31.7.19

L'esclat del córrer


No és estrany que ens fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial per als que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la  recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió d’homes i dones els que correm a Catalunya i participem en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa  trenta o quaranta anys, quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que se celebraven. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer.


Miquel Pucurull
31/07/2019 

Quilòmetres per entrenar una marató


S’acosta el moment de començar a entrenar la Marató de Barcelona. Els que la fareu per primera vegada, a banda de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida), us recomano que aneu amb compte amb alguns plans d’entrenament per córrer la prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur que els que ho diuen no coneixen el món dels populars. Per preparar la seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible -llevat d’excepcions- durant els tres o quatre mesos abans de la prova  fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana, una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir, la meitat del temps del dia de la marató? En la meva opinió, ho passarà fatal...suposant que l’acabi.
 

Miquel Pucurull
31/07/2019

30.7.19

Fer un Rosie Ruiz (fer trampes) a la marató



Qualsevol marató és una prova farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. I també on proliferen les trampes. Com aquella de la cubana Rosie Ruiz l’any 1980 a la de Nova York. Va entrar en menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també va tornar a fer una trampa. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un “Rosie Ruiz”.
Miquel Pucurull
30/07/2019

Curses "No Tradicionals"


Han aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb un munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells d’extrema duresa. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot l’Estat. N’hi diuen ‘Espartans Races’, ‘Eternal Running’, ‘Mud Races’... No ens ho hem de prendre com una frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que el nombre de participants en aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, superen el de corredors i corredores que al cap de l’any corren maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat no m’agradi, no seria estrany que acabi esclatant, també a casa nostra, aquesta nova moda de -és un dir- córrer. 


Miquel Pucurull
30/07/2019