2.12.19

La Jean Bouin de nens i nenes no és el que era


Amics i amigues, diumenge passat es va celebrar a Barcelona la Jean Bouin, una de les curses més antigues  d’Espanya. Una prova que, em dol dir-ho, ha anat perdent interès i participants de manera clamorosa. I no em refereixo a la Open popular -que també, perquè del 2013 ençà n’ha perdut sis mil-, ni tampoc a la de sèniors federats, on ja no hi corren atletes de renom com abans, sinó, i molt especialment, ha deixat de tenir atractiu per als escolars. Es pot veure a les hemeroteques: fa uns anys, els alevins, infantils i juvenils, eren milers. Entre tres i quatre mil es concentraven a Montjuïc en els anys noranta per celebrar el que era un gran dia de l’esport. I l’altre dia, comptant tots i totes els d’aquestes categories, no arribaven a set-cents. Em sap molt greu dir-ho: no sabem engrescar als nostres nens i nenes a que practiquin atletisme. A que corrin o saltin, enlloc de dedicar-se a jugar asseguts en una cadira els desafortunadament anomenats ‘e-Sports’. I aquesta és una situació seriosa per la importància que té l’atletisme com element formatiu dels homes i dones del futur. Crec, fermament, que els pares i els  educadors han de prendre consciència de l’assumpte. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
01/12/2019

27.11.19

Cursa de Bombers’2019 FISONOMIA


Km 0 al 1

El diumenge 1 de desembre correrem la Cursa de Bombers, una de les més multitudinàries de Barcelona i la que va experimentar més creixement en poc temps. La primera que es va fer -l'any 1999- érem escassament 3.000 finalistes i es va  arribar a gairebé 24.000 el 2013. L'any 2015, la organització va tenir molts errors: van pujar el preu de 17 euros a 20, van fer la sortida i arribada en llocs diferents, s'havia de pagar 3 euros perquè et portessin la bossa de la roba a l'arribada, va ser nocturna...En fi, la gent no és tonta i la cursa va perdre 7.000 participants. Afortunadament, els organitzadors actuals són uns altres, han baixat el preu,  s'ha tornat al circuït antic i a fer-la pel matí, etc. Però deixem-ho. Aquest escrit no va d'això; va de parlar del seu recorregut, del que ens trovarem o el que hi havia .

La sortida és en un lloc amb sabor a antic. Malgrat que el terme pugui semblar pejoratiu, res més lluny del sentit que li vull donar: em refereixo a la Barcelona antiga. És així perquè sortirem de davant de l’Estació de França i de l’entrada del Parc de la Ciutadella, dos indrets més que centenaris. Només cal dir que al Parc, a finals del segle XIX, hi havia una caserna, precisament, de bombers. I també, a pocs metres de la sortida, darrera la porta d'entrada del Parc, un camp on jugava el Barça a futbol l'any 1909. De fet, va ser un del seus primers terrenys de joc, un dels molts que va tenir en els anys propers a la seva fundació.

L’Estació de França, a la nostra esquerra, també en té d’història: la més significativa segurament és la que es refereix a la sortida d’aquí mateix, del primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Volien boicotejar la idea i per desprestigiar-la es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per tal de greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar, el rumor va fer-se creïble, fins al punt que, després de tants anys, encara circula la llegenda per atemorir els nens del barri del Born...i de tot Barcelona.

Com que serem molts a la cursa, no podrem sortir gaire de pressa (Què bé, per a alguns, com un servidor...) i potser ens podrem fixar amb l’edifici que hi ha a la nostra esquerra, passada la Plaça Palau, els Pòrtics d’en Xifrè del Passeig d’Isabel II, sota dels quals hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de Barcelona. El nom prové de quan es va inaugurar: com que el local no tenia rètol, un periodista li va posar “El de les set portes”, i així s’ha quedat fins els nostres dies. És un establiment que a qualsevol hora, sigui la que sigui, et donen de menjar. Sovint s’hi veu gent que a primeres hores del matí es mengen una paella. Per cert, la Paella Parellada -una tradició del restaurant- és boníssima per recuperar-se d’una cursa, sabut que els hidrats de carboni són molt bons per abans i per desprès.

Enfilarem el Passeig de Colom, i si la cursa l’haguéssim corregut fa molts anys, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso. L’any 1917 hi havia un hotel en el número 24, el Ranzini, on s’hi allotjava una novia seva, Olga Khokhlova, una ballarina russa que estava a Barcelona de gira, que més tard va ser la seva primera dona, i ell. Des del balcó de l’habitació, s’inspirava per pintar algun quadro.

 
'El passeig de Colom'. Picasso 1917

I a propòsit de la cosa aquesta de “si haguéssim corregut la cursa fa molts anys...”, si ho haguéssim fet abans de l’any 1848 que dèiem, no hauríem vist el Monument a Colom (km 1)... perquè encara no hi era.

Km 1 al 2

Passat l’indicador del Km 1 no sé si la cursa s’haurà ja esponjat prou per començar a córrer una mica còmodament, però no ho crec. Tot i així, tant és. A mi, al contrari de molts que conec, m’agraden les curses on hi corre molta gent. I no m’importa córrer a poc a poc els primers quilòmetres. Ja avançaré més tard...si puc.

Passarem per sota del Monument a Colom i potser, en fer-ho, recordarem la polèmica que de tant en tant s’enceta respecte del lloc on va néixer el bon home. O potser ens preguntarem si es veritat el que diuen alguns sobre cap on indica el seu dit. Aquesta sí que és bona: hi ha qui diu que quan van muntar l’estàtua es van equivocar; la van entregirar, i en lloc de senyalar Amèrica senyala Almeria. I circula una altra versió també xocant: la de que hagués tingut de senyalar cap a la Rambla, però van considerar que la gent no ho hauria entès, i els va sembla millor que ho fes cap el mar.

Passarem per davant de Les Drassanes -l’edifici de l’Edat Mitjana, ara un museu i abans el lloc on feien els vaixells- vorejarem aquella rotonda tant lletja que va construir-se en el mateix indret on s’embarcaven i desembarcaven càrregues de carbó (la Terra Negra en deien) i agafarem el Paral•lel.

Al costat dret tindrem la part que es conserva de la muralla, amb la Porta de Santa Madrona ben aviat. Ara restaurada i tancada, aquesta era una de les portes d’entrada a la Barcelona emmurallada, que donava accés a la zona més populosa de la ciutat, la que després, i fins els nostres dies, va ser el Barri Xino. Quan passarem per davant imaginarem el tràfec que hi deuria haver fa segles. Malfactors entrant i sortint. meretrius a l’aguait de clients, gent de malviure... i ciutadans de bé, que també en devien haver.

Resultado de imagen de Porta de Santa Madrona
Porta de Santa Madrona a les primeries del segle XX
 

Una mica més enllà, avançant pel Paral•lel, passarem per davant del Parc de les Tres Xemeneies a la nostra esquerra. El que ara és el Parc, molts anys enrere era un espai de terra de cultiu anomenat Les Hortes de Sant Bertran. Res a veure amb el que amb el temps va ser l’espai on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera.

Un apunt: en el segle XVII, aquí mateix, a Les Hortes de Sant Bertran, un dissabte de 1640 va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I una llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel per on estem corrent- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

En passar per davant del Parc, podrem veure, a més a més de les xemeneies -que són una icona de la ciutat- una cadira enorme en un costat, una dinamo i unes vàlvules gegants. La cadira no sé que vol significar; les altres peces sí: serveixen per recordar que en aquest lloc hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca, que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica a la ciutat. Dic que la cadira, enorme per altra banda, no sé que representa perquè a l'empresa de personal assegut no n'hi havia; el que hi havia eren obrers que pencaven de sol a sol. I per quatre quartos, s’ha de dir. Fins al punt que l’any 1919 les queixes dels treballadors reclamant menys hores de treball i un salari digne, va desenvolupar una vaga que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, un obrer va morir a trets de la guàrdia civil, però el govern espanyol es va veure obligat a establir una jornada de treball de 8 hores.

No ens posem transcendents, tot seguit passarem per la zona del Paral•lel on anys enrere hi havia el que s’anomenava el Broadway Barceloní. Tabernes i petits teatrets de fusta els darrers anys del segle XIX, i cafès concert, teatres i cabarets més tard, configuraven un sector on regnava la gresca i la xerinola a tota hora. Abundaven les classes populars, però també hi anaven les benestants. Gairebé tot estava permès, i els assidus gaudien tot transgredint les normes de l’època. La gent que hi anava deuria treballar poc, perquè a l’indret causava furor el que deia l’escriptor Josep Maria de Sagarra als anys vint sobre el treball: “El treball és la cosa més poc artística, més poc intel•ligent que es coneix”

Es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor del Paral•lel, com el Teatre Apolo, el Victòria i El Molino, poc abans del Km 2, per davant dels quals passarem en aquest tram, i el Condal una mica més enllà, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut.

Km 2 al 3

El Molino
fou el local més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Fa poc temps, després d’haver estat tancat molts anys, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat la façana –ho veurem perfectament- i remodelat totalment el seu interior i l’han tornat a engegar. Els espectacles, però, i els seus espectadors no tenen gran cosa a veure amb els d’abans. El Molino va ser testimoni d’un temps ja passat. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch fa anys, quan deia que “...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta artistes; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet”.

No està massa clar el per què se li diu Paral•lel al carrer. Hi ha qui diu que li va donar el nom un bar que hi havia el segle XIX, que es deia així per la recomanació que li va fer un astrònom de l’Observatori Fabra a la mestressa de l’establiment. Altres diuen, i és la versió que sembla més rigorosa, que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 i l'hi ho va posar en Cerdà. El que és cert es que no sempre s’ha dit així. Durant el franquisme el nom oficial era Avenida del Marqués del Duero, tot i que la gent li deia Paral•lel, o millor dit, Paralelu.
No ens trenquem les vestidures, encara que no sembli un català polit, en aquella època se li deia Paralelu. Els mateixos escriptors i periodistes que escrivien en català, l’anomenaven així, un d’ells Ramon Barnils, que en un dels articles que sovint feia de la zona s’hi referia: “Com deien al Paral•lel de Barcelona quan era el Paralelu”.
 

El Molino. Anys seixanta

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui, no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la Quaranta cèntims , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot que cridant a la vaga destrossava el mobiliari dels cafès que es negaven a tancar les portes, o tombava tramvies, o s’enfrontava als guàrdia civils...

També, al Paral•lel, hi veurem algunes cases damunt de porxos. Una particularitat del carrer que corresponen a una època de fa més de cent anys, en la qual els constructors evadien l’ordre que els obligava a edificar els habitatges amb una distància concreta entre la porta d’una casa i la del davant, fent que els pisos sobresortíssin, amb la qual cosa aconseguien que tinguessin més metres dels que haurien estat.

Una altra particularitat del Paral•lel, i aquesta si que no ha canviat, és que el carrer puja (el Paral•lel puja una mica, que hi farem...). Ho comprovarem sens dubte fins que girem per Entença, poc desprès del senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Tot corrent pel Paral•lel, no podem obviar, ara que l'abandonarem en aribar al carrer Entença, que a l’esquerra hi ha el Poble Sec. Urbanitzat abans que l’Eixample d’en Cerdà del que forma part el Paral•lel, el Poble Sec és un barri entranyable es miri per on es miri. Li deien L’Eixample de Santa Madrona a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Molts catalans però també molts aragonesos abans, i molts paquistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat) fan del lloc un espai singular. Un barri on un s’hi troba bé, i per si li faltés alguna cosa, al juliol organitzen una cursa magnífica, que també agafa part del Paral•lel.


Quan es parla del Paral•lel del feliços vint del segle passat, se sol evocar un lloc on tot era diversió. És cert, però la guerra del 36 ho va trastocar tot. A partir de la postguerra va entrar en decadència i no va ser el que era, en absolut. Hem dit en aquesta fisonomia que el Paral•lel per on estem pujant va ser un punt on la gresca estava assegurada. I ara que estem a punt de deixar el carrer per endinsar-nos al barri més tranquil de Sant Antoni, és just que fem una referència a que, també, els efectes de la guerra hi van ser presents, com a la resta de la ciutat.

Malgrat tothom diu que la gloriosa època del Paral•lel és difícil que retorni, s’estan fent esforços en aquest sentit. Fins i tot, en Ferran Adrià ha obert un establiment a tocar el carrer Entença, a la nostra dreta, per davant del qual passarem. És un bar de tapes -no podia ser d’altra manera que un lloc per menjar i beure- i li ha posat el nom de Tickets; (al costat hi ha posat també una coctelera amb el nom de 41º), que sembla com si el famós cuiner desafies tot el que es diu sobre el temps ja passat de la zona. El local és singular: està dividit en uns espais temàtics, als quals els hi ha posat també un nom. Així, una de les barres és la Presumida, per menjat tapes del mar; l'Estrella per a les begudes; el Garatge per als plats a la graella; el Nostromo, per a les barquetes d’estil futurista; i la Dolça, que recrea una carpa de circ amb màquines de cotó de sucre i granissades.  El preu del sopar a base de tapes costa al voltant del 80 euros. I pel que diuen, costa trobar-hi taula.

Deixarem el Paral·lel en arribar al carrer Entença, i si mirem a la dreta veurem la Casa dels Cargols. Un casa de pisos de color rosat, on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge.

Girarem a la dreta per agafar Floridablanca. Un carrer que no és desconegut per als que correm: aquí comença i acaba una altra cursa mítica de Barcelona com és la del Barri de Sant Antoni. El carrer és pla i ens anirà bé després de la pujadeta del Paral•lel. Un nom força poètic el de Floridablanca. Correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Murcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.

Per Floridablanca haurem anat a bon ritme fins al carrer Urgell on girarem per pujar-lo fins la Gran Via. En el moment de girar ens cridarà l’atenció una casa decorada per uns okupes que hi habitaven fins que van ser desallotjats: s'anomena La Carboneria, i certament, els grafiters van fer una obra d’art. Pel que diuen al barri, eren gent molt maca (feien un munt d’activitats socials per als veïns). Quan hi eren penjaven escombres a la façana que els hi duia la gent per “escombrar l’especulació”. Data de 1864 i és el primer edifici de l'Eixample de Cerdà.
 

La Carboneria

Urgell amunt, en trobar el següent carrer, el de Sepúlveda, hi veurem l’indicador del Km 4. En aquest punt, quan hi passi el que subscriu (i els que vagin al seu costat), ja hauran arribat a la meta de la cursa els primers; moment en el qual pensarem que -aquí va una refelexió- els que ens agrada córrer gaudim molt més que els que van al davant perquè correm molta més estona.

Km 4 al 5

Seguirem per Compte d’Urgell fins la Gran Via pel carrer que dona nom a un compte de l’edat mitjana, en Jaume II, a qui la historia anomena El Dissortat. Certament, el pobre home ho va ser de desgraciat: no tan sols no va arribar a rei de la Corona d’Aragó, quan sembla ser que li pertocava, sinó que, enfrontat amb qui havien escollit, va ser destituït del seu comptat després d’haver-se de rendir en un setge, i va morir en captivitat a la presó.

En arribar a Gran Via, doncs, girarem a la dreta i l’enfilarem. Plana com és, permetrà allargar la petjada, que ja començarà a ser hora si volem -com sempre que ens posem un dorsal- fer marca.

Per la Gran Via, el carrer més llarg d'Espanya i d'Europa -oficialment la Gran Via de les Corts Catalanes, un nom també força llarg que, curiosament, quan es va urbanitzar en l’època d’en Cerdà només es deia carrer N- passarem la Plaça de la Universitat. A la nostra esquerra ens farà costat l’edifici que li dóna nom a la plaça; edificat el 1874, fou el primer que es va construir més enllà de les muralles. No cal dir que Barcelona té Universitat des de molt abans. El 1536 va inaugurar-se la primera, al cap de munt de la Rambla, en el mateix lloc on ara hi ha el teatre Poliorama. Quan la ciutat va estar sotmesa i arrasada el 1714, la Universitat de Barcelona va haver d’anar a parar a Cervera. Com aquell que diu a quatre passes. I no va ser fins el 1837 que va poder tornar, ocupant un antic convent del carrer Carme fins el 1874, quan es va inaugurar l’edifici històric per davant del qual passarem.

Més endavant, també a l’esquerra, ens trobarem un altre notable edifici, el majestuós Coliseum, inspirat en el de l'Òpera de Paris. Ara és un teatre i abans fou un cinema, davant del qual hi ha un monument -uns simples barres metàl•liques, no gaire afortunades per al meu gust- en memòria d’un sagnant bombardeig que hi va haver a tocar, passada la cruïlla de Gran Via-Balmes durant la guerra civil. Es diu que va ser el més terrorific de tots els que es van fer: una bomba llançada per un avió italià va esclatar sobre un camió militar que duia explosius.

Cine Coliseum. 1938


 














Un apunt: als baixos de l’edifici del Coliseum hi ha un un club de billar, el Barcelona, fundat el 1927, on s’hi han fet campionats del món i tot. Del billar hi ha controvèrsia: es diu que és un joc, i també que és un esport. De fet, tot i que finalment no va ser inclòs en els Jocs Olímpics del 2004, va esser proposat i va obtenir la carta olímpica. Joc o esport, es practica des de fa segles. Els primers que ho van fer-ho, els nobles a l’edat mitjana, però hi ha qui diu que ja hi jugaven els grecs. A Espanya es va fer molt popular el billar entre la noblesa del segle XVII, quan en lloc de boles usaven pilotes. De llavors ve el dir que és un pilota la persona que ofereix excessives atencions a una altra. Així se’ls hi deia als cortesans i nobles que jugaven amb Ferran VII, els quals deixaven les pilotes (o boles de billar) de manera que al rei li resultés fàcil fer una carambola. Un curiós fet que també és l’origen de la famosa frase: "Así se las ponian a Fernando VII”.

Els que hi juguen diuen que el billar és molt relaxant. I precisament a l’alçada del lloc on s’hi juga ens trobarem el Km 5. No ens hi quedarem, tot i que, escopetejats com anirem i traient el fetge per la boca, més d’un, potser, haurem de superar la temptació.

Km 5 al 6

Barcelona es transforma constantment. Hi ha espais, com el sector pel qual estem passant que ahir hi havia una sabateria i avui hi ha una cafeteria; avui un bar i demà una oficina bancària. I això sempre ha estat així. Passat el Coliseum, a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on ara hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver El Oro del Rhin, un dels cafès més concorreguts de la Barcelona de mitjans del segle passat. 


El Oro del Rhin. Anys quaranta
 
Creuarem la Rambla de Catalunya, on al mig hi ha la divertida escultura del Toro Pensant a la nostra esquerra, i passarem per davant d'un altre dels llocs que han anat canviant al llarg del temps: l’hotel Avenida Palace. El que ara és un hotel de luxe, va ser inicialment un cinema, el Metropolitan Cinemaway. El lloc, el 1908, era un solar i s’hi va instal•lar durant tres anys aquest cinema, que era una curiosa atracció que causava furor a Europa. Simulava l’interior d’un vagó de tren, amb moviment i tot, al fons del qual es projectava una pel•lícula de 10 minuts en una pantalla que permetia als espectadors veure reportatges com si anessin de viatge. Anys després s’hi va aixecar un cinema de veritat, l’Ideal, i un altre més al cap d’un temps, el Palace Cinema, que es va tancar per obrir un saló de té i restaurant amb el nom de Casa Llibre fins el 1952, quan es va construir l’hotel actual

Tot seguit passarem per davant del Comèdia, un cinema actualment -un teatre abans- que va ser un palauet construït el 1887 per al polític i comerciant de peix, Frederic Marcet. De fet, l’edifici, a la Gran Via cantonada Passeig de Gràcia, és conegut com el Palau Marcet, i és un dels pocs palaus urbans anteriors al modernisme que es conserven a Barcelona.

En front, a l’altra cantonada, hi ha una joieria, la Tous -fins fa uns anys la Roca- que va ser dissenyada per Josep Lluis Sert l’any 1935 i forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Ocupa el lloc del Bar Torino, un dels establiments més famosos del modernisme. El Torino es va inaugurar el 1902 i va durar fins el 1911, moment en el qual la seva façana va ser desmuntada i traslladada al restaurant Grill del carrer Escudellers. Des de 1911 al 1935, on ara hi ha la joieria, hi va haver una botiga d’objectes d’art.

Un apunt: els orígens de la joieria Tous, avui en dia una empresa multinacional amb botigues a 45 països i més de 1.800 empleats, provenen d’un matrimoni de Manresa que a les primeries del segle passat es dedicaven a reparar rellotges en un taller. L’emblema de la firma és el famós os, la idea del qual va sorgir quan una de les netes dels fundadors va veure fa anys un osset de peluix en un aparador i va pensar que, donat que tothom n’ha tingut un, la seva imatge portaria records entranyables.

Parlant de transformacions, davant, a la cantonada de la dreta, també hi ha un immoble que n’ha tingut. El que avui és un espectacular edifici que ocupa l’espai del que va ser l’habitatge del marquès de Marianao, un senyor que va fer fortuna a Cuba i es va fer construir un sumptuós palauet al Passeig de Gràcia a les primeries del segle passat, com molts altres burgesos de l’època. Se’l va vendre i el van enderrocar per construir un bloc per a oficines i pisos, i també, fins fa uns anys, la seu del Banc Vitalici. L’any 1992 s’hi va instal•lar la multinacional britànica Virgin amb un imponent megastore de 1.500 metres quadrats, on venien discos i videos. Quan al cap de sis anys van tancar les portes, potser perquè els top manta ja havien aparegut i el jovent es baixava la música per l’ordinador, es van formar llargues cues durant quinze dies per comprar discos a preus rebentats. Actualment, als baixos de l’edifici hi veurem una botiga de Zara, un altre fenomen comercial que s’estudia a les escoles de negoci: l’any 1975 un gallec espavilat obre una tendeta de peces de roba a Arteixo, un poble a prop de La Corunya, per vendre les que feia en un petit taller de la població. Actualment, la botiga del Passeig de Gràcia per davant de la qual passarem, és una de les 1.422 que té en 76 països.

Avançarem, i un parell de carrers més enllà del passeig ens trobarem amb l’Hotel Palace a la dreta del nostre camí, Davant de l’hotel, al mig de la Gran Via, hi ha una font amb la Diana coberta per un vel. Fins el nens dels parvularis saben que a aquesta deessa se la representa nua, però quan van fer l’escultura per posar-la aquí, fa noranta anys, l’ajuntament de llavors li va demanar la màxima discreció a l’escultor... i no en parlem més.

En aquest hotel de luxe construït el 1919 -ara el Palace, però tothom li diu el Ritz- s’hi ha allotjat un munt de personatges. Un d’ells en Heindrick Himmler, la mà dreta de Hitler i cap de la SS i la Gestapo, en una visita que va fer a Catalunya l’any 1940. Va anar a Montserrat -on no va ser rebut per l’abat que es va excusar en no saber parlar alemany- i es va deixar homenatjar a Barcelona per les autoritats del moment (feixistes, naturalment, perquè estem parlant de just acabada la guerra), que malgrat el desplegament de seguretat que van fer per protegir-lo, no van poder impedir que en un lladre li prengués la cartera que tenia a l’hotel. Va córrer el rumor de que contenia documents relacionats amb el Grial (la copa que es diu que va usar Jesús durant el sopar amb els apòstols), que els nazis suposaven -ves quines coses- que estava guardat a Montserrat. El cert és que la cartera del sanguinari Himmler no va aparèixer -s’han escrit llibres sobre l’afer-, i no es va saber mai que hi duia a dins.
 

Himmler sortint del Ritz en la seva visita a Barcelona

Quatre passes més -ja hem convingut que seran llargues pel ritme que durem- i arribarem a l’alçada de Bailén, un nom de carrer dedicat a una batalla que hi va haver fa dos-cents anys contra el francesos en aquest poble de Jaén, i ens trobarem amb el senyal del Km 6.

Km 6 al 7

Una mica més enllà d’on hem trobat l’indicador del km 6, entre el carrer Bailén i la Plaça Tetuán, va haver un accident fa anys que va causar la mort d’un català universal. El 7 de juny de 1926, un home amb aspecte de rodamón que caminava per la Gran Via va ser atropellat per un tramvia. Va ser portat a una casa de socors de la Ronda de Sant Pere i més tard a l’hospital de la Santa Creu del carrer del Carme. Van trigar en reconèixer aquell ancià de barba blanca que havia ingressat greument ferit; no es va adonar ningú, fins moltes hores després, que l’accidentat no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudi. Va morir al cap de tres dies.

Seguint per la Gran Via arribarem a la Plaça de Tetuan en un no res. Aquesta plaça és una de les més grans de l’Eixample, però em sembla que s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent.

Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un dels primers gratacels que es van construir a Barcelona.

En aquest tram per on estem passant no hi ha res gaire destacable, si exceptuem la plaça de toros Monumental a Gran Via – Marina. Un lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. Deia que la plaça és un lloc una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.
 
Entrada per veure els Beatles







  

Davant de la Monumental deixarem la Gran Via , baixarem pel carrer de la Marina i travessarem el de Casp i el de Ribes per anar a trobar el senyal del Km 7.

Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, li ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el de Ribes, se'n diu perquè antigament era la carretera que conduïa de Barcelona a Ribes de Freser.

Km 7 al 8

Per Marina arribarem a Ausiàs March tot seguit, un carrer amb el nom d’un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, Veles e vents. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest vuitè quilòmetre.

Agafarem Ausiàs March girant a l’esquerra i l’enfilarem fins el Passeig de Sant Joan.
Arribant-hi, creuarem de nou el carrer de Ribes, a tocar de la Plaça de Fort Pienc a la nostra esquerra, on hi ha un centre cívic molt actiu.

Un apunt sobre el nom de Fort Pienc, el barri on estem ara: el Fort Pienc era un antic fort militar que va fer construir Felip V. Formava part d’una sèrie d’instal•lacions de l’exercit -una d’elles la Ciutadella- per tal de mantenir a ratlla a la ciutat després de la guerra del 14. El fort estava situat a quatre passes d’on estarem corrent, al voltant del que és ara l’Estació del Nord, el lloc on sovint anem per recollir els dorsals de les curses. El rei li va posar el nom de Pio de Saboya, que era el capità general de Catalunya i a qui l’any 1720 li havia atorgat el títol de marquès de Castel Rodrigo, conde de Lumiares, principe di San Gregorio i duque de Nochera, quasi res. Però la gent li va dir des del primer moment Fort Pius, i va derivar en Fort Pienc ningú sap perquè. El que se sap és que l’any 1868, aprofitant un canvi polític, la població va exigir l'enderrocament de la ciutadella i el Fort Pienc, i les pedres d’ambdues fortificacions es van fer servir per edificar l’esglèsia de Sant Martí del Clot.

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

Molt aviat arribarem al Passeig de Sant Joan. Girarem a l’esquerra i el baixarem fins la Ronda de Sant Pere, davant per davant de l’Arc de Triomf.

Una observació a propòsit: els arcs de triomf són monuments que provenen de quan els romans els aixecaven per commemorar les victòries en alguna batalla. A Barcelona no va ser així: es va construir com a porta d’entrada de l’Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que va donar un enorme impuls a la ciutat. Els que no tenim gaire bona vista no ho podrem veure, però a la façana que tindrem davant hi ha una inscripció que hi diu Barcelona rep les nacions.

En girar per agafar la Ronda de Sant Pere, a l’esquerra, hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, Al meu aire, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenaria, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.


Monument a Lluís Companys

Pocs metres més enllà del monument a Companys, al començament de la Ronda de Sant Pere, ens trobarem amb l’indicador del Km 8. Ens en quedaran dos, que els farem, de ben segur, a tota pastilla... especialment l'últim, que és de baixada.

Km 8 al 9

Avançarem per la Ronda de Sant Pere, un dels carrers de Barcelona que, especialment a la zona del seu començament, ha canviat més d’aspecte els darrers temps. En uns anys s’hi ha instal•lat una gran quantitat de locals regentats per xinesos, botigues de roba, supermercats, perruqueries, bars i tendes de queviures... Fins al punt que, el veïns del barri ja anomenen Chinatown de l’Eixample a la zona. Tant és així, que una oficina de La Caixa que hi ha a la Ronda té un empleat xinés per atendre els seus paisans.

Aquest comerços xinesos contrasten amb un local que hi ha tot just al començar la Ronda, el restaurant Casa Rafols. Es va inaugurar el 1911 com  Ferreteria Rafols, un establiment familiar on venien claus, que fa poc es va reconvertir en un restaurant . En passar veurem un retol que recorda el seu origen.

S’ha de dir que també hi ha alguna botiga excepcionalment diferent a les xineses. En front del nou restaurant, a la nostra dreta, hi ha una singular llibreria especialitzada en novel•la fantàstica i de ciència ficció, on també s’hi pot trobar pel•lícules d’aquests gèneres, còmics, i jocs de rol. Per si a algú li interessa, la llibreria es diu Gigamesh.

Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la resistència que aquest conseller en cap del Consell de Cent -la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir infructuosament fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer, a tope, els gairebé dos quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.

Com que anirem de pressa, en un no res arribarem a la Plaça Urquinaona. El nom correspon a un bisbe gadità que hi va haver a Barcelona el segle XIX, de qui es diu que estimava molt la terra que el va acollir i, devot com era de la Verge de Montserrat, va morir invocant la Moreneta.

No ens hi entretindrem, però a la plaça hi ha algunes coses interessants. A la nostra dreta el primer gratacels que es va construir a Barcelona, a l’altre costat el Teatre Borràs (nom d’un insigne actor català de fa cent anys, que ara s’esgarrifaria en veure les obretes que s’hi fan). I més coses es podrien veure si no s’haguessin enderrocat. No ho dic amb recança: les ciutats es transformen. Així, hi va haver una magnífica casa construïda a les primeries del segle passat que pertanyia al marquès de Sentmenat. La van tirar per construir un edifici d’oficines de discutible atractiu el 1974. Fins fa uns anys, el local que ocupa ara el pub irlandès George Pyne, hi va haver un dels molts cinemes desapareguts, el cine Maryland, inaugurat el 1934. El que són les coses, en els primers temps el local va estar molt vinculat a moviments cristians conservadors -la sessió inaugural va ser a benefici de l’Asil de Sant Joan de Déu-; més tard es va especialitzar en projectar pel•lícules de qualitat (d’art i assaig se’n deien) i els darrers vint anys de la seva existència va ser una sala X.

 
Estació del metro d’Urquinaona. Mitjans del segle XX

No voldria semblar melancòlic. A tocar de la plaça, al número 6 del carrer Roger de Llúria, es conserva el famós Casa Alfonso, un establiment que es va inaugurar el 1934, on es menja un dels millors pernils de Barcelona. Deixarem la Plaça Urquinaona i baixarem per la Via Laietana. Ens impressionarà veure la marea de corredors i corredores que s’estendrà al llarg del carrer, davant nostre, tots vestits d’igual manera (amb la mateixa samarreta vull dir), una estratègia de màrqueting de la marca que organitza la cursa que a alguns no ens agrada gaire...però passem pel tubo, i aprofitant la pendent de baixada, ens deixarem anar per arribar al Km 9 poc després de passar per davant d’alguns edificis singulars com el de l’antiga seu de La Caixa, que sembla talment una esglèsia, i altres sense atractiu, com el de la Jefatura Superior de Policia, un inmoble sinistre on, durant el franquisme,
els seus despatxos eren un centre de tortura dels oponents al règim.
 

Km 9 al 10

No cal dir que la Via Laietana la baixarem escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Tot i així, en passar tot baixant i creuar la plaça d’Antonio Maura, no deixarem de donar un cop d’ull, a dreta i esquerra, per veure la Catedral i el Mercat de Santa Caterina. Val la pena, encara que sigui de reüll. També, una mica més avall, mirar a la dreta per admirar les muralles i la part del darrere del palau reial al creuar la plaça de Ramon Berenguer. Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats, té molt poques estàtues eqüestres. La que hi ha en aquesta plaça és una d’elles. Solemne, veurem a Ramon Berenguer III 'El Gran', dalt d’un cavall -al qual se li va trencar la cua i en afegir-ne una altra la van fer més llarga del comte-.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al tràfic, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen la Plaça del Rei. Un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Des d'Apartado de Correos 1001, una de policíaca dels anys cinquanta que va tenir un enorme èxit, fins a Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del carrer simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida.

També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altre per on estarem passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació fantasma en diuen alguns).
Girarem a l’esquerra, contents de veure que fa poc s'ha retirat l’estàtua del senyor Antonio Lopez de la placeta que hi ha (una escultura que molta gent es preguntava com és que estava aquí perquè era un indià que traficava amb esclaus) i enfilarem de nou el Passeig d’Isabel II per on hem passat al començar, i anirem directes a l’arribada, també al mateix punt de la sortida. Abans d’arribar travessarem la Plaça de Palau. Una curiositat: si aquesta cursa l’haguéssim corregut l’any 1856 (ja he dit que avui tinc la dèria d'imaginar-m'ho), hauríem trobat l’escultura del Geni Català -l’àngel alat que hi ha dalt d’una font al mig de la plaça- sense els seus atributs. El senyor bisbe de llavors els hi va treure personalment a cops de martell, pocs dies després de ser inaugurada per l’escàndol que produïa la seva visió, segons s’explica en el llibre 'Curiositats barcelonines'.

I potser, posats a imaginar, en arribar al Km 10 i passar la meta d'aquesta cursa tan esplèndida pel seu ambient, si l'haguéssim fet en aquella època...ens hauríem trobat alguns bombers de la caserna que tenien al Parc de la Ciutadella.

                                                                         
                                                         ---------O---------

Miquel Pucurull Fontova


Web oficial de la cursa: http://cursadebombers.barcelona/

25.11.19

EVOLUCIÓ DE LA CURSA JEAN BOUIN OPEN

Segueix la davallada de participació a la Jean Bouin Open
 

No m'agrada gens que passi i no voldria haver de dir-ho. Però es confirma la tendència dels darrers temps en quant a una menor participació a les curses populars de la ciutat de Barcelona respecte d'anys anteriors. Hi ha excepcions, com la mitja marató i alguna altra, però la realitat és aquesta. 

Un paradigma del que està succeint és la Jean Bouin, que desprès d'un creixement fins el 2013 (en aquell any s'hi va afegir la cursa de 5k), pateix fortes davallades des de llavors.


Quines seran les raons? Serà per culpa del preu del dorsal (un dels més cars per km del calendari de curses populars), o per l'oferta de curses de tot tipus a Catalunya, o perquè falta imaginació per oferir més atractiu i bons serveis? Sigui el què sigui, els participants que van córrer la Jean Bouin Open el diumenge van tornar a ser menys que l'any passat, com ve succeint els últims anys. En conjunt, sumant les dues que es van fer, la van acabar 1.100 menys que fa un any i 6.000 menys que en fa sis.


Tantes dones com homes a la Jean Bouin de 5k

Malgrat tot, s'està produint una estimulant tendència referida a l'atletisme popular femení: comença a ser freqüent que a les curses de 5k hi corrin igual nombre de dones que homes. D'un total de 1.470 finalistes, la Jean Bouin de 5k d'enguany la van acabar un 49% de dones i un 51% d'homes. (A la de 10k la proporció de dones també va ser bastant alta: un 25%).

Miquel Pucurull

26/11/2019

18.11.19

FISONOMIA DE LA JEAN BOUIN OPEN'2019 i PETITA HISTÒRIA DE LA PROVA

Km 0 a l’1

La sortida de la Jean Bouin Open a l’Avinguda Rius i Taulet -un alcalde de Barcelona del segle XIX-, al costat de la Font Màgica de Montjuïc i les Quatre Barres, és en un lloc emblemàtic pel que fa a la cosa aquesta del córrer. Hi comencen o passen un munt de curses, i a la dreta, en un parterre, hi ha un monòlit en honor de Ramon Oliu, l'artífex i creador de la marató de Barcelona. Per l'avinguda anirem a buscar el carrer de Lleida tot passant per davant de l'Escola Verdaguer a l'esquerra, un edifici que va ser les oficines de la Exposició del 29, que té uns bonics esgrafiats a la façana. El carrer Lleida, per on baixarem, és un dels fonamentals del Poble Sec. Un nucli que, tot i el nom que li van posar, no va ser mai un poble de l'entorn de Barcelona sinó un barri obrer de la ciutat en els segles XIX i XX.

En arribar al carrer Tamarit, el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, deixarem la mica del de Lleida que haurem fet i el baixarem fins l'Avinguda del Paral·lel. Creuarem el Paral•lel, un carrer que Ildefons Cerdà el va fer més ample del normal, perquè, visionari com era, va preveure fa més de cent cinquanta anys que faria falta perquè hi passaríem corrent milers de corredors i corredores.

Anirem a petar al començament d'Entença. Al xamfrà dret de davant nostre, en Ferran Adrià hi  té un bar de tapes, el Tickets, i un altre de copes, el 41. El de tapes és un local "gamberro" i sense pretensions com diu el mateix Adrià, però costa al voltant de 80 euros per barba un tast (tot i que el preu  és pura anècdota; si costés més -com passa a les curses, que com més cares, més participants- tampoc s'hi cabria: has de fer la reserva 3 mesos abans per anar-hi). En front, a la cantonada amb Floridablanca, hi veurem La Casa dels Cargols. Una llegenda diu que un buscador de cargols es va trobar un tresor en una cova, i en fer-se fer aquesta casa amb els diners que va obtenir, va voler que estigués ornamentada d'animalons com els que que cercava. N'hi ha a les cornises, al suports del balcons, a les baranes...per tot arreu.

Pujarem pel carrer d'Entença -qui fou capità dels Almogàvers en el segle XIV- i en arribar a la Gran Via, haurem fet el Km 1.
----------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota: A banda del que hi ha d'interessant  en el recorregut de la Jean Bouin (el que a mi em sembla interessant vull dir), m’ha semblat adient afegir, en forma d’annexos en cada quilòmetre, unes breus pinzellades sobre la seva història.

Annex nº 1

Origen de la Jean Bouin

El primer que probablement interessi saber és quins són els orígens. ¿Per què se li va posar Jean Bouin a aquesta cursa atlètica que es va crear l’any 1920 a Barcelona? (Em refereixo a la prova per a atletes federats perquè la Open és va fer per primera vegada l’any 1979)

Pel que he llegit alguna vegada, no em sembla que Jean Bouin, nascut a Marsella, tingués cap relació amb Catalunya. Crec que la raó està en que es va voler posar-li el seu nom a la cursa per tal d’honorar a un atleta mític d’aquella època.

Mític per diverses raons: Jean Bouin havia estat recordman mundial de 3.000 i 10.000 metres; medalla de plata dels 5.000 als Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912; guanyador tres vegades seguides, el 1911, 1912 i 1913 el Cross de les Nacions. I molt especialment, perquè va morir tràgicament l’any 1914 durant la primera Guerra Mundial, quan, víctima d’un error, el van matar els seus propis companys de l’exercit francès en un foc creuat.

El mite no va saber mai, doncs, d'aquesta cursa amb el seu nom, perquè la prova es va començar a celebrar el 1920, sis anys després de la seva mort.


                            Jean Bouin

----------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 1 al 2

Girarem a la dreta per Entença en arribar a la Gran Via per fer-ne uns dos quilòmetres i mig. Fins ara haurem estat atapeïts, però la cursa s’esponjarà en aquesta via –la més llarga de la ciutat, per cert - i es podrà començar a córrer de veritat.

Passarem per davant d’uns edificis magnífics, com el de la Casa de La Lactància i la Casa Golferichs, a la nostra esquerra. El primer, modernista, de principis del segle XX, va ser en els seus orígens un lloc destinat a l’alletament dels nadons de mares sense recursos. Curiosament, ara és una residència d’avis. I el segon, construït també en aquella època, va ser la residència d’un burgés que tenia molts quartos, més tard un col•legi de monges i ara és un actiu centre cívic. Acull entre altres activitats, una dedicada a la fotografia que duu el nom de Català Roca, un fotògraf de referència del segle passat.

També, a la recerca del Km 2 creuarem els carrers de l’Esquerra de l’Eixample perpendiculars a la Gran Via , el més ample el d’Urgell, que honora a aquell compte del segle XIV a qui anomenaven “El dissortat” perquè va tenir la mala sort de perdre una baralla amb Ferran d’Antequera i no el varen escollir com a monarca. El carrer d’Urgell és el més ample de tots, 30 metres en lloc dels 20 dels demès, i encara ho hagués estat més perquè Cerdà el va projectar de 50.

A propòsit dels canvis que es van fer a l’Eixample sobre el disseny d’en Cerdà, aquest del carrer Urgell és un dels menys importants: es conegut que el seu projecte era de que només hi haurien cases en dos costats de totes i cadascuna de les  illes  octogonals, deixant un espai interior obert per a que fos una zona verda d’ús públic. Ha, ha. Les seves propostes, pel que diuen els cronistes de l’època (finals del segle XIX, primeries del XX) , van ser canviades amb rapidesa per l’especulació. Les illes van ser tancades i encara sort que del projecte original en va quedar el traçat dels carrers.

Més endavant del carrer d’Urgell (Urgel durant la dictadura), passarem a tocar una botiga centenària, que hi és des de 1906: Ca l’Escribà, un dels millors pastissers de Barcelona. Pel que fa als croissants, sense discussió per a mi. Especialment des que fa un temps en tenen un anomenat “Time Out”, que el fan amb nata líquida en lloc d’aigua. No segueixo, que ara no és hora. A l’alçada de l’establiment ens hem de trobar el senyal del Km 2.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 2

Primera Jean Bouin de la història

La primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa  era per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en Calvet no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.


Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin.

Rossend Calvet va guanyar la primera edició  en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané, a un minut i dos segons de Calvet. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 2 al 3

Sempre em sembla, escrivint qualsevol Fisonomia d’una cursa, que els noms dels carrers pels quals passem ens diuen alguna cosa sobre els llocs per on trepitgem. Sovint no tenen res a veure-hi, però avui, en aquesta Jean Bouin, corrent per la Gran Via, anem creuant-ne uns que duen molta càrrega simbòlica: Rocafort, Urgell, Aribau, Balmes, Pau Claris, o la mateixa Gran Via de les Corts Catalanes, en memòria dels parlaments de l’edat mitjana...

Avançarem per la Gran Via i molt aviat trobarem la Universitat. Poc abans, a la nostra dreta haurem passat per davant d’una antiga perruqueria d’homes que hi ha fent xamfrà amb el carrer d’Aribau, la Tonsoria-Barberia Amat. Hi és des de el 1929 i tot sembla encara d’aquella època. Les 10 cadires de fusta i porcellana, la pica, els miralls, els penjadors, l’armari dels estris per enllustrar sabates, tot és evocador i com si el temps no hagués passat . El rètol, però, no és de llavors, i el nom és curiós: “Tonsoria”, que vol dir barberia en llatí. Pel que sé, rau en el fet que l’amo actual, que la va heretar del seu pare, es va voler dedicar a fer de barber després d’haver estat professor de llatí a la Universitat del davant.

Passarem l’edifici històric de la Universitat, acabat de construir el 1882 després de 19 anys d’obres dirigides per Elies Rogent, el seu arquitecte (que un no s’explica com van poder fer l’Eixample si trigaven tant). No hi entrarem, per descomptat, però, així com l’exterior no és res de l’altre món, els espais de dintre són un meravella. l’Escala Noble, el Saló dels Retrats, el Paranimf, el Jardí, que conté plantes dels cinc continents, la Biblioteca, que té més d’un milió de volums...o el Vestíbul, amb les cinc estàtues dels grans pensadors que representen una cultura diferent cadascun d’ells: Sant Isidor, la visigòtica; Averroes, la musulmana; Afons X el Savi, la castellana; Ramon Llull, la catalano-mallorquina; i Joan Lluís Vives, la valenciana. Quasi res!

Una mica més enllà passarem per davant d’un altre antic edifici, el Coliseum, ara un teatre però durant molts anys un cinema, i tot seguit l’Hotel Avenida Palace, que ocupa l’espai d’un altre cine, el Palace Cinema, que hi va ser fins el 1924 per donar pas a un saló de té. I al xamfrà amb el Passeig de Gràcia un altre cinema, aquest en peus, el Comèdia, que ocupa el que va ser un palauet fins a mitjans dels seixanta.

Creuarem el Passeig de Gràcia rodejant la Font monumental. A pocs metres a la nostra esquerra, hi veurem un edifici en el nº 617 de la Gran Via que no ens cridarà l’atenció. No obstant, cal saber que al baixos hi ha, ni més ni menys, la seu central a Espanya de la Gran Lògia Masònica, una institució que resulta curiós que durant el franquisme estigués perseguida, quan, té per finalitat el perfeccionament de l’ésser humà a través de principis humanístics com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la tolerància.

I a l’alçada del proper carrer, el de Pau Claris, hi hem de veure l’indicador del Km 3

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 3

Primeres Jean Bouin

La Jean Bouin va créixer de manera molt ràpida. Només tres anys després de celebrar-se la primera, ja havia gairebé triplicat el nombre de participants. Per altra banda, introduïen millores cada vegada per tal de fer la prova més atractiva. En la segona edició ja van fer una classificació per equips, que va guanyar el RCD. Espanyol.

Els atletes, en les tres primeres, començaven a Esplugues, passaven per la Diagonal, i pel Passeig de Sant Joan i arribaven al Parc de La Ciutadella. En el 1924 els organitzadors van haver de traslladar la seva meta uns metres més amunt, al Passeig de Sant Joan, passat l’Arc de Triomf, perquè el públic, de tant que n’hi havia, destrossava el Parc de la Ciutadella.

                     Arribada de l'any 1924

L'atletisme, de la mà de la Jean Bouin, va començar a ser un esport molt practicat a partir dels anys 30. Tenia una notable difusió per part dels mitjans de difusió, i en certa manera rivalitzava amb altres esports com el ciclisme i el futbol.

Fins i tot, els poetes de l’època dedicaven versos al atletes que corrien la prova. Com aquest de Joaquim Nubiola, inefable, que es va publicar a la portada del Mundo Deportivo del 14 de desembre de 1930 (És molt naïf, però em sembla que és una mostra del que significava la Jean Bouin):

Ha sonat el tret amic
Llanceu-vos amb tota l’ánima
l’asfalt és un repic de peus
i vos marxeu cara al aire
El company que tens al costat
fa dos metres a cada gambada
Vos, amic, aneu seguint
clar respir,
boca tancada.
No feu cas pas dels crits
ni dels cotxes que passen i passen.
Vos, amic, feu el vostre fet
seguiu avant, amunt i enlaire
acompassant el vostre pas
bracejant la vostra espatlla.
Si quedeu sol aneu seguint
fins a baix hi ha temps encara
lluiteu!, company, lluiteu!
Ara que el camí s’allargaça
Falta ja poc. No desmaieu.
Ànim! Seguiu la passa.
La gent que teniu al voltant
no sap no sap fer el feu vos ara.
Amic, falta ja poc!
S’apropa ja l’arribada.
Us sentiu fort, dieu?
allargasseu la passa.
Ja n’heu passat un!
i ara un altre,
aquells dos que eren al davant
ja els teniu. Avanceu ara
I veieu, gireu-vos
ara ja qui sap on paren.
Amic: depressa.
esteu arribant
lliteu, company, lluiteu!
allargasseu la passa
Comencen ja l’esprint
mireu la gent a banda i banda
Us aplaudeix!
forceu encara
ara tot el que podeu
a passar la ratlla.
Bé, molt bé, amic
us heu portat com esperava
i ara, amic, lluiteu, lluiteu!
fins a una altra vegada.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 3 al 4

A la meitat d’aquest quilòmetre, ens trobarem, al bell mig de la Gran Via, l’escultura de la deessa Diana. Que no s’estranyi ningú perquè la vegi vestida: l’escultor la va haver de tapar amb una túnica perquè la moral de les forces dominants fa noranta anys no va admetre que anés despullada. I menys encara estant on està, davant de l’Hotel Ritz, el més luxós de Barcelona en aquell època, el primer de 5 estrelles que hi va haver a la ciutat.

Una mica més enllà de la Gran Via creuarem els carrers de Girona i Bailén, el lloc on va ser atropellat Antoni Gaudí l’any 1926 per un tramvia. Es va donar la circumstància que ningú no va reconèixer al genial arquitecte fins que el van dur a l’hospital. Anava molt mal vestit i el van confondre amb un rodamón. Va morir al cap de tres dies.

Un apunt: Quan Gaudí va acabar la carrera, el director de l’escola d’Arquitectura, Elies Rogent –l’arquitecte de la Universitat per davant de la qual hem passat fa un moment- va dir en el moment de lliurar-li el títol: “Qui sap si hem donat un títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà”.

Abandonarem la Gran Via -l’avinguda més llarga de la ciutat, amb dos passejos molt poc utilitzats i unes voreres estretes que tampoc conviden gaire a passar-hi- quan arribem a la Plaça de Tetuán. Una plaça que tampoc és gaire utilitzada. Hi ha al bell mig una escultura realitzada per Josep Llimona dedicada al Doctor Robert, un alcalde de Barcelona del segle XIX molt estimat per les classes populars. El monument estava a la plaça Universitat, però en acabar la guerra van retirar-lo i el van amagar en un magatzem fins que, en democràcia, el van col•locar on està ara. També hi ha, des de 1922 la Font de la Sardana, de Frederic Marés.

A la plaça no hi va la gent, tot i que és una de les més grans de l’Eixample, probablement perquè per arribar-s’hi s’ha de creuar un notable entramat viari. La deixarem girant a la dreta pel Passeig de Sant Joan, i a l’esquerra hi veurem la residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.

Baixant pel passeig veurem al fons l’Arc de Triomf. Potser, si hagués quallat la proposta que va fer un enginyer francès, de nom Gustave Eiffel, als organitzadors de l’Exposició de 1888 que s’havia de celebrar a l’indret, el que hi veuríem seria la Torre Eiffel. És diu que no va ser acceptat el projecte perquè van trobar la torre de ferro massa extravagant.

No hi pensem més, en trobar Ausiàs March girarem a la dreta i hi veurem tot seguit el senyal del 
Km 4

Abans del gir, al Passeig de Sant Joan hi havia fa anys un d'aquest cinemes que s'han enderrocat (aquesta Fisonomia va de cines, ja es veu). Era el Lido, que en els anys seixanta presumia en els seus anuncis de ser "El primer cine de España con pantalla panorámica". Dubto que fos veritat perquè era un cine de barri de programa doble amb pel·lícules com Barreras de orgullo i La esposa del embajador, però ja se sap que la publicitat sovint exagera. A l'altra banda del passeig, a la nostra esquerra, hi ha la Granja Lido, que recorda el nom del cinema.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 4

Evolució dels primers anys de la Jean Bouin

Al setmanari “El Sport'”, que va patrocinar i organitzar les dues primeres proves, el van seguir altres cinc diaris o setmanaris, fins que El Mundo Deportivo se’n va fer càrrec l’any 1941.

A les primeres proves només hi participaven atletes catalans. Va ser a partir de 1930 quan van començar a venir de la resta d’Espanya. (L’any 1933, a més a més, es va celebrar una prova de marxa).

A mitjans dels anys 30, la Jean Bouin emulava el Grand Prix Lemonnier (Versalles-Paris), avantatjant-lo amb nombre de participants: al voltant de 460 contra 340 la prova francesa

Durant els anys 1940 al 1945, la Jean Bouin va haver de canviar el nom per imposició. En els primers anys de la dictadura no estava permès l’us de noms estrangers en cap esdeveniment i es va haver d'anomenar Gran Premio Año Nuevo. (En aquella època se celebrava l'1 de gener).

La prova es va anar convertint en una competició esportiva de referència per a atletes federats. El 1946 va esdevenir internacional i va tenir el seu primer vencedor estranger, el francès Raphael Pujazon.


              El francés Pujazon, entrant vencedor l'any 1946

Cal dir que des de 1947, any en el qual van començar a fer-se curses de cadets i de dones, es van anar celebrant proves de diferents categories, i a finals del anys cinquanta eren en total més de mil els atletes els que hi prenien part.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 4 al 5

Passat el Km 4 haurem enfilat per Ausias March, el carrer en honor d'un dels més insignes poetes de llengua catalana (qui no recorda el poema “Veles e Vents” musicat per Raimon?), per fer-ne uns tres-cents metres fins a Bruc, que ens recordarà la Guerra del Francès i el Timbaler, aquell nen que en fer redoblar el seu tambor a prop de Montserrat, va fer fugir, espantats, als soldats francesos

No sé si, embalats com anirem, ens fixarem amb els edificis del carrer d’Ausias March, però el cert és que esta farcit de cases modernistes o noucentistes (que un, obtús en la matèria com jo no sap distingir mai gaire), habitatges que foren de gent benestant, ocupats ara per oficines d’empreses; veïns, pocs. Baixarem cent metres de Bruc, fins la Ronda de Sant Pere, que l'agafarem contra direcció -avui tindrem permís- per anar a buscar el Passeig de Sant Joan tot passant per davant del monument a Rafael de Casanova, l'insigne conseller en cap que ha restat com un símbol de la derrota de l'11 de setembre de 1714.

Al final de la Ronda, en trobar el Passeig de Sant Joan, si mirem a la dreta veurem un altre monument, aquest dedicat a Lluís Companys, amb una escultura que representa una noia que li va escriure un poema quan estava empresonat per haver proclamat l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934. Girarem a la dreta per agafar el passeig i passar per sota -caldrà contindre l'emoció- de l'imponent Arc de Triomf -poca broma!- per seguir pel Passeig de Lluís Companys avall, tot recordant que la zona va ser la porta d’entrada de la gran Exposició Universal del 1888.

I en un no res haurem fet el Km 5, la meitat de la cursa. Uns participants hauran arribat a la meta (els que facin el circuit curt, una novetat d'enguany) i uns altres miraran el crono i faran càlculs. Compte, però: la segona part és més dureta que la primera.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 5

La Jean Bouin a partir de la meitat del segle XX

Durant els anys cinquanta i seixanta la rivalitat entre els atletes del FC Barcelona i l’Espanyol va ser molt aferrissada. La competència entre els dels dos clubs havia estat ja patent des de la primera de l’any 20, però en els anys de la meitat del segle XX va ser extremadament forta, fent saltar espurnes més d’una vegada.

Grans figures de l'atletisme han guanyat la prova. Des de Mariano Haro fins a Tadesse, passant per Antonio Amoros, que ho va fer tres vegades. Però de entre tots, destaca Gregorio Rojo, una glòria de l’atletisme a casa nostra, que la va guanyar sis cops.

Antonio Amorós (412), i Gregorio Rojo (411) encapçalant la Jean Bouin de 1954


El recorregut Esplugues – Arc de Triomf, de 10 kms, va ser el circuit de la prova durant molts anys. Fins que els problemes de circulació que generava en el seu pas per la Diagonal van fer que es busquessin altres circuits.

La Jean Bouin és la degana de les proves atlètiques a Espanya (en segon lloc figura la cursa de la Gimnàstica de Ulia, a Sant Sebastià). La prova ha deixat de disputar-se en cinc ocasions: no n'hi va haver el 1937, 1938 i 1939 per culpa de la Guerra Civil; tampoc es va celebrar el 1955 per problemes organitzatius, i el 1967 per no poder disposar de l'arribada al Salón de San Juan (actual Passeig de Lluis Companys) per la construcció d'un pàrquing.

Els primers anys se celebrava l'1 de gener. A finals dels cinquanta va passar a celebrar-se el desembre, i des de 1993, a finals de novembre.

Prestigiosos atletes -alguns d’ells campions olímpics i del món- han participat en la Jean Bouin. No tots, però, malgrat intentar-ho, han resultat vencedors. Mites com el francès Alain Mimoun, or olímpic en marató l'any 1956 va quedar sisè el 1958; o Fermín Cacho, que va haver retirar-se per una lipotímia l'any següent del seu or olímpic del 92. Tampoc van poder vencer campions de la talla de Martin Fiz o Abel Anton.

En els anys 1970 i 1971 la Jean Bouin es va disputar amb la sortida i arribada al costat del monument a Colom, en un circuit que envoltava el parc de la Ciutadella. El recorregut, de gairebé 7 km era menor que el de sempre, i no va agradar. A partir de 1972 es fa a Montjuïc.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 5 al 6

Baixant pel Passeig de Lluís Companys estarem en plena Ciutat Vella, en el barri anomenat de Sant Pere, Santa Caterina, i la Ribera, tots ells nuclis de la Barcelona medieval que copsarem a la nostra dreta. A l'esquerra, a l’altra banda del passeig, el monumental edifici del Palau de Justícia edificat a les primeries del segle passat, tan ple d’ornaments que no es veuen, un dels quals un grup escultòric que representa Moisés i les Taules de la Llei.

Quan al cap d’avall trobem el Passeig de Pujades, un nom per honorar a un poeta del segle XVII i no pas perquè faci pujada (disculpeu l’acudit), en farem un petit tros. Ho farem vorejant el magnífic Museu de Zoologia -un restaurant durant l’Exposició del 1888 que s'anomenava popularment El Castell de Tres Dragons – i enllaçant amb el Passeig Picasso, a la nostra esquerra, per on baixarem.

Flanquejant a la dreta els Porxos d’en Fontseré, uns edificis d’habitatges pràcticament idèntics a uns altres que hi ha a la Rue Rivoli de Paris, i a l’esquerra el Parc de la Ciutadella amb els centenaris Hivernacle, Museu de Geologia i Umbracle (juntament amb el Museu de Zoologia són dels pocs edificis de l’Exposició de 1888 que queden en peus ), arribarem a l’avinguda del Marquès de l’Argentera. De passada, veurem a l’esquerra l’Homenatge a Picasso que va fer Antoni Tapies el 1981 per commemorar el naixement del pintor malagueny: una mena de gàbia amb un mirall, un sofà i un armari a dins, damunt dels quals regalima aigua constantment. Una escultura que dubto que algú entengui que vol dir, tot i que sempre hi ha gent mirant a veure si en treuen l’entrellat.

I al girar al cap d’ avall per enfilar a la dreta l’avinguda del Marquès de l’Argentera, ens trobarem l’Estació de França (el lloc davant del qual comença i acaba la Cursa de Bombers), i el senyal del Km 6.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 6

Les dones i la Jean Bouin

Les dones no van començar a córrer la Jean Bouin fins el 1947. Ho van fer des d'aquell any fins el 1953 desafiant les autoritats esportives del franquisme que prohibien la pràctica de l'atletisme a les dones (la Sección Femenina del Movimiento el considerava impròpi per a elles). I van haver de deixar de fer-ho durant els anys 1954 al 1962.

La primera cursa la va guanyar Maria Victor de l'Espanyol. Tenia 22 anys; l’havia inscrit el seu germà i havia entrenat només un dia. Més tard ho faria en quatre ocasions més. En total cinc vegades seguides: 1947, 1948, 1949, 1950 i 1951.
 Maria Victor entrant vencedora en una de les cinc vegades que ho va fer

La distància que van recórrer les dones els primers anys va ser únicament de 500 metres: des de la cantonada del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació fins l’Arc de Triomf. (Curiosament, tot i que no tan acusada com llavors, encara es manté una diferència de la distància que recorren els participants en les categories masculina i femenina de totes les proves, excepte en la de Benjamins i la Open. En l'actualitat, en la prova d'atletes federats sèniors, els homes corren 10.000 metres i les dones 6.550).

La reina de la Jean Bouin és Encarna Escudero, vencedora, ni més ni menys, que en set ocasions. Els anys 1974, 75, 76, 77, 78, 79, i 81.


                        Encarna Escudero

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 6 al 7

Aquest tram el farem en línia recta (i plana) per un carrer que duu tres noms: Avinguda Marques d’Argentera (el noble que va finançar l’Estació de França, davant de la qual estarem ara), el Passeig d’Isabel II (una reina d’Espanya del segle XIX) i el Passeig de Colom (aquell navegant que s’honora perquè va descobrir Amèrica tot i que se sap que el víkings ja hi havien arribat abans que ell).

En arribar -nosaltres- al final de l’avinguda creuarem el Pla de Palau. L’espai que trepitjarem en aquest punt és un lloc amb molta història: en el segle XIV va ser un mercat d’importadors i revenedors dels productes que arribaven en vaixells (s’aixoplugaven sota els Porxos d’en Xifré que encara hi són, a la nostra esquerra. Més tard hi va haver un edifici per cobrar impostos; després la Llotja (que encara hi és també, i fins el 1994 va ser la Borsa de Barcelona) i l’Hala dels Draps, una porxada per comerciar que es va convertit en un Palau Reial (d’aquí li ve el nom al Pla) que va ser destruït per un incendi. I també, el lloc se’l coneixia per “la quinta forca”. Perquè? Perquè el Pla de Palau era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca.

Vist to això, creuarem el Pla de Palau a pas viu i seguirem pel Passeig d’Isabel II, una reina d’Espanya (ara ve una mica de safareig) a qui van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills que oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen, repeteixo, els pares de tots ells eren els seus amants.

Enllaçarem amb el Passeig de Colom, a l’esquerra del qual hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta.

Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”. També, a la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que diuen que té més de 150 anys i que només cuinen per als clients fixos; els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.

Passada la plaça arribarem tot seguit al Km 7, poc abans del Monument a Colom. Aquell senyor, que ara, a dalt d’una cúpula, ens indicarà amb el seu dit de més de mig metre per on no hem de seguir. Li farem cas perquè si no ho féssim aniríem a parar al mar i hem d'anar cap a la dreta, a buscar el Paral•lel. (Des que es va inaugurar el monument, l'any 1888, es manté la controvèrsia de si el dit de Colom senyala Amèrica perquè sembla ser que o fa cap a l'illa de Mallorca).

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 7

La Jean Boun i els discapacitats

La Jean Bouin va ser la primera cursa atlètica a Espanya que va incorporar una prova per a discapacitats en cadira de rodes. Ho va fer l’any 1978 i la va guanyar el valencià José Solaz.

La cursa, que té un recorregut de 4.650 metres, ha estat guanyada onze vegades pel paralímpic d’Osona, Roger Puigbó, quatre de les quals consecutives, els anys 2007, 2008, 2009 i 2010.

Tanmateix, en el 2005 en va crear una altra per a corredors als quals se’ls hi ha trasplantat algun òrgan, que corren 1.050 metres.


            Sortida dels atletes en cadira de rodes. Any 1979

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 7 al 8

Passarem per sota del Colom i connectarem amb l’avinguda de Josep Carner, continuació del passeig per on veníem. Tindrem a la nostra dreta l’edifici medieval de les Drassanes, reconvertit l'any 1936 en Museu Marítim.

El Paral•lel el trobarem tot seguit, en arribar a la Plaça de les Drassanes , aquella rotonda tan lletja - de plaça no en té res- amb una mena de volcà apagat al mig. També se li diu "la Plaça de la Carbonera". No és casual: en aquest indret hi havia fa cent cinquanta anys una industria de carbó. Es va voler fer una al•legoria a l'urbanitzar l'espai per recordar-ho simulant una mena de muntanya de carbó fumejant. (Inicialment, un mecanisme desprenia vapor d'aigua, que és va abandonar per insalubre). Com sigui, amb fum o sense, molt lluït no ha resultat.

Pujarem pel Paral•lel, un carrer que fa vuitanta o noranta anys era -segons diuen- una mena de Broadway, però ara, i més a aquesta hora del mati, no hi haurà més xivarri que el que fem nosaltres. I tampoc, perquè a aquestes alçades de la pel•lícula, després de set quilòmetres de cursa, ja no parla ningú.

A la dreta tindrem el tros que es conserva del que fou la Muralla de la ciutat i una de les sortides i entrades, la Porta de Santa Madrona. I a l’esquerra, una mica més amunt, les Tres Xemeneies, reducte de La Canadenca, l’empresa que subministrava electricitat, famosa per una vaga a les primeries del segle passat que va significar la reducció de les jornades de treball a 8 hores. Un lloc on comença i acaba la Cursa del barri del Poble Sec al juliol.

Paral•lel amunt (no puja gaire però es posa de manifest el que dèiem: que el final de la cursa és més dur que el principi) passarem la zona de més vida del Paral•lel ara, però sobre tot durant la primera meitat del segle passat, quan estava farcit de teatres, cabarets i cafés-concert.

Queden en aquest tram, dels tretze que hi havia llavors en aquest carrer, el teatre Apolo, el Victòria i el renovat Molino a la nostra esquerra (una mica més enllà del qual haurem fet el Km 8) , i un altre de nou a la dreta -l’Arteria- que ocupa l’espai de la sala Scenic (abans Studio 54 i molts anys enrere el Gran Teatro Español).

A propòsit del lloc per on estem passant, una anècdota: al costat mateix del teatre Victoria, en els “feliços anys vint” del segle XX, hi havia un famós local que sempre estava ple d’obrers, anarquistes i llibertaris: el Bar La Tranquilidad. Al contrari del que podria suposar-se pel seu nom, els aldarulls i les baralles eren constants. Però, curiosament, el 19 de juliol de 1936, l’endemà de la rebel•lió feixista contra la República, La Tranquilidad es va convertir durant un dia en un hospital improvisat per curar els sindicalistes ferits en la resistència. Actualment, el local l’ocupa una botiga del Bazar El Regalo.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 8

La Jean Bouin i la promoció de l’atletisme

La Jean Bouin ha estat sempre el marc on han despuntat, de molt jovenets, els millors atletes de fons i mig fons de Catalunya.Tomàs Barris, per exemple, considerat per molts el millor atleta català de tots els temps, la va guanyar l'any 1948 com a escolar. Era la segona vegada que hi participava. Un any abans va quedar cinquè. En aquella cursa, i segons llegeixo en un llibre biogràfic seu, l'equipament que duia no tenia res a veure amb les sofisticades peces de roba esportiva actuals: "una samarreta blanca i uns calçotets, que la seva mare havia cosit per la bragueta".


     Tomàs Barris arribant a meta en categoria escolar. Any 1948

Carme Valero, una atleta mítica de Sabadell que va ser campiona del món de cros dues vegades consecutives (1976 i 1977), també hi va participar l’any 1968 quan tenia 13 anys. Era la seva primera competició i no tenia fitxa federativa. Per fer-ho, li van dir que corregués amb la d’una altra nena que estava malalta que es deia Teodora Rodriguez. La Valero explica que va passar-se la nit abans de la prova sense dormir, preocupada per si li preguntaven com es deia i s’equivocava. No ho van fer, tot i que va guanyar una copa perquè va quedar novena. Al cap de quatre anys va guanyar la Jean Bouin absoluta de dones, i setze anys més tard, el 1986, va tornar a vèncer.

Un altre exemple de precocitat va ser la de Reyes Estevez: va guanyar la Jean Bouin en categoria aleví i en promeses.
     Reyes Estevez entrant vencedor de la prova d'alevins el 1986.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 8 al 9

Tot i que d’un altre estil als locals del segle passat, al Paral•lel hi ha llocs curiosos i carismàtics. Un d’ells, a la nostra dreta, passat l’indicador del Km 8, el Paddock Motard Bar Bcn. El seu amo, que respon per “Toni el Bayeta”, el va obrir el 1992 per a que fos un punt de trobada de tots els aficionats a les motos. La va encertar. El lloc és una mena de temple dels moters, i quan retransmeten el Mundial GP no hi cap ni una agulla. Organitzen activitats relacionades amb el motociclisme que anuncien mitjançant una “Hoja Paddockial” i varen crear una penya fa uns anys per recaptar fons per a causes benèfiques. I no són uns aficionats qualsevol: alguns clients del bar, i el mateix Toni, han participat en proves com les 24 hores de Montmeló i fins i tot en el Dakar.

A l’esquerra, i durant l’anterior quilòmetre i aquest, ens farà costat el barri del Poble Sec. Com que el tindrem tan a prop (a l’arribar al final de la cursa en el proper quilòmetre hi entrarem) val la pena dir-ne alguna cosa.

Els entesos no es posen d’acord amb l’origen del nom. Uns diuen que és per la manca d’aigua que hi havia quan es va urbanitzar a la meitat del segle XIX, altres per les poques fonts del barri, uns altres més asseguren que els terrenys humits a tocar del mar feien insalubre la zona propera, i per comparació, el nom de Poble Sec era una benedicció i va fer fortuna. El que és segur és que li volien posar barri de Santa Madrona però no va cuallar

Passarem per davant del començament de carrers del Poble Sec, un dels quals, el del Poeta Cabanyes, té l’honor de ser on hi va néixer en Joan Manuel Serrat, que va dedicar-li una cançó que reflecteix molt bé el caràcter popular i entranyable del barri, la primera estrofa del qual diu:

"El meu carrer és fosc i tort,
té gust de port i nom de poeta.
Estret i brut, fa olor de gent
i té els balcons plens de roba estesa.
El meu carrer no val dos rals:
són cent portals trencats a trossos
i una font on van a abeurar infants
i gats, coloms i gossos".

Ens trobarem a l’esquerra un dels teatres que encara es mantenen, el Condal, inaugurat fa més de cent anys amb el nom d’Onofri, en el 1903, per uns italians, que tenia una capacitat per a 4.000 persones. S’explica que el van fer massa gran i els espectadors de les darrers files i el galliner es queixaven de no poder veure bé com la Chelito es “buscava la puça” i els primers amos es van arruïnar. Va ser també un cinema passada la meitat del segle XX, fins que en els vuitanta es va convertir de nou en teatre. Es diu també que, precisament quan era un cine, i mentre projectaven la pel•lícula Belinda, els espectadors es van espantar perquè la Lola Flores i el Pescailla, que hi eren, cridaven com esfereïts. Uns deien que es barallaven i uns altres que es juraven amor etern.

Deixarem el Paral·lel per agafar el carrer Calabria i pujar-lo fins el de Tamarit. Tot just començar Calabria, a la dreta hi veurem l’entrada dels Jardins del Tres Tombs. Es diu així per recordar una tradició antiga del barri de Sant Antoni on estarem, que consistia en les voltes que feia un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet el duia a beneir per Sant Antoni Abad. Els Jardins ocupen l'espai de Dulces y Galletas Montes SA, una important fàbrica de galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb xocolata, tot un luxe. Potser, en passar per davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser enderrocada fa més de trenta anys.

Una mica més amunt, passat l’Ambulatori del carrer Manso, ens trobarem un altre jardí interior, el de la sindicalista Maria Manonelles, que ocupa l'espai del desaparegut cinema Waldorf, inaugurat l’any 1936 amb el nom de Mistral i la projecció de 3 pel·lícules, i enderrocat el 2002. Com a curiositat, al Waldorf van estrenar l’any 1967 “Nacida libre”, la història d’una lleona que no volia viure en captivitat. El singular del cas és que, per a promoció de la pel·lícula, al vestíbul del cinema hi tenien una petita lleona dintre d’una gàbia.

Girarem a l’esquerra en trobar Tamarit, un bonic nom de carrer que correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, i el farem, trobant-nos el Km 9 pel camí,  fins el Paral·lel.

Km 9 al 10
Per Tamarit, just en arribar al Paral·lel, hi veurem la Bodega 1900 de l’Albert Adrià germà del Ferran, i davant el restaurant Tickets, també d’ell. Al xamfrà, la Casa dels Cargols, un immoble de pisos de color rosat on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge construint-la aixi.

Creuarem el Paral·lel i seguirem per Tamarit fins arribar al carrer de Lleida. Emprenyadora pujada, a partir d'ara, si senyor. Al carrer de Lleida ja hi hem estat a la sortida, però ara el farem tirant cap a munt en lloc d’abans que el baixàvem. Si fa una estona que ja ningú diu ni pius, ara encara menys. La clau és aguantar el tipus i esperar a trobar el carrer de Maria Montessori, que tot i que també fa pujada, és una mica més suau. I el trobarem després de passar el carrer de Joaquim Blume, un dels pocs carrers de Barcelona que honora a un esportista, el carrer dels Segons Jocs del Mediterrani i el Palau d’Esports, ara reconvertit en teatre musical, on, precisament, el malaurat gimnasta Blume hi va aconseguir 6 medalles d’or en els Jocs Mediterranis de 1955.

Al cap de munt de Maria Montessori (nom de carrer en honor d'una famosa pedagoga italiana que a les primeries del segle XX proposava mètodes d'ensenyament progressistes) tindrem a l'esquerra l'Arqueològic, un museu que conserva una placa i un pedestal donat per Luci Minici Natal, el primer barceloní que se sap va participar i vencer en els 227ens Jocs Olímpics de l'antiguitat l'any 129 d.C, com a propietari d'una quadriga de cavalls. Deixarem el carrer per baixar pel de la Guàrdia Urbana tot passant per davant del Museu de la Guàrdia Urbana a la nostra dreta (si un dia voleu veure el primer uniforme que utilitzava el Cos en el 1843, o les Harley Davidson de 1929, o les felicitacions de Nadal que repartien el serenos, ja ho sabeu) i anirem a parar de nou, com a la sortida, a l'avinguda de Rius i Taulet. I l’enfilarem per fer els darrers metres de la cursa i entrar a la meta (Km 10), més contents que un gínjol per haver aconseguit, gairebé segur, molt millor temps del que esperàvem.

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Darrer Annex

La primera Jean Bouin Open

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular de finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la referència- va ser un dels que va córrer aquella primera.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.


Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979
Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora. L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".
 

Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt
Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.

Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar; treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.


Antonio Valle

Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una foto abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta de la foto) i uns quanta anys menys que ara, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars.



                                           ----------o----------


Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa:http://jeanbouin.mundodeportivo.com/