1.4.17

La marató és per a la mitja edat

Un fenomen incontrovertible és que l’atletisme popular està format, bàsicament, per corredors i corredores d’edat madura. I això es fa patent en qualsevol cursa, però especialment a la marató.

Es diu que una de les raons per les quals els temps per acabar-la són ara sensiblement més alts que en el passat (decreix molt el percentatge dels que fan la marató en menys de 3 hores i augmenta molt el de més de 4), podria ser que  l’actitud actual dels populars és més lúdica i menys exigent.  Però, també, una altra raó, pot ser la notable diferència d’edat dels maratonians i maratonianes d’ara en comparació amb èpoques anteriors. Així de senzill. S’ha produït un important canvi en la mitjana d’edat dels participants.

Els darrers anys, a la marató de Barcelona, la mitjana d’edat ha estat de quaranta-dos anys els homes i de quaranta les dones; l’any 1993, trenta-vuit i trenta-set, i l’any 1980, la primera que es va celebrar a la ciutat, vint-i-nou i vint-i-vuit.

Una il·lustració ens permet veure-ho gràficament:
És un indicador més per tractar de treure l’entrellat al per què, actualment, es corre més a poc a poc la marató (que m’afanyo a dir que no és cap pecat, si més no per als populars). És evident: anys enrere corrien maratons corredors i corredores més joves, i no cal dir que podien fer-ho més de pressa.

Miquel Pucurull

Vosté preguntarà per què correm

 


Marciano Durán, escriptor uruguaià d'èxit i corredor popular, autor del famós article "Esos locos que corren" ( que vaig traduïr i està en aquest blog: "Aquests bojos que corren"), té escrit un sublim poema: "Usted preguntará porqué corremos", que també m'he permès fer-ne una traducció lliure. 

VOSTÈ PREGUNTARÀ PER QUÈ CORREM

Si el fred ens perfora fins als ossos/ 
i el sol ens crema de baix a dalt.
Si el vent ens retorna al principi/ 

i el desànim ens amaga el final...
Vostè preguntarà per què correm.
Si cada pujada costa fins l'ofec/ 

i en el pendent estan les caigudes.
Si les forces ja no són les de l’inici/ 

i la ruta està plena de muralles gruixudes...
Vostè preguntarà per què correm.
Si l'aire disminueix fins a l'asfíxia/

 i respirar es torna un combat.
Si la set resseca els camins/ 

i ens assalta el fred i el refredat...
Vostè preguntarà per què correm.
Correm perquè el pas no és prou/ 

i no és prou ni el cant ni el riure ni la fressa.
Correm pels assenyats que, estranyats/ 

veuen passar als bojos amb pressa.
Correm en un món molt sensat/ 

regit per la típica cordura.
Correm com bojos, reclamant/ 

el dret al parèntesi que ens cura.
Vostè...¿Insisteix un cop més a preguntar?
Correm, senyor, tingui-ho clar/ 

perquè no ens van ensenyar a volar.

Marciano Duran



L'atletisme femení: 21 anys prohibit pel franquisme

No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre d'estrangeres que corren maratons i les espanyoles. La primera anglesa  ho va fer fa  noranta anys, i la primera nord-americana  en fa més de seixanta, justament quan aquí, l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. 

No es sorprenent, deia, el retràs que existeix respecte d’altres països. La dictadura no va deixar, des de 1941 i fins el 1962, que les dones espanyoles fessin cap prova atlètica. Consideraven que l’atletisme era un perill perquè podia complicar-los-hi la maternitat. I deien, fins i tot, que podia afavorir la masculinitat.

L'entrenador Bernardino Lombao ho recorda al diari El Pais: "En aquella Espanya dels primers anys de la postguerra  l'atletisme estava prohibit per a les dones. Els peixos grossos comptaven la història de Maria Torremadé,  una catalana que batia tots els rècords i que als pocs anys es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en Jordi, i tots van concloure llavors que és que l'atletisme feia homenots de les dones, i ho van prohibir ".

La Sección Femenina, que es va crear a l'empara de la Falange Española y de las JONS, va esdevenir l'organisme encarregat d'educar les noies de la postguerra en tasques de la llar. De l'esport, gairebé ni parlar-ne. I de l'atletisme, res de res.

En els llibres de Formación del Espíritu Nacional que s'estudiava com a assignatura a l'escola, es podien llegir coses com aquestes: 

“No hay que tomar el deporte como pretexto para llevar trajes escandalosos. Podemos lucir nuestra habilidad deportiva, pero no que estas habilidades sirvan para que hagamos exhibiciones indecentes. Tampoco tenemos que tomar el deporte como pretexto para independizarnos de la familia, ni para ninguna libertad contraria a las buenas costumbres”. (1) Sección Femenina. "Economía doméstica para Bachillerato, Comercio y Magisterio". 1968

Noies de la postguerra practicant gimnàstica, 
un dels pocs esports que podien fer.
O això altre, com una altra mostra de l'"interès per l'esport", en una revista de la Sección Femenina (2).

(2)  Revista "Teresa" de la Sección Femenina. Número de març de 1961.

No va ser fins el 1962 que es va aixecar la prohibició, quan en uns Jocs Iberoamericans que es van celebrar a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països, de Cuba, del Brasil, d'Argentina, de Xile ... menys d'Espanya. Aquells Iberoamericans sense espanyoles van ser el detonant del canvi. Uns quants entrenadors d'atletisme van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, del ridícul que feien, i els va donar el vistiplau. 

No em parlem més. Ja em direu si, prohibit com va estar durant 21 anys, i  amb aquest ambient un cop aixecada l'autorització, les dones podien progressar gaire en l'atletisme. Miracle fou que comencessin a practicar-lo. I així, les primeres catalanes que van participar en una marató a Espanya (Matilde Gómez, Montse Camps i Ester Inés Mañé), no ho van poder fer fins l’any 1978 a Palafrugell.



-------o-------

Miquel Pucurull