27.8.17

Kilian Jornet: sobre la seguretat a la muntanya

Fa dos mesos, Kilian Jornet va córrer la marató del Mont Blanc, una prova de muntanya de 42 kms i va guanyar com té de costum. Ho va fer, com també és habitual en ell, mínimament equipat: una samarreta, un pantalon curt i unes bambes.

En el món de l’alpinisme, i molt especialment a França, s’ha aixecat una polèmica. Debaten de si, per culpa de l’Efecte Kilian’, i pel fet que afronta reptes imversemblants que altres volen imitar, es produeixen accidents. Com els de fa pocs dies, en què, tràgicament, van morir dos corredors, precisament al Mont Blanc. A un el van trobar dins d’una esquerda de 25 metres de profunditat, amb calça curta i sabatilles de córrer. L’altra víctima va tenir una caiguda de 300 metres quan es va desviar de la ruta, a 4.500 metres d’altitud. No duia ni arnès baudrier ni grampons. Fins i tot, l’alcalde de Sant Gervais ha establert una ordre d'execució immediata per exigir el material obligatori per pujar el Mont Blanc per la Voie Royale: "gorra, ulleres de sol, màscara d'esquí, crema solar, jaqueta, gore tex, pantalons de muntanya, cobreix pantalons, calçat d'alpinisme compatible amb grampons, grampons ajustats per al calçat, arnès, kit de sortida d'esquerda, corda, GPS o brúixola i altímetre ".

Com deia, les crítiques a  Kilian Jornet a França (a França, repeteixo) estan a l'ordre del dia. Gairebè el fan responsable de les imprudències d'alguns. A la revista digital Desnivel.com, llegeixo una crítica que li fa el patró d'alta muntanya de Chamonix, Stéphane Bozon: "Sabíem que això arribaria. Vam veure el vídeo de la seva ascensió al Mont Blanch en pantalons curts, màniga curta i sabatilles... Després d'una estona comença a arribar al  Couloir du Goûter. Els corredors pugen a més altitud. Però el Couloir du Goûter, això és alpinisme. I punt! De l'efecte Jornet ja es veu el resultat: una relliscada en el pendent d'una glacera i, al final, un mort. Aquest és el fenomen mediàtic al voltant del trail a alta muntanya. Córrer per senders no té res a veure amb escalar en alta muntanya!".

A la vista de tot plegat, en Kilian Jornet ha sortit al pas i ha publicat un molt interessant text a l'esmentada revista Desnivel.com, en què dóna la seva opinió sobre la formació i les regulacions, una referència per a totes i tots aquells que surten a la muntanya.

1. COMPRENDRE

L'alpinisme és una activitat de risc. No podem pensar que estem segurs allà fora.

Hem d'entendre que les muntanyes i la natura són un mitjà que no podem controlar. Anselme Baud deia que quan era jove tenia por de si mateix, per no conèixer les seves capacitats, però no del medi, i que en fer-se vell li passava el contrari. Necessitem entendre que les muntanyes no són previsibles, i que coses fora del que és habitual poden ocórrer. Les muntanyes es mouen, les roques cauen, les esquerdes s'obren, les allaus cauen ... i això és diferent en cada àrea de muntanya, depenent de la seva formació geològica (granit, calcària), els patrons meteorològics (prop del mar, en l'interior, més al nord o més al sud) els tipus de glaceres, la qualitat de la roca.

Així que necessitem entendre els sistemes muntanyosos en què ens trobem per trobar els possibles riscos i prevenir-los.

2. APROXIMAR-S’HI AMB HUMILITAT
És bàsic conèixer les nostres capacitats, la nostra experiència i tècnica.

Si volem progressar hem d'entrenar les nostres capacitats i tècnica en llocs segurs (escalar en parets amb bolts, o en rocòdroms, guanyar forma física en camins de risc baix, escalar en gel a top-rope) i així estar realment segurs de les nostres capacitats abans d'anar a les muntanyes, on és important tenir un gran marge fins als nostres límits. No podem sobreestimar les nostres capacitats quan estem en un lloc amb risc, perquè només tenim una oportunitat i la nostra vida està en risc.

Per descomptat cometem errors per inexperiència, caiem, podem tenir accidents, i això és part del nostre procés d'aprenentatge, moltes vegades mirem cap enrere i diem: "oh, aquell dia vaig ser estúpid, vaig prendre molts més riscos dels que devia". És un procés d'aprenentatge, però hem de minimitzar això.

3. APRENDRE
Mai cal deixar d'aprendre.

Observar la natura i les muntanyes en què ens trobem, (observar les glaceres a l'estiu per veure com es mouen les esquerdes, mirar les condicions de la neu cada dia i com l'afecten els vents, com les altes temperatures afecten la caiguda de roques en cada lloc, a quines zones afecta el sol, per saber on hi haurà neu tova, o neu dura i gel).

Més important és tenir mentors. Persones amb més coneixements i experiència que la comparteixin amb nosaltres. O contractar guies. Realitzar formacions ... hi ha moltes a la xarxa. Però també sobre el terreny. És important passar una setmana abans de cada hivern practicant recerques en allaus, rescat en esquerdes, anàlisi de capes de neu, i una setmana abans de l'estiu practicant maniobres de corda i coneixements de seguretat.

4. PLANIFICAR I ADAPTAR
Preparar un pla de l'activitat: ruta prevista i rutes alternatives i fuites, previsions meteorològiques, croquis i descripcions de les rutes, analitzar fotografies i mapes.

Anar acompanyat, o si vas sol, deixar dit on vas, o donar indicacions, pensa sobre quin material necessites per a cada activitat i per les condicions previstes ... i el més important: adapta't a les condicions durant l'activitat; mai és un error donar-se la volta.

Si és un estiu càlid, pot haver-hi més caiguda de pedres i esquerdes obertes del que previst, si hi ha neu fresca, o després d'alguns dies de pluja, pot haver zones que rellisquin a l'escalar, i les esquerdes poden estar ocultes per la neu fresca.

Si no ens sentim físicament bé, trigarem més temps, estarem més cansats, i no serem capaços de moure'ns amb seguretat. Les muntanyes no es mouen ... torna a casa, entrena i prepara't més durament, i torna quan estiguis bé.

5. ACCEPTAR
Amb la comprensió de les condicions de la muntanya i les nostres capacitats personals, pensa si es pot assumir el risc que es presenta. Això és una cosa molt personal i subjectiva. Cada persona necessita prendre’s un temps abans de l'activitat per analitzar-lo. No ho facis només perquè altres ho fan o ho han fet, les condicions poden canviar en poques hores, i el que fa dos dies va ser fàcil d'escalar, pot ser veritablement dur avui. Escalar sol El Capitan pot ser possible per a algú, però no per als altres.

I sí, l'alpinisme té molt a veure amb l'acceptació del risc, amb anar al desconegut, i en algunes escalades, pot ser que una o dues vegades a la vida dels millors alpinistes els porti a prendre la decisió d'anar a una ruta que pot ser mortal.

Vols acceptar això? Només tracta de imaginar-te si estàs preparat i acceptes el risc de les activitats que realitzes:

Les meves Capacitats / Experiència + Condicions de la muntanya + Material i Tècniques = ¿val la pena o no?


Kilian Jornet

L'al·legat a favor de la seguretat i la responsabilitat que ha fet en Kilian, venint de qui ve, és especialment valuós. I òbviament, no té cap sentit culpar-lo de res. Només faltaria.  A propòsit, incloc el final d'un article de Marc Salgàs al diari L'Esportiu Català:


Miquel Pucurull
27/08/2017

19.8.17

El coratge de Betty Robinson

Elizabeth Robinson, més coneguda com Betty Robinson, ha passat a la història dels Jocs Olímpics per ser la primera dona de la història en aconseguir una medalla d’or en atletisme. Va ser a Amsterdam l’any 1928 quan es van disputar per primera vegada proves femenines (100 m, 800 m, relleus 4x100 m, salt d'alçada i llançament de disc).

Només havia entrenat uns quants mesos. Havia començat a practicar atletisme perquè un professor d’educació física, en veure-la córrer per agafar un tren que se li escapava, va albirar que tenia moltes possibilitats d’arribar lluny aviat. Li va sorprendre la seva velocitat i li va proposar entrenar uns dies i participar en una cursa al patí d’un col·legi. Ho va fer i va guanyar amb absoluta facilitat a les noies de la seva edat.

La seva segona competició la fa en una pista reglamentària i bat el rècord mundial dels 100m que tenia una japonesa. La seleccionen sense pensar-s’ho gens per als Jocs i guanya la final dels 100m imposant-se a dues atletes canadenques sobre la mateixa línia de meta. Era la quarta vegada en tota la seva vida que Betty competia i aconseguia el més grans dels èxits a que pot aspirar un atleta. I, així, als 16 anys, i en tornar dels Jocs, era en una glòria al seu país, la Nòvia d’Amsterdam.

Betty Robinson arribant vencedora i somrient
Video de la cursa: https://www.youtube.com/watch?v=zGcC2kn4qgU

Malauradament, tres anys després pateix un accident que per poc no es converteix en tragèdia. Un avió s’estavella en un descampat i un camioner s’acosta a les restes. Un dels ocupants és una noia de vint anys. La carrega al camió i la du a les pompes fúnebres del poble per a que es facin càrrec del cadàver. Allà els empleats de la funerària s’adonen que la xicota continua viva. Això sí, el seu estat sembla extremadament greu: tot just respira i el seu pols és molt feble. Acudeixen a un hospital. Està en coma i el pronòstic és molt decebedor. Se n’adonen que és una celebritat. Es tracta d'Elizabeth Robinson: una de les persones més estimades del país que s'estava preparant per als Jocs Olímpics de 1932.

El dictamen és esfereïdor: probablement mai més no podrà tornar a córrer. Durant dos mesos va romandre en un coma profund a causa dels cops soferts en el seu cap i els metges van dubtar de si alguna vegada recuperaria la consciència. No obstant això, per increïble que sembli, va anar superant problemes físics que semblaven insuperables. Quan finalment va poder caminar sense crosses, però, li va quedar una coixesa suposadament permanent; ja no podia flexionar normalment el seu genoll.

Naturalment es va perdre el Jocs de 1932. Havia sobreviscut, però semblava perduda per a l'esport. Els pronòstics eren clars: els metges li havien dit que podia oblidar-se de l'atletisme per sempre. En un primer instant Betty va semblar resignar-se a la idea. Però alguna cosa dins d'ella la va impulsar a no rendir-se. Es va obstinar en un costós treball de rehabilitació per aconseguir caminar amb normalitat, cosa que la va portar dos anys de durs i constants esforços. No en tenia prou amb caminar bé una altra vegada i també va decidir que volia tornar a córrer. Per sorpresa de tots, la determinació de la joveníssima campiona va fer que se sortís amb la seva. Ja podia caminar sense coixejar i va seguir esforçant sense descans. Allò va tenir premi. La seva disciplina i el seu duríssim treball li van permetre, efectivament, tornar a córrer. Calia assumir, però, que les proves individuals de velocitat li quedaven vedades per sempre: no podia adoptar la posició de genolls per arrencar a córrer a causa del mal estat de la seva articulació. No podria tornar a córrer en els cent metres, ni en cap altra prova individual de velocitat. No podia ser la reina de la velocitat en solitari, però per increïble que resultés, tornava a merèixer tenir una plaça en les Olimpíades per a la prova de relleus. I així, en els Jocs de Berlín de 1936 va córrer en els relleus de 4×100 metres i va aconseguir el seu segon or.

Betty Robinson
Per a ella, allò era la culminació de cinc anys de patiment. Havia vist com el seu avió s'anava directe cap a terra. Havia estat donada per morta. Havia estat dos mesos en coma profund. Havia passat altres mesos immobilitzada. S'havia trencat el maluc; tenia peces de metall a la cama; ni tan sols podia posar-se de genolls. Havia trigat dos anys a caminar sense coixejar. Dos anys li havia costat tornar a córrer. I ara, de nou, es penjava una medalla d'or olímpica per segona vegada a la vida. La seva determinació, la seva força de voluntat havia estat la causa.

Betty Robinson es va retirar de l'atletisme després aquells Jocs. Va seguir lligada a les activitats esportives exercint com a jutge en diverses competicions. Es va casar i va tenir una existència llarga i tranquil·la. Va morir el 1999, als vuitanta-set anys d'edat.
                     
                                                -----------------------
Miquel Pucurull
05/08/2015


17.8.17

Per què corro? Per què vull seguir corrent?

D'aqui tres mesos compliré 79 anys. Una edat en la qual pot semblar estrany el plantejament. Però no. Corro, i vull seguir corrent mentre pugui...

Per tractar de mantenir-me físicament.
Per tractar de mantenir-me anímicament.
Per poder mantenir atent el cervell.
Per ajudar l'autoestima.
Per mantenir l’optimisme.
Per mantenir l’entusiasme.
Per poder tenir il·lusions.
Per poder interesar-me per projectes.
Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa.
Per no ser una càrrega per a la meva família.
Per no ser una llauna pels amics. 

Per mantenir el pes.
Per no tenir excessiva cura del que menjo.
Per mantenir baix l’índex del colesterol.
Per gaudir de l'emoció d'acabar una marató cada any.
Per gaudir del plaer de córrer curses de tant en tant
Per poder parlar del córrer amb amics que també corren.
Per poder escriure coses sobre el córrer.

Per sentir que formo part de la comunitat de corredors i corredores.
Per sentir-me estimat per aquesta comunitat.

Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als joves.
Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als vells.

 
Miquel Pucurull

17/08/2017

15.8.17

S'han de limitar les curses al centre de les ciutats?

La revista Fosbury m'ha demanat la meva opinió sobre si “S’han de limitar les curses populars al centre de les ciutats?

La meva resposta és no. Rotundament!

Text

Fa anys no es podia córrer pels carrers. Durant la dictadura estaven prohibides les curses populars. Fins i tot, en la transició, la primera marató de Barcelona es va haver de fer a Palafrugell per manca de permís. Poder fer-ho als inicis dels vuitanta va ser una ventada d’aire fresc, generadora de llibertat. Van començar a celebrar-se curses pels barris els diumenges. I van sorgir queixes d’automobilistes, acostumats com estaven a ser el amos de la ciutat. Sobre tot, es queixaven l’endemà de la marató, amb cartes als diaris, lamentant que no havien pogut treure el cotxet del pàrquing. Els veterans com un servidor recordem els improperis que havíem de sentir a les cruïlles, perquè els guàrdies urbans ens donaven preferència de pas.  Amb el temps, afortunadament, la situació ha anat canviant; diríem que el ciutadà irat s’ha anat educant  i les protestes són mínimes. Tanmateix, de tant en tant, algú es queixa a l’Ajuntament per “l’elevat nombre de curses que hi ha a Barcelona”, demanant que es facin, per exemple, “a Montjuïc o a Collserola  per tal de no entorpir els autobusos, els cotxes, les motos...” Per favor! La ciutat té altres problemes molt més importants que no pas les curses atlètiques. Altra cosa és que se’ls hi demani als polítics de l’Administració més habitatges socials, menys contaminació, més espais per activar la vida social als barris o menys barreres arquitectòniques. Però demanar-los-hi que algun diumenge de l’any, els carrers siguin per als vehicles en lloc de per als ciutadans -que els ocupen unes hores com a esbarjo- és retornar a unes èpoques per oblidar, que, afortunadament, ja estan superades.

Miquel Pucurull
15/08/2017

10.8.17

Millor córrer que prendre un antidepressiu

Tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. La setmana passada, en una tarda, m'en vaig empassar un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. 

En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com “L’Essència del córrer”, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. 

També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. 

M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent.

Miquel Pucurull
10/08/2017

9.8.17

L'últim arribat a la marató dels JJOO de Bcn'92

S'està celebrant el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoren amb escreix  les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parla és de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet (4:00:44) era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre  li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. 
                                                            ----------------
Miquel Pucurull
09/08/2017