28.12.19

Fisonomia del recorregut de la Cursa dels Nassos'2019



Km 0 al 1

Començo dient el que tothom sap: a la cursa del darrer dia de l’any, la tradicional Sant Silvestre, li diem la Cursa dels Nassos a la ciutat de Barcelona. Amb aquest nom rememorem un antic costum a Catalunya, com era el de fer que els nens i nenes busquessin el 31 de desembre un home que tenia "tants nassos com dies té l’any". Els grans els hi feien la broma de dir-los que “...l’he vist: ha passat pel carrer fa una estona”, i els infants sortien buscant a algú amb 365 nassos sense parar esment en que només quedava un dia per acabar l’any. Nosaltres, com nens (que això és bo), sortirem també a buscar-lo... 

I ho farem, segons el dorsal que tinguem, en el calaix que hi haurà per fer la sortida amb intervals tot tractant d’evitar aglomeracions en els primers quilòmetres. Serà en el carrer de Selva de Mar, a l’alçada del Passeig de Taulat, per anar a buscar tot seguit el Passeig de Garcia Faria

Diguem-ne alguna cosa de l’indret: la primera, que el lloc de la sortida i uns quants quilòmetres de la cursa -els del principi i els del final- els farem en el barri més nou de Barcelona. Abans en dèiem Poble Nou, ara ens ho han complicat i li hem de dir Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, un espai que és fàcil veure que està en un enorme procés de transformació.

Selva de Mar i Taulat son, pel meu gust, dos carrers de nom bonic. El de Selva de Mar es diu així, com el bonic poble de l’Alt Empordà. I el de Taulat ve del fet que en aquest mateix espai la terra estava dividida antigament en taulats (taules de conreu) per sembra-hi hortalisses i cereals. I Garcia Faria -a pocs metres de la sortida girarem a la dreta per agafar el passeig- era el nom d'un enginyer de camins i arquitecte que va aportar a la ciutat una cosa molt curiosa el segle XIX: la reforma de les clavegueres. 

Deia que els noms de Selva de Mar i Taulat son bonics. De fet, al començament d’una cursa tot és bonic, i fins i tot ens ho semblen els noms dels carrers. No és estrany, així, que els d’avui també ens ho semblin. És el moment en que esclata la il•lusió que tots tenim per córrer una carrera i difícilment ens sabem contenir. ¿O no és veritat que tothom parla molt en els primers quilòmetres? He dit en els primers; altra cosa és cap a la meitat, i no diguem al final. Sigui quina sigui la distància, llavors restem muts, prou feina tenim.

Obrers treballant en una fàbrica del Poble Nou
a mitjans del segle XX
Parlant de tot, no seria just, en veure els moderns edificis de la zona i els que s’estan construint, tots ells d’alt estanding com es diu ara, passar per alt que el lloc va ser, fa únicament cent anys, un nucli gairebé insalubre. A la dreta de per on passarem s’estenia un ampli paisatge industrial -al Poble Nou li deien El Manchester Català - amb múltiples fàbriques i tallers, i entre mig de les industries proliferaven humils edificis d’habitatges d’obrers, generalment mal construïts i amb precàries condicions higièniques. Els cronistes expliquen que fins ben entrat el segle XX “... les epidèmies de còlera, tifus o verola produïen gran mortaldat, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers”.

Ara, la fesomia de l’espai per on hem començat a córrer no té res a veure amb la de llavors. I més que anirà canviant, perquè, tant els nous habitatges com les empreses d’alta tecnologia del Barcelona 22@ inserit en el barri, estan transformant totalment el seu perfil i les seves característiques.

Avançant pel Passeig de Garcia Faria tindrem aviat, a la nostra esquerra, l’edifici del complex esportiu de La Mar Bella, al costat del qual hi ha una de les poques pistes d’atletisme que hi ha a Barcelona (poques per la quantitat de practicants com hi ha a la ciutat). La utilitza el Canaletes -un club del barri que des de fa molts anys està fent una gran feina- molts atletes del qual és segur que avui estaran participant en la Cursa dels Nassos.

I pel Passeig de Garcia Faria, passat el carrer Lope de Vega de la nostra dreta, ens trobarem l’indicador del Km 1.

Km 1 al 2

Seguint pel modern i urbanitzat Passeig de Garcia Faria no la veurem, però intuirem que la platja de la Mar Bella la tenim a la mostra esquerra. Una platja feliçment recuperada en els anys vuitanta del segle passat, que després d’haver estat la platja del Poble Nou més concorreguda, en els cinquanta es va convertir en un abocador de runes. Res a veure amb ara, afortunadament. 

Una mica més endavant s’acabarà el Passeig de Garcia Faria i enllaçarem amb un altre, el Passeig de Calvell. Abans d’abandonar-lo recordarem allò de que en Garcia Faria va ser l’inventor del clavegueram de Barcelona. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que hi havia clavegueres en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig. 

Uns ciutadans visiten el clavegueram de la ciutat
Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. I una altra curiositat: es pot baixar a veure el clavegueram que hi ha al Passeig de Sant Joan entre l'avinguda Diagonal i el carrer d'Aragó. És una possibilitat de poder descobrir tot allò que passa després de tirar de la cadena . Si la referència ha resultat escatològica -que segur que si- perdoneu perquè es pot dir més fi: permet descobrir quin és el comportament de les aigües residuals.

Pel Passeig de Calvell -un cognom que pertany a una família de fabricants de xarxes i estris de pesca del segle XlX- ens trobarem a la dreta del nostre pas uns dels primers blocs d’habitatges públics que es van construir a Barcelona en els anys cinquanta, al costat dels quals hi passava el tren. 

És de destacar que en aquest punt, correrem, exactament, per damunt d'on hi havia les vies del tren del trajecte més antic de l'Estat: el de la línia Barcelona – Mataró, inaugurat l’any 1848. Sembla ser, per cert, que va costar molt que fos acceptat per la gent, que no entenia com podia desplaçar-se un artefacte tan gran, i per causa del fum de la xemeneia, ho veien com una cosa de bruixeria. 

En arribar al carrer de Carmen Amaya, nom de la famosa ballaora gitana que va néixer a pocs metres d'aquí, en una barraca d'El Somorrostro a tocar de la platja del Bogatell, girarem per agafar el carrer de Llacuna, que es diu així pels aiguamolls que hi havia en el segle XV. I després de fer-ne uns pocs metres girarem de nou per agafar el de Salvador Espriu.

Una paradoxa: tot i que avui, final d'any, és un dia de gresca, xerinola, disbauxa... és a dir, un esclat de vida, haurem gairebé tocat la part del darrere del Cementiri del Poble Nou en el moment de girar per Llacuna. I, per altra banda, correrem pel carrer Salvador Espriu, que honora a un escriptor insigne de la llengua catalana, els temes més coneguts i apreciats del qual es refereixen a la mort. Ell mateix va qualificar tota la seva obra de “meditació de la mort”

I ja que hi estem posats, diguem alguna cosa del Cementiri del Poble Nou. És el recinte funerari més antic de Barcelona; actualment està integrat a la ciutat, òbviament, però quan es va construir, en el 1775, estava fora de les muralles. Coses de les guerres, l'any 1813 va ser destruït per les tropes napoleòniques, i pocs anys després es va reconstruir al mateix lloc que ocupa actualment. 

No sé sí es gaire conegut que des de fa uns anys es fan visites guiades a aquest cementiri...i es fan per la nit, per cert. Avui no ho farem, per descomptat, però sí algun dia hi anem podrem apreciar escultures i panteons d’una arquitectura remarcable, semblant a la d’alguns edificis de l'Eixample. No en de bades hi ha enterrats molts indians que s'havien enriquit fent les Amèriques en el segle XIX. I el què és més curiós són els epitafis, com per exemple el d’un que demostra el sentit de l’humor del difunt que va voler escriure’l en primera persona:

"Josep Verneda em diguí. Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nou anys, robust i trempat visquí. Un metge... no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m'ordenà, responguí que no el volia; em digué que em curaria... i vaig morir l'endemà".

Nínxol  del Santet del Poble Nou 
Aquest cementiri és sorprenent: hi ha el nínxol d’un noi que va morir l'any 1899, quan tenia 20 anys, a qui la llegenda popular li atribueix miracles. Li diuen El Santet del Poble Nou, i darrera el vidre que cobreix la seva làpida hi ha sempre una gran quantitat de missatges que han introduït els seus devots. Escrits improvisats demanant ajuda, des del que està fet en un sobre d’una companya d’assegurances, fins el que és la part del darrere d’una factura. Què li deuen demanar?

Bé, deixem-ho, que avui no toca parlar d’això. Avui ens ho hem de passar d’allò més be, fent una cosa que tant ens agrada com és el córrer, que és una expressió de vida. Avui, l’únic que es mor és l’any...

I seguint corrent pel carrer de Salvador Espriu, a tota pastilla per oblidar-nos del cementiri, a l’alçada del de Joan Oliver passarem pel Km 2

Km 2 al 3

Seguirem avançant pel carrer de Salvador Espriu, com hem dit abans un dels més importants escriptors catalans de totes les èpoques, i un dels intel•lectuals més compromesos amb el catalanisme. Una difícil assignatura en el moment en el qual va viure (1913-1985). 

La platja d’El Somorrostro 
Aquest espai on estem ara, ple d'edificis avantguardistes, habitatges cars i espais magníficament urbanitzats com la Vila Olímpica a la nostra dreta, era, fa uns quaranta anys, un dels llocs més degradats de la ciutat. En deien El Somorrostro , on hi habitaven -és un dir- una bona quantitat de famílies en 1.400 barraques, S'estenien des de on estem ara fins la Barceloneta, a tocar de l'aigua del mar. El Somorrostro no va tenir ni col•lectors ni serveis higiènics mai.  Les necessitats es feien a la platja o en una galleda dintre de les cases (barraques volia dir). Els temporals sovint es duien per endavant algunes d'elles, i hi ha qui explica que fins i tot amb les persones dintre. Hi vivien -no sé com dir-ho- immigrants arribats per a les obres de l'Exposició Internacional de 1929, i persones d’ètnia gitana des de primers del segle XX. Van derruir el nucli de barraques l’any 1966. No se sabrà mai sí és veritat, però es va dir que el motiu principal de l’enderrocament va estar per a que el depriment paisatge no deslluís unes maniobres navals que anava a presidir el general Franco. 

Avançant per Salvador Espriu haurem passat pel costat, a la nostra esquerra, del Parc de la Nova Icària, que dona accés a la platja del mateix nom. Un apunt: Icària és com anomenava el filòsof francès i un dels més importants socialistes utòpics, Étienne Cabet, a l’illa en la qual situava l'acció del seu famós llibre Viatge a Itàca , on propugnava la creació d’una societat ideal, sense classes, sense diners, on els béns de tothom serien redistribuïts, i on hi hauria una igualtat entre sexes. La utopia cabetiana va tenir seguidors a Catalunya en el anys quaranta del segle XIX -Narcis Monturiol, l’inventor del submarí, va ser un d’ells- i fins i tot van establir-se en una petita comunitat al Poble Nou coneguda amb el nom d’Icària, justament per on estem corrent ara. Naturalment, Icària era un nom proscrit durant la dictadura. De tal manera que l’avinguda Icària, per la qual hi passarem més endavant, que es deia així en el Pla dissenyat per Cerdà, el van canviar l’any 39, i fins el 78, per Avenida del Capitán López Varela. Fiiiirmes!!!

Hotel Arts i Torre Mafre 
Continuant corrent per Salvador Espriu haurem passat pel costat d’un altre parc, el del Port Olímpic, i per sota, com aquell que diu, de la Torre Mafre i de l'Hotel Arts, dos edificis emblemàtics de la Barcelona que ens ha tocat viure per sort. A propòsit de l’Hotel Arts estaria be que ara, com a contrast del que hem dit sobre el Somorrostro , parléssim d’alguna cosa més frívola. Sabíeu que l’Arts té preparat un Sopar de Gala per a la Nit de Cap d’Any? Acudit fàcil: no és un avituallament final per als participants de la Cursa dels Nassos...El que ho vulgui l'haurà de pagar. El sopar pel mòdic preu de 350 euros per barba. Mòdic de veritat, perquè si desprès de sopar voleu allotjar-vos en una suit, prepareu 1.000 euros. Ja ho sabeu.

En passar per sota de la Torre Mafre i l’Hotel Arts creurem la Plaça dels Voluntaris, construïda en homenatge i record dels voluntaris olímpics i paralímpics dels Jocs del 92. Si estirem el coll veurem a la nostra esquerra i entre mig dels dos edificis el famós Peix d’or de coure, de l’escultor Frank O.Ghery, i una mica més enllà l’escultura abstracte David i Goliat; aquest és el nom que li va posar el seu autor, Antoni Llena. En alguna guia de Barcelona diu el següent: “Segons s'ha interpretat, l’escultura d’acer David i Goliat que es troba a la Plaça dels Voluntaris simbolitza el contrast entre el desaparegut barri del Somorrostro que ocupava aquesta zona, molt degradada, i l'actual Vila Olímpica, convertida en barri residencial d'alt nivell”. Un, però, només hi sap veure una carota enorme aguantada per filferros. Ja em perdonarà l'escultor la meva estultícia.

I en acabar el carrer de Salvador Espriu i enllaçar amb la seva continuació, el del Doctor Aiguader, ens esperarà la senyal del Km 3. Potser, abans d’acabar el carrer de l’il•ustre escriptor, ens vindrà a la memòria el què deia en un dels seus poemes: “...els homes no poden ser si no són lliures".

Km 3 al 4

Estarem corrent pel carrer del Doctor Aiguader, un doctor en medicina que va ser alcalde de Barcelona entre 1931 i 1934. També era un polític: va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana, i com a metge, va escriure molts tractats mèdics, un d'ells de molt curiós a jutjar pel títol: "Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni". 

Pel carrer del Doctor Aiguader tindrem a la dreta el llarg mur que separa el carrer de les vies de tren que van a parar a la l’Estació de França, i aviat veurem la seva monumental marquesina, una obra que causava admiració l'any 1929, quan va ser construïda. I a l’esquerra uns futuristes edificis, un dels quals, espectacular, una gran torre de vidre que té un perfil recte per una banda i arrodonit per l'altra, és la central de Gas Natural, ubicat en el mateix lloc o on va estar instal•lada la primera fàbrica de gas d'Espanya, a mitjans del segle XIX.


Un apunt: en els terrenys propietat de Gas Natural, a quatre passes d’on estarem corrent, hi va haver la primera de les places de toros de Barcelona, El Torin, a la que també se l’anomenava la Plaça de la Barceloneta, que va ser inaugurada el 1833 i enderrocada (feliçment per als que no ens agraden els toros) el 1944. I una curiositat: en aquesta plaça van debutar un grup de dones toreres. L’èxit va ser tal que van repetir actuacions a la Barceloneta. Tothom volia veure aquelles noietes toreres que sempre torejaven juntes, sense ningú més, perquè els toreros no volien fer-ho el mateix dia que elles.

A bon ritme, segur que a bon ritme, haurem arribat al final del carrer del Doctor Aiguader, i passarem per la Plaça Pau Vila, l’amplia plaça que té gravades al terra les paraules que fan referència als noms dels vents catalans que configuren la Rosa dels Vents i, des de fa poc, un monument al general Moragues, un patriota que va tenir un paper cabdal en la resistència de la ciutat de Barcelona durant el setge de l’onze de setembre de 1714. És un episodi trist: acabada la guerra, Josep Moragues i Mas va ser empresonat, torturat i mort a la forca. Com a escarni, el seu cap va ser posat en una gàbia de ferro i exposat en aquest mateix indret per on correm avui. Ja he dit que és un episodi trist...i macabre: tot i les súpliques de la seva vídua, el cap no va ser retirat fins després de dotze anys. 

Pau Vila, que dóna nom a aquest espai, va ser un pedagog il•lustre del segle passat. Va fundar l’Escola Horaciana, el lema de la qual era “ensenyar delectant”. Era un tipus d’escola mixta, en contra de les convencions de l’època; per posar un exemple, els nens i nenes ja es banyaven plegats a la Barceloneta l’any 1905, quan encara els homes i les dones ho havien de fer per separat! Pau Vila, a més a més, va introduir les excursions, l’aprenentatge de la música, el teatre, els treballs manuals...un autèntic avançat en el seu temps. 

I un apunt sobre l’indret, no sé sí massa conegut. En el segle XV, tota la zona per la qual estem corrent en aquest moment era mar. Els historiadors expliquen que hi havia una illa, l’Illa de Maians, que estava situada on trobem ara la Plaça Pau Vila. El barri que tenim a la nostra esquerra, La Barceloneta, per descomptat no existia en aquell segle, a partir del qual es va anar guanyant terreny al mar, fins que en el 1753 es va portar a terme la col•locació de la primera pedra del que havia de ser el barri marítim de Barcelona.

L’Home dels Nassos. Finals del segle XIX
L’altre espai per on passarem tot seguit, el Pla de Palau, té, avui, darrer dia de l’any, una especial significació: fa molts anys l’Home dels Nassos arribava per mar, i la seva rebuda es va localitzar en aquest indret que en temps era el més important de la ciutat. Es feia cap al migdia, i davant de la Llotja, pujava a una plataforma per a que els nens el poguessin veure mentre es mocava...amb 12 llençols.

A la nostra esquerra, en el Pla de Palau, hi ha un dels restaurants més antics de Barcelona, el 7 portes, en un edifici amb porxos que els entesos diuen que s’assembla al Temple de Salomó. El que és segur és que l’edifici i el restaurant estan plens de símbols de la maçoneria: des de l’imatge del déu del caos, Saturn-Cronos, a la façana, fins el paviment de quadres blancs i negres en l’interior, S’explica que el lloc, que va ser la primera casa de Barcelona en comptar amb aigua corrent, va ser punt d’encontre de les lògies dels maçons durant molts anys en els passats dos segles. El que també és ben segur és que en aquest restaurant es pot menjar una de les millors paelles de Barcelona, i ens la faran a qualsevol hora que hi anem.

Deixarem el Pla de Palau passant per davant de l'antic Govern Civil, i girarem a la dreta per agafar l’Avinguda del Marquès de l’Argentera a l’alçada de l’indicador del Km 4.

Km 4 al 5

L’Avinguda del Marquès de l’Argentera, per la qual començarem el cinquè quilòmetre de la cursa, honora un enginyer de ferrocarrils, que va ser l'artífex de la construcció de l'Estació de França, per davant de la qual passarem tot seguit. En fer-ho recordarem que aquí mateix comença la que és també una de les curses més apreciades de Barcelona: la Cursa dels Bombers.

L'estació, s'assenta sobre el lloc que va ocupar el rudimentari bressol del tren Barcelona-Mataró inaugurat l’any 1848. En Josep Pla ens ho fa saber així: “En un punt determinat d'aquest lloc va ser col•locat el primer rail. Entre la ciutat emmurallada i el barri mariner de La Barceloneta s'estenia, envoltada de fosses que flanquejaven els entrants i sortints petris, la Ciutadella Militar. Va arrencar, doncs, el primer ferrocarril, de les fosses mateixes de la Ciutadella. El lloc semblava predestinat. Sobre el seu paisatge s'estaven materialitzant els impulsos del que s’anomenava l'esperit del 48. Al costat de l'estació, pintada de vermell destenyit, l'antiga plaça de toros de la Barceloneta, en la qual havien tingut lloc, entre la universal curiositat i amb una emoció considerable, les ascencions aeronàutiques d'un francès pintoresc, monsieur D´Arban, que es pujava a un globus vestit de frac i saludava, amb el barret de copa alta en la mà. (...) Allò era la ciència, el progrés, la il•lustració. L'esperit del 48, en una paraula."

Parada de melons al Passeig Picasso. Any 1945
Quan al final de l'Avinguda de l'Argentera arribem a l’entrada del Parc de la Ciutadella, girarem cap a l’esquerra per agafar el Passeig de Picasso. Pujarem -és un dir perquè no puja- pel passeig per fer-ne uns dos-cents metres i girar 180 graus a l’alçada del carrer de La Fusina i retornar pel mateix passeig per enllaçar amb el de la Circumval•lació.

No cal dir que al Passeig de Picasso se li va posar aquest nom per fer honor al genial pintor; el curiós és que no en tenia cap al seu nom fins l’any 1979, quan va substituir el de durant la dictadura, que honorava -com no podia ser d’altra manera- a un militar, el General Martínez Anido, alies “El sanguinari”. 

Girarem en rodó pel passeig a l’alçada del carrer de La Fusina, deiem, un nom de carrer que equival, en català antic, a foneria, un establiment on es fonien els metalls per treballar-los. Un carrer pel qual s’arrivaba al Born, l’antic Mercabarna, per entendre’ns, de Barcelona. 


Ho farem, això de girar en el mateix Passeig de Picasso, poc després de veure a la nostra dreta l’escultura d’en Tapies: el cub de vidre en mig d’un estany amb un piano a dintre, pel qual regalima aigua sense parar... Ja he dit una mica més amunt que no hi entenc gens d’art abstracte (i no ho he dit, però de moltes altres coses tampoc...) per la qual cosa no faig cap comentari sobre l’Homenatge a Pablo Picasso, que és com es diu l’obra. 

En arribar a la porta d’entrada del Parc de la Ciutadella enllaçarem amb la continuació del Passeig Picasso, el de la Circumval•lació que voreja el zoo per darrera. Tindrem doncs el parc de les feres a l’esquerra, fent-nos costat, i la part de la sortida dels trens de l’Estació de França a la dreta. I ben aviat ens trobarem el Km 5.

Km 5 al 6

Seguint pel Passeig de Circumval•lació veurem, en front nostre, a la llunyania, els magnífics i moderns edificis que ens hem trobat abans : el de Gas Natural, el de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida, l’Hotel Arts, la Torre Mafre...Com que per alguns serà ja de nit, els veuran (veurem) il•luminats i ens anirà bé la seva visió. Ens servirà per gaudir de l'esplendor i relaxar-nos una mica, escopetejats com anirem ara que ja haurem passat l’equador de la carrera. Perquè no ens enganyem, segur que a aquestes alçades, per més lúdica que sigui la Cursa dels Nassos, estarem fotent-li a base de bé. 

Tramvia de cavalls a les primeries del segle XX
Al final del passeig trobarem el Parc de Carles I i enllaçarem amb l’Avinguda Icària. No em pregunteu per què, però hi ha noms de carrers que són més bonics que uns altres, o al menys m’ho semblen, i aquest n’és un. El carrer d'Icària, com es deia abans, era un eix vertebrador del Poblenou i servia de via de comunicació entre el port i les fàbriques. També ho era del transport dels veïns, ja que per aquí passava el tramvia de cavalls entre Barcelona i el Poblenou, la segona de les línies de tramvies que hi va haver a la ciutat. 

Per l'Avinguda Icària creuraem el carrer de Ramon Trias Fargas, i a la nostra esquerra, a pocs metres del nostre camí, hi ha l’imponent edifici d’obra vista de la Biblioteca de les Aigües, construït el 1880 per Joan Fontseré. S’ha de dir que tot i que estava pensat per a ser un dipòsit d’aigües, amb el temps es va transformar en un asil d’ancians, més tard en un parc de bombers, un estudi de cinema, un hospital durant la guerra i, finalment en una biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que és el que és ara. Té quasi mig milió de llibres i una particularitat: es poden veure ocasionalment feres a través dels grans finestrals de l’edifici, i tot i que el silenci és obligatori, els estudiants escolten sovint el rugir dels lleons i el tigres; no en debades, la biblioteca està a tocar del zoo.

Dintre de la Pompeu, a prop de la biblioteca, hi ha una molt curiosa Sala de Reflexió. És una Capella Laica creada i dissenyada per Antoni Tàpies el 1996. No hi ha cap déu ni cap sant a qui resar-li; únicament un quadre i una vintena de cadires de boga en una de les parets, que disposades de manera ascendent simbolitzen, segons l’autor, “l’elevació espiritual”. A l'entrada de la Sala es poden llegir les següents paraules en què l'artista en justifica aquest espai per a la meditació: "Davant dels excessos d'agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a "realitats falses" als quals estem sotmesos en les societats actuals, m'ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa”. 

Prometo no referir-me més, ni per bé ni per mal en aquesta Fisonomia, a les genialitats d’Antoni Tapies.

“El Cul” al Parc de Carles I
De l’Avinguda Icària en farem un tros fins trobar Marina. Al girar, si ens hi fixem, dintre del Parc de Carles I, a la nostra esquerra, no gaire lluny, es troba una curiosa escultura anomenada El Cul. Se li va demanar a l’escultor càntabre Eduardo Úrculo que la fes -no se sap si el seu cognom va inspirar la idea (perdó per l’acudit)- i d’aquesta manera, "Barcelona tindria la primera ciutat occidental que té un monument al cul." en paraules de l’autor, qui també va dir el dia de la inauguració el 1999, que va decidir fer "...un monument al cul, que té alguna cosa d'escultura grega, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”. Sembla ser que estava previst que anés a l'avinguda del Bogatell, però el monument va acabar al Parc de Carles I substituint un xiprer que havia mort. 

Pujarem pel carrer de La Marina -el nom commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes- al començament del qual tindrem encara, a dreta i esquerra, el Parc de Carles I. No ens hi entretindrem, però al mig del parc, molt a prop nostre, es conserva una pedra que senyalava el límit dels municipis de Barcelona i Sant Martí de Provençals, aquest darrer annexionat l’any 1897. Hi ha unes lletres gravades en la pedra que poden causar estranyesa, una B i unes SM (inicials de Barcelona i Sant Martí) que indiquen clarament la seva funció. Sí veieu de lluny el petit monòlit, no el confongueu amb el rètol del km 6, que estarà molt a prop.

Km 6 al 7

Pujant en suau pujada pel carrer de la Marina arribarem al de Pallars, el punt més alt de la prova (sí és que es pot parlar de pujades i alçades en aquesta cursa) i girarem a la dreta per fer-ne un tram. Haurem travessat per Marina els carrerrs del Doctor Trueta i el de Ramon Turró. El primer honora un metge nascut al Poble Nou, catalanista convençut, que va haver d’exiliar-se a Londres després de la guerra, on es va fer famós. El segon correspon a un altre metge, biòleg i periodista, nascut a Girona. 

Antic anunci de Cacaolat 
Poc després de girar i agafar el carrer Pallars, nom em honor d'una nissaga de comtes catalans de l'edat mitjana, veurem a la dreta el mur del darrere de la Letona, l’antiga fàbrica del Cacaolat, ara produït a Santa Coloma. En passar val la pena recordar que aquesta famosa beguda catalana considerada com el primer batut de cacau del món, fabricat industrialment amb una fórmula que és manté intacte des de fa vuitanta anys, va estar a punt de plegar fa un temps, i ara, salvada pel pels, torna a gaudir de bona salut. No sé si és gaire conegut: el Cacaolat el va “inventar” l’any 1925 el propietari d’una lleteria del barri del Raval que encara existeix, la Granja Viader, on fan una xocolata desfeta per llepar-se els dits. El senyor Josep Viader volia aprofitar les llets desnatades, que llavors ningú consumia, i després de provar una beguda freda de llet i cacau en un viatge que va fer a Hongria, es va proposar fabricar-la a casa seva i comercialitzar-la amb el nom de Cacaolat a l’empresa Letona que va fundar més tard amb uns socis. En va ser l’amo fins els anys setanta, quan Clesa va comprar la marca. Des de llavors –la Rumasa de Ruiz Mateos va adquirir el negoci- a la fàbrica n’hi van passar de totes. Ara, però, sembla que s’han solucionat els problemes, no sense el sacrifici -com passa sempre, malauradament- d’uns quants llocs de treball.

El carrer de Pallars fa una mica de pujada i baixada per salvar les vies del tren que passa per sota, una mica més enllà de l’antiga fàbrica del Cacaolat. Abans de passar el pont (ja se sap que notarem el desnivell al pujar però no al baixar) hi ha un edifici amb unes escales de sortida d’incendis tipus West Side Story, on hi ha una botiga en una de les plantes que venen tot el que es pugui necessitar per jugar a pòquer; al detall o per Internet. Cartes, fitxes, tapetes, llibres...No ho hagués dit mai, però està vist que els emprenedors -ja convé que sigui així- saben fer negoci del que sigui.

Una mica més endavant passarem per davant d’un lloc de begudes mític (no de batuts de llet com el Cacaolat sinó de cervesa) que està a sota d’un altre pont, la taverna l’Ovella Negra. Un local que ni és el que té més ambient de la ciutat, ni té la cervesa més barata (ni tan sols és el més net i polit), però sempre està ple a rebentar de gent divertida amb ganes de xerinola.

Més enllà, passat un hotel de 4 estrelles, trobarem el Km 7 i deixarem el carrer de Pallars per girar pel de Àlaba, que no cal dir que deu el seu nom a la província del País Basc.

Km 7 al 8

Pujarem (es un dir) pel carrer d’Àlaba, i a dreta i esquerra, com una mostra del que va ser, i en certs carrers de l’entorn continua essent, no hi trobarem cap casa d’habitatges; naus industrials i empreses de transports tantes com en vulguem. El mateix panorama quan agafarem el carrer de Sancho de Àvila a la dreta, dos-cents cinquanta metres més enllà. (En aquesta zona, i per obres, s'ha fet un petit canvi de carrers respecte dels darrers. Res important, excepte que hi ha uns quants girs més.).

Torre Agbar
En trobar el de Badajoz girarem a l'esquerra i veurem al fons, davant nostre, clarament, un del nous emblemes de la ciutat: la impressionant Torre Agbar, esperem que totalment il•luminada avui. En farem uns altres dos-cents cinquanta més fins arribar al carrer de Bolívia, i uns cent cinquanta  fins el carrer Ciutat de Granada, ara si, amb edificis moderns a cor que vols, que ens faran costat, a tocar de la Torre Agbar. Veritablement, ens vindrà molt de gust de passar tan a prop d’aquest singular gratacels, el tercer més alt de Barcelona darrere els altres dos -Hotel Arts i Torre Marfre- per sota dels quals hem corregut fa una estona. Un edifici singular el de la Torre Agbar, que des que es va inaugurar fa uns anys, se l’ha nomenat ja amb diversos noms populars: "obús", "guèiser", "supositori", "consolador", "cogombre"... Com sigui, és una meravella d’edifici per al meu gust, la visió del qual ens animarà molt, ara que ja haurem corregut tres quartes parts de la cursa i anirem a tota pastilla. 

Tan punt arribem al carrer Ciuitat de Granada girarem a l’esquerra per pujar-lo uns cent metres fins la Diagonal. Albirarem en front nostre el Centre Comercial Glories, l’espai on fa uns anys, quan encara no existien els ordinadors personals, hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929. Un servidor -si em permeteu que parli de mi en aquest punt- no es pot sostraure en passar per davant perquè hi vaig treballar-hi. Vaig ser un dels 3.320 empleats que produíem més de 600.000 màquines d’escriure a l’any, en el centre de producció més gran del món d’aquest tipus d’aparell. No ho dic pas amb nostàlgia. Érem tants els operaris en aquells anys seixanta, que en lloc de nom teníem un codi amb números i lletres que ens identificava. Encara me’n recordo del meu: el 16.941W. Coses del taylorisme, es treballava en aquesta factoria -empresa modelo, orgull del règim de l’època- com ho feien els operaris de la pel•lícula Tiempos Modernos d’en Charlot. No sé si l’heu vist. 

Bé, crònica sentimental conclusa, anem per feina. Poc abans d’arribar a la Diagonal per Ciutat de Granada haurem trobat el Km 8. Deixarem de veure la Torre Agbar , quina llàstima!, perquè ens ho impedirà els nous edificis d’oficines que l’envolten formant part de l’espai 22@. També bonics de veure, s’ha de dir, rivalitzen entre ells per veure quin és més futurista. En veure'ls ens semblarà impossible que durant molts segles, aquesta zona –quan pertanyia al poble de Sant Martí de Provençals- fos un terreny de pastura per al bestiar que servia d’aliment per als barcelonins. Un lloc al qual els pastors en deien "Les herbes de Llevant".

Km 8 al 9

Per Ciutat de Granada haurem arribat a la Diagonal. Girarem per agafar el lateral dret, a tocar les vies del trambaix que avui estarà parat en honor nostre, i baixant creuarem la Rambla del Poblenou, l’eix principal del barri on estem ara, i un altre dels carrers transformats, però que conserva, en certa manera, la seva essència. La conserva especialment en la part de baix, una mica més enllà d’on creuarem la rambla, amb moltes botigues, bars, habitatges moderns i antics -alguns amb decoració noucentista-, associacions històriques com el Casino de l’Aliança, placetes...Sí no fos perquè estem corrent i estem a l’hivern, estaria bé acostar-nos, a l’Orxateria Tio Che - també d' estètica modernista- on, després de Can Sirvent del carrer Parlament, serveixen la millor orxata de Barcelona per al meu gust. 

Concurs de globus aerostàtics a la platja de la Mar Bella  
I ja que parlem de l’Orxateria Tio Che, no em vull estar de parlar també, esportistes com som, d’un club de futbol històric del barri on estem corrent, el CE Júpiter, que es va fundar l’any 1909, precisament en el que llavors era, en lloc de l’orxateria, una cerveseria. Una curiositat pel que fa al nom: li van posar Jupiter perquè s’ho deia el globus guanyador d’un concurs de globus aerostàtics -un divertiment de l’època que atreia molts seguidors- celebrat a la platja de la Mar Bella del Poblenou el mateix dia de la inauguració del club. Va guanyar un que duia el nom de Júpiter, i aquest va ser el nom que li van posar al nou club del Poble Nou fundat aquell mateix dia

Actualment, el Júpiter juga a la Verneda. Ha passat molts mal moments i no és el que era. Però en els anys 30, el seu equip competia amb el Barça i l’Espanyol, i era des dels seus orígens, molt més que el club insígnia del barri del Poblenou. 

El Jupiter ha jugat en diversos camps. 
La foto és dels anys quaranta, on ara és la plaça Trueta  
El barri del Poble Nou era en aquella època un lloc d'intensa activitat industrial, habitat per gent obrera i nucli de moviments contestataris. En aquest context, el Júpiter es va convertir en una mena de refugi pels moviments àcrates del primer terç del segle XX i també durant la guerra del 36. Raó per la qual, i segons diuen els historiadors, el club va ser perseguit per les dictadures, la de Primo de Rivera primer, i la de Franco més tard. Després de la guerra, quasi aniquilat com estava, no va poder aixecar el cap per les represàlies del règim que no perdonava al club haver estat un feu de resistència. Miracle ha estat, segons el meu parer, que hagi subsistit i hagi pogut complir més de 100 anys d’existència. Només cal dir, per posar alguns exemples de la seva atzarosa vida, que el seu escut quadribarrat i estelat fou prohibit per Primo de Ribera, tot i que retornat més tard durant la República. El 1939, acabada la Guerra Civil, el franquisme va tornar a prohibir l´escut i va obligar a canviar el nom del club pel de C.D. Hércules i els colors gris i grana del vestuari pels verd i blanc. El 1940 es va retornar el nom original de Júpiter, però no l´escut. El 1946 es va demolir el seu camp de futbol per fer-los canviar d’emplaçament. L'any 1959 l´equip va recuperar els colors gris i grana tradicionals, però no va ser fins l'any 1990, en democràcia, que va tornar l´escut original al club.

Seguirem baixant per la Diagonal corrent com esperitats -els que puguin- que la cosa s’acaba i en una cursa de 10 kms s’ha d’apretar molt a partir d’ara, i més enllà del carrer de Bilbao, trobarem el km 9.

Km 9 al 10

Per la Diagonal seguirem travessant els carrers del Poble Nou, i no pararem de veure, a dreta i esquerra, sobre tot a la dreta, edificis avantguardistes a quin més espectacular. 

També a l’esquerra, a l’altra banda de l’avinguda, i a punt de deixar-la per girar pel carrer on està l’arribada, el de la Selva de Mar, hi veurem (potser no perquè serà de nit) el modern Parc Central del Poble Nou, dissenyat per en Jean Nouvel, el mateix arquitecte de la Torre Agbar, un parc d’allò més futurista. 

Tot no és tan bonic, però: darrera el parc es troba Can Ricart, del qual recordarem que és un espai que va constituir un símbol per al barri. Un patrimoni excepcional diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català certifiquen els especialistes. Va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Però gràcies a les reivindicacions del veïnat, s’ha salvat una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de tendències avançades. 

En arribar al carrer Selva de Mar girarem a la dreta i anirem a parar al mateix lloc on hem començat la cursa, a tocar de la Torre de les Aigües que hi ha a la Plaça de Ramon Calsina a la dreta del nostre pas. Una torre que va ser construïda l’any 1882 i que, pensada per a que servís per extreure aigua, no es va tenir en compte que el mar estava molt a prop, generava filtracions i l’aigua era salada. El fracàs va ser tan gran, que l’empresari que havia finançat l’obra no va poder superar-ho i es va llençar des de dalt de tot de la torre.

I per no acabar l’escrit amb una història tan macabre, cal dir que també molt a prop del final de la cursa, a la nostra dreta de l’arribada, passat la plaça de la Torre de Les Aigües, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril al segle XIX i s’ha conservat. l’estructura dels edificis. Ara en diuen Palo Alto, És una Fundació on hi ha diverses petites empreses i tallers, un d’ells el d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi del Jocs del 92 que, -no ho hagués dit mai- té un estudi on hi treballen més de 40 empleats. I una altra cosa: la Fundació Palo Alto també va servir de plató per filmar l’any 2002 la pel•lícula “El embrujo de Shangai” basada en la novel•la de Joan Marsé, amb l’Ariadna Gil de protagonista. 

Haurem enfilat el final de la cursa pel carrer Selva de Mar, alguns esprintant i tot; travessarem la línia d'arribada, i exultants per haver acabat la cursa en una data tan senyalada com el Cap d'Any i haver fet un temps magnífic, segur, saludarem als amics i amigues tot desitjant-los un feliç any nou. 

I contents. Perquè també nosaltres, com els nens, haurem trobat finalment l'Home dels Nassos...


                                                    -----o-----

Miquel Pucurull  Fontova

Web oficial de la cursa: http://www.bcn.cat/cursanassos/ca/

9.12.19

Córrer maratons per combatre malalties

Un fenomen de gran expansió i envergadura com és el córrer fa que es publiquin estudis a dojo sobre els efectes de la seva pràctica. A Internet n’hi ha per donar i per vendre.
Acostumen a ser enrevessats perquè estan fets i pensats per a la classe mèdica. Però sobre tot, són sovint contradictoris. Un dia en surt un que conclou que córrer va bé pel cor, i al cap de poc n’apareix un altre que alerta sobre els perills de fer-ho.

Jo, d’aquests últims no me’n llegeixo cap perquè acabes torrat. Prefereixo aquells que m’aporten optimisme. Com un de dos científics de la universitat anglesa de Bath, que conclouen que participar en esports de resistència, com la marató, fa que augmenti la capacitat del cos per combatre malalties. Contra la creença que fer exercici extenuant redueix el sistema immunològic, els doctors afirmen que les defenses augmenten molt en córrer llarga distància i després disminueixen momentàniament i, com a molt, pots refredar-te, però res més. Sostenen que el sistema immunològic es potencia amb aquests canvis.

El cert és que, si val la meva experiència, he de dir que, en efecte, després d’una marató acostumo a agafar un refredat. Però és de poca importància i dura molt pocs dies. En canvi, quan no corria, cada any enganxava la grip o una galipàndria majúscula i havia de fer llit. I ara, des que corro, només n’he fet un dia fa més de trenta anys. De moment, toco ferro.

Miquel Pucurull
09/12/2019

https://theconversation.com/does-running-a-marathon-increase-your-risk-of-infections-94769#link_time=1524055920

2.12.19

La Jean Bouin de nens i nenes no és el que era


Amics i amigues, diumenge passat es va celebrar a Barcelona la Jean Bouin, una de les curses més antigues  d’Espanya. Una prova que, em dol dir-ho, ha anat perdent interès i participants de manera clamorosa. I no em refereixo a la Open popular -que també, perquè del 2013 ençà n’ha perdut sis mil-, ni tampoc a la de sèniors federats, on ja no hi corren atletes de renom com abans, sinó, i molt especialment, ha deixat de tenir atractiu per als escolars. Es pot veure a les hemeroteques: fa uns anys, els alevins, infantils i juvenils, eren milers. Entre tres i quatre mil es concentraven a Montjuïc en els anys noranta per celebrar el que era un gran dia de l’esport. I l’altre dia, comptant tots i totes els d’aquestes categories, no arribaven a set-cents. Em sap molt greu dir-ho: no sabem engrescar als nostres nens i nenes a que practiquin atletisme. A que corrin o saltin, enlloc de dedicar-se a jugar asseguts en una cadira els desafortunadament anomenats ‘e-Sports’. I aquesta és una situació seriosa per la importància que té l’atletisme com element formatiu dels homes i dones del futur. Crec, fermament, que els pares i els  educadors han de prendre consciència de l’assumpte. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
01/12/2019

27.11.19

Cursa de Bombers’2019 FISONOMIA


Km 0 al 1

El diumenge 1 de desembre correrem la Cursa de Bombers, una de les més multitudinàries de Barcelona i la que va experimentar més creixement en poc temps. La primera que es va fer -l'any 1999- érem escassament 3.000 finalistes i es va  arribar a gairebé 24.000 el 2013. L'any 2015, la organització va tenir molts errors: van pujar el preu de 17 euros a 20, van fer la sortida i arribada en llocs diferents, s'havia de pagar 3 euros perquè et portessin la bossa de la roba a l'arribada, va ser nocturna...En fi, la gent no és tonta i la cursa va perdre 7.000 participants. Afortunadament, els organitzadors actuals són uns altres, han baixat el preu,  s'ha tornat al circuït antic i a fer-la pel matí, etc. Però deixem-ho. Aquest escrit no va d'això; va de parlar del seu recorregut, del que ens trovarem o el que hi havia .

La sortida és en un lloc amb sabor a antic. Malgrat que el terme pugui semblar pejoratiu, res més lluny del sentit que li vull donar: em refereixo a la Barcelona antiga. És així perquè sortirem de davant de l’Estació de França i de l’entrada del Parc de la Ciutadella, dos indrets més que centenaris. Només cal dir que al Parc, a finals del segle XIX, hi havia una caserna, precisament, de bombers. I també, a pocs metres de la sortida, darrera la porta d'entrada del Parc, un camp on jugava el Barça a futbol l'any 1909. De fet, va ser un del seus primers terrenys de joc, un dels molts que va tenir en els anys propers a la seva fundació.

L’Estació de França, a la nostra esquerra, també en té d’història: la més significativa segurament és la que es refereix a la sortida d’aquí mateix, del primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Volien boicotejar la idea i per desprestigiar-la es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per tal de greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar, el rumor va fer-se creïble, fins al punt que, després de tants anys, encara circula la llegenda per atemorir els nens del barri del Born...i de tot Barcelona.

Com que serem molts a la cursa, no podrem sortir gaire de pressa (Què bé, per a alguns, com un servidor...) i potser ens podrem fixar amb l’edifici que hi ha a la nostra esquerra, passada la Plaça Palau, els Pòrtics d’en Xifrè del Passeig d’Isabel II, sota dels quals hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de Barcelona. El nom prové de quan es va inaugurar: com que el local no tenia rètol, un periodista li va posar “El de les set portes”, i així s’ha quedat fins els nostres dies. És un establiment que a qualsevol hora, sigui la que sigui, et donen de menjar. Sovint s’hi veu gent que a primeres hores del matí es mengen una paella. Per cert, la Paella Parellada -una tradició del restaurant- és boníssima per recuperar-se d’una cursa, sabut que els hidrats de carboni són molt bons per abans i per desprès.

Enfilarem el Passeig de Colom, i si la cursa l’haguéssim corregut fa molts anys, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso. L’any 1917 hi havia un hotel en el número 24, el Ranzini, on s’hi allotjava una novia seva, Olga Khokhlova, una ballarina russa que estava a Barcelona de gira, que més tard va ser la seva primera dona, i ell. Des del balcó de l’habitació, s’inspirava per pintar algun quadro.

 
'El passeig de Colom'. Picasso 1917

I a propòsit de la cosa aquesta de “si haguéssim corregut la cursa fa molts anys...”, si ho haguéssim fet abans de l’any 1848 que dèiem, no hauríem vist el Monument a Colom (km 1)... perquè encara no hi era.

Km 1 al 2

Passat l’indicador del Km 1 no sé si la cursa s’haurà ja esponjat prou per començar a córrer una mica còmodament, però no ho crec. Tot i així, tant és. A mi, al contrari de molts que conec, m’agraden les curses on hi corre molta gent. I no m’importa córrer a poc a poc els primers quilòmetres. Ja avançaré més tard...si puc.

Passarem per sota del Monument a Colom i potser, en fer-ho, recordarem la polèmica que de tant en tant s’enceta respecte del lloc on va néixer el bon home. O potser ens preguntarem si es veritat el que diuen alguns sobre cap on indica el seu dit. Aquesta sí que és bona: hi ha qui diu que quan van muntar l’estàtua es van equivocar; la van entregirar, i en lloc de senyalar Amèrica senyala Almeria. I circula una altra versió també xocant: la de que hagués tingut de senyalar cap a la Rambla, però van considerar que la gent no ho hauria entès, i els va sembla millor que ho fes cap el mar.

Passarem per davant de Les Drassanes -l’edifici de l’Edat Mitjana, ara un museu i abans el lloc on feien els vaixells- vorejarem aquella rotonda tant lletja que va construir-se en el mateix indret on s’embarcaven i desembarcaven càrregues de carbó (la Terra Negra en deien) i agafarem el Paral•lel.

Al costat dret tindrem la part que es conserva de la muralla, amb la Porta de Santa Madrona ben aviat. Ara restaurada i tancada, aquesta era una de les portes d’entrada a la Barcelona emmurallada, que donava accés a la zona més populosa de la ciutat, la que després, i fins els nostres dies, va ser el Barri Xino. Quan passarem per davant imaginarem el tràfec que hi deuria haver fa segles. Malfactors entrant i sortint. meretrius a l’aguait de clients, gent de malviure... i ciutadans de bé, que també en devien haver.

Resultado de imagen de Porta de Santa Madrona
Porta de Santa Madrona a les primeries del segle XX
 

Una mica més enllà, avançant pel Paral•lel, passarem per davant del Parc de les Tres Xemeneies a la nostra esquerra. El que ara és el Parc, molts anys enrere era un espai de terra de cultiu anomenat Les Hortes de Sant Bertran. Res a veure amb el que amb el temps va ser l’espai on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera.

Un apunt: en el segle XVII, aquí mateix, a Les Hortes de Sant Bertran, un dissabte de 1640 va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I una llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel per on estem corrent- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

En passar per davant del Parc, podrem veure, a més a més de les xemeneies -que són una icona de la ciutat- una cadira enorme en un costat, una dinamo i unes vàlvules gegants. La cadira no sé que vol significar; les altres peces sí: serveixen per recordar que en aquest lloc hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca, que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica a la ciutat. Dic que la cadira, enorme per altra banda, no sé que representa perquè a l'empresa de personal assegut no n'hi havia; el que hi havia eren obrers que pencaven de sol a sol. I per quatre quartos, s’ha de dir. Fins al punt que l’any 1919 les queixes dels treballadors reclamant menys hores de treball i un salari digne, va desenvolupar una vaga que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, un obrer va morir a trets de la guàrdia civil, però el govern espanyol es va veure obligat a establir una jornada de treball de 8 hores.

No ens posem transcendents, tot seguit passarem per la zona del Paral•lel on anys enrere hi havia el que s’anomenava el Broadway Barceloní. Tabernes i petits teatrets de fusta els darrers anys del segle XIX, i cafès concert, teatres i cabarets més tard, configuraven un sector on regnava la gresca i la xerinola a tota hora. Abundaven les classes populars, però també hi anaven les benestants. Gairebé tot estava permès, i els assidus gaudien tot transgredint les normes de l’època. La gent que hi anava deuria treballar poc, perquè a l’indret causava furor el que deia l’escriptor Josep Maria de Sagarra als anys vint sobre el treball: “El treball és la cosa més poc artística, més poc intel•ligent que es coneix”

Es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor del Paral•lel, com el Teatre Apolo, el Victòria i El Molino, poc abans del Km 2, per davant dels quals passarem en aquest tram, i el Condal una mica més enllà, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut.

Km 2 al 3

El Molino
fou el local més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Fa poc temps, després d’haver estat tancat molts anys, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat la façana –ho veurem perfectament- i remodelat totalment el seu interior i l’han tornat a engegar. Els espectacles, però, i els seus espectadors no tenen gran cosa a veure amb els d’abans. El Molino va ser testimoni d’un temps ja passat. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch fa anys, quan deia que “...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta artistes; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet”.

No està massa clar el per què se li diu Paral•lel al carrer. Hi ha qui diu que li va donar el nom un bar que hi havia el segle XIX, que es deia així per la recomanació que li va fer un astrònom de l’Observatori Fabra a la mestressa de l’establiment. Altres diuen, i és la versió que sembla més rigorosa, que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 i l'hi ho va posar en Cerdà. El que és cert es que no sempre s’ha dit així. Durant el franquisme el nom oficial era Avenida del Marqués del Duero, tot i que la gent li deia Paral•lel, o millor dit, Paralelu.
No ens trenquem les vestidures, encara que no sembli un català polit, en aquella època se li deia Paralelu. Els mateixos escriptors i periodistes que escrivien en català, l’anomenaven així, un d’ells Ramon Barnils, que en un dels articles que sovint feia de la zona s’hi referia: “Com deien al Paral•lel de Barcelona quan era el Paralelu”.
 

El Molino. Anys seixanta

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui, no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la Quaranta cèntims , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot que cridant a la vaga destrossava el mobiliari dels cafès que es negaven a tancar les portes, o tombava tramvies, o s’enfrontava als guàrdia civils...

També, al Paral•lel, hi veurem algunes cases damunt de porxos. Una particularitat del carrer que corresponen a una època de fa més de cent anys, en la qual els constructors evadien l’ordre que els obligava a edificar els habitatges amb una distància concreta entre la porta d’una casa i la del davant, fent que els pisos sobresortíssin, amb la qual cosa aconseguien que tinguessin més metres dels que haurien estat.

Una altra particularitat del Paral•lel, i aquesta si que no ha canviat, és que el carrer puja (el Paral•lel puja una mica, que hi farem...). Ho comprovarem sens dubte fins que girem per Entença, poc desprès del senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Tot corrent pel Paral•lel, no podem obviar, ara que l'abandonarem en aribar al carrer Entença, que a l’esquerra hi ha el Poble Sec. Urbanitzat abans que l’Eixample d’en Cerdà del que forma part el Paral•lel, el Poble Sec és un barri entranyable es miri per on es miri. Li deien L’Eixample de Santa Madrona a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Molts catalans però també molts aragonesos abans, i molts paquistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat) fan del lloc un espai singular. Un barri on un s’hi troba bé, i per si li faltés alguna cosa, al juliol organitzen una cursa magnífica, que també agafa part del Paral•lel.


Quan es parla del Paral•lel del feliços vint del segle passat, se sol evocar un lloc on tot era diversió. És cert, però la guerra del 36 ho va trastocar tot. A partir de la postguerra va entrar en decadència i no va ser el que era, en absolut. Hem dit en aquesta fisonomia que el Paral•lel per on estem pujant va ser un punt on la gresca estava assegurada. I ara que estem a punt de deixar el carrer per endinsar-nos al barri més tranquil de Sant Antoni, és just que fem una referència a que, també, els efectes de la guerra hi van ser presents, com a la resta de la ciutat.

Malgrat tothom diu que la gloriosa època del Paral•lel és difícil que retorni, s’estan fent esforços en aquest sentit. Fins i tot, en Ferran Adrià ha obert un establiment a tocar el carrer Entença, a la nostra dreta, per davant del qual passarem. És un bar de tapes -no podia ser d’altra manera que un lloc per menjar i beure- i li ha posat el nom de Tickets; (al costat hi ha posat també una coctelera amb el nom de 41º), que sembla com si el famós cuiner desafies tot el que es diu sobre el temps ja passat de la zona. El local és singular: està dividit en uns espais temàtics, als quals els hi ha posat també un nom. Així, una de les barres és la Presumida, per menjat tapes del mar; l'Estrella per a les begudes; el Garatge per als plats a la graella; el Nostromo, per a les barquetes d’estil futurista; i la Dolça, que recrea una carpa de circ amb màquines de cotó de sucre i granissades.  El preu del sopar a base de tapes costa al voltant del 80 euros. I pel que diuen, costa trobar-hi taula.

Deixarem el Paral·lel en arribar al carrer Entença, i si mirem a la dreta veurem la Casa dels Cargols. Un casa de pisos de color rosat, on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge.

Girarem a la dreta per agafar Floridablanca. Un carrer que no és desconegut per als que correm: aquí comença i acaba una altra cursa mítica de Barcelona com és la del Barri de Sant Antoni. El carrer és pla i ens anirà bé després de la pujadeta del Paral•lel. Un nom força poètic el de Floridablanca. Correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Murcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.

Per Floridablanca haurem anat a bon ritme fins al carrer Urgell on girarem per pujar-lo fins la Gran Via. En el moment de girar ens cridarà l’atenció una casa decorada per uns okupes que hi habitaven fins que van ser desallotjats: s'anomena La Carboneria, i certament, els grafiters van fer una obra d’art. Pel que diuen al barri, eren gent molt maca (feien un munt d’activitats socials per als veïns). Quan hi eren penjaven escombres a la façana que els hi duia la gent per “escombrar l’especulació”. Data de 1864 i és el primer edifici de l'Eixample de Cerdà.
 

La Carboneria

Urgell amunt, en trobar el següent carrer, el de Sepúlveda, hi veurem l’indicador del Km 4. En aquest punt, quan hi passi el que subscriu (i els que vagin al seu costat), ja hauran arribat a la meta de la cursa els primers; moment en el qual pensarem que -aquí va una refelexió- els que ens agrada córrer gaudim molt més que els que van al davant perquè correm molta més estona.

Km 4 al 5

Seguirem per Compte d’Urgell fins la Gran Via pel carrer que dona nom a un compte de l’edat mitjana, en Jaume II, a qui la historia anomena El Dissortat. Certament, el pobre home ho va ser de desgraciat: no tan sols no va arribar a rei de la Corona d’Aragó, quan sembla ser que li pertocava, sinó que, enfrontat amb qui havien escollit, va ser destituït del seu comptat després d’haver-se de rendir en un setge, i va morir en captivitat a la presó.

En arribar a Gran Via, doncs, girarem a la dreta i l’enfilarem. Plana com és, permetrà allargar la petjada, que ja començarà a ser hora si volem -com sempre que ens posem un dorsal- fer marca.

Per la Gran Via, el carrer més llarg d'Espanya i d'Europa -oficialment la Gran Via de les Corts Catalanes, un nom també força llarg que, curiosament, quan es va urbanitzar en l’època d’en Cerdà només es deia carrer N- passarem la Plaça de la Universitat. A la nostra esquerra ens farà costat l’edifici que li dóna nom a la plaça; edificat el 1874, fou el primer que es va construir més enllà de les muralles. No cal dir que Barcelona té Universitat des de molt abans. El 1536 va inaugurar-se la primera, al cap de munt de la Rambla, en el mateix lloc on ara hi ha el teatre Poliorama. Quan la ciutat va estar sotmesa i arrasada el 1714, la Universitat de Barcelona va haver d’anar a parar a Cervera. Com aquell que diu a quatre passes. I no va ser fins el 1837 que va poder tornar, ocupant un antic convent del carrer Carme fins el 1874, quan es va inaugurar l’edifici històric per davant del qual passarem.

Més endavant, també a l’esquerra, ens trobarem un altre notable edifici, el majestuós Coliseum, inspirat en el de l'Òpera de Paris. Ara és un teatre i abans fou un cinema, davant del qual hi ha un monument -uns simples barres metàl•liques, no gaire afortunades per al meu gust- en memòria d’un sagnant bombardeig que hi va haver a tocar, passada la cruïlla de Gran Via-Balmes durant la guerra civil. Es diu que va ser el més terrorific de tots els que es van fer: una bomba llançada per un avió italià va esclatar sobre un camió militar que duia explosius.

Cine Coliseum. 1938


 














Un apunt: als baixos de l’edifici del Coliseum hi ha un un club de billar, el Barcelona, fundat el 1927, on s’hi han fet campionats del món i tot. Del billar hi ha controvèrsia: es diu que és un joc, i també que és un esport. De fet, tot i que finalment no va ser inclòs en els Jocs Olímpics del 2004, va esser proposat i va obtenir la carta olímpica. Joc o esport, es practica des de fa segles. Els primers que ho van fer-ho, els nobles a l’edat mitjana, però hi ha qui diu que ja hi jugaven els grecs. A Espanya es va fer molt popular el billar entre la noblesa del segle XVII, quan en lloc de boles usaven pilotes. De llavors ve el dir que és un pilota la persona que ofereix excessives atencions a una altra. Així se’ls hi deia als cortesans i nobles que jugaven amb Ferran VII, els quals deixaven les pilotes (o boles de billar) de manera que al rei li resultés fàcil fer una carambola. Un curiós fet que també és l’origen de la famosa frase: "Así se las ponian a Fernando VII”.

Els que hi juguen diuen que el billar és molt relaxant. I precisament a l’alçada del lloc on s’hi juga ens trobarem el Km 5. No ens hi quedarem, tot i que, escopetejats com anirem i traient el fetge per la boca, més d’un, potser, haurem de superar la temptació.

Km 5 al 6

Barcelona es transforma constantment. Hi ha espais, com el sector pel qual estem passant que ahir hi havia una sabateria i avui hi ha una cafeteria; avui un bar i demà una oficina bancària. I això sempre ha estat així. Passat el Coliseum, a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on ara hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver El Oro del Rhin, un dels cafès més concorreguts de la Barcelona de mitjans del segle passat. 


El Oro del Rhin. Anys quaranta
 
Creuarem la Rambla de Catalunya, on al mig hi ha la divertida escultura del Toro Pensant a la nostra esquerra, i passarem per davant d'un altre dels llocs que han anat canviant al llarg del temps: l’hotel Avenida Palace. El que ara és un hotel de luxe, va ser inicialment un cinema, el Metropolitan Cinemaway. El lloc, el 1908, era un solar i s’hi va instal•lar durant tres anys aquest cinema, que era una curiosa atracció que causava furor a Europa. Simulava l’interior d’un vagó de tren, amb moviment i tot, al fons del qual es projectava una pel•lícula de 10 minuts en una pantalla que permetia als espectadors veure reportatges com si anessin de viatge. Anys després s’hi va aixecar un cinema de veritat, l’Ideal, i un altre més al cap d’un temps, el Palace Cinema, que es va tancar per obrir un saló de té i restaurant amb el nom de Casa Llibre fins el 1952, quan es va construir l’hotel actual

Tot seguit passarem per davant del Comèdia, un cinema actualment -un teatre abans- que va ser un palauet construït el 1887 per al polític i comerciant de peix, Frederic Marcet. De fet, l’edifici, a la Gran Via cantonada Passeig de Gràcia, és conegut com el Palau Marcet, i és un dels pocs palaus urbans anteriors al modernisme que es conserven a Barcelona.

En front, a l’altra cantonada, hi ha una joieria, la Tous -fins fa uns anys la Roca- que va ser dissenyada per Josep Lluis Sert l’any 1935 i forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Ocupa el lloc del Bar Torino, un dels establiments més famosos del modernisme. El Torino es va inaugurar el 1902 i va durar fins el 1911, moment en el qual la seva façana va ser desmuntada i traslladada al restaurant Grill del carrer Escudellers. Des de 1911 al 1935, on ara hi ha la joieria, hi va haver una botiga d’objectes d’art.

Un apunt: els orígens de la joieria Tous, avui en dia una empresa multinacional amb botigues a 45 països i més de 1.800 empleats, provenen d’un matrimoni de Manresa que a les primeries del segle passat es dedicaven a reparar rellotges en un taller. L’emblema de la firma és el famós os, la idea del qual va sorgir quan una de les netes dels fundadors va veure fa anys un osset de peluix en un aparador i va pensar que, donat que tothom n’ha tingut un, la seva imatge portaria records entranyables.

Parlant de transformacions, davant, a la cantonada de la dreta, també hi ha un immoble que n’ha tingut. El que avui és un espectacular edifici que ocupa l’espai del que va ser l’habitatge del marquès de Marianao, un senyor que va fer fortuna a Cuba i es va fer construir un sumptuós palauet al Passeig de Gràcia a les primeries del segle passat, com molts altres burgesos de l’època. Se’l va vendre i el van enderrocar per construir un bloc per a oficines i pisos, i també, fins fa uns anys, la seu del Banc Vitalici. L’any 1992 s’hi va instal•lar la multinacional britànica Virgin amb un imponent megastore de 1.500 metres quadrats, on venien discos i videos. Quan al cap de sis anys van tancar les portes, potser perquè els top manta ja havien aparegut i el jovent es baixava la música per l’ordinador, es van formar llargues cues durant quinze dies per comprar discos a preus rebentats. Actualment, als baixos de l’edifici hi veurem una botiga de Zara, un altre fenomen comercial que s’estudia a les escoles de negoci: l’any 1975 un gallec espavilat obre una tendeta de peces de roba a Arteixo, un poble a prop de La Corunya, per vendre les que feia en un petit taller de la població. Actualment, la botiga del Passeig de Gràcia per davant de la qual passarem, és una de les 1.422 que té en 76 països.

Avançarem, i un parell de carrers més enllà del passeig ens trobarem amb l’Hotel Palace a la dreta del nostre camí, Davant de l’hotel, al mig de la Gran Via, hi ha una font amb la Diana coberta per un vel. Fins el nens dels parvularis saben que a aquesta deessa se la representa nua, però quan van fer l’escultura per posar-la aquí, fa noranta anys, l’ajuntament de llavors li va demanar la màxima discreció a l’escultor... i no en parlem més.

En aquest hotel de luxe construït el 1919 -ara el Palace, però tothom li diu el Ritz- s’hi ha allotjat un munt de personatges. Un d’ells en Heindrick Himmler, la mà dreta de Hitler i cap de la SS i la Gestapo, en una visita que va fer a Catalunya l’any 1940. Va anar a Montserrat -on no va ser rebut per l’abat que es va excusar en no saber parlar alemany- i es va deixar homenatjar a Barcelona per les autoritats del moment (feixistes, naturalment, perquè estem parlant de just acabada la guerra), que malgrat el desplegament de seguretat que van fer per protegir-lo, no van poder impedir que en un lladre li prengués la cartera que tenia a l’hotel. Va córrer el rumor de que contenia documents relacionats amb el Grial (la copa que es diu que va usar Jesús durant el sopar amb els apòstols), que els nazis suposaven -ves quines coses- que estava guardat a Montserrat. El cert és que la cartera del sanguinari Himmler no va aparèixer -s’han escrit llibres sobre l’afer-, i no es va saber mai que hi duia a dins.
 

Himmler sortint del Ritz en la seva visita a Barcelona

Quatre passes més -ja hem convingut que seran llargues pel ritme que durem- i arribarem a l’alçada de Bailén, un nom de carrer dedicat a una batalla que hi va haver fa dos-cents anys contra el francesos en aquest poble de Jaén, i ens trobarem amb el senyal del Km 6.

Km 6 al 7

Una mica més enllà d’on hem trobat l’indicador del km 6, entre el carrer Bailén i la Plaça Tetuán, va haver un accident fa anys que va causar la mort d’un català universal. El 7 de juny de 1926, un home amb aspecte de rodamón que caminava per la Gran Via va ser atropellat per un tramvia. Va ser portat a una casa de socors de la Ronda de Sant Pere i més tard a l’hospital de la Santa Creu del carrer del Carme. Van trigar en reconèixer aquell ancià de barba blanca que havia ingressat greument ferit; no es va adonar ningú, fins moltes hores després, que l’accidentat no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudi. Va morir al cap de tres dies.

Seguint per la Gran Via arribarem a la Plaça de Tetuan en un no res. Aquesta plaça és una de les més grans de l’Eixample, però em sembla que s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent.

Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un dels primers gratacels que es van construir a Barcelona.

En aquest tram per on estem passant no hi ha res gaire destacable, si exceptuem la plaça de toros Monumental a Gran Via – Marina. Un lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. Deia que la plaça és un lloc una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.
 
Entrada per veure els Beatles







  

Davant de la Monumental deixarem la Gran Via , baixarem pel carrer de la Marina i travessarem el de Casp i el de Ribes per anar a trobar el senyal del Km 7.

Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, li ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el de Ribes, se'n diu perquè antigament era la carretera que conduïa de Barcelona a Ribes de Freser.

Km 7 al 8

Per Marina arribarem a Ausiàs March tot seguit, un carrer amb el nom d’un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, Veles e vents. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest vuitè quilòmetre.

Agafarem Ausiàs March girant a l’esquerra i l’enfilarem fins el Passeig de Sant Joan.
Arribant-hi, creuarem de nou el carrer de Ribes, a tocar de la Plaça de Fort Pienc a la nostra esquerra, on hi ha un centre cívic molt actiu.

Un apunt sobre el nom de Fort Pienc, el barri on estem ara: el Fort Pienc era un antic fort militar que va fer construir Felip V. Formava part d’una sèrie d’instal•lacions de l’exercit -una d’elles la Ciutadella- per tal de mantenir a ratlla a la ciutat després de la guerra del 14. El fort estava situat a quatre passes d’on estarem corrent, al voltant del que és ara l’Estació del Nord, el lloc on sovint anem per recollir els dorsals de les curses. El rei li va posar el nom de Pio de Saboya, que era el capità general de Catalunya i a qui l’any 1720 li havia atorgat el títol de marquès de Castel Rodrigo, conde de Lumiares, principe di San Gregorio i duque de Nochera, quasi res. Però la gent li va dir des del primer moment Fort Pius, i va derivar en Fort Pienc ningú sap perquè. El que se sap és que l’any 1868, aprofitant un canvi polític, la població va exigir l'enderrocament de la ciutadella i el Fort Pienc, i les pedres d’ambdues fortificacions es van fer servir per edificar l’esglèsia de Sant Martí del Clot.

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

Molt aviat arribarem al Passeig de Sant Joan. Girarem a l’esquerra i el baixarem fins la Ronda de Sant Pere, davant per davant de l’Arc de Triomf.

Una observació a propòsit: els arcs de triomf són monuments que provenen de quan els romans els aixecaven per commemorar les victòries en alguna batalla. A Barcelona no va ser així: es va construir com a porta d’entrada de l’Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que va donar un enorme impuls a la ciutat. Els que no tenim gaire bona vista no ho podrem veure, però a la façana que tindrem davant hi ha una inscripció que hi diu Barcelona rep les nacions.

En girar per agafar la Ronda de Sant Pere, a l’esquerra, hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, Al meu aire, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenaria, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.


Monument a Lluís Companys

Pocs metres més enllà del monument a Companys, al començament de la Ronda de Sant Pere, ens trobarem amb l’indicador del Km 8. Ens en quedaran dos, que els farem, de ben segur, a tota pastilla... especialment l'últim, que és de baixada.

Km 8 al 9

Avançarem per la Ronda de Sant Pere, un dels carrers de Barcelona que, especialment a la zona del seu començament, ha canviat més d’aspecte els darrers temps. En uns anys s’hi ha instal•lat una gran quantitat de locals regentats per xinesos, botigues de roba, supermercats, perruqueries, bars i tendes de queviures... Fins al punt que, el veïns del barri ja anomenen Chinatown de l’Eixample a la zona. Tant és així, que una oficina de La Caixa que hi ha a la Ronda té un empleat xinés per atendre els seus paisans.

Aquest comerços xinesos contrasten amb un local que hi ha tot just al començar la Ronda, el restaurant Casa Rafols. Es va inaugurar el 1911 com  Ferreteria Rafols, un establiment familiar on venien claus, que fa poc es va reconvertir en un restaurant . En passar veurem un retol que recorda el seu origen.

S’ha de dir que també hi ha alguna botiga excepcionalment diferent a les xineses. En front del nou restaurant, a la nostra dreta, hi ha una singular llibreria especialitzada en novel•la fantàstica i de ciència ficció, on també s’hi pot trobar pel•lícules d’aquests gèneres, còmics, i jocs de rol. Per si a algú li interessa, la llibreria es diu Gigamesh.

Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la resistència que aquest conseller en cap del Consell de Cent -la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir infructuosament fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer, a tope, els gairebé dos quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.

Com que anirem de pressa, en un no res arribarem a la Plaça Urquinaona. El nom correspon a un bisbe gadità que hi va haver a Barcelona el segle XIX, de qui es diu que estimava molt la terra que el va acollir i, devot com era de la Verge de Montserrat, va morir invocant la Moreneta.

No ens hi entretindrem, però a la plaça hi ha algunes coses interessants. A la nostra dreta el primer gratacels que es va construir a Barcelona, a l’altre costat el Teatre Borràs (nom d’un insigne actor català de fa cent anys, que ara s’esgarrifaria en veure les obretes que s’hi fan). I més coses es podrien veure si no s’haguessin enderrocat. No ho dic amb recança: les ciutats es transformen. Així, hi va haver una magnífica casa construïda a les primeries del segle passat que pertanyia al marquès de Sentmenat. La van tirar per construir un edifici d’oficines de discutible atractiu el 1974. Fins fa uns anys, el local que ocupa ara el pub irlandès George Pyne, hi va haver un dels molts cinemes desapareguts, el cine Maryland, inaugurat el 1934. El que són les coses, en els primers temps el local va estar molt vinculat a moviments cristians conservadors -la sessió inaugural va ser a benefici de l’Asil de Sant Joan de Déu-; més tard es va especialitzar en projectar pel•lícules de qualitat (d’art i assaig se’n deien) i els darrers vint anys de la seva existència va ser una sala X.

 
Estació del metro d’Urquinaona. Mitjans del segle XX

No voldria semblar melancòlic. A tocar de la plaça, al número 6 del carrer Roger de Llúria, es conserva el famós Casa Alfonso, un establiment que es va inaugurar el 1934, on es menja un dels millors pernils de Barcelona. Deixarem la Plaça Urquinaona i baixarem per la Via Laietana. Ens impressionarà veure la marea de corredors i corredores que s’estendrà al llarg del carrer, davant nostre, tots vestits d’igual manera (amb la mateixa samarreta vull dir), una estratègia de màrqueting de la marca que organitza la cursa que a alguns no ens agrada gaire...però passem pel tubo, i aprofitant la pendent de baixada, ens deixarem anar per arribar al Km 9 poc després de passar per davant d’alguns edificis singulars com el de l’antiga seu de La Caixa, que sembla talment una esglèsia, i altres sense atractiu, com el de la Jefatura Superior de Policia, un inmoble sinistre on, durant el franquisme,
els seus despatxos eren un centre de tortura dels oponents al règim.
 

Km 9 al 10

No cal dir que la Via Laietana la baixarem escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Tot i així, en passar tot baixant i creuar la plaça d’Antonio Maura, no deixarem de donar un cop d’ull, a dreta i esquerra, per veure la Catedral i el Mercat de Santa Caterina. Val la pena, encara que sigui de reüll. També, una mica més avall, mirar a la dreta per admirar les muralles i la part del darrere del palau reial al creuar la plaça de Ramon Berenguer. Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats, té molt poques estàtues eqüestres. La que hi ha en aquesta plaça és una d’elles. Solemne, veurem a Ramon Berenguer III 'El Gran', dalt d’un cavall -al qual se li va trencar la cua i en afegir-ne una altra la van fer més llarga del comte-.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al tràfic, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen la Plaça del Rei. Un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Des d'Apartado de Correos 1001, una de policíaca dels anys cinquanta que va tenir un enorme èxit, fins a Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del carrer simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida.

També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altre per on estarem passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació fantasma en diuen alguns).
Girarem a l’esquerra, contents de veure que fa poc s'ha retirat l’estàtua del senyor Antonio Lopez de la placeta que hi ha (una escultura que molta gent es preguntava com és que estava aquí perquè era un indià que traficava amb esclaus) i enfilarem de nou el Passeig d’Isabel II per on hem passat al començar, i anirem directes a l’arribada, també al mateix punt de la sortida. Abans d’arribar travessarem la Plaça de Palau. Una curiositat: si aquesta cursa l’haguéssim corregut l’any 1856 (ja he dit que avui tinc la dèria d'imaginar-m'ho), hauríem trobat l’escultura del Geni Català -l’àngel alat que hi ha dalt d’una font al mig de la plaça- sense els seus atributs. El senyor bisbe de llavors els hi va treure personalment a cops de martell, pocs dies després de ser inaugurada per l’escàndol que produïa la seva visió, segons s’explica en el llibre 'Curiositats barcelonines'.

I potser, posats a imaginar, en arribar al Km 10 i passar la meta d'aquesta cursa tan esplèndida pel seu ambient, si l'haguéssim fet en aquella època...ens hauríem trobat alguns bombers de la caserna que tenien al Parc de la Ciutadella.

                                                                         
                                                         ---------O---------

Miquel Pucurull Fontova


Web oficial de la cursa: http://cursadebombers.barcelona/