28.8.13

Preus de les inscripcions aquí i a fora

No són únicament les autopistes de Catalunya les que són més cares de tot l’Estat. També ho són els dorsals de les curses.

Malgrat que la qüestió dels elevats preus de les inscripcions és un tema molt conegut, no em vull estar de fer esment als d’altres llocs de l’Estat que m’he trobat a la xarxa, en aquest cas amb curses de la comunitat de Ciudad Real.

Mentre a nosaltres una cursa de 5 km com la Sant Silvestre de Terrassa ens costa 16 euros (14 si tens xip groc), la inscripció a una mitja marató a Ciudad Real els hi costa 12 o 14 euros

Alguns organitzadors de curses de pagament de casa nostra podran dir el que vulguin, però el que és evident és que, com a conseqüència dels augments d’un any a l’altre -sense parangó amb el que pugen altres coses- els preus dels dorsals són extremadament cars comparats amb els de les que se celebren en altres indrets. On se suposa que també donen aigua als avituallaments i samarreta a l’arribada.

Veure aquest quadre de sota (clicar damunt per ampliar-lo), testimoni que les diferències són abismals, no pot per menys que fer-me emprenyar

                                                        ----o----
Miquel Pucurull
28/08/2013
 

25.8.13

"La marató: passió per córrer", un bon escrit d'un bon amic

Confesso que em costa molt llegir escrits d’una certa llargada que hi ha a la xarxa sobre el córrer. La majoria em resulten una pallissa tremenda. En especial els de les "cróniques" que fan alguns corredors en acabar les seves curses. No n'he fet mai cap de les meves perquè, si escriure és comunicar-se, a qui li pot interessar saber  "...que vaig veure el veí del pis de sota de casa aplaudint-me en el Km 12, o que en el 15 em va agafar un mal de panxa que vaig poder superar en el 18 perquè soc com el Superman?"

No en llegeixo mai cap de crónica post cursa, i tampoc gaires textos que siguin llargs.  No és el cas, perquè l'he rellegit alguns cops, d’un titulat "La marató: passió per córrer" realitzat fa anys per en Jaume Aragonès, un notabilíssim corredor popular. Està a la xarxa i és molt recomanable. 

L’autor, per cert, després d’una operació al taló d’Aquil•les fa quatre mesos, ja corre com si res. Molt bon amic com soc d'ell, en el seu honor per la seva recuperació, penjo l'adreça del document en aquest blog meu per si algú el vol llegir: 
 
 
Jaume Aragonès, dorsal 38, portada de la revista Marathon el 2000


Una observació: deia que no llegeixo mai cap crònica de curses, per l'avorrides que són, però faig una excepció: m'agraden les del periodista Arcadi Alibés, de qui he llegit també els seus excel·lents llibres: "Córrer per ser feliç" i "La petjada dels herois". 

Una altra: no cal dir que recomano el llibre d'en Jaume Aragonès no pas perquè siguem amics , sinó perquè, insisteixo, és molt bo. Llegiu-lo ara que és estiu i assaboriu-lo sense presses.

                                                          ------o------

Miquel Pucurull
25/08/2013

16.8.13

El decatló i l'heptatló, les proves ignorades

Una pena. Mentre l'atletisme popular creix sense parar a tot Espanya, el professional està en franc declivi. En la meva opinió, un dels símptomes més clars de l'atonia de l'atletisme d'élit és la nul·la presència en les proves combinades. De totes les proves de qualsevol esdeveniment atlètic, les que al nostre país criden menys l’atenció, tant dels mitjans com dels aficionats, és el decatló dels homes i l’heptatló de les dones. També, per altra banda són molt pocs i poques els que practiquen aquestes modalitats a casa nostra i a la resta de l'Estat (al Mundial de Moscou no hi ha anat ningú; als Jocs de Londres de l'any passat tampoc...).

I és difícil saber la raó d’aquesta manca d’interès de tothom. Als atletes no els motiva; les federacions no deuen fer gran cosa per promocionar-ho; ni la tele ni els diaris en parlen mai... Una llàstima , perquè, certament, el grau de preparació i l’esforç que duen a terme els que s’hi dediquen és per treure’s el barret. Quasi res, haver de fer, en dos dies, 10 proves ells i 7 elles. Quasi res, competir en unes disciplines tan variades i exigents:
Primer dia del decatló: 100 metre llisos; Salt de llargada; Llançament de pes; Sal d’alçada i 400 metres llisos. I segon dia: 110 metres tanques; Llançament de disc; Salt de perxa; Llançament de javelina i 1.500 metres llisos.
Primer dia de l'heptatló: 100 metres tanques; Salt d’alçada; Llançament de pes i 200 metres llisos. I segon dia: Salt de llargada; Llançament de javelina i 800 metres llisos.
Un parèntesi a propòsit: en virtut de la igualtat, algun dia s’haurà de canviar la norma. Abans, fa anys, hi havia moltes proves que les dones no feien, però ara fan les mateixes (per puntualitzar: en algun casos, com la marxa, no fan la de 50 km però fan la de 20; a les tanques fan 100 metres en lloc de 110 i la seva alçada és menor, com la dels 3.000 obstacles; i el pes dels artefactes dels llançaments és menor) excepte en les combinades del decatló i l'heptatló. Està clar que és un atavisme. Als dirigents de qualsevol modalitat esportiva els costen molt els canvis de les normatives.
Ashton Eaton
Tornem a la qüestió del poc ressò que tenen els decatletes i les heptatletes a tot l'Estat. És una estranya paradoxa la manca d'estima i de reconeixement pel que fan, comparat amb el que es té per esportistes d'altres disciplines. Clar que, ben mirat, la premsa només parla de futbol i de motor; d'atletisme, ni paraula, excepte cada quatre anys, quan se celebren els Jocs Olímpics, o com a molt cada dos, quan es fan els Mundials, com és el cas durant aquests dies amb el de Moscou.  I és clar, del mèrit dels participants en les proves combinades encara menys. Només per posar un exemple, amb excepció del 9 esportiu, ha passat desapercebut el que han fet el guanyador del decatló i la de l'heptatló. I és per destacar-ho, com ho ha fet el periodista Lluís Simon en un article del qual he extret aquestes dades:  amb les marques que va fer el nord-americà Ashton Eaton en aquest Mundial –que no són les seves millors-  hauria vençut en els 100 i els 400 metres, en els 110 tanques i el salt de llargada en els campionats de Catalunya (no els de combinades sinó els absoluts) que es van celebrar a Mataró a primers de juliol d’enguany, i per tant , sería el campió absolut  de Catalunya de quatre proves . 
Hanna Melnichenko
I la ucraïnesa Hanna Melnichenko, que va guanyar la medlla d'or a l' heptatló, també hauria quedat campiona absoluta  de Catalunya en quatre proves: en 100 tanques, alçada, llargada i javelina. 
Com deia, resulta curiós que no sapiguem apreciar les proeses d’aquests atletes. En altres llocs no és així. Per posar un exemple, Dailey Thompson, el llegendari decatleta dels anys vuitanta, va ser anomenat oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic en reconeixement a les seves gestes. A nosaltres només ens interessen els pilotes d'or.

                                                       -----o-----
Miquel Pucurull
17/08/2013