9.4.22

Kms 21 al 23 de la marató de Bcn

En aquest punt on estem corrent ara, és el barri de La Sagrera. El nom de La Sagrera prové de quan a l’Edat Mitja les esglésies tenien un espai consagrat de 30 passes al seu voltant i per tant immune a qualsevol assalt. Ja ho diu l’Auca de l’Abat Oliba “I places dites sagreres, refugis contra quimeres”. La Sagrera va ser un barri on el primer terç del segle vint i a mitjans van arribar onades d’immigrants procedents del sud de la península, a la recerca d’una millor vida, i molts es van instal•lar on i com van poder. Hi havia més d’un pis de tres petites habitacions on s’hi aplegaven quinze o setze persones, i les dificultats per sobreviure eren molt grans. En el barri hi havia un nucli al que els mateixos veïns anomenaven literalment El Barranco del Hambre. Amb això no cal dir res més; mèrit és el que la gran majoria dels seus habitants, que van venir a treballar feines molt dures, van anar prosperant com es mereixien.


En aquest tram ens trobarem el punt de la mitja marató, un senyal que no cal dir que ens omplirà d’emoció. Mirarem el crono i veurem, segur, que anem bé, molt bé. De temps, d’ànims, de ritme, de tot. I feliços com uns nens, seguirem per la 
Meridiana fins el carrer de València desprès de passar el senyal del Km 22.

En arribar al final de la part d'abaix de Meridiana girarem a l’esquerra per València i penetrarem al barri del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval. A poc d’haver fet el gir hi ha un edifici de maó vist a l’equerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.

Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.

Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt. Per als que correm, un pont és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest del Clot, al carrer de València, no és una excepció. Un apunt (per a sí, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare de la sèrie “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas).

Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona. No ens hi trenquem el cap. Pel carrer de Huelva, després de creuar Espronceda tindrem a la nostra dreta el mur del Complex Esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. No estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust explicar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat).


La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.

Per Huelva arribarem al carrer de Bac de Roda, on girarem per baixar-lo, A la cruïlla hi haurà el senyal del Km 23. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, el nom de l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc).