31.8.20

Voyeurisme atlètic (Sergi Pàmies)

L'admirat Sergi Pàmies va escriure fa anys un genial article sobre els corredors a La Vanguardia. L'hi ho robo per tenir-lo en aquest meu blog. Amb el seu permís.







Voyeurisme atlètic

Una activitat gratuïta altament gratificant a l'estiu: seure en un banc i mirar com la gent corre (també gratuïtament). A Barcelona, el meu mirador preferit és la Diagonal. El contrast entre l'esforç de l'objecte contemplat i la flegma del subjecte contemplador proporciona un profund plaer. La Diagonal concentra una multitud d'atletes diletants. Segons els especialistes en traumatologia, la combinació de duresa del terra, escalfament negligent i calçat inadequat propicia un augment de lesions en extremitats i columna que, igual que el consum de tabac, té conseqüències en la despesa pública d’atenció mèdica. Per a l'espectador, aquestes contraindicacions relacionades amb la temeritat d'alguns corredors no són necessàriament negatives. Al contrari: poden esdevenir un ingredient dramàtic de l'espectacle. El repertori de sentiments que experimentes quan, assegut en un banc, contemples aquest sector atlètic de la població és enriquidor. Enveja: dels corredors físicament monumentals que s'empassen els quilòmetres com si res i que saben lluir múscul sense caure ni en l'estridència indumentària ni en el narcisisme vigorèxic. Compassió: per les despulles humanes que, traient el fetge per la boca, van deixant una reguera de suor tan corrosiu que, en contacte amb el formigó, obre forats de fumejant textura. Odi: cap als corredors que destil·len un estil fantasmagòric de carrera (s'obstinen que els miris i ho aconsegueixen: els mires i, automàticament, els odies). Amor: per la corredora solitària, anònima i perfecta, que coordina el moviment de braços i malucs amb el balanceig pendular d'una cua de cavall aparentment informal però treballada i amb un generós somriure (durant un segon, et fa sentir desitjos de perseguir, de sumar-te a la família corredora i trair els teus principis de vida mòrbida i sedentària).

I, de vegades, es produeixen sorpreses. L'altre dia, a la cantonada Diagonal-Entença, vaig veure un home que corria d'esquena, és a dir: marxa enrere. La seva expressió era de dolor i superació. Per no xocar contra ningú, havia de moure constantment el cap. Després he sabut que hi ha una modalitat que imposa als seus fidels la condició de córrer d'esquena. Es diu retro-running (no és cap acudit) i un dels seus apòstols, l'atleta Manuel Montes Cubillas, afirma: "És una filosofia de vida, el que ve a ser el Kamasutra de la cursa". La visió de l'home kamasútric ha modificat les meves expectatives. Ara, en seure al banc de la Diagonal, espero que apareguin noves formes d’extravagància: corredors que s'arrosseguen, o que només corren de genolls, o a la pota coixa. Però la motivació principal segueix sent la de sempre: tornar a veure la corredora anònima de la cua de cavall i el somriure perfectes.

Sergi Pàmies




30.8.20

George Sheehan, el guru del córrer dels anys vuitanta

Sovint recorro a ell. Per a mi és una font de motivació. I no diguem el que significava quan vaig començar a córrer a  les primeries dels anys vuitanta: era un plaer indescriptible llegir-lo, com el deixeble que es delecta aprenent tot allò que no sap i necessita saber urgentment. En aquella època, en la qual no hi havia Internet i els llibres sobre el córrer eren escassos, el què ens arribava del doctor Sheehan era paraula de déu.

I no eren plans d’entrenament, dietes, lesions, etc, del que ens parlava. Els seus escrits eren filosofia pura sobre el córrer, entesa aquesta activitat com una cosa més enllà que la de fer simplement gambades. 

Una mostra:

 “El millor què podem fer la majoria de nosaltres és ser poetes una hora al dia. Prendre’ns aquesta hora, mentre correm, per allunyar-nos de la nostra serietat d’adults, i convertir-nos en vertaders infants.

Cada quilòmetre que faig és el meu primer quilòmetre. Cada hora en la carretera, un nou començament. Cada dia, quan em poso la roba de córrer, torno a néixer. Veig les coses com si fos la primera vegada que les contemplo.

M’entrego a això de córrer, a aquest jugar, amb l’actitud d’un nen i amb la percepció d’un poeta. Soc un principiant amb ment de principiant, amb cor de principiant, amb cos de principiant.

No hi ha cap altra manera de córrer ni cap altre manera de viure. Si no ho fes així, els meus entrenaments, les meves curses, es tornarien avorrides. Es convertiria en una feina, en un  hàbit. I l’hàbit mata la consciencia i ens separa de nosaltres mateixos.”


Una altra mostra, extreta d’un dels seus llibres “Por qué y cómo córrer”:

 “Una cursa és un lloc en el qual poden coexistir dues idees contradictòries sobre la vida. La primera és la de que tot el que es fa bé és una critica del que es fa malament; la segona és la de que si una cosa mereix la pena fer-se s’ha de fer, encara que sigui malament. En una marató, la perfecta cursa del guanyador pot semblar una crítica d’aquells que no arribin a la seva alçada. I no obstant això, un corredor que acabi dues hores després que ell, tindrà perfecte dret a asseure's i plorar de felicitat.

La “derrota” pot resultar, doncs, tan reveladora com la “victòria” i considerar-se com el que és: una experiència d'aprenentatge. Si desitgéssim traçar un guió per a la nostra pròpia existència, hauríem de saber exactament qui som. Sense sotmetre'ns a proves, a reptes, no ho sabríem mai. I, en el fons, sabem que el poeta Robinson Jeffers tenia raó quan va escriure: "En la comoditat i seguretat agradable, un home comença aviat a morir!"

O això altre:

"Per cada corredor professional que va pel món participant en maratons n’hi ha milers que corren pel gust d'escoltar les fulles i la pluja. I esperen que arribi el dia que els hi resulti tan fàcil com li és el volar a un ocell. Per a ells l'esport no és una prova, sinó una teràpia; no és un desafiament, sinó una recompensa; no una pregunta, sinó una resposta”.

El doctor Sheehan, cardiòleg nord-americà i guru del córrer del darrer quart del segle XX, explicava en les seves memòries que quan tenia quaranta anys era un metge reconegut, però l’èxit a la seva feina no l’omplia prou. La medicina l’avorria, i destruïa els caps de setmana adormint-se davant de la televisió. Deia que “no va a ser ell” fins que no va començar a córrer, quan tenia 45 anys. Afirmava que fins llavors només havia conegut la malaltia però no la salut. Va morir el 1993, després d’haver escrit una columna setmanal durant 25 anys, vuit llibres, i centenars de conferències arreu del món sobre el córrer.

                                                         --------o--------

28.8.20

Luis Rojas Marcos, metge eminent i corredor popular

Sempre he considerat que és molt bo per al món del córrer que hi hagi personatges mediàtics que corrin. I si es tracta d’un metge, millor que millor per l’exemple que dóna. Penso...Si un metge corre, no pot ser dolent.
 
Luis Rojas Marcos, el psiquiatre sevillà -un dels més famosos del món-, professor de la Universitat de Nova York on resideix, i autor de molts llibres d’èxit, és també un corredor popular. Té 75 anys i corre des dels 43. Ha acabat la marató de Nova York 25 vegades seguides, l'última l'any passat.


D'aquestes persones m’interessa el que pensen. En una entrevista que li van fer, Luis Rojas Marcos deia coses que em sembla interessant difondre-les i compartir-les:

“Ens agrada ser dependents de l'esport, de córrer per exemple, això és positiu. Tot i que, si la nostra passió es converteix en una obsessió, anem per mal camí. Tanmateix, tots tenim un element d'addicció; jo, per exemple, soc addicte a la marató”.

“Córrer és una condició humana. Quan hom ho coneix, s'acaba convertint en un acte quotidià, com el menjar o el vestir-se”.

“Fer esport és una activitat sana, un antídot de la diabetis, de la hipertensió… Amb l'edat, ajuda a desenvolupar artèries col•laterals del cor, redueix la probabilitat que et doni un infart, i moltíssimes coses més”.

“L'exercici aeròbic estimula la dopamina i la serotonina, dues hormones preventives de la depressió”.

“Córrer ho aconsello moltes vegades a persones que sofreixen ansietat, estrès o addiccions”.

“Per la simple il•lusió de pertànyer a un grup (religiós, social, esportiu...) se supera millor les adversitats”.

“Corro maratons per l'element psicològic i social de veure'm immers en alguna cosa “gran””.

                                           
                                       
  
En un dels seus libres, Secretos de la felicidad, aconsella cultivar, com si fos un jardí, les parcel•les de la nostra vida que contribueixen a la nostra satisfacció personal. Perquè, assegura, "no hi ha res més important en aquest món que el nostre benestar físic i emocional".

No sé si als malats els hi recepta medicaments. El que si fa, per tal de que els que estan sans no emmalalteixin, és recomanar aquests cinc antidepressius:

"1. Cuida el teu cos. És una font de plaer. Produeix endorfines. Si et cuides i t’anirà millor a la llarga".

"2. Pensament positiu. Cal plantejar-se si un té tendència a pensar que hi ha coses que no tenen solució quan sí que en tenen".

"3. Relacions afectives. Són una gran font de satisfacció: fills, parella, amics, companys ..."

"4. L'autoestima. No és fàcil d'augmentar, però cal intentar protegir-la. Es desenvolupa des de petit".

"5. Pensa que tens el control. La idea de posar-te al centre de control de la teva vida t'ajuda a sobreviure. El porta millor qui creu controlar la situació que qui pensa: "Que sigui el que Déu vulgui".


Interessant vídeo de 2 minuts per saber el què diu sobre la marató i el córrer:    https://vimeo.com/123944258
                                                           --------------
Miquel Pucurull 

Actualitzat 29/08/2020   

21.8.20

Paradoxa tarahumara

 A la Sierra Madre Occidental, al nord-oest de Mèxic, habiten els tarahumares, un grup ètnic que encara és seminòmada i part de l'any habita en coves. El que córrer els 42 quilòmetres d'una marató pot considerar-se una gesta esportiva, per a ells és una rutina sense cap importància. La regió on viuen és tan abrupta i escarpada, que es traslladen d'un lloc a un altre corrent. Cacen perseguint llebres i conills fins a matar-los  de cansament i sobreescalfament. La seva dieta pràcticament no conté carn: consta de 10% de proteïnes vegetals, 10% de greix i 80% de carbohidrats complexos. Un esdeveniment important per als tarahumares és la cursa que ells anomenen Rarajipari, en la qual corren xutant una pilota de fusta entre 80 i 160 quilòmetres. Els participants fumen tabac i beuen un aiguardent de blat de moro anomenat tesgüin com a ritual previ, des de dies abans de la cursa. Els tarahumares han guanyat diverses vegades l’ultra-marató de Leadville, de 160 quilòmetres, que es corre cada any a les Muntanyes Rocoses de Colorado. Al comparar la dieta dels atletes que corren marató amb la dels tarahumares, així com la preparació prèvia d'uns i altres, els científics no saben amb certesa a què es deu l'enorme resistència d'aquesta ètnia. Els estudis genètics no mostren cap mutació que els afavoreixi per córrer. És només una condició que van adquirint des de la infància.

 

Autora de l'article: Gertrudis Uruchurtu. 

(Traduït de la revista de Mèxic 'Cómoves') 


20.8.20

L’atletisme femení va estar prohibit a Espanya durant 21 anys

No sé si és gaire conegut que l’atletisme femení no es va poder practicar a Espanya durant 21 anys, des del 1942 fins el 1963, per culpa d'una prohibició.
Les dones havien practicat atletisme a Espanya -a Catalunya havia arrelat força- abans de la Guerra Civil. Durant la República es va celebrar el primer Campionat d'Espanya d'Atletisme Femení a l'octubre de l’any 1931. Es van seguir fent els de 1932, 1933 i 1935, i en acabar-se la contesa, les noies van continuar practicant-lo. Però es va produir un fet que ho va trastocar tot.
En aquella època destacava de manera extraordinària una atleta catalana, de nom Maria Torremadé, que guanyava totes les proves on hi participava i, a més a més, ho feia de manera rotunda. L’any 1941 va aconseguir la millor marca europea dels 60 metres. La velocitat, els salts, els llançaments, en tot era la millor amb diferència.  Però ella mateixa, el 1942, després d'haver establert diversos rècords d'Espanya, va descobrir que era intersexual.
Es va publicar als mitjans que Maria Torremadé passava a ser Jordi Torremadé un cop realitzada una operació de canvi de sexe a la que es va sotmetre. Segons es va dir,  el seu cas havia estat un error clínic i amb una simple operació en néixer s'hauria solucionat tot, però els metges el van prendre per una nena.

     

L’enrenou va ser monumental. La Sección Femenina del Movimiento regulava totes les activitats culturals, recreatives i esportives de la dona, i en assabentar-se del cas la cap de l'organisme, Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange, va fer el necessari per a que es prohibís que les dones poguessin fer atletisme. No li va costar gaire. Els jerarques del règim, en saber que “este deporte convierte a las mujeres en marimachos” hi van estar d’acord de seguida.  
No és que fossin molts els esports que la Sección Femenina permetia practicar a les dones; consideraven l'esport una cosa d'homes que estimulava la masculinitat. Proclamaven que les dones només s'havien de preparar per cuidar de les feines de la casa i del fills, i de fer feliç al marit... De fet, acabada la guerra, només podien fer gimnàstica, natació, hoquei, tennis, esquí i bàsquet. No va ser fins el 1952 que van autoritzar a que juguessin a voleibol, i a partir d’aquell any van començar a permetre-ho en altres. El que més va trigar va ser l’atletisme: els famosos 21 anys. (En algunes curses Jean Bouin d'aquests anys, desobeint la normativa, hi van participar algunes dones). 
L’any 1962 va succeir un fet providencial.  Es van celebrar a Madrid uns Jocs Hispanoamericans on hi participaven noies atletes de Cuba, del Brasil, d'Argentina, de Xile, de tot arreu... menys d'Espanya. No n’hi havia cap per la senzilla raó que cap noia feia atletisme des de feia anys. El ridícul va ser molt gran.  Dos entrenadors espanyols van convèncer al Delegado Nacional de Educació Física y Deporte  que allò era una barbaritat que els perjudicava de cara a l’exterior. Es va trobar amb  Pilar Primo de Rivera  i va poder doblegar la resistència d'aquella senyora i aconseguir que s'aixequés definitivament la prohibició. A l'agost de 1963 es va celebrar a l’estadi de Montjuïc un campionat d’Espanya d’atletisme on hi van tornar a participar les dones.
Vist ara en perspectiva, cal considerar un miracle que l’atletisme femení d’Espanya no desaparegués per sempre.
Miquel Pucurull

          (Actualitzat el 20/08/2020)