17.7.18

L'Olimpíada que no va poder ser

El 19 de juliol de 1936 s'havia d'inaugurar l’Olimpíada Popular  a Barcelona...que es va haver de suspendre el dia abans en esclatar la Guerra Civil.

No en puc tenir cap record perquè encara no havia nascut. Però llegeixo i extrec, de diferents llocs, informació sobre aquest esdeveniment frustrat i poc conegut. Em sembla interessant difondre el que va passar per tal d'ajudar a mantenir viva la memòria d’un passat que, en contra del que sovint es diu i es vol per alguns, no s’ha d’oblidar.

Cartell de l’Olimpíada Popular de 1936
La ciutat de Barcelona havia estat candidata a la celebració dels Jocs Olímpics de 1936, però se’ls va endur Berlín. Es deia que el fet que a l’Estat espanyol hi hagués una república va espantar als membres del COI, aristòcrates i conservadors com eren tots ells, que es van decidir per la capital de l’Alemanya nazi. Hi va haver protestes a tot el món, en especial quan Hitler va començar a perseguir jueus, i fins i tot alguns països es qüestionaven si calia fer un boicot als Jocs de Berlín (Espanya no hi va anar). Però el COI va moure fils per promoure la seva celebració i el règim alemany els va orientar a fer d'ells una apologia dels valors racials i militars, la qual cosa estava totalment en contra dels de l’esperit olímpic. 

En aquest context, Barcelona, d’acord amb el govern de la República, va voler organitzar una celebració alternativa el Juliol de 1936, del 19 al 26, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Una mena de contraolimpíada, una denúncia dels Jocs de Berlín que s’havien de celebrar dies després, de l’1 al 16 d’agost. 

Els orígens de la idea  havia sorgit d’entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. En perdre l’opció dels Jocs Olímpics en benefici de Berlín, s’havia creat el Comitè Català Pro Sport Popular impulsat per entitats del Poble Nou, Sants, Sant Andreu i Sant Martí. El seu objectiu era el de fer que l’esport estigués a l’abast de tothom, no únicament de les classes altes com havia estat fins llavors, convertint-lo en popular en definitiva. L'acció va prosperar, es van animar, i el maig del 36 van constituir el Comitè Organitzador del que havia de ser l'Olimpíada Popular, al capdavant de la qual s'hi va posar el president Lluís Companys com a president d'honor. En un temps rècord, entre el maig i el juliol, amb el suport de les entitats socials i ajudats per milers de voluntaris, van crear la infraestructura i van establir el programa de com es desenvoluparia l’esdeveniment. 

Estand que servia d’oficina d’informació per a l’acollida dels visitants, 
a la Plaça de Catalunya  
L'Olimpíada Popular significava una resposta de rebuig als jocs de Berlín, i també una crítica al “voler mirar cap un altre costat” d’alguns governs internacionals que acceptaven el règim que s’havia imposat per la força a Alemanya. En un dels paràgrafs del seu manifest quedava explícitament reflectida la intenció:

“L'Olimpíada instaurada fa milers d'anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d'esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l'amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!”

Per a l'Olimpíada Popular, que estava finançada per la Generalitat amb 100.000 pessetes, el govern republicà de Madrid amb 400.000 i el de París amb 600.000 francs, estaven inscrits més de 6.000 atletes de 23 nacions. Les estrangeres que aportaven més esportistes eren les delegacions de França (la que més amb 1.500) Estats Units, Suïssa, Anglaterra, Països Baixos, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Algèria. Les federacions espanyoles també n’hi aportava -gairebé la meitat del total d'atletes pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya-, així com nacions sense estat, com Alsàcia, Palestina i el Marroc, i una representació d'atletes jueus emigrats.

La tarda del 18 de juliol, les delegacions van desfilar per les Rambles

L’Estadi de Montjuïc, construït el 1929, seria el lloc on se celebrarien els actes i les proves més significatives. Però també n’hi haurien al Camp de Les Corts (camp del FC Barcelona anterior a l’actual), a Piscines i Esports (on ara hi ha el club DiR i el cine Diagonal), la pista de Maricel Park (formava part d’un antic parc d’atraccions a Montjuïc) i els camps de futbol del Martinenc i el Júpiter.

S'havia previst utilitzar els allotjaments i hotels construïts per a l'Exposició Internacional de 1929. Els estrangers dormien a l'Hotel Olímpic de la Plaça d'Espanya (on ara hi ha l'Hotel Plaza) i a l'Estadi de Montjuïc, i els espanyols en els hotels n º 1 i n º 2 del recinte de l'Exposició. S'habilitaren com restaurants el Palau de les Missions (estava davant de l'Estadi i fou enderrocat a finals dels seixanta) per als atletes espanyols i l'Estadi per als estrangers.

És de destacar que les inscripcions de dones esportistes era molt nombrosa (el nombre de les que van participar dies després als Jocs de Berlín era bastant inferior). Una d'elles era la canadenca Eva Dawes, guanyadora de la medalla de bronze de salt d'alçada als Jocs Olímpics de Los Angeles de 1932, que va rebutjar participar a Berlín per una qüestió de principis. I també, una altra característica de l' Olimpíada Popular era la mescla d’esportistes de nivell, campions d’Europa molts d’ells, amb altres que podrien considerar-se com el que ara en diem "populars". 
Eva Dawes (1912-2009), medallista olímpica de salt d'alçada
En total hi havia competicions en 20 esports: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, aviació sense motor i hoquei sobre patins.

Catalunya havia inscrit esportistes en les disciplines d'atletisme, boxa, hoquei sobre patins, ping-pong i lluita.

Integrants de la Selecció Catalana d’Atletisme

100 m:                 Heras, Oriols, Serch i Serra
200 m:                 Heras, Roca i Ailion
400 m:                 Pratsmarsó, Vives, Colomes i Blay
800 m:                 Piferrer, Pratsmarsó, Coma i Monfort
1.500:                  Piferrer i Àngel
5.000:                  Andre, Ramonatxo i Fonseré
10.000:                Joan, Camí i Miró
110 tanques:        Staat, Consegal i Manzanares
3.000 obstacles:   Mur, Esteve i Mir
Alçada:                Font, Pons i Juanola
Longitud:             Roca, Altafulla, Font i Serra
Triple:                  Giró, Consegal i Companys
Perxa:                  Gonzàlez, Consegal, Trias i Lorenzo
Pes:                     Tugas, Moreno, Correro i Vidal
Disc:                    Correro, Anrado, Guàrdia i Fariñas
Martell:                J. Tugas, F. Tugas i Sierra
Javelina:              Etter, Fernàndez i Fraga
Jaume Àngel (1908-1992), un dels millors atletes que havia de participar. Fou campió de Catalunya i d'Espanya de 1.500m diversos cops. En el 1942, després de passar tres anys tancat en un camp de concentració a França, va tornar a Catalunya i va ser entrenador de la secció atlètica del FC Barcelona i de la la selecció catalana
Programa dels actes a celebrar el dia de la inauguració, 19 de juliol de 1936

- A les 4,30 de la tarda presentació dels esportistes i inauguració dels Jocs per l'honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluis Companys.
- Desfilada de 5.000 esportistes i 3.000 "folkloristes", amb gegants, nans, "Xiquets de Valls", caballins, “àguiles", "cuques feres", Patum de Berga, bastoners, moixiganga...
- Cinc cobles de Barcelona executaran "Juny" i "Els Segadors", acompanyats de la massa coral, sota la direcció del mestre Morera. 
- Gimnàstica
- Esports: Cursa internacional de relleus de 20 per 500. 
- Folklores, "Xiquets de Valls" i "Ballets de Folgueroles". 
- Parlament final del senyor Ventura Gassol, comissari de la Generalitat per als Jocs. 
- Finalitzarà el festival amb "La Santa Espina", executada per 5 cobles, la massa coral i els dansaires.

Preu de l’entrada: 1 pta.

L’Himne de l'Olimpíada Popular

El poeta Josep Maria de Sagarra va escriure l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eysler, que començava i acabava així:

“No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!”

Insignia de l'Olimpiada Popular del 36
Amb tot, la prevista Olimpíada de Barcelona no va estar lliure de detractors, tant a Catalunya com, especialment, a la resta de l’Estat. Els primers -potser perquè no sabien que Rússia, al complet, que no va anar als Jocs, estaria a Barcelona- estimaven que les grans figures anirien a Berlín i no vindrien. El segons, membres de partits conservadors i el mateix Comité Olimpico Español, no podien acceptar que la participació de l’Estat estigués format per quatre seleccions com estava previst: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. El llavors president del Real Madrid, Rafael Sánchez Guerra, afirmava al diari As: "Sería absurdo que en una eliminatoria internacional España tuviera que enfrentarse con Euskadi o Cataluña". (Com es veu, sempre hem estat igual)

Però el cert és que l’esdeveniment es preveia que seria un èxit en tots els aspectes. A banda dels esportistes, van arribar a Barcelona una ingent quantitat de visitants -és deia que més de 20.000, que per aquella època eren molts- més dels previstos, la qual cosa va crear problemes d’allotjament fins i tot.

De l’expectació que s’havia creat se’n feien ressò els diaris de llavors, que consideraven que significaria una memorable manifestació dels valors olímpics. 

Primera pàgina del Mundo Deportivo del 19 de juliol amb fotos del assaig

L’Olimpiada Popular havia de començar el 19 de juliol de 1936. El dia abans es van realitzar els assajos de la gran festa de la inauguració i molts dels organitzadors varen dormir al mateix estadi per tal d'arreglar incidències d'última hora. Allí els va sorprendre l'esclat de la Guerra. 

Un dels actes de la cerimònia d'apertura de l'Olimpiada s'havia de fer al Tatre Grec. La nit del 18 de juliol, Pau Casals estava al Palau assajant amb la seva orquestra i el cor de l’Orfeo Gracienc la Novena de Beethoven que havien d’interpretar. En un moment de l’assaig, va arribar un emissari de la Generalitat i va lliurar a Casals un missatge del conseller de Cultura, en el qual li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República aquell mateix dia i l’instava a suspendre l’assaig -el concert i l’Olimpiada havien estat suspesos- ja que es temia que la violència esclatés d’un moment a un altre al carrer. Pau Casals, tot i consternat, es va dirigir als músics i als membres del cor i els va dir: ” - Estimats amics, no sé quan podrem tornar a estar junts; us proposo que acabem l’obra abans de separar-nos ” Tothom hi va estar d’acord i van continuar l’assaig de la peça fins el final. Anys més tard, l'il·lustre músic confessava als seus biògrafs que les llàgrimes, aquella nit, no li deixaven veure la partitura.


La fi de l’Olimpíada Popular va coincidir amb l'inici de la cruenta Guerra Civil. A la matinada del diumenge 19 de juliol, una part de la guarnició de Barcelona es va revoltar seguint les ordres del general Mola des de Pamplona, que exercia de director de la conspiració. No va triomfar perquè les forces fidels a la República, i molts ciutadans que varen agafar armes de les casernes, ho van impedir. La rebel·lió va ser ofegada, però, havia començat la maleïda contesa i el clima bèl·lic ja estava present.

Ens hem podem fer mig càrrec sabent el què, aquell dia, un atleta belga va escriure al seu diari: "Els carrers estan buits sota un sol abrasador". "A la Plaça del Comerç topem amb les primeres barricades, centenars de metres més lluny veiem a uns xicots  armats. Hi ha barricades cada cent metres. Tots els carrers laterals estan bloquejats ". "Llisquem com podem al llarg de les façanes de les cases. Les bales xiulen a través de la plaça. Instintivament girem i ens refugiem en un portal. Veiem clarament com des del campanar d'una església els franctiradors disparen als treballadors que hi ha darrere les barricades."  

Cartells de l'Olimpiada a la pared d'un 
carrer on s'hi va construïr una barricada.
Era impossible celebrar l'esdeveniment amb aquest panorama. Els esportistes estrangers van tornar tot seguit als seus països d’origen. Tanmateix, alguns italians i alemanys -les anomenades Brigades Internacionals- van integrar-se dies després a les columnes de milicians que s’estaven formant per defensar la República. 

Dies més tard  es dissolia el Comitè Organitzador i l’Olimpíada Popular es va convertir en un record democràtic. Un somni que no va poder realitzar-se per culpa d’un aixecament militar de terribles conseqüències.

                                             -------o-------

Miquel Pucurull

Enllaços d’interès:

Memòria d’un participant
http://www.nodo50.org/esperanto/artik33ct.htm

Cursa Lluís Companys en homenatge a l'Olimpíada Popular: 

14.7.18

Maratons de més de 6 hores

A la marató de la Ciutat de Mèxic que es farà d’aquí un mes, han establert que el temps límit per acabar-la sigui de tres hores més del que venien donant. En concret, serà de nou. No se n’amaguen: ho fan, diuen, per augmentar el nombre de participants. 

La mesura ha aixecat una forta polèmica a Mèxic. I també arreu. Fins i tot a casa nostra. Hi ha qui diu que així es minimitza i devalua la prova perquè es pot fer caminant tota l’estona. 

No hi estic d’acord. Enlloc està escrit que, forçosament, s’hagi de córrer la marató en un temps determinat. I en qualsevol cas, qui estigui 9 hores caminant també farà un esforç majúscul. Si és cert que el que usualment es dóna són 6 hores, també ho és que cada cop n’hi ha més al món que amplien el temps límit per tal de tenir més participants: a maratons tan reconegudes com Berlín en donen 6 i quart, a Nova York i Chicago 6 i mitja, a Roma i Tokio 7, i a Londres 8. I no són les úniques.
                  Marató de Tokio
A Estats Units, que d’això en saben un munt, la meitat de les mil dos-centes maratons que fan cada any es poden fer en més de sis hores. Moltes en 8 o 10 i algunes en molt més, sobre tot les de muntanya. I en bastantes no hi ha temps límit.  (*)

A mi, que com més multitudinària és la marató, més m’agrada, i tenint en compte que a la de Barcelona està  baixant la participació (aquest any 2.600 corredors i corredores menys que l’any passat) no em semblaria malament que s’ampliessin una mica les actuals 6 hores. S’hi apuntaria més gent, que d’això es tracta. I alguns, com un servidor -tot s’ha de dir- tindrien més marge per entrar dintre del temps reglamentari.

 Algunes maratons amb temps límit de més de 6 hores
                          Berlín
6.15
                          Okinawa
6.15
                          Hamburg
6.20
                          Edimburg
6.30
                          Calgary
6.30
                          Varsòvia
6.30
                          Nova York
6.30
                          Chicago
6.30
                          Indianapolis
6.30
                          Tokio
7.00
                          Fukuoka
7.00
                          Roma
7.00
                          Praga
7.00
                          Dublín
7.00
                          Vancouver
7.00
                          Ottawa
7.00
                          Bali
7.00
                          Fresno
7.00
                          Orlando
7.00
                          Miami
7.00
                          Filadèlfia
7.00
                          Kuala Lumpur
7.15
                          Los Ángeles
7.30
                          Londres
8.00
                          Atenes
8.00
                          San Francisco
8.00
                          Mèxic
9.00


Miquel Pucurull
14/07/2018          

13.7.18

'Il Palio del Drappo Verde', la cursa més antiga del món

A Albesa, un poble de Lleida, es corre una cursa popular que es va començar a fer l’any 1590, al segle XVI. Li diuen la cursa de la Cordera perquè el premi per al guanyador era, i és, una ovella petita. Em pensava que era la més antiga del món, però no. A Verona, Itàlia, se’n celebra una al març, que encara ho és més. S’anomena Il Palio del Drappo Verde i data del 1208. 



L’any passat es va fer l’edició 600. Hauria d’haver sigut la vuit-cents set però va haver una època que no es va fer. Va deixar de celebrar-se dos-cents anys, a rel de la conquesta de l’Imperi Venecià per Napoleó, que va suprimir moltes celebracions -una d’elles aquesta cursa i el carnaval, per por a subversions segons diuen-. Fins que en fa deu, coincidint amb el boom del córrer a tot arreu, es va tornar a reprendre.


El nom de ‘Palio del Drappo Verde’ té a veure amb el premi que es lliurava al guanyador i guanyadora, una peça de roba de color verd. Probablement per cobrir-se el cos com a deferència als primers, perquè les cròniques donen a entendre que els homes competien despullats, i no queda clar si les dones també.

Si la voleu córrer, amb roba esportiva es clar, se celebrarà el 20 de març de l’any que ve. La distància és de 18 km. Els premis, ara, són trofeus. Però també una peça de roba verda pels guanyadors, home i dona, i un pollastre per a l’últim i la última. Si ho feu, ja ho sabeu, correreu la cursa més antiga del món.


http://www.paliodeldrappoverde.it/File/Palio%202018%20volantino%20v1%20definitivo.pdf
 

Miquel Pucurull

12.7.18

Cursa del Poble-sec'2018. Fisonomia del recorregut

En el mes de juliol no hi ha gaires curses, però a Barcelona ciutat n’hi ha una que els aficionats a córrer no ens la perdem mai: la del Poble-sec que organitzen els amics del Club Atlètic Running. Enguany és el diumenge 16. És de 5 quilòmetres i té un recorregut bastant suau i de dues voltes idèntiques, molt interessant.

Interessant només començar: ho farem a la Plaça del Sortidor, un lloc amb història. Com a tot el barri, perquè el Poble-sec en té molta. Altra cosa serà si un servidor sabrà plasmar-la en aquest escrit -després d’esbrinar aquí i allà què és el que hi ha o hi ha hagut pels carrers per on passarem- però en aquest barri de Barcelona, i tot i que únicament fa uns cent cinquanta anys que existeix com a tal, d’història en té un munt.

Podríem dir que la Plaça del Sortidor és el cor del Poble-sec, un barri que va ser el primer eixample de Barcelona. Extramurs, va ser una àrea anterior a l’Eixample d’en Cerdà i li deien “L’eixample de Santa Madrona”. Tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Un, diguem-ho clar, s’hi troba bé en aquest barri mestís, habitat per gent treballadora d’aquí i de fora. Molts catalans, però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poblesec és el barri amb més immigració de la ciutat), fan del lloc on correrem aquesta cursa, un espai singular.

Deia que la Plaça del Sortidor és l’ànima del barri. Hi ha sempre avis fent petar la xerrada a l’ombra del arbres, i nens i nenes de l’escola de les franciscanes (les monges del Sortidor) que hi juguen. També hi ha un dels restaurants més típics i antics de la zona, El Sortidor. L’edifici data de 1870, i ja era una taverna el 1901. Bar Genius es va dir durant un temps, però era més conegut com Can Jesús, que era el nom de l’amo. El local, que va servir per filmar algunes escenes de la sèrie de TV3, “Porca Misèria”, ha conservat l’essència que tenia de bon principi. A qui el vulgui escoltar, el propietari actual diu que "Molts restaurants moderns de Barcelona semblen botigues de sabates". I té raó. No és el cas, d’aquest que, segons diu un veí: "està encara com quan hi anava Joan Manel Serrat a comprar gel".

Més coses de la plaça...i no acabaríem! En el Centre Cívic, que està aquí, hi té la seu el Club d’Escacs Comtal, un dels més antics i llorejats clubs d’escacs de Barcelona i d’Espanya. Fundat l’any 1925, ha anat amunt i avall de la ciutat ocupant diferents pisos i llocs -en un d’ells, el nen prodigi, Arturo Pomar, va jugar unes simultànies a l’edat de 12 anys- fins anar a parar al Centre de la Plaça del Surti (nom popular que els veïns li donen a l'espai).

El Sortidor, amb la deessa Ceres quan estava a la plaça




Diguem que el nom de la plaça prové del fet que a les primeries del segle passat hi havia un sortidor al bell mig, coronat amb l’estàtua de la deessa Ceres, que va ser traslladada a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, (aquella que tothom confon amb el sant quan es puja cap a l’Estadi). Ara, a la Plaça del Sortidor no hi ha cap sortidor; hi ha una rèplica de la font de Canaletes. Anirà bé, abans de sortir, per cert, beure una mica d’aigua.

En sortir de la plaça agafarem el carrer Magalhäes (el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes) i en farem un troç, uns cent metres, fins el de Radas (carrer dedicat a Agustí Radas, un capitá de la Guerra dels Segadors de 1641 que va fer una defensa heròica del convent de Santa Madrona en front de les tropes espanyoles). El baixarem, també uns cent metres, fins el d'Elkano, que l'enfilarem girant a la dreta.

Pel carrer d’Elkano, el navegant basc que va ser el primer que va donar la volta al món en un vaixell el 1522, travessarem el de Tapioles, el carrer on hi ha la Parroquia de Santa Madrona, a la nostra esquerra, l’església més important del barri. Si girem el cap veurem el campanar. Un apunt: tot i que no es gaire sabut -crec jo-, Santa Madrona és també patrona de Barcelona, juntament amb la Mercè i Santa Eulàlia. Sembla ser que va morir martiritzada l’any 300, i es diu que un dia del segle X, quan duien el seu cos al rei de França per veure si el curava d’una malaltia, el vaixell que el transportava va fer escala a Barcelona, i aquí es va quedar. Una llegenda diu que cada vegada que volien embarcar de nou el cos al vaixell es reprenia un enorme temporal, per la qual cosa van interpretar que, donat que, pel que es deia, la santa havia nascut a Barcelona, la seva tossuderia celestial indicava que no es volia moure de la ciutat barcelonina. La van fer patrona de la ciutat i l’advocaven per a que plogués. Però, infidels que som els humans, el seu patronatge va ser substituït pel de Santa Eulàlia que, segons deien, ho aconseguia més sovint. I desmemoriats que som, a la pobre Santa Madrona se la va anar oblidant. Les seves relíquies van rodar per la ciutat d’un lloc a un altre fins anar a parar, primer a la Parròquia de Lurdes , i després a aquesta del carrer Tapioles.

Continuant pel carrer d’Elkano passarem per davant del local de l’Ajuntament que alberga entitats del barri, una d’elles la seu del Club Atlètic Running que ja em dit que són els que  organitzen la cursa que estem corrent, una associació molt activa en el món del córrer, que es va fundar fa més de vint anys. Activa i compromesa, perquè és una de les entitats esportives que es van adherir a la manifestació del dia 10 de juliol del 2010 per mostrar rebuig a la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.

Taco Myrga il·lustrat. Any 1967
El carrer d’Elkano el deixarem tot seguit, quan arribem al de Salvà (un metge que va crear la primera estació meteorològica de Catalunya), per baixar-lo fins al Paral•lel. A la dreta, veurem un bonic edifici d’obra vista que fou una prestigiosa impremta, la Talleres Gráficos M y R Gilabert, especialitzada en calendaris de sobretaula, els famosos Tacos Myrga. Ara hi venen ordinadors.

En arribar al Paral·lel girarem a la dreta per agafar el carrer de Vila i Vilà, passant per davant d’El Molino, el local que fou el més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Tant ho va ser que, després d’haver estat tancat molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat de dalt a baix –veurem perfectament la seva façana al passar- i remodelat totalment el seu interior, l’han engegat de nou.

El Molino va ser testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch quan deia que "...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet".

Inaugurada el 1908, la sala es va especialitzar en espectacles de music-hall una mica transgressors, fins i tot durant els primers anys de després de la guerra. La Bella Dorita va estar la seva vedette més famosa. No tant per la seva bellesa, que també, sinó per la manera en que era capaç de traspassar els límits de la moral permesa en els primers trenta anys de la dictadura, on tot era censurat. Fins i tot el nom del local, que va passar a anomenar-se El Molino quan es deia El Petit Moulin Rouge, per dues coses: no estaven permesos rètols en llengües estrangeres (en català encara menys) i la paraula “Rouge” (vermell, roig o rojo) gairebé no podia ni ser pronunciada.

La Rosa i l'Armand, 
els gegants del Poble-sec

Una curiositat: si, com es sabut, els gegants de qualsevol lloc són una al•legoria i expressen l'esperit popular de l'indret, els del Poble-sec no poden ser més expressius i característics. Durant molts anys van ser tres xemeneies. Ara, i des de l'any 2001, són la Rosa i l'Armand. Ella és una vedette del Paral•lel que ensenya la cuixa, i ell és un elegant client de cabaret que li duu un ram de flors i un regal.

Passat El Molino deixarem el Paral•lel per seguir per Vila i Vilà, el més ample dels carrers pels quals estem passant. En fer-ho, embalats com anirem, potser no veurem, a la nostra dreta, un Abeurador de pedra. És un vestigi de finals del XIX que s’ha conservat en el lloc on hi havia una fonda (ara hi ha el restaurant El Abrevadero) que servia per a que hi beguessin aigua els cavalls dels clients que paraven al local.

Més enllà, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra esquerra -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur (basquetbolista amateur també) ho pot confirmar perquè hi va jugar fa seixanta anys.

Atraccions Apolo. Anys cinquanta

Les Atracciones Apolo van servir també per filmar escenes de pel•lícules. Una de les quals, “Apartado de Correos 1.001”, va tenir molt èxit als anys cinquanta, on el “dolent” era perseguit i enxampat dintre de La Casa Encantada. Les atraccions van entrar en decadència en els anys setanta. Van ser derruïdes per fer-hi un hotel, excepte on s’hi feia ball de saló, que s’ha mantingut amb el nom de discoteca Sala Apolo, a molt pocs metres d'on passarem.

Una observació: al carrer de Vila i Vilà hi ha qui li diu Vilà i Vilà, amb accent a les dues as perquè costa dir-ho bé. Però són dos cognoms: el primer -que correspon al d’una rica família propietària de terrenys del Poble-sec- no duu accent; el segon -que també era el d’un acabalat propietari- sí.

Per Vila i Vilà passarem a tocar el parc de Les Tres Xemeneies a la nostra esquerra, el lloc on hi va haver la companyia de la llum. Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. L’indret on estarem ara s’anomenava Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa que subministrava llum a Barcelona. 

La Canadenca
No ho veurem perquè ens ho impedirà la façana d'un poliesportiu , però a banda de de Les Tres Xemeneies -una de les icones de la ciutat- a dins del parc hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. Per exemple, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho, i una cadira gegant en un costat, com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar.
Hi ha també el rètol d'una placa, misteriosament desapareguda i recuperada no fa gaire, que recorda que l’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. El gener de 1919, les queixes de 8 treballadors de la indústria, que reclamaven menys hores de treball i un salari digne, els va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de 3.000 treballadors van ser detinguts; va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè un líder sindical va morir a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de la Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.

Una curiositat: Les Hortes de Sant Bertran, que ja hem quedat que era com s’anomenava inicialment l’indret,  tenien aigua a dojo. I el barri que es va anar formant el segle XVIII entre Montjuïc i aquest horts també. Bona prova són les fonts que hi havia, algunes de les quals han donat nom a carrers. Tot i així, se li va dir Poble Sec molt aviat, ningú sap ben bé per què. Hi ha qui diu que va ser degut a l’aigua que consumien les fabriques i tallers que s’hi van instal•lar, que van deixar eixugada la zona, però no es pot confirmar.

Per Vila i Vilà anirem creuant el que fou el terreny de Les Hortes de Sant Bertran, un espai que té una llegenda: en el segle XVII, aquí mateix, un dissabte de 1640, va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I la llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

Deixarem Vila i Vilà, un carrer absolutament pla, i anirem a buscar el de Puig i Xoriguer, un capellà del segle XVIII. A l’esquerra de la cruïlla hi veurem l’Hospital de Sant Pere Claver, una institució al barri, i girarem a la dreta fins al Passeig de Montjuïc, amb lleugera pujadeta. Pel passeig enllaçarem tot seguit amb el carrer de Piquer -un compositor de música popular del XIX- del qual en farem uns cinc-cents metres fins el carrer d’En Fontrodona . (Curiosament, el nom no és el d’una font, de les moltes que hi havia a la falda de la muntanya de Montjuïc, sinó el cognom d’en Joaquim Fontrodona, un notari que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels terrenys del barri). El pujarem -déu ni do la pujada- fins al cap de munt, fent un petit bucle en trobar-nos els carrers de Blesa Blai, els més concorreguts del Poblesec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa (no és estrany: per a mi, el Poble-sec és el lloc on hi ha més bars i restaurants per metre quadrat de la ciutat), i d’antics establiments que li donen al carrer una entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.

Merendero Els Tres Pins. A finals del segle XIX
Parlant de fonts, el barri del Poble-sec, malgrat el seu nom, va ser una zona on hi va haver un munt de fonts: la Font Honrada, la Font Trobada, la Font del Gat, la Satàlia, la Conna, els Tres Pins, les Pessetes, la Walkíria, la Magnèsia... Per a molts, no únicament per als veïns, es van convertir en llocs d’esbarjo durant el segle XIX i primeries del XX. Van agafar molt bona fama, i la gent hi anava a fer “fontades”, que era com anomenaven a les trobades al voltant d’una font, on es menjava, es bevia...i es lligava (en aquella època es deia “es galantejava”). Clar que per lligar, res millor que els balls que es feien als merenderos -la majoria també al costat d’una font- amenitzats per algun grup de músics ambulants o per un piano de maneta que movia el fill de l’encarregat.

I parlant de bars dels carrers de Blesa i Blai, passarem molt a prop d’un d’emblemàtic al fer el bucle, la Gran Bodega Saltó, la façana del qual té un rètol filosòfic: “Solo se vive una vez”. Ja està dit tot. És un antic celler que encara ven vi a granel, i la seva clientela és una barreja d’artistes, escriptors, músics i gent del barri, que mentre fan el vermut amb anxoves tracten d’esbrinar -els parroquians tenen aquesta habitud- quina és l’errada ortogràfica que hi ha escrita a la barra. Aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Bodega. Quan va morir, no fa gaire, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.

A dalt de tot del carrer d’en Fontrodona trobarem el de Magalhäes i l’agafarem girant a la dreta. El gir el farem a tocar, a l’esquerra, a quatre passes, del Refugi 307, un dels prop de 1.700 refugis que es van construir a Barcelona durant la guerra per poder guarir els ciutadans. De fet, el Poble-sec, per la seva proximitat amb el port, va ser un lloc molt afectat pels bombardeigs dels italians i alemanys (la primera vegada a la història universal que era bombardejada una població civil en una guerra), i aquest refugi, que tenia una capacitat per a 2.000 persones va ser cabdal. Tot i que no es va arribar a concloure, al final de la guerra els veïns havien excavat uns 200 metres de túnels a pic i pala. Ara es pot visitar. El visitarem, no avui, però el visitarem.

Enfilarem el carrer Magalhäes (el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes) cap a la dreta, per fer-ne un bon tros en terreny pla, que ja tocava!, i una mica més enllà creuarem el carrer de Salvà i el del Poeta Cabanyes, a tocar de la casa on va néixer Joan Manuel Serrat. A propòsit, ve a tomb la cançó que va compondre sobre el seu carrer:

Façana de Poeta Cabanyes 95, 
la casa on va néixer Joan Manuel Serrat
  El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.
  Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.
  El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos.
 És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol.
  El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
  Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada.
 El meu carrer
és gent d'arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge,
o a fer esparral al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.
  El meu carrer
és un infant
que va berenant
pa amb oil i sucre,
i juga a daus
i a 'cavall fort',
mig bo, mig bord
escolà i cuca.
  El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes,
amb patacons,
i l'album 'Nestlè'
i ells trossos
d'una vella estufa.
  I a poc a poc se'm fa malbé
el meu carrer.

Un apunt: A banda d’en Joan Manuel Serrat, al barri del Poble-sec on estem corrent hi han nascut bastants famosos: el cantautor Jaume Sisa; l’actriu Julieta Serrano; en Joan Gràcia del Tricicle; el que fou un gran cantant d’opera Manuel Ausensi; alguns membres d’Els Mustang; alguns de l’orquestra La Salseta del Poble sec... Però no únicament hi ha nascut membres de la faràndula: l’ex jugador del Barça, Ferran Olivella; el malaurat novel•lista i periodista Francisco González Ledesma i l’heroïna de la Guerra del Francès, Agustina de Aragón, també van néixer al barri.

Seguint pel carrer de Magalhäes creuarem el de Tapioles i el de Margarit. A la cantonada d’aquest hi ha un restaurant molt popular, La Tomaquera, on fan uns cargols a la llauna que hi ha qui diu que són els millors de la ciutat. És també molt peculiar: no es pot demanar taula perquè no tenen telèfon; s'hi ha d'anar... i si tens sort, dines; també s’hi ha d'anar amb el quartos en metàl·lic perquè això de les targetes no saben el què és; i a la paret hi han uns rètols que adverteixen que "El restaurant no està orientat al client...sinó a la satisfacció del Manel", que és l'amo.
  
U.E. Poble Sec. Campió de Tercera Divisió. Any 1958

Un apunt: al cap de munt del carrer Margarit  -nom d’un heroi català durant la Guerra dels Segadors- hi ha el camp de futbol de la U.E. Poble Sec, un club que es va fundar fa noranta anys. El terreny de joc és un lloc que havia estat una pedrera. (A Montjuïc n'hi havia varies; de fet, la majoria d’edificis de l’Eixample estan construïts amb pedres extretes de la muntanya a la falda de la qual  estem correm). Una curiositat: la U.E. Poble Sec, un club modest de primera catalana, es va permetre el luxe de fitxar el romanès Raducanu l'any 2009 , un ex jugador internacional de l'Steaua de Bucarest i de l’Espanyol. Va jugar set partits i va marcar sis gols. I és que el que no passi al Poble-sec no passa enlloc...

I tot seguit ens trobarem la Plaça del Sortidor, el punt de la sortida, i haurem fet (gairebé) la meitat de la cursa. En lloc de seguir per Magalhäes i Radas com hem fet en sortir, baixarem ara el carrer de Blasco de Garay, el nom d’un senyor de Toledo del segle XVI aficionat a la mecànica (ningú sap la relació que tenia amb el barri com per haver-lo honorat amb un carrer tan bonic) per fer-ne uns pocs metres, fins el d’Elkano que l’enfilarem a la dreta. En aquest punt de la cursa estarem en la part més fina del Poble-sec –no es pot oblidar que aquesta zona és coneguda com el primer eixample de Barcelona-, on els pisos, segons sembla, han estat sempre els més cars del barri. 

I des del carrer d'Elkano tornarem a fer el mateix circuit en una segona volta, i en trobar altre cop aquest punt, que serà la meta (Km 5), estarem contents d’haver arribat al final d’una cursa tan carismàtica...i alguns molt feliços per haver fet marca en una distància tan poc habitual. 

                                     ---------o---------

Miquel Pucurull