27.1.19

La primera marató celebrada a Espanya

El 30 de gener de 1910 es va córrer a Barcelona la primera marató que es va fer a l'Estat espanyol. La prova de la marató havia començat a realitzar-se a Europa i a Estats Units, desprès que dos anys abans, als Jocs Olímpics de Londres, causés sensació l'arribada d'un corredor, Dorando Pietri, que fou desqualificat per haver estat ajudat a entrar a la meta com guanyador en desmaiar-se uns metres abans. Se'n parlava a tot el món de la marató, i envoltada de misticisme, també va arribar a casa nostra.

Era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang quan plovia, i es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és l'illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París.

La varen córrer quatre homes: Joan Santos -que fou qui var engrescar als altres tres en acceptar el repte que havia llançat a través del diari L’Eco d’Sports-, Conrad Miquel, Francesc Túnica i Robert Boix. Era una època en la qual l’atletisme començava a practicar-se a Catalunya. Les curses les organitzaven els diaris, que publicaven desafiaments que feien els mateixos corredors, molts d’ells aficionats al ciclisme. No és estrany, doncs, que la marató la realitzessin en el velòdrom en qüestió.

La marató va començar a les 11 i mitja del matí, i servia com a prova prèvia a unes altres de ciclisme que es van celebrar desprès, a les 3 i mitja.


Sortida de la marató

La direcció del velòdrom va establir un premis: medalla de plata per a tots, fins i tot els que haguessin corregut 25 quilòmetres en arribar el guanyador. L'entrada va valdre de 0,50 pessetes la general a 2 pessetes els seients numerats. Com sigui, la marató va tenir molt poc públic.

Els quatre corredors havien de fer 163 voltes per la pista de 258 metres de corda per completar els quilòmetres de la marató, que van ser 42.054 en lloc dels 42.195 reglamentaris. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador -un francès que vivia a Barcelona on havia guanyat curses de menor distància- li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica -un ciclista català-. Conrad Miquel es va retirar desprès d’haver anat més de mitja marató al davant i dur un avantatge de set voltes als demès, i Joan Santos, una mica més tard.

La carrera va anar així: al principi encapçala la prova Conrad Miquel, amb un cert avantatge sobre els altres tres, però en el Km 24 es retira, acusant una malaltia que havia sofert dies abans. Joan Santos, víctima de poca preparació, abandona en el Km 29. Robert Boix i Francesc Túnica es mantenen, frec a frec l’un amb l’altre. Passen el Km 30 en 2h33. Apareix el mur de la marató i alenteixen la petjada: 31 minuts per fer els cinc quilòmetres fins el km 35 i 36 pels altres cinc fins al 40. En la darrera volta, Túnica avança a Boix i li agafa 40 metres. Aquest, però, es recupera i fa un esprint final per entrar a meta en 3h52’04” i guanyar.


Poc abans de l'arribada, acompanyats per uns ciclistes, Túnica encara va davant de Boix

L’endemà, els diaris parlaven que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans dels dos que la van acabar, a l’alçada de la gesta de Filipides l’any 490 abans de Crist, quan va morir desprès de córrer (es diu que 48 kilòmetres) per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Marató.

La prova de la marató no es va tornar a realitzar a Espanya fins al cap de tres anys, en el 1913, quan un jove anomenat Pere Prat, que després va ser un portentós atleta, en va fer una tot sol en 2h47’, reduint amb més d’una hora el temps del que va guanyar la primera.

El Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un testimoni actual d’aquella instal·lació esportiva de les primeries del segle XX encabida dintre d'una mançana de cases on es va celebrar la primera marató, Una instal·lació construïda, per cert, en l’espai on el Barça hi havia tingut un dels seus camps de futbol.
Bar Velódromo actual
El velòdrom del carrer Muntaner el 1909, 
un any abans de celebrar-se la marató.


























Miquel Pucurull

(Basat en un treball realitzat per Daniel Justribó el 2010 amb motiu del centenari).

13.1.19

James Fixx, el precursor del running, va morir mentre corria

James Fixx (1932-1984) va ser un dels més significats precursors del running als Estats Units en els anys 70. El seu llibre “Complete Book of Running” es va vendre per centenars de milers d’exemplars a tot el món. Paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria, precisament.

Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort.: “Com pot ser? Com s’entén?" - deien alguns que en volien fer sang - "Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "No ha de ser bo això de córrer...”
Les reaccions a la mort de James Fixx van ser les d'esperar. Del furor pel jooguing es va passar al temor col · lectiu i es va començar a dir que "L'exercici mata". Però el cas de Fixx no tenia res a veure amb l'esport sinó amb els seus gens. Es va saber que el seu pare també havia mort per una cardiopatia als 43 anys i la seva germana tenia nivells anormalment alts de colesterol a la sang. El mateix Fixx ho havia escrit -segurament, sense ser conscient d'això- en el seu famós llibre: "Dels factors de risc relacionats amb el cor, l'exercici pot millorar-los tots menys un: el hereditari".

Els detractors no sabien que el que en Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida. Tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Molt gras i fumador empedreït, als 35 anys va començar a córrer. Efectivament va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no ho hagués fet, probablement hagués mort molts anys abans.
Miquel Pucurull
17/01/19

9.1.19

Per què les maratons tenen 42km i 195 metres?

La distancia d’una marató, 42 kms i 195 metres, resulta sorprenent per a tothom.

Cal remuntar-nos a fa 25 segles, quan un emissari grec va córrer des de la ciutat de Marató a la d’Atenes per anunciar la victòria del seu exercit davant dels perses. En aquell cas va córrer -i morir en arribar, per cert- una mica més de 38 quilòmetres.


En els Jocs Olímpics d'Atenes de 1896 – els primers de l’era moderna - es va celebrar una prova per rememorar-ho que se li va dir ‘marató’, amb un recorregut de 40 quilòmetres. No hi miraven prim, i en la segona edició dels Jocs, i en la tercera, es va fer sobre 41.

Hi ha diverses versions sobre la raó de l’estrany metratge actual. La que em sembla més veraç te a veure amb la reina d'Anglaterra de les primeries dels segle passat.

En la quarta edició, el 1908 a Londres, anava a disputar-se sobre 38. Però es va haver de modificar perquè la reina d’Anglaterra de llavors, Alexandra de Dinamarca, va exigir que la sortida es fes davant del Castell de Windsor, casa seva, per a que la veiessin els seus néts petits. El Castell distava exactament 42 quilòmetres i 195 metres de l'estadi on estava la meta. I la curiosa distància va quedar establerta per sempre.

Miquel Pucurull
09/01/2019