9.8.19

Les sis dones que van canviar les maratons


És un fet que les dones han tingut molts impediments per córrer maratons. El més significatiu -que ara ens sembla ridícul- és el de que, anys enrere, no les deixessin participar perquè els metges consideraven que una distància tan llarga afectava a la feminitat i no podrien tenir fills. Això passava fins i tot a Estats Units. Malgrat que a Boston ja podien córrer després que Katherin Switzer es saltés la norma l’any 1967,  a la marató de Nova York ho tenien prohibit els dos primers anys que es va celebrar. Ho van autoritzar el 1972 amb reserves. Volien córrer sis dones, i podrien fer-ho, però amb la condició de sortir soles, deu minuts abans que els homes. Quan es van inscriure es van queixar de la segregació. Però ni cas. I el dia de la prova, quan els corredors es disposaven a sortir, es van trobar que les sis noies, que no havien acatat la norma, estaven assegudes al terra, impedint-los la sortida. Es va muntar un rebombori fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats. Va ser un esdeveniment del que se’n va parlar molt i va contribuir decisivament a l’esclat del moviment popular del córrer. Un moviment que creix sense parar, en especial degut a elles. Només cal dir que a la mateixa marató de Nova York, les corredores ara són un 42% del total de participants. Dones que no pateixen cap mena de discriminació gràcies a Lynn Blackstone, Jane Muhrcke, Liz Franceschini, Pat Barrett, Nina Kuscsik i Cathy Miller, les sis maratonianes rebels de 1972. 


Miquel Pucurull
09/08/2019 

El maratonià olímpic desaparegut


Les maratons són una font inesgotable d’històries. Si no, fixem-nos en el que va passar a la dels Jocs Olímpics d’Estocolm de 1912. El japonès Shizo Kanakury va començar la prova, però al Km 30 va desaparèixer. Tothom va pensar que havia abandonat. Però quan van comptar els abandonaments, els hi faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit, la gran esperança del Japó. Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc. Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la policia d’Estocolm el va donar per desaparegut. Cinquanta-quatre anys després, en un programa de televisió, va explicar ell mateix el que li va passar. Quan li faltaven 12 km per arribar a meta va veure que una jove sueca li oferia una llimonada des de la finestra d’una casa de planta baixa. Tenia molta set. S’hi va acostar i, exhaust, es va parar una estona per beure-se-la i descansar. La noia l’hi va oferir una cadira, va entrar a la casa per seure una mica...i es va quedar adormit dues hores. Quan va despertar, intimidat , no va anar ni a la sortida ni a l’hotel de la delegació japonesa. Sentint-se avergonyit, va tornar d’incògnit al Japó com va poder. Allà va seguir la seva carrera esportiva i als Jocs de 1920 va quedar setzè a la marató olímpica d’Anvers. Però va viure avergonyit durant més de mig segle, fins que es va decidir a confessar la seva actitud, que creia havia estat un deshonor pel seu país.


Vídeo sobre Sizo Kanakury: https://www.youtube.com/watch?v=E46UrY1m50U&list=PLtlYFhGDor7kwjzU_hw8Eca-I5gDbYuUZ&index=3&t=0s

Miquel Pucurull

Córrer per altruisme


Sovint penso que el córrer és una activitat esportiva que va més enllà de fer gambades més o menys llargues. Crec que és un esport que ajuda a molts a ser millors persones. Segurament no se sap, però hi ha un munt de corredors i corredores populars que fan reptes solidaris per diferents causes, pensant en els demès. N’hi ha que ho fan individualment, per recaptar fons per ajudar a la recerca de malalties minoritàries, per exemple, i altres, que s’han constituït en grups amb el mateix objectiu, per aconseguir diners per la lluita contra afeccions on la Sanitat no hi arriba prou. També, cada cop més, veiem gent que participa en curses tot ajudant els que no tenen la sort de poder fer-ho per si sols. Des dels que fan de guies d’atletes cecs, fins els que corren espitjant carrets de persones discapacitades. N’hi ha, d’aquests últims, que són fins i tot associacions que es troben cada diumenge per fer-ho. Veure’ls, als uns i als altres, emociona. Alegres i exultants de felicitat els discapacitats, i plens de satisfacció els altruistes que tracten de contribuir a integrar-los. Resulta emotiu comprovar, a les curses, que hi ha qui, aparcant per un dia el propòsit secular de voler fer la millor marca de la temporada, es dediquen a córrer-les per ajudar els que tenen la desgràcia d’estar lligats a una cadira. Es per felicitar-los perquè col·laboren a que hi hagi qui pugui oblidar la seva minusvalidesa , si més no durant una estona.

Miquel Pucurull
09/08/2019 

El corredor androide (de Toni Lastra)

S'han complert quatre anys de la mort de Toni Lastra, de qui en conservo un molt bon record.

Toni Lastra fou un corredor popular de València que va ser l'ànima de la marató de la seva ciutat durant molts anys. Escrivia molt, i molt bé, sobre el món del córrer, setmanalment al diari Las Provincias i sovint a la revista Corricolari. Extrec i tradueixo del seu llibre, La Columna de Andrópolis II (un recull dels magnífics escrits publicats al diari), els paràgrafs finals d’un divertit capítol .

"El corredor androide

Ha arribat la cibernètica, i amb el seu immens poder, ha canviat els antics valors. (...) En una cosa tan natural com el córrer a peu -el primer esport de la raça humana- es habitual veure ja al corredor cibernètic.

A la darrera marató de València vaig trobar-me un antic amic corredor, a qui sempre li he dit, sense gaire acceptació per part seva, C3PO, com l’androide de La Guerra de les Galàxies. Duia de tot: un pulsòmetre amb la seva cinta al pit; dos rellotges (un de digital i un altre gran com un donut), una polsera magnètica, una chuleta de plàstic amb els temps de pas que havia de fer...El rellotge cosmonàutic portava alarmes anaeròbiques, polsadors, senyals de ritme, i fins i tot un botó especial per escoltar la música d'un pasdoble atlètic per als moments que decaiguessin els ànims. A més a més, el meu amic duia una gorra, un walkman i unes ulleres tornassolades. 

Li vaig dir, “-A casa tinc un rellotge enorme, amb esfera lluminosa, que tu no tens, però no me’l puc posar quan corro”. “-Per què?”, em va preguntar. “-Perquè és de paret”, li vaig contestar. 

Se’n va anar renegant, sense riure la gràcia; la veritat és que aquest androide no tenia mai programat el sentit de l’humor.” 

Toni Lastra, de qui m'enorgulleix haver sigut amic seu, va morir el juny del 2015, als 79 anys.

A la foto, Toni Lastra, amb xandall negre, després d’una prova de 20k a València el 1990 que vàrem córrer tota la família. 
Miquel Pucurull
11/08/2019