11.4.20

Tres anys sense la botiga del Domingo Catalán


Quan va començar a esclatar el boom del córrer eren poques les botigues a Barcelona que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que el 1984 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya. Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer. Tothom volia xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops, amb un temps de rècord, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca superada molt poques vegades des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que no crec que m’equivoqui si dic que tots els que formen part del món del córrer la coneixia, a la tenda i al seu amo, va tancar les portes fa tres anys. Com els hi passa a molts comerços familiars, no va poder suportar la competència de les grans superfícies i les grans empreses de vendes per Internet. Va ser un sotrac, perquè els fidels vàrem perdre la possibilitat d’anar a aquell establiment que havia estat una mena de temple del córrer. Però el món dels negocis és implacable: malgrat els competidors no poden oferir el tracte exquisit i el consell d’amic del Mingo, feia temps que no s’hi guanyava la vida i va plegar. I ens vàrem quedar orfes, privats de la seva sapiència atlètica i la seva bonhomia. Ara el comerç és d'un altre propietari, però, si més no per a mi, ja no és el mateix.  



Miquel Pucurull
11/04/2020 

Només falten 6 mesos per a la marató de Barcelona d'octubre

D'avui en sis mesos i escaig correrem la Marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire a la nit, o gens, però tant se val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera que correm, no serà de l’any sinó de la vida. A la sortida trobarem corredors que ens diran que no estan gaire bé. Els perdrem de vista tan punt soni el tret. Durant tot el recorregut els nens pararan la mà perquè els hi colpegem en senyal de complicitat. Ens aplaudirà gent desconeguda. Ens ovacionaran els guiris sota el monument de ColomPotser avançarem algú. Segur que ens avançaran molts. Aquell dia gaudirem. Aquell dia patirem, sobre tot a partir del km 30. Haurem d’acceptar que patir en una marató és el que toca. Superat el mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Arribant a la plaça Espanya ens semblarà que és més bonica que a la sortida. Passarem el senyal del km 42 i ens emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra. Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt l’ànima. Falten sis mesos i escaig per a la marató. Queden 185 nits per somiar-hi.



Miquel Pucurull
11/04/2020