16.12.13

Curses amb més dones que homes

El passat diumenge 15 de desembre es va celebrar a Madrid la Carrera de Papá Noel de 5,5 Km i es va  esbombar pels mitjans de comunicació -des del diari el Mundo, Antena 3 i La Vanguardia fins al Marca (*)- coses com aquestes: “Por primera vez en una carrera popular española la participación femenina, que alcanzó el 51 por ciento, fue más alta que la masculina”.

Que em disculpin, però no és cert que hagi estat la primera vegada. A Madrid potser sí, però a l'Estat no. A Catalunya n'hi ha unes quantes de distàncies similars on hi corren més dones que homes. Per exemple, la Nocturna de l'Hospitalet del passat mes d'Abril, que amb un total de 1.686 participants arribats, la van córrer 873 dones i 813 homes.

I n’hi ha més: La Maquinista, l’Eurofitness, la Cursa de la UAB, la del Dir de Sant Cugat, la Igualada Urban Run, la de Montmeló RACC...la van acabar més dones que homes.

Per altra banda, per les seves característiques, la Carrera de Papá Noel es pot considerar com un esdeveniment festiu molt divertit, però no, segons el meu parer, com una cursa atlètica pròpiament.

(*) http://www.marca.com/2013/12/14/atletismo/1387026798.html?a=359f8644de868e6f44db84a09c9dcff9&t=1387260770

Miquel Pucurull
17/12/2013

8.12.13

"Corre la marató de BCN'2014 amb mi, pels nens diabètics"

El 16 de març faré la marató de Barcelona. I aquest any la correré després de recaptar fons per una causa solidària. Fa uns mesos vaig posar en marxa una acció semblant al que es fa en algunes maratons de l’estranger, on li diuen Run for Charity. Ho vaig veure fa anys a les de Nova York i de Londres i em va sorprendre i fascinar: la majoria de corredors i corredores autòctons corrien per alguna ONG. Ho feien explícit en el rètol que duien a les samarretes. En unes deien, “Corro pels malalts de leucèmia”, en altres “Corro pels nens del carrer del Brasil”...etc. Una enorme quantitat de participants ho feien així.

Vaig preguntar i em van explicar que havien estat recollint diners en el seu entorn abans de córrer-la (els seus familiars, amics, coneguts...), fent-los partícip de que farian la marató per una causa; pels nens amb càncer, per exemple, i demanant-los-hi que col·laboressin amb una aportació per petita que fos.  

Vaig saber que, globalment, es recollien molts diners amb aquesta fòrmula, que cobria moltes mancances, i fa anys vaig voler engegar una cosa semblant. Però uns companys que m'havien d'ajudar a llançar-ho m'ho van treure del cap. Em deien que aquí no tindria èxit; que els recaptes en el món del córrer no funcionaven; que ja existien les curses solidàries, on una part del què es paga pel dorsal va a parar a una causa...

Em vaig deixar convèncer amb aquest darrer argument. Però ara penso que, tot i que sigui benvingut el que s'aconsegueix en aquest tipus de curses per ajudar a alguna ONG, i està molt bé que es faci, els que les correm no ens impliquem ni poc ni molt en la causa. Paguem i ja està. I no sabem, en la majoria dels casos, ni per a què són ni a on van a parar els diners. Fins i tot, ni ens preocupa; el que volem és córrer i prou. I m'ha semblat que, això del Run for Charity, on el que corre s’hi involucra i els que cooperen també, no té perquè no funcionar també aquí.

I amb aquesta idea, correré la marató de Barcelona del març, desprès de recaptar fons per a la investigació sobre la diabetis infantil que fa l’Hospital de Sant Joan de Déu. A l’acció l’anomeno “Corre la marato de BCN amb mi, pels nens diabètics”. 
http://corremaratoambmi.blogspot.com.es/
 
Tot i que en els darrers anys s’ha avançat en el coneixement de la diabetis mellitus tipus 1 dels nens, encara queda un camí molt llarg “per arribar a la meta”. És colpidor veure que els infants que la pateixen estan condemnats, fins que no s’"hi arribi", a l’esclavitud de l’agulla que els manté en vida, i a haver de controlar acuradament el que mengen i l’exercici que fan.

 
He corregut 43 maratons, i aquesta, pel projecte que du aparellat, és la que em fa més il·lusió acabar. Tinc una neta de 13 anys que pateix la malaltia crònica des dels 6, i veig la dependència que suposa que encara es desconegui com poder millorar el seu tractament. 

El recapte es fa a través de “El meu gra de sorra” de la Fundació Real Dreams http://www.elmeugradesorra.org/miquelpucurull1, on es poden enviar les aportacions, i ells les fan arribar a l’Hospìtal cada mes, integrament, llevat d'un 0,9% que es queda el banc per les transaccions.

El projecte el vaig començar el 19 d’octubre, donant-lo a conèixer a traves del Facebook i el Twitter i l’he fet saber als meus amics i familiars. I el cert és que, de moment, funciona:  s'han recollit més de 3.000 euros, a banda de 2.000 euros més que lliurarà l'empresa d'assegurances Zurich el dia de la marató, en el moment de la meva arribada a meta. Una quantitat inicial que és molt més del què em podia imaginar. Crec que la clau del que podríem anomenar petit èxit està en el fet que l’entitat a la qual s’ajuda, l'Hospital de Sant Joan de Déu, és un prestigiós referent per a tothom, i que els diners que s’aconsegueixin seran molt ben utilitzats en favor dels nens i nenes de la societat.

                                                 ---------o---------

Miquel Pucurull
1/1/2014

25.11.13

El Quart de La Mitja, un preu de rècord.

Sempre hi ha un pitjor. L'altre dia deia que la nova cursa Jean Bouin de 5 km d’ahir era la més cara d'Espanya per quilòmetre recorregut (15 euros, més 3 si no tenies xip, l’estri que es lliga a la bamba per controlar el temps). Rectifico: els "honors" se'ls endu El Quart de la Mitja de Granollers del 2 febrer -també de casa nostra, com no podia ser d’altra manera-, que per 5.000 metres aproximadament, com diu la web oficial de la cursa, s'han de pagar, agafem-nos: 23 euros (més 3 si no tens xip) fins al 30 d’aquest mes. O 25 euros (més 3 si no tens xip) si t’inscrius després.

Una curiositat: la inscripció a El Quart costa el mateix que per a La Mitja.
Una altra curiositat: les dues curses es fan el mateix dia, una darrera l'altra, és a dir que, aprofitant la infraestructura de la llarga es fa la curta; malgrat això, el preu de la inscripció és idèntic per als 21,09 quilòmetres que per als 5. Podem concloure que, com estan les coses, quina sort que tindran els més agosarats (o els més entrenats) que facin la llarga!

 
Miquel Pucurull
25/11/2013


16.11.13

El bell gest d’un gran esportista

Pedro Nimo, l’atleta gallec que va guanyar la Behobia-Sant Sebastià del diumenge 10 de novembre, va anar dos dies després al poble navarrès d’Arantza Ezkerro, la corredora que va morir durant la cursa, per assistir al funeral i lliurar el seu trofeu de guanyador a la família de la noia.

En el món del córrer existeix una especial companyonia entre els atletes. Però en aquest cas transcendeix el fet perquè no ha estat motivat per l’amistat entre col·legues. Un atleta professional, campió de Galicia en marató, ha volgut retre homenatge a una corredora popular, a qui no coneixia en absolut. 

Pedro Nimo agraint al públic els aplaudiments per la seva victòria
En assabentar-se de la tragèdia mentre celebrava la seva victòria amb els amics a l’hotel, que va anul·lar, va respondre a preguntes del periodistes: "Abans que corredor sóc persona. No la coneixia, com la gran majoria dels que participàvem en la cursa, però estic dolgut i afectat per la desgràcia. Arantza era una companya amb la qual compartia l'afició per córrer, una germana dins de la família dels corredors. Per això, tot ha quedat totalment eclipsat pel que ha passat. El meu triomf en aquesta prova ja no m'omple; l’esportiu passa totalment a un segon pla ".

En el seu compte de Twitter va escriure: “Mirar als ulls als seus pares i la seva parella és esgarrifós”

“No la coneixia, però era una companya”, son algunes de les paraules que va dir Pedro Nimo en el funeral al poble de Zizur, on no va voler estar-hi gaire estona per a no adquirir protagonisme. En un moment donat, es va acostar als familiars, es va presentar: "Sóc Pedro Nimo", els donà el condol i va regalar el trofeu platejat de campió al xicot de l’Arantza. "Ho hauria donat tot per haver pogut veure-la creuar la meta". Després, va pujar al seu cotxe i va tornar a Galícia.

Actituds com aquestes reconforten. I em fan pensar, una vegada més, que si no existís l’esport, si no existissin els valors que aporta, la humanitat seria molt pitjor i seria més difícil viure en aquest món.
                                                     ------o------
Miquel Pucurull

16/11/2013




1.11.13

El creixement del córrer s'esmorteeix?

Fa un munt de temps que corro curses populars, i puc afirmar que els preus d’alguns dorsals han pujat els darrers anys de forma desorbitada. Qualsevol comparació amb el que costen ara i el que costaven en el passat és per sucar-hi pa. 

Vaig córrer la primera Jean Bouin Open que es va fer. Va ser el desembre de 1979. El dorsal va costar 50 pessetes; ara, la de 5km del passat diumenge ha costat l'equivalent a 3.000. En trenta-quatre anys la vida no ha pujat tant perquè si ho hagués fet no podríem viure. No és l'únic exemple; n'hi ha molts. Per posar-ne un altre menys llunyà en el temps,  la inscripció a la Mitja Marató de Gavà ha més que triplicat el seu preu en quinze anys. En el 1998 costava 1.000 pessetes i enguany ha costat l'equivalent a 3.200. Res a veure amb el que ha pujat la vida. I el dorsal d'una cursa  no és altre cosa, també,  que un producte de consum, en aquest cas de lleure. I concebut originàriament com una activitat esportiva popular i no pas per a les classes benestants.

Els organitzadors de curses de pagament que facin el que vulguin, però hauran d’anar en compte perquè estem assistint a una certa caiguda d’inscripcions, segurament per la saturació de curses que hi ha, però també, potser, com a conseqüència dels preus. Per posar alguns exemples de fa pocs dies, la cursa del Clot, la de Sant Feliu, Cerdanyola, el Prat, Les Franqueses, Ripoll...han tingut menys participants que l’any passat. En concret, d’una mostra aleatòria de 32 mateixes curses del mes de novembre, n’hi han hagut gairebé la meitat (14) que han vist reduïda la participació, i el total suposa un 2% menys corredors i corredores que fa un any. 

Una davallada en les inscripcions no es produïa en els darrers temps en cap cursa , sinó tot el contrari. A banda del fet que n'hi ha moltes de noves, es a dir, moltes opcions, costa no admetre que, en certa mesura, els preus dels dorsals hi tenen alguna cosa a veure.

  

Miquel Pucurull
20/11/2013

20.10.13

Fisonomia del recorregut de la Cursa 360runningBarcelona




Km 0 a l’1

És emocionant, ja de sortida, pensar que el recorregut que farem, té, a banda del component lúdic que suposa córrer per Montjuïc, l’objectiu d’ajudar al projecte solidari de la Marató de TV3.

La sortida la farem  als Jardins de Miramar de la Plaça de l’Armada, un lloc esplèndid a 60 metres sobre el nivell del mar, on haurem escalfat una mica abans, tot mirant, a la nostra dreta, la ciutat, la zona del port i el mar. Val la pena fer-ho, només que sigui un moment, tot i que els que correm, quan estem a punt de sortir en una cursa, no estem per orgues. Val la pena perquè, no en debades, el nom dels jardins i la zona ens conviden a fer-ho, gairebé ens ho imposen. 

En els jardins hi destaquen varies coses que també convé assaborir amb la mirada. Per un costat, l’imponent Hotel Miramar a la nostra equerra, per un altre els 40 bellaombres que hi ha en una doble filera, uns arbres d'aspecte singularíssim i  de formes extravagants, i també tres escultures de dos famosos escultors: Fertilitat i Serenitat, de Josep Clarà, i La Veremadora, de Pablo Gargallo. Realitzades totes elles fa més de vuitanta anys, la darrera havia d’instal·lar-se  a la Plaça Catalunya. De l’hotel cal dir que inicialment  era un petit restaurant de l’Exposició de 1928 i durant una època fou la seu de la Televisió Espanyola a Catalunya, en concret, la que va de  1959 a 1983, quan la tele era em blanc i negre,  els estudis de Miramar de TVE. Durant anys l’edifici va restar abandonat, fins que en el 2006, totalment restaurat,  es va inaugurar l’hotel de luxe actual.

Enfilarem l’Avinguda Miramar en lleugera pujadeta fins trobar la Piscina Municipal de Montjuïc a la nostra dreta. És una instal•lació molt antiga, de 1929, i durant molts anys va ser la seu del Natació Montjuïc, el club del barri del Poble Sec creat el 1944, fins que va tenir piscina pròpia. Va ser totalment reformada per als Jocs Olímpics del 92 i es va utilitzar, com també en els Campionats del Món de Natació del 2003 i del 2013, per als salts.
2003. I poc després de la piscina, acabada la pujadeta, haurem arribat al Km 1

Un dels salts de palanca dels darrers Campionats del Món en la Piscina Municipal

Km 1 al 2

Avançarem per l’Avinguda Miramar i trobarem tot seguit, a la dreta també del nostre camí, l’Escola del Bosc de Montjuïc. Ara que passem per davant, deixeu-me dir dues paraules sobre aquest col·legi. Hi vaig anar quan era petit, en tinc un bon record, i quan hi passo a tocar, com avui, m’afloren vivències. Aquesta va ser la primera gran escola municipal de Barcelona i va néixer amb la intenció d'oferir als nens i nenes un lloc d’estudi on poguessin gaudir d'un entorn saludable. Va ocupar els terrenys d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als jardins del costat. L’entrada a l’escola està a la nostra dreta. Antigament es feia per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Servia de menjador per a l'escola i de despatx de la direcció (quan t’enviaven a veure al Director, tremolaves). Era una construcció excepcional, però no se sap perquè, va ser derruïda fa uns anys i substituïda per una altra d’estil indefinit. Aquesta escola, que va ser inaugurada el 1914, inspirada en els moviments pedagògics republicans de fora del país, va tenir com a primera directora a Rosa Sensat, una pedagoga molt reconeguda per l’avançat dels seus mètodes. Un d’ells, per exemple, el de fer classes amb els alumnes i els mestres sota els arbres, al mig del bosc.

Una classe a l’Escola del Bosc de Montjuïc. Data incerta, però d’abans de la guerra del 36

Avançant, a bon pas perquè l’avinguda en aquest tram és plana, passarem per davant de la Fundació Miró, l’edifici de l’arquitecte Sert que conté un important nombre d’obres de Joan Miró, i una mica més endavant abandonarem l’avinguda per baixar pel Passeig de Santa Madrona per anar a trobar el Museu Etnològic a la dreta, i girar a l’esquerra per l’avinguda de Montanyans.
Un vial que, potser perquè està on està, la gent la coneix com l’”Avinguda dels Muntanyencs”. Però no, el nom és per honorar a una antiga família catalana, un membre de la qual, Nicolau Montanyans, va ser l’inquisidor de Mallorca el segle XVI.

Enfilarem l’avinguda passant per davant del Palau Nacional, el monumental edifici del qual emergeixen 9 feixos de llum alguna  nit especial, que volen simbolitzar cadascuna de les lletres de “Barcelona”. Va ser edificat per a l’Exposició Internacional de 1929 i n’era l’edifici principal. Alberga el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb mostres de totes les disciplines (pintura, escultura, dibuixos, gravats, fotografia...) de tots els temps, i té una enorme sala que s’ha fet servir per a tot, des de l’elecció de Miss Catalunya l’any 1935 fins a un torneig d’hoquei sobre patins en el 1954. Passat el Palau Nacional, i una mica més enllà, l’avinguda fa un gir a la dreta, a l’alçada del qual haurem fet el Km 2.

Km 2 al 3

Seguint l’avinguda Montanyans i fent una recta, passarem a tocar el Poble Espanyol a la dreta i les instal•lacions de l’Hípica de la Foixarda a l’esquerra tot creuant al final la Plaça d’Eusebi Millán, just davant del pàrquing d’autocars que veurem a la dreta.   La plaça du el nom d’un mossèn que fou l’introductor del bàsquet a Espanya. Com anècdota, el primer partit es va jugar l’any 1922 en el camp de futbol de l’Europa, amb les cistelles lligades a cada porteria, entre uns alumnes de les Escoles Pies i els jugadors de futbol del club, que van guanyar pel resultat de 8 a 2.

Al final de l’avinguda anirem a parar a la Plaça de Sant Jordi, on hi ha la font de la deessa Ceres al mig, que tothom confon pel sant, i girarem a l’esquerra per pujar per l’avinguda de l’Estadi. Tot seguit veurem l’edifici de l'INEFC d'estil "noucentista" segons diuen (tot i dissenyat el 1987) per Ricard Bofill, on es preparen els professors d'educació física. Interessant, en passar, mirar de reüll encara que sigui, l'escultura de Rosa Serra, "Tors Atlètic" que hi ha en front de la façana i la copia de les restes d'un monument ofert a Luci Minici Natalis, el primer barceloní que va participar en  uns Jocs Olímpics. Ho va fer  a la ciutat grega d'Olímpia en el segle I, després de guanyar una cursa de quadrigues. No està gens malament per a inspirar-nos.

 Reproducció dels vestigis (marques de les potes dels cavalls, les rodes del carro i el peu de l’auriga) del monument que Luci Minici va oferir a Olímpia.

Poc després de l’edifici de l’INEFC haurem fet el Km 3. Si tot pujant l’avinguda mirem a l'esquerra, veurem la part de dalt del Palau Nacional. Una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí: ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats ho són de la Giralda de Sevilla. Serà veritat?

Km 3 al 4

Seguint cap amunt, tot seguit  trobarem les Piscines Picornell a la nostra dreta. Una altra instal·lació esportiva de les moltes que hi ha a Montjuïc, que varen ser inaugurades l’any 1979 i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un tribut a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo, qui a falta de piscines, i com que els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, el senyor Picornell els  arbitrava des de dalt d’una barca.

Una mica més enllà d’una enorme campana de bronze, deixarem l’avinguda per uns moments i girarem a la dreta per entrar a una zona arbrada, a tocar de l’Anella Olímpica, i tornar a sortir per seguir amunt. La campana s’anomena de la Pau, popularment dita La Mercè, i va ser col•locada aquí amb motiu dels Jocs del 92, obsequi d'uns alemanys. És la campana més pesada de Catalunya. No es posarà a tocar quan passem perquè només ho fa a les dotze del migdia i a les set de la tarda. (Excepte quan es posava a tocar a qualsevol hora fa uns anys -els veïns del Poble Sec se’n recorden molt bé-  especialment a la matinada).

Avinguda amunt albirarem l’Estadi passant pel costat de l'interessant Jardi d'Aclimatació. Diuen que és un dels espais amb major interès botànic de Barcelona, amb una gran quantitat de plantes i arbres únics. No ens hi entretindrem; no hi anirem ara, per més bonic que sigui; ja ho farem en un altre moment. És un espai concebut fa més de vuitanta anys per veure com s’adaptaven determinats arbres i plantes d’altres indrets al nostre clima -un dels més exòtics l’arbre del safrà- , molt agradable pel poc concorregut que resulta. A dintre del jardí hi ha el Memorial Permanent del Sida, un lloc per al record i la reflexió inaugurat el 2003, que va ser el primer que es va fer a Europa. Simbolitza a totes les persones mortes per la malaltia i les que les l’han acompanyat. Consisteix en una olivera, sota la qual unes lloses contenen un poema de Miquel Martí i Pol. "Parlem de tu / Parlem de tu, però no pas amb pena / Senzillament, de com / ens vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te de les teves / coses parlem i també dels teus gustos / el que estimaves / del que feies i deies i senties / de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a poc a poc serà / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

L’Estadi el tindrem cada vegada més a prop. Quan estiguem davant de la magnífica Porta de Marató -que s'ha mantingut intacte a com era quan es va construir el vell estadi l'any 1929- tindrem en front a la nostra esquerra, unes curioses escultures: un conjunt en homenatge a Young–Cho Hwang, guanyador de la marató dels Jocs del 92, que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona. Que ningú s'esforci en traduir el rètol mentre correm; diu així "Catalunya, país afavorit per l'art i la història. Barcelona, antiga i gloriosa ciutat. Kyonggi-do estat de Corea, terra d'oriental tranquil•litat. La seva llum brillant ens uneix, Ah! Que sigui perpètua aquesta càlida amistat". Es probable que, en passar, hi veiem turistes orientals llegint-lo i fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi. Tot seguit passarem per davant de l'Estadi Lluís Companys, haurem fet el Km 4 i contindrem l’emoció. 

 Conjunt escultòric en homenatge al guanyador de la marató dels Jocs del 92 

Km 4 al 5

L’Estadi és una icona de Barcelona, i s’associa, especialment, amb el Jocs Olímpics del 92. Però en les seves instal•lacions s’hi han fet moltes coses. No és cosa d’enumerar-les ara, en tot cas dir que ha estat, des del terreny on hi ha jugat a futbol l’Espanyol durant dotze anys; el lloc on es van celebrar les proves d’atletisme dels Jocs del Mediterrani de l’any 1955; o on es va celebrar un combat de boxa entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera el 2 de desembre de l'any 1930 -"el match del segle"- que va aplegar 70.000 espectadors segons els diaris de l'endemà.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim  d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Gairebé cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.

L’atleta Sebastià Junqueras portant l'àmfora amb aigua del mar,
a mode de torxa olímpica, en la inauguració del Jocs del Mediterrani de 1955

El darrer element que veurem de l'Estadi  és el Peveter que va ser miraculosament encès per una fletxa el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. Que ningú ho pensi quan passem per aquí, però permeteu-me una malvolença: hi ha gent que diu que la fletxa en qüestió va passar de llarg i no va caure al mig del peveter. Ho va fer, diuen, al mig de l’avinguda per on correrem nosaltres, en una zona de seguretat habilitada a propòsit. Afirmen que els organitzadors tenien un interruptor a punt per a que s’encengués la flama en el moment oportú, entrés o no al peveter. Mal pensats que són alguns!

Més endavant, a prop no obstant de l’Estadi, hi veurem el Museu Olímpic a la nostra dreta, un museu que val la pena visitar (un altre moment, ara no) pels objectes curiosos que hi mostra relacionats amb l’esport. Avançarem i trobarem tot seguit, a la dreta també, l’estació del Funicular de Montjuïc, un entranyable mitja de transport de viatgers que funciona des de fa més de 80 anys, que va des d’aquí al Paral•lel i viceversa. El que subscriu, que l’agafava molt sovint per anar al col·legi de davant, pot confirmar que posar-se al costat del conductor per veure com avança el funi dintre del túnel és impagable

Mes enllà, a la nostra dreta, i davant de la piscina que hem vist en començar la cursa, creuarem la plaça de Dante, que té una escultura del mateix poeta italià en una font circular. Anys enrere, l’indret servia d’accés al Parc d’Atraccions de Montjuïc, una instal·lació de lleure inaugurada el 1966 on ja hi havia existit un altre parc d’atraccions, el Maricel, en els anys trenta. El nou  va tenir el seu moment de màxima esplendor durant la dècada de 1980, amb més de trenta atraccions (¿qui no recorda el Pulpo, o la immensa roda de la Noriavisión?) i un amfiteatre a l'aire lliure on cada estiu se celebraven concerts amb els cantants i grups més famosos de l'època. Enderrocat l’any 1998 després d’haver entrar en decadència, l’espai ara l’ocupa el Jardí de Joan Brossa en honor d’un poeta desaparegut, contemporani nostre, a qui li agradava ésser catalogat com “agitador cultural” i de qui se’n diuen mil anècdotes. Una d’elles la de que quan va ser convidat pels membres d'una refinada societat a un dels restaurants més de moda de Barcelona per fer-li entrega d’un premi, en veure una carta de plats complicats i de noms inintel•ligibles, va demanar “Porti'm un ou ferrat”.

I en un no res, amb suau baixada, passat el Km 5 arribarem de nou als Jardins de Miramar, el mateix lloc d’on hem sortit fa una estoneta, el mateix lloc on hi hem vist en sortir l’Hotel Miramar (l'antiga seu dels estudis de televisió), els arbres de formes extravagants i les tres escultures, qui sap si instal·lades aquí per victorejar-nos en el moment de la nostra arribada.

 Antics estudis de TVE. 

                                                      -----o-----

Miquel Pucurull

15.10.13

A voltes sobre el preu dels dorsals de les curses

Fa temps que, aprofitant l'actual boom del córrer, el preu del dorsal d’algunes curses populars s’ha disparat. Paradigma clar d’aquest aprofitament és el de la nova cursa de 5 km de la Jean Bouin del 24 de novembre a Barcelona, que amb 18 euros bat tots els rècords imaginables.

Sobre aquest assumpte, ho sé per experiència, hi haurà qui dirà que “el mercat és lliure”; que “si no vols pagar tant no la corris”, etc, etc. Però de la mateixa manera que, com a consumidors, podem dir que una cosa és cara si ens ho sembla, tenim tot el dret del món de denunciar que el que una cursa de 5 quilòmetres costi 18 euros (15 si ja tens Chip) és una animalada. I crec que els que som assidus “clients” podem (hem de) queixar-nos -especialment si ho comparem amb el preu d’altres proves de la mateixa distància o major- pel que significa com a premonició.

Per començar, aquesta tindrà el malaurat honor de ser la cursa de 5 km més cara de l'any a Espanya. Surt a 3,60 per quilòmetre. Dic de l'any perquè per a l'any que ve ja està anunciat que El Quart de La Mitja de Granollers, també de 5 Km, serà encara més cara.

Potser no servirà de res la nostra queixa i, malgrat el preu, s’esgotaran els dorsals en quatre dies. Perquè, misteris de la vida, com més cara és, més gent s’hi apunta i més aviat s’acaben. Però ho hem de dir clar i català: s’ha de tractar d’aturar l’escalada de preus de les inscripcions de les curses, sense parangó en cap altre producte de consum (que és en el que s’ha convertit un dorsal). Que no sigui que el que va néixer fa més de trenta anys com un esbarjo popular es converteixi en una pràctica només apta per a les classes benestants. 


Miquel Pucurull
15/10/2013

11.10.13

L’equivalència dels rècords atlètics

L’excel·lent escriptor, periodista i ex atleta olímpic, Martí Perarnau, diu en el seu blog que si l'atletisme pogués fer més comprensibles les seves marques a la gent, potser aconseguiria més popularitat.

Es refereix a que, per exemple, s’ha de saber que el salt de llargada de 8m95 del rècord del món de Mike Powell (o els 8m90 de Bob Beamon uns anys abans) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt d’alçada que va aconseguir Sotomayor és com fer un salt i passar tot el cos per damunt d’una porteria de futbol. 

Bob Beamon saltant 8m90 en els Jocs Olímpics de Mèxic l'any 1968

També parla del rècord del món de marató recentment assolit a Berlín pel kenyà Wilson Kipsang, que el va establir en 2 hores 3 minuts i 23 segons. Fa menció a un article del també reconegut periodista Oscar Fernandez Villar sobre la gesta, que indica que aquest temps del rècord equival a fer, ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres a 1’10” sense recuperació. 

Wilson Kipsang poc després de batre el rècord del món de marató

És interessant el paral·lelisme que fan els articulistes sobre el temps d'aquest darrer rècord i les sèries que signifiquen. Els corredors i corredores populars que llegeixen això saben de què estem parlant. Saben el que és fer unes sèries per a la preparació, per exemple, d’una marató en la que es vol baixar de 4 hores. Saben que són mortals. Saben que només et salva el minut o els minuts que t’has establert per descansar entre mig de cadascuna. Saben que les sèries de 400 metres d’un programa d’entrenament són les més exigents, per més moderades de ritme que siguin, i en fer-ne vuit o deu acabes fet pols. Dons bé, el kenyà en va fer més d’un centenar sense parar, sense ni un segon de recuperació.

Està clar que els atletes que són capaços de batre rècords del món com en Kipsang, que ha corregut nou maratons i n’ha guanyat sis -quatre d’elles per sota de 2h05- són d’una altra galàxia. I que l’atletisme professional i el córrer pel plaer del córrer són dos coses molt diferents.

                                                           -----o-----
Miquel Pucurull
11/10/2013

10.10.13

Fisonomia del recorregut de la Cursa Eurofitness'2013


M’agrada, abans de participar en determinades curses, esbrinar que hi ha d'interessant -o el que em sembla a mi que pot ser interessant- en el seu recorregut. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a no pensar en l’esforç. A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però, si més no, gaudeixo en escriure-ho. Si al possible lector també li agrada ja serem dos.


Km 0 a l’1

La sortida la farem al començament del l’Passeig d’Andreu Nin, per baixar-lo en una recta planera que convida a córrer de valent. Sortirem, doncs, esperitats (uns més que uns altres) vorejant, a l’esquerra,  la pista d’atletisme de les instal·lacions del Parc de Can Dragó

Can Dragó, que li dóna nom a la zona d’on sortirem, té a veure amb una antiga masia que hi havia a l’indret, que se la va anomenar així des que s’hi van allotjar uns soldats britànics de l’ exercit borbònic de la guerra de 1714, a qui se’ls coneixia com els “dragons”. La història diu que "Les tropes borbòniques van utilitzar profusament regiments de dragons per atacar els territoris muntanyencs de la Catalunya interior i per sembrar el terror entre la població civil". Queda dit.

Pel Passeig d’Andreu Nin (nom de carrer en honor d’un significat dirigent del Poum (Partit Obrer d’Unificació Marxista) durant la Guerra) tindrem a la vora la pista d’atletisme, com deia. Una mica més endavant, continuant vorejant el Parc de Can Dragó, passarem pel costat d’una piscina -la més gran de Barcelona, que envoltada de gespa fa les funcions de platja urbana- i un camp de golf. Curiosament, la pista d’atletisme es veu des de fora però la piscina i el camp de golf no; unes espesses plantes ho impedeixen. S’explica que les banyistes no vulguin ser vistes per pudor, però sorprèn que tampoc no ho vulguin els golfistes, que van tapats de cap a peus.

La cursa es desenvolupa en el barri de Porta, una zona que segles enrere pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar, que en créixer va traslladar el seu cementiri lluny del poble, a una de les seves portes d’entrada. Amb el temps van construir-se petites cases al voltant i es va anar urbanitzant el sector. Ningú podia suposar que amb els anys l’espai estaria ocupat per un complex esportiu tan esplèndid com el de Can Dragó, o com els imponents edificis que tenim a la dreta d’on estem passant, el d’El Corte Inglés, l’Hotel Ibis i l’Heron City.

Una mica més endavant, a l’esquerra, hi ha un gran espai verd amb una Zona de Repòs (qui sap si l’han fet per descansar després de la cursa), i en un punt intermedi del parc un petit turó amb una rèplica de l’escultura Aurigues Olímpiques de Pau Gargallo que està a l’Estadi de Montjuïc. I al cap d’avall tindrem a la nostra esquerra el camp de futbol on hi juga l’Alzamora, un club fundat fa seixanta-cinc anys. Un apunt: per fer-nos una idea de l’inefable que són les històries dels començaments dels clubs modests com aquest, els vells del barri expliquen que el primer local social de l’Alzamora CF va ser la barberia d’un dels fundadors. 

Al mig del complex esportiu de Can Dragó hi ha una copia del aurigues de l’Estadi que va realitzar l’escultor Gargallo

A la dreta, gairebé al final del passeig, hi veurem una moderna església de teulada grana amb una mena de piràmide en primer terme que crida l’atenció. És la parròquia de Sant Esteve, construïda l’any 1998. En acabar el passeig farem 50 metres del carrer Vèlia i girarem a la dreta pel d’Alella i ens trobarem tot seguit amb l’indicador del Km 1.

Km 1 al 2

Del carrer d’Alella, que té el nom d’un poble del Maresme que té un bon vi (tot s’ha de dir), farem uns 300 metres després del senyal del primer quilòmetre. Els farem en suau pujadeta, cada vegada més punyetera. En el número 27 del carrer hi té la seva escola de ball flamenc La Tani, una bailaora que va pujar a un tablao als 8 anys i va arribar a ser famosa.  Passarem la placeta de Rafaela Serrano, en honor d’una assistenta social molt estimada al barri, i una mica més enllà els Jardins d’El Petit Princep. El jardinet és un espai infantil que honora en aquest cas el protagonista del famós conte de Saint-Exupéry, i hi veurem una gran escultura d’acer que reprodueix el personatge passejant amb una regadora per la seva asteroide, segons un dibuix va fer un alumne de primària de l’escola Aloma que està a prop. No ens hi pararem. Ja vindrem un altre dia i hi veurem que s’hi pot llegir una bonica frase del llibre: "L'essencial és invisible als ulls".

Escultura "El Petit Princep"

Passat el jardinet enllaçarem amb el carrer d’Alloza, a la recerca, amb quatre passes, del carrer del Dr. Pi i Molist. El carrer d’Alloza correspon al nom d’un carter. És insòlit. Acostumats com estem a que se’ls hi posi nom de carrers a polítics, militars, etc, és una curiositat: en Salvador Alloza i Alloza era el carter del barri als anys trenta del segle XX, on també n’era veí. Com que la zona estava formada per masies i grups de cases aïllades, de difícil localització perquè no existien noms de carrers, l’home demanava als veïns que els hi diguessin a qui els hi escrivien que posessin en el sobre el nom del destinatari i el seu. A Correus ho sabien, i així, les cartes les enviaven a casa seva i ell les entregava a qui corresponia. Fins i tot, a la porta de la casa hi va haver durant molts anys una rètol de fusta que havia penjat amb un clau, amb el seu nom “Alloza”. Un bon dia, urbanitzat ja el carrer, l’Ajuntament el va fer oficial.

Girarem a la dreta i agafarem Dr Pi i Molist, un carrer arbrat a banda i banda, ample i agradable, tot i que una mica costerut, especialment cap al final. No arribarem al cap de munt; girarem en rodó a l’alçada del carrer Nil, on hi haurà l’indicador del Km 2,  per tornar a baixar, a pocs metres del que fou un antic manicomi i ara seu del districte. El carrer del Doctor Pi i Molist s’anomenava anys enrere, precisament,  Carretera del Manicomi. La raó està en que era el camí natural que conduïa de Barcelona, o dels pobles més propers com Sant Andreu o Horta, al centre de salut mental que hi havia a l’edifici de dat de tot. Al carrer se li va posar el nom de Pi i Molist perquè a finals del segle XIX va ser el metge psiquiatre que va impulsar la creació d’aquell centre, dotat llavors d’uns serveis i atencions als malalts extremadament moderns i bons per l’època. A partir de mitjans del segle XX, l’Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau -que era com es deia- es va anar quedant desfasat i es va decidir tancar-lo a finals dels vuitanta. De l'antic manicomi, un espaiós indret, únicament queda en peus l'Església i dos pavellons que allotgen la Seu del Districte de Nou Barris, la de la Guàrdia Urbana i una biblioteca. La resta del recinte fou desmantellat per construir el Cinturó de Ronda, sense gaires miraments i després d’un traumàtic desallotjament.

Hospital Mental de la Santa Creu i Sant Pau. En primer terme la Carretera del Manicomi, actual carrer de Pi i Molist. (Any 1940)

Km 2 al 3

No sé si ho havia de dir en començar: el barri de Porta, per on correm tota la cursa, pertany a Nou Barris. Potser més d’un es preguntarà perquè se li diu així a un districte que en lloc de nou en té catorze de barris. La raó té a veure amb qüestions administratives i en la velocitat de creixement que va experimentar la zona a partir de la segona meitat del segle passat, amb un dels grans allaus de nouvinguts a Barcelona.  És va aglutinar un conjunt de nou  barriades noves per formar un districte  (abans, els nuclis -molt poc poblats perquè la zona era bàsicament de conreu- estaven vinculats a Sant Andreu), i se li van haver d’afegir unes altres més, que anaven sorgint.

Com sigui, el barri de Porta, com els altres tretze, és un indret que s’ha transformat molt, per a bé, els darrers anys. Però cal recordar que, en una època, era un espai dels anomenats perifèrics de la ciutat. Un “cul de sac”, vaja, per no parlar amb eufemismes. El dia de la cursa correrem per avingudes i carrers amples i moderns, amb bones cases i bones zones verdes, però no es pot deixar de dir que Nou Barris ha estat un lloc on la marginació hi ha estat molt present, i els seus veïns han hagut de lluitar a base de bé, associant-se, protestant i reivindicant millores, com en cap altre zona de Barcelona. És pot dir que, en un principi, algunes de les barriades que el conformen van ser construïdes els diumenges pels mateixos habitants, totxana a totxana.

Corrent per aquesta zona, a tocar d’espais tan lúdics com anirem passant, es pot tenir la impressió que és un lloc que és i ha estat un paradís. Ara ho pot semblar, però no sempre ha estat així. De fet, durant molts anys no ho ha estat en cap de les barriades del districte (ho dic perquè aquest escrit no és una guia turística per als guiris), on les lluites dels seus habitants per aconseguir serveis, escoles, transports urbans... i fins i tot aigua, han estat una constant. Per posar un exemple, alguns dels carrers que hem trepitjat a la cursa fins ara (Alella, Vèlia i Alloza) i els que trepitjarem tot seguit (Alcúdia, Escultor Ordoñez, Maladeta i Avinguda Rio de Janeiro)  fa només 35 anys estaven sense asfaltar i els dies de pluja s’inundaven convertint el barri en un fangal. 

Carrer de Vèlia. (Anys setanta)

Fet l’incís, que m’ha semblat obligat per situar-nos, parlem del que estem fent aquest matí de diumenge. Girarem, com deia, poc abans d’arribar al final del carrer del Dr. Pi i Molist i a pocs metres també del Pla de Las Madres de la Plaza de Mayo (un nom que vol recordar el moviment integrat per les mares dels desapareguts a l’Argentina des del cop militar de 1976) i el deixarem en arribar al d’Alcúdia, que ens el trobarem a pocs metres del gir.

Avançarem per Alcúdia (al barri de Porta on estem hi ha uns quants carrers que tenen, com aquest, el nom de pobles de Mallorca) i passarem uns camps de petanca, a l’esquerra. Si hi ha algú jugant, qui sap si envejarem la lleugeresa del seu esforç mentre nosaltres suem la cansalada.
Desprès d’uns 400 metres de pujadeta girarem a la dreta en trobar el carrer d’Eduard Tubau i el baixarem fins anar a parar al cementiri de Sant Andreu (s’entén, a parar a la part de darrera de cementiri de Sant Andreu) al carrer de l’Escultor Ordoñez (un tallista del segle XVI que té unes quantes obres a la catedral), que l’enfilarem a la dreta. Progressarem pel carrer de l’escultor tenint dues tapies a cada costat, la del Cementiri a l’esquerra  i la del Camp del C. F. Damm a la dreta. La Damm és un club que té molt mèrit: pertany a la fundació de l’empresa cervesera del mateix nom i des de fa més de 55 anys es dedica exclusivament al futbol base. Forma i educa jugadors des dels 6 als 18 anys, i de la seva pedrera han sortit futbolistes de molt nivell que han integrat equips de primera, com és el cas, per exemple, d’en Dani, Velamazan i Cristobal, que van jugar amb el Barça fa uns anys, o en Sergio Garcia i l’Alvaro de l’Espanyol.

Un partit d’infantils al camp de la Damm

I poc després, quan veurem a l’esquerra el començament de la plaça de Sóller, una de les més grans de Barcelona que també du el nom d’un municipi de Mallorca, harem fet el Km 3.

Km 3 al 4

Passarem l’emblemàtica plaça de Sóller, que fou inaugurada fa trenta anys després d’haver estat un solar on s’hi feien assemblees per articular demandes, i després d’un llarg procés de reivindicacions del veïns per salvar l’espai de la especulació immobiliària -una cosa que ha estat molt freqüent al barri- i agafarem el carrer de la Maladeta que honora el macis del Pirineu per baixar-lo i anar a buscar el de Piferrer. El carrer de Piferrer, que es deia abans “Lletra F”, i molt més abans era part del camí que conduïa des de la parròquia de Sant Andreu a Horta, honora a Pau Piferrer i Fàbregas, un mestre d’escola i escriptor del segle XIX especialitzat en redescobrir poemes i cançons populars antigues. Una d’elles la "Cançó del Compte Arnau" -el senyor feudal que maltractava als seus vassalls i seduïa les donzelles-, musicada per en Joan Manuel Serrat fa anys.
Per Piferrer passarem a tocar el pati de l’Escola Ciutat de Mallorca a la nostra esquerra i, tot seguit, un espai que l'Associació de Veïnes i Veïns del barri de Porta han conquerit fa poc per  fer-hi un hort autogestionat. Quan estigui acabat,  hi podran cultivar plantes alimentàries, medicinals i espècies autòctones i, a més a més, esperen que serveixi pel tractament  terapèutic de persones amb problemes de discapacitat o psicològics. Un triomf i un encert haver-ho aconseguit, perquè el lloc era un solar que estava predestinat a ser engolit per qualsevol constructora.

Mentre avancem planejant per Piferrer veurem un modern gratacels de 70 metres al fons, que contrasta amb una altra torre que ens trobarem tot seguit a la nostra esquerra, Can Verdaguer, una masia del segle XVI on fins no fa gaire hi vivia una família que conreava les terres del voltant. Reivindicada pels veïns -com sempre- , la van restaurar per convertir-la en un centre cívic. Van conservar feliçment un rellotge de sol i una antiga premsa de ví, i -si ens hi fixem ho veurem darrere la masia- una palmera que passa per ser la més alta de Barcelona.

Una mica més endavant n’hi ha una altra de masia, també a l’esquerra. Just en el xamfrà amb el carrer del Pintor Alsamora. Aquesta està abandonada i és una llàstima. Se la coneix com Can Valent i és, juntament amb Can Verdaguer, una de les poques que resten en peus a Nou Barris, demolides durant la darrera meitat del segle passat, amb el mutisme dels consistoris de l’època. L’estat actual de Can Valent, tot i que està inclosa en el Catàleg de Patrimoni de la ciutat, és ruïnós. Ho veurem perfectament en passar pel costat. L’Associació de Veïns fa temps que també reivindiquen la reconversió de Can Valent per a un ús social, però com si plogués. És una llàstima, deia, perquè, segons els historiadors, la masia de Can Valent és un casalot del segle XVI, i fins i tot se li atribueix un origen més antic. Diuen si formava part d’una torre de defensa medieval que hi havia a la zona, que més tard es va aprofitar per construir la masia. En aquella època, els seus terrenys -com els de la resta del que és ara el barri- eren camps on el propietari era un pagès que aprofitava les rieres i els torrents que hi havia per conrear productes que venia als mercats d’Horta, Sant Andreu i el Born, fins que amb el temps, l’activitat rural va deixar pas a la necessitat de construir-hi habitatges. La masia està situada molt a prop del Cementiri de Sant Andreu i a finals dels noranta es va voler reconvertir-la en un tanatori, un projecte que no va tirar endavant perquè els veïns del barri –ja sabem que hi tenen pràctica amb això de les reivindicacions- s’hi van oposar. 
Can Valent quan encara estava habitada (Data incerta de la foto)

En front, i com a contrast, hi veurem una de les entrades del modern centre comercial Heron City. I una mica més enllà, a l’alçada de la meitat de la llargada del mur del Cementiri -un mur de considerable alçada, com és propi en aquests casos, refractaris com som a la visió d’elements que ens recordin una cosa tan certa com que un dia o altre la palmarem- , poc abans de passar el  gratacels que veiem tot venint, ens hem de trobar l’indicador del Km 4

Km 4 al 5

Seguirem per l’avinguda de Rio de Janeiro, que és la continuació de  Piferrer,  vorejant el Cementiri de Sant Andreu a la nostra esquerra, sobtats que se li digui de Sant Andreu i estigui aquí. La raó és que correspon a una època en la que el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, al qual pertanyia l’actual zona del barri, arribava fins a Collserola.
Encara que pugui sembla paradoxal, un cementiri és tot un món. En aquest hi ha enterrats personatges il·lustres com l’escriptor Ignasi Iglesias, el “Poeta del poble”. Però també, fins fa poc, hi havia un panteó amb simbologia franquista construït per presoners l'any 1940. Va ser enderrocat fa un parell d’anys, però durant 70 anys hi va haver un monument al soldat -el guanyador, es clar- amb l'àguila feixista, el jou, les fletxes i el lema “Una, grande y libre”. Els darrers anys, i fins que no el van treure, els empleats del cementiri es trobaven sovint que l'escultura de l'entrada del panteó, que era la d'un soldat en actitud de fer guàrdia, estava decapitada. 

També hi ha una altra tomba amb les restes d’un seminarista que va morir el 1918 a l'edat de 25 anys, a qui els veïns del barri anomenen “el santet” perquè diuen que fa miracles. Vaig assabentar-me que hi era (no és l’únic “sant popular”: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un altre) i m’hi vaig arribar mentre feia el recorregut per escriure aquesta fisonomia. Puc assegurar -vaig fer una foto que no publicaré perquè no està permès- que hi ha gent que li té autèntica devoció i li demana favors perquè el nínxol està ple de flors malgrat que el bon xicot, de nom Francesc Pla Sañas, va morir fa gairebé cent anys.

Per Rio de Janeiro , a la nostra dreta,  passat el cementiri, i veurem una caserna dels bombers i una mica més enllà un institut que duu el nom de un pedagog que a les primeries dels segle XX va destacar per haver creat un mètode per ensenyar gramàtica catalana als nens. El rètol de la façana, F. Flos i Calcat, és una mica estrany. Sorprèn que només dugui la inicial del nom i no  s’hagués  posat el nom sencer, Francesc Flos i Calcat, perquè d'espai -que em disculpin- n’hi ha de sobres. 

Una mica més endavant abandonarem Rio de Janeiro per agafar el Passeig de Valldaura a la dreta en arribar a la Plaça Harry Walker. Una plaça que pren el nom d’una gran empresa metal•lùrgica que hi havia en aquest espai, ara ocupat per una escola i un pavellò esportiu. Va tancar fa uns trenta anys amb no poc conflictes. Hom encara recorda les càrregues de la policia per les vagues a una “Harry-Walker en lucha”. Al mig de la plaça hi ha una font singular: l’aigua del sortidor, en lloc de brollar de baix a dalt, cau de dalt a baix des d’una mena de piràmide escapçada. Si fes calor, que no en farà, ja sabem.

Font ornamental a la plaça Harry Walker

Agafarem, deia el Passeig de Valldaura (el nom correspon a un antic monestir on el rei Jaume II s’hi va fer una residència d’esbarjo, amb óssos i cérvols i tot, el 1315) i en pocs moments arribarem al punt on hem començat la cursa. Enfilarem de nou el mateix carrer d’Andreu Nin per on hem sortit abans i, si volem fer 5 km girarem a l’esquerra pel carrer del poeta  Roselló i Porcel per vorejar les instal·lacions on hi ha el complex esportiu i la pista d’atletisme del Parc de Can Dragó i acabar-los tot seguit. I si en fem 10 ens disposarem a fer una segona volta al circuit. En arribar de nou, desprès de 5 quilòmetres més (els mateixos que hem fet abans i allibero al lector la tabarra que suposaria la repetició del que hem anat veient) haurem arribat al Km 10 d’aquesta cursa pel barri de Porta. Feliços i contents, perquè, sigui quin sigui el temps en què acabem una o altra, serà la nostra millor marca de la cursa Eurofitness. No en debades haurà estat la primera edició.

                                              ------o------

Miquel Pucurull
14/11/2013 

Web ofical de la cursa: http://www.cursaeurofitness.com/?v=portada