31.8.19

La primera cursa de la meva vida


Vaig començar a córrer a l’agost de 1979, quan tenia quaranta anys. A l’octubre vaig inscriure’m en una cursa popular, la de la Festa Major de Santa Coloma de Gramenet, de poc més de quatre quilòmetres. Em va engrescar la meva filla Elisenda, que llavors tenia 15 anys. Ella va quedar primera en la seva categoria, i jo -encara no me’n sé avenir-, segon en la de veterans.  Els mitjans eren escassos i els guanyadors havien de pujar a un podi improvisat fet amb cadires de fusta. Petites i amb un equilibri precari. Quan repartien els premis de la categoria de veterans, vaig escoltar que deien “-I, en segona posició de la categoria de veterans…”. En sentir el meu nom per la megafonia vaig fer un bot cap a la cadira.  Astorat. Sorprès. No m’ho podia creure. Havia quedat segon en la meva primera cursa. M'afanyo a dir, però, que els veterans aquell dia només érem tres. Però bé, això rai. No em  traurà mai ningú l'alegria que vaig sentir en rebre una copa (per petita que és -menys de 20 centímetres-  és un record que guardo amb especial estima), ni tampoc l’emoció d’anar cap a casa, pare i filla, amb un trofeu cadascun (ella no, però jo inflat com un gall dindi), per mostrar-lo a la resta de la família.
Miquel Pucurull
31/08/2019
 

El Carnet del Corredor

S’han complert nou anys d’un escàndol que molts recordareu: el que va promoure la Federació Espanyola d’Atletisme el 2010, quan volia obligar als corredors populars a tenir un Carnet del corredor. A fora de Catalunya no ho sé, però aquí, on el moviment del córrer està molt arrelat, es va muntar un bon cristu. Des de Madrid ens volien imposar una mena d'impost per poder participar en les curses de ruta més importants. La federació, que mai no havia volgut saber res de nosaltres, desitjava tenir-nos sota la seva empara. El carnet costava 9 euros, i estava clar que el que volia era treure rèdit d’un col•lectiu que s’havia desenvolupat lluny d'estaments i de llicències. El daltabaix que es va formar per l'anunci va ser monumental: érem molts  els corredors anònims que volíem córrer lliurament. Ho denunciàvem a tort i a dret i vam guanyar el conflicte. Les queixes van ser tantes que la federació espanyola, que esperava tenir-nos sota el seu control i recaptar un munt de quartos amb la mesura, se la va haver d’embeinar. Va haver de fer marxa enrere i, si més no a Catalunya, del ‘Carnet del corredor’ nunca más se supo.

Miquel Pucurull
31/08/2019
 

30.8.19

Fisonomia del recorregut d'El 2000 de Sants'2019


El diumenge 1 de setembre se celebra El 2000 de Sants, una de les curses populars més curtes de Barcelona. Que jo sàpiga, només tenen menor llargada la d'El Km de Les Corts i les milles que hi ha a la ciutat: la de Sarrià,  la d'Horta, la de la  Sagrada Família, la Urbana del Congrés i la del Drac del Poble Nou. Aquesta de Sants té en total dos quilòmetres (o 2.100 metres que es el que sembla que resulta al final), que es fan en un no res. Però bé mereix dir quatre coses del seu recorregut, que es fa per una zona, el barri de Sants i una mica del d'Hostafrancs, que, si el cronista amateur que vol descriure’l no fos matusser n’hi hauria per omplir mil pàgines. Com sigui, m’hi poso.

El circuit són dues voltes en el Carrer de Sants i en un petit tros de Creu Coberta, amunt i avall. Se surt a la cruïlla del Carrer Gran amb el carrer de Riego i es puja fins molt a prop de la Plaça de Sants. Es gira en rodó per baixar fins arribar a l’Alcaldia d’Hostafrancs, on es gira per tornar a pujar fins a la sortida: mil metres i escaig, i tornant a fer el mateix, s'assoleixen els dos mil cent.

La sortida, a l’alçada del carrer de Riego (nom en honor d’un polític del segle XIX que defensava les llibertats civils) no és casual. En el nº 2 d’aquest petit carrer està el local social de la Unió Esportiva de Sants, els organitzadors de la cursa, a qui se’ls ha d’agrair que la facin, i a més a més que sigui tan econòmica: 1 euro per ajuda a la investigació de la diabetis infantil.

Volta a Sants de l’any 1934
Al barri de Sants les curses populars no són una raresa. A banda del Cros Popular de Sants i les de la Plaça de la Farga i el carrer Guadiana  que se celebren des de fa molts anys per la Festa Major, ja se’n feien abans de la Guerra. L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat cultural i recreativa fundada el 1933 que tenia la seu en el mateix lloc que la té ara la U. E. Sants, va organitzar-ne algunes; la primera l’any 1934.

I és que Sants  té una llarga tradició esportiva. Els historiadors afirmen que va ser precisament aquí on l’esport, a les primeries del segle XX, es va desenvolupar més que enlloc de  Barcelona. Va ser gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una reivindicació igualitària en una època que únicament feia esport l’alta burgesia. I la Unió Esportiva de Sants, segurament, és la mostra més representativa d’aquest fet. Fundada el 1922 en un barri de treballadors, al cap de tres mesos tenia 5.000 socis. Des d’un principi va impulsar el futbol i el ciclisme, però també l’atletisme, com ho demostra que el seu equip guanyés la copa de campió d’Espanya d’aquest esport el mateix any de la seva fundació.

La pujada pel Carrer Gran fins el gir en rodó abans d’arribar a la plaça de Sants és suau. No ofegarà a ningú. I si ens fixem en algunes de les cases modernistes que ens faran costat, encara ens semblarà més benigna la pujadeta. La primera casa la veurem justament en sortir, a la dreta, fent xamfrà amb el carrer de Salou, que és el de després de Riego. La va dissenyar l’arquitecte Modest Feu, amic íntim de Gaudí i fill de Sants. Per començar, no està gens malament que ens alegri la vista aquesta casa, que la va fer el 1904 amb una bonica tribuna amb rostres de nimfes. Era propietat de Joan Estrada (l’edifici s’anomena Casa Estrada), un prohom del barri, que, precisament, va presidir durant moltíssims anys la Unió Esportiva de Sants.

Cinema Liceo. Anys vuitanta.
Girarem, com dèiem, poc abans de la Plaça de Sants, just a l’alçada d’un gran edifici de vidre, a la nostra dreta, on hi ha un establiment de venda d’electrodomèstics, un centre on ensenyen a ballar i un gimnàs. Ocupa el que fou el Cinema Liceo, un dels més grans de Barcelona. Va tancar l'any 1989  afectat per la crisi dels cines (a Sants n’hi havien uns quants i no en queda cap). De la fi de molts se’n feia ressò El Periodico a finals del 1988 en un article referint-se, precisament, a aquest, amb el títol “Cines de barrio, última sesión”, que deia: “De noche, en el cine Liceo, símbolo de Sants, el acomodador toca un timbre a media película. No es la alarma. Es que no queda nadie en la sala. El operador apaga el proyector y el portero cierra la reja de la calle”. Anècdota trista, poc animosa, ara que estem corrent, ho reconec, però testimoni d’una època en la qual els cinemes van desaparèixer, especialment els de barri.

I ja que parlem de cinema, i que estem a tocar la Plaça de Sants, no podem deixar de fer esment a què, fa més de cent anys, en el lloc que ara hi ha la plaça, hi havia els Estudis Boreal de Fructuós Gelabert, un pioner de la indústria del cine nascut a Gràcia però  veí de Sants, de qui se li reconeix que les primeres pel·lícules realitzades a Espanya van ser fetes per ell; la primera,  “Riña en un café”, el 1897.  
Tot seguit, després del gir, passarem el Passatge Fructuós Gelabert, precisament, a la nostra dreta, a tocar l'edifici de les  Cotxeres de Sants que ocupa l’espai d’una antiga cotxera de tramvies edificada damunt del que va ser un antic cementiri del poble de Sants, al costat de la parròquia que està al darrere. La façana no es gaire atractiva, però és un dels centres cívics més actius i coneguts de Barcelona. I li cap l’honor d’haver-se convertit en un espai lúdic per als santsencs, després que un fort moviment veïnal dels anys seixanta salvés la cotxera de l’enderrocament. (Unes coses, aquestes de les reivindicacions, a les que hi estan molt acostumats els que viuen al barri). Sobre el lloc, una llegenda urbana, una mica macabra, diu que la construcció de la cotxera l’any 1904 no va ser gaire acurada: es deia que els ciutadans que en un dia de pluja esperaven el tramvia, quedaven aterrits en veure com, entremig del fang, apareixien ossos al terra procedents del vell cementiri.

I al costat de les Cotxeres, pocs metres més enllà, veurem l’entrada a l’antic local de l’Orfeó de Sants, una associació centenària que ha viscut convulsions fa uns anys, dedicada al cant coral i al teatre.

Anirem baixant, segur que a bon ritme, pel Carrer de Sants (els antics santsencs li diuen Carretera, no sé si perquè quan en el segle XIX Sants  encara era un poble era la Carretera de Madrid), una via que potser avui que és diumenge no hi haurà gaire gent, però els demés dies és un carrer comercial amb molta vida. I això no és d’ara: fa dos-cents anys, Sants es va anar poblant d’obrers vinguts de les rodalies de Barcelona que treballaven a les fàbriques del que llavors era una vila, i el Carrer Gran va ser el lloc on s’hi van obrir botigues que venien de tot, i bars i bodegues on fer-la petar.

Francesc Mates, ja veterà, en una prova de tanques
Baixant passarem per o neixen o acaben carrers i carrerons del barri. Curiosament, no n’hi ha cap que el travessi, la qual cosa demostra la preeminència  que té el carrer de Sants (o carretera, com vulgueu) sobre la resta. Alguns d’aquests carrers, per cert, també organitzen curses a peu durant la Festa Major del barri, com per exemple el Guadiana com hem dit, que el passarem tot seguit, abans del Gayarre, un carrer que té connotacions relacionades amb l’atletisme. Ho explico: En el carrer Gayarre hi tenia un taller el primer fabricant de sabatilles per córrer que hi va haver a Catalunya. Em refereixo a Francesc Mates, un sabater artesà, mort fa anys, que fou atleta del F.C. Barcelona i íntim col·laborador de Ramon Oliu en la creació de les primeres maratons a Catalunya. El taller encara hi és; el regenta la seva filla Myrna, qui en memòria del seu pare organitza la coneguda Cursa de l’Amistat (Castell de Montjuïc-Tibidabo) el dia de Tots Sants, que ell va engegar fa més de trenta anys.

Passarem el carreró de Joanot Martorell i observarem que el perfil de la cursa canvia. Res important; gairebé imperceptible,  però en lloc de baixar, el carrer, que ara és el de Creu Coberta, puja. La raó és que, en el passat, el que ara és aquest carreró, era la riera Magoria que feia de frontera entre Sants i Hostafranchs. D’aquí el petit desnivell que separava els dos nuclis. Una botiga del xamfrà, ja inexistent, duia el nom de El Puente, en record del pont que hi havia a l’indret.

Uns metres més enllà haurem arribat al punt del circuit on hem de girar, a l’alçada de l'antiga Alcaldia, ara Seu del Districte. Farà estona que haurem estat veient l’imponent edifici de lluny. D’estil modernista, té un alt valor arquitectònic segons els entesos. No ens hi entretindrem perquè estarem per altres coses i prou feina tindrem, però és bonic de veure. Potser ens fixarem amb algun detall, com per exemple que a l’escut de pedra de la façana, just damunt de la corona, hi ha un ratpenat. Bé, no és cap extravagància; el ratpenat formava part de l’antic escut de la ciutat de Barcelona. Es diu que, incorporat per ordre del rei Jaume I per commemorar la reconquesta de València en el segle XIII, es va eliminar a les primeries del XX ves a saber perquè. Però durant molts segles era d’us comú. Fins i tot, a la primera samarreta del Barça, els jugadors lluïen l’escut de la ciutat amb la ratapinyada.  

Escut amb el rat penat damunt de la corona

A propòsit, em ve de gust explicar una llegenda que he llegit en algun lloc sobre la raó de la inclusió d’aquesta animaló nocturn a l’escut: Segons sembla, la nit abans que Jaume I reconquerís València, ell i els soldats estaven dormint en un campament de les afores. De sobte, un estrepitós redoble de tambor els va despertar i van poder veure que s’acostava una tropa de sarrains per atacar-los. Els catalans van guanyar, i després de la batalla, el rei va demanar que es localitzés l'autor dels cops de timbal. Sorprès, va descobrir que havia estat un ratpenat qui havia donat els cops per a alertar-los, i va decidir posar la bestiola dalt de l'escut de la ciutat.
Girarem 180 graus per tornar cap a l’arribada. Creu Coberta avall (costa dir-ho perquè per un efecte òptic sembla que sigui al contrari), passarem de seguida pel punt fronterer d’Hostafrancs i Sants on de nou tornarem a notar que puja. En fer-ho, no em pregunteu per què, se m’acut recordar el que és diu: “Per gitanos Hostafranchs. I per noies maques, Sants”. Una clara referència al fet que a Hostafrancs, plenament integrada, hi viu la colònia gitana més nombrosa de Catalunya. (La segona part de la frase, per òbvia, no cal aclarir-la). 

I tornant cap a Sants...i posats a recordar cites, n’hi ha una de molt coneguda que és la de “¿Vaig bé per anar a Sants?”. Segons Joan Amades, la cosa ve  de quan un senyor benestant de Barcelona, molt ben vestit i empolainat, li va preguntar a un obrer si anava bé per anar a Sants i aquest li va respondre: “Ja ho crec que va bé, vosté! Jo vaig amb espardenyes i vinc d’allà!”.

Antic camp de l'Espanya Industrial
Passarem tot seguit pel començament d'un petit carrer, a la dreta, que té el nom d’Espanya Industrial. Fa anys servia d’accés a una fàbrica de panes del mateix nom aixecada el 1847 en un indret anomenat l’Olivera Rodona, els amos de la qual era la família Muntadas, on hi treballaven milers d’obrers i obreres; ara serveix per arribar a un parc públic guanyat a base de manifestacions i reivindicacions dels veïns (com sempre, ja ho dèiem). Un magnífic parc, que a vegades resta una mica abandonat, s’ha de dir. Una curiositat, em sembla que no gaire coneguda, és que en aquest espai del parc, al costat del que era la fàbrica, hi jugava a futbol un equip de l’empresa que va arribar a ser filial del Barça i va jugar fins i tot a Primera Divisió. S’havia creat el 1934 amb el nom de Sección Deportiva España Industrial; el 1946, jugant a Regional, es va establir el conveni de filiació, i en poc temps, amb jugadors professionals, va pujar a Primera. Ho va fer l’any 1956, però per jugar a la màxima categoria va haver de desvincular-se del Barcelona i canviar el nom passant-se a dir Club Deportivo Condal. Va baixar a segona l’any següent, on hi va estar uns quantes temporades, fins que l’empresa no va voler saber-ne res, i de nou, el 1968, va ser absorbit altre cop pel Barça. S’ha de considerar, doncs, que l’origen de l’actual FC Barcelona B és l’Espanya Industrial, que estava integrat per treballadors de la fàbrica.

Origen de la Casa Vives
Seguirem amunt, a la recerca del lloc de sortida, tot passant per davant dels establiments comercials que caracteritzen el Carrer de Sants, del que diuen que és el que té més comerços per metre quadrat d’Europa. Per mencionar-ne un, la pastisseria Casa Vives, a pocs metres del Km 1. Fundada el 1895 per un forner de Collbató amb el nom de Panaderia El Esmero, és una de les millors fleques de Barcelona, que ha estat distingida moltes vegades amb premis. (Visita obligada en acabar la cursa perquè la panxa ens ho agrairà)

I així, travessarem la línia de sortida, farem la segona volta i la línia es convertirà en la d’arribada. Mentre fem tot això, serà difícil no emocionar-se una mica en algun moment en recordar que l’asfalt que estem trepitjant és el mateix que els darrers anys han (hem) trepitjat milers de corredors i corredores per fer la marató de Barcelona. I és que el barri on estem, com hem dit, te molta relació amb la cosa aquesta del córrer. I avui, tot i que amb una distància molt més curta -no cal dir-ho- s’haurà posat de manifest un altre cop.

                                                       --------o--------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.uesants.cat/la-viii-2000-de-sants/


 

29.8.19

Les primeres maratonianes

És un assumpte confús. Hi ha alguna publicació que diu que la primera dona que va córrer una marató va ser la grega Stamata Revithi, a qui  no la van deixar participar en la marató dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna celebrats el 1896 a Atenes, i ho va fer extraoficialment l’endemà, pel seu compte, en 5 hores i mitja. Resulta poc clar perquè també es diu que va ser una altra grega anomenada Melpomene, potser el sobrenom de la Revithi.
Stamata Revithi en una il·lustració idealitzada
A França hi ha documents oficials i un article de premsa en un diari que acrediten que una francesa, de nom Marie-Louise Ledru, va ser la primera dona al món en participar en una marató. Va ser a Paris en la Tour de Paris Marathon el 29 de setembre de 1918. Diuen que va completar-la en 5 hores i 40 minuts i va acabar en el lloc 38. Pel que deia el diari El Petit Journal, s’hi van inscriure tres dones, però només ella va prendre la sortida i la va acabar. No hi ha més informació ni cap imatge del desenvolupament de la prova en cap diari.  Tot i així, a la Biblioteca Nacional de França hi ha algunes fotos d’aquella marató. N’he extret una en la que se la veu a la línia de sortida.

Marie-Louis Ledru a la línia de sortida de la marató. 
Anys després, les maratonianes van anar sorgint, tot i que en comptagotes. Per afegir més malentesos a l'asumpte, l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme (IAAF) considera que l’anglesa Violet Percy va ser la primera que va córrer oficialment una marató. Ho va fer el 3 d’octubre de 1926 en un excel·lent temps de 3h40.22. La va córrer completament en solitari, tot i que va tenir jutges que van controlar la cursa.

Violet Percy
A propòsit, i comparat amb altres països, és difícil entendre per què es trigués tant temps a que una espanyola corregués una marató. Només s'explica per la prohibició a que les dones espanyoles fessin atletisme durant els primers vint anys de dictadura. No va ser fins l'any 1977, quan la basca Lourdes Gabarain (4h51.32) va córrer una marató. I ho va fer a Bordeus (França). 

Lourdes Gabarain
A territori espanyol, les primeres dones que van participar en una marató van ser les catalanes Matilde Gómez (3h55.33), Montse Camps (4h00.51) i Ester Inés Mañé (4h59.59), que el 1978, a Palafrugell, van córrer la primera popular que es va celebrar a l’Estat.

Matilde Gómez
                                                   ------------------

Miquel Pucurull
actualitzat 29/08/2019

 Fonts: Athanasios Tarasouleas (Revista Olímpica de 1997); web “Yanoo. Bretagne et Grand Ouest” i la “Bibliothètheque nationale de France" i pròpies.












                                            

La primera dona que va córrer una marató

No se sap prou bé quina dona va ser la primera de córrer una marató al món. Els francesos diuen que va ser una francesa, a París, el 1918; els anglesos afirmen que va ser una anglesa, el 1926. Però he trobat una publicació seriosa la 'Revista Olímpica', on l'historiador Athanasios Tarasouleas diu que va ser la grega Stamata Revithi molt abans, el 1896. 
La història, poc coneguda, és aquesta: volia participar en la marató dels primers Jocs Olímpics moderns a Atenes, però com que era una dona no la van deixar sortir. I va decidir fer-la tota sola l’endemà. A les vuit del matí va apuntar l’hora en un paper, va fer que el signés un mestre que anava cap a una escola i va agafar el mateix camí de la marató del dia abans. Va tardar cinc hores i mitja. Quan va arribar, va demanar a uns ciutadans que li firmessin el paper amb l’hora. Li van preguntar perquè ho havia fet i va contestar: “-Perquè el rei li doni un lloc de treball al meu fill quan sigui gran”
El document no va arribar al monarca i l’esperança de Stamata Revithi es va perdre en la pols de la història. També la glòria, perquè, malauradament, cap estament oficial va reconèixer la seva gesta.


Miquel Pucurull
29/08/2019 

28.8.19

James Fixx, un precursor del córrer


Fa poc més de quaranta anys va sorgir l’afició a córrer. No vol dir que no es corregués abans,  als estadis sobre tot, però va ser en la dècada dels setanta quan es va començar a fer pels carrers, parcs i turons lliurament. Un dels precursors va ser James Fixx, un escriptor nord-americà i corredor, que en aquells anys va escriure uns quants llibres sobre el córrer que es van vendre per centenars de milers a tot el món. Se’l considerava el pare del running, i, paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria. Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort: “¿Com pot ser?" - deien alguns- "¿Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "Això de córrer no ha de ser bo...” Els detractors no sabien que el que James Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida perquè tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Als 35 anys, amb excés de pes i fumador, va començar a córrer. I efectivament, va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no hagués corregut s’hauria mort molt abans. 


Miquel Pucurull
29/08/2019