17.4.22

Spiridon Louis, el guanyador de la primera marató olímpica

Amic i amigues, el diumenge passat es van complir 126 anys de la celebració de la primera marató olímpica. Es va fer a Atenes com a colofó dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna. La prova va tenir 40 quilòmetres. De fet, les primeres maratons es van fer d’aquesta distància. I no va ser fins als Jocs de Londres de 1908, quan es van establir els 42 i 195 metres actuals pel caprici d’una reina d’Anglaterra –una història que ja explicaré un altre dia-. Bé, aquella primera marató dels primers Jocs la va guanyar el grec Spiridon Louis, un aiguader que venia aigua potable pels carrers d’Atenes. En córrer tenia certa pràctica perquè havia quedat primer en alguna cursa dels pobles de les rodalies. Spridon Louis, conegut com Spyros, no era el favorit; hi havia dos corredors estrangers que ho eren. Però els va avançar quan faltaven pocs metres per a la meta i va vèncer, completant els 40 quilòmetres en una mica menys de tres hores. L’Spyros era un home modest, humil. Una llegenda diu que quan el rei de Grècia el va rebre a palau, convertit en un mite, i li va preguntar quin regal volia com a premi per la seva gran victòria, va contestar, “Un burret, majestat, perquè reparteixo l’aigua carregant dues garrafes”. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Spiridon Louis


Miquel Pucurull

Kms 28 al 29 de la marató de Bcn'2022

Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins el carrer Ciutat de Granada, poc abans de la Plaça de les Glòries, i durant el tram per arribar-hi estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.

Al punt d’arribar, i després de creuar el carrer de la Llacuna (fàcil és endevinar que antigament la zona era un estany) passarem a tocar el Centre Comercial Glòries, la gran superfície inaugurada fa uns anys, ubicada en el mateix espai del que fou l’Hispano Olivetti. Quan encara no existien els ordinadors personals, aquí hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929. El que subscriu -si se li permet que en aquest punt parli en primera persona- no es pot sostraure de recordar-ho en passar per davant, perquè hi va treballar quatre anys de la dècada dels seixanta. Va ser un dels 3.320 empleats que produïen més de 600.000 màquines d’escriure a l’any, en el centre de producció més gran del món d’aquest tipus d’aparell. Eren tants els operaris en aquells anys seixanta, que en lloc de nom teniem un codi amb números i lletres que ens identificava. Encara me’n recordo del meu: el 16.941W. Coses del taylorisme, es treballava en aquesta factoria -empresa modelo- com ho feien els operaris de la pel•lícula Tiempos Modernos d’en Charlot. Coses de la vida, tot i ser una emblemàtica empresa 'model i orgull del règim  franquista', la Olivetti no va poder resistir la competència generada per la revolució tecnològica dels anys vuitanta, i va tancar les portes un bon dia (un mal dia, millor dit) i els treballadors van anar a parar a l’atur.

Vaga dels treballadors de l' Hispano Olivetti. Any 1981

Bé, crònica sentimental conclusa, anem per feina. Si comento algunes coses que no són massa festives -avui que estem de festa grossa- és només per explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire llunyanes, i aquests modestos escrits no volen ser una guia turística. D’igual manera, intento reflectir la fesomia renovada que te ara l’indret. Com veurem, el lloc s'ha  transformat. Segurament, els que vàrem córrer la prova fa un anys , comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas.

La Torre Agbar va ser inaugurada el mes de setembre de 2005. L’edifici té l’aspecte d’un míssil enorme – o d’un supositori...o d'un consolador, perquè tothom n’hi diu la seva – i amb una alçada de 144 metres (trenta-dos pisos) és el més alt de la ciutat després de l’Hotel Arts i la Torre Mapfre, per sota dels quals passarem mes tard. Construïda per l’arquitecte francès Jean Nouvel, qui diu de l'edifici (ens servirà saber-ho) que “...al dissenyar-la em vaig inspirar en el massís de Montserrat i en Gaudí”. Jo, que soc molt limitat en arquitectura, no ho sé veure. Però si ho diu l’autor ens ho hem de creure.

Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella. No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que veiem. En arribar gairebé al final de la Diagonal, al carrer de la Ciutat de Granada, girarem en rodó per tornar a baixar per l'avinguda en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat.

Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar els mateixos carrers que hem creuat pujant (lleugeríssima pujada que no ha d’haver matat a ningú), i veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.

I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)

Passarem pel costat del Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu, un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.


Trobarem el senyal del Km 29 just en travessar l’emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats que conserva en certa manera la seva essència a la part de baix. I tornarem a tenir una altra alegria: la de veure que ja hem fet vint-i-nou quilòmetres ... i encara estem tan sencers com al final del km anterior.