15.8.19

Jack Foster, el maratonià filòsof


Fa anys, obcecat per fer les maratons seguint estrictes i exigents plans d’entrenament,  vaig quedar estorat pel que deia en una entrevista Jack Foster, un maratonià d’elit de Nova Zelanda. Em va captivar la seva filosofia: “Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies, i prou.” Curiosament, Jack Foster no va practicar atletisme fins els 32 anys. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bicicleta. Quan va començar a córrer a peu va destacar ràpidament. Als 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància del seu país. Als 40 va córrer la marató dels Jocs Olímpics de Munic, on va quedar vuitè. I als 41 anys va fer segon a la dels Jocs de la Commonwealth, amb la seva millor marca: 2h11. Als 44 va tornar a ser olímpic a Montreal, i als 50, amb 2h20 va batre el rècord mundial de la seva edat. També deia, “Per recuperar-me després d’una prova segueixo una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut”. Jack Foster no va deixar de córrer mai, fins que, malauradament, va morir atropellat per un cotxe mentre circulava en bici a prop del seu domicili. Una casa a la façana de la qual, aquest atleta mític que corria pel plaer de córrer, hi tenia una rajola amb aquest pensament seu: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”. 

Miquel Pucurull 
15/08/2019 

La primera marató a Espanya


El córrer a Catalunya ve de lluny. Al gener es compliran 110 anys de la primera marató que es va celebrar a Espanya. A Barcelona concretament. Se’n havia començat a fer a Estats Units i a Europa. Se'n parlava a tot el món, i, envoltada de misticisme, va arribar a casa nostra el 30 de gener de 1910. Com que era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang, es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és l’illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París. S’hi van apuntar quatre homes, més aficionats al ciclisme que a córrer. Per completar els 42 quilòmetres, els quatre havien de fer 163 voltes a la pista. Sospitant que no l’acabarien, els organitzadors van establir com a premi una medalla de plata per a tots, encara que n'haguessin corregut només 25. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador, va fer 3 hores i 52 minuts i li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica. L’endemà, els diaris deien que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans. Es va estendre el pànic i no es va tornar a fer cap marató més enlloc de l’Estat fins molts anys més tard. Un apunt: el Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un vestigi actual d’aquella instal•lació esportiva on es va celebrar la primera marató a Espanya.

Miquel Pucurull
15/08/2019