16.6.18

Fisonomia de la Cursa Barça'2018


Km 0 a l’1

Totes les curses tenen encant en el moment de la sortida, quan es desfermen els neguits. Poques, però, amb l’atractiu d’aquesta. No és poca cosa sortir del bell mig del recinte del Camp Nou, davant mateix de l’entrada principal de la tribuna del que és més que un terreny on es juga al futbol. No crec que exageri si dic que el Camp Nou és un temple. D'aquí l'emoció que ens produirá poder participar en una activitat esportiva sortint d'un lloc tan a tocar d'on ho fan, o ho han fet, tants i tants astres. Només per dir-ne quatre: Kubala, Cruyff, Maradona, Messi...ja està tot dit.

Autocar del Barça dels anys quaranta/cinquanta
Desprès del tret de sortida, tot passant per davant de l’Autocar del Barça que es conserva en aquest espai - una entranyable relíquia que servia per als desplaçaments de l’equip en els anys quaranta/cinquanta -, abandonarem les instal·lacions. La porta de sortida ens permetrà agafar l’Avinguda de Joan XXIII que enfilarem cap a l’esquerra. En front nostre, el mur d’un altre recinte. Aquest no és lúdic: és el del petit cementiri de Les Corts, que està aquí des de fa gairebé dos segles i on hi està enterrat, precisament en Kubala, en un nínxol molt discret, i algunes ex estrelles més del club, com ara Benitez, Urruti, Basora... 

Avançarem per l’avinguda, una via en honor d’un pontífex del segle passat al que anomenaven “el papa bo”, tenint la pista de gel del FC Barcelona a l’esquerra i les instal·lacions d’un Centre Esportiu Municipal a la dreta. Una mica més enllà, a la dreta, hi veurem el modern Parc Científic, un espai que serveix per donar sortida a la recerca generada a la universitat en forma de petites empreses, que fou el primer que hi va haver a Espanya.
A l’esquerra, i enllaçant amb l’Avinguda del Doctor Marañon, ens farà costat el Mini Estadi. No sé si és gaire sabut que ocupa l’espai d’una antiga pista d’atletisme de cendra de 350 metres de corda, que formava part de les instal·lacions del Barça. Tindrem una lleugera pujada al començar l’avinguda, que s’anirà fent més pronunciada a mesura que la pujarem, tot i que no matarà a ningú. En plena pujada ens trobarem el Bowling Pedralbes a l’esquerra, una bolera que està aquí des de fa més de 30 anys. Si hi aneu (avui no, que esteu per una altra cosa), no us perdeu les magnífiques patates braves que tenen (les bitlles i les boles és el de menys).

Club del Polo. Anys seixanta
Passada la bolera ens faran costat les instal·lacions del DiR, una de les disset o divuit que n'hi ha a Barcelona, i una mica més amunt el Reial Club de Polo. La cadena de gimnasos DiR es van fundar l'any 1979 al Guinardó (aquest per davant del qual passarem es va inaugurar el 1999) i ho va fer amb les sigles DyR (Deporte y recreación) per imperatius de l'època. Aviat però, va substituir la i grega per la llatina. El Polo es va fundar el 1897 per jugar al polo i fer equitació, que es practicaven en un hipòdrom de Cantunis i més tard al Parc de la Ciutadella i a Can Ràbia, a Sarrià, fins que no van traslladar-se aquí en el 1932. Molt aviat va començar a jugar-se al tennis i al hoquei sobre herba, esport molt destacat de l’entitat, i també, molt més recentment, atletisme popular. De ben segur que avui, més d’un i de dos dels seus membres estaran fen aquesta cursa. No cal dir que el Polo és un club de l’alta burgesia de Barcelona, on per entrar-hi, a banda de tenir molts quartos, fa falta que dos socis t’avalin.

Un petit esforç més i arribarem a dalt de tot d’aquesta Avinguda del Doctor Marañón, un metge que deia que el més gran avenç de la medicina era l’invent de la cadira... perquè permetia seure i escoltar al malalt. A dalt de tot ens trobarem la Diagonal, i en girar a la dreta, per baixar-la, el senyal del Km 1.

Km 1 al 2

De la Diagonal en farem dos quilòmetres i mig, gairebé tres, i passarem per davant de llocs i edificis d’allò més interessants. En primer terme, a la nostra esquerra tindrem la facultat d’Arquitectura i la d’Aparelladors; en front la d’Economia i la de Sociologia. Una mica més avall la d’Enginyeria i la de Química...no en debades estem en plena Zona Universitària.

Façana de l'Escola d'Arquitectura
Poc desprès d'enfilada la Diagonal cap avall, passarem per davant de l’Escola Superior d’Arquitectura. Si aixequem la vista a dalt de tot de la façana hi veurem una taca que que hi és des d'un dia de març de 1974. Un regalim d’un pot de pintura vermella que els estudiants varen llançar des d'una finestra als grisos que els assetjaven perquè protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich. Ningú no l’ha esborrat, ni espero que ningú ho faci. És un testimoni d’una època. No s'ha d'oblidar que la mort a garrot vil d'aquest noi va ser la del darrer executat per l'antic règim dictatorial de l'Estat espanyol.

Cartell any 1951
Els que som ultra-veterans recordarem que aquest indret de la Diagonal formava part del circuit de la cursa automobilista Peña Rhin que se celebrava en els anys quaranta i primeries dels cinquanta. S’havia començat a fer a Vilafranca l’any 1921, però a mesura que els cotxes corrien més, els organitzadors, que es reunien en un cafè de la Granvia de Barcelona anomenat Oro del Rhin, d’aquí el nom, van desplaçar-la a Pedralbes. En aquella època, és considerava que el de Pedralbes era el circuit urbà més ràpid del món: amb una recta -el mateix lloc per on estem passant nosaltres- de gairebé 2 quilòmetres, on els bòlids del moment agafaven una velocitat de fins a 280 km per hora. L’any 1951 es va convertir en prova puntuable pel campionat del món i va guanyar l’argentí Juan Manuel Fangio, un mite del volant, amb un Alfa Romeo. El 1954 va ser el darrer any de quants es va celebrar.

La Diagonal també té connotacions atlètiques. A banda de que és un lloc on molts hi entrenen, fa molts anys, per la que lavors es deia Avenida del Generalísimo, es corria bona part de la cursa Jean Bouin per a atletes federats, que començava a Esplugues i acabava a l’Arc de Triomf. I per la Diagonal s'hi corren un parell de quilòmetres de la marató de Barcelona,  també la nova cursa Diagonal organitzada pel Dir, i no sé si me'n deixo alguna altra.

Però tornem on estàvem: poc desprès del Km 1 passarem per davant del Palau Reial de Pedralbes, un regal d’Eusebi Guell, un senyor que tenia molts duros, a la corona espanyola, que la feia servir de residència dels reis quan venien a Barcelona abans de la guerra, i també del generalísimo desprès, aquest les poques vegades que ens visitava. Una mica més enllà, també a l’esquerra, hi veurem la Facultat de Dret, la segona que es va construir a la zona desprès de la de Farmàcia, que està al davant.

Missa a la Diagonal
Més endavant travessarem l’espai que va servir per a una missa multitudinària que es va fer durant el Congreso Eucarístico Internacional l’any 1952, on ara hi ha la Plaça Pius XII i on hi trobarem l’indicador del Km 2. Un espai que, ara llueix molt, però en els anys anteriors al Congreso estava ple de barraques on hi malvivien famílies sense recursos. Les van enderrocar -els habitants van anar a parar a uns blocs de cases de Montjuïc- per poder celebrar la missa que va aplegar milers de feligresos i donar una bona imatge al món. Una imatge falsa, però que hi farem.

Km 2 al 3

Com que baixarem pel lateral dret de la Diagonal ens faran costat els elements que estan en aquest costat de l’avinguda. En un no res trobarem les torres de la Caixa i el Corte Inglès, justament el lloc on hi va haver durant molts anys l’asil del Buen Consejo a càrrec de las dominiques "para mantener gratuitamente, instruir y moralizar a jóvenes descarriadas". Més tard, des d’acabada la guerra fins el 1955, va ser una una presó de dones. Una petita placa en un lateral de la façana dels magatzems recorda això últim. El que no diu la placa és que hi van haver milers de dones empresonades en aquells funestos anys de la postguerra, i onze d’elles hi van morir afusellades. Passem-hi ràpid, mai més ben dit.

Tirant avall de la Diagonal passarem uns jardinets, els de l’activista feminista Clara Campoamor abans de l’Hotel Hilton i de l’Illa. L’hotel és propietat de Paris Hilton, aquella multimilionària que ha tingut no se sap quants afers amb homes i dones (ha declarat sempre la seva bisexualitat), i el complex comercial de l’Illa ocupa una bona part de l’antic Hospital de Sant Joan de Déu, ara a Esplugues.

Entrada a la Sala Bikini. Anys cinquanta
A l’interior de l’Illa hi ha la discoteca Bikini, nom d’una sala de festes mítica que hi havia en el mateix lloc que ara hi ha la botiga Decatlon. Considerada com una de les sales on hi va anar la gent guapa de Barcelona durant molts anys, va obrir en els anys cinquanta i va tancar a les primeries dels noranta. El Bikini era un local a l’estil americà on es podia ballar amb orquestra, jugar en un minigolf o jugar a bitlles en la seva bolera. Curiosament, quan el local es va inaugurar el 1953, el biquini -el banyador de dos peces que havia estat inventat sis o set anys abans a França prenent el nom de l’atolón del Pacífic on Estats Units havia provat una bomba atòmica feia quatre dies- estava prohibit a Espanya.

Un apunt: la presentació del cotxe Seat 600 es va fer al Bikini, tal era la importància que tenia la sala. Un altre apunt més: a la cafeteria del local hi servien uns entrepans calents de pa de motllo amb formatge i pernil dolç que duien aquest nom. Va ser el primer lloc de Barcelona on els feien, i va arribar a ser tan típics que se’ls va acabar de conèixer amb el nom de la sala.

A la meitat del pas per davant de l’Illa, precisament, hi veurem l’indicador del Km 3. Mirarem el crono per veure a com anem i estarem contents del ritme. Però compte, no ens enganyem, estem en un tram de baixada. Un, que acostuma a entrenar per la Diagonal, nota un gran diferència entre pujar-la o baixar-la. A més a més, fa poc que hem començat. No ens fem trampes al solitari. Per cert, ja que en parlem, la Diagonal, el passeig del costat muntanya, és un lloc on hi entrena molta gent. Cada cop hi ha més corredors i corredores que hi fan els seus quilòmetres, i fins i tot, alguns hi fan sèries.

Km 3 al 4

Seguirem baixant per la Diagonal fins a la Plaça de Francesc Macià. Abans d’arribar-hi passarem per davant de l’edifici Atalaia a la cantonada amb la Avinguda de Sarrià.

Edifici Atalaia
En aquest immoble de color blanc i vint-i-tres plates s’hi va perpetrar un crim fa anys, que va commocionar l’opinió pública. Es va descobrir el cadàver d’una dona assassinada en un abocador del Garraf pocs dies desprès que els familiars havien denunciat la seva misteriosa desaparició. L’últim cop que va ser vista en vida havia estat entrant a l’edifici Atalaia, on va ser trobada en el onzè pis, morta per asfixia. L’autora material va ser també una dona, que pocs dies desprès de descobrir-se el succés va anar al pis i el va incendiar per destruir proves. Tanmateix, la van enxampar i va ser condemnada a 24 anys de reclusió. La macabra anècdota no s’acaba aquí: en els dies de la desaparició del cos de la pobra dona, dos delinqüents van extorquir a la seva família simulant un segrest i exigint una quantitat de diners, amenaçant al marit que en cas que no pagués la tallarien a trossos. Van ser detinguts quan es disposaven a cobrar el rescat en una discoteca de Molins de Rei. Com una mica més amunt, quan passàvem per davant del que fou una presó, alleugerirem el pas per passar-hi de pressa.

Travessarem l’Avinguda de Sarrià, i amb quatre passes arribarem a la Plaça Francesc Macià. Un se n’adona, en recordar que un mossèn irlandès, el padre Peyton, va aplegar una munió de barcelonins l’any 1965 en aquest lloc per resar el rosari, que hi ha coses que han canviat molt. Milers de persones - com dèiem fa poc que va passar uns anys abans una mica més amunt- van omplir la plaça (llavors es deia Plaça Calvo Sotelo) i els carrers del voltant, Diagonal inclòs. Era un predicador que voltava per tot el món promovent el Rosario en familia a través de les emissores de ràdio. El seu lema era “La familia que reza unida permanece unida”. Es deia que en algunes ciutats havia congregat a molta gent (dos milions a Sao Paulo; 800.000 a Barcelona...), el que és cert és que era molt famós. Va produir fins i tot una pel·lícula, i allà on anava era capaç de reunir tants feligresos com el Papa.

El Club Patin en primer terme.
Haurem abandonat la Diagonal a la Plaça Francesc Macià girant a la dreta per baixar per l’Avinguda de Josep Tarradellas. Fa anys, just on farem el gir, a la cantonada de la plaça i fent xamfrà amb el carrer d’Urgell, hi havia una petita instal·lació esportiva anomenada el Club Patin. Fou un dels primers llocs on es practicava l’hoquei sobre patins a Catalunya. Inaugurada el 1945, a banda de jugar-s’hi partits d’hoquei, el jovent hi anava a patinar. No va durar gaire. L’any 1958 va deixar de funcionar i s’hi va aixecar l'edifici d'oficines que hi ha ara.

Aviat, baixant per Josep Tarradellas, passarem per l’espai -poc abans de creuar l’Avinguda de Sarrià- on fins no fa gaire hi va haver el monument a José Antonio, el fundador de la Falange Española. Va ser aixecat, curiosament, molts anys desprès d’acabada la guerra, el 1964 concretament. I tot i que un cop mort en Franco van ser retirats del monument els símbols del jou i les fletxes i la imatge de José Antonio, no va ser enderrocat del tot fins no fa gaire, el 2009. Avui, feliçment, hi haurà, precisament aquí, l’indicador del Km 4.

Km 4 al 5

L’Avinguda Josep Tarradellas fa baixada, la més pronunciada de tota la cursa. Compte, però, que encara no estarem ni a la meitat. I desprès agafarem Entença, que puja. Una curiositat: el nom de l’avinguda va ser fins el 1988, el de Infanta Carlota (ho recorda el rètol d’alguns establiments, o el d’un edifici, Nuñez Infanta). S’honorava així a la filla del rei d’Espanya, Carles IV, que va ser casada amb el rei Joan VI de Portugal. La histografia espanyola del segle passat veia a la Infanta Carlota Joaquina com un exemple de moral i virtuts. Però molts historiadors portuguesos la descriuen com una dona manipuladora que va enverinar al seu marit amb taronges xopes d’arsènic.

Tirant avall passarem el carrer de Gelabert, a la nostra dreta, on hi va haver un local, a tocar de l’avinguda, anomenat Abraxas. Va obrir el 1972 i en deien “l’espai màgic”, on es podia escoltar música psicodèlica, comprar llibres de ciències ocultes o saber del teu futur per part d’alguna experta en tarot. Els dimarts feien conferències sobre control mental, curacions, astrologia...una bona oferta per als amants de l’esoterisme. Va tancar l’any 1995.


Monument a Josep Tarradellas
Just en el punt on deixarem l'Avinguda de Tarradellas per pujar pel carrer d’Entença, a la cruïlla amb el carrer de Paris i Berlín, hi veurem un monument abstracte en honor de Josep Tarradellas, aquell polític carismàtic que va ser el primer president de la Generalitat restaurada després de 40 anys. De ell li recordarem sempre la històrica frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”, a la Plaça de Sant Jaume, quan va arribar procedent de l’exili. Una frase d’un gran valor simbòlic, pronunciada per qui havia estat un dels fundadors d’Esquerra Republicana i havia mantingut viva l’esperança de molts catalans en recuperar els valors democràtics. Una futilesa: també se’l recorda, preocupat per les formes, com a qui obligava a tots els seus col·laboradors, i fins i tot els que s’acostaven a la Generalitat per a qualsevol cosa, a que duguessin corbata. A mossèn Xirinachs, per exemple, que mai en duia, un dia que el va rebre li va deixar anar: “Què, mossèn, d’excursió, eh?”.

És poc conegut que sota del monument a Tarradellas hi ha un refugi antiaeri utilitzat durant la guerra pels veïns de la zona. Se’l van trobar fent unes obres per a un pàrquing subterrani. Té una longitud de 139 metres i una amplada d’1,40 metres. Disposava de dues entrades, ara tapades, amb escales per baixar a una profunditat d’11 metres.

Tirant amunt del carrer Entença ens acolliran unes agradables voreres, molt ben cuidades. Passarem per davant del Col·legi Paideia per a nens discapacitats. L'escola, el nom de la qual significa educació del ciutadà en grec, s'ha construït en un lloc que va ser fins no fa gaire la Colònia Castells. Una mena d’illa rural en mig d’una de les zones més cares de la ciutat, amb cases petites i pintoresques però insalubres. Dataven del segle XIX i foren construïdes per albergar els treballadors d’una fàbrica de vernissos que hi va haver a prop.

Deixarem el carrer d’Entença i agafarem la Travessera de Les Corts, amb el Col•legi Pare Manyanet al xamfrà de la dreta, una escola on destaquen molt la pràctica dels esports, en especial la natació, davant de la qual hem de trobar el senyal del Km 5.

Km 5 al 6

Travessera enllà, passarem per davant de l’edifici de la Direcció dels Mossos d’Esquadra, un organisme que està dirigit actualment per un maratonià, per cert, i una mica més endavant, travessat el carrer de Numància, passarem el començament del petit carrer de Joan Gamper, el suïs que fou el fundador de FC. Barcelona.

Joan Gamper en un cromo de l'època
Gamper és un dels pocs personatges relacionats amb l’esport als que se li ha posat un nom de carrer a Barcelona. D’ell se’n sap moltes coses. Una d'elles és que va fundar el Barça perquè no el van voler com a jugador d'un equip de la ciutat, el Català FC, perquè era estranger. Aleshores, juntament amb altres estrangers que tampoc els volien, va decidir crear un altre club i el va registrar com Futbol Club Barcelona. Potser una altra no gaire coneguda de Joan Gamper és que, a més a més de bon futbolista -va marcar un munt de gols – era també un bon atleta. L’any 1899 va participar en una cursa de 800 metres que havia organitzat ell mateix; es va fer al voltants de del que ara és l’Hospital de Sant Pau, i va quedar segon.
A la nostra esquerra tindrem un complex d’habitatges de color blanc que ocupen el que fou el Camp de les Corts. Aquí hi jugava el Barça abans de fer-ho en el Camp Nou. Al grup de cases li diuen “La Colmena” i no els falta raó. Una curiositat: en una d’aquestes cases hi va viure el jugador Ladislau Kubala els darrers anys de la seva vida (va morir l’any 2002). Ell, cal recordar-ho, va ser qui va ajudar a fer gran el Barça, i en el seu honor hi ha un passatge en l’interior del complex que duu el seu nom. Honor minso, s’ha de dir, tenint en compte el que va significar per a la ciutat i el Barça, aquest hongarès que va revolucionar el futbol amb la seva arribada. En un partit contra l'Sporting l'any 1951 va marcar 9 gols)

Del Camp de les Corts se n’expliquen mil i una històries. Una de les més transcendents, i no precisament esportiva, va ocórrer el 14 de juny de 1925 durant la dictadura de Primo de Rivera. Abans de començar un partit d’aquell dia, una banda de música va interpretat l’himne espanyol. El públic va xiular-lo iradament i les autoritats van clausurar el camp durant tres mesos. Una altra fou més endavant. Acabada la Guerra Civil va haver de canviar-se tots els escuts del camp perquè el franquisme, per tal d’eliminar la connotació catalanista del club, va suprimir les quatre barres de l’anagrama. En el seu lloc, els escuts havien de tenir només dues barres. I no va ser fins deu anys desprès, el 1949, que amb motiu del 50è aniversari de la fundació del club, va poder recuperar-les.

Pi de la Travessera. Anys trenta

No ens indignem. Recordar-ho va bé, però no ens fem mala sang perquè, afortunadament, les coses han canviat molt. Avançant passarem a tocar un arbre que ens cridarà l’atenció. És, ni més ni menys, el centenari Pi de la Travessera, una autèntica icona del barri de Les Corts, testimoni de molts avatars...i de contemplar les corrues de culers que es dirigeixen al Camp Nou els diumenges (i ara també molts dimarts o dimecres), o dels seus pares i avis quan entraven a l’antic Camp de Les Corts fa varies dècades, la qual porta d’entrada al recinte estava situada a tocar del Pi. D’una alçada de 13 metres, es diu que està aquí des de 1893 i està considerat com un arbre d’interès local. Aquest pi, i una palmera que també veurem cent metres més enllà- es van conservar en el mateix lloc on estaven quan, fa més de quaranta anys, es va eixamplar la Travessera.

Entre el Pi i la palmera hi ha l’Escola pública Duran i Bas, que ocupa l’espai de la que fou la torre-masia Can Gasparó de la finca de la família Cuyàs -una saga que vivia a les Corts des del XVII i van mantenir la propietat fins els anys quaranta del passat segle- que s’estenia fins el que és ara el Parc de les Infantes que hi ha al darrere de l’escola. El Duran i Bas és una de les escoles més antigues de Les Corts: l’edifici actual és dels anys setanta, però abans ja existia. El nom va ser posat en honor d’un catedràtic de dret del segle XIX, Manuel Duran i Bas, molt estimat pels seus alumnes perquè, entre altres coses, no utilitzava mai llibres de text.

En arribar al carrer de Joan Güell deixarem la Travessera (de moment perquè hi tornarem d’aquí una estona) i el baixarem uns metres, trobant a la meitat del tram el senyal del Km 6. Al girar tindrem a la dreta un parc de jocs infantils que té el curiós nom (o malnom) de Can Bruixa. Sembla que prové del fet que al segle XVIII hi havia aquí una masia on els seus amos, entesos en veterinària, curaven animals malalts que havien comprat a baix preu, i, llestos com eren, un cop curats els venien a un preu molt més alt. La gent de l’entorn no entenia com era possible que fossin capaços de curar animals famèlics, i pensant que era cosa de bruixeria van batejar el mas com Can Bruixa. El nom de Joan Güell, en canvi, no té res de curiós: pertany a un català que va fer una immensa fortuna a Cuba, i en tornar va crear una fàbrica a mitjans del segle XlX al final del carrer on estem, El Vapor Vell, que usant la tècnica anglesa fou una de les primeres de l’Estat que va introduir la força del vapor per moure màquines i la primera en produir panes i velluts. També, per altra banda, va se el fundador d’una nissaga, els Güell, coneguda pel seu mecenatge a l’arquitecte Antoni Gaudí.

Km 6 al 7

Passat el km 6 arribarem a l’Avinguda de Madrid en quatre passes i l’enfilarem girant a la dreta. L’avinguda no té gaires aspectes interessants. Cases guapes de nou o deu pisos a banda i banda, i l’únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l’amplada de la calçada, que en una cursa és cosa sempre d’agrair.

Canòdrom Sol de Baix de les Corts
A les primeries del segle passat i fins començaments dels ants cinquanta, just a la dreta d'aquest indret on harem agafat l'Avinguda de Madrid, hi havia un canòdrom anomenat El Sol de Baix. En realitat era un complex esportiu perquè, a banda de curses de llebrers s'hi feien curses de bicicletes i de motos, i a l'interior de la pista jugaven a futbol, a rugbi i a beisbol. A finals dels anys quaranta van tenir molt d'exit les curses de midgets, uns petits cotxets de carreres que corrien espectacularment a gran velocitat. Van durar poc perquè van ser prohibides quan es va saber que molta gent hi anava a fer-hi apostes clandestines. Al canòdrom El Sol de Baix, rebatejat com a Canódromo Parque Sol de Baix després de la guerra, se'l recorda com a un lloc on els feixistes s'hi concentraven. De tal manera que l'endemà del 18 de juliol de 1936, molts d'ells es van desplaçar des d'aquí fins a la caserna del Bruc per unir-se a l'exercit que Franco havia revoltat contra la República.

De l’Avinguda de Madrid se n’explica una inefable llegenda: la de que fa anys, dies abans d’un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista -que també n’hi ha a Barcelona - enfilat dalt d’una escala. Havia estat afegint la lletra L darrera del “de”, a tots el rètols de l’avinguda de Madrid que va poder. També n’hi ha una altra de llegenda (cap de les dues no sé si són veritat o mentida; ja se sap, són llegendes urbanes) que diu que el nom del carrer li va posar un governador de Barcelona dels anys seixanta. Era madridista i va pensar que, estant tan a prop del camp del Barça, la paraula “Madrid” serviria de record perenne a la legió de culés que passen tan sovint per l’avinguda.

Corrent a bon pas per l'avinguda, en el xamfrà de la Rambla del Brasil, veurem a la dreta l’impressionant campanar de l'Església de Santa Tecla. Una parròquia que alguns o molts dels que estem corrent recordarem, perquè és va celebrar el funeral que se li va fer al mític Kubala fa dotze anys, on centenars de ciutadans, en un dels més multitudinaris enterraments que es recorden dels darrers anys, corejaven el seu nom entre emocionats aplaudiments a la sortida del fèretre de l’església.

Avançant per l’Avinguda de Madrid potser és el moment de pensar en els orígens dels dos barris que divideix, el de les Corts a la dreta i el de Sants a l’esquerra. El topònim de les Corts es diu que prové del llatí i significa "terreny de cases rurals". També hi ha qui diu que s’anomena així, no tant per les cases, sinó per les corts (els corrals) que hi havia en els masos. I de Sants es diu que prové del fet que es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897, al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants.

Deixarem l’Avinguda de Madrid i girarem a la dreta quan trobem el carrer del Comandant Benitez, el nom del qual correspon a un heroi militar de la guerra de l'Àfrica. Ningú sap per que se l'honora en un barri de Barcelona. El carrer fa una miqueta de pujada. Res de l’altre món. En un no res arribarem a la Travessera de les Corts altra vegada i l’agafarem girant a l’esquerra. Haurem de reprimir les emocions. Tindrem en front la zona del Camp Nou on hi ha l’arribada de la cursa, però encara ens faltaran tres quilòmetres per acabar perquè tot seguit, passat els Jardins de Bacardí, trobarem el senyal del Km 7.

Km 7 al 8

Per la Travessera vorejarem el Gol Sud, i al final de les instal·lacions del Camp Nou passarem per davant del que fou el pavelló on hi tenia la seu el Picadero Jockey Club, antigament la masia de Can Taner.

Can Taner en primer terme. Finals dels anys cinquanta
El Picadero fou una entitat que va crear a la meitat del segle passat un mecenes que li agradava l’esport, en particular el bàsquet. Hi jugava un equip punter dels anys seixanta que va desaparèixer gairebé de cop per problemes econòmics el 1973, tot i que el de noies es va mantenir fins a finals dels vuitanta. L’edifici, que va ser fins no fa gaire el Palau Blaugrana 2 on hi jugaven equips de categories inferiors del club, ara és el local que acull la Oficina d’Atenció al Barcelonista (OAB). En aquest mateix lloc, anys abans de fer-se el pavelló, hi havia la masia Can Taner. Va acabar sent una fonda anomenada El Parador del Camino, que els diumenges s’omplia d’aficionats del Barça abans i desprès del partit.

Antigament, per aquí mateix hi passava un torrent d’aigua (hi passa però sota terra del que ara és el carrer de la Riera Blanca, que és deia així perquè baixava de Petras Blancas, el que ara en diem Pedralbes). Ningú no ho diria: en els anys 50, la zona, a tocar del Camp Nou, estava plena de barraques a la bora de la riera. Un nucli de 600 que van restar aquí fins el 1960, tres anys desprès d’inaugurat l’estadi.

Ens anirem allunyant del camp del Barça per la Travessera, i anirem a parar a la Carretera de Collblanc. En arribar-hi tindrem a l’esquerra el Parc de la Marquesa, on hi ha la Torre Barrina que pertanyia a una finca propietat d’una vídua coneguda per la Marquesa de Collblanc. El seu marit fou l’amo de molts terrenys de l’indret. Es van anar venent a les primeries dels segle passat i ella va heretar una fortuna. El sobrenom de marquesa li van posar el veïns, tot i que no posseïa cap títol nobiliari, pels aires de grandesa que sembla ser ostentava. Duros en tenia a cabassos, això sí. Només cal dir que a Barcelona, en aquella època, només hi havia dos Roll Royce; un era de Francesc Cambó -un polític que fou ministre del govern central- i l’altre de la Marquesa de Collblanc.

Pujant la carretera passarem per davant de l’Església de Sant Ramon Nonat i el col·legi parroquial del costat, un dels primers llocs on es va començar a jugar a bàsquet a Barcelona fa setanta anys. I en arribar per la Carretera de Collblanc al carrer del Cardenal Reig (un bisbe de Barcelona a les primeries del segle passat) ens trobarem l’indicador del Km 8.

Km 8 al 9

Girarem a la dreta per agafar el carrer del cardenal i veurem l’Escola Pau Romeva, una edificació blanca i rodona que du el nom d’un polític i pedagog. Avançant albirarem el Palau Blaugrana tot passant pel costat, una mica més enllà d’un parc infantil a la nostra esquerra, de les instal·lacions del Club Esportiu Laietà.

El Laietà és una entitat esportiva que té molt pedigrí. De la seva història destaca el fet d’haver estat el primer club de bàsquet que hi va haver a Espanya. Es va fundar l’any 1922 per uns nois que eren alumnes dels Escolapis de la Ronda de Sant Antoni. Havien après a jugar de la mà del Padre Millan i aquell mateix any van jugar el primer partit de bàsquet de la història al nostre país: el 8 de desembre de 1922 es van enfrontar al camp de l’Europa amb un equip del seus futbolistes (les cistelles penjades a les porteries) i van perdre per 8 a 2. Però la derrota no els va arrugar i varen seguir practicant el bàsquetbol en un camp del carrer Viladomat xamfrà a Rosselló. Aquest esport va començar a arrelar a casa nostra, i amb el temps, el Laietà es va convertir en un equip punter del bàsquet català. Va ser campió de Catalunya els anys 1928, 1929 i 1944 i de la Copa d’Espanya el 1942 i 1944, ja en l’època franquista, quan es va veure obligat a canviar el nom per dir-se Club Deportivo Layetano. Quan el bàsquet es va començar a professionalitzar a finals dels anys quaranta, el Laietà, un club modest, va deixar de ser un equip important i es va centrar en tasques formatives, a banda de crear equips de altres disciplines esportives, com el hoquei sobre patins, el tennis, la natació, etc. Durant uns anys va jugar a les instal·lacions del Col·legi del Pare Manyanet en haver d’abandonar les primitives i el 1967 es van inaugurar aquestes per les qual estem passant tan a prop.

Kucharsky (nº 11) amb l'equip del Barça
El Laietà va tenir molt bons jugadors, Ferrando, Navarrete, Galve... el millor i més famós Eduard Kucharsky, desaparegut no fa gaire. Nascut a l'Hospitalet, Kucharsky jugava en la posició d'aler i està considerat com la primera gran estrella del bàsquet català i espanyol. Va començar a jugar als 15 anys amb el Laietà i més tard ho va fer amb el Barcelona, el Joventut de Badalona i l’Aismalíbar de Montcada. Titular indiscutible d’aquests equips i de la selecció espanyola entre els 17 i els 33 anys, es va retirar el 1958 i es va dedicar a entrenar. Ho va fer amb l’Aismalibar, la selecció espanyola, el Virtus de Bolonya, el Joventut i el Barça, el darrer, la temporada 1977-79.

Al final del carrer del Cardenal Reig tindrem, també a la dreta, el Mini Estadi, el lloc que ocupa – recordem-ho- la que va ser una pista de cendra de la secció d’atletisme del Barça. Aquí, precisament, va ser on Ramon Oliu va conèixer entrenant a Domingo Catalan, atleta del club en la dècada dels setanta, i qui el va connectar amb gent de l’atletisme que van ajudar-lo a engegar la primera marató popular a Catalunya i a tot l’Estat, celebrada a Palafrugell el 1978, origen de l’actual marató de Barcelona.
Girarem a la dreta al final del carrer del cardenal per baixar pel d’Arístides Mayol, i tot seguit girar en rodó per pujar-lo tenint el Palau Blaugrana a la dreta, per anar a buscar l’avinguda de Joan XXIII, on hi veurem el senyal del Km 9.

Km 9 al 10

Avançarem per l’avinguda per entrar a les instal·lacions del Camp Nou per la mateixa porta per on hem sortit. Ara si que, tan a tocar com tindrem el terreny, ens adonarem que farem el darrer quilòmetre de la cursa envoltant un temple on han jugat i hi juguen els cracks del club.

Un dels primers equips del FC Barcelona
Un club que va ser fundat en una època, l'any 1899, en la qual l’esport era una raresa. Només cal dir quina va ser la denuncia que va fer una associació de la ciutat, apareguda als diaris: "Ha sido presentada, al Excmo. señor alcalde, por la Asociación Barcelonesa de Padres Púdicos de Familia, una enérgica protesta contra los actos, poco edificantes, que vienen cometiéndose por unos señores sin decoro, ni respeto a la moral, exibiéndose en público, poco menos que en paños menores, bajo el pretexto de practicar un deporte, consistente en dar puntapiés a un enorme pelotón. El señor alcalde haciéndose cargo de lo justificado de la protesta ha ordenado al comandante, jefe de la Guardia municipal, movilice sus fuerzas, para terminar de una vez con tales desafueros"

Per a més emocions, en un moment, veurem a l’esquerra, fora de les instal·lacions, la Masia del Barça i el seu terreny de joc, ell lloc on s’hi ha format tants i tants jugadors de futbol i de bàsquet. No la veurem perquè ens ho impedirà els arbres, però al costat de l’entrada hi ha l’escultura de L’avi del Barça realitzada per Josep Viladomat que, per cert, el va fer bastant més prim que el rodonet personatge de barba blanca creat pel dibuixant Valentí Castanys fa més de noranta anys, un autèntic símbol del club.

Seguirem vorejant l’estadi i tindrem a l’esquerra el recinte de la Maternitat, un lloc d’un valuós patrimoni arquitectònic. Actualment no té res a veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits , de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la població més desafavorida: la cura dels infants abandonats (se’ls hi deia expòsits als nens exposats esperant que algú els recollís) i l'atenció mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat secreta”. No cal dir res més.

Estàtua de Ladislau Kubala
I acabant de rodejar l’estadi passarem pel costat d’un monòlit amb l’efígie de Miró Sans, elpresident del club que va impulsar la construcció del Camp Nou, i una mica més enllà per l’estàtua d’un jugador de llegenda, Ladislau Kubala, el meu ídol de la infantesa. En veure l’escultura (al meu parer, no gaire afortunada per cert) ens vindrà a la memòria que el monumental estadi va ser obra d’un arquitecte, naturalment, però es va construir perquè en Kubala havia fet petit el camp de Les Corts i no s'hi cabia. Davant seu, una altra escultura, en aquest cas abstracta, anomenada la Barca del Barça. I feliços per haver fet una cursa amb tanta càrrega emocional, arribarem al km 10 de la meta situada en el mateix lloc de la sortida. Cansats com estarem alguns, no podrem cantar l'himne del Barça encara que ho vulguem. Però qui sap si encara ressonaran els càntics d'algun diumenge anterior i en ajudarà a recuperar-nos...

...Blau Grana al vent
un crit valent
tenim un nom,
el sap tothom:
Barça!, Barça!, Baaaarça!!!!
                                                










                                                     ----------o----------

Miquel Pucurull
Web oficial de la cursa: https://www.fcbarcelona.cat/cursa

3.6.18

Els 6 Estiraments Màgics

Extrec un interessant capítol d'un dels llibres del doctor George Sheehan titulat "Correr es salud", que conservo en el meu bagul. L'he volgut traduir al català per penjar-lo al bloc.

Es tracta de un text en el qual recomana una cosa que els corredors no fem gaire: estirar. Ell en diu Els 6 Estiraments Màgics. Ho va escriure l'any 1978 i, al meu entendre, no ha perdut gens de vigència.

ESTIRAMENTS

Si vols prendre part en una marató, has d'entrenar-te corrent un mínim de 10 quilòmetres diaris. Si desitges adquirir l'alt nivell físic de què parlen els corredors, has de fer el mateix que ells. Si prefereixes morir d'alguna cosa que no sigui un atac cardíac, els 10 quilòmetres diaris són fisiològicament magnífics. Però sàpigues una cosa: el desastre et perseguirà fins a les mateixes portes del cel si no fas Els 6 Estiraments Màgics.

Es tracta d'uns exercicis estudiats per contrarestar els efectes dolents de l'entrenament diari: el desequilibri muscular que accentua les síndromes d'ús excessiu dels peus, cames, genolls i la part inferior de l'esquena.

Sense Els 6 Màgics, amb uns peus concebuts per caminar sobre la sorra o la terra, aviat et convertiràs en un ex corredor, incapaç de tolerar 5.000 cops de peus per hora sobre una superfície dura i plana com és l’asfalt.

L'entrenament desenvolupa massa els músculs que representen les fonts de força, és a dir, els músculs de la part posterior de la cama, la cuixa i la part inferior de l'esquena; es tornen curts i inflexibles. Els músculs antagonistes de la part davantera de la cama, de la cuixa i del abdomen es tornen relativament febles.

Els 6 Màgics són necessaris per corregir aquest desequilibri força-flexibilitat.

Els 3 primers estenen els músculs que generen la força; els altres 3 enforteixen els antagonistes.

1er exercici extensor
El primer exercici extensor és realitza flexionant els braços amb les mans planes sobre una paret; és per als músculs del tou de la cama (els músculs del soli i dels bessons). Mantenint-te amb els peus plans sobre el terra a uns noranta centímetres de la paret, inclina’t cap a endavant mantenint els genolls sense doblegar, les cames rectes i els peus plans. Conserva aquesta posició durant deu segons. Relaxa’t. Repeteix els moviments durant un minut.


2on exercici extensor
El segon exercici és l'extensió del tendó de la sofraja (darrera el genoll). Posa la cama, mantenint-la recta i amb el genoll sense doblegar, sobre una banqueta, més tard sobre una cadira i, finalment, sobre una taula, a mesura que vagis millorant. Manté l'altra cama també recta i amb el genoll sense doblegar. Duu el teu cap cap al genoll de la cama estesa. Conserva aquesta posició durant deu segons. Relaxa’t. Repeteix els moviments durant un minut, alternant les cames.


3er exercici extensor
El tercer i últim exercici d'extensió és el “d’esquena amunt”, per als tendons de les sofrages i la part inferior de l'esquena. Posa’t d'esquena a terra, eleva les teves cames, sense doblegar-les, sobre el cap i intenta tocar el terra amb les puntes dels peus. Conserva aquesta posició durant deu segons. Relaxa't doblegant els genolls i duent-les cap a les orelles mantenint-te així durant deu segons. Repeteix els moviments durant un minut.


1er exercici enfortidor
El primer exercici enfortidor és per als músculs de la canyella (Part anterior de la cama, damunt mateix de l'aresta anterior de la tíbia). Asseu-te damunt d’una taula amb les cames penjant. Aguanta una borsa amb un pes d'un a dos quilos sobre els dits d'un peu. Flexiona el peu cap amunt, mantenint-lo així durant sis segons. Relaxa’t. Repeteix els moviments durant un minut.


2on exercici enfortidor
Segon exercici: per enfortir els quàdriceps adopta la mateixa posició anterior amb el mateix pes. Aixeca la cama fins a posar-la totalment recta. Conserva aquesta posició durant sis segons. Relaxa’t. Repeteix els moviments durant un minut alternant les cames.


3er exercici enfortidor
El tercer i últim exercici consisteix en incorporar-se amb les cames doblegades. Posa’t d'esquena al terra amb els genolls doblegats i amb els peus prop de les natges. Aixeca el cos de cintura cap amunt fins quedar-te assegut. Torna a posar-te amb l'esquena al terra. Repeteix diverses vegades, però no més de vint.

Es triga una mica més de 6 minuts a fer Els 6 Estiraments Màgics. Fets abans i després de córrer, només invertiràs 12 minuts diaris en el manteniment del teu equilibri muscular, contrarestant així les fractures per un excés d'esforç, els esquinços en els talons, la tendinitis d'Aquil•les, les fissures en les canyelles, el genoll de corredor, la ciàtica...

George Sheehan
(Doctor en medicina)

Il•lustracions de Nora Sheehan

                                                    ------o------

Afegeixo: aquests exercicis s'han de fer suaument. Hi ha corredors i corredores que se'ls veu patir molt fent estiraments. I no és això. Per altra banda, potser semblarà poca estona només 6 minuts abans d'entrenar o participar en una cursa, i 6 minuts després. Ramon Oliu, que va incloure Els 6 Màgics d'en Sheehan en el seu llibre L'Essència del córrer, deia al respecte: "Altres exercicis més no us faran cap mal, però invertireu un temps que és millor passar-se'l corrent".

Miquel Pucurull

31.5.18

Consells per a un principiant en això del córrer

Fa temps, en una web d'atletisme de Madrid, vaig llegir 12 consells per a corredors i corredores principiants. Són les recomanacions que sovint hi ha a les revistes i webs de córrer, postil·lades en aquest cas en clau d'humor. Els va realitzar qui signava com a Lecter. Em van agradar i els vaig traduir. En Jaume Aragonés, un bon amic i bon corredor, els va llegir i va afegir el consells que van del 13 al 19.


1.- El dia de la cursa arriba amb temps
Per aviat que arribis, però, segur que no trobaràs pàrquing a prop de la sortida. Hauràs d’aparcar on Cristu va perdre les Nike.
2.- Escalfa
Escalfaràs per nassos: hauràs estat obligat a deixar el cotxe a tres quarts de quinze del lloc on has d'anar a buscar el dorsal.
3.- Posa't vaselina
Si no te’n poses la primera vegada, t'asseguro que no se’t oblidarà mai mes.
4.- No estrenis sabatilles
Amb el preu que tenen, estan les coses com per a estrenar-ne sovint.
5.- Estiguis atent al tret de sortida
Aquest soroll que sembla un tret de sortida, és un tret de sortida, Així que no facis el passerell preguntant als del teu costat si això ha estat el tret de sortida.
6.- Busca un grup amb el que facis la cursa còmodament
Oblida’t de fer la cursa còmodament perquè aviat tindràs dolors a tot arreu, i hauràs d’agafar aire a glopades per a no ofegar-te.
7.- Compte amb les pujades
Si no vols tornar a semblar un passerell, no preguntis al grup si hi ha pujades. Sempre hi ha pujades. Forma part obligada de l'organització de curses. I no preguntis si hi ha baixada, perquè mai hi ha baixada.
8.- Compte amb els indicadors
De tant en tant veuràs uns cartells que duen un numeret. No caiguis en la falsa idea que això indica els quilòmetres; ho indiquen en contades ocasions perquè la majoria de les vegades assenyala els 800 metres o els 1.200.
9.- No deixis d'avituallar-te 
Cada certa distància et donaran una ampolleta o un vas que contenen aigua. Te l’has de beure. Si et donen una ampolleta la feina serà teva per descargolar el tap. Paciència. Sí el que t’han donat és un vas, ja pots fer el què vulguis que te la tiraràs tota pel damunt.
10.- Escolta les converses dels iniciats
Si en el grup que vas comencen a dir paraules com pronador i supinador, no et preocupis. Són formes de trepitjar: una és cap a dintre i l'altra cap a fora, però per molt que paris esment, després no recordaràs com és cadascuna.
11.-Córrer és molt avantatjós
Hi ha un moment en tota cursa que començaràs a passar-ho malament. Els del grup et diran dels avantatges del córrer per al cos i l’esperit i que tinguis pensaments positius; jo et dic que és impossible: l’únic que has de pensar és amb l’entrepà que et menjaràs a l’arribada.
12.- Et donaran un bossa amb regals
En arribar a la meta et donaran una bossa amb sucs de fruita, detergents, i una samarreta. Com que tindràs una set de mort i la teva capacitat de pensar s'haurà reduït, ves amb compte, beu-te els sucs i no pas el rentavaixelles. La samarreta t’anirà molt gran, no és cosa, però, de reclamar; ja ho faràs en un fòrum d’Internet.
13.- Resultats
Quan acabis de córrer una cursa procura que no et preguntin mai com t'ha anat. De fet és la excusa perfecte per a que poc després et repliquin: "doncs a mi m'ha anat força bé" o "malament" i t'expliquin la seva cursa des del km 1 fins que han arribat a la meta.
14.- Resultats (2)
Si la cursa penja els resultats en paper a l'arribada, no val la pena que vagis a consultar el teu. Segur que et trobaràs una tropa de gent que són incapaços de mirar els resultats sense posar el seu ditet sobre el full, impedint que els altres puguin consultar.
15.- Entrenaments
Mai no preguntis abans d'una cursa als teus companys o coneguts si estan en forma. Segur que et diran que fa dies que no entrenen, o que han patit un fort refredat, quan, de fet, estant entrenant tot el que poden i més.
16.- Ja falta poc
Mai no facis cas dels comentaris dels espectadors sobre quan falta. A mi m'han dit un “ja falta poc” ( o el seu equivalent , "vinga que ja falta menys" ) al km 1 d'una marató.
17.- Curses de Festa Major
No siguis babau i no intentis mai buscar una cursa de Festa Major que no surt a cap calendari per intentar fer un bon resultat, encara que sigui un cop a la temporada. Segur que et trobaràs el típic col•leccionador de copes que et fotrà i et guanyarà.
18.- Col•locació a la sortida
No siguis passerell i no provis de col•locar-te a la sortida en el lloc que penses que et correspon per la teva preparació. Segur que la gent que tindràs al costat no seran del teu nivell, ja que aquest solen posar-se a les primeres posicions.
19. Sexe
Mai i sota cap concepte sacrifiquis una possibilitat de practicar sexe amb la teva parella perquè al dia següent tens una cursa, o perquè estàs molt cansat després d'una cursa o entrenament. Si caus en aquest parany és el principi del desastre; igual ni et deixaran córrer més, ni, el que es pitjor, et deixaran practicar més sexe en el futur.


                                                   -------o-------
Miquel Pucurull (per la transcripció)

22.5.18

FISONOMIA DEL RECORREGUT CURSA DIR DIAGONAL'2018


Km 0 a l'1

Quan es va a córrer una cursa, un se sent feliç. I si aquesta s'ha fet alguna vegada més, com és probable,  s’hi afegeix un grau més d’il•lusió, perquè, com és de rigor, s'hi va amb l'esperança de fer millor temps que mai. Feliços i il•lusionats, doncs, començarem el diumenge 27 de maig a la zona universitària, exactament davant del Palau Reial de Pedralbes, la Cursa per la Diagonal que organitza el DiR.

Per recordar l'indret, situem-nos. A les primeries dels segle passat, el Palau Reial va ser regalat a la Corona  per un senyor que tenia mols quartos, en agraïment a que el rei l’hagués anomenat comte. Un edifici amb jardins que és una meravella. I tot i així, la esposa del rei, la reina Victòria Eugenia, en allotjar-s’hi per primer cop l'any 1930, va dir d'ell: “Los catalanes són gente estranya. Construyen un palacio para los pobres (l’Hospital de Sant Pau que acabava d’inaugurar) i una choza para los reyes" (el Palau Reial). Té un jardí públic exuberant de vegetació, amb dos fonts -una, obra de Gaudí- i diverses estàtues.
A banda i banda de l'entrada hi ha quatre escultures més, que veurem a la sortida, algunes de les quals són dones nues. Les van retirar  per immorals de la plaça Catalunya l'any 1928, on les havien posat inicialment,  i les van traslladar aquí, que era un lloc a les afores de la ciutat.

En front del Palau, a la nostra dreta (no ho veurem perquè l'any 2001 va desaparèixer) hi havia un grup escultòric que era un Monumento a los Caidos del bàndol franquista durant la Guerra. Va ser objecte de dos atemptats, un l'any 1974, poc abans de la mort del dictador, i un altre el 2001, que va ser definitiu perquè del grup nomès va quedar-ne el pedestal.

Tirarem cap avall i passarem tot seguit per davant de la Facultat de Dret a l’esquerra i de la de Farmàcia a la dreta. Aquesta, d’obra vista i més antiga que l’anterior, va ser la primera que es va construir a la zona universitària on estarem. L’edifici de la de Dret té, segons diuen, molt valor. Quan es va fer, l’any 1958, va suposar una innovació arquitectònica -“El primer edifici públic modern i civilitzat de Catalunya després de la guerra”, segons l'arquitecte Oriol Bohigas-. 


Un apunt: l’espai de la Facultat de Dret ocupa el que, acabada la guerra, va ser la sala de festes California, més tard Copacabana, un local per a l’alta burgesia de la ciutat, on hi feien sopars a l’aire lliure en una terrassa, i ball amb música amenitzada per una orquestra. Si en passar mirem a l'esquerra hi veurem una figuera a l'entrada de la Facultat. És un arbre centenari que estava al costat de la pista de ball i s’ha conservat.

En un no res (el terreny és pla i convida a córrer de valent des de la sortida -i no diguem a partir del km 2, que fins el final tot és baixada o baixadeta), passarem per davant de l’Hotel Princesa Sofia (ara Sofia Hotel) a la dreta. Baixant per aquest tram de la Diagonal correrem per una zona on l’alta economia i la societat del benestar es fa palès. Una mica més enllà de l’hotel ens trobarem les Torres de La Caixa. Tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat, creat per Joan Miró - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola - es mouen a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre.

Passades les Torres de La Caixa veurem a la dreta les innovadores en el seu moment Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch. Estan al darrere de l’edifici d'El Corte Inglés -construït exactament on fins el 1955 hi havia una presó de dones- que el passarem a tocar. Sense voler-ne fer propaganda, tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors i corredores  el 1994, alguns dels quals de ben segur que estarem fent ara aquesta cursa d’avui.


En front d'El Corte Inglés, a l’esquerra del nostre pas, hi ha també un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una enorme quantitat de plantes en la seva façana.

Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.

També haurem vist uns rails de tramvia al terra, just al costat dret de per on estem baixant. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa, per on passarem més tard, i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaires que ho hagin vist - els tramvies eren el mitjà de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.

Seguirem baixant i passarem a tocar els desapercebuts Jardinets de Clara Campoamor i del de Ferran Soldevila a la nostra dreta, poc desprès dels quals ens trobarem el senyal del Km 1. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - 10 en concret contant el gratacels ajagut que és l’Illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda de la Diagonal.

Km 1 al 2

Un d’aquests gratacels és el del Hotel Hilton de la cadena del mateix nom. L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nord-americana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona per veure’ns passar per sota de casa seva. Si ho fa ens farà gràcia  veure-la: és molt sovint pedra d’escàndol per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances, que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest, sinó per altres coses. Coses de la jet set.

Al passar corrent per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta baixa de l’edifici de Catalana Occident ara, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Súper 3, posem per cas.

Passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que, en efecte, té la forma d’un gratacels ajagut horitzontalment (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en el Rockefeller Center de Nova York). L’Illa Diagonal és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar. Allotja tota mena de botigues: des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins una d’immensa en la qual segur que també ens haurem endut més d’un llibre o un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion... desenes de cafeteries i restaurants....

Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa quaranta-cinc anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial obert a tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'"haver estat batejat i confirmat".

En arribar a l’Avinguda de Sarrià ens trobarem l’edifici Atalaia, un gratacels també blanc de 21 plantes. Se’l coneix per l'Edifici del Crim perquè l'any 2004 s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés que no sé si s’ha acabat d'aclarir del tot el què durant molt temps va estar envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit). I per explicar una cosa menys sinistra: en el mateix immoble hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè, tot i que la vista era magnífica, va haver de tancar: els que hi anaven, a més de no menjar gairebé res,  es quedaven sense alè al rebre el compte.

Ningú no ho diria, però aquest lloc de la Diagonal ple de glamour on estem corrent, era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes, i també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n’hi havia.


Ocupades per gent treballadora que havia arribat d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum...en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge, i els seus habitants van ser traslladats corre-cuita a Can Clos a Montjuïc.

Seguint la baixada passarem a tocar els estudis de Catalunya Ràdio, a la nostra esquerra, que fan xamfrà amb el carrer Beethoven. L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalana. Mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach, les primeres paraules les va dir Miquel Calçada (en Micki Moto): “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. (Cal dir que Catalunya Ràdio no va ser la primera emissora en emetre en català desprès de la guerra: ho va ser Ràdio 4, que ho va fer l’any 1976, pocs mesos desprès de la mort de Franco). Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio amb uns auriculars (corrent una cursa ni pensar-ho!, però entrenant sí), gaudeix molt escoltant aquesta emissora. Un dels programes preferits de la qual, la tertúlia del matí (impagable la que feia l’Antoni Bassas fa uns anys, abans d’anar-se’n a Estats Units). A la seva altura hi veurem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té que veure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del km 2.

Km 2 al 3

Que la Diagonal ha estat sempre un indret freqüentat per la gent benestant de la ciutat ho demostra, no tan sols els edificis i locals actuals, sinó també els que hi havia anys enrere. Si aquesta cursa l’haguéssim corregut fa seixanta anys ens hauríem trobat El Cortijo, passat l’emissora. Era una sala de festes del mateix estil que la Calfornia que "hem vist abans", amb un restaurant a l'aire lliure on hi feien ball amb una orquestra desprès de sopar. En una casa d’habitatges de la Diagonal, la del nº 608, un rètol ho recorda: Edificio El Cortijo.

Arribarem a la plaça Francesc Macià i la vorejarem. Fa anys, fins el 1958, hi havia a la dreta de la plaça, entre el carrer Urgell i l'avinguda Tarradellas (llavors Infanta Carlota) un local amb una pista a l'aire lliure on s'hi jugava a hoquei sobre patins i s'hi feia patinatge artístic. El Club Patin, es deia, i fou un dels primers clubs d'hoquei que hi va haver a Catalunya.

Al costat esquerra hi havia un bar, el Sandor, fa poc  reconvertit amb el nom de New Sandor 1944 que no té res a veure amb l'anterior, ni estèticament ni pel tipus de clientela. L'antic fou un punt de trobada de la burgesia de la ciutat durant dècades, infalible per veure i deixar-se veure a la seva mítica i bigarrada terrassa, on hi havia fins i tot un limpiabotas per enllustrar sabates. Una llegenda diu que en els seus anys d'esplendor, algunes senyores de moral distreta orientaven d'una manera o una altra el croissant que tenien al costat del cafè amb llet, per avisar de la seva disposició al llibertinatge.

Deixarem la plaça i seguirem baixant per la Diagonal. Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la baixada és imperceptible. Haurem passat per davant de l’edifici del grup de La Vanguardia (grupo si volem seguir sent puristes), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (no deixeu d'escoltar el programa Ultraesports els diumenges a les 3 de la tarda, on es parla de córrer) i un altre edifici d'El Corte Inglés, ubicat en el mateix lloc que fa uns quaranta anys hi va haver el grans magatzems Sears, de la multinacional nord-americana del sector. Uns grans magatzes que, curiosament, no venien res i va haver de tancar les portes.

I ja que parlem de negocis, tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues que tenen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més a la dreta que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. N’hi ha un munt que deuen anar molt bé. Potser, ves a saber, al costat dret (lateral mar de l’avinguda) no hi toca tant el sol. Però el cert és que a la dreta hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per a no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que aquell amic amb qui sovint entrenem junts no estigui per orgues, s’aprofiti i ens avanci més del compte.


Baixant -ja he dit que és un dir- creuarem el carrer de Casanova i veurem de reüll, a la nostra dreta, a la cantonada amb el carrer de Buenos Aires, quasi tocant a la Diagonal, un petit edifici modernista que, nosaltres, esportistes com som, no podem obviar: el Museu de l’Esport. No és tan espectacular com el Museu Olímpic de Montjuïc, però és més bonic de veure per fora, que és el que, ara, a aquestes hores i en aquest moment, ens interessa. És una casa construïda el 1911 per l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va ser cedida a finals del segle passat a la Generalitat pel doctor Colet per a que es convertís en l'actual museu. Hi anirem un dia (ara no!), perquè val la pena veure les diverses peces de temàtica esportiva, en especial referides a l'esport català que hi ha, i un petit conjunt escultòric amb el bust del Barò de Coubertin, que, segons els entesos,  està perfectament elaborat i acabat.

Una mica més enllà, en l’eixamplament on la Diagonal es creua amb Casanova, hi ha una bonica font, on una figura de bronze d’un jove pescador sosté un peix en una mà i alça l’altra en senyal de triomf per haver-lo pescat. A la Diagonal n’hi ha unes quantes de fonts, boniques totes, que ens van molt bé per als que entrenen (entrenem) per l’avinguda. I aquesta, que a més a més, té l’honor de ser la primera font-escultura que es va posar a l’Eixample, ens anima sempre pel seu gest.

Avançant, en travessar el proper carrer de Muntaner, veurem en front nostre, a l’esquerra, i també de reüll, l’edifici del Col•legi d’Aparelladors al petit carrer de Bon Pastor. És bo de veure per l’originalitat de les 100 lletres de 16 colors diferents de la façana i la gran llagosta que sobresurt del terrat. Joan Brossa, l’inspirador, va dir que era un Poema Visual per a una Façana: “...cinquanta lletres formant el nom del Col•legi, i les altres distribuïdes per la façana en cinc columnes i per ordre alfabètic, com si es tractés de material d'una impremta que s'hagués deixat caure per la paret”. I de la seva Llagosta col•locada a dalt de l’edifici, amb la pota de l’insecte en forma de la lletra A , en Brossa va explicar que l’havia triat perquè era com "un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”.

Curioses de veure són també les façanes de la mansana de la dreta, entre Muntaner i Aribau, en la qual, totes les cases són exactament iguals al llarg dels cent i pico de metres. S’anomenen Cases Ramon Almirall. I espectacular la façana de l’Edifici Zurich, a la dreta, passat Aribau, amb 42 plafons d'esmalt d'un vermell molt reeixit. Una obra del pintor Madirolas, que vol representar la creació de l'univers.

Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat a finals del XIX, a més a més, veuríem en aquest punt a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem. I és que l'any 1889 va venir a Barcelona en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys. Formava part d'un circ ambulant que recorria Europa i s'havia instal•lat exactament aqui, en un solar on ara hi ha la Diagonal, entre Muntaner i Aribau . Llegeixo en un diari de  fa anys que:

"El desembre de 1889, Buffalo Bill i el seu circ van arribar a Barcelona amb els seus llegendaris indis, tot i que l’espectacle ja no comptava amb una de les seves principals estrelles, Toro Sentado. Buffalo Bill, era l’alies de qui va ser el coronel William Frederik Cody. Va néixer en un poblet d' Iowa l' any 1846. Als vint-i-un es va allistar a l' exèrcit per anar a la guerra dels ianquis i els confederats. Com a rastrejador de l' exèrcit, actuava com un veritable indi: en una batalla va matar en un combat, mà a mà, al cap pell roja Yellow Hand arrencant-li la cabellera, per la qual cosa va rebre la Medalla d' Honor del Congrés d’Estats Units. I quan la guerra es va acabar, es va dedicar a exterminar búfals, dels quals en va matar a milers. Retirat de les seves aventures, William Frederick Cody va crear l'espectacle Buffalo Bill's Wild West (L’Oest salvatge de Buffalo Bill), que va recórrer Amèrica i Europa. Format per gairebé mil persones, representaven la vida a les praderies, els atacs indis a les caravanes, els robatoris a les diligències i les batalles dels indis sioux contra el Setè de Cavalleria.

L'espectacle, després d'actuar a França, es va representar a Barcelona on s’havia creat una enorme expectació. Tot i l'èxit dels primers dies, va anar decaient: les entrades es venien a una pesseta, però va haver de rebaixar-se el preu a la meitat. La malastrugança va acompanyar l'estada de les cinc setmanes d'en Bufallo Bill a ciutat: per culpa d’una epidèmia de grip d’aquells dies, van morir dos components de la companya. I per acabar-ho d’adobar, un terrible mal de queixal va obligar al mateix Buffalo Bill a anar a l'Hospital de Sant Pau. Li van arrencar, i el molar va quedar exposat en una vitrina de l'hospital durant anys, fins que va ser robat per algú que se’l va vendre a un col•lecionista".

I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, on hi veurem el senyal del Km 3. El carrer honora un famós músic català que va morir al Canal de la Mànega durant la Primera Guerra Mundial. En ser torpedinat pels alemanys el vaixell en que viatjava amb la seva dona, ella va caure a l'aigua; ell s'hi va llençar per intentar salvar-la i van morir els dos. A la cantonada hi ha la Casa Sayrach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918. A la part baixa d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels que està més de moda a Barcelona, dirigit Marc Ribas, el cuiner del programa Cuines de TV3  . En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu no és apte per a jubilats.

Km 3 al 4

A la nostra esquerra passarem el començament del carrer de Tuset, que en l'època de Cerdà era un espai amb una masia -Can Tuset-, i   fa uns anys va ser el punt de trobada de la gent progre de la ciutat. I és que el carrer de Tuset va ser el lloc de diversió de la gauche divine dels anys seixanta i setanta. La formaven una barreja d’intel•lectuals, artistes, burgesos i progressistes que freqüentava la Cova del Drac i altres locals (el Bocaccio molt a prop, a Muntaner), i pel que semblava, s’ho passaven a base de bé. Els més actius, pel què es deia, eren els escriptors amb Terenci Moix al capdavant, els arquitectes amb Ricardo Bofill entre altres; cantants com Raimon i Serrat; gent del mon del cinema com la model i actriu Teresa Gimpera i els directors, Gonzalo Suarez un d’ells, i altres com el dibuixant i humorista Jaume Perich o el fotògraf Oriol Maspons... Un grup d’allò més heterogeni, que varen decidir, entre bogeries i accions polítiques (amb reserves), festives i culturals, donar a entendre que a la Barcelona gris i reprimida del moment no li anava malament desinhibir-se i cantar-li a la vida.

Una mica més endavant, també a l'esquerra, hi veurem el Cine Boliche. Va estar tancat durant uns anys i feliçment l'han tornat a obrir, essent un dels pocs de Barcelona, que aposten per projectar pel•lícules subtitulades en català.


Un apunt: el Boliche fou primer una bolera -d’aquí el nom- que va tenir molt èxit en els anys seixanta. I un altre apunt: està en els baixos de la Casa Coll Portavella -propietat d’un acabalat industrial del ram de la llana del primer terç del segle passat- des de la qual, en un dels balcons guarnits amb damassos i símbols de la Falange, en Franco, brazo en alto, va presidir la desfilada militar per la Diagonal el mes de febrer de 1939, un mes després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona.

Passem-hi corrent de pressa, mai més ben dit.

Uns metres més enllà, travessarem el carrer Balmes, a la cantonada dreta del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans - el mateix que va fer el camp del Barça- va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona, fins que l’any següent és va edificar un que hi ha a les Drassanes, l'edifici Colom, que es va enlairar fins a 110 metres. Al xamfrà de l'esquerra, hi ha el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet des d’en fa seixanta.

Des de bon començament, els socis van considerar que a més de l’hípica, també hi havia altres coses que interessaven. I per això sovint organitzaven, i segueixen organitzant, balls, vetllades benèfiques i festes plenes de glamour. El que priva ara, però, malgrat el nom del club (al qual ningú li diu Cercle per cert,) són dinars de bona cuina per a gent important; de cavalls gairebé no se’n parla. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent- ja ho sabeu: fer-se soci només costa 12.000 euros d’entrada. Compte, però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions. Ja se sap, són normes de l’alta burgesia...I és que això de l’ús de la corbata marca molt. És coneguda, a propòsit, l’anècdota sobre la mania que tenia en Josep Tarradellas per a que els homes en duguessin si volien entrevistar-se amb ell quan era president de la Generalitat. Quan en Xirinacs, el va visitar a Palau calçant xiruques i vestint pantalons de pana, en Tarradellas el va plantar tot dient-li: “- Què, mossèn, d´excursió avui? Bé, quan torni, ja em trucarà, oi?”.

Creuarem el començament de la Via Augusta, a la nostra esquerra, el carrer pel qual diuen que s’arribava a Roma per carretera, i seguint per la Diagonal ens adonarem que està ple d’edificis senyorials d’aquells que les portes són grans i de ferro forjat, i les façanes, magnífiques, treballades, plenes de bon gust, europees, que serveixen per recordar-nos que estem en l’espai més elegant de l’Eixample.
Vull dir els edificis que no s’han enderrocat, que han estat molts, tot i que, els llocs on se’n han construït de nous també són esplèndids, tot s’ha de dir. Una mica més endavant, tres o quatre cases més enllà de la Via Augusta, passarem per davant d’un insuls edifici on en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor. El Windsor era un local amb aspecte de palau, que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa". Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la. Tant és així, que els diumenges s’hi feien tres sessions: una matinal a les 10 del matí, una per la tarda i una per la nit, la més cara, que costava 25 pessetes a dalt i 40 a baix. A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en el fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada, que podrem veure en passar si estirem el coll: Edifici Windsor.

Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i hi veurem una escultura humorística en primer terme, la Girafa Coqueta. És una de les dues que l’escultor Josep Granyer té en aquesta rambla, l’altra a baix de tot tocant a Gran Via. Ambdues pertanyen a l’anomenat art no figuratiu d’”escultures iròniques”. La de baix, "El toro meditant", diuen que ironitza sobre la famosa "El pensador" de Rodin, i la que veurem tot passant, que adopta una posició insòlita a la d'un animal com la girafa, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.

Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té enganxat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que l’imatge és completament oposada a la que coneixem del Patró de Catalunya. No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.

Avançant, passarem per davant, a la nostra esquerra, de l’Església de Pompeia de l’ordre dels caputxins. Res d’especial, si no fos perquè durant el franquisme va ser un lloc clau per reunir-se en la clandestinitat. En front, a la nostra dreta, el Palau Robert en la convergència amb el final del Passeig de Gràcia, el primer dels edificis que es van construir a la Diagonal. Va ser residència del senyor Robert i Suris, i té un magnífic jardí on descansar (un dia diferent al d'avui, es clar). Tot seguit passarem pel costat, a l'esquerra, del monument de la Plaça del Cinc d'Oros. Potser, per entendre’ns, seria millor dir dir que serà pel costat d’El llapis de la Plaça del Cinc d’Oros...que és com se li ha dit tota la vida. És més, em sembla que ningú sap el vertaders noms. La gent li diu així des de fa cent anys, quan construïen un conjunt monumental que va trigar molt en fer-se: hi havia quatre fanals al voltant d’una rotonda circular que restava buida al centre, tot plegat com la carta de naips, i Cinc d’oros s’ha quedat. I El llapis, per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular.


En veure El llapis , no podré per menys que rememorar que fins fa poc hi va haver una escultura que va ser posada aquí fa 70 anys, acabada la guerra, per a substituir una altra que simbolitzava la República, que ara està a la Plaça Llucmajor. Tenia el braç dret estès i enlaire, suposadament per saludar les tropes franquistes que van ocupar Barcelona en senyal de victòria. En passar, em solidaritzaré amb l’acte que es va fer un any abans de treure-la (un dels molts que van ajudar a fer-ho efectiu), quan després d’uns parlaments demanant retirar-la d’aquí, una rèplica de cartró va pujar en globus.

I ja que parlem d’això, no em puc estar tampoc de recordar que durant molts anys, fins en fa catorze o quinze, la Diagonal era l’avinguda on se celebrava, normalment amb una cabra pel mig, una parada militar. Ara, afortunadament, hi correm una cursa encantats de la vida.

Parlant de canvis de noms, hi ha carrers a Barcelona que han canviat moltes vegades; cap tant, però, com l’avinguda per on estarem corrent. La Diagonal ha tingut molts noms des que en Cerdà va inventar-se l’Eixample. Ell li va posar “Gran Via Diagonal” el 1865. Va durar poc perquè el 1874 li van canviar per “Avenida Argüelles, el nom d’un polític de l’època que va ser secretari d’un bisbe de Barcelona i important membre de la maçoneria; el 1922 la van batejar com “Avinguda de la Nacionalitat Catalana”, que encara va durar menys que el segon: dos anys concretament, perquè amb la dictadura de Primo de Ribera, i per adular al rei, li van posar “Avenida Alfonso XIII”; des de l’any 31 fins el 39 es va dir “Avenida del Catorce de Abril”, la data de la proclamació de la Segona República; acabada la guerra, i des de 1939 fins a 1979, “Avenida del Generalísimo Francisco Franco”, que no cal dir per què. I des de 1979, amb el restabliment de la democràcia, l’actual “Diagonal”, que és el nom que, per més que ens en imposaven un altre, li varem dir sempre en vida d’en Franco.

Passat el Passeig de Gràcia veurem a la nostra esquerra –si no anem massa escopetejats- la Casa Comalat, que és un dels edificis més curiosos del modernisme per les dues façanes que té. La de la Diagonal és molt apreciada, però a mi m’agrada molt la que dóna al carrer Còrsega per l’originalitat de les seves finestres.

Seguirem avançant per la Diagonal avall, i a la dreta, gairebé a la cantonada amb Pau Claris, ens trobarem i admirarem el magnífic Palau del Baró de Quadras, un edifici modernista realitzat per Puig i Cadafalch l’any 1906 per a un industrial molt ric, Manuel Quadras i Feliu, que uns any abans l’havien convertit en aristòcrata. Certament, la façana de la casa del baró, profusament esculpida, és un treball escultòric de gran virtuosisme. Està compost per escuts heràldics, bustos de personatges medievals i renaixentistes, flors, garlandes...una meravella vaja! Llàstima que avui tinguem tanta pressa.

Deixant el palau del senyor baró enrere, veurem l’Església dels Carmelites a la cantonada amb Roger de Llúria, a la nostra esquerra. Tot i que es va construir el 1921, no és res de l’altre món. Els entesos diuen que és una obra massa “eclèctica” (he tingut de mirar el diccionari per saber que vol dir, “Que amalgama opinions i tendències generalment considerades com a contradictòries”...i m’he quedat igual) , de la qual li va ser mutilat un campanar d’estil mudèjar.

També veurem, abans de la propera cantonada, un altre espectacular edifici de l'arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, en aquest cas de tres vivendes que ara en diríem unifamiliars, que un banquer va fer construir per cada una de les seves tres filles. La Casa Terrades, coneguda de sempre per la Casa del les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada, està considerada per alguns com la millor de totes les cases de pisos, no de Barcelona, sinó del planeta. Una curiositat: malgrat l’harmonia del conjunt i la semblança entre sí de les vivendes, les portes d’entrada son completament diferents unes de les altres. Segurament - disculpeu la malicia- per a que les propietàries no s’equivoquessin de porta si arribaven tard a casa.

I avançant, cada vegada més de pressa perquè estarem com aquell que diu a l’equador de la cursa, i perquè, tot s’ha de dir, la Diagonal aquí és on fa més baixada, arribarem al Km 4 i creuarem el carrer del Bruc, un nom que tothom sap que està posat en honor d’un timbaler de Santpedor -el mateix poble on va néixer en Pep Guardiola- que tocant el tambor va espantar els francesos l’any 1808 i es va guanyar una batalla.
Creuarem el carrer de Bruc, i en fer-ho, val la pena mirar a la dreta per veure la bonica font que hi ha a la cantonada. És coneguda per dos noms: l’oficial és la Font del Negrito, però molta gent li diu "La font de la palangana" (no ara, que no és políticament correcte dir “negre” i diem “de color” per parlar d’una persona negra, sinó des que és va inaugurar l’any 1917). El conjunt està format per dues figures, un nen -el negret- que porta una palangana a les mans, i una nena que li eixuga la cara. L'escultor, Eduard B. Alentorn, que sempre triava com a model a algú de la seva família, va fer servir aquesta vegada a dos dels seus fills. I els veïns, aprofitant l’avinentesa, diuen que l’escena és una al•al·legoria poètica: el nen li demana a la seva germana que li renti la cara sovint per a que se li aclareixi la foscor de la pell. Bonica font, de veritat. I ja que parlem de fonts -ja hem vist dit que a la Diagonal n’hi ha unes quantes-, en el següent carrer que creuarem, Bailén, cantonada Diagonal, en trobarem una altra, La Font de l’efeb. La figura de la font és la d’un adolescent de l’antiga Grècia –amb un posat bastant efeminat per cert, com solien representar als efebs, que un no s’ho explica, perquè pel que sé, eren joves que instruïen per a la guerra- , no tan bonica com la del carrer Bruc, però per poder beure aigua quan un corre per aquí fa el seu servei.

Alguna vegada he pensat, a propòsit, que a la Diagonal n’hi ha tantes de fonts -on no hi beu ningú mai casualment- perquè sabedors els ajuntaments de les primeries del segle passat que un dia o altre esclataria el boom del córrer, les van posar expressament aquí per a que els que correm ens puguem avituallar quan entrenem.

Km 4 al 5

Una mica més endavant, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Girona , veurem a la nostra esquerra una escultura dedicada a un submarí. És una de les primeres obres de Josep Maria Subirachs. Està davant de l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, i és una reproducció a escala del submarí Ictíneu construït per Narcís Monturiol, amb el qual és va submergí al port l'any 1859.

I continuant per la Diagonal, aviat veurem, cada vegada més a prop, el monument a Mossèn Cinto Verdaguer que hi ha a l’encreuament de l’avinguda i el Passeig de Sant Joan. Ja he dit que d’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant per a ser francs. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.

I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. La saviesa popular l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:

“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.

Creuant la plaça passarem a tocar de l’entrada del Museu del Clavegueram. Un insòlit lloc que dóna accés a una claveguera de Barcelona que es pot visitar, que conserva estris de treball i documents del subsòl de la ciutat. Un lloc que ha patit vicissituds i no ha tingut èxit, malgrat la curiositat del tema. Inaugurat després dels Jocs Olímpics, al cap d’uns anys es va inundar i més tard el van tancar. No se sap per què, però sembla ser que no hi anava ningú perquè feia molta pudor. Doncs què es pensaven?. A propòsit, la xarxa de les clavegueres de Barcelona està plena de llegendes. Una de les quals, importada d'Estats Units, deia que hi havia cocodrils. Una altra, que estava plena de serps. Aquesta es va convertir en certa realitat perquè fa uns anys, es va escapar una enorme boa del zoològic pel clavegueram.

A la plaça que estem creuant hi ha un element que ens cridarà l’atenció: em refereixo al Mussol que hi ha al terrat d’una casa de veïns de la Diagonal cantonada amb el Passeig de Sant Joan, el primer edifici, a mà esquerra, darrere el monument a Mossèn Cinto. Durant dècades, el Mussol va ser un anunci lluminós de l’empresa Rètols Roura, que picava l’ullet per la nit. Ja fa anys que té apagats els seus ulls de neó -eren de color verd clar com correspon-, però es manté per l’atractiu que va suposar a moltes generacions la seva presència, com una unitat més del paisatge urbà, indultat d’una normativa que va suprimir els lluminosos a les façanes. Ara ja no ens mira fixament, com volent-nos hipnotitzar sinó que som nosaltres els que el mirem a ell. Quan el diumenge passarem per davant corrent, segur que el contemplarem com l’autèntica peça de museu a l’aire lliure que és.

Més enllà del Passeig de Sant Joan creuarem el carrer de Roger de Flor. No dic que veurem una altra font, per no fer-me pesat , però el cert és que n’hi ha una altra, exactament en un illot a la dreta. Aquesta, però, tot i que és molt bonica, no raja. Vull dir que no funciona, o al menys, mai he pogut beure-hi aigua.

Creuarem el carrer Nàpols, a la cantonada del qual, i fent xamfrà amb la Diagonal, hi havia fins l’any 1967 el cine Triana, que inaugurat el 1917 era un dels primers cinemes que hi va haver a Barcelona. Un apunt sobre el Triana: el nom original era Trianon, però el franquisme el va fer canviar perquè sonava a francès i els noms dels rètols estrangers estaven prohibits.

En aquest tram de la Diagonal, passat el passeig de Sant Joan, copsarem que els edificis de l’avinguda ja no són, ni de bon tros, de l’estil dels d’abans. Es pot dir que, excepte que albirarem de lluny la Torre Agbar, únicament en veurem un d’interessant a l’arribar al carrer Sicília. Al xamfrà de l'esquerra, una mica abans del Km 5 , hi ha una casa modernista, la Casa Planells, que es diu que en els seus inicis era una casa de cites. Va ser dissenyada l'any 1924 per l’arquitecte Sunyol, deixeble d’en Gaudí , raó per la qual hi ha qui diu que vol assemblar-se a la Pedrera en petit. A mi no m’ho sembla gens, però.

Km 5 al 6

Continuant avall, passarem a tocar l'Escola Ramon Llull, a la dreta, que existeix des de les primeries del segle passat. Va ser projectada per la Mancomunitat i acabada de construir el 1923 i és sens dubte un dels edificis escolars més bonics de la ciutat pel meu gust. Consta de dos grans edificis iguals, units per l'entrada. Els que hi entenen diuen que està inspirat en l'arquitectura barroca catalana i en destaquen els esgrafiats de les façanes. És un dels centres escolars de Barcelona que formen part d'una bona iniciativa anomenada "Patis escolars oberts al barri": s'obren com a espai d'ús públic per a famílies, infants i adolescents fora d'horari escolar, en cap de setmana i en període de vacances escolar. Al barri encara hi ha qui recorda que antigament se li deia El convent dels gossos a l’escola. La raó és que l’espai que ocupa va ser una construcció d’uns religiosos, abandonada a mitjans dels segle XIX i només l’habitaven rodamóns i gossos. Segurament que l’edifici mig construït semblava un convent i algú el va batejar d'aquesta manera.


Travessarem el carrer de Marina i veurem, a l'esquerra, a la cruilla de la Diagonal amb el carrer Enamorats, una Casa de Veïns Falsa. Vull dir, una paret mitjancera on hi ha pintada una casa de veïns realitzada l'any 1992 per un grup de pintors francesos. La simulació està molt ben feta: juga amb la perspectiva i elements òptics per enganyar la vista (en diuen tècnica de la "trampa-lull") i vol semblar una casa modernista de l'Eixample, amb botigues als baixos i balcons amb personatges il·lustres de la ciutat. No cal que, ocupats com estarem, ens entretinguem en esbrinar qui són. Ho he llegit no sè on:Raquel Meller i Mercè Rodoreda a la planta baixa, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Miró, Carmen Amaya, Pablo Picasso, Josep Anselm Clavé, Pau Casals i Antonio Machín al primer pis; Bartomeu Robert, Antoni Gaudí, Ildefons Cerdá, Francesc Rius i Taulet, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas al segon; Joan Maragall, Pompeu Fabra, Narcís Monturiol, Ignasi Barraquer i Francesc Ferrer Guardia al tercer; Àngel Guimerà i Margarida Xirgu al quart; Santiago Rusiñol al quint i Cristòfol Colom a l’àtic. Sempre m'ha agradat veure-la en passar: una paret mitjancera -una obra d'art- que ens alegrarà la vista.

Abandonarem l'avinguda Diagonal poc abans d'arribar a la Plaça de les Glòries. Serà així durant una petita estona, degut a les obres que s'estan fent -sempiternes obres de la plaça-, que fan que sigui impossible passar-hi. Farem una mena de bucle d'uns 500 metres pels carrers del costat: deixarem l'avinguda en arribar al carrer de Castillejos, que l'agafarem a la dreta, fins el de Bolivia, i tot seguit el de Badajoz per retornar a la Diagonal.

Pel carrer de Castillejos ens faran costat dos edificis singulars: a la dreta, el Teatre Nacional de Catalunya, i a l'esquerra la Fira de Bellcaire, altrament dit els Encants Vells

El Teatre Nacional va ser inaugurat l'any 1997. És una de les institucions culturals més importants de casa nostra. Ha programat espectacles de teatre, i també dansa, música, òpera, circ o titelles. Compta amb tres sales d’exhibició. Dissenyat pel prestigiós arquitecte català Ricardo Bofill, és un dels edificis emblemàtics de Barcelona.

Els Encants Vells, els origens del qual el situen en el segle XIV, un dels més antics d'Europa. ocupen un emplaçament modern i a cobert des de fa poc temps (abans estaven a la intempèrie en un costat de la Plaça de les Glòries). És un espai singular com deia. Els diumenges està tancat i no veurem el tràfec de gent que aplega els dies feiners, quan està obert. S’hi pot trobar de tot: des de roba usada o roba nova – un parell de sabates noves a deu euros, o uns pantalons texans a cinc – mobles vells, televisors de blanc i negre, palanganes, aixetes, claus, revistes de l’any de la picó..., cent mil coses.


De tot. Fins i tot trofeus d’algunes curses, portats aquí pels seus guanyadors, farts de que s’omplin de pols i els facin nosa al pis. En qualsevol cas, el “no edifici” (tal com el defineix el seu arquitecte) és espectacular. La coberta reflecteix el que hi ha a dins. I, des de dins, es veu el carrer, el tramvia, el trànsit, edificis... El joc d’angles que conformen la coberta la converteixen en un mirall canviant que reflecteix el cel, o bé els cotxes que semblen circular pel sostre. Inaugurat, com deia, fa poc, es diu que, tot i que hi va molta més gent a comprar, està perdent el seu encant: ja no es regateja tant com abans i no se sent gaire, tampoc, la cançó de fons dels firaires “Tot a un euro, euro, euro, euro, euro...”.

I en el carrer de Castillejos, precisament, poc abans de creuar la Meridiana, ens trobarem el senyal del Km 6.

Km 6 al 7

En creuar la Meridiana deixarem Castillejos girant a l'esquerra per agafar el carrer de Bolivia. Hi farem uns tres-cents metres envoltats d'antigues cases i magatzems al principi i de espectaculars i moderns edificis cap el final, quan girarem, també a l'esquerra, en trobar el carrer de Badajoz, que el pujarem, (pujar és un dir) fins, de nou, a la Diagonal.


Arribant-hi quedarem estorats per la visió de dos edificis excepcionals: un el Disseny Hub, a l'esquerra i l’altre la Torre Agbar, a la dreta. El primer acull la  Biblioteca del Clot , els museus d’Arts Decoratives, Ceràmica, Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet d’Arts Gràfiques. I el segon la seu de l’empresa que subministra aigua a la ciutat; el gratacels més espectacular de Barcelona, recobert de làmines de vidre de diferents colors. Veritablement, ens vindrà molt de gust de passar tan a prop d’aquestes dues modernes emblemes de la ciutat. Dos edificis singulars que ja han estat batejats popularment: el dels museus com La Grapadora i el de la torre com El Supositori, tot i que els més atrevits li diuen El Consolador.

Borejant la Torre Agbar enfilarem de nou la Diagonal, tenint a l’esquerra el Centre Comercial Glories, l’espai on fa uns anys, quan encara no existien els ordinadors personals, hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929 i establerta aquí en el 1941. Empresa que fou l’orgull de l’antic règim, va plegar a finals dels vuitanta en no haver-se adaptat a les noves tecnologies.

Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i pot deixar-se anar perquè encara falten tres quilòmetres per arribar) veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra. I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poblenou). Anirem baixant, deia, i seguirem veient nous edificis que rivalitzen entre ells per veure quin és més futurista, també bonics de veure, s’ha de dir. En fer-ho ens semblarà impossible que aquesta ultra moderna zona, i durant molts segles -quan pertanyia al poble de Sant Martí de Provençals- fos un terreny de pastura per al bestiar que servia d’aliment per als barcelonins, i més tard el barri del Poblenou, un lloc d'intensa activitat industrial amb fàbriques per tot arreu, habitat per obrers i nucli de moviments contestataris.

A punt d’arribar al Km 7 , passarem pel costat de flamant Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment perquè un dia que s’havia de celebrar va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig i no es va poder fer) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.

Km 7 al 8

Segur que, corrent pel Poblenou com estem fent, podrem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.

I avançant per l’avinguda Diagonal avall, travessarem carrers del Poblenou de tota la vida, com el de Lope de Vega -el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i escriptor d’una obra literària immensa- o el de Pere IV. En la seva cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de 120 metres d’alçada, el quart edifici més alt de Barcelona. Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem- que en un solar a sota de l'hotel de luxe, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem aquest contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure dintre. No els veurem, però hi són (si més no hi eren fa uns mesos): desenes de famílies i centenars de persones, segons va denunciar la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla que s’havien construït una barraca per subsistir. Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social.


Una mica més endavant tindrem a l’esquerra el modern Parc Central del Poblenou, acabat no fa gaire. Ha estat dissenyat per l’arquitecte Nouvel, el mateix que va fer la Torre Agbar. El parc és d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “demana, calma i silenci, (...) lloc de recolliment...” Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrere del parc es troba Can Ricart, del qual recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Un lloc que, tanmateix, i gràcies a les reivindicacions del veïnat, es va salvar una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades.

Seguirem baixant a la recerca del Km 8, que estarà entre els carrers de Bac de Roda i Fluvià, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dos. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té des de la Plaça de les Glòries al Fòrum, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant. O bé correrà la cursa com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.

Km 8 al 9

Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible.


Anirem baixant cap el final de la Diagonal (“cap el final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda) i aviat tindrem a la nostra dreta el Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, dissenyat pel desaparegut arquitecte Enric Miralles i la seva dona, Bernadetta Tagliabue, i inaugurat el 2002. Hi són presents els colors, els objectes elevats (unes sinuoses estructures metàl·liques de les quals hi pengen grans jardineres), l’aigua (estanys amb ànecs i peixos de colors). Els autors el van concebre, segons van dir “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El van fer a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra i la sal. Ens agradaria passejar pel Parc, però avui, per descomptat, no serà possible perquè estem per una altra cosa. El veurem una estona, ara per la Diagonal i de nou després pel Passeig Taulat, però no ens hi podem quedar. Tornarem amb la família un altre dia. És bonic i agradable, de veritat; llàstima que a les constructores se’ls va permetre edificar grans immobles pel mig en alguns punts del parc.

Apropant-nos al final de la Diagonal ens trobarem, passat el parc, una gran superfície comercial, la de Diagonal Mar. Un centre que, ara no ho sé, però quan es va inaugurar, el 2001, era el més gran de Catalunya i tenia el pàrquing subterrani més gran d’Espanya (molt útil, per cert, per deixar-hi el cotxe quan fem la cursa dels Nassos). A la seva alçada ens trobarem, també, l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

A més a més de la Diagonal, i per fer deu quilòmetres des de la sortida, en arribar al final de l’avinguda per on baixem (quina mania amb això del “final”), la Plaça de Llevant i el Fòrum, ens endinsarem una mica per la part baixa de la zona per fer-ne gairebé un quilòmetre. Mentre anem baixant, veurem l’original edifici del Triangle al fons i els moderns edificis del final de l’indret, uns d’ells, la Torre Telefònica a l'esquerra i l’Hotel Barcelona Princess, amdós d’una alçada impressionant.

Com a contrast, on hi ha la espectacular Torre Telefònica, a punt de girar pel Passeig de Taulat a la dreta, haurem de recordar que just aquí hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors. També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.

Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest actualment, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poblenou. Constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)

Pel Passeig del Taulat seguirem comprovant com s’ha transformat el barri del Poblenou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poblenou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos. No em canso de dir –com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem corrent s’ha transformat d’una manera esplèndida. Les cases i oficines que s’han edificat i el parc que les circunda han canviant totalment la fesomia d’aquesta zona. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta. Del Passeig del Taulat (un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu) en farem un tros fins el carrer de Josep Pla. El passeig, en aquest punt, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar que ocupa una part dels terrenys de l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.

En agafar el carrer de Josep Pla potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada l’espectre del gran novel•lista empordanès desaparegut fa anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada. I bon vivant com era, també, de ben segur que somriurà al veure que ens estem deixant la pell corrent.


Per Josep Pla veurem el mar a l’horitzó, sobre tot els més alts, i girarem a la dreta en arribar al Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte que va néixer a Barcelona l'any 1858 i va morir el 1917, que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. El traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig, on poc després d’agafar-lo acabarem la cursa. Un apunt curiós, parlant de tot: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria.

I en el passeig, a l’alçada un edifici singular que s’anomena l’Illa de la Llum, un immoble de pisos d'alt estànding que tot i ser ultramodern té l’aspecte d’haver patit un bombardeig (coses de l'arquitectura d'avantguarda), haurem arribat al Km 10.

En fer-ho, creuarem la meta feliços, més encara del que ho estavem abans de començar, perquè haurem fet, segur, una bona marca . Deixeu-me ser una mica malèvol: no en debades, la cursa és tota en baixada, i el desnivell, des de la sortida fins l'arribada, és de 80 metres. Si fa o no fa, la mateixa altura de l’edifici de l’Illa de la Llum.

Aquest final no m’ha sortit gaire poètic. Ho sé. Per mirar d'arreglar-ho, afegeixo: al nostre costat, el mar.

                                  ---------o---------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: https://www.dir.cat/cursa-barcelona/Home.aspx