31.12.17

Més de seixanta curses a l'any a la ciutat de Barcelona

El córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. La prova és que cada cop hi ha més curses. Una mostra, les de Barcelona. (Veure relació al final del text)

A la ciutat de Barcelona hi ha 62 curses a l’any. Algunes tenen dues o més distàncies, amb la qual cosa, n’hi ha un total de 74 per triar.

A banda, n’hi ha 12 de muntanya que es fan a Collserola, també amb la variant de més d’una distància; és a dir, 18. Cal afegir una triatló, una aquatló i tres curses d’orientació. En total, se celebren gairebé 100 curses a l’any entre Barcelona i Collserola. 97 per a ser exactes, suposant que no n'hi hagin més de les que he pogut comptabilitzar, extretes bàsicament del calendari de Runedia.

Una observació important és que l’increment ha estat molt gran en els últims cinc o sis anys. Així, centrant-nos en les d’asfalt que es fan pels carrers de la ciutat, que és d’on conservo dades, l’evolució ha estat:
La progressió és espectacular.
S’entén que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses. A mi ja m’agrada que sigui així: m'agrada molt que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui per als ciutadans a peu (i els que correm) i no per als automobilistes.
..................

Miquel Pucurull
19/02/2017

25.12.17

Zamperini, l'atleta invencible.

De tant en tant el cine ens ofereix pel·lícules que tenen a veure amb l’esport. El 2014, una titulada “Invencible” (Unbroken), dirigida per Angelina Jolie, inspirada en fets reals, en concret en la vida d'un atleta olímpic anomenat Louis Zamperini.

Louis Silvie Zamperini va néixer a Olean, Nova York, el 17 de gener de 1917. Quan era un nadó es va traslladar a Califòrnia amb els seus pares, immigrants italians. De petit va ser amb freqüència víctima del que ara en diem bullying, en bona mesura perquè no parlava bé l'anglèsEn l'adolescència es va acabar transformant en un delinqüent pels seus petits però continus robatoris. Per això, i en un intent d’encarrilar-lo, la seva família va tractar que dediqués temps a l’esport. Explicava que, un dia, el seu germà es va cansar de que la policia arribés a casa per parlar d’ell i va pensar que l'atletisme podria ser la resposta a tot aquell problema. Poc a poc, córrer es va anar convertint en la seva passió. «El repte més gran de la meva vida va ser durant la transició d'adolescent errant i indisciplinat a atleta. Però vaig decidir que havia de triar entre continuar amb la meva vida delictiva, o decidir-me a ser corredor. El reconeixement de la gent valia la pena. I quan ho has notat és bastant dolç, així que em vaig fer a la idea que seria un atleta i vaig començar a entrenar de forma gairebé fanàtica. Així fins que vaig guanyar la meva primera cursa, després va venir una altra i una altra»,

El 1934 va establir el rècord juvenil de la milla en 4:21.2, una marca que es va mantenir en la seva categoria durant 20 anys. En un encontre classificatori dels campionats de Califòrnia va guanyar una setmana després. Els seus èxits atlètics van ajudar-lo a aconseguir una beca a la Universitat del Sud de Califòrnia i una plaça a l'equip olímpic dels Estats Units pels Jocs Olímpics de 1936 a Berlín, on va competir en els 5.000 metres. No va ser especialment brillant a la final. Va quedar vuitè, però la seva última volta a la pista deuria ser molt bona perquè el mateix Adolf Hitler va voler conèixer-lo en persona: "El noi d'aquesta última volta ràpida!", va demanar el Führer. Amb 19 anys, es va convertir en l'olímpic nord-americà més jove de l'especialitat fins a aquella data.


Tres anys més tard, poc després de graduar-se, es va allistar per combatre al Pacífic durant la segona Guerra Mundial. El 27 maig de 1943 el seu avió va caure al mar a més de mil quilòmetres a l'oest de les illes Hawaii. Tres dels onze membres de la tripulació van sobreviure (un va morir setmanes després), però els dos supervivents, que van ser donats per morts (la família d'ell va rebre un telegrama de condol signat pel president) van passar un mes i mig a la deriva en una bassa de salvament, defensant-se com podien dels taurons i alimentant-se d’albatros i peixos. I en arribar a les illes Marshall van ser capturats pels japonesos.

Els van traslladar a un camp d'internament al Japó, on passarien la resta de la guerra. Allà, Zamperini va ser objecte de tortures i maltractaments de Mutsuhiro Watanabe, un caporal considerat com un dels principals criminals de guerra. Guiat pel sadisme i el desig d'humiliar a un esportista olímpic va fer tot el possible per acabar amb la resistència de Zamperini. Però aquest va ser capaç de sobreviure altre cop i de convertir l’humiliador en humiliat, com en una ocasió en què va batre un atleta japonès en una cursa organitzada per ridiculitzar-lo.

Acabada la guerra, víctima de depressions, es va sumir en l'alcoholisme, del qual el va treure un predicador. Es va casar i va tenir una filla. Va tornar al Japó per fer un relleu amb la torxa olímpica dels Jocs d’hivern de Nagano’98, el mateix lloc que va ocupar el camp en què va ser presoner. La fama com a celebritat va adquirir proporcions gegantines quan el 2010 van publicar la seva biografia, una història de supervivència, valor i resistència durant la II Guerra Mundial. El llibre "Invencible" es va convertir en un èxit de vendes i va inspirar la pel·lícula que va dirigir Angelina Jolie.


Influit pel evangelitzador que el va rescatar de l'alcohol, Louis Zamperini va dedicar gran part de la seva vida a predicar. Va organitzar campaments d'atletisme per a nois amb problemes i va recórrer Estats Units donant xerrades motivacionals fins poc abans de morir, el mes de Juliol de 2014, a l'edat de 97 anys, per una pneumònia. 

                                                                 ----------------------
Miquel Pucurull

30.11.17

Més de 2.000 curses a l'any a Catalunya

Com que cada cop hi ha més curses que, en comparació amb l'any anterior tenen menys participants (paradigma, les últimes de Bombers, Jean Bouin. Mercè...), podria semblar que l’anomenat boom del córrer s’està desinflant.

En la meva opinió no és així. Cada dia hi ha més persones que començen a córrer, especialment dones, i al cap de poc de fer-ho, participen en curses.  I de curses n'hi ha per donar i vendre.

Succeeix que el nombre de proves noves creix sense parar. I els corredors i corredores es dispersen al tenir moltes opcions.

He esbrinat el calendari que publica Runedia, que està considerat com el més complet, i a Catalunya aquest any hi ha més de 2.000 curses entre les de ruta, muntanya, triatlons/duatlons/aquatlons i d’orientació. En els últims cinc anys s’ha gairebé doblat el nombre, passant de 1.118 el 2012 a 2.082 enguany. Espectacular fenomen on n'hi hagin.

Organitzar una cursa deu de ser un negoci molt bo perquè se'n munten moltes. Algunes antigues s'han eliminat del calendari, però en sorgeixen moltes de noves, especialment de muntanya. Passa, però, que la competència entre unes i altres és terrible: aquest 2017 hi ha caps de setmana que n’hi ha o n'hi ha hagut més de seixanta. No fa gaires anys, deu com a molt.


                                                        --------------------
Miquel Pucurull
30/11/2017

27.11.17

EVOLUCIÓ ULTIMS ANYS JEAN BOUIN OPEN


La davallada de participació a la Jean Bouin Open continua. 

¿Preu del dorsal (un dels més cars per km del calendari)?¿Saturació de curses (molts caps de setmana n'hi ha més de 50 de tot tipus a Catalunya)? Sigui el què sigui, ahir van ser menys que l'any passat els participants que van córrer la Jean Bouin Open, com ve succeint els últims anys. En conjunt, sumant les dues que es van fer, la van acabar gairebé 900 menys que fa un any i 4.600 menys que en fa quatre.

No m'agrada que passi i no voldria haver de dir-ho. Però es confirma així la tendència dels darrers temps en quant a una menor participació a les curses tradicionals i multitudinàries.

Un paradigma del que està succeint és aquesta cursa, que desprès d'un creixement fins el 2013 (en aquell any s'hi va afegir la cursa de 5k), pateix fortes davallades els dos anys següents i tot i que augmenta una mica l'any passat sobre l'anterior, enguany torna a caure, en aquest cas un 10%.  
No cal donar-hi voltes: cada cop hi ha més corredors, i sobre tot corredores, però hi ha moltes opcions: aquest cap de setmana hi havia 32 curses a Catalunya entre asfalt i muntanya.

Més dones que homes a la Jean Bouin de 5k
Malgrat tot, s'està produint una estimulant tendència referida a l'atletisme popular femení: comença a ser freqüent que a les curses de 5k hi corrin més dones que homes. D'un total de 1.454 finalistes, la Jean Bouin de 5k d'ahir la van acabar un 51% de dones i un 49% d'homes. (A la de 10k la proporció de dones també va ser bastant alta: un 27%).

                                                  -----------------------
Miquel Pucurull
27/11/2017


1.11.17

Evolució arribats maratons d'Espanya

Des de fa anys, la de Barcelona és la marató de l’Estat amb més participants arribats, amenaçada, cada cop més per la de València.

València va canviar la seva data l'any 2011. Va passar a celebrar-se al Novembre. Fins llavors es feia el mes de Febrer, un mes abans de la de Barcelona, que li afectava, i en set anys ha multiplicat per cinc el nombre d'arribats.

Tot i que la comparació amb Madrid va ser molt desfavorable a Barcelona durant molts anys (per posar un exemple, Any 2000: Madrid 6.552 finalistes i Barcelona 2.532), en els anys 2008 i 2009 el número d’arribats ja era gairebé el mateix, i, actualment, el predomini de la de Barcelona entre les dues maratons és indiscutible.

Barcelona va aconseguir l'any passat el nombre de finalistes més alt de la seva història (16.506) i enguany ha baixat una mica, mentre Madrid va patir una forta davallada, essent superada per Sevilla i aquest any també han baixat les dues un pel.


 Darrera d'aquestes quatre maratons figuren, a molta distància, Màlaga, Donostia, Castelló...

Miquel Pucurull
25/11/2017

















































































































1.10.17

El món del córrer a Estats Units

Interessants i sorprenents estadístiques del món del córrer a Estats Units.

La Running USA, l'entitat d’aquell país que estudia l’evolució de les seves curses, ha publicat un informe en el qual diu que, considerant en conjunt les proves de 5km, 10 Km, mitges maratons, maratons i altres, el nombre total de dones que hi participen supera el dels homes.

Mentre l’any 1990 la ràtio homes/dones era de 75% / 25%, deu anys més tard, en el 2000, ja era de 58%/ 42%,. En el 2010 va canviar la proporció, passant a ser 47% el homes i 53% les dones i actualment és el 43% / 57%. Així, resulta curiós saber que l’any passat van participar en totes les curses gairebé 10 milions de dones, i els homes no arrivaben a 7 milions i mig. Sorprenent!, ja ho deia.
(Recomano clicar sobre les il·lustracions per veure-les millor).









 
En detalls significatius, el percentatge més alt de participació de dones fou en les Mitges Maratons: el 61% del total (els homes el 39%) i el que menys, tot i que és força alt, el de la marató, un 44% (els homes el 56%).

La prova que més se celebra, de llarg, és la de 5 quilòmetres, més de la meitat de totes. Contrasta amb Espanya (Catalunya i resta de l'Estat) que és la de 10k.











                                                     
Miquel Pucurull
16/10/2017

27.8.17

Kilian Jornet: sobre la seguretat a la muntanya

Fa dos mesos, Kilian Jornet va córrer la marató del Mont Blanc, una prova de muntanya de 42 kms i va guanyar com té de costum. Ho va fer, com també és habitual en ell, mínimament equipat: una samarreta, un pantalon curt i unes bambes.

En el món de l’alpinisme, i molt especialment a França, s’ha aixecat una polèmica. Debaten de si, per culpa de l’Efecte Kilian’, i pel fet que afronta reptes imversemblants que altres volen imitar, es produeixen accidents. Com els de fa pocs dies, en què, tràgicament, van morir dos corredors, precisament al Mont Blanc. A un el van trobar dins d’una esquerda de 25 metres de profunditat, amb calça curta i sabatilles de córrer. L’altra víctima va tenir una caiguda de 300 metres quan es va desviar de la ruta, a 4.500 metres d’altitud. No duia ni arnès baudrier ni grampons. Fins i tot, l’alcalde de Sant Gervais ha establert una ordre d'execució immediata per exigir el material obligatori per pujar el Mont Blanc per la Voie Royale: "gorra, ulleres de sol, màscara d'esquí, crema solar, jaqueta, gore tex, pantalons de muntanya, cobreix pantalons, calçat d'alpinisme compatible amb grampons, grampons ajustats per al calçat, arnès, kit de sortida d'esquerda, corda, GPS o brúixola i altímetre ".

Com deia, les crítiques a  Kilian Jornet a França (a França, repeteixo) estan a l'ordre del dia. Gairebè el fan responsable de les imprudències d'alguns. A la revista digital Desnivel.com, llegeixo una crítica que li fa el patró d'alta muntanya de Chamonix, Stéphane Bozon: "Sabíem que això arribaria. Vam veure el vídeo de la seva ascensió al Mont Blanch en pantalons curts, màniga curta i sabatilles... Després d'una estona comença a arribar al  Couloir du Goûter. Els corredors pugen a més altitud. Però el Couloir du Goûter, això és alpinisme. I punt! De l'efecte Jornet ja es veu el resultat: una relliscada en el pendent d'una glacera i, al final, un mort. Aquest és el fenomen mediàtic al voltant del trail a alta muntanya. Córrer per senders no té res a veure amb escalar en alta muntanya!".

A la vista de tot plegat, en Kilian Jornet ha sortit al pas i ha publicat un molt interessant text a l'esmentada revista Desnivel.com, en què dóna la seva opinió sobre la formació i les regulacions, una referència per a totes i tots aquells que surten a la muntanya.

1. COMPRENDRE

L'alpinisme és una activitat de risc. No podem pensar que estem segurs allà fora.

Hem d'entendre que les muntanyes i la natura són un mitjà que no podem controlar. Anselme Baud deia que quan era jove tenia por de si mateix, per no conèixer les seves capacitats, però no del medi, i que en fer-se vell li passava el contrari. Necessitem entendre que les muntanyes no són previsibles, i que coses fora del que és habitual poden ocórrer. Les muntanyes es mouen, les roques cauen, les esquerdes s'obren, les allaus cauen ... i això és diferent en cada àrea de muntanya, depenent de la seva formació geològica (granit, calcària), els patrons meteorològics (prop del mar, en l'interior, més al nord o més al sud) els tipus de glaceres, la qualitat de la roca.

Així que necessitem entendre els sistemes muntanyosos en què ens trobem per trobar els possibles riscos i prevenir-los.

2. APROXIMAR-S’HI AMB HUMILITAT
És bàsic conèixer les nostres capacitats, la nostra experiència i tècnica.

Si volem progressar hem d'entrenar les nostres capacitats i tècnica en llocs segurs (escalar en parets amb bolts, o en rocòdroms, guanyar forma física en camins de risc baix, escalar en gel a top-rope) i així estar realment segurs de les nostres capacitats abans d'anar a les muntanyes, on és important tenir un gran marge fins als nostres límits. No podem sobreestimar les nostres capacitats quan estem en un lloc amb risc, perquè només tenim una oportunitat i la nostra vida està en risc.

Per descomptat cometem errors per inexperiència, caiem, podem tenir accidents, i això és part del nostre procés d'aprenentatge, moltes vegades mirem cap enrere i diem: "oh, aquell dia vaig ser estúpid, vaig prendre molts més riscos dels que devia". És un procés d'aprenentatge, però hem de minimitzar això.

3. APRENDRE
Mai cal deixar d'aprendre.

Observar la natura i les muntanyes en què ens trobem, (observar les glaceres a l'estiu per veure com es mouen les esquerdes, mirar les condicions de la neu cada dia i com l'afecten els vents, com les altes temperatures afecten la caiguda de roques en cada lloc, a quines zones afecta el sol, per saber on hi haurà neu tova, o neu dura i gel).

Més important és tenir mentors. Persones amb més coneixements i experiència que la comparteixin amb nosaltres. O contractar guies. Realitzar formacions ... hi ha moltes a la xarxa. Però també sobre el terreny. És important passar una setmana abans de cada hivern practicant recerques en allaus, rescat en esquerdes, anàlisi de capes de neu, i una setmana abans de l'estiu practicant maniobres de corda i coneixements de seguretat.

4. PLANIFICAR I ADAPTAR
Preparar un pla de l'activitat: ruta prevista i rutes alternatives i fuites, previsions meteorològiques, croquis i descripcions de les rutes, analitzar fotografies i mapes.

Anar acompanyat, o si vas sol, deixar dit on vas, o donar indicacions, pensa sobre quin material necessites per a cada activitat i per les condicions previstes ... i el més important: adapta't a les condicions durant l'activitat; mai és un error donar-se la volta.

Si és un estiu càlid, pot haver-hi més caiguda de pedres i esquerdes obertes del que previst, si hi ha neu fresca, o després d'alguns dies de pluja, pot haver zones que rellisquin a l'escalar, i les esquerdes poden estar ocultes per la neu fresca.

Si no ens sentim físicament bé, trigarem més temps, estarem més cansats, i no serem capaços de moure'ns amb seguretat. Les muntanyes no es mouen ... torna a casa, entrena i prepara't més durament, i torna quan estiguis bé.

5. ACCEPTAR
Amb la comprensió de les condicions de la muntanya i les nostres capacitats personals, pensa si es pot assumir el risc que es presenta. Això és una cosa molt personal i subjectiva. Cada persona necessita prendre’s un temps abans de l'activitat per analitzar-lo. No ho facis només perquè altres ho fan o ho han fet, les condicions poden canviar en poques hores, i el que fa dos dies va ser fàcil d'escalar, pot ser veritablement dur avui. Escalar sol El Capitan pot ser possible per a algú, però no per als altres.

I sí, l'alpinisme té molt a veure amb l'acceptació del risc, amb anar al desconegut, i en algunes escalades, pot ser que una o dues vegades a la vida dels millors alpinistes els porti a prendre la decisió d'anar a una ruta que pot ser mortal.

Vols acceptar això? Només tracta de imaginar-te si estàs preparat i acceptes el risc de les activitats que realitzes:

Les meves Capacitats / Experiència + Condicions de la muntanya + Material i Tècniques = ¿val la pena o no?


Kilian Jornet

L'al·legat a favor de la seguretat i la responsabilitat que ha fet en Kilian, venint de qui ve, és especialment valuós. I òbviament, no té cap sentit culpar-lo de res. Només faltaria.  A propòsit, incloc el final d'un article de Marc Salgàs al diari L'Esportiu Català:


Miquel Pucurull
27/08/2017

19.8.17

El coratge de Betty Robinson

Elizabeth Robinson, més coneguda com Betty Robinson, ha passat a la història dels Jocs Olímpics per ser la primera dona de la història en aconseguir una medalla d’or en atletisme. Va ser a Amsterdam l’any 1928 quan es van disputar per primera vegada proves femenines (100 m, 800 m, relleus 4x100 m, salt d'alçada i llançament de disc).

Només havia entrenat uns quants mesos. Havia començat a practicar atletisme perquè un professor d’educació física, en veure-la córrer per agafar un tren que se li escapava, va albirar que tenia moltes possibilitats d’arribar lluny aviat. Li va sorprendre la seva velocitat i li va proposar entrenar uns dies i participar en una cursa al patí d’un col·legi. Ho va fer i va guanyar amb absoluta facilitat a les noies de la seva edat.

La seva segona competició la fa en una pista reglamentària i bat el rècord mundial dels 100m que tenia una japonesa. La seleccionen sense pensar-s’ho gens per als Jocs i guanya la final dels 100m imposant-se a dues atletes canadenques sobre la mateixa línia de meta. Era la quarta vegada en tota la seva vida que Betty competia i aconseguia el més grans dels èxits a que pot aspirar un atleta. I, així, als 16 anys, i en tornar dels Jocs, era en una glòria al seu país, la Nòvia d’Amsterdam.

Betty Robinson arribant vencedora i somrient
Video de la cursa: https://www.youtube.com/watch?v=zGcC2kn4qgU

Malauradament, tres anys després pateix un accident que per poc no es converteix en tragèdia. Un avió s’estavella en un descampat i un camioner s’acosta a les restes. Un dels ocupants és una noia de vint anys. La carrega al camió i la du a les pompes fúnebres del poble per a que es facin càrrec del cadàver. Allà els empleats de la funerària s’adonen que la xicota continua viva. Això sí, el seu estat sembla extremadament greu: tot just respira i el seu pols és molt feble. Acudeixen a un hospital. Està en coma i el pronòstic és molt decebedor. Se n’adonen que és una celebritat. Es tracta d'Elizabeth Robinson: una de les persones més estimades del país que s'estava preparant per als Jocs Olímpics de 1932.

El dictamen és esfereïdor: probablement mai més no podrà tornar a córrer. Durant dos mesos va romandre en un coma profund a causa dels cops soferts en el seu cap i els metges van dubtar de si alguna vegada recuperaria la consciència. No obstant això, per increïble que sembli, va anar superant problemes físics que semblaven insuperables. Quan finalment va poder caminar sense crosses, però, li va quedar una coixesa suposadament permanent; ja no podia flexionar normalment el seu genoll.

Naturalment es va perdre el Jocs de 1932. Havia sobreviscut, però semblava perduda per a l'esport. Els pronòstics eren clars: els metges li havien dit que podia oblidar-se de l'atletisme per sempre. En un primer instant Betty va semblar resignar-se a la idea. Però alguna cosa dins d'ella la va impulsar a no rendir-se. Es va obstinar en un costós treball de rehabilitació per aconseguir caminar amb normalitat, cosa que la va portar dos anys de durs i constants esforços. No en tenia prou amb caminar bé una altra vegada i també va decidir que volia tornar a córrer. Per sorpresa de tots, la determinació de la joveníssima campiona va fer que se sortís amb la seva. Ja podia caminar sense coixejar i va seguir esforçant sense descans. Allò va tenir premi. La seva disciplina i el seu duríssim treball li van permetre, efectivament, tornar a córrer. Calia assumir, però, que les proves individuals de velocitat li quedaven vedades per sempre: no podia adoptar la posició de genolls per arrencar a córrer a causa del mal estat de la seva articulació. No podria tornar a córrer en els cent metres, ni en cap altra prova individual de velocitat. No podia ser la reina de la velocitat en solitari, però per increïble que resultés, tornava a merèixer tenir una plaça en les Olimpíades per a la prova de relleus. I així, en els Jocs de Berlín de 1936 va córrer en els relleus de 4×100 metres i va aconseguir el seu segon or.

Betty Robinson
Per a ella, allò era la culminació de cinc anys de patiment. Havia vist com el seu avió s'anava directe cap a terra. Havia estat donada per morta. Havia estat dos mesos en coma profund. Havia passat altres mesos immobilitzada. S'havia trencat el maluc; tenia peces de metall a la cama; ni tan sols podia posar-se de genolls. Havia trigat dos anys a caminar sense coixejar. Dos anys li havia costat tornar a córrer. I ara, de nou, es penjava una medalla d'or olímpica per segona vegada a la vida. La seva determinació, la seva força de voluntat havia estat la causa.

Betty Robinson es va retirar de l'atletisme després aquells Jocs. Va seguir lligada a les activitats esportives exercint com a jutge en diverses competicions. Es va casar i va tenir una existència llarga i tranquil·la. Va morir el 1999, als vuitanta-set anys d'edat.
                     
                                                -----------------------
Miquel Pucurull
05/08/2015


17.8.17

Per què corro? Per què vull seguir corrent?

D'aqui tres mesos compliré 79 anys. Una edat en la qual pot semblar estrany el plantejament. Però no. Corro, i vull seguir corrent mentre pugui...

Per tractar de mantenir-me físicament.
Per tractar de mantenir-me anímicament.
Per poder mantenir atent el cervell.
Per ajudar l'autoestima.
Per mantenir l’optimisme.
Per mantenir l’entusiasme.
Per poder tenir il·lusions.
Per poder interesar-me per projectes.
Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa.
Per no ser una càrrega per a la meva família.
Per no ser una llauna pels amics. 

Per mantenir el pes.
Per no tenir excessiva cura del que menjo.
Per mantenir baix l’índex del colesterol.
Per gaudir de l'emoció d'acabar una marató cada any.
Per gaudir del plaer de córrer curses de tant en tant
Per poder parlar del córrer amb amics que també corren.
Per poder escriure coses sobre el córrer.

Per sentir que formo part de la comunitat de corredors i corredores.
Per sentir-me estimat per aquesta comunitat.

Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als joves.
Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als vells.

 
Miquel Pucurull

17/08/2017

15.8.17

S'han de limitar les curses al centre de les ciutats?

La revista Fosbury m'ha demanat la meva opinió sobre si “S’han de limitar les curses populars al centre de les ciutats?

La meva resposta és no. Rotundament!

Text

Fa anys no es podia córrer pels carrers. Durant la dictadura estaven prohibides les curses populars. Fins i tot, en la transició, la primera marató de Barcelona es va haver de fer a Palafrugell per manca de permís. Poder fer-ho als inicis dels vuitanta va ser una ventada d’aire fresc, generadora de llibertat. Van començar a celebrar-se curses pels barris els diumenges. I van sorgir queixes d’automobilistes, acostumats com estaven a ser el amos de la ciutat. Sobre tot, es queixaven l’endemà de la marató, amb cartes als diaris, lamentant que no havien pogut treure el cotxet del pàrquing. Els veterans com un servidor recordem els improperis que havíem de sentir a les cruïlles, perquè els guàrdies urbans ens donaven preferència de pas.  Amb el temps, afortunadament, la situació ha anat canviant; diríem que el ciutadà irat s’ha anat educant  i les protestes són mínimes. Tanmateix, de tant en tant, algú es queixa a l’Ajuntament per “l’elevat nombre de curses que hi ha a Barcelona”, demanant que es facin, per exemple, “a Montjuïc o a Collserola  per tal de no entorpir els autobusos, els cotxes, les motos...” Per favor! La ciutat té altres problemes molt més importants que no pas les curses atlètiques. Altra cosa és que se’ls hi demani als polítics de l’Administració més habitatges socials, menys contaminació, més espais per activar la vida social als barris o menys barreres arquitectòniques. Però demanar-los-hi que algun diumenge de l’any, els carrers siguin per als vehicles en lloc de per als ciutadans -que els ocupen unes hores com a esbarjo- és retornar a unes èpoques per oblidar, que, afortunadament, ja estan superades.

Miquel Pucurull
15/08/2017

10.8.17

Millor córrer que prendre un antidepressiu

Tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. La setmana passada, en una tarda, m'en vaig empassar un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. 

En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com “L’Essència del córrer”, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. 

També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. 

M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent.

Miquel Pucurull
10/08/2017

9.8.17

L'últim arribat a la marató dels JJOO de Bcn'92

S'està celebrant el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoren amb escreix  les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parla és de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet (4:00:44) era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre  li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. 
                                                            ----------------
Miquel Pucurull
09/08/2017

12.7.17

A Barcelona honorem personatges indignes i oblidem a esportistes mítics

Des de fa temps, l’Ajuntament està estudiant canviar el nom de carres que tenen a veure amb els Borbons (passeig Joan de Borbó, plaça de Joan Carles I, avinguda Maria Cristina, etc) la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant en parlen els mitjans.

El general Prim
Hi ha casos, però, que no susciten enrenou. Resulta sorprenent els honors que li fem al general Prim a Barcelona (una rambla, un monument al parc de la Ciutadella...), perquè aquest militar va bombardejar la ciutat l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “O caixa o faixa”, és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per pacificar altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. Hi ha coses que un no s’explica.

Monument a Antonio López
A destacats negrers esclavistes també els homenatgem. Antonio López (que té una plaça amb el seu nom i un monument a tocar de Correus, que sembla que s'enderrocarà aviat pel que diuen) i Joan Güell (que té un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya). A propòsit de l’esclavatge, també hi ha dos carrers més dedicats a indians que n’eren fervents defensors pel negoci que els hi suposava: el de Biada al barri de Gràcia i el de Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja.

Alguns militars de les guerres del Marroc dirigits per Franco tenen un nom de carrer: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. Els seus historiadors diuen que les seves unitats militars es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de bombardejos sobre poblacions civils. Fins i tot amb armes químiques prohibides a l’època per tractats internacionals.

I parlant de militars, al Poblenou hi ha el carrer dels Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort

Barcelona està farcida de monuments i carrers o places amb noms de polítics, guerrers, militars, capellans, sants...però d’esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues.

Monòlit a Ramon Oliu
Miracle fou que la ciutat honorés fa quatre anys a Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer a Catalunya, amb un monòlit a l'avinguda de Ferrer i Guardia, a pocs metres de l'emblemàtica Font Màgica de Montjuïc. El lloc per on passen o comencen i acaben un munt de curses, i , exactament, el punt de sortida i arribada de la primera marató popular celebrada a Barcelona l’any 1980, impulsada per ell.

Sovint es diu -un servidor ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple: només s’ha de veure que,  fins i tot, a un jugador de futbol llegendari com en Kubala, fa temps que s’està demanant que li posin un carrer i res de res.
Ladislau Kubala
Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Al nomenclàtor ni hi figura. Com una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.

La relació d'esportistes catalans o arrelats a Catalunya desapareguts, que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat de Barcelona és gran. (Al meu parer no s'hauria d'esperar a que passessin cinc anys des de la seva mort; una norma actual, que ho estableix, és una bajanada).

Per dir-ne alguns:  Antoni Ramallets, el millor porter de la història del Barça; Joan Segarra, el que fou el seu capità molts anys; Johan Cruyff , el mític jugador i entrenador; Josep Parra, l'emblemàtic jugador del RCD Espanyol, Eduard Kucharsky, el llegendari jugador de bàsquet; Lluís Ysamat, considerat un dels millors porters d'hoquei herba del món;  Juli Soler i Santaló i Maria Antònia Simó, pioners de l'excusionisme d'alta muntanya i de l'escalada respectivament; Jep Desclaux, un dels millors jugadors de rugby de la història; l'atleta Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin; Lluís Meléndez, el primer atleta català que va participar en uns Jocs Olímpics; Guerau Garcia, pioner de la marxa atlètica i periodista; Joaquima Andreu, una de les primeres dones que va practicar atletisme a Espanya; Gregorio Rojo, corredor i entrenador de llegenda; la tennista Rosa Torras, la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics... 
La llista podria ser llarga.

                                                     ------------------------


Miquel Pucurull
12/07/2017

Inspirat en els articles
i 'Ells no tenen cap carrer' de Marc Sanglas (l'Esportiu) http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/57-opinio-esports/673864-ells-no-tenen-cap-carrer.html
 i 'Els noms dels carrers de Barcelona: el passat a debat' de Gustau Nerin. (El Nacional.cat) http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/nom-carrers-barcelona_101388_102.html 

7.7.17

L'equip petit. L'esport, una eina de valors

A vegades, en aques blog, que va de córrer, hi  escric altres coses. Com és el cas. Aquesta entrada va dels valors de l'esport.

271 gols en contra i només un a favor. Són les xifres amb què l'any 2011 va acabar la temporada el Margatània, club de futbol prebenjamí de Vilanova.

El Margatània és un projecte endegat per l’Associació de Pares i Mares de les escoles Margalló i Cossetània. Com diuen en la seva web, l'objectiu no està orientat als resultats sinó en la formació integral dels nens i nenes, tot fomentant la diversió mitjançant la pràctica de l’esport

Ho aconsegueixen.

Els nens de 6 i 7 anys no guanyaven partits però gaudien de valent i van mantenir sempre la il·lusió. Ho demostra un vídeo que du el títol "L'equip petit", que va ser viral a la xarxa i va donar la volta al món. Un d'ells diu en el vídeo de sota: “Si no marquem ens és igual perquè ens ho passem bé”.



Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=czdg52CNFAQ


El gaudi de tots l'exemplifica l'entrenador Carles Gómez –la persona que va saber inculcar-los els valors de l’esport - rememorant una trucada telefònica que va rebre durant un viatge a París, un dia que no va poder dirigir-los. "Estava davant de Nôtre Dame i vaig rebre una trucada de la meva cosina: 'Acabem de marcar un gol en l'últim partit', em va dir. 'La Emma va marcar el gol i vam estar més d'un minut xisclant sense parar, els pares ploraven d'emoció ... Vam perdre per 12 a 1 però va ser com si haguéssim guanyat la temporada . Tots els jugadors s'acostaven a la banda cridant: 'Hem marcat un gol, hem marcat un gol!!!' ".
Calia celebrar-ho i per això el míster els va convidar a tots a un McDonald's.
















L'any passat vaig voler  saber que se n'havia fet d'aquests nens cinc anys després. Vaig enviar un missatge privat a través del Twitter al titular de @uamargatania preguntant-los-hi. Em van contestat aixó:

"L'Equip petit s'ha fet gran i aquest any ja seran cadets. Com es normal, alguns dels nens i nenes van deixar el futbol. Els nens que varen continuar, s'han proclamat campions de lliga comarcal. Desde el Margatània seguim sempre amb la mateixa filosofia: el futbol com a canal per educar a la quitxalla en els valors de l'esport".

Chapeau!!!

 
                                                             ----------------

Miquel Pucurull
07/07/2017