Amigues i amics, aquesta setmana s’han complert 50 anys de la mort de Paavo Nurmi, l’atleta finlandès dominador de les proves de mitjana i llarga distància dels anys vint del segle passat. Capaç de guanyar dotze medalles olímpiques, ostenta el títol d'atleta més lloat de la història dels Jocs, per davant de Carl Lewis i Usain Bolt, que en tenen deu i nou. De petit, com fan ara els nens kenyans, corria 10 quilòmetres cada dia per anar a l’escola. I en fer-se gran, i dedicant-se de ple a l’atletisme, els seus mètodes d’entrenament eren d’una duresa extrema: per posar un exemple, corria metres i metres darrere d’un tren, per tal de forçar la gambada. Una pràctica que també feia vint-i-cinc anys més tard Emil Zatopek, un altre atleta icònic. Es diu, per cert, que quan el txec ho passava malament en una cursa, per animar-se cridava: “Soc Nurmi!, Soc Nurmi!”. No n’hi ha per menys: el ‘finlandès volador’, com l’anomenaven, va acumular vint-i dos rècords mundials i va guanyar 121 proves seguides, moltes a Estats Units, on es mesurava amb altres atletes en tot tipus de curses per obtenir uns quants dòlars. Precisament, a punt de córrer la marató olímpica de 1932, no el va deixar participar per considerar-lo professional . Una cosa que avui fa riure. I amb això, la carrera atlètica de Paavo Nurmi es va acabar. Però no la glòria. Fins i tot, al seu país van encunyar monedes amb el seu rostre. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.
09/10/2023
