10.8.20

Esportistes catalans mítics. Montserrat Mechó

 Montserrat Mechó (Barcelona 1933) és una esportista de mena. Quan tenia deu anys ja era sòcia del Club Natació  Barcelona. El  1951, amb divuit,  es va proclamar  campiona  d’Espanya  de  Salts  de  Trampolí.  Després  d’una malaltia  hepàtica va retornar a la piscina, però aquest cop amb la natació  sincronitzada: Ballet aquàtic en deien. Amb l’equip del Natació Barcelona  es va dedicar a fer exhibicions per tot l’Estat espanyol i algunes ciutats franceses. 

 

A principi dels anys vuitanta, va tenir l’oportunitat d’experimentar el que era saltar en paracaigudes i s’hi va aficionar.  L’any 1993 va participar en la  seva  primera  competició  internacional. Després, el 1995, als Campionats del Món a Arizona (EUA). El 1997 en uns Jocs dels Esports, a Finlàndia, i aquell mateix any també en els primers Jocs Aeris Mundials a Turquia. I el 2002, als Campionats del Món una altra vegada a Empuriabrava. Ha fet 934 salts al vuit, fins fa un any, que amb vuitanta sis ha deixat de fer-ho per cuidar-se d’una germana seva, malalta d’Alzheimer.


A banda de la natació i el paracaigudisme va ser subcampiona de Catalunya d’esquí de veterans de la seva categoria l’any 1994.  L'esport l'ha ajudat a superar moments durs com la mort d'un fill seu fent pesca submarina als 26 anys. La vaig conèixer personalment en un programa de ràdio i he coincidit amb ella altres cops en altres llocs. Ambdós érem ambaixadors de Gaes i va intervenir en una xerrada meva fa tres anys. Vitalista per antonomàsia, sempre diu "Prefereixo saltar en paracaigudes que fer punt de creu"

Miquel Pucurull

10/08/2020

Esportistes catalans mítics. Montserrat Tresserras

Montserrat  Tresserras, una nedadora pionera de la llarga distància en aigües obertes, va néixer a Olot l'any 1930. Va ser la primera dona de l’Estat espanyol en creuar l’Estret de Gibraltar Ho va fer el 1957 en 5h18. Un any després, en 14h14, va creuar el Canal de la Mànega, la primera espanyola.  I l’any 1961 va tornar a creuar-lo, en aquest cas d’anada i tornada, convertint-se en la primera dona al món en fer-ho.  

 

A banda d’aquestes proeses, que són les que més ressò internacional van tenir, va fer altres travesses destacables en el continent sud-americà. L’any 1963, va batre el rècord absolut en la travessia Santa Fe-Rosario, a l’Argentina, essent la primera dona a aconseguir-ho. L’any 1965, intentant  la  travessia  Cap  de  la  Nau-Eivissa, es va convertir en la primera persona que havia nedat 55 hores ininterrompudament. L’any 1969 va ser la primera dona a fer Menorca-Mallorca nedant.

                                               Saludant després d’arribar a la costa anglesa. 1958

La travessa del Canal de la Mànega es va convertir en l'eix de la seva vida. Tots els estius tornava a Dover per ajudar i controlar els intents d'innombrables nedadors. Divulgadora incansable de la seva disciplina, la seva dedicació li va valer ser sòcia vitalícia i vicepresidenta de l'Channel Swimming Association, l'organització que regeix i dóna validesa a les travessies de Canal. Va morir el novembre de 2018 a Olot, la ciutat on va néixer, als vuitanta vuit anys.

Miquel Pucurull

10/08/2020

Esportistes catalans mítics. Pere Prat

La semblança de Pere Prat, l’atleta català més destacat de les primeries del segle XX malgrat la seva curta carrera de sis anys, conté singularitats.

La primera, la forma en que va començar la seva activitat atlètica: era pastor al Pirineu i va ser vist per un directiu del FC Barcelona mentre corria, carregant un grossa motxilla, escapolint-se de dos carrabiners que no van poder enxampar-lo. Per què el perseguien no se sap. Com sigui, el seu descobridor el va convèncer per a que ingresses a la secció d’atletisme del Barça. I així, Pere Prat, amb 20 anys d’edat, va debutar en un festival atlètic amb motiu del tancament de la temporada de futbol a l’agost de 1911. Al cap de quatre dies va batre el rècord de Barcelona de la mitja hora recorrent 8.676 metres.

Dotat d’unes condicions físiques excepcionals (1,80 d’alçada; 80 Kg i cinc litres de capacitat pulmonar) ho guanyava tot i es va convertir en un mite. Va arribar a ser plusmarquista de Catalunya i d’Espanya de totes les distàncies que llavors es practicaven, des dels 800 metres a la marató.

Pere Prat baixant el Passeig de Gràcia al davant d'una cursa de 1913

A la marató, precisament, va batre en més d’una hora el registre que havia assolit Robert Boix, que en va córrer una l’any 1910 en un velòdrom que hi havia al carrer de Muntaner de Barcelona, que fou la primera marató que es va celebrar a Espanya .

Instal·lat a Barcelona, Pere Prat compaginava una feina de cabrer amb els entrenaments: tant se’l podia veure repartint llet pels domicilis com corrent pels carrers de la ciutat, deixant bocabadats als transeünts.

El 9 de gener de 1916 va guanyar el primer Campionat de Catalunya de Cros que es va celebrar. S’explica que pel primer Campionat d’Espanya de Cros que s’havia de celebrar a Madrid al cap d'un mes el va desafiar Emilio Gonzalez, el millor atleta madrileny en aquells moments. Pere Prat va guanyar la prova amb total autoritat (Gonzalez va quedar tercer) i es va convertir en el primer campió de cros d’Espanya de la història. Va ser el 6 de febrer de 1916. Com anècdota, cal afegir que l’any següent, també a Madrid, en Pere Prat va tornar a quedar campió d’Espanya.

Aquestes van ser les seves marques:

800 metres: 2’14 (Any 1916)
3.000 metres: 9’23 (Any 1916)
Milla: 4’43 (Any 1915)
1.500 metres: 4’31 (Any 1915)
3.000 metres: 9’23 (Any 1915)
5.000 metres: 16’19 (Any 1915)
10.000 metres: 34’29 (Any 1915)
1 hora: 17.698 m (Any 1913)
Marató: 2h47’18 (Any 1913)

Quan tenia vint-i sis anys, el 1917, es va lesionar seriosament i va haver de retirar-se. D’haver estat molt reconegut pels seus triomfs i haver-se fet famós, va deixar d’ aparèixer en els mitjans de l’època i se li va perdre el rastre.

Una altra de les curiositats és la forma en què se’n va sortir de les dificultats que va patir després de deixar l’atletisme. Amb el temps es va saber que se’n va anar a Anglaterra a treballar de mil feines, des de fogoner de trens fins a cambrer. Més tard va anar a Estats Units. Al principi les va passar molt magres. Però, deuria de ser emprenedor perquè va engegar una empresa de taxis a Nova York (hi va afegir una lletra “T” al seu cognom per fer-lo més ianqui) i li va anar força bé.

 
Pere Prat i un dels seus taxis a Nova York

Malauradament, amb el pas del temps, les gestes del campió Pere Prat van restar en l’oblit. Com a reconeixement i en el seu record, he volgut glossar la figura d’aquest pioner de l’atletisme a Catalunya.

Miquel Pucurull