreta i esquerra de la porta podrem veure els balcons i portes dels que foren les cases, ara tapiades i amb un aspecte lamentable. Fins i tot, un petit bar que hi ha, el Bar Bayo -ara, com les cases, pendent de rehabilitació- pertanyia a l’antiga fàbrica. Diversos van ser els conflictes socials que van succeir abans de la Guerra Civil a l’interior d’aquest lloc. I diverses també les industries que hi va haver, la última, La Escocesa, dedicada a la fabricació de punt de ganxet, i la primera, J. Arbós i Cia, a la química. Aquesta primera va durar només tres anys, perquè l’amo, el senyor Jaume, va engegar l’empresa a fer punyetes quan, súbitament, va entrar al seminari per fer-se capellà.

Ningú no ho diria, però actualment, a l’nterior de l’enclavament de La Escocesa s’hi apleguen artistes professionals de diferents disciplines i, convertit en un espai municipal, està cridat a ser un referent artístic de primer ordre. S’està rehabilitant, però una de les naus ja funciona com a lloc per a la creació d’arts plàstiques i artesanals, i la planta baixa, en construcció, a la formació teatral.

Entrada actual de La Escocesa

En front de La Escocesa, a la nostra dreta, hi ha una placeta amb una església. És la Parròquia del Sagrat Cor, senzilla, però amb alguns elements atractius, com la rosassa i el campanar. No és gaire antiga. Es va re-inaugurar el 1943, tot i que la original, que va ser feta mal bé durant la Guerra, es va construir al primer terç del segle passat. La parròquia té el mèrit d’haver estat, durant la postguerra, un actiu centre obrer del barri, impulsor d’una cooperativa d’habitatges i una escola. Una singularitat: fa un temps, a la porta de fusta de l’església, sota de dos relleus que representen Les noces de Caná i La multiplicació dels pans i els peixos, hi havia una inscripció que algú havia afegit amb un esprai: hi deia, amb caràcters àrabs, “Alà és gran”.

Seguirem avançant per Pere IV i trobant-nos amb mostres representatives del que va ser el passat industrial de la zona, l’anomenat Manchester Català. La majoria en runes. Tot i així, poc després de l’església del Sagrat Cor i a la mateixa mà, veurem la façana de la fàbrica Semillas Fitó, fundada el 1880, que encara és manté. Ha ampliat el seu local amb un altre al carrer del costat, i s’ha convertit en una multinacional on hi treballen 300 persones.

Més endavant, la Fabrica Colores Hispania, un edifici de 1920 que té una bonica façana, tot i que deteriorada, el veurem a la nostra dreta, després de passar per una sèrie de petites industries i habitatges que ens recordaran que aquest carrer de Pere IV va esser l’antiga carretera que unia Barcelona amb Mataró i amb França. A propòsit, alguns historiadors afirmen que en el segle X les aigües del mar arribaven al que ara és el carrer, i la zona estava plena d’aiguamolls i llacunes.

I en arribar al carrer del Maresme deixarem Pere IV girant a l’esquerra per fer-ne quatre passes, fins el de Paraguai, on a la cantonada ens hem de trobar el senyal del Km 6 i, probablement, un munt d’ambulàncies. No és que estiguin preparades per algun ensurt dels que correm: hi són cada matí perquè els seus conductors i infermers esmorzen la mar de bé (espero no haver descobert cap negligència del servei) al Bar Medina que hi ha al xamfrà. (Especialitat, per si un dia hi volem anar-hi: “Seitó en vinagre”).

Km 6 al 7

Enfilarem per Paraguai, però, curiosament, als cent metres de fer-ho, passat Josep Pla, es converteix en carrer del Perú. És un carrer pla, com tots els de la cursa, i com en tots també, s’hi pot córrer a base de bé. Per fer marca, vaja!, que és una cosa que, no cal dir-ho, quan ens posem un dorsal, malgrat afirmem al contrari (que no estem bé...que hem sortit d’una lesió, etc), a poc d’engegar agafem sempre un ritme de rècord del món.

Bé, potser el carrer de Paraguai és tan curt, perquè és un país més petit que el de Perú. Ves a saber, però aquestes coses compten al posar noms als carrers. El que sí és cert és que al Poblenou n’hi ha molts referits a l’Amèrica llatina. Aquests dos són una mostra. I per si en faltava alguna referència, tot seguit trobarem el Col•legi Brasil a la nostra dreta.

Per cert, parlant d’escoles, en el tram que farem d’aquest carrer n’hi ha un munt. Les veurem tot passant. També veurem alguna xemeneia encara en peu, inactiva, per descomptat, però fent testimoniatge del que va ser el barri, motor industrial de la Barcelona dels dos darrers segles. I el que també veurem tan aviat com haurem agafat el carrer és la Torre Agbar. A la llunyania, però ens servirà per orientar-nos: fins allà hem d’anar, a trobar-la d’aquí un parell de quilòmetres.

Xemeneies del Poblenou. 

Una cosa que resulta sorprenent d’aquest quilòmetre, i fins i tot més enllà, és que, com si s’haguessin posat d’acord, els dos costats del carrer són ben diferents: al de la dreta hi ha habitatges i a l’esquerra empreses; noves o velles, però cases de pisos no n’hi ha ni una. A la dreta sí, moltes, per a gent treballadora, i també un bon nombre de pistes de tennis en el Complex Esportiu Olímpia, poc abans d’arribar al km 7, com si és volgués desmentir, així, que el tennis sigui (o hagi estat) un esport de rics.

Km 7 al 8

Passarem el punt de la sortida i continuarem avançant per Perú, que encara ens en quedaran tres quilòmetres de cursa. Passat el carrer d’Espronceda, trobarem, a la dreta, una petita i agradable plaça i una escola. Aquesta darrera amb el nom del Virrei Amat, i la plaça amb el del poeta Espronceda, el del “Con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela...” que ens feien aprendre de memòria al col•legi. Un poeta romàntic del XIX que va raptar a una dona casada, van tenir una filla, i ella -diuen les cròniques que era casquivana (capfluixa diríem en català)- el va abandonar fugant -se amb un altre. Malgrat tot, l’home li va dedicar un poema que comença així:

¡Oh, Teresa! ¡Oh, dolor! Lágrimas mías
¡ah!, ¿dónde estáis, que no corréis a mares?
¿Por qué, por qué como en mejores días
no consoláis vosotras mis pesares?

Diuen, les mateixes cròniques, que l’Espronceda i la Teresa es van tornar a ajuntar anys més tard. Però tant marro ultrapassa l’objecte d’aquesta fisonomia de la cursa del Poblenou i no n’explico més. Deixarem momentàniament el carrer de Perú en trobar-nos amb el de Bilbao. A diferència del que hem fet en el primer quilòmetre, que l’hem agafat girant a la dreta, ara ho farem cap a l’esquerra per anar a buscar el carrer del Marroc, i tot seguit a la Diagonal altre cop.

De la Diagonal, ara, en farem molt poc, tant sols per enllaçar amb el carrer de Castella amunt. Tot i així, tindrem ocasió de veure, al terra, les vies del Trambaix, un element que potser no haurem vist abans. (Segurament que sí, el que passa és que no n’he fet esment. Se m’ha passat i ara ho aprofito per parlar-ne). El Trambaix no fa gaire que és un mitjà de transport de Barcelona. Vull dir que no fa gaire que s’ha tornat a recuperar, perquè de tramvies n’hi va haver per tota la ciutat fins l’any 1971, quan es van suprimir, ningú sap perquè. Ves a saber quins interessos van prevaldre per eliminar-los.

Pel Poblenou, precisament, hi circulaven alguns tramvies. Un d’ells, el 36, el més popular, ho feia pel carrer de Pere IV, pel qual hem corregut una bona estona. En relació a aquest tramvia, s’explica una anècdota coneguda com la del “Lloro del 36”. Es diu que el tramvia tenia l’estació del final i començament de trajecte davant d’un bar anomenat La Licorera, els amos del qual, a finals dels anys cinquanta, tenien un lloro a l’entrada de l’establiment que els hi havien regalat. El lloro havia aconseguit imitar el xiulet del cap de l’estació en donar l’ordre de marxa i, molt sovint, alertats pel ell, els conductors engegaven la màquina abans d’hora, fins i tot mentre pujaven passatgers. Tants van ser els ensurts que va provocar, que l’Ajuntament va obligar els amos a introduir l’ocell dins de l’establiment. No va ser fàcil, perquè els veïns estaven molt encarinyats amb el llorito, que no només xiulava: als clients els hi feia molta gràcia que els saludés dient-los-hi “borratxo”. El bar encara existeix (està al carrer de Taulat), i els actuals propietaris conserven el “Lloro del 36” -que va morir al cap de quaranta anys- dins de la seva gàbia, dissecat.

El Lloro del 36 dissecat es conserva a l'interior del bar la Licorera

I pel carrer de Castella amunt, com dèiem, al cap de poques passes (gambades caldria dir en llenguatge atlètic -ja que som atletes- és a dir “passes molt llargues”), ens hem de trobar, abans de girar pel de Perú de nou, amb el senyal del Km 8. Un apunt curiós: el nomenclator de Barcelona diu textualment que el nom d’aquest carrer ja es deia Castilla en l’època d’en Cerdà, i que correspon a “País del centre de la península Ibèrica. Estat format per la unió definitiva (1230), sota Ferran III, dels regnes de Lleó i Castella, més els territoris conquerits als musulmans”.

Km 8 al 9

Acabarem de fer el carrer de Castella i girarem a l’esquerra per Perú altra vegada, tenint en front un altre centre escolar, el Ceip Provençals. (Ja deia que en aquest carrer hi ha moltes escoles). De seguida, a la nostra esquerra, davant d’una plaça en honor de la Creu Roja (té el nom d'aquest organisme creat pel suïs Henri Dunat en el segle XIX per ajudar als ferits de guerra) hi veurem una espectacular façana de vidre que tanca l’edifici de Can Jaumandreu.

Can Jaumandreu, que adopta el nom d’una antiga fàbrica de la zona, és actualment un centre municipal que promou l’ocupació dels treballadors i el desenvolupament de la gent emprenedora (Barcelona Activa), i unes instal•lacions de la Universitat Oberta. Antigament era una fàbrica coneguda com a Vapor de la Llana, propietat d’uns industrials de Mataró, els Escubós, que la van inaugurar el 1853 en aquest indret, anomenat llavors el Prat de les Febres. No cal dir la raó: el territori, humit i pantanós, era insalubre però econòmic per aixecar-hi fàbriques. No es pot dir que no s’eradiquessin les febres, però el cert és que, segons els cronistes, al Vapor de la Llana hi treballaven més de 600 obrers, la gran majoria dones, i nens -per tal que els salaris a pagar fossin baixos-, en unes condicions -com a totes les industries de l’època- gairebé infrahumanes.

Can Jaumandreu

Creuarem la Rambla del Poblenou, l’eix vertebral del barri des de fa dos segles, ara modernament urbanitzada, especialment a la part alta per on passarem. No ens resistirem a mirar cap a dreta i esquerra en creuar-la. La Rambla amb més sabor, està, però, a la part baixa, bastant lluny. De fet, fins no gaires anys, començava a prop del mar i s’acabava al carrer Pere IV. D’aquí que, en creuar-la, els edificis que veurem són nous de trinca. No veurem, doncs, les cases noucentistes i modernistes -n’hi ha unes quantes-. Tampoc el Casino de l’Aliança o l’Orxateria del Tio Ché a tocar, dos llocs emblemàtics del Poblenou. El primer, fundat el 1868, ha estat el centre recreatiu per excel•lència del barri, i el segon perquè, a banda de que té una de les millors orxates de Barcelona, li correspon l’honor d’haver estat el local on fa més de cent anys, en el 1909, quan era una cerveseria, es va fundar el club Jupiter.

No ho veurem en travessar-la, però intuirem que la Rambla ha estat i segueix essent el punt de reunió dels poblenouencs i poblenouenques (no sé si és diu així, però ho deixo), i al seu voltant es va anar configurant el barri.

Acabarem de córrer pel carrer de Perú quan arribem al de Llacuna. Girarem a l’esquerra tenint en front nostre el Centre Comercial Glòries, i al darrere l’omnipresent Torre Agbar. Per Llacuna -que ens recorda que la zona estava plena d’aiguamolls anys enrere- vorejarem el centre comercial, i passat el gimnàs que hi ha (si algú es recupera d’una lesió i vol fer cinta ja ho sap) ens trobarem de nou la Diagonal, que l’agafarem girant a la dreta. Tornarem a quedar impactats per l’espectacularitat dels edificis de l’esquerra i la Torre Agbar, cada vegada més a prop, i en arribar al carrer Ciutat de Granada abandonarem l’avinguda per pujar-lo -quatre passes- fins el lateral de la Gran Via.

A la Gran Via, a l’alçada d’una de les portes de la gran superfície comercial, ens esperarà l’indicador del penúltim quilòmetre, el Km 9. Haurem rodejat el Centre Glòries, un espai que ocupava fa uns anys una altra històrica fàbrica, la de màquines d’escriure Hispano Olivetti, que també, exactament en aquest punt, tenia la porta d’entrada a la factoria.

Anunci de la primera màquina d’escriure que es va fabricar a la Hispano Olivetti de Barcelona. 

Km 9 al 10

Seguirem pel lateral de la Gran Via fins arribar al carrer de la Llacuna, que l’agafarem per baixar-lo tot acabant de rodejar el centre comercial -quatre passes també-, i enfilar pel carrer de Perú per darrera vegada, per acabar la cursa en el mateix punt on l’hem començada.

Com que tornarem a anar pel carrer Perú -ara en direcció contrària a la que hem anat abans- i passarem pels mateixos llocs que fa una estona, allibero als possibles lectors la pallissa que suposaria la repetició del què ens trobarem fins el Km 10. A més a més, com que els darrers metres tothom els farà “a tope”, ningú seria capaç de fixar-se en cap icona més del Poblenou, encara que ens trobéssim "El lloro del 36" pel camí.

                                                  ---------o---------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.avgranvia.org/xxiii-cursa-atletica-festa-major-poble-nou-2018/