Eliud Kipchoge, el 'filòsof'

Amigues i amics, acostumat com estic a escoltar als esportistes professionals les entrevistes que els hi fan, on no diuen mai res (vull dir, res que sigui mínimament interessant), em va sorprendre, i em va agradar molt, el que va dir l’altre dia l’Eliud Kipchoge, l’admirat mite vivent de l’atletisme, durant una cerimònia a Oviedo on li van lliurar el premi Princesa d’Astúries de l’esport. A en Kipchoge se’l coneix per haver estat guanyador de títols olímpics, per batre rècords del món de marató, i per quan, fa quatre anys, va ser el primer a la història en córrer-ne una en menys de 2 hores. Però el que no se sabia, o si més no jo ho ignorava, és que té una molt bona formació cultural. He esbrinat que els companys del campament de Kenya on entrena l'anomenen 'el filòsof'. Sembla ser que mentre altres perden el temps o estan enganxats al mòbil entre les sessions, ell està sempre llegint. No m’estranya. En l’acte de l’altre dia, en rebre el guardó, va dir coses com aquesta: “Deixin-me compartir una reflexió amb vostès aquesta nit: Córrer no és només una activitat física, córrer té el poder d'unir-nos a tots, sense importar quin sigui el nostre origen o el color de la nostra pell. Sempre dic que hem de fer del nostre món un món que corri. Perquè un món que corre és un món feliç. I un món feliç és un món en pau." Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/10/2023

Recordant Raimon Vancells

Amics i amigues, dels que van impulsar l'esport a Catalunya, sovint destaquem només els artífexs principals. És injust perquè alguns ho van fer de manera anònima i resten a l'oblit sense que se'n parli mai d'ells. Com, per exemple, en Raimon Vancells, un pioner de l'atletisme. Fa més de quaranta anys va ser la ma dreta de Ramon Oliu, el creador del que és ara la marató de Barcelona. Al•lérgic per naturalesa a l'esport federal oficial, va formar part des del primer moment, a finals dels setanta , de la Comissió engegada per l'Oliu per impulsar la marató i les curses populars. Treballador incansable, en Raimon va desenvolupar una feina titànica en les albors del moviment popular del córrer a casa nostra, tractant de millorar els aspectes de les curses que sorgien com bolets. Sense ajuts i gairebé sol, va organitzar una marató per la comarca del Vallés l'any 1989 que vam córrer uns quants. Va ser un bon amic, a qui admirava pel seu rigor i entrega en qualsevol de les coses que feia. Un bon i vell amic amb qui feia petar la xerrada per parlar de coses del córrer (el seu tema i el meu), quan el trobava pel lateral de la Diagonal caminant amb dificultat. No passejava; caminava, perquè el seu tarannà no li permetia passejar. De ben segur que sense un pioner infatigable com en Raimon Vancells, el món del córrer no tindria la dimensió que té ara. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

(A la foto, Raimon Vancells discutint amb un cap 

de la Guàrdia Urbana sobre el recorregut de la marató de Barcelona)

Miquel Pucurull

23/10/2023

Aviat es baixarà de 2 hores a la marató

Amigues i amics, des que els africans van irrompre en el panorama atlètic, els rècords del món de marató se succeeixen amb molta freqüència. Abans, havien de passar bastants anys per a que un rècord fos batut. Ara ja no és així. I m’afanyo a dir que celebro molt la rapidesa en que passen d’unes mans a unes altres (potser hauria de dir peus), perquè serveix per dinamitzar la marató i l’atletisme. Només cal dir que el rècord masculí ha baixat tres cops en els últims cinc anys i el femení també tres en els últims sis, els darrers aconseguits per l’etíop Assefa fa un mes, i pel kenyà Kiptum fa vuit dies. A propòsit, amb uns registres extraordinaris: 2h11.53 ella, amb més de dos minuts sobre l’anterior rècord, i 2h00.35 ell, amb més de mig minut. A les xarxes, els puristes parlen de que duien unes vambes ultralleugeres. Que diguin el que vulguin. Fa anys es corria amb espardenyes i ara s’ha d’aprofitar la tecnologia. A més a més, tots dos van córrer la segona meitat de la marató més ràpida que la primera –una cosa molt difícil de fer- i acabant a l’esprint, que era un goig veure’ls. I, per altra banda, entrenen més que ningú: pel que s’ha sabut, el kenyà entre 250 i 300 kms a la setmana; és a dir una marató cada dia. I el de la etíop ves a saber... Tot plegat em fa pensar que el baixar de les famoses dos hores està a tocar, la qual fita servirà per contradir als entesos que diuen (deien) que l’esser humà no podria fer-ho mai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

16/10/2023

Paavo Nurmi

Amigues i amics, aquesta setmana s’han complert 50 anys de la mort de Paavo Nurmi, l’atleta finlandès dominador de les proves de mitjana i llarga distància dels anys vint del segle passat. Capaç de guanyar dotze medalles olímpiques, ostenta el títol d'atleta més lloat de la història dels Jocs, per davant de Carl Lewis i Usain Bolt, que en tenen deu i nou. De petit, com fan ara els nens kenyans, corria 10 quilòmetres cada dia per anar a l’escola. I en fer-se gran, i dedicant-se de ple a l’atletisme, els seus mètodes d’entrenament eren d’una duresa extrema: per posar un exemple, corria metres i metres darrere d’un tren, per tal de forçar la gambada. Una pràctica que també feia vint-i-cinc anys més tard Emil Zatopek, un altre atleta icònic. Es diu, per cert, que quan el txec ho passava malament en una cursa, per animar-se cridava: “Soc Nurmi!, Soc Nurmi!”. No n’hi ha per menys: el ‘finlandès volador’, com l’anomenaven, va acumular vint-i dos rècords mundials i va guanyar 121 proves seguides, moltes a Estats Units, on es mesurava amb altres atletes en tot tipus de curses per obtenir uns quants dòlars. Precisament, a punt de córrer la marató olímpica de 1932, no el va deixar participar per considerar-lo professional . Una cosa que avui fa riure. I amb això, la carrera atlètica de Paavo Nurmi es va acabar. Però no la glòria. Fins i tot, al seu país van encunyar monedes amb el seu rostre. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

09/10/2023

Circuit marató de Bcn'2024

Amigues i amics, el recorregut de la marató de Barcelona de l'any que ve s'ha hagut de modificar respecte al d'aquest per obres a la plaça d'Espanya. Res a dir, naturalment. Però amb el canvi, s'ha perdut el passar per alguns llocs emblemàtics (que significa que hi haurà menys gent animant), com, per exemple, el Camp Nou, el Parc Miró, la Pedrera, la Catedral i la Torre Agbar, a banda (per l'imperatiu de les obres), de la icònica sortida i arribada a tocar les Fonts de Montjuic. La qüestió del circuit de la marató de Barcelona ha estat sempre matèria de debat. Des del 2006 -l'any del retorn després de la marató suspesa- s'han anat succeint supressions per una o altra raó. Només cal dir que es passava per l'interior del Camp Nou, per davant de la Masia del Barça, del Palau de Pedralbes, de l'Illa Diagonal, de la Plaça Francesc Macià, de la Pedrera, de la Casa de les Punxes de la Diagonal, de l'Hospital de Sant Pau, de la Catedral, de la Plaça de Sant Jaume i de la Rambla. Deia que any rere any s'han anat perdent llocs simbòlics de la ciutat per una o altra raó, però la més poderosa és que ha estat per tractar de fer-la més ràpida, a fi i efecte que els corredors d'alt nivell la vegin més atractiva per fer bona marca. Una llàstima. Amb el temps, a cada bugada em perdut un llençol. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

01-10-2023