17.11.18

FISONOMIA DE LA JEAN BOUIN OPEN'2018 i PETITA HISTÒRIA DE LA PROVA

Km 0 a l’1

La sortida de la Jean Bouin Open a l’Avinguda Rius i Taulet -un alcalde de Barcelona del segle XIX-, al costat de la Font Màgica de Montjuïc i les Quatre Barres, és en un lloc emblemàtic pel que fa a la cosa aquesta del córrer. A més a més de la que farem, en el seu entorn hi comencen o passen un munt de curses, i a la dreta, en un parterre, hi veurem el monòlit en honor de Ramon Oliu, l'artífex i creador de la marató de Barcelona.

Per l'avinguda anirem a buscar el carrer de Lleida tot passant per davant de l'Escola Verdaguer a l'esquerra, un edifici que va ser les oficines de la Exposició del 29, que té uns bonics esgrafiats a la façana.

El carrer Lleida, per on baixarem, és un dels fonamentals del Poble Sec. Un nucli que, tot i el nom que li van posar, no va ser mai un poble de l'entorn de Barcelona sinó un barri obrer de la ciutat en els segles XIX i XX.

En arribar al carrer Tamarit, el nom del qual correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, deixarem la mica de Lleida que haurem fet i el baixarem fins l'Avinguda del Paral·lel.

Creuarem el Paral•lel, un carrer que Ildefons Cerdà el va fer més ample del normal, i anirem a petar al començament d'Entença. (Potser, visionari com era, en Cerdà va preveure fa cent cinquanta anys que faria falta que el Paral·lel fos ample perquè hi passaríem corrent milers de corredors i corredores).

Al xamfrà dret de davant nostre, en Ferran Adrià hi ha posat un bar de tapes, el Tickets, i un altre de copes, el 41. El de tapes és un local "gamberro" i sense pretensions com diu el mateix Adrià, però costa al voltant de 80 euros per barba un tast (tot i que el preu  és pura anècdota; si costés més -com passa a les curses- tampoc s'hi cabria: has de fer la reserva 3 mesos abans per anar-hi)

En front, a la cantonada amb Floridablanca, hi veurem La Casa dels Cargols. Una llegenda diu que un buscador de cargols es va trobar un tresor en una cova, i en fer-se fer aquesta casa amb els diners que va obtenir, va voler que estigués ornamentada d'animalons com els que que cercava. N'hi ha a les cornises, al suports del balcons, a les baranes...per tot arreu.

Pujarem pel carrer d'Entença -qui fou capità dels Almogàvers en el segle XIV- i en arribar a la Gran Via, haurem fet el Km 1.
----------------------------------------------------------------------------------------------------

Nota: A banda del que hi ha d'interessant  en el recorregut de la Jean Bouin (el que a mi em sembla interessant vull dir), m’ha semblat adient afegir, en forma d’annexos en cada quilòmetre, unes breus pinzellades sobre la seva història.

Annex nº 1

Origen de la Jean Bouin

El primer que probablement interessi saber és quins són els orígens. ¿Per què se li va posar Jean Bouin a aquesta cursa atlètica que es va crear l’any 1920 a Barcelona? (Em refereixo a la prova per a atletes federats perquè la Open és va fer per primera vegada l’any 1979)

Pel que he llegit alguna vegada, no em sembla que Jean Bouin, nascut a Marsella, tingués cap relació amb Catalunya. Crec que la raó està en que es va voler posar-li el seu nom a la cursa per tal d’honorar a un atleta mític d’aquella època.

Mític per diverses raons: Jean Bouin havia estat recordman mundial de 3.000 i 10.000 metres; medalla de plata dels 5.000 als Jocs Olímpics d'Estocolm de 1912; guanyador tres vegades seguides, el 1911, 1912 i 1913 el Cross de les Nacions. I molt especialment, perquè va morir tràgicament l’any 1914 durant la primera Guerra Mundial, quan, víctima d’un error, el van matar els seus propis companys de l’exercit francès en un foc creuat.

El mite no va saber mai, doncs, d'aquesta cursa amb el seu nom, perquè la prova es va començar a celebrar el 1920, sis anys després de la seva mort.


                            Jean Bouin

----------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 1 al 2

Girarem a la dreta per Entença en arribar a la Gran Via per fer-ne uns dos quilòmetres i mig. Fins ara haurem estat atapeïts, però la cursa s’esponjarà en aquesta via –la més llarga de la ciutat, per cert - i es podrà començar a córrer de veritat.

Passarem per davant d’uns edificis magnífics, com el de la Casa de La Lactància i la Casa Golferichs, a la nostra esquerra. El primer, modernista, de principis del segle XX, va ser en els seus orígens un lloc destinat a l’alletament dels nadons de mares sense recursos. Curiosament, ara és una residència d’avis. I el segon, construït també en aquella època, va ser la residència d’un burgés que tenia molts quartos, més tard un col•legi de monges i ara és un actiu centre cívic. Acull entre altres activitats, una dedicada a la fotografia que duu el nom de Català Roca, un fotògraf de referència del segle passat.

També, a la recerca del Km 2 creuarem els carrers de l’Esquerra de l’Eixample perpendiculars a la Gran Via , el més ample el d’Urgell, que honora a aquell compte del segle XIV a qui anomenaven “El dissortat” perquè va tenir la mala sort de perdre una baralla amb Ferran d’Antequera i no el varen escollir com a monarca. El carrer d’Urgell és el més ample de tots, 30 metres en lloc dels 20 dels demès, i encara ho hagués estat més perquè Cerdà el va projectar de 50.

A propòsit dels canvis que es van fer a l’Eixample sobre el disseny d’en Cerdà, aquest del carrer Urgell és un dels menys importants: es conegut que el seu projecte era de que només hi haurien cases en dos costats de totes i cadascuna de les  illes  octogonals, deixant un espai interior obert per a que fos una zona verda d’ús públic. Ha, ha. Les seves propostes, pel que diuen els cronistes de l’època (finals del segle XIX, primeries del XX) , van ser canviades amb rapidesa per l’especulació. Les illes van ser tancades i encara sort que del projecte original en va quedar el traçat dels carrers.

Més endavant del carrer d’Urgell (Urgel durant la dictadura), passarem a tocar una botiga centenària, que hi és des de 1906: Ca l’Escribà, un dels millors pastissers de Barcelona. Pel que fa als croissants, sense discussió per a mi. Especialment des que fa un temps en tenen un anomenat “Time Out”, que el fan amb nata líquida en lloc d’aigua. No segueixo, que ara no és hora. A l’alçada de l’establiment ens hem de trobar el senyal del Km 2.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 2

Primera Jean Bouin de la història

La primera vegada que es va celebrar va ser l’1 de febrer de 1920. El recorregut era de 10 quilòmetres, des d'Esplugues a l’avinguda dels Til•lers del Parc de la Ciutadella. La cursa  era per a atletes federats, a qui se’ls hi demanava dades sobre les tres darreres proves realitzades S’hi van inscriure 87 atletes, però a la sortida només n'hi havia 48. Van acabar 45, i el guanyador va ser l’igualadí Rossend Calvet.

La idea de crear la Jean Bouin havia nascut un any abans - el 1919- en la redacció del setmanari El Sport, inspirada pel mateix Rosend Calvet, que era periodista, i dos redactors més. És a dir que en Calvet no va ser únicament el guanyador de la primera cursa; també va ser l’organitzador. Juntament amb dos companys del setmanari, Trabal i Melendez, van convèncer el director de la revista per patrocinar a Barcelona una carrera similar al llavors famós Grand Prix Lemmonier de París. I així va començar tot.


Article aparegut el desembre de 1919 a La Vanguardia anunciant la primera Jean Bouin.

Rossend Calvet va guanyar la primera edició  en 34’10”. Segon va ser Àngel Vidal, amb 10 segons més, i tercer Lluís Fontané, a un minut i dos segons de Calvet. Els dos primers pertanyien al Barça, i el tercer a l'Espanyol.

Rossend Calvet havia estat campió d’Espanya de cros i recordman de 800 i 1.500. Avançat en l’època, va ser el primer atleta de l’Estat en dur claus a les sabatilles. Bon organitzador, va fundar la Federació Catalana d’Atletisme i la secció d’atletisme del Barça.

Rossend Calvet i Mata. Vencedor de la primera Jean Bouin. Any 1920

Durant la guerra, Rossend Calvet va assumir les funcions de president del FC Barcelona al front d’una comissió gestora, en ser afusellat el president Sunyol l’any 1936. L’equip de futbol va fer una gira per Amèrica l’any 1937 -no hi havia lliga a Espanya degut a la guerra- i en Calvet va dipositar en un banc de París els beneficis obtinguts (460.000 pessetes). Els diners van restar segurs durant la confrontació, i van permetre que el club sobrevisqués després.

Certament, en Rossend Calvet va ser un personatge crucial en una època molt difícil. Durant la guerra, una bomba va destruir la seu social del F. C Barcelona, i quan el desànim s’havia instal•lat en el club pel que havia succeït, va convèncer tothom de fer front a la situació i seguir endavant. Esperit forjat en l’atletisme? Segurament que sí.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 2 al 3

Sempre em sembla, escrivint qualsevol Fisonomia d’una cursa, que els noms dels carrers pels quals passem ens diuen alguna cosa sobre els llocs per on trepitgem. Sovint no tenen res a veure-hi, però avui, en aquesta Jean Bouin, corrent per la Gran Via, anem creuant-ne uns que duen molta càrrega simbòlica: Rocafort, Urgell, Aribau, Balmes, Pau Claris, o la mateixa Gran Via de les Corts Catalanes, en memòria dels parlaments de l’edat mitjana...

Avançarem per la Gran Via i molt aviat trobarem la Universitat. Poc abans, a la nostra dreta haurem passat per davant d’una antiga perruqueria d’homes que hi ha fent xamfrà amb el carrer d’Aribau, la Tonsoria-Barberia Amat. Hi és des de el 1929 i tot sembla encara d’aquella època. Les 10 cadires de fusta i porcellana, la pica, els miralls, els penjadors, l’armari dels estris per enllustrar sabates, tot és evocador i com si el temps no hagués passat . El rètol, però, no és de llavors, i el nom és curiós: “Tonsoria”, que vol dir barberia en llatí. Pel que sé, rau en el fet que l’amo actual, que la va heretar del seu pare, es va voler dedicar a fer de barber després d’haver estat professor de llatí a la Universitat del davant.

Passarem l’edifici històric de la Universitat, acabat de construir el 1882 després de 19 anys d’obres dirigides per Elies Rogent, el seu arquitecte (que un no s’explica com van poder fer l’Eixample si trigaven tant). No hi entrarem, per descomptat, però, així com l’exterior no és res de l’altre món, els espais de dintre són un meravella. l’Escala Noble, el Saló dels Retrats, el Paranimf, el Jardí, que conté plantes dels cinc continents, la Biblioteca, que té més d’un milió de volums...o el Vestíbul, amb les cinc estàtues dels grans pensadors que representen una cultura diferent cadascun d’ells: Sant Isidor, la visigòtica; Averroes, la musulmana; Afons X el Savi, la castellana; Ramon Llull, la catalano-mallorquina; i Joan Lluís Vives, la valenciana. Quasi res!

Una mica més enllà passarem per davant d’un altre antic edifici, el Coliseum, ara un teatre però durant molts anys un cinema, i tot seguit l’Hotel Avenida Palace, que ocupa l’espai d’un altre cine, el Palace Cinema, que hi va ser fins el 1924 per donar pas a un saló de té. I al xamfrà amb el Passeig de Gràcia un altre cinema, aquest en peus, el Comèdia, que ocupa el que va ser un palauet fins a mitjans dels seixanta.

Creuarem el Passeig de Gràcia rodejant la Font monumental. A pocs metres a la nostra esquerra, hi veurem un edifici en el nº 617 de la Gran Via que no ens cridarà l’atenció. No obstant, cal saber que al baixos hi ha, ni més ni menys, la seu central a Espanya de la Gran Lògia Masònica, una institució que resulta curiós que durant el franquisme estigués perseguida, quan, té per finalitat el perfeccionament de l’ésser humà a través de principis humanístics com la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la tolerància.

I a l’alçada del proper carrer, el de Pau Claris, hi hem de veure l’indicador del Km 3

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 3

Primeres Jean Bouin

La Jean Bouin va créixer de manera molt ràpida. Només tres anys després de celebrar-se la primera, ja havia gairebé triplicat el nombre de participants. Per altra banda, introduïen millores cada vegada per tal de fer la prova més atractiva. En la segona edició ja van fer una classificació per equips, que va guanyar el RCD. Espanyol.

Els atletes, i durant molts anys, començaven a Esplugues, passaven per la Diagonal, i pel Passeig de Sant Joan i arribaven al Parc de La Ciutadella. En el 1924 els organitzadors van haver de traslladar la seva meta uns metres més amunt, al Passeig de Sant Joan, passat l’Arc de Triomf, perquè el públic, de tant que n’hi havia, destrossava el Parc de la Ciutadella.

                     Arribada de l'any 1924

L'atletisme, de la mà de la Jean Bouin, va començar a ser un esport molt practicat a partir dels anys 30. Tenia una notable difusió per part dels mitjans de difusió, i en certa manera rivalitzava amb altres esports com el ciclisme i el futbol.

Fins i tot, els poetes de l’època dedicaven versos al atletes que corrien la prova. Com aquest de Joaquim Nubiola, inefable, que es va publicar a la portada del Mundo Deportivo del 14 de desembre de 1930 (És molt naïf, però em sembla que és una mostra del que significava la Jean Bouin):

Ha sonat el tret amic
Llanceu-vos amb tota l’ánima
l’asfalt és un repic de peus
i vos marxeu cara al aire
El company que tens al costat
fa dos metres a cada gambada
Vos, amic, aneu seguint
clar respir,
boca tancada.
No feu cas pas dels crits
ni dels cotxes que passen i passen.
Vos, amic, feu el vostre fet
seguiu avant, amunt i enlaire
acompassant el vostre pas
bracejant la vostra espatlla.
Si quedeu sol aneu seguint
fins a baix hi ha temps encara
lluiteu!, company, lluiteu!
Ara que el camí s’allargaça
Falta ja poc. No desmaieu.
Ànim! Seguiu la passa.
La gent que teniu al voltant
no sap no sap fer el feu vos ara.
Amic, falta ja poc!
S’apropa ja l’arribada.
Us sentiu fort, dieu?
allargasseu la passa.
Ja n’heu passat un!
i ara un altre,
aquells dos que eren al davant
ja els teniu. Avanceu ara
I veieu, gireu-vos
ara ja qui sap on paren.
Amic: depressa.
esteu arribant
lliteu, company, lluiteu!
allargasseu la passa
Comencen ja l’esprint
mireu la gent a banda i banda
Us aplaudeix!
forceu encara
ara tot el que podeu
a passar la ratlla.
Bé, molt bé, amic
us heu portat com esperava
i ara, amic, lluiteu, lluiteu!
fins a una altra vegada.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 3 al 4

A la meitat d’aquest quilòmetre, ens trobarem, al bell mig de la Gran Via, l’escultura de la deessa Diana. Que no s’estranyi ningú perquè la vegi vestida: l’escultor la va haver de tapar amb una túnica perquè la moral de les forces dominants fa noranta anys no va admetre que anés despullada. I menys encara estant on està, davant de l’Hotel Ritz, el més luxós de Barcelona en aquell època, el primer de 5 estrelles que hi va haver a la ciutat.

Una mica més enllà de la Gran Via creuarem els carrers de Girona i Bailén, el lloc on va ser atropellat Antoni Gaudí l’any 1926 per un tramvia. Es va donar la circumstància que ningú no va reconèixer al genial arquitecte fins que el van dur a l’hospital. Anava molt mal vestit i el van confondre amb un rodamón. Va morir al cap de tres dies.

Un apunt: Quan Gaudí va acabar la carrera, el director de l’escola d’Arquitectura, Elies Rogent –l’arquitecte de la Universitat per davant de la qual hem passat fa un moment- va dir en el moment de lliurar-li el títol: “Qui sap si hem donat un títol a un boig o a un geni. El temps ho dirà”.

Abandonarem la Gran Via -l’avinguda més llarga de la ciutat, amb dos passejos molt poc utilitzats i unes voreres estretes que tampoc conviden gaire a passar-hi- quan arribem a la Plaça de Tetuán. Una plaça que tampoc és gaire utilitzada. Hi ha al bell mig una escultura realitzada per Josep Llimona dedicada al Doctor Robert, un alcalde de Barcelona del segle XIX molt estimat per les classes populars. El monument estava a la plaça Universitat, però en acabar la guerra van retirar-lo i el van amagar en un magatzem fins que, en democràcia, el van col•locar on està ara. També hi ha, des de 1922 la Font de la Sardana, de Frederic Marés.

A la plaça no hi va la gent, tot i que és una de les més grans de l’Eixample, probablement perquè per arribar-s’hi s’ha de creuar un notable entramat viari. La deixarem girant a la dreta pel Passeig de Sant Joan, i a l’esquerra hi veurem la residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.

Baixant pel passeig veurem al fons l’Arc de Triomf. Potser, si hagués quallat la proposta que va fer un enginyer francès, de nom Gustave Eiffel, als organitzadors de l’Exposició de 1888 que s’havia de celebrar a l’indret, el que hi veuríem seria la Torre Eiffel. És diu que no va ser acceptat el projecte perquè van trobar la torre de ferro massa extravagant.

No hi pensem més, en trobar Ausiàs March girarem a la dreta i hi veurem tot seguit el senyal del 
Km 4

Abans del gir, al Passeig de Sant Joan hi havia fa anys un d'aquest cinemes que s'han enderrocat (aquesta Fisonomia va de cines, ja es veu). Era el Lido, que en els anys seixanta presumia en els seus anuncis de ser "El primer cine de España con pantalla panorámica". Dubto que fos veritat perquè era un cine de barri de programa doble amb pel·lícules com Barreras de orgullo i La esposa del embajador, però ja se sap que la publicitat sovint exagera. A l'altra banda del passeig, a la nostra esquerra, hi ha la Granja Lido, que recorda el nom del cinema.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 4

Evolució dels primers anys de la Jean Bouin

Al setmanari “El Sport'”, que va patrocinar i organitzar les dues primeres proves, el van seguir altres cinc diaris o setmanaris, fins que El Mundo Deportivo se’n va fer càrrec l’any 1941.

A les primeres proves només hi participaven atletes catalans. Va ser a partir de 1930 quan van començar a venir de la resta d’Espanya. (L’any 1933, a més a més, es va celebrar una prova de marxa).

A mitjans dels anys 30, la Jean Bouin emulava el Grand Prix Lemonnier (Versalles-Paris), avantatjant-lo amb nombre de participants: al voltant de 460 contra 340 la prova francesa

Durant els anys 1940 al 1945, la Jean Bouin va haver de canviar el nom per imposició. En els primers anys de la dictadura no estava permès l’us de noms estrangers en cap esdeveniment i es va haver d'anomenar Gran Premio Año Nuevo. (En aquella època se celebrava l'1 de gener).

La prova es va anar convertint en una competició esportiva de referència per a atletes federats. El 1946 va esdevenir internacional i va tenir el seu primer vencedor estranger, el francès Raphael Pujazon.


              El francés Pujazon, entrant vencedor l'any 1946

Cal dir que des de 1947, any en el qual van començar a fer-se curses de cadets i de dones, es van anar celebrant proves de diferents categories, i a finals del anys cinquanta eren en total més de mil els atletes els que hi prenien part.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 4 al 5

Passat el Km 4 haurem enfilat per Ausias March, el carrer en honor d'un dels més insignes poetes de llengua catalana (qui no recorda el poema “Veles e Vents” musicat per Raimon?), per fer-ne uns tres-cents metres fins a Bruc, que ens recordarà la Guerra del Francès i el Timbaler, aquell nen que en fer redoblar el seu tambor a prop de Montserrat, va fer fugir, espantats, als soldats francesos

No sé si, embalats com anirem, ens fixarem amb els edificis del carrer d’Ausias March, però el cert és que esta farcit de cases modernistes o noucentistes (que un, obtús en la matèria com jo no sap distingir mai gaire), habitatges que foren de gent benestant, ocupats ara per oficines d’empreses; veïns, pocs. Baixarem cent metres de Bruc, fins la Ronda de Sant Pere, que l'agafarem contra direcció -avui tindrem permís- per anar a buscar el Passeig de Sant Joan tot passant per davant del monument a Rafael de Casanova, l'insigne conseller en cap que ha restat com un símbol de la derrota de l'11 de setembre de 1714.

Al final de la Ronda, en trobar el Passeig de Sant Joan, si mirem a la dreta veurem un altre monument, aquest dedicat a Lluís Companys, amb una escultura que representa una noia que li va escriure un poema quan estava empresonat per haver proclamat l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934. Girarem a la dreta per agafar el passeig i passar per sota -caldrà contindre l'emoció- de l'imponent Arc de Triomf -poca broma!- per seguir pel Passeig de Lluís Companys avall, tot recordant que la zona va ser la porta d’entrada de la gran Exposició Universal del 1888.

I en un no res haurem fet el Km 5, la meitat de la cursa. Uns participants hauran arribat a la meta (els que facin el circuit curt, una novetat d'enguany) i uns altres miraran el crono i faran càlculs. Compte, però: la segona part és més dureta que la primera.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 5

La Jean Bouin a partir de la meitat del segle XX

Durant els anys cinquanta i seixanta la rivalitat entre els atletes del FC Barcelona i l’Espanyol va ser molt aferrissada. La competència entre els dels dos clubs havia estat ja patent des de la primera de l’any 20, però en els anys de la meitat del segle XX va ser extremadament forta, fent saltar espurnes més d’una vegada.

Grans figures de l'atletisme han guanyat la prova. Des de Mariano Haro fins a Tadesse, passant per Antonio Amoros, que ho va fer tres vegades. Però de entre tots, destaca Gregorio Rojo, una glòria de l’atletisme a casa nostra, que la va guanyar sis cops.

Antonio Amorós (412), i Gregorio Rojo (411) encapçalant la Jean Bouin de 1954


El recorregut Esplugues – Arc de Triomf, de 10 kms, va ser el circuit de la prova durant molts anys. Fins que els problemes de circulació que generava en el seu pas per la Diagonal van fer que es busquessin altres circuits.

La Jean Bouin és la degana de les proves atlètiques a Espanya (en segon lloc figura la cursa de la Gimnàstica de Ulia, a Sant Sebastià). La prova ha deixat de disputar-se en cinc ocasions: no n'hi va haver el 1937, 1938 i 1939 per culpa de la Guerra Civil; tampoc es va celebrar el 1955 per problemes organitzatius, i el 1967 per no poder disposar de l'arribada al Salón de San Juan (actual Passeig de Lluis Companys) per la construcció d'un pàrquing.

Els primers anys se celebrava l'1 de gener. A finals dels cinquanta va passar a celebrar-se el desembre, i des de 1993, a finals de novembre.

Prestigiosos atletes -alguns d’ells campions olímpics i del món- han participat en la Jean Bouin. No tots, però, malgrat intentar-ho, han resultat vencedors. Mites com el francès Alain Mimoun, or olímpic en marató l'any 1956 va quedar sisè el 1958; o Fermín Cacho, que va haver retirar-se per una lipotímia l'any següent del seu or olímpic del 92. Tampoc van poder vencer campions de la talla de Martin Fiz o Abel Anton.

En els anys 1970 i 1971 la Jean Bouin es va disputar amb la sortida i arribada al costat del monument a Colom, en un circuit que envoltava el parc de la Ciutadella. El recorregut, de gairebé 7 km era menor que el de sempre, i no va agradar. A partir de 1972 es fa a Montjuïc.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 5 al 6

Baixant pel Passeig de Lluís Companys estarem en plena Ciutat Vella, en el barri anomenat de Sant Pere, Santa Caterina, i la Ribera, tots ells nuclis de la Barcelona medieval que copsarem a la nostra dreta. A l'esquerra, a l’altra banda del passeig, el monumental edifici del Palau de Justícia edificat a les primeries del segle passat, tan ple d’ornaments que no es veuen, un dels quals un grup escultòric que representa Moisés i les Taules de la Llei.

Quan al cap d’avall trobem el Passeig de Pujades, un nom per honorar a un poeta del segle XVII i no pas perquè faci pujada (disculpeu l’acudit), en farem un petit tros. Ho farem vorejant el magnífic Museu de Zoologia -un restaurant durant l’Exposició del 1888 que s'anomenava popularment El Castell de Tres Dragons – i enllaçant amb el Passeig Picasso, a la nostra esquerra, per on baixarem.

Flanquejant a la dreta els Porxos d’en Fontseré, uns edificis d’habitatges pràcticament idèntics a uns altres que hi ha a la Rue Rivoli de Paris, i a l’esquerra el Parc de la Ciutadella amb els centenaris Hivernacle, Museu de Geologia i Umbracle (juntament amb el Museu de Zoologia són dels pocs edificis de l’Exposició de 1888 que queden en peus ), arribarem a l’avinguda del Marquès de l’Argentera. De passada, veurem a l’esquerra l’Homenatge a Picasso que va fer Antoni Tapies el 1981 per commemorar el naixement del pintor malagueny: una mena de gàbia amb un mirall, un sofà i un armari a dins, damunt dels quals regalima aigua constantment. Una escultura que dubto que algú entengui que vol dir, tot i que sempre hi ha gent mirant a veure si en treuen l’entrellat.

I al girar al cap d’ avall per enfilar a la dreta l’avinguda del Marquès de l’Argentera, ens trobarem l’Estació de França (el lloc davant del qual comença i acaba la Cursa de Bombers), i el senyal del Km 6.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 6

Les dones i la Jean Bouin

Les dones no van començar a córrer la Jean Bouin fins el 1947. Ho van fer des d'aquell any fins el 1953 desafiant les autoritats esportives del franquisme que prohibien la pràctica de l'atletisme a les dones (la Sección Femenina del Movimiento el considerava impròpi per a elles). I van haver de deixar de fer-ho durant els anys 1954 al 1962.

La primera cursa la va guanyar Maria Victor de l'Espanyol. Tenia 22 anys; l’havia inscrit el seu germà i havia entrenat només un dia. Més tard ho faria en quatre ocasions més. En total cinc vegades seguides: 1947, 1948, 1949, 1950 i 1951.
 Maria Victor entrant vencedora en una de les cinc vegades que ho va fer

La distància que van recórrer les dones els primers anys va ser únicament de 500 metres: des de la cantonada del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació fins l’Arc de Triomf. (Curiosament, tot i que no tan acusada com llavors, encara es manté una diferència de la distància que recorren els participants en les categories masculina i femenina de totes les proves, excepte en la de Benjamins i la Open. En l'actualitat, en la prova d'atletes federats sèniors, els homes corren 10.000 metres i les dones 6.550).

La reina de la Jean Bouin és Encarna Escudero, vencedora, ni més ni menys, que en set ocasions. Els anys 1974, 75, 76, 77, 78, 79, i 81.


                        Encarna Escudero

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 6 al 7

Aquest tram el farem en línia recta (i plana) per un carrer que duu tres noms: Avinguda Marques d’Argentera (el noble que va finançar l’Estació de França, davant de la qual estarem ara), el Passeig d’Isabel II (una reina d’Espanya del segle XIX) i el Passeig de Colom (aquell navegant que s’honora perquè va descobrir Amèrica tot i que se sap que el víkings ja hi havien arribat abans que ell).

En arribar -nosaltres- al final de l’avinguda creuarem el Pla de Palau. L’espai que trepitjarem en aquest punt és un lloc amb molta història: en el segle XIV va ser un mercat d’importadors i revenedors dels productes que arribaven en vaixells (s’aixoplugaven sota els Porxos d’en Xifré que encara hi són, a la nostra esquerra. Més tard hi va haver un edifici per cobrar impostos; després la Llotja (que encara hi és també, i fins el 1994 va ser la Borsa de Barcelona) i l’Hala dels Draps, una porxada per comerciar que es va convertit en un Palau Reial (d’aquí li ve el nom al Pla) que va ser destruït per un incendi. I també, el lloc se’l coneixia per “la quinta forca”. Perquè? Perquè el Pla de Palau era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca.

Vist to això, creuarem el Pla de Palau a pas viu i seguirem pel Passeig d’Isabel II, una reina d’Espanya (ara ve una mica de safareig) a qui van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills que oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen, repeteixo, els pares de tots ells eren els seus amants.

Enllaçarem amb el Passeig de Colom, a l’esquerra del qual hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Una curiositat: se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta.

Al costat dret tindrem l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula “Todo sobre mi madre”. També, a la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que diuen que té més de 150 anys i que només cuinen per als clients fixos; els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.

Passada la plaça arribarem tot seguit al Km 7, poc abans del Monument a Colom. Aquell senyor, que ara, a dalt d’una cúpula, ens indicarà amb el seu dit de més de mig metre per on no hem de seguir. Li farem cas perquè si no ho féssim aniríem a parar al mar i hem d'anar cap a la dreta, a buscar el Paral•lel. (Des que es va inaugurar el monument, l'any 1888, es manté la controvèrsia de si el dit de Colom senyala Amèrica perquè sembla ser que o fa cap a l'illa de Mallorca).

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 7

La Jean Boun i els discapacitats

La Jean Bouin va ser la primera cursa atlètica a Espanya que va incorporar una prova per a discapacitats en cadira de rodes. Ho va fer l’any 1978 i la va guanyar el valencià José Solaz.

La cursa, que té un recorregut de 4.650 metres, ha estat guanyada onze vegades pel paralímpic d’Osona, Roger Puigbó, quatre de les quals consecutives, els anys 2007, 2008, 2009 i 2010.

Tanmateix, en el 2005 en va crear una altra per a corredors als quals se’ls hi ha trasplantat algun òrgan, que corren 1.050 metres.


            Sortida dels atletes en cadira de rodes. Any 1979

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 7 al 8

Passarem per sota del Colom i connectarem amb l’avinguda de Josep Carner, continuació del passeig per on veníem. Tindrem a la nostra dreta l’edifici medieval de les Drassanes, reconvertit l'any 1936 en Museu Marítim.

El Paral•lel el trobarem tot seguit, en arribar a la Plaça de les Drassanes , aquella rotonda tan lletja - de plaça no en té res- amb una mena de volcà apagat al mig. També se li diu "la Plaça de la Carbonera". No és casual: en aquest indret hi havia fa cent cinquanta anys una industria de carbó. Es va voler fer una al•legoria a l'urbanitzar l'espai per recordar-ho simulant una mena de muntanya de carbó fumejant. (Inicialment, un mecanisme desprenia vapor d'aigua, que és va abandonar per insalubre). Com sigui, amb fum o sense, molt lluït no ha resultat.

Pujarem pel Paral•lel, un carrer que fa vuitanta o noranta anys era -segons diuen- una mena de Broadway, però ara, i més a aquesta hora del mati, no hi haurà més xivarri que el que fem nosaltres. I tampoc, perquè a aquestes alçades de la pel•lícula, després de set quilòmetres de cursa, ja no parla ningú.

A la dreta tindrem el tros que es conserva del que fou la Muralla de la ciutat i una de les sortides i entrades, la Porta de Santa Madrona. I a l’esquerra, una mica més amunt, les Tres Xemeneies, reducte de La Canadenca, l’empresa que subministrava electricitat, famosa per una vaga a les primeries del segle passat que va significar la reducció de les jornades de treball a 8 hores. Un lloc on comença i acaba la Cursa del barri del Poble Sec al juliol.

Paral•lel amunt (no puja gaire però es posa de manifest el que dèiem: que el final de la cursa és més dur que el principi) passarem la zona de més vida del Paral•lel ara, però sobre tot durant la primera meitat del segle passat, quan estava farcit de teatres, cabarets i cafés-concert.

Queden en aquest tram, dels tretze que hi havia llavors en aquest carrer, el teatre Apolo, el Victòria i el renovat Molino a la nostra esquerra (una mica més enllà del qual haurem fet el Km 8) , i un altre de nou a la dreta -l’Arteria- que ocupa l’espai de la sala Scenic (abans Studio 54 i molts anys enrere el Gran Teatro Español).

A propòsit del lloc per on estem passant, una anècdota: al costat mateix del teatre Victoria, en els “feliços anys vint” del segle XX, hi havia un famós local que sempre estava ple d’obrers, anarquistes i llibertaris: el Bar La Tranquilidad. Al contrari del que podria suposar-se pel seu nom, els aldarulls i les baralles eren constants. Però, curiosament, el 19 de juliol de 1936, l’endemà de la rebel•lió feixista contra la República, La Tranquilidad es va convertir durant un dia en un hospital improvisat per curar els sindicalistes ferits en la resistència. Actualment, el local l’ocupa una botiga del Bazar El Regalo.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Annex nº 8

La Jean Bouin i la promoció de l’atletisme

La Jean Bouin ha estat sempre el marc on han despuntat, de molt jovenets, els millors atletes de fons i mig fons de Catalunya.Tomàs Barris, per exemple, considerat per molts el millor atleta català de tots els temps, la va guanyar l'any 1948 com a escolar. Era la segona vegada que hi participava. Un any abans va quedar cinquè. En aquella cursa, i segons llegeixo en un llibre biogràfic seu, l'equipament que duia no tenia res a veure amb les sofisticades peces de roba esportiva actuals: "una samarreta blanca i uns calçotets, que la seva mare havia cosit per la bragueta".


     Tomàs Barris arribant a meta en categoria escolar. Any 1948

Carme Valero, una atleta mítica de Sabadell que va ser campiona del món de cros dues vegades consecutives (1976 i 1977), també hi va participar l’any 1968 quan tenia 13 anys. Era la seva primera competició i no tenia fitxa federativa. Per fer-ho, li van dir que corregués amb la d’una altra nena que estava malalta que es deia Teodora Rodriguez. La Valero explica que va passar-se la nit abans de la prova sense dormir, preocupada per si li preguntaven com es deia i s’equivocava. No ho van fer, tot i que va guanyar una copa perquè va quedar novena. Al cap de quatre anys va guanyar la Jean Bouin absoluta de dones, i setze anys més tard, el 1986, va tornar a vèncer.

Un altre exemple de precocitat va ser la de Reyes Estevez: va guanyar la Jean Bouin en categoria aleví i en promeses.
     Reyes Estevez entrant vencedor de la prova d'alevins el 1986.

--------------------------------------------------------------------------------------------------
Km 8 al 9

Tot i que d’un altre estil als locals del segle passat, al Paral•lel hi ha llocs curiosos i carismàtics. Un d’ells, a la nostra dreta, passat l’indicador del Km 8, el Paddock Motard Bar Bcn. El seu amo, que respon per “Toni el Bayeta”, el va obrir el 1992 per a que fos un punt de trobada de tots els aficionats a les motos. La va encertar. El lloc és una mena de temple dels moters, i quan retransmeten el Mundial GP no hi cap ni una agulla. Organitzen activitats relacionades amb el motociclisme que anuncien mitjançant una “Hoja Paddockial” i varen crear una penya fa uns anys per recaptar fons per a causes benèfiques. I no són uns aficionats qualsevol: alguns clients del bar, i el mateix Toni, han participat en proves com les 24 hores de Montmeló i fins i tot en el Dakar.

A l’esquerra, i durant l’anterior quilòmetre i aquest, ens farà costat el barri del Poble Sec. Com que el tindrem tan a prop (a l’arribar al final de la cursa en el proper quilòmetre hi entrarem) val la pena dir-ne alguna cosa.

Els entesos no es posen d’acord amb l’origen del nom. Uns diuen que és per la manca d’aigua que hi havia quan es va urbanitzar a la meitat del segle XIX, altres per les poques fonts del barri, uns altres més asseguren que els terrenys humits a tocar del mar feien insalubre la zona propera, i per comparació, el nom de Poble Sec era una benedicció i va fer fortuna. El que és segur és que li volien posar barri de Santa Madrona però no va cuallar

Passarem per davant del començament de carrers del Poble Sec, un dels quals, el del Poeta Cabanyes, té l’honor de ser on hi va néixer en Joan Manuel Serrat, que va dedicar-li una cançó que reflecteix molt bé el caràcter popular i entranyable del barri, la primera estrofa del qual diu:

"El meu carrer és fosc i tort,
té gust de port i nom de poeta.
Estret i brut, fa olor de gent
i té els balcons plens de roba estesa.
El meu carrer no val dos rals:
són cent portals trencats a trossos
i una font on van a abeurar infants
i gats, coloms i gossos".

Ens trobarem a l’esquerra un dels teatres que encara es mantenen, el Condal, inaugurat fa més de cent anys amb el nom d’Onofri, en el 1903, per uns italians, que tenia una capacitat per a 4.000 persones. S’explica que el van fer massa gran i els espectadors de les darrers files i el galliner es queixaven de no poder veure bé com la Chelito es “buscava la puça” i els primers amos es van arruïnar. Va ser també un cinema passada la meitat del segle XX, fins que en els vuitanta es va convertir de nou en teatre. Es diu també que, precisament quan era un cine, i mentre projectaven la pel•lícula Belinda, els espectadors es van espantar perquè la Lola Flores i el Pescailla, que hi eren, cridaven com esfereïts. Uns deien que es barallaven i uns altres que es juraven amor etern.

Deixarem el Paral·lel per agafar el carrer Calabria i pujar-lo fins el de Tamarit. Tot just començar Calabria, a la dreta hi veurem l’entrada dels Jardins del Tres Tombs. Es diu així per recordar una tradició antiga del barri de Sant Antoni on estarem, que consistia en les voltes que feia un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet el duia a beneir per Sant Antoni Abad. Els Jardins ocupen l'espai de Dulces y Galletas Montes SA, una important fàbrica de galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb xocolata, tot un luxe. Potser, en passar per davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser enderrocada fa més de trenta anys.

Una mica més amunt, passat l’Ambulatori del carrer Manso, ens trobarem un altre jardí interior, el de la sindicalista Maria Manonelles, que ocupa l'espai del desaparegut cinema Waldorf, inaugurat l’any 1936 amb el nom de Mistral i la projecció de 3 pel·lícules, i enderrocat el 2002. Com a curiositat, al Waldorf van estrenar l’any 1967 “Nacida libre”, la història d’una lleona que no volia viure en captivitat. El singular del cas és que, per a promoció de la pel·lícula, al vestíbul del cinema hi tenien una petita lleona dintre d’una gàbia.

Girarem a l’esquerra en trobar Tamarit, un bonic nom de carrer que correspon a un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII, i el farem, trobant-nos el Km 9 pel camí,  fins el Paral·lel.

Km 9 al 10
Per Tamarit, just en arribar al Paral·lel, hi veurem la Bodega 1900 de l’Albert Adrià germà del Ferran, i davant el restaurant Tickets, també d’ell. Al xamfrà, la Casa dels Cargols, un immoble de pisos de color rosat on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge construint-la aixi.

Creuarem el Paral·lel i seguirem per Tamarit fins arribar al carrer de Lleida. Emprenyadora pujada, a partir d'ara, si senyor. Al carrer de Lleida ja hi hem estat a la sortida, però ara el farem tirant cap a munt en lloc d’abans que el baixàvem. Si fa una estona que ja ningú diu ni pius, ara encara menys. La clau és aguantar el tipus i esperar a trobar el carrer de Maria Montessori, que tot i que també fa pujada, és una mica més suau. I el trobarem després de passar el carrer de Joaquim Blume, un dels pocs carrers de Barcelona que honora a un esportista, el carrer dels Segons Jocs del Mediterrani i el Palau d’Esports, ara reconvertit en teatre musical, on, precisament, el malaurat gimnasta Blume hi va aconseguir 6 medalles d’or en els Jocs Mediterranis de 1955.

Al cap de munt de Maria Montessori (nom de carrer en honor d'una famosa pedagoga italiana que a les primeries del segle XX proposava mètodes d'ensenyament progressistes) tindrem a l'esquerra l'Arqueològic, un museu que conserva una placa i un pedestal donat per Luci Minici Natal, el primer barceloní que se sap va participar i vencer en els 227ens Jocs Olímpics de l'antiguitat l'any 129 d.C, com a propietari d'una quadriga de cavalls. Deixarem el carrer per baixar pel de la Guàrdia Urbana tot passant per davant del Museu de la Guàrdia Urbana a la nostra dreta (si un dia voleu veure el primer uniforme que utilitzava el Cos en el 1843, o les Harley Davidson de 1929, o les felicitacions de Nadal que repartien el serenos, ja ho sabeu) i anirem a parar de nou, com a la sortida, a l'avinguda de Rius i Taulet. I l’enfilarem per fer els darrers metres de la cursa i entrar a la meta (Km 10), més contents que un gínjol per haver aconseguit, gairebé segur, molt millor temps del que esperàvem.

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Darrer Annex

La primera Jean Bouin Open

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular de finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la referència- va ser un dels que va córrer aquella primera.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.


Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979
Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora. L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".
 

Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt
Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.

Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar; treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.


Antonio Valle

Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una foto abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta de la foto) i uns quanta anys menys que ara, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars.



                                           ----------o----------


Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa:http://jeanbouin.mundodeportivo.com/

30.10.18

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA DE L'AMISTAT'2018

Km 0 a l’1

La sortida de la cursa, com cada any, serà davant del Castell de Montjuïc. Es farà a les 8 del mati de l’1 de novembre, a poc que hagi sortit el sol,  per córrer una de les proves més entranyables de quantes es fan i es desfan a Barcelona. I de les més antigues. Creada pel desaparegut Francesc Mates, un dels bojos pel córrer més actiu de quants he conegut, la primera edició es va celebrar l’any 1981, un dia de Tots Sants, com sempre ha estat. (No cal dir, per cert, la cara de sorpresa dels vianants aquell matí, en veure els 117 guillats que la vàrem córrer).

El lloc de la sortida, l’espai que ara ocupa el Castell de Montjuïc, data de quan al segle XI hi havia un funcionari municipal -el Cap de Guaita- que encenia foc a les nits per a què les barques tinguessin un llum de guia. Més endavant es va construir una Torre de Guaita -que encara és al bell mig del recinte- des d’on s’informava de l’arribada de vaixells i les seves càrregues mitjançant un codi de senyals fets amb banderes que s’hissaven dalt del pal de la torre.


Torre de Guaita de Montjuïc

El Castell, construït al voltant de la Torre de Guaita en el segle XVII, ha estat escenari de negres episodis en diferents moments de la nostra història, des d’ésser el lloc des del qual es bombardejava la ciutat per apaivagar revoltes dels barcelonins contra el Govern Central, fins on va ser afusellat Lluís Companys desprès de la guerra, sense més càrrec que el d’haver estat president de la Generalitat Catalana.
Sap greu començar la fisonomia del recorregut d’una cursa popular -que per definició, com totes, és una festa- fent esment a successos per oblidar, però és inevitable. Encara rai, però, que ara el Castell ha estat retornat a la ciutat (encara que sembli insòlit, l’amo era el Ministeri de Defensa de l’Estat fins fa quatre dies). I encara rai, també, que la fortalesa s’ha convertit en un espai lúdic: fins i tot i fan Cinema a l’Aire Lliure a l’estiu (5 euros l’entrada i 3 la gandula si la vols). Per sort, i des de fa anys, també és un lloc on molta gent hi entrena pels voltants, i on nosaltres, aquest primer dia de novembre, com cada any, l’omplirem de soroll a les vuit del matí com deia.

Baixarem per les rampes de Montjuïc deixant el jardí de Mossèn Cinto Verdaguer a la dreta i el de Joan Brossa a l’esquerra, per anar a parar a l’Avinguda de Miramar pel carrer dels Tarongers. Ara és una zona molt ben urbanitzada i bonica, però s’ha de dir, per als que per raons d’edat no ho sàpiguen (i perquè aquest escrit no vol ser una guia turística) que l’indret, fins no fa pas massa, estava farcit de barraques. L'any 1957 n'hi havien 6.000.


El barraquisme a la muntanya de Montjuïc hi va estar present molts anys.  A pocs metres de la sortida de la cursa, el panorama de l'any 1965 era el de la fotografia

Mossèn Cinto Verdaguer, a qui se li va posar el nom del jardí que trobarem a la nostra dreta de la baixada, va ser, ja se sap, un insigne poeta del segle XIX. I Joan Brossa, un altre poeta desaparegut, contemporani nostre, a qui li agradava ésser catalogat com “agitador cultural” i de qui se’n diuen mil anècdotes. Una d’elles la de que quan va ser convidat pels membres d'una refinada societat a un dels restaurants més de moda de Barcelona per fer-li entrega d’un premi, en veure una carta de plats complicats i de noms inintel•ligibles, va demanar “Porti'm un ou ferrat”.

Anirem a parar, deia, a l’Avinguda de Miramar on, uns tres-cents metres abans d’arribar-hi, haurem fet el primer Km. (No busqueu l’indicador que no n’hi ha. El pressupost de la cursa no dona per a tant).

Km 1 al 2

En arribar a baix, a l’Avinguda Miramar, veurem la Piscina Municipal de Montjuïc gairebé davant nostre. És una instal•lació molt antiga: data de 1929 i durant molts anys va ser la seu del Natació Montjuïc, el club del barri del Poble Sec creat el 1944, fins que va tenir piscina pròpia. Va ser reformada per als Jocs Olímpics del 92 i es va utilitzar, com també per als Campionats del Món de Natació del 2003 i el 2013 per als salts.


Salt de palanca a la Piscina Municipal. Campionats del Món de Natació. Juliol de 2003

Avançarem per l’Avinguda Miramar a l’esquerra, i trobarem tot seguit, a l’esquerra també, l’estació del Funicular de Montjuïc, un entranyable mitja de transport de viatgers que funciona des de fa més de 80 anys, que va des d’aquí al Paral•lel i viceversa. El que subscriu, que quan era petit va anar a l’Escola del Bosc que hi ha en front, l’agafava molt sovint, i pot confirmar que posar-se al costat del conductor per veure com avança el funi dintre del túnel és impagable.

Ara que passem per davant, deixeu-me dir dues paraules sobre l’Escola del Bosc de Montjuïc. En tinc un bon record, i quan hi passo a tocar, com aquest dia de la Cursa de l’Amistat, m’afloren vivències. Aquesta va ser la primera gran escola municipal de Barcelona i va néixer amb la intenció d'oferir als nens i nenes un lloc d’estudi on poguessin gaudir d'un entorn saludable. Va ocupar els terrenys d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als jardins del costat. L’entrada a l’escola està a la nostra dreta. Antigament era per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Servia de menjador per a l'escola i de despatx de la direcció (quan t’enviaven a veure al Director, tremolaves). Era una construcció excepcional, però no se sap perquè, va ser derruïda fa uns anys i substituïda per una altra d’estil indefinit.

Aquesta escola, que va ser inaugurada el 1914 inspirada en els moviments pedagògics republicans de fora del país, va tenir com a primera directora a Rosa Sensat, una pedagoga molt reconeguda per l’avançat dels seus mètodes. Un d’ells, per exemple, el de fer classes amb els alumnes i els mestres sota els arbres, al mig del bosc.

Una classe a l’Escola del Bosc de Montjuïc. Data incerta, però d’abans de la guerra del 36

Avançant, a bon pas perquè l’avinguda en aquest tram és plana, passarem per davant de la Fundació Miró, l’edifici de l’arquitecte Sert que conté un important nombre d’obres de Joan Miró, i una mica més endavant, quan haurem enllaçat amb l’Avinguda de l’Estadi, que és la continuació de la de per on veníem, veurem a l’esquerra el Museu Olímpic, un museu que val la pena visitar (un altre moment, ara no) pels objectes curiosos que hi mostra relacionats amb l’esport. I tot seguit, a l’esquerra també, trobarem el monumental Estadi de Montjuïc. Curiosament, el Museu i l'Estadi, un tan a prop de l'altre, duen el nom de dos personatges força antagònics: el primer el de Samaranch, i el segon el del president màrtir Lluís Companys. Però no entrem en més consideracions...que ara estem per una altra cosa.

De l'Estadi, veurem en primer terme el Peveter que va ser miraculosament encès per una fletxa el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92. Vosaltres no hi penseu quan passem per aquí –el punt on haurem fet el segon Km- , però permeteu-me una malvolença: hi ha gent que diu que la fletxa en qüestió va passar de llarg i no va caure al mig del peveter. Ho va fer, diuen, al mig de l’avinguda per on correrem nosaltres, en una zona de seguretat habilitada a propòsit. Afirmen que els organitzadors tenien un interruptor a punt per a que s’encengués la flama en el moment oportú, entrés o no al peveter. Mal pensats que són alguns!

Km 2 al 3

L’Estadi Lluís Companys de Montjuïc, per davant del qual passarem corrent, és una icona de Barcelona, i s’associa, especialment, amb el Jocs Olímpics del 92. Però en les seves instal•lacions s’hi han fet moltes coses. No és cosa d’enumerar-les ara, en tot cas dir que ha estat, des del terreny on hi ha jugat a futbol l’Espanyol durant dotze anys fins que va acabar el seu camp de Cornellà; el lloc on es van celebrar les proves d’atletisme dels Jocs del Mediterrani de l’any 1955; o on es va celebrar un combat de boxa entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera el 2 de desembre de l'any 1930 -"el match del segle"- que va aplegar 70.000 espectadors segons els diaris de l'endemà.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim  d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en els Jocs Olímpics, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Gairebé cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut.
 
L’atleta Sebastià Junqueras portant l'àmfora amb aigua del mar,
a mode de torxa olímpica, en la inauguració del Jocs del Mediterrani de 1955

Seguirem per l’avinguda, i passat l’Estadi albirarem a l’esquerra el Palau Sant Jordi, una mica lluny, i la Torre Calatrava una mica més a prop. A mi el Palau m’agrada molt, però la torre de comunicacions que li va encarregar la Telefònica a Santiago Calatrava, què voleu que us digui...Hi ha gent que diu que és una meravella; que és un prodigi arquitectònic perquè la seva base és molt petita per la grandària i el pes que té; que l’estructura vol representar una figura agenollada fent una ofrena als déus...Què voleu que us digui...

Veurem també una campana enorme de bronze. La Campana de la Pau (li diuen La Mercè perquè du aquest nom inscrit). És una campana que va ser col•locada aquí, al costat de per on passarem, amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. Va ser regalada per uns alemanys, pesa 6.800 kg (és la més pesada de Catalunya) i duu la paraula "pau" en una vintena de llengües. Davant de la campana hi ha una inscripció: “Perquè l’esperit d’Olímpia plani damunt la humanitat, i la pau i la llibertat esdevinguin perdurables”. No sé si es posarà a tocar quan passem. No ho dic de broma. Sona a les dotze del migdia i a les set de la tarda, però fa uns anys els veïns del Poble Sec van ensordir, tot i que el so és molt bonic, perquè durant uns dies -coses dels automatismes- es posava a tocar a qualsevol hora, especialment a la matinada.


 
Campana de la Pau a Montjuïc

Si mirem a la dreta, veurem el Palau Nacional, també una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí dalt. Ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb Arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats de la Giralda de Sevilla.

Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un reconeixement a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor  Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Seguirem en lleugera baixada passades les Picornell, i a l’esquerra veurem l’edifici de l’Inefc, on es formen els llicenciats en Educació Física. Una altra instal•lació que forma part de l’Anella Olímpica, dissenyada en aquest cas per Ricard Bofill, l’arquitecte barceloní discutit per uns i admirat per altres (en va organitzar una de bona no fa gaire amb un nou edifici a la Barceloneta, l'Hotel Vela), les obres del qual tenen un segell característic; diuen d'un estil neo-eclecticista...que no sé ben bé el que vol dir, però certament, els seus edificis, amb reminiscències de temples grecs, són singulars. Davant de la façana de l'Inefc hi veurem també una escultura de Rosa Serra anomenada Tors Atlètic. Fa patxoca i el nom encaixa amb nosaltres (bé...amb alguns de nosaltres).

Tot seguit arribarem a la Plaça Sant Jordi i haurem fet el tercer Km. Atenció: l’estàtua que hi ha al mig de la plaça no és la de Sant Jordi com tothom es pensa. La del sant està a l’esquerra del nostre pas, a dalt d’un cavall, al costat de la balconada que dóna al Serrahima. Tothom es confon: l’estàtua del mig de l’estany és d’una deessa grega, la Ceres.

Km 3 al 4

Passada la plaça seguirem baixant, ara per l’Avinguda de Ferrer i Guardia, un eminent pedagog que va ser afusellat també al Castell, acusat, sense cap prova, de la Setmana Tràgica de 1909, i passarem per davant de la recreació de la porta de les muralles d’Avila del Poble Espanyol a la dreta.

El Poble Espanyol va ser construït, com tantes coses a Montjuïc, per a l’ Exposició Internacional de 1929. I ja ho sap tothom, alberga diverses façanes de cases, racons, places i carrers de pobles d’Espanya. En total 117 mostres, que volien constituir una síntesi de la seva arquitectura i artesania. La construcció es va realitzar en tretze mesos i, curiosament, l’obra tenia una data de caducitat ja que havia de durar el mateix que l’Exposició, o sigui, sis mesos. He de dir que el recinte a mi no em fa el pes. Quan hi he anat,  m'ha produït una sensació estranya saber que darrera les portes i finestres del edificis no hi ha res. I em venen ganes de dir-li als estrangers que fan fotografies de la façana de l’Ajuntament de Navalcarnero, que és de mentida, que és un decorat. Clar, però, que al guiri en qüestió, segurament li és igual. No sé on he llegit, a propòsit de les copies, que la rèplica del David de Miquel Angel que hi ha en una plaça de Florència, rep moltíssimes més visites que l’original que està en un museu de la mateixa ciutat.

Al passar per davant del Poble Espanyol, compte amb la baixada, que és d’aquelles que convida a deixar-se anar. Compte perquè convé guardar forces, que la pujada que ens espera és de pronòstic reservat.

Baixant, aviat albirarem, a l’esquerra, l’edifici en maó vist del Caixa Fòrum. Ocupa el lloc de la fàbrica de mantes i tovalloles Casaramona (s’ha mantingut el nom del propietari en un rètol d’una de les torres), obra de Puig i Cadafaich del 1913, que té una curiositat: és una de les primeres que es van construir a Barcelona sense xemeneia perquè les màquines funcionaven ja amb electricitat. L’edifici, que va ser un dels primers que es van aixecar a Montjuïc, va ser una caserna de cavalleria de la policia en acabar la guerra, fins que va ser adquirit per La Caixa per convertir-lo en un magnífic centre cultural. Al davant, com podrem veure al passar, hi ha un conjunt arquitectònic de vidre i acer, que l’Isozaki, l’arquitecte japonès del Palau Sant Jordi, diu que són dos arbres. Com que n’és l’autor no li discutirem pas. I menys a aquestes altes hores del mati.


A la dreta, en front del Caixa Fòrum, veurem de reüll el valorat edifici del que fou el Pavelló d’Alemanya per a l’Exposició del 29, obra de Mies Van de Rohe. Una anècdota a propòsit: el pavelló, que segons diuen els experts és un símbol del Moviment Modern i ha inspirat diverses generacions d’arquitectes, va ser desmantellat l’any 30. Encara sort que el barceloní Oriol Bohigas va aconseguir posar-lo de nou en peu fa anys, i des de llavors pot ser admirat, que si no...

El lloc per on estem passant està ple de joies de l’Arquitectura...i també té moltes ressonàncies atlètiques: una mica més endavant, abans d'arribar a
la Font Màgica i les Quatre Barres, hi ha una  placa en un monòlit en honor de Ramon Oliu, el creador de la marató de Barcelona, que l'Ajuntament de la ciutat va col·locar en el seu honor l'any 2013, el dia abans de la marató. Està situada a pocs metres de la sortida i arribada de la primera que es va celebrar l'any 1980, i també de l'actual. Un lloc carismàtic del nostre món. No oblidem que d’aquí sortim i arribem per fer la marató, la mitja, la cursa de la Mercè, la Jean Bouin...

Monòlit en honor de Ramon Oliu

Un apunt: La Font Màgica és, segons les impressions dels estrangers que visiten Barcelona, reflectides a les principals webs mundials de viatges, el lloc preferit de la ciutat. L’espectacle de llum i so els fascina. Més que el Parc Güell o la Sagrada Família, i una de les webs la situa com la segona joia europea per veure sense que costi ni cinc, al darrere del Museu Imperial de la Guerra, a Londres, i al davant de la catedral de Notre Dame, de París.

Nosaltres veurem La Font Màgica sense les cascades d’aigua i les llums de colors, però gaudirem de valent en passar per aquest lloc, en el qual, en arribar-hi, haurem fet el quart Km. Al darrere de La Font Màgica hi veurem quatre columnes que signifiquen les quatre barres, el símbol de Catalunya. No fa gaire que, afortunadament, s’han tornat a posar-se en peu. Situades exactament on ara hi ha La Font, van ser enderrocades abans de l’Exposició del 29 per ordre del dictador Primo de Rivera.

Km 4 al 5

Passada La Font Màgica, l’Avinguda de Ferrer i Guardia per on veníem canvia de nom i passa a ser l'Avinguda Rius i Taulet. El senyor Rius i Taulet va ser alcalde de Barcelona durant l’Exposició Universal de 1888 que es va celebrar a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. Curiosament, a aquell alcalde se l’honora en aquest espai, mentre que el Baró de Viver, que ho va ser en la de 1929 que es va fer aquí a Montjuïc, té una plaça al seu nom a Sant Andreu.

Avançarem doncs per l’avinguda i passarem a tocar el Museu de la Guàrdia Urbana que hi ha al xamfrà amb el carrer del mateix nom, a la nostra dreta. Val la pena visitar-lo algun dia: crida l’atenció el primer uniforme d’un guàrdia urbà, del 1843; les motos Harley que duien el 1929 i l’equipament sencer d’un sereno de fa més de cinquanta anys.

I ja que parlem de serenos, s’hi escau dir-ne una petita cosa per als que no els varen conèixer, ja que van se suprimits fa més de trenta anys. Els serenos i vigilants era un cos que s’encarregaven de l’ordre públic durant les nits, des de les 10 fins a les 5 del matí. Ambdós portaven un llarg bastó acabat en una punta metàl.lica, que servia, a més a més d’arma si feia falta, per avisar que un dels dos acudia, colpejant al terra, després que l’haguessis avisat picant de mans. La missió de l’un i l’altre era molt semblant, i asseguraria que en alguns barris era idèntica. En general, però, el vigilant portava un manyoc de claus per obrir-te la porta de casa teva si te l’havies descuidat, i et donava un llumí (una petita propina era l'usual) per a que no et fotessis de cap. El sereno s’encarregava de les emergències que es poguessin donar, com, per exemple, avisar al metge o a la llevadora, o anar a buscar medicaments a una farmàcia, i era el que tenia més autoritat en cas d’un altercat.... Cada primer de mes passaven pels pisos del barri per recollir una petita aportació dels veïns, i per Nadal, després d’haver-los felicitat amb una targeta de coloraines que els desitjava bones festes, rebien tradicionalment un aguinaldo.

Els serenos foren creats per reial decret el 1834 -tot i que sense institucionalitzar existien des del segle XV- i van desaparèixer l'any 1974... no sé si a rel de l’aparició dels porters automàtics. Un apunt més: segons la cultura popular, el nom de "sereno" venia del fet que a altes hores de la nit era l'únic individu que et podies trobar pels carrers sense estar borratxo.
Targeta de Nadal del sereno. 

Al final de l’Avinguda Rius i Taulet girarem a l’esquerra a l’arribar al carrer Lleida, passant per davant de l’Escola Verdaguer, tot admirant els esgrafiats de la seva façana de color salmó. I per Lleida, més enllà d’un antic quarter de bombers –ara ja no hi són, però en alguna de les curses que passen per aquí, ruixaven amb aigua als participants- enllaçarem amb el carrer Tamarit.

Per Tamarit creuarem el Paral•lel, un carrer que en les primeries dels segle passat hi havia sempre gatzara però ara no, i menys a les hores que hi passarem, i anirem a buscar el carrer Entença.

Just en el número 2 d'Entença, enfront nostre, a la dreta, fent xamfrà amb Tamarit, hi ha un edifici modernista molt peculiar. Li diuen La Casa dels Cargols; no en debades, al passar, podrem veure que, efectivament està plena de cargols per tot arreu. És un edifici de dues cases que van ser construïdes l’any 1895, i segons una llegenda urbana dels veïns, el que els seus ornaments siguin cargols de totes mides i tipus és una mostra de gratitud del propietari, que un dia que va anar al camp a buscar-ne es va trobar una olla plena de monedes d'or. Se las va vendre, i amb els diners es va construir aquestes cases de lloguer i va voler dedicar-les als animalons que l’havien fet ric.

No ens costarà gaire de veure, en passar, que el immoble, que ha estat restaurat, és magnífic. L’escriptor Ignasi Vidal Folch el va descriure en un article: “Les cases del carrer de Entença-Tamarit són esplèndides i tenen un aire alhora ingenu i enigmàtic: els cargols pintats, de pedra, de metall i de terracota, de diverses grandàries, descansen sobre fulles d'enciam, sostenen les balconades, passegen sota el ràfec de la teulada, es mimetitzen en les baranes de forja, en el pom de les portes. També dintre, a la porteria, desfilen per un fris, i en els cristalls esmerilats de les portes que donen pas a l'escala, veiem a uns joves pastorets encantats, noi i noia, amb qui els cargols encimbellats a les altes fulles de la vegetació semblen conversar...”(El País, 23-09-06)

La Casa dels Cargols. Entença-Tamarit

Començarem a pujar el carrer Entença suaument, travessarem els carrers Floridablanca i Sepúlveda del barri de Sant Antoni, i a l’alçada de la Gran Via haurem fet el cinquè Km.

Em sabria greu espantar al personal, però s’ha de dir que a partir d’ara, i fins el final de la cursa, tot serà pujada. S’ha de dir, però, que el carrer Entença no matarà a ningú. La pujada seriosa és a partir de passar per sota de la Diagonal i especialment per la Carretera de Vallvidrera...bé, deixem-ho per a després, no sigui cas que ara que potser algú s’estava engrescant...

Km 5 al 6

No voldria, pel que he posat al final del quilòmetre anterior, que l’haver de començar a pujar a partir d’ara, que estem al començament d’Entença, hagi d’acoquinar a ningú. La pujada d’aquest carrer és molt suau, gairebé imperceptible.

Més endavant ja és una altra cosa. Com deia sempre el mateix creador de la prova, en Francesc Mates, la de l’Amistat "és una cursa concebuda per a corredors i corredores entrenats". S’ha de tenir en compte, no obstant, que ho deia en una època, a les primeries dels anys vuitanta, en la qual començava el primer boom del córrer (abans del d'ara n'hi va haver un altre de boom en aquells anys), i era freqüent veure alguns que s’inscrivien a les curses sense cap mena de condicions i calia alertar-los.

En qualsevol cas, tampoc és qüestió d’obsessionar-se, perquè el Tibidabo no és pas l’Everest. És qüestió d’agafar un ritme adequat –anava a posar còmode- i mantenir-lo

Creuarem, tot pujant (ja hem quedat que suaument), carrers característics de l’Eixample: Diputació, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença...És un plaer fer-ho, a aquestes hores, per un carrer sense vehicles de cap mena, a diferència de la saturació de cotxes i motos en qualsevol moment del dia, i veient com s’aturen a les cruïlles els que arriben perpendiculars a Entença per deixar-nos passar, sense cap clàxon, cap crit, cap enuig. Com és propi; com si els automobilistes, aquest dia, sabessin del cert que estan col•laborant amb una cursa el lema de la qual és l’amistat.


El carrer Entença, que duu el nom d’un cabdill dels almogàvers -els abrandats infants de xoc al servei de la corona aragonesa-catalana del segle XIII- és un carrer que se l’associa, indefectiblement, amb la presó Model. La Model va ser inaugurada el 1908 en un lloc apartat de la Barcelona guapa d'aquella època. No és cap crítica: les presons no les vol ningú a prop, i no era qüestió, fa cent anys, de posar-la al centre de l'Eixample; vull dir de la dreta de l'Eixample. La presó, llavors, quedava com aquell que diu a la quinta forca, en un espai sense urbanitzar i sense cases de veïns, i no molestava ningú. La diferència amb ara és abismal. Si al fer la cursa entréssim en el Túnel del Temps i ens endarreríssim uns quants anys, no sabríem on estem. No únicament aquí, no cal dir-ho, però en aquesta part de la ciutat, la transformació va ser excepcional.

La Model (entrada del carrer Entença)en els anys 20 del segle XX.
Les barraques en primer pla corresponen a l'espai actual dels carrers Mallorca i Provença

 
A mesura que ens aproparem a la presó Model  ens sorprendrà que no s’hagi enderrocat encara, després d’haver llegit tantes vegades als diaris com els polítics asseguren el seu trasllat quan estan a prop les eleccions. Alguns veïns maleeixen la immobiliària que els hi va vendre el pis a prop de La Model fa quinze o vint anys, assegurant-los-hi que el desplaçar-la a un altre lloc era cosa de  quatre dies i que l’espai estava declarat zona verda. Quan es va construir no molestava a ningú, però ara si. I s'accentua l'enuig quan se sap que hi malviuen en pèssimes condicions quatre vegades més presos dels que correspondria. Es diu que ara va de debò i en un parell d’anys seran traslladats a una presó nova i l’espai es convertirà en un complex lúdic. Però alguns veïns, escamats, dubten de l’enderrocament: recorden que fins i tot en Samaranch ho va prometre en la seva campanya per ser Procurador en Cortes fa més de quaranta anys.

 A tot això, i per acabar-ho d'arreglar, al passar  per davant potser tindrem un calfred en recordar que va ser aquí, justament a pocs metres del nostre pas, on van ser executats 43 presos a garrot vil des que va ser inaugurada fa cent anys, el darrer dels quals Salvador Puig Antich l’any 1974.

També, per a que el record no sigui tan macabre, procurarem fer memòria d'alguna cosa menys lúgubre. Com per exemple, que hi van estar tancats, en una època que tots sabem quina va ser, Jordi Pujol, Carod Rovira, Manuel Vázquez Montalbán, Josep Maria Huertas... i tot un reguitzell de lluitadors antifranquistes, de entre els quals, un d’ells, en Lluís Maria Xirinacs, hi va estar a dintre, dues vegades... i a fora, davant de la porta durant gairebé dos anys, entre el 1975 i el 1977.

Al Xiri el recordo com si fos ara, amunt i avall de la vorera del davant de la presó, al carrer Entença, sempre acompanyat de pacifistes com ell. En aquells temps -candidat al premi Novel de la Pau els anys 1975, 1976 i 1977- era com una mena de Messies. Jo treballava a prop de la Model i el veia cada dia. El saludava en passar i a vegades creuàvem algunes paraules. Escoltar-lo era fascinant. En Xirinacs era seguidor d'en Gandhi i dels seus postulats en favor de la no violència. Era conegut per haver fet varies vagues de fam durant els anys seixanta, en ple franquisme, en favor de la llibertat de Catalunya. Essent capellà (el 1990 va deixar de ser-ho) va estar empresonat per les seves idees, i en sortir, va decidir reclamar una amnistia per als presos polítics catalans. Va plantar-se davant de la Model durant un any i nou mesos, dotze hores cada dia, reclamant d’una manera pacífica la llibertat dels que restaven tancats per les seves conviccions polítiques. Finalment, la Llei d’Amnistia es va promulgar i els presos polítics van poder sortir. Xirinacs, que va ser senador per Barcelona en les primeres eleccions de l’any 78 amb més de 500.000 vots -el major nombre de tot l'Estat-, va abandonar la política activa més tard, bastant decebut. Però, fins la seva mort fa uns anys (el seu cos va ser trobat en un bosc, i tot i que en principi s’atribuïa a un suïcidi l’autòpsia va confirmar que havia estat de forma natural), va mantenir sempre un compromís total amb el nacionalisme català.



Xirinacs davant de La Model. 

Aquest tros de la Fisonomia no m'ha sortit gens festiu. Ho sé. Però el paisatge mana. Encara sort que de seguida, passada la presó, haurem fet el sise Km i canviarà la decoració.

Km 6 al 7


Més amunt, en la cruïlla d'Entença amb l’Avinguda Josep Tarradellas, veurem un monument abstracte en memòria de qui va ser el primer president de la Generalitat restaurada després de 40 anys, de qui recordarem sempre la històrica frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”, a la Plaça de Sant Jaume, quan va arribar procedent de l’exili. Una frase d’un altíssim valor simbòlic, pronunciada per un polític carismàtic, que havia estat un dels fundadors d’Esquerra Republicana i havia mantingut viva l’esperança de molts catalans en recuperar els valors democràtics. Una futilesa: també se’l recorda, preocupat per les formes, com a qui obligava a tots els seus col•laboradors, i fins i tot els que s’acostaven a la Generalitat per a qualsevol cosa, a que duguessin corbata.

Enfilats pel carrer Entença amunt, ens acolliran unes agradables voreres, molt ben cuidades i amb varies files d’arbres, a banda i banda de la calçada per on pugem. No cal ser gaire maliciós per pensar, a l’adonar-nos-en, que ens estem acostant a la part alta de la ciutat.

Ens hi estem acostant, però abans d’arribar-hi, passarem pel costat del que fou  la Colònia Castells. La Colònia Castells, que ha estat demolida fa uns anys -no sense problemes de reallotjaments- era un reducte que contrastava amb els pisos del voltant. Una mena d’illa rural en mig d’una de les zones més cares de la ciutat, amb cases petites que tenien jardinets amb rosals, modestes però molt pintoresques. Dataven del segle XIX i foren construïdes per albergar els treballadors d’una fàbrica de vernissos de la Travessera de les Corts. Era un lloc, aquest, que fins quatre dies convidava a passar-hi un diumenge pel mati  per gaudir de la calma. No hi havia transit, només et trobaves amb veïns fent-la petar davant de les casetes, amb gossos i gats, i amb canaris en gàbies a les finestres. Tot a dues passes d’un carrer amb tant de brogit i tan atapeït de cotxes com el d’Entença (excepte avui que l’han alliberat una estona per a nosaltres).


Un carrer de la Colonia Castells fa pocs anys 

S'ha de dir, però,  per a fer esment de tot, que en els últims anys l'estat de la Colònia s'havia deteriorat greument i les famílies malvivien en condicions molt precàries. El 2002 mig miler de veïns de les Corts van presentar una denúncia pels problemes higiènics i de seguretat que, segons ells, afectaven tot el barri. La sensació de perill va augmentar quan el 2004, dues persones van morir en un incendi en l'habitatge que tenien llogat.

I passat aquest vestigi d’una època també passada, arribarem per Entença a la Travessera de Les Corts amb el Col•legi Pare Manyanet al xamfrà de l’esquerra, i en el carrer del damunt, el del Taquígraf Garriga, que era un capellà del segle XIX molt expert en taquigrafia com és de suposar, girarem a l’esquerra per agafar-lo abandonant el d’Entença. I a l’altura del de Constança (bonic nom de carrer) haurem arribat ja al setè Km, encara frescos com una rosa (com les dels jardinets de la Colònia Castells). 

Km 7 al 8

Pel carrer Constança passarem per una mena de túnel per sota de la Diagonal per tal d'evitar-la, tot passant, també per sota i per entremig,  del complex comercial de l'Illa, una superfície comercial de molt èxit, que va ser construïda en el lloc que ocupava antigament l’Hospital de Sant Joan de Déu. Fa anys, en els primeres curses de l’Amistat, és creuava la Diagonal i s’organitzava un concert de clàxons que no us podeu imaginar. La construcció del túnel -qui sap si per a que passéssim els que la correm- va ser una benedicció.

El nom de Constança no sé si està posat en honor d’una reina de Catalunya-Aragó i Sicília durant el segle XIII -que em sembla que si- o en el de la dona d’en Mozart, que també s’ho deia. Com sigui, és bonic. Abans de passar per sota del túnel, haurem vist, a l’esquerra, un conjunt arquitectònic de metall, força simpàtic: una al•legoria al Circ, compost per dos elefants i un pallasso trist. Una mica abstracte però entenedor, fa goig de veure.

Quan s’acaba el túnel i sortim a la llum, el carrer Constança canvia de nom i es converteix en Caravel•la La Niña. No se sap perquè canvia, i a mi em sap greu. No perquè no s’hagin d’honorar els mitjans de transport de Cristòfol Colom, sinó perquè, al meu parer, no feia falta. La Constança reina va ser una bona dona (en Dante ho diu: l'esmenta al Purgatori com "la buona Costanza"), i la muller del genial Amadeus Mozart, la pobra, va patir molt les trapelleries del seu marit, i a més a més, va passar quasi tota la seva vida embarassada dels sis fills que va tenir. I tant l'una com l'altra bé mereixerien un carrer més llarg.

A banda de tot, el carrer Caravel•la La Niña és punyeter: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Per sort, a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys (també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix) perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.

Ricardo Zamora. Li deien “El Diví”. Per a molts, el millor porter del món

Ja que parlem d’antics camps d’esport, també aquí, per on estem corrent, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club. Una pista descoberta, naturalment, d'un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella època, molt més potent que el Barça; gairebé tant com ho era el Joventut.

Acabarem l’Avinguda de Sarrià, haurem fet el vuitè Km i arribarem a la Plaça Prat de la Riva -el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels majors artífexs del ressorgiment del catalanisme en el segle XIX-, passada la qual començarem a pujar -ara ja està clar que pugem- pel Passeig de Sant Joan Bosco, un pedagog que va arribar a sant, que com és sabut té molta relació amb el Tibidabo. No en debades, Dom Bosco, va posar la primera pedra del temple que hi ha al cap de munt de la muntanya on anem.

Km 8 al 9

Pujant pel Passeig de Sant Joan Bosco passarem l’agradable Jardí de Joan Vinyoli a l’esquerra. Un apunt: Joan Vinyoli era un poeta barceloní desaparegut fa uns 25 anys, que recomanava una cosa amb molt de sentit: “Hauríem de trobar la manera de viure cada dia poèticament, és a dir que la poesia impregnés d’alguna manera els nostres actes". I jo afegeixo: i de guilladura; com l’acte que estem fent avui. Perquè ¿qui ens negarà que el travessar Barcelona des de Montjuïc i pujar al Tibidabo corrent, no té una bona dosi de poesia i de bogeria?.

En acabar el Passeig de Sant Joan Bosco (dir-li passeig avui és un eufemisme) arribarem a la Plaça Artós, un lloc que es pot considerar com la porta d’entrada al barri de Sarrià. Un lloc, també, on des de fa anys es reuneixen seguidors de l’Espanyol per celebrar les seves victòries, i a vegades, alguns que ho són de la selecció espanyola de futbol. Aquest diumenge, però, qui hi haurà seran uns voluntaris per donar-nos aigua.

Creuarem Sarrià, ara un barri però anys enrere un poble de deu segles d’història que es va haver d’annexionar por real decreto a Barcelona l’any 1922 - el darrer dels pobles que es van incorporar a la gran urbs - no sense un munt de protestes dels més dotze mil sarrianencs que volien mantenir la seva independència territorial.

Quan Sarrià era un poble (es veu al fons de la fotografia), havia un tren de vapor que hi anava des de la Plaça de Catalunya de Barcelona. El tren al seu pas pel que llavors era la Via Augusta. Any 1905

Travessarem Sarrià pel carrer Major de Sarrià, llarg i costerut –entrenament per a més tard – que és l'eix comercial del barri, amb botigues d'aquelles de tota la vida i petits restaurants: un d'ells, el llegendari Bar Tomàs, que presumeix am raó de cuinar les millors patates braves de Barcelona, passant pel costat de llocs que mantenen l’esperit de vila com l’inefable Teatre del Centre Parroquial on encara fan Els pastorets per Nadal. (Rectifico: fan L'Estel de Natzaret que, segons diuen els de Sarrià, és un text més seriós. No els hi discutirem, sobre tot perquè ja fa més de 100 anys que representen l'obra, en la qual, i com és tradició, els actors són els mateixos veïns). O com la mateixa pastisseria del poble, la Foix, davant de l’església de la Plaça de Sarrià, una mica després d’haver fet el novè Km de la cursa.

Km 9 al 10

L’amo de la Pastisseria Foix que hi ha a la Plaça de Sarrià fou en vida un dels més reconeguts poetes catalans del segle XX: en Josep Vicenç Foix . El qual, tot i que potser no ho recordarem quan passem per davant de l’establiment  –prou feina tindrem – composava poesies com aquella que diu
"És quan dormo que hi veig clar / foll d’una dolça metzina / amb perles a cada mà / visc al cor d’una petxina", a la que hi va posar música i veu en Serrat.

Seguirem amunt per Major de Sarrià, un carrer que des de fa uns cinquanta anys és diu així però que ha tingut molts altres noms (els canvis de noms de carrers és una cosa que és molt freqüent a casa nostra, que resulta fins i tot divertida). El carrer per on estem pujant, s’ha dit, al llarg de la història, Sarrià, Caputxins, Catalunya, Mayor, Prim, Serrano i fins i tot Capuchinos del Desierto, que eren uns frares que vivien com a eremites als desert de l’Orient Mitjà. (Aquest darrer nom es deuria posar així perquè a Sarrià hi havia un convent de caputxins que s'hi van instal·lar al final del carrer al segle XVI, en un espai conegut com el Desert de Sarrià).

I a punt d’arribar al final del carrer Major de Sarrià, en passar per davant del número 232, cal saber que passarem per davant de la casa on va viure i morir Carmen Tórtola València, una ballarina de fama mundial de les primeries dels segle passat. Nascuda a Sevilla, de pare català i mare andalusa, apassionada de la dansa, però també de la música i la pintura, va ser musa d'intel•lectuals com Pío Baroja o Rubén Darío. Després del seu retir, l'artista va comprar la casa de Major de Sarrià l’any 1931 i la va convertir en museu dels centenars d’objectes que havia col•leccionat. Especialitzada en danses exòtiques, es diu que va fascinar personatges com el Tsar de Rússia, Francesc Macià o el rei Alfons XIII entre altres. El cert és que la seva figura aparegué en els olis, dibuixos i cartells dels pintors de les primeries del segle XX, i molts escriptors li dedicaren glosses i poemes, entre els quals Valle Inclán, aquest:

Tiene al andar la gracia del felino,
es toda llena de profundos ecos,
enlabia con moriscos embelecos
su boca obscura cuentos de Aladino.
Los ojos negros, cálidos, astutos,
triste de ciencia antigua la sonrisa,
y la falda de flores una brisa
de índicos y sagrados institutos.
Cortó su mano en un jardín de Oriente
la manzana del árbol prohibido,
y enroscada a sus senos, la Serpiente
decora la lujuria de un sentido
sagrado. En la tiniebla transparente
de sus ojos, la luz es un silbido.


La sarrianenca d'adopció Carmen Tòrtola, va ser durant molts anys la imatge de la marca de sabons i perfums de la casa Myrurgia

A l’acabar Major de Sarrià i arribar al carrer del General Vives (la Ronda de Dalt a sota), girarem a la dreta per creuar la Plaça Borràs -un petit respir- i començar a pujar per l’Avinguda de Vallvidrera. Grans habitatges i col•legis bons a dreta i esquerra de l’Avinguda de Vallvidrera ens faran costat, de gent de casa bona. I ara, quan haurem fet el desè Km deixem-nos de broma, és quan comença de veritat la pujada al Tibidabo.

Km 10 al 13

Tot pujant per l’Avinguda de Vallvidrera, el carrer s’estreny una mica. Si mirem a la dreta, a baix, veurem les vies del tren. Excuso dir que, si passa en aquest moment, no hi veurem pas fum per la xemeneia, una de les diversions -el veure’ls passar deixant un núvol de fum blanc- que tenien (teníem) els vailets fa anys (molts anys) a Barcelona. No ho dic per nostàlgia: els trens elèctrics són molt més còmodes.

Per la Carretera de Sarrià a Vallviidrera (el nom d’Avinguda de Vallvidrera canvia passada la primera gran corba que ens trobem) hi ha poques coses que veure, a banda de les vistes, esplèndides, de la ciutat. Vull dir que és una carretera i no hi ha gaires coses que destacar. A més a més, pujant com estarem, a la conquesta d’un cim, no estarem per orgues.

En tot cas dir que passarem a tocar un petit nucli de cases a prop de l'Estació del Peu del Funicular i creuarem el carrer Vidal Quadras poc després del nostre onzè Km. En passar, que ningú es cregui que està posat en honor de l’atleta d’aquest nom (Alfons Vidal Quadras, mort fa pocs anys, va ser recordman de llançament de pes moltes vegades i un dels millors llançadors de Catalunya i Espanya de tots els temps). No; en el nostre país, als esportistes no se’ls hi posen noms de carrers per bons o mítics que hagin estat; abans se li posa a un general o a un negrer dels que van venir de Cuba. El carrer Vidal Quadras està aquí per agrair-li a un banquer, que se’n deia i era el propietari d’una finca que hi passava aigua, haver autoritzat l’any 1866 que una part anés a parar a les fonts públiques de Sarrià.

Continuant l’"ascensió", beurem aigua, no d’una font sinó d’un avituallament que trobarem en un mirador. Més enllà, al voltant del dotzè Km, passarem per sota de la passarel•la de la Carretera de les Aigües, el lloc mític on hi entrenen (entrenem) uns quants els caps de setmana.

Veient Vallvidrera cada vegada més a prop, ens pensarem, ingènuament, que en arribar-hi s’haurà acabat la pujada de la cursa. Repeteixo: ingènuament.

Veurem també, lluny, la Torre de Collserola una torre de comunicacions que alguns esforçats atletes la pujaven corrent fa uns anys, emulant la pujada dels que la fan a l’Empire State Building de Nova York. Una prova -que em disculpin els que la feien- que a mi no em deia ni fu ni fa: amb tres o quatre minuts, llestos. Em semblava més pròpia del Guinnes que de l’atletisme.



A falta de poc per arribar a Vallvidrera, a uns metres a la dreta del nostre pas, hi ha un vialet que té un dels noms de carrer més curiosos de Barcelona: Carrer Ja-hi-som. El nomenclàtor de la ciutat diu textualment: "Carrer Ja-hi-som  Data d'aprovació 1992. Aquest carrer es troba tot pujant a peu a Vallvidrera -per la drecera- quan s'arriba a un punt on la gent exclama "ja-hi-som!". Va des de la drecera de Vallvidrera fins al funicular. Hom l'ha anomenat així tota la vida". Compte: nosaltres no haurem "arribat" encara. No "hi serem!". Ens faltarà uns 4 quilòmetres per acabar la cursa.

Aviat ens trobarem les primeres cases de Vallvidrera i això ens animarà. No podrem deixar d’envejar -al menys a mi em passa cada vegada que hi passo per davant- l’esplèndida vista que tenen els que viuen a les que trobarem a la nostra dreta. Semblen penjades damunt d’un barranc, les primeres, pintades d’un color rosa que enamora.

I així, cansats però contents, arribarem a la Plaça de Vallvidrera (poc abans haurem fet el tretzè Km), que tot i que encara no és el final de la cursa i no és gaire atractiva (malgrat té alguns antics establiments, més que una plaça és un lloc de pas de vehicles), ja és, en si mateix, una fita per a tots nosaltres.

A les primeries del segle passat, a Vallvidrera arribava un tramvia des de Barcelona, després d'haver passat pel Pla dels Maduixers i un tram de la Carretera de les Aigües. Plaça de Vallvidrera. Any 1915

Km 13 al 14

Creuada la Plaça de Vallvidrera, que és el cor del poble on estan els gairebé únics establiments: Can Maties, una tenda de comestibles en la casa més antiga de la plaça; el bar Can Trampa ; una farmàcia... botigues on encara es pot copsar que Vallvidrera era un poble (em costa dir-li barri), agafarem el carrer de Queralt i tot seguit el de Les Alberes. Bonics noms de carrers, que es diuen així per recordar, el Queralt la serra del Bergada, i el de Les Alberes la serralada del Pirineu. Bonics però costeruts: ja hem dit que arribar a la Plaça de Vallvidrera no significava que s’hagués acabat la pujada de la cursa. Que consti!

Pel carrer de Les Alberes anirem a parar a l’Estació del Funicular. Mirar-la tot pujant ens agradarà -i ens alleugerirà l’esforç perquè el revolt és d’aquells de Déu n’hi do-. Inaugurada l’any 1906, d’estil modernista amb grans obertures parabòliques i sòcols de pedres irregulars a la façana, val la pena aixecar el cap de terra per culpa de la pujada i donar-li una ullada: l’estació no ha canviat gaire en un segle.

Vallvidrera és un lloc molt agradable. Fins el nom és maco. Per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a “Vall de vidre”, relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu “Vitrearia”, molt diürètica presa en infusió, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

Un apunt: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa uns anys. A un dels seus personatges de ficció, el cèlebre Pepe Carvalho, el refugiava a vegades a Vallvidrera, en el que anomenava el balcó de Barcelona, “un lloc on et pots acomiadar de tota una ciutat amb només una mirada". Com tothom sap, en Vázquez Montalbán va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del nostre esport: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat”.

Passada l’Estació del Funicular continuarem pel carrer de Les Alberes. Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que està a l’esquerra del carrer, abans d’acabar-lo. L’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda.

D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho va recordar el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que van posar en el Camp Nou. En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.

Ladislau Kubala. Es concentrava amb la resta de l'equip a Vallvidrera. Anys seixanta del segle XX

I a pocs metres de l’Hotel Vallvidrera i després d’enllaçar amb la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, haurem fet el catorzè Km de la cursa. En aquest punt estarem salvats! Seguirem pujant, però res a veure amb el que hem fet fins fa una estona.

Km 14 al 15

Aviat passarem per sota de la Torre de Collserola dissenyada per Norman Foster i acabada el 1992. Té una alçada de 288 metres Ja hem dit que hi ha un dia a l’any que alguns pugen corrent a dalt de tot, però no cal fer-ho així: es pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que la torre es lloga: pots fer-hi una festa per a 80 amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

Clar que nosaltres, avui, també gaudirem d’unes bones vistes en aquest tram. Certament, és impagable veure als nostres peus Barcelona, i comprovar el gran i bonica que és després d’haver fet l’esforç de pujar fins aquí corrent. Contemplarem Montjuïc, el punt d’on haurem sortit fa una estona, i ens pujarà l’autoestima. Ens veurem capaços de tot...fins i tot d’acabar, per més fotuts que estiguem.

Prosseguint per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo albirarem el Temple del Sagrat Cor que hi ha al cap de munt de la muntanya, encara una mica lluny, però cada vegada més a prop. La historia explica que Dom Bosco, el sant “que coneixem” de quan estàvem a Sarrià (per cert no ho hem dit llavors, però és el patró dels il•lusionistes que fan jocs de mans), va posar la primera pedra -no de l’església, que es va començar a construir el 1902 i no es va acabar fins al cap de 60 anys- sinó d’una petita ermita que està adossada a la façana actual.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda, van tenir èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

El Tibidabo pertany, en qualsevol cas, als barcelonins. El doctor Andreu, un farmacèutic que es va fer d’or fabricant pastilles per a la tos, era propietari a finals del segle XIX de mitja muntanya i va impulsar la seva urbanització. Va fer construir les atraccions, el tramvia blau, el funicular, un hotel de luxe, i no sé quantes coses més. Els Laboratoris del Dr. Andreu, “l’amo” del Tibidabo, va ser l’empresa farmacèutica més important d’Espanya durant moltes dècades. Va ser venuda fa vint anys a un grup estranger, però Bayer encara comercialitza les seves pastilles per a la tos.
                     

Anunci d’un producte del Dr Andreu. 1920.

A l’esquerra veurem una carretera que permet arribar a les atraccions; no l’agafarem, que no volem pas pujar a l'Atalaia en aquest moment, i seguirem per la de Vallvidrera al Tibidabo. Tampoc agafarem un camí d’una mica més endavant, a la dreta, que duu a l’Observatori Fabra, del qual veurem de seguida la seva cúpula a uns dos o tres-cents metres. (Em sembla que a la mitja esfera de dalt l’edifici, característica de l’observatori, i per on, a l’obrir-la, es miren les estrelles amb un telescopi, se’n diu cúpula). Va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 65 euros el menú, per si a algú li interessa.

A aquesta alçades (mai més ben dit) haurem fet ja el quinzè Km.

Km 15 al 16

Passarem per sota de les vies per les quals transcorre el Funicular del Tibidabo, una relíquia, en el millor sentit de la paraula, que fa més de cent anys que funciona. Té la parada final en les mateixes atraccions, just allà on anirem per acabar la cursa. Al costat hi veurem l’edifici del Gabinet de Física Experimental Mentor Alsina construït el 1905. És la casa on va viure el senyor Ferran Alsina en el segle XIX, un industrial i polític que hi va reunir un munt d’aparells relacionats amb la mecànica, l’electricitat, l’acùstica, etc, que ara estan al Museu de la Ciència de Terrassa.

Mentre seguim per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, passat el pont del Funicular, copsarem de seguida que ja estem acabant. Passarem per davant de la porta d’entrada de la finca de Lucien Engelmajer, a la nostra dreta, un lloc on rehabiliten toxicòmans, i a l’esquerra veurem alguns elements del Tibidabo, com per exemple els rails d’un trenet que passa al costat del nostre camí. I ens farà il·lusió veure’ls, tanta com als nens que hi pugen, perquè voldrà dir que estem arribant al final de la cursa, precisament a les mateixes atraccions.

                                  
Carretera de Vallvidrera al Tibidabo i Baixador del Funicular. Primeries del segle XX

No és cosa ara d’emprenyar-nos, però passant tan a prop de les atraccions potser recordarem que fa uns anys, per posar-hi una muntanya russa nova van tallar 100 alzines. No és cosa de recordar la polèmica. Ara que estem a punt d’acabar la cursa, val més no pensar-hi massa. I tampoc, en passar justament per aquí, que també fa uns anys hi va haver un malaurat accident causat per l’atracció “El Pèndol”. Va morir una noia de 15 anys i tres dels acompanyants van resultar ferits quan el braç articulat de l’atracció va cedir i va caure.

Val més pensar, a propòsit del que dèiem de la il·lusió dels nens, que ara que estem en un lloc com el Tibidabo on s’hi diverteixen, el que deia el doctor George Sheehan, l'insigne  guru del món del córrer. Assegurava que per gaudir corrent s’ha de fer com ho fan els nens petits: per plaer; divertint-te a cada pas com ho fan ells, i sense preocupar-se d’un rellotge...perquè no entenen les hores. “M’agrada córrer -afirmava- perquè en fer-ho, m’assemblo als poetes, als bojos i als nens”.

Ara, quan estem aquí dalt, la cita d’aquest il•lustre metge i escriptor pren molt valor. ¿O no és poesia, bogeria i infantesa, estar fent el que estem fent avui?

Avançarem una mica més i passarem a tocar del Gran Hotel La Florida que hi ha a la corba, una mica abans del setzè km, un establiment inaugurat el 1925 per obra i gràcia del famós doctor Andreu, qui va voler construir el millor hotel de Barcelona . Aplegava la flor i la nata de la ciutat d'abans de la guerra...i de després. En els anys cinquanta es va convertir en el lloc predilecte dels burgesos i s’hi albergava la gent guapa que venia a  Barcelona (artistes com James Steward, Rock Hudson, la Reina Fabiola, l’escriptor Ernest Hemingway... ) fins que va tancar a finals dels setanta. Ara ha estat restaurat no fa gaire i s'hi concentra el Barça algunes vegades. Està en un lloc privilegiat, que permet (ens ho permetrà si fa bon dia) veure fins i tot els Pirineus. 

                         
Actual Gran Hotel La Florida
                                        
Km 16 al 16,8 (final)
 
Vorejarem l’hotel i no sé si veurem les muntanyes del Pirineus... i tampoc si estarem amb ganes de forçar la vista. Però no caldrà: el panorama des d’aquí (estarem a 520 metres d’alçada sobre el nivell del mar), és esplèndid. Els clients de l’hotel, els punyeters, ja saben on es posen.
Just en acabar de rodejar l'hotel agafarem una drecera a l'esquerra que ens conduirà justament a les Atraccions del Tibidabo, un espai lúdic que, entre moltes altres, compta amb una curiosa atracció que no sé si és gaire coneguda: el Museu d’ Autòmats. Aquest museu està ubicat en una sala que ocupava un teatre que formava part del que fou el Casino Internacional Tibidabo, creat el 1909 i tancat el 1912 en prohibir-se els jocs d’atzar. El Museu conté un inefable i excepcional conjunt de maquinetes i mecanismes que imiten moviments, fins i tot d’éssers animats: un pallasso amb una mandolina de 1880, el més antic; un guitarrista de 1885; una muntanya russa en miniatura... Sorprèn veure com es divertien els nens de fa cent anys...sense la tele i la playstation. Un apunt: es diu que en una visita que va fer Walt Disney al Tibidabo l’any 1957, va fer una oferta multimilionària -que afortunadament es va desestimar- per adquirir totes les peces d’aquest impagable museu.
                                      
Autòmat del Museu del Tibidabo

Pel camí, a punt d'acabar la cursa veurem la bonica Torre de les Companyia d’Aigües de Dosrius per damunt nostre. Va ser edificada l’any 1905 per emmagatzemar l’aigua que necessitava el parc d’atraccions, l’hotel i els pocs habitatges del voltant. I també, al fons, tindrem el Temple Expiatori del Sagrat Cor, una obra de l’arquitecte modernista Enric Sagnier començada el 1902 i acabada pel seu fill el 1961. Sobresurt, al cap de munt del temple, l'escultura d'un colossal Crist que diuen que agrada molt als turistes, però a mi no em fa el pes per desproporcionada.

I en un no res trepitjarem l’esplanada de les Atraccions, on entrarem joiosos a la meta, sota mateix de l'Avió. Una arribada on serem rebuts com autèntics guanyadors de la Cursa de l’Amistat, sigui quin sigui el lloc i el temps que haguem fet.

----------------------------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.cursadelamistat.com/