9.7.19

En la mort d’un amic, el doctor Lluís Bertran


No vaig saber fins ahir que s’havia mort en Lluís Bertran. Em sap greu. Tenia 89 anys També em sap greu no haver anat al seu enterrament. De fa anys no vivia a Barcelona i en vaig perdre el contacte. En conservo un gran record.
Per ell, a mitjans dels vuitanta, em vaig federar i vaig córrer proves de pista de veterans pel Canaletes. El club el presidia Lluís Bertran, un ex velocista que havia estat campió de Catalunya dels 100m.
La Felicitat, la meva dona, i jo, el vam conèixer un dia al Serrahima, a Montjuïc, mentre vèiem un míting atlètic.
“-Van ràpids, aquests, eh…?” va comentar-me el senyor que tenia assegut just en el seient de la meva dreta. “-Sí, molt ràpid” vaig contestar. “-Aquests joves del Barça, sota la tutela del Gregorio Rojo, poden ser el futur… però mai no és tard per començar a córrer”. “-Sí, mai no és tard” vaig contestar lacònic. I deixant de banda la timidesa inicial, vaig afegir: “-Fixi’s, jo mateix vaig començar a fer-ho als quaranta anys. I la meva dona a punt de fer-ne quaranta. I, des d’aleshores, no hem parat”. La Felicitat va mirar també cap al doctor, sentint-se al•ludida; el Lluís Bertran, de qui encara desconeixíem el nom i la professió, ens va mirar, amb un deix de curiositat que no podia, ni volia, dissimular.
“-I quines curse<s fan, vostès?”
“-Correm tot el que podem, però sobretot ens agrada la llarga distància… Maratons…” i em va tallar.
“…-Perdoni, disculpi que l’interrompi, i no s’han plantejat mai córrer en pista?”
 

Doncs, sincerament, no. Gaudíem com a espectadors. Però mai ens havia passat pel cap prendre part en una cursa en pista. Ni tampoc estar federats i defensar els colors d’un club. La capacitat de seducció del doctor Bertran va convertir aquella conversa en una descoberta. Ens va convèncer amb el seu carisma. Va deixar caure damunt nostre un influx motivador. El Club Canaletes no ens queia al costat de casa. Hi havia un bon tros fins al Poblenou. Però el bon ambient que vam trobar al club i els companys va fer que ens hi estiguéssim uns quatre anys. Compartíem entrenament amb gent molt veterana. Era el primer cop que corríem en pista. I ens va anar molt bé.

A la pista, no només hi corríem. També hi fèiem els quatre-cents metres tanques, el triple salt, el salt de llargada, llançament de pes… Tot allò que el doctor Bertran fos capaç d’inculcar-nos que podíem fer. Amb el pas dels anys, no m’explico com podíem fer-ho, nosaltres. Però ell era capaç d’organitzar, d’un dia per l’altre, un campionat intern al Canaletes, a la pista de terra del que ara és tartan a la Marbella. Una mena de míting atlètic en tota regla amb tots els corredors veterans. Quan els organitzava, eren un èxit de participació. El nom de Club Canaletes l’hi va posar el mateix Bertran. Era el poble on tenia una caseta d’estiueig, a la comarca de l’Anoia. També va engrescar a la nostra filla, l’Elisenda, que començava a destacar com a maratoniana, a que fes pista. I ho va fer, tot i que no li agradava gens. Tal era el poder de convenciment que tenia, capaç d’enlluernar en favor de l’atletisme a qui tingues al davant.

El doctor Bertran es va fer gran i se’n va anar a viure a aquell poble de Canaletes. I nosaltres, en no ser-hi ell, ja no vam tenir aquell plus de motivació que ens va donar al principi i vam deixar de fer proves de pista. Va ser una mena de llum que s’apagava. Ara, la llum de l’estimat Lluís Bertran s’ha apagat definitivament.

Miquel Pucurull
09/07/2019