Agnès Keleti, mítica gimnasta centenària

Amigues i amics, avui no us parlo de córrer sino d'una gimnasta olímpica, una atleta, cal dir-ho, centenària. Em sembla destacable que un esportista arribi als 100 anys i val la pena fer-ne una glossa . Potser és poc coneguda ara perquè va brillar fa molt temps. Em refereixo a l'hongaresa Agnès Keleti. Vivint una atzarosa joventut per la seva condició de jueva (només cal dir que va sobreviure a l'Holocaust fent-se passar per cristiana i es va lliurar de morir en el camp de concentració d'Auschwitz, però el seu pare i el seu germà, no) es va dedicar en cos i ànima a la gimnàstica. La cancel·lació dels Jocs Olímpics per la Segona Guerra Mundial no li van fer perdre resiliència. Va poder demostrar el seu talent atlètic en els d'Hèlsinki el 1952, on va aconseguir quatre medalles, una d'elles d'or. I quatre anys després, en els de Melbourne, en va guanyar sis més; quatre d'or. En acabar-los va deixar l'alta competició i va treballar com a entrenadora a Israel. I no ha abandonat l'esport mai. I dic mai perquè el 2015, als 96 anys, va tornar a Hongria per ensenyar gimnàstica als nens. Un prodigi de la naturalesa: fins fa poc era capaç de fer exercicis amb espagat i tot. Una glòria: l'Agnès Keleti, la campiona olímpica viva més gran d'edat, fa quinze dies ha complert 102 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

           

Miquel Pucurull

25/09/2023

L'estimulació cerebral com a dopatge

Amigues i amics, quan es va professionalitzar l’esport va sorgir el dopatge. El Comitè Olímpic Internacional diu que el dopatge és l'administració per part d'un atleta de qualsevol substància externa a l'organisme, presa amb la sola intenció d'augmentar d'un mode artificial i deshonest el seu rendiment en la competició. O sigui, una manera de poder vèncer als altres fent trampes. La persecució contra aquesta pràctica ha fet que hagin aparegut noves formes de fer-ne. L'última, la que es coneix com ‘l’estimulació cerebral’. Consisteix en que l’esportista, durant l’escalfament abans d’una prova, rep descàrregues elèctriques al cervell mitjançant uns elèctrodes connectats a uns auriculars, que, sembla ser, fan que augmenti la seva força i resistència. I a més a més, inhibeixen el senyal de cansament que els músculs envien al cervell. Ja fa temps que s’utilitza. Alguns esportistes, no únicament atletes, se’ls veia als darrers Jocs Olímpics escalfant amb grans auriculars a les orelles, però no per escoltar música precisament. Hi ha veus contràries perquè no se sap si està homologat. També qui ho defensa, argumentant que no hi ha diferència entre esperonar els músculs amb massatge abans de competir o esperonar les regions cerebrals aprofitant la tecnologia. Doncs jo, tot i no ser metge, si que em sembla que de diferències n’hi ha. I moltes. Per altra banda, caldrà saber-ne les conseqüències. Mentrestant, a mi, això de l’estimulació cerebral’ em fa un ‘iuiu’ que no vegis. Fins passat vacances, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

19/06/2023

Fisonomia de la Cursa dels 40 anys de Catalunya Ràdio i TV3

El diumenge 18 de juny sortirem de davant dels estudis de Catalunya Ràdio per fer la cursa que han organitzat, juntament anb TV3, per celebrar els seus 40 anys d’existència. Per endavant, felicitats! Em sembla una excel·lent manera de celebrar-ho. I especialment, per fer-ho per un recorregut magnífic, on hi ha una bona quantitat de llocs que rememorar. El primer, la mateixa Catalunya Ràdio. L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada (Mikimoto) mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio amb uns auriculars, gaudeix molt escoltant aquesta emissora.

                           Miquel Caizada (Mikimoto) 1983

Avançant, a l’esquerra, fent xamfrà amb l’Avinguda de Sarrià, hi veurem l’Edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 pisos que se’l coneix per l'Edifici del Crim. Fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’immoble. Un immoble per davant del qual avui passarem corrent (mai més ben dit). I per explicar una cosa menys sinistra, a l’última planta del mateix edifici, hi havia fa anys un restaurant per a gent guapa de Barcelona. La vista era magnífica. Però va haver de tancar: els que hi anaven no menjaven res (cuina moderna) i es quedaven sense alè al rebre el compte.

Aviat, també a l’esquerra, ens trobarem amb un edifici singular: l’Illa Diagonal, que de lluny té la forma d’un gratacels ajagut. L’IIla allotja tota mena de botigues. Des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins a desenes de boutiques d’allò més fashion...En definitiva, una invitació al consumisme, construït, paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa cinquanta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.

Passant per aquest indret ens vindrà a la memòria que a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Súper 3, per exemple.

I en arribar a l’Hospital de Barcelona haurem fet el primer quilòmetre. Es va inaugurar el 1990 amb capacitat por més de 400 pacients. Van convertir un edifici construït per ser un hotel en un hospital privat. Les habitacions ja hi eren i són molt grans: havien de ser per a un hotel de super-luxe de la cadena Hilton, que finalment van el fer davant, a l’altre costat de la Diagonal.

Com a curiositat, just aquí, a la Diagonal, fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta del segle passat, n’hi havia a tots els districtes. I també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n'hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora arribada d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum, en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge. Els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.

A la dreta del nostre pas hi ha també un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.

A l’esquerra hi veurem El Corte Inglés -construït exactament on anys enrere i fins el 1955 hi havia una presó de dones-. Sense voler-ne fer propaganda, tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que estarem fent ara aquesta cursa d’avui.

En un no res ens trobarem les Torres de La Caixa. Tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola - es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre.

Passarem l’Hotel Princesa Sofia, i tot seguit, la Facultat de Farmàcia a l’esquerra i la de Dret a la dreta. D’obra vista la de Farmàcia, va ser la primera que es va construir a la zona universitària. L’edifici de la de Dret té, segons diuen, molt valor. Quan es va fer, l’any 1958, va suposar una innovació arquitectònica -“el primer edifici públic modern i civilitzat de Catalunya després de la guerra”, segons el famós arquitecte Oriol Bohigas-, i amb el temps, s’ha convertit en una referència de la ciutat.

Un apunt: l’espai de la Facultat de Dret ocupa el que fou, acabada la guerra, la sala de festes  Copacabana, un local a l’aire lliure per a l’alta burgesia de la ciutat, on hi feien sopars en una terrassa, i ball amb música amenitzada per una orquestra. Si fem un cop d'ull, hi veurem una figuera a l'entrada de la Facultat. És un arbre centenari que estava al costat de la pista de ball i s’ha conservat.

Pocs metres desprès passarem per davant del Palau Reial de Pedralbes. Un palau que va ser regalat a la Corona a les primeries dels segle passat per un senyor que tenia mols quartos, en agraïment a que el rei l’hagués anomenat comte. Un palau que és una meravella, i malgrat això, la reina Victòria, en allotjar-s’hi per primera vegada, va dir una cosa antològica: “Los catalanes són gente estranya. Construyen un palacio para los pobres (es referia a l’Hospital de Sant Pau, que acabava d’inaugurar) i una choza para los reyes”. En passar veurem unes estàtues a banda i banda de l'entrada, alguna de les quals són dones nues. Les van retirar de la plaça Catalunya l'any 1928 per immorals, i les van traslladar aquí, que llavors era un lloc molt allunyat de la ciutat.

A la nostra esquerra tindrem la Facultat d’Arquitectura i la d’Aparelladors; en front la d’Economia i la de Sociologia. Una mica més avall la d’Enginyeria i la de Química...no en debades estem en plena Zona Universitària.

Si aixequem la vista en passar per davant de la Facultat d’Arquitectura hi veurem una taca a la façana que hi és des d'un dia de març de 1974. Un regalim de pintura vermella que els estudiants varen llançar des d'una finestra als grisos que els assetjaven perquè protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich. Ningú no l’ha esborrat, ni espero que ningú ho faci. És un testimoni d’una època. No s'ha d'oblidar que la mort a garrot vil d'aquest noi va ser la del darrer executat per l'antic règim dictatorial de l'Estat espanyol.

A la dreta, una mica més enllà, hi veurem la Caserna del Bruc La caserna, que està en funcionament i pertany a l’exercit espanyol conté una anècdota curiosa. Fa uns mesos, el desembre de l’any passat, va sortir a la llum un escàndol: un caporal i un sergent van organitzar per watsap el sorteig d'una cita amb una prostituta. Hi van participar una setantena de militars i s'hi van publicar comentaris masclistes. Dos dies després dels fets, la ministra de Defensa espanyola va expressar que s'obria una investigació interna i que s'expulsaria els militars organitzadors. El mes de març d’enguany, la Fiscalia va arxivar el cas després que es determinés que el premi efectiu del sorteig era en realitat una panera de Nadal.

A l’esquerra hi veurem les tanques de plantes que envolten el Reial Club de Polo.  Es va fundar el 1897 per jugar al polo i fer equitació, que es practicaven en un hipòdrom de Cantunis i més tard al Parc de la Ciutadella i a Can Ràbia, a Sarrià, fins que no van traslladar-se aquí en el 1932. Molt aviat va començar a jugar-se al tennis i al hoquei sobre herba, esport molt destacat de l’entitat, i també, molt més recentment, atletisme popular. De ben segur que avui, més d’un  dels seus membres estaran fen aquesta cursa. No cal dir que el Polo és un club de l’alta burgesia de Barcelona, on per entrar-hi fa falta que dos socis t’avalin, a banda de tenir molts quartos.

I una mica més enllà ens trobarem el Parc Cervantes. I just llavors, s’haurà acabat la broma: tindrem un tram de pujada, cada cop més accentuada. El Parc és un espai verd esplèndid i obert (ara en obres) que en fan un lloc molt apreciat per passejants i esportistes. Jo hi he vist els jugadors del Barça fent-hi fúting en haver sortit del Camp Nou. Està situat on fa molts anys l'ocupava el torrent Estela, que recollia les aigües que baixaven des del cim de Sant Pere Màrtir.

Una cosa que també veurem per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava. També haurem vist uns rails de tramvia al terra. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa, que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaires que ho hagin vist - els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.

En acabar la pujada tindrem a l’esquerra les Instal·lacions Esportives Universitàries. Millor dit, el que van ser els terrenys d'aquestes instal·lacions on s’hi fa atletisme, rugbi, tennis, futbol, bàsquet, handbol, pàdel...perquè,   en un futur s'hi farà l’ampliació de l’Hospital Clínic. Curiosament, a propòsit, no se sap com quedarà la situació dels esports de la Universitat de Barcelona. Però aquest és un altre tema. No el d’avui.

Els que som ultra-veterans recordarem que aquest indret de la Diagonal formava part del circuit de la cursa automobilista Peña Rhin que se celebrava en els anys quaranta i primeries dels cinquanta. S’havia començat a fer a Vilafranca l’any 1921, però a mesura que els cotxes corrien més, els organitzadors, que es reunien en un cafè de la Granvia de Barcelona anomenat Oro del Rhin, d’aquí el nom, van desplaçar-la a Pedralbes. En aquella època, és considerava que el de Pedralbes era el circuit urbà més ràpid del món: amb una recta -el mateix lloc per on estem passant nosaltres- de gairebé 2 quilòmetres, on els bòlids del moment agafaven una velocitat de fins a 280 km per hora. L’any 1951 es va convertir en prova puntuable pel campionat del món i va guanyar l’argentí Juan Manuel Fangio, un mite del volant, amb un Alfa Romeo. El 1954 va ser el darrer any de quants es va celebrar.

L’espai també té connotacions atlètiques. A banda de que la Diagonal és un lloc on molts hi entrenen, fa molts anys, per la que llavors es deia Avenida del Generalísimo, es corria bona part de la cursa Jean Bouin per a atletes federats, que començava a Esplugues, a prop d'aquí, i acabava a l’Arc de Triomf. I per la Diagonal s'hi corren alguns quilòmetres de la marató de Barcelona, també la cursa Diagonal organitzada pel Dir, i no sé si me'n deixo alguna altra.

I després de la pujada la baixada serà bufar i fer ampolles. En un no res arribarem a la meta, contents d’haver fet una cursa per celebrar els primers 40 anys de dos entranyables mitjans de comunicació de casa nostra.

Joan Pera en la primera emissió de TV3 el 1983

Miquel Pucurull

17/06/2023

Els origens de l'Ironman

Amigues i amics, l’Ironman és una prova multiesportiva hereva de la triatló. Va sorgir fa quaranta-cinc anys durant un sopar en un club esportiu de Hawaii, quan un dels membres va desafiar a 14 esportistes per veure qui era l’atleta més complet de tots. Va proposar fer-ho en una confrontació que seria una variant de la triatló: utilitzant la distància de les tres proves més exigents que se celebraven a l’ arxipèlag hawaià: fer 3.800 metres de natació, com una que es feia en aigües obertes a Hawaii, i tot seguit 180 quilometres de bicicleta, com una que donava una volta a l’illa d’Oahu , i en acabar, una marató de 42 quilòmetres com la d’Honolulú. Al guanyador l’anomenarien l’home de ferro; d’aquí l’Ironman. Ho va ser un tal Gordon Haller, amb un temps de gairebé 12 hores. Va suposar una gran gesta i l’Ironman va començar a celebrar-se. A propòsit, s’han complert 33 anys de la més recordada de la història. Una en que els triatletes Dave Scott i Mark Allen es van disputar el títol de campió mundial a Hawaii: la més famosa Ironman per com es va desenvolupar el desenllaç. Després de nedar els gairebé 4 kms aferrats, i d’haver acabat els 180 kms de bici amb només un segon de diferència l’un de l’altre, a la marató, l’Allen va avançar Scott per 58 segons. Accentuem-ho: 58 segons, després de vuit hores enganxats com dos germans siamesos. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

05/06/2023

La meva marató de Londres

Amigues i amics, fa uns dies es va córrer la famosa marató de Londres. Fa 25 anys vaig participar-hi i vaig gaudir molt. És una ciutat fascinant. Alguns dels indrets de la prova, des del riu Tamesis al Big Ben, et transporten a pel·lícules de Sherlock Holmes o James Bond. Els milers d’espectadors pels carrers em van fer sentir enveja. A la de Barcelona, per aquells temps, eren quatre. Allà no. La gent aplaudia en massa als carrers, per homenatjar als milers d’herois anònims. He fet una comparació entre la marató de Londres i la de Barcelona pel que fa al públic i he dit que vaig sentir enveja. Ara la sento per un altre motiu. Quan la d’aquí esta perdent pistonada, la d’allà, a hores d’ara, ja ha rebut més de mig milió de sol•licituds per inscriure-s a la que es farà a l’abril de l’any que ve. I un altre motiu de gelosia: mentre nosaltres donem 6 hores per acabar-la, ells en donen 7. Ah!, Per si algú té curiositat, la vaig acabar en tres hores i quaranta-nou minuts, que no és un temps per anar als Jocs Olímpics, però vaig quedar molt content. En conservo un gran record de la marató de Londres. Potser va influir que no em va costar ni un duro: em va convidar, tot pagat, l’empresa anglesa on treballava. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/05/2023

El Baró de Coubertin i l'atletisme femení

Amigues i amics, el Comitè Olímpic ha estat sempre conservador, reticent a la igualtat entre homes i dones esportistes. Quan va néixer ja va ser així. El Baró de Coubertin, l’artífex dels Jocs moderns, ja va dir que "A l’esport, les dones només tenen una tasca: coronar als campions amb garlandes". La frase, que és per llogar-hi cadires, va quallar durant dècades. De tal manera, que en la primera època, les dones no participaven en les proves atlètiques. Com per voler evitar-los-hi massa esforç. En els primers Jocs Olímpics, els d’Atenes de 1896, van participar 63 homes i cap dona. A Paris, vint-i-vuit anys després, els atletes van ser 659, però tots homes. Fins els Jocs d’Amsterdam de l’any 1928, les dones no van poder participar en l’atletisme. I quan ho van fer només van competir en cinc disciplines, els 100m, els 800, el relleu 4x100, el salt d’alçada i el llançament de disc. I curiosament, després d’aquests Jocs, el COI va eliminar el 800 i no es van tornar a fer fins el 1960. La raó que van esgrimir -agafeu-vos-, va ser que les dones patien massa en una prova de tants metres. Per cert, com a mostra de rebuig a la participació de la dona en atletisme, el Baró de Coubertin no va anar a la cerimònia d’obertura d’aquells Jocs. No en parlem més. Afortunadament, la misogínia d’aquest senyor, tot i que va influir molt durant anys, ja és història. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

15/05/2023

Lloa als esportistes anònims

Amigues i amics, sovint glossem les gestes que fan alguns esportistes. Una victòria, un record, qualsevol repte que protagonitzin alguns famosos semblen dignes de fer-ne elogis sense mesura. Però avui voldria lloar el que fan els homes i dones anònims que fan esport només pel plaer de fer-lo. Per res més. Joves, o no gaire. Corren -per exemple- qui sap si de molt matí, o en acabar el dia, quan el més adient potser seria quedar-se a casa. No guanyen mai cap medalla. Però gaudeixen, i gaudiran, dels avantatges que suposa el mantenir-se en forma. De fer que el cos i la ment no es rovelli i es vagi malmetent amb els anys. Cada cop n’hi ha més que ho fan. Jo els animo ferventment a seguir, a no defallir. I aconsello als que encara no ho facin a que es decideixin. No importa l’edat, els hi recomano seriosament a que es moguin. No cal que facin maratons, necessàriament, sinó a que s’activin. Senzillament. Sense pensar-s’ho. No aconseguiran cap trofeu. Però es trobaran més bé en tots es aspectes; més realitzats i realitzades. Seran més feliços, i en ser-ho, ajudaran també als demès, perquè la felicitat es transmet als que ens envolten, i contribuiran a que el món, d’aquesta manera, sigui una mica millor. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

08/05/2023

Atletes centenaris

Amigues i amics, cada cop, la gent viu més. I els atletes, permeteu-me la bajanada, més que ningú. Ho dic perquè, per raons lògiques, m’interessen molt les notícies sobre les persones grans de edat, molt grans, que es mantenen en forma i aconsegueixen reptes sorprenents. I he llegit fa poc que un corredor nord-americà, de nom Lester Wright, ha batut el rècord del món dels 100 metres llisos de la categoria de més grans de cent anys. Ho va fer, precisament, l’endemà de complir-ne 100. És doncs el centenari més ràpid del planeta. Els va córrer en 26 segons i 34 dècimes, que suposa anar, si més no durant aquella distància, a un ritme, déu n’hi do!!! de a 4,40 el quilòmetre. Deia que cada vegada hi ha més iaios i iaies, i alguns tracten d’estar en forma. A l’atletisme de veterans (masters en diuen) hi ha fins i tot la categoria de 105 anys. En la cursa que va aconseguir el rècord, el senyor Wright va acabar setè de nou participants, guanyant a un home de 92 anys i un altre de 86. He accentuat que va córrer a una inusitada velocitat per a una persona de la seva edat –o molt més jove, perquè ja ho voldria jo mateix - però no és aquesta l’essència del cas. El que és fascinant és que un centenari sigui capaç de posar-se unes bambes i anar-se’n a córrer. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Vídeo: https://www.facebook.com/reel/320411456843068

Miquel Pucurull

01/05/2023

La Quima i el Benito, dos mites de la Marató de Bcn

Amigues i amics, la marató de Barcelona la guanyen des de fa temps els africans i les africanes. Però no sempre ha estat així. Abans també ho ven fer atletes catalans i catalanes: 3 homes i 5 dones. Per tal de recordar-ho, i per posar només dos exemples, el de la Quima Casas i el Benito Ojeda. Ella ho va fer tres anys: el 1980, el 85 i el 87. De la Quima (les seves proeses les he glossat en aquest espai de ràdio més d’un cop), s’ha de dir que ara, amb més de 70 anys, hi segueix participant. I no l’importa fer-ho formant part del gruix de la cua, després d’haver estat la guanyadora tres vegades. D’en Benito Ojeda, constatar que és l'únic corredor de l'Estat que ha estat el primer de la prova dos cops: el 1994 i el 96. Un fora de sèrie en la dècada dels noranta i dos mil, va guanyar nou de les quinze maratons que va córrer. Va haver una època que era el primer en qualsevol cursa on corria. Cada diumenge, i segons com, dissabtes i diumenges. No és d’estranyar: abans de la pandèmia, amb 50 anys, era capaç de guanyar mitges maratons i curses de tot tipus anant a 3 minuts i mig el quilòmetre. La Quima i el Benito, dos mites del córrer a Catalunya; per fer-los-hi un monument. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

24/04/2023

Fem poc exercici físic

Amigues i amics, no descobreixo res si dic que, en general, fem poc exercici físic. Les enquestes diuen que a Espanya, i suposo que també a Catalunya, la meitat de la població (un 47% per ser exactes) no fa cap mena d’esport. No es mou per a res, vaja. Els metges no paren de dir que l'activitat física és bona pel cor, el cos i la ment. Que fer-ne amb regularitat pot prevenir un munt de malalties. L’Organització Mundial de la Salut diu que si, a trenta anys vista, es complís el que ells recomanen a les persones adultes (que és ben fàcil de fer perquè només són dues hores i mitja a la setmana d’exercici moderat) a Espanya s’evitarien uns 410.000 casos de malalties cardiovasculars, 353.000 de depressió, 110.000 de diabetis, i 43.000 de càncer. Per acabar-ho d’arreglar, el sedentarisme és preocupant entre els adolescents. Per a ells, la OMS recomana que facin el doble d’exercici que els adults: en concret, una hora diària. I els informes sanitaris demostren que el 80% no ho fan. A propòsit: des de fa uns dies, no es parla d'altra cosa que de la nefasta influència que suposa la pornografia per als nens i els adolescents, que en alguns casos els porta a l’agressió sexual. En la meva opinió, aquest gran problema es reduiria dràsticament si fessin més esport del que fan. A la primària i a l’ESO, l’educació física no passa de dues horetes a la setmana. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

09/04/2023

Abandonar en una marató

Amigues i amics, El diumenge passat vaig estar veient i animant als participants de la marató de Barcelona a la zona del Litoral, al Km 32, que és el consagrat lloc on sol aparèixer el famós mur. Vaig veure uns quants que, en aquell punt estaven tant exhausts, que em venien ganes de dir-li, “plega”. No ho vaig fer perquè sé el que significa per un maratonià l’abandonar. Jo mateix, sovint presumeixo, quan m’ho pregunten, que he acabat 46 maratons. Però gairebé mai dic que he plegat en altres cinc. Segurament no ho dic perquè l’abandonament sona a derrota. I vivim en una societat en què la derrota està desprestigiada. Un error, perquè a la vida, com en el córrer, s’aprèn més d’un revés que no pas d’una alegria. Abandonar en una marató o en qualsevol cursa, quan estem rebentats, és un símptoma de seny. Córrer, fer esport, ha de ser un procés d’aprenentatge. Si els populars correm pel plaer de córrer, hem de deixar de córrer quan no gaudim. Quan deixem de sentir-nos com el nen que ja no som, és millor deixar-ho. Fer esport ens ajuda a desenvolupar-nos humanament i moralment, i cal saber guanyar i saber perdre. No creuar la línia d’arribada no ens fa pitjors esportistes o pitjor persones. Al contrari. Ens fa conscients de la realitat i ens permet prosperar. És un ensenyament que, després, podem aplicar a la vida. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/03/2023

La Torre de Fang i la marató

Amigues i amics, la marató de Barcelona d’avui ha passat per davant de llocs emblemàtics de la ciutat: el Camp Nou, el passeig de Gràcia, Colom, etc. Quan la corria, repassava el dia abans el que havia escrit expressament sobre el seu recorregut (allò que et trobes pel camí), i l’endemà tractava de recordar-ho. Em distreia. En cada quilòmetre hi ha coses per explicar. Al 22 de la Sagrera, per exemple, es veu ‘la Torre de Fang’. M’anava bé pensar en la llegenda que va escriure Joan Amades sobre l’indret, on deia: “...la Torre de Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi. El rei Ramon Berenguer III, intrigat per l’interès de la reina, la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al saber que no li era fidel, el rei va fer matar al joglar. Aquella mateixa nit va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del noi, que ella va empassar-se sense sospitar res. Quan el propi rei li va confessar que el que s’havia menjat era el cor del seu amant, es va recloure a la seva alcova i no va ingerir mai més res fins que va morir. De gana i d’amor”. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/03/2023

Primera marató, 1980

Del capítol 4 del llibre 'Mai no és tard'. Miquel Pucurull. Edició, Marc Cornet. Pròleg, Empar Moliner. Editorial Columna. Any 2016 

KM 4. COMENÇA LA FEBRE 

Dues coses que ajuden a assolir el repte de la Marató: apuntar-s'hi aviat i dir als amics que la vols fer.

Set mesos després d’aquell primer dia de caminar i córrer per la platja asturiana del Mareo, era a la línia de sortida de la meva primera Marató. A la meva ciutat. La Marató de Barcelona. La Marató de Catalunya, que havia començat dos anys abans a Palafrugell de mans del Ramon Oliu —qui si no— canviava d’escenari i arribava a la Ciutat Comtal buscant consolidació i ressò. Era el març del 1980. I jo tenia quaranta-un anys. Seguia corrent. I aquella pràctica m’havia ajudat a amagrir-me. I a esfumar aquella idea recurrent que em venia al cap de tant en tant: “No arribaré a gran”. Amb el pas de les setmanes i la proximitat de la Marató, em vaig adonar que el meu ànim canviava quan havia corregut. Se m’acudien idees per a la feina. El contacte amb els altres corredors era gratificant. I viure-ho amb la meva dona, que també s’hi havia enganxat, suposava un altre espai compartit en parella. Poc abans del Nadal de l’any 1979, vaig decidir que m’hi apuntaria. I, és clar, vaig seguir un altre pla marcat pels pioners. Entre ells, el Ramon Oliu. Altre cop. Seixanta quilòmetres per setmana, incloent-hi una tirada llarga de vint-i-cinc —els que havia fet a Calldetenes— i una sortida de vint quilòmetres quinze dies abans de la cursa. Encara recordo les paraules del Francesc Mates, exatleta del Barça i creador de la Cursa de l’Amistat.

“Si t’has preparat a consciència, si has fet com a mínim seixanta o setanta quilòmetres setmanals durant tres mesos, pots fer la Marató. No et sobrepassis; no vulguis seguir el ritme d’altres, ja que si ho fas pots acabar llastimosament o no acabar. Si passes la mitja sencer, et servirà per convèncer-te que acabaràs la Marató bé”.

Els primers anys, la pedagogia que realitzaven els membres de l’entitat Marathon Catalunya era extraordinàriament útil. Escoltava embadalit qualsevol cosa que deien. Era com anar a classe. A pàrvuls, ja que el meu coneixement de la matèria era nul. Com un nen que aprèn a dibuixar i a escriure. Parlant amb qualsevol entrenador d’atletisme o preparador físic, us dirà que per córrer la primera Marató, com a mínim, es necessita un any d’entrenaments i cobrir una evolució lògica de distàncies (cinc mil metres, deu mil metres, Mitja Marató i, finalment, la desitjada prova reina del fons: la Marató). Hi estic totalment d’acord. En el meu cas, però, vaig accelerar aquest procés. També és cert que en aquella època no hi havia tanta informació ni accessibilitat a plans d’entrenament i consells físics sobre com preparar la distància de Filípides. Algun article de tant en tant procedent dels Estats Units. Un país amb una gran tradició atlètica i maratoniana que aleshores vivia l’auge de la Marató amb noms com Frank Shorter, Alberto Salazar o Bill Rodgers. Després de llegir gestes d’atletes com aquests, van poder més les ganes que l’enteniment. I, un cop més, la inscripció a la Marató no va deixar de ser res més que una altra prova, la més significativa, per seguir el pla per aprimar-me. Gràcies a la pràctica del córrer, estava aconseguint el que no havia fet en deu anys. Potser sí que la Felicitat tenia raó… Ni dieta de la carxofa ni de l’astronauta. Era la dieta del corredor.

Estic nerviós. Molt. Em suen les mans. El cor està accelerat. I encara no he començat a córrer. M’enfronto al desconegut. Una mítica paraula m’envolta des de fa dies. És l’únic reclam en el pensament. Marató. 42.195 metres fins a arribar a completar tot el recorregut. Por? No tinc por. O potser sí. Una mica. Respecte? Molt. Infinit. Sento un formigueig a la panxa que em baixa per les cames. Estic preparat? Acabaré? Em toparé amb el mur?

Abans d’una Marató, i de manera especial en la primera, apareixen tots els dubtes del maratonià. Són els dubtes de la incertesa. De la inseguretat. Perquè en una Marató, per molt que hagis entrenat i t’hagis preparat, sempre hi ha un percentatge de sorpresa. I de descontrol. I són precisament aquests dubtes els que formen part essencial de l’aventura. El fet de posar-te a prova davant del desconegut. Abans de començar, totes aquestes tribulacions no paraven de donar voltes pel meu cap. Amb el temps he sabut que no devien diferir gaire de les que sentien i vivien en la pròpia pell els gairebé vuit-cents corredors que, com jo, es trobaven a l’avinguda de la Reina Maria Cristina de Barcelona. Era un diumenge càlid del mes de març. Ideal per córrer. Ni massa calor, ni massa fred. La meva indumentària s’havia professionalitzat. Als peus, unes vambes artesanals de la marca Mates havien substituït aquelles antigues vambes de tennis que havia comprat a la sabateria de davant de casa. Eren unes vambes casolanes, amb poca amortització comparades amb les d’avui en dia. Però aleshores aquell exemplar era el millor que podia tenir als peus. Pantalons curts i una samarreta de cotó completaven la meva vestimenta.

La meva dona i les meves dues filles, l’Elisenda i la Felicitat petita, em van acomiadar a la sortida. No van parar de plorar. Com unes magdalenes. Semblava que me n’anés per molt temps. A la guerra. A les croades. Com una mena de Filípides modern. A fer les Amèriques, fins i tot. Bé, potser aquell viatge que emprenia, de 42.195 metres, tenia quelcom de similar al de Cristòfol Colom, al costat de l’estàtua del qual passaríem en el darrer tram de la cursa. Ell no sabia què es trobaria al final. A l’altra banda del món. Jo tampoc. Era una expedició de descoberta. Iniciàtica. Són lligams que em vénen ara al cap, quan visito aquell calaix de la memòria on guardo els records. Òbviament, s’han perdut imatges i concrecions. Però no els records d’aquells moments. Al final, com en la vida, el que ens queda és com hem viscut i no pas el que hem viscut. El tret de sortida i l’esclat d’un dels canons del castell de Montjuïc, de forma simultània, van ser el senyal de sortida. “Les veles s’inflaren i el vent ens portà, com un cavall desbocat, per les ones de l’asfalt”. Com uns pirates. A la conquesta del desconegut. A saquejar el nostre orgull. Per a molts, però, més que uns pirates érem uns autèntics pirats.

Comencem. Vinga, som-hi. Les primeres sensacions són bones. Només faltaria. No portem ni dos-cents metres per no trobar-me còmode. No cal confiar-se, he d’estar tota l’estona alerta. Vinga, som-hi. Seguim. Mirant sempre endavant.

El circuit d’aquella primera cita maratoniana a Barcelona, però, distava molt d’assemblar-se al que tenim ara en l’actualitat. La Marató era un destorb. Com menys trontollés el trànsit, millor. Com menys carrers calgués tallar, doncs perfecte. La Guàrdia Urbana tenia la paella pel mànec. No hi havia volta de full. El circuit no era pas un traçat urbà. Ni molt menys. Després de sortir de l’avinguda de la Reina Maria Cristina ens vam dirigir cap a pobles del Baix Llobregat com el Prat, Viladecans, Cornellà, Esplugues, Gavà o Castelldefels. Era un recorregut d’anada i tornada. Desèrtic. No hi havia ningú pels carrers. Recordo com especialment tètrica la imatge de la Via Laietana. Els corredors ocupant la calçada central. Era un desert urbà. Ningú deia res. Només se sentien les petjades de les sabatilles damunt l’asfalt. Cadascú endinsat dins les seves cabòries. I amb la mirada fixa endavant. La manca de públic no permetia cap distracció. No hi havia treva que permetés allunyar, per uns instants, el dolor amb el suport i aplaudiment del públic.

Bé, ja tinc la meitat de la cursa al sac. Ara només queda fer-ne la segona Mitja Marató. Fins ara, m’he trobat bé. Les cames m’han respost. Però comencen a protestar. Sento que el dolor puja. Dels bessons cap als isquiotibials i fins a la cuixa. Però no puc parar. Continuo. Continuaré. Sense parar.

La primera meitat de la prova em va anar prou bé. A partir del quilòmetre 25, però, em topava amb el desconegut. Era la màxima distància que mai havia completat. I Calldetenes n’era l’únic exemple. Més enllà d’aquella xifra no sabia què m’hi trobaria. I, lògicament, hi vaig xocar de front. Era el mur. Temut i sempre alerta per aparèixer.

No puc més. Sento que no tinc energia. Que les cames em fan figa. Com adormides. He de beure una mica més d’aigua a l’avituallament. Em sento buit. Dèbil. Esgotat. La fatiga malda per fer-se crònica.

Vaig beure aigua a l’avituallament. Abundant. Em vaig refer. A més, devia ser poc després del quilòmetre 25 quan em vaig topar amb en Jordi Olivella. Un exjugador de l’Espanyol a qui havia conegut en el moment de fer la inscripció. Una inscripció que, per cert, només costava tres-centes pessetes. L’un a l’altre, ens vam ajudar. Intentant distreure el cervell. Una agonia compartida sempre ho és menys. Vam acabar aquella primera Marató plegats. De fet, a la foto de l’arribada que tinc hi sortim junts. Amb el temps, vam acabar sent bons amics. Patir amb algú en el tram final d’una Marató el converteix en un amic. Per sempre.

Vaig córrer aquells primers 42.195 metres de la meva vida en quatre hores i vint-i-sis minuts. El 564 de 716 atletes arribats en la classificació general. La Felicitat i les nenes m’esperaven a l’arribada, a l’avinguda de la Reina Maria Cristina. Les llàgrimes van tornar a brollar. En aquest cas, d’alegria. De certesa. I de recuperació. Ho hem parlat moltes vegades: tenien por. Por del que pogués passar durant la cursa. En aquella època, córrer era una afició estranya. Però participar en una Marató era de bojos. De bojos que corrien. O sigui que només podien estar una mica grillats per fer-ho. O ser tossuts de mena, com va ser el meu cas. Havia fet un pas més per aprimar-me. O, més ben dit, milers de passos. Més de trenta mil per recórrer més de quaranta-dos quilòmetres. En aquells moments, estava trinxat. Destrossat. Desfet per fora. Complet per dins. Com un bombó que ha perdut la forma. Però no pas el cor. El centre. El que menys desitjava era pensar a tornar a córrer. Però aquella obligació per perdre pes s’havia trasmudat. S’havia convertit en un vehicle que em permetia transportar-me a un estadi nou. Inexplorat. De plenitud. En vaig ser conscient amb el pas dels dies. La Marató em va deixar seqüeles. També físiques. Vaig estar gairebé una setmana sense poder moure’m. Temps suficient per reflexionar de tot plegat.

A algú que no ha corregut mai una Marató és complex explicar-li o definir-li el que suposa creuar la meta. La primera Marató sempre és singular. El bateig ens transporta a un estadi que, després, mai repetirem. Podrem fer més maratons. Moltes més. I experimentarem sensacions millors o pitjors. Fins i tot, potser més magnànimes. Però difícilment tan intenses com la remullada amb l’aigua baptismal dels primers 42.195 metres. Per saber què és córrer una Marató, què se sent, què es viu, només cal preparar-la a consciència i inscriure-s’hi. Qui no ha corregut mai una Marató es pregunta quines són les raons per les quals s’aconsegueix acabar la prova quan les forces s'acaben al voltant del quilòmetre 30-32. El temut i famós mur del maratonià. És molt difícil de respondre. Certament, en aquests moments de dubte, quan el cos et diu “prou” i et sembla que “no pots més”, la ment —els mecanismes mentals— són l’element fonamental que entra en joc. La gestió d’aquests mecanismes. S’estableix una batalla entre el cervell i la resta del cos o, si voleu, entre el cervell i el cor, que esdevé una mena de guàrdia aristotèlic de la resta. Però hi ha mecanismes per enganyar la ment. Per permetre que aquest soldat, gairebé solitari, pugui sortir vencedor. Pensaments positius. Potser t'ajuda la il·lusió d’acabar un repte que està tan associat a l’heroisme i a la llegenda. O el compromís amb tu mateix que has adquirit en apuntar-t’hi t’aporta la força de voluntat per no abandonar. Deixar-ho seria el més lògic. Però continues. També, potser, l’esperança d’aconseguir l'èxtasi i la glòria en creuar la meta. Allò que t’han dit tantes vegades que experimentaràs si l'acabes. Parlo en condicional i amb dubtes perquè cada corredor ho viu diferent. Però, en un punt, sí que puc ser taxatiu. Les emocions viscudes són extremes. Màximes. Desequilibrades. Queden marcades en la pell de l’ànima. Un tatuatge inesborrable. De per vida.

Durant una Marató, el desgast muscular és enorme. És curiós perquè, una vegada creuat el punt que marca la conclusió de la prova, en la majoria de casos la sensació i la certesa són que no s’hauria pogut fer ni una sola passa més. El cos ha apagat el dispositiu que ens permetia seguir avançant perquè és conscient que la fita s’ha abastat. No cal seguir esforçant-se més. Ni una passa. Feina feta. Comença la recuperació. I el gaudi personal. Generalment, instants després, el que menys es desitja és sentir a parlar de prendre part en una altra Marató. És a dir, el que em va passar a mi. Amb el pas de les hores, però, el pòsit del triomf agafa cos en el fons del nostre subconscient i les ganes de tornar a posar-se a prova s’obren pas fins a prendre una forma concreta. Tangible.

                                        ......................

Córrer formant un centpeus

Amigues i amics, l’altre dia dèiem que les curses de formats singulars o exòtics tenen molts adeptes. Avui segueixo parlant-ne. Als Estats Units n’hi diuen ’Curses no convencionals’. I les estadístiques, a les que són tan aficionats els nord-americans, asseguren que en els darrers temps hi participa tanta o més gent que a les clàssiques. Un paradigma de molt èxit és la ‘Bay to Breakers’ de 12 quilòmetres, que se celebra a Sant Francisco des de fa quaranta-cinc anys. Un esdeveniment extraordinàriament divertit, on, a banda de gent que corre disfressada, hi ha grups de corredors i corredores que corren units entre si per una corda lligada a la cintura, formant una mena de centpeus humà. Cada centpeus es compon de 13 o 15 corredors, més un o dos flotadors. Els flotadors corren al costat del centpeus per tal de substituir a qui no pugui seguir el ritme. També és treball seu advertir a altres corredors de la cursa que s'acosta un centpeus. La llargada de la corda entre cada participant ha de ser d’un metre i mig, que és la distància de separació entre l’un i l’altre durant la cursa. Ja ho sabeu, si voleu divertir-vos formant part d’un centpeus (en diuen ‘The Centipede Team run’) hi sou a temps: la cursa és el 21 de maig. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

06/03/2023

Quadra-Salcedo, aventurer i atleta

Amigues i amics, l’atletisme, l’esport més antic de tots els que es practiquen, està ple de curiositats. Una és de mitjans del segle passat. El navarrès De La Quadra-Salcedo, l’aventurer que es va fer famós posant-se en perill per a reportatges a la televisió a llocs inversemblants, des de l’Amazones al Congo, que potser recordareu haver vist, havia estat un molt bon atleta. Va ser diverses vegades campió d’Espanya de llançament de disc, de pes i de martell. Un dia se li va ocórrer llençar la javelina com si fos un disc, girant sobre sí mateix, i va deixar bocabadats a tothom per la distància que va aconseguir. Més de 80 metres, que va suposar el rècord espanyol. Aviat el van imitar. Va ser una bogeria. El català Manuel Clavero va enviar l'artefacte a 90 metres. Ell el va enviar ni més ni menys que a 112, el que significava un nou rècord del món. Va transcendir. El diari francès L’Equipe se’n va fer ressò i va alertar que la javelina causava terror perquè volava sense control. La Federació Internacional no va homologar la proesa i va prohibir l’ús de la revolucionaria tècnica. I la glòria atlètica de qui més tard es va convertir en aventurer es va esfumar. El vaig conèixer en un campionat d’atletisme en pista de veterans on vam coincidir. Li quedava l’orgull d’haver llençat la javelina, amb normes o sense, més lluny que ningú al món. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull
20/02/2023

Temors de la primera marató

Amigues i amics, d’aquí un mes se celebrarà la marató de Barcelona. Voldria, per als que la fareu per primera vegada, compartir de manera breu les impressions que vaig tenir fa 43 anys, quan la vaig córrer per primer cop. Per si, tant de bo, us pugui servir. Abans d’una marató, i de manera especial en la primera, apareixen tot de dubtes. Són els dubtes del maratonià. De la inseguretat. A mi, a la sortida, aquestes tribulacions no em paraven de donar voltes pel cap. Les recordo perfectament “Estic nerviós. Sento un formigueig a la panxa. Estic preparat? Acabaré? Em toparé amb allò que en diuen el mur?” A la meitat de la marató em trobava bastant bé. A partir del Km 25 la cosa es va complicar. Al 30, les cames em feien figa i em vaig topar amb el mur. Pel 35 em van venir ganes de plegar. Però vaig anar avançant tractant de pensar en positiu: no en els quilòmetres que em faltaven sinó amb els que ja havia corregut; més que mai a la vida. I això em va donar ales. Tot i així, pel 40, estava fet puré. Vaig pensar llavors en que la meva dona i les meves filles m’esperaven a l’arribada. Vaig pensar també en la medalla que algú em penjaria. I traient forces de no sé on, vaig acabar-la. A algú que no ha corregut mai una marató és difícil explicar-li el que suposa creuar la meta. Jo tampoc ho faré ara. Ja m’ho explicareu. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/02/2023

FISONOMIA DE LA MITJA MARATÓ DE BARCELONA'2023

Preàmbul. La Fisonomia és una visió personal i suigeneris del què ens trobarem al córrer una cursa. De fa anys, abans de participar en determinades proves, esbrino que hi ha d'interessant en el seu recorregut -o el que em sembla a mi que pot ser interessant-. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a alleugerir l’esforç. (A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però...).

M'agrada, en definitiva, abans de fer una cursa, saber què hi ha, o què hi ha hagut, per allà on trepitjarem. És a dir, la mica d'història dels indrets per on passarem. Si al possible lector també li agrada, ja serem dos.

Km 0 a l’1

Després d'haver escalfat una mica pel Parc de La Ciutadella, tant a la mà per fer-ho, sortirem per córrer aquesta Mitja Marató de Barcelona, hereva de la que organitzava el Club Natació Catalunya fa molt temps -la primera l’any 1990- per un altre circuit. Sortirem d'un lloc emblemàtic. Davant de les portes del Parc de la Ciutadella, en el Passeig de Pujades, a pocs metres del Palau de Justícia i una mica més lluny de l'Arc de Triomf, el nucli del que va ser l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Gairebé res!!! Així, de sortida, trepitjarem el terreny on es va realitzar una exhibició que va servir per projectar internacionalment a la nostra ciutat, considerat com el primer pas fet per l'economia catalana vers Europa.

En veure el recorregut, abans de sortir, ja haurem observat que la prova passa per llocs on ens trobarem amb elements amb molta càrrega històrica. Bona cosa, perquè 21 quilòmetres són molts quilòmetres, i convé que siguin distrets. Si més no per als que, com un servidor, patim de valent.

Del Passeig de Pujades (un poeta i cronista del segle XVI) en farem un petit tros fins enllaçar amb un altre passeig, el de Picasso (que no cal dir qui era) , a la nostra esquerra.


El Castell dels Tres Dragons

En el punt on girarem ens trobarem un dels edificis que encara es conserven d'aquell gran esdeveniment que va significar l'Exposició de 1888: el Castell dels Tres Dragons, que era el restaurant de la mostra. Bonic de veure, si senyor, aquest restaurant, obra de Domenech i Montaner. Desprès de la Guerra va servir per a menjador de l'Auxilio Social durant uns anys, fins que va passar a ser el Museu de Zoologia (ara està al Fòrum). Impressionava veure un munt d'animals dissecats i els seus esquelets, el més espectacular el del primer elefant que va tenir el zoo a les primeries del segle XX. “Baby" era el seu nom, però tothom el coneixia per l’”Avi".

Pel Passeig de Picasso, poc després de passar a tocar l’Umbracle l l’Hivernacle a la nostra esquerra (dos vestigis d’aquella exposició del 1888), i l’Aire de Barcelona a la dreta, un local de banys termals àrabs ubicat en el que fou un magatzem de carn de l’antic Born, passarem per davant d'un grup escultòric estrany, el que va fer Antoni Tapies en homenatge a Picasso, i anirem a buscar l’avinguda del Marquès d’Argentera per passar a tocar de l’Estació de França. Un espai. aquest, que no ens és desconegut als que patim la bogeria del córrer: aquí comença i acaba la cursa de Bombers, la més multitudinària de Barcelona després de la d'El Corte Inglés.

Enfilarem l’avinguda del marquès, un noble enginyer de ferrocarrils, que va ser l'artífex de la construcció de l'estació, i a bon pas perquè és un terreny molt pla, passarem per davant de l'antiga Delegació del Govern, un edifici del segle XVIII que va ser la Duana fins fa cent anys, i haurem fet el Km 1

Km 1 al 2

Creuarem la plaça del Pla de Palau. L’escultura de la plaça, a dalt d’una font, d'un adolescent amb ales que vol simbolitzar El Geni Català, segons diuen, conté una curiosa anècdota. Va ser inaugurada l’any 1856 amb molta pompa (llavors, la plaça era la més concorreguda de Barcelona i el monument el més important de la ciutat). L’escultor que la va fer es va inspirar amb Hermes, el déu missatger, i el va esculpir despullat, com és de rigor. Però vet aquí que el bisbe de llavors, en veure’l, va quedar astorat. Va manar que li destruïssin els atributs a cops de martell i li cobrissin l’entrecuix amb un drap. Ho va fer, segons l’historiador Puig i Alfonso, perquè "…anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l'esmentada estàtua"


La Font del Geni Català

Durant la Guerra Civil, la font i l’escultura van ser malmeses i l’escultor Frederic Marès les va restaurar després. Però, segons explicava el malaurat José Maria Huertas, va mantenir el “púdic tapall” del Geni. A mitjans dels vuitanta del segle passat, ja en democràcia, li van treure el drap, però el varen deixar segons havia quedat per ordre del senyor bisbe el 1856. Anys després, un altre escultor (es diu que va ser un picapedrer) va col·locar-l’hi un penis que semblava una aixeta; era de resina blanca i amb el temps es va tornar de color marró. Finalment, fa un parell d’anys la figura va ser de nou restaurada amb el vistiplau dels crítics d’art, alguns dels quals, dónes en aquest cas, van afirmar que “...el seu cos ha recuperat els atributs masculins, tot i que res de l'altre món...”

A la placa veurem a la dreta la Llotja de Mar, un imponent edifici on actualment hi ha la Càmera de Comerç i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. I tot seguit, a l’esquerra, els Porxos d’en Xifrè. Els porxos sostenen unes cases que van ser construïdes per encàrrec del senyor Xifré, un indià que va fer molts duros a Amèrica. Una d’elles va ser habitatge de Picasso, precisament, quan va viure a Barcelona de petit a finals del segle XIX. Des d’allí pintava quadres dels terrats de la ciutat. Dintre dels porxos hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de Barcelona, amb gairebé 180 anys d’existència. El nom prové de quan es va inaugurar: com que el local no tenia rètol, un periodista li va posar “el de les set portes”, i així s’ha quedat fins els nostres dies. És un establiment que a qualsevol hora, sigui la que sigui, et donen de menjar. Sovint s’hi veu gent que, fins i tot a primeres hores del matí, es mengen una paella. Per cert, la Paella Parellada -una tradició del restaurant- és boníssima per recuperar-se d’una cursa com la d’avui.

Passada la plaça seguirem en línia recta, però la via ara es diu Passeig d’Isabel II en lloc d’avinguda del Marquès d’Argentera com al principi. Segurament canvia de nom perquè els consistoris es veien obligats a acontentar a molta gent i els hi faltaven carrers. I, també per acontentar al descobridor d’Amèrica, el carrer torna a canviar tot seguit per convertir-se en Passeig de Colom.

A l’esquerra del passeig hi veurem l’escultura de grans proporcions, Cap de Barcelona (Barcelona’s Head per als turistes) de l’escultor Lichtenstein, un referent del pop art, que vol significar la cara d’una noia. A la dreta tindrem l’edifici de Correus, amb les dues torres a banda i banda, una estranyesa perquè són asimètriques, totalment diferents l’una de l’altra.

I en veure en el nº 2 del passeig un edifici medieval, pensarem que si la cursa l’haguéssim corregut molts anys enrere, en el segle XVII, potser ens hauríem trobat a Miguel de Cervantes davant de la porta d’aquesta casa de Barcelona perquè hi va viure quan va escriure cinc capítols d’El Quijote...Més endavant, en el número 22, potser a qui ens hauríem trobat fa anys hagués estat a en Pablo Picasso. En el 1917 hi havia un hotel, El Ranzini, i s’hi allotjava una novia seva, Olga Khokhlova, una ballarina russa que estava de gira a Barcelona i que més tard va ser la seva primera dona. I ell, des del balcó de l’habitació, s’inspirava per pintar algun quadro.

A aquestes alçades, no sé si la cursa s’haurà ja esponjat prou per començar a córrer una mica còmodament, però no ho crec. Tot i així, tant és. A mi, al contrari de molts que conec, m’agraden les curses on hi corre molta gent. I no m’importa córrer a poc a poc els primers quilòmetres. Ja avançaré més tard...si puc. L’únic inconvenient d’anar molt a poc a poc i dels últims és que tens l’ambulància al darrere teu. Però, com dic sovint, el pitjor seria anar a dintre.

Passat l’edifici de Capitania, a la nostra dreta, trobarem el Portal de La Pau, la plaça que tothom coneix per “Plaça de Colom”. Passarem per sota del seu monument, on ens hem de trobar el senyal del Km 2, i potser, en fer-ho, recordarem la polèmica que de tant en tant s’enceta respecte del lloc on va néixer el bon home. I ens preguntarem si es veritat el que diuen alguns sobre cap on indica el seu dit. Aquesta sí que és bona: hi ha qui diu que quan van muntar l’estàtua es van equivocar; la van entregirar, i en lloc de senyalar Amèrica senyala Almeria. I circula una altra versió també xocant: la de que, per senyalar Amèrica hauria hagut de senyalar cap a la Rambla, però van considerar que la gent no ho hauria entès i els va semblar millor que ho fes cap al mar.

Km 2 al 3

Haurem deixat el Passeig de Colom i, agafant el del poeta Josep Carner, passarem per davant de Les Drassanes -l’edifici de l’Edat Mitjana, ara un museu i abans el lloc on feien els vaixells-. Vorejarem aquella rotonda tant lletja que va construir-se en el mateix indret on s’embarcaven i desembarcaven càrregues de carbó (la Terra Negra en deien) i agafarem el Paral•lel.

Al costat dret tindrem la part que es conserva de la Muralla, amb la Porta de Santa Madrona ben aviat. Ara restaurada i tancada, aquesta era una de les portes d’entrada a la Barcelona emmurallada que donava accés a la zona més populosa de la ciutat, la que després, i fins fa poc, va ser el Barri Xino. Quan hi passo per davant, imagino el tràfec que hi deuria haver fa segles: malfactors entrant i sortint, meretrius a l’aguait de clients, gent de malviure... i ciutadans de bé, que també en devien d’haver.

Una mica més enllà, avançant pel Paral•lel, passarem per davant del Parc de les Tres Xemeneies a la nostra esquerra. El que ara és el parc, molts anys enrere era un espai de terra de cultiu anomenat Les Hortes de Sant Bertran. Res a veure amb el que amb el temps va ser el lloc on s’hi va instal•lar una industria carbonera i més tard La Canadenca, una empresa que subministrava llum a Barcelona.

Un apunt: en el segle XVII, aquí mateix, a Les Hortes de Sant Bertran, un dissabte de 1640 va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I una llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts per urbanitzar el Paral•lel per on estem corrent- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

En passar per davant del parc, podrem veure, a més a més de les xemeneies -que són una icona de la ciutat- una cadira enorme, una dinamo i unes vàlvules gegants. La cadira no sé que vol significar; les altres peces sí: serveixen per recordar que en aquest lloc hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca, que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica a la ciutat. Dic que la cadira no sé que representa. A la Canadenca, de personal assegut no n'hi havia; el que hi havia eren obrers que pencaven de sol a sol. I per quatre quartos. Fins al punt que l’any 1919, les queixes de vuit treballadors reclamant menys hores de treball i un salari digne va desenvolupar una vaga (la famosa Vaga de la Canadenca) que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, un obrer va morir a trets de la guàrdia civil, però el govern espanyol es va veure obligat a establir una jornada de treball de 8 hores.

No ens posem transcendents que avui no toca. Tot seguit passarem per la zona del Paral•lel on anys enrere hi havia el que s’anomenava el Broadway Barceloní. Tabernes i petits teatrets de fusta els darrers anys del segle XIX, i cafès concert, teatres i cabarets més tard, configuraven un sector on regnava la gresca i la xerinola a tota hora. Abundaven les classes populars, però també hi anaven les benestants. Gairebé tot estava permès, i els assidus gaudien tot transgredint les normes de l’època. La gent que hi anava deuria treballar poc, perquè a l’indret causava furor en els anys vint el que deia l’escriptor Josep Maria de Sagarra, habitual del Paral·lel, sobre la feina: “El treball és la cosa més poc artística, més poc intel•ligent que es coneix”.

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la Guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la “Quaranta cèntims” , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot cridant a la vaga. Un grup que no tan sols va destrossar el mobiliari dels cafès del carrer, que es negaven a tancar les portes, sinó que va tombar tramvies i es va enfrontar als guàrdia civils.

Del Paral·lel es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor, com el Teatre Apolo, el Victòria, El Molino i el Condal, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut.


El Molino. Anys setanta

L’Apolo fou un dels primers teatres que, inaugurat el 1904, es van instal·lar al Paral·lel. El Victòria ho va ser el 1905. El Molino, el més antic, va obrir les portes el 1898 amb el nom de Pajarera Catalana. Més tard se li va posar Petit Moulin Rouge, i en el 1939, acabada la Guerra, als censors no els agradava la paraula Rouge (roig) i el van haver de castellanitzar deixant-lo amb el nom actual. Fou el local més famós de la zona, i fins i tot de Barcelona. Fa uns anys, després d’haver estat tancat El Molino molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, es va restaurar la façana –ho veurem perfectament- i remodelar totalment el seu interior i el van tornar a engegar. Els espectacles actuals i els seus espectadors no tenen res a veure amb els d’abans. El que era abans ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch fa anys, quan deia que “...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet”.

En aquest tram passarem per davant de l'Apolo, el Victoria, El Molino i el Condal, tots a la nostra esquerra, i justament davant d'aquest darrer hem de veure el senyal del Km 3.

Km 3 al 4

No està massa clar el perquè se li diu Paral•lel al carrer on correm. Hi ha qui diu que li va donar el nom un bar que hi havia en el segle XIX, que es deia així per la recomanació que li va fer un astrònom de l’Observatori Fabra a la mestressa de l’establiment. Altres diuen, i és la versió que sembla més rigorosa, que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 i l’hi ho va posar en Cerdà. El que és cert es que no sempre s’ha dit d'aquesta manera. Durant el franquisme el nom oficial era Avenida del Marqués del Duero, tot i que la gent li deia Paral•lel, o millor dit, “Paralelu”. No ens trenquem les vestidures, encara que no sembli un català polit, en aquella època se li deia “Paralelu”. Els mateixos escriptors i periodistes que escrivien en català l’anomenaven així.

Al Paral•lel hi veurem algunes cases edificades damunt de porxos. Una particularitat del carrer que corresponen a una època de fa més de cent anys, en la qual els constructors evadien l’ordre que els obligava a edificar els habitatges amb una distància concreta entre la porta d’una casa i la del davant, fent que els pisos sobresortissin, amb la qual cosa aconseguien que tinguessin més metres dels que haurien tingut.

Tot pujant pel Paral•lel, no podem obviar, perquè el tindrem a tocar durant tot el tram des que hem començat el carrer, que a l’esquerra hi ha el Poble Sec. Urbanitzat abans que l’Eixample d’en Cerdà, del que forma part el Paral•lel per on estem corrent, el Poble Sec és un barri entranyable es miri per on es miri. Li deien “L’Eixample de Santa Madrona” a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Molts catalans però també molts aragonesos abans, i molts paquistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat) fan del lloc un espai singular. Un barri on un s’hi troba bé, i per si li faltés alguna cosa, al juliol organitzen una cursa magnífica de 5 km, que també agafa part del Paral•lel.

Quan es parla del Paral•lel del “feliços vint” del segle passat, se sol evocar un lloc on tot era diversió. És cert, però la Guerra del 36 ho va trastocar tot. A partir de la postguerra va entrar en decadència i no va ser el que era, en absolut. Hem dit en aquesta fisonomia, moltes vegades, que el Paral•lel per on estem pujant va ser un punt on la gresca estava assegurada. I ara que estem a punt de deixar el carrer per endinsar-nos als barris més “tranquils” (el de Sant Antoni i el de l’Eixample), és just que fem una referència a que, també, els efectes de la guerra hi van ser presents, com a la resta de la ciutat.

Una altra particularitat del Paral•lel, i aquesta si que no ha canviat, és que el carrer puja (el Paral•lel puja, que hi farem...). Ho comprovarem sens dubte fins que girem per Entença, tot i que aquest, que ens portarà a la Gran Via, també puja una mica. A propòsit, una recomanació als corredors i corredores novells: no cal que pregunteu mai, a la sortida d’una cursa, si puja i baixa. Pujades n’hi ha a totes; baixades no n'hi ha mai cap.

Malgrat tothom diu que la gloriosa època del Paral•lel és difícil que retorni, s’estan fent esforços en aquest sentit. Fins i tot, en Ferran Adrià va obrir fa pocs anys un establiment a tocar el carrer Entença, a la nostra dreta, per on girarem. És un bar de tapes -no podia ser d’altra manera que un lloc per menjar i beure- i li va posar el nom de Tickets. Al costat hi ha també una coctelera seva amb el nom de 41º, amb clara referència a la coincidència amb el paral·lel.

El local és singular: està dividit en uns espais temàtics que també tenen un nom. Així, una de les barres és la Presumida, per menjat tapes del mar; la Estrella per a les begudes; el Garatge per als plats a la graella; el Nostromo, per a les barquetes d’estil futurista; i la Dolça, que recrea una carpa de circ amb màquines de cotó de sucre i granissades.

A l’agafar el carrer Entença veurem a la dreta la Casa dels Cargols. Una casa de pisos de color rosat, on tota la façana està decorada amb cargols. És així perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge. I una mica més amunt, nosaltres ens trobarem el Km 4.


Casa dels Cargols

Km 4 al 5

Haurem deixat el Paral·lel per pujar (lleugeríssima i curta pujada) pel carrer d’Entença, que és el nom d’un pròcer de casa nostra del segle XIII. Bé, tot i que l’honorem, no sé pas si se’l pot considerar un veritable pròcer. Era capità dels almogàvers, uns paios que saquejaven a tort i a dret en aquelles èpoques de conquestes.

En arribar a la Gran Via, l’enfilarem a la dreta per fer un bon tros d’aquesta avinguda, ja de per sí el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem, concretament, tres quilòmetres, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer, amb bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes. Una meravella, vaja! Aquí, com en tot el recorregut, ens trobarem nens que en passar ens ofereixen la mà estesa per a que la xoquem amb la nostra. És bonic...perquè és una cursa de 10; a la marató, també és bonic i s’ha de fer, però s’ha de dir que si vols xocar-la a molts acabes baldat.

Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Mitja. El poder ser, uns quants diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, no fa pas tant, estava gairebé prohibit córrer. En Vicente Egido, el que va ser un excel•lent fondista del Barça els anys setanta, explica que un dia que va sortir de les pistes universitàries en aquella època amb pantaló d’esport, un guàrdia urbà el va parar a la Diagonal per anar corrent. Va demanar-li el DNI i va estar a punt de que el multés per córrer en la via pública, i a més a més, “per fer-ho en calçotets”.

La Gran Via, com arteria principal de l’Eixample que és, té moltes cases de veïns magnífiques. Les veurem a la dreta i a l’esquerra del nostre pas. Curiosament, les més boniques i senyorials són les de la nostra esquerra. Al costat dret no n’hi ha tantes. Serà perquè els burgesos -que rucs no eren- preferien els pisos del costat muntanya perquè els hi toca més el sol a les zones nobles de l’habitatge?


El desaparegut Cine Rex

La Gran Via, a més a més de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és un carrer on hi havia molts cinemes. Un d’ells el Rex, que estava a tocar del carrer Calàbria. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Estranyament, no s’havia convertit en multi-cines i conservaba un aspecte que el feia acollidor per als que varem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; confortables seients...i no hi venien crispetes! Una casualitat: a la nostra dreta, en front mateix del cinema Rex, hi havia fins fa uns anys un bar -era únic a Barcelona- on a més a més de prendre copes es podia practicar el tir amb arc. És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No en debades, el bar desaparegut es deia L’Arquer.

Normalment, quan correm per un carrer o una avinguda, no ens adonem del que hi ha d’especial perquè prou feina tenim i estem per una altra cosa...però per la Gran Via no ens serà difícil trobar-nos immobles singulars que criden l’atenció, especialment més enllà d’aquest quilòmetre per on estem ara.

En qualsevol cas, a l’esquerra, poc després de passar Calàbria, ens trobarem La Casa de Lactància, un edifici modernista construït a les primeries del segle XX per la greu mortalitat infantil i maternal que hi havia a la Barcelona obrera de l’època. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta que va ésser concebut “Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats". En l'actualitat, i des de fa trenta anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista i bonica Casa Golferichs. Fa uns anys va estar a punt de ser enderrocada per la golafreria d’una coneguda immobiliària, però no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar “El Xalet”. Ara és un actiu centre cívic.

A la Gran Via, el carrer per on estem corrent: li diem així perquè qualsevol li diu l’oficial de Gran Via de les Corts Catalanes. Un nom massa llarg, per més que serveixi per recordar que Les Corts es van constituir en el segle XIII, i que havien estat, segons els estudiosos, model dels parlaments europeus. Ho van ser-ho fins el 1714, quan amb aquell famós decret de nova planta (segurament s’hauria de posar amb majúscules però no vull) van ser abolides.

Per la Gran Via, i fins el final dels tres quilòmetres per on correrem, anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres. La llista és llarga: vint-i-tres. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la darrera dictadura, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van tocar. En efecte, tot i que alguns són de noms de patriotes - Rocafort, Villarroel, Casanova...- no els van modificar. Potser n’hi havia prou en canviar el principal, el de Gran Via, per Avenida José Antonio Primo de Rivera , com així va ser. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes tampoc els van canviar. Van castellanitzar el segon, això sí, posant-li Urgel (amb una sola ela), però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.

I així, llançats (alguns) per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, plana, i perquè tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estavem fotuts i que no podriem córrer gaire de pressa, arribarem a l’indicador del Km 5, abans de Casanova, en plena forma i sense que ens faci mal res.

Km 5 al 6

En un no res passarem la Plaça de la Universitat. A la nostra esquerra ens farà costat l’edifici de la Universitat, edificat el 1874. No cal dir que Barcelona té universitat des de molt abans. El 1536 va inaugurar-se la primera, al cap de munt de la Rambla, en el mateix lloc on ara hi ha el teatre Poliorama. Quan la ciutat va estar sotmesa i arrasada el 1714, la Universitat de Barcelona va haver d’anar a parar a Cervera. Com aquell que diu a quatre passes, vaja. I no va ser fins el 1837 que va poder tornar, ocupant un antic convent del carrer Carme fins el 1874, quan es va inaugurar l’edifici històric per davant del qual passarem.

Més endavant, també a l’esquerra, ens trobarem un altre notable edifici, el majestuós Coliseum, ara teatre i abans cinema, davant del qual hi ha un monument -uns simples barres metàl•liques, no gaire afortunades per al meu gust- en memòria d’un sagnant bombardeig que hi va haver a tocar, passada la cruïlla de Gran Via-Balmes durant la Guerra Civil. Es diu que va ser el més terrorífic de tots els que es van fer: una bomba llançada per un avió italià va esclatar sobre un camió militar que duia explosius.

Un apunt: als baixos de l’edifici del Coliseum hi ha un club de billar, el Barcelona, fundat el 1927, on s’hi han fet campionats del món i tot. Del billar hi ha controvèrsia: es diu que és un joc, i també que és un esport. De fet, tot i que finalment no va ser inclòs en els Jocs Olímpics del 2004, va esser proposat i va obtenir la carta olímpica. Joc o esport, es practica des de fa segles. Els primers que ho van fer ban ser els nobles a l’edat mitjana, però hi ha qui diu que ja hi jugaven els grecs. A Espanya es va fer molt popular el billar entre la noblesa del segle XVII, quan en lloc de boles usaven pilotes. De llavors ve el dir que és un "pilota” la persona que ofereix excessives atencions a una altra. Així se’ls hi deia als cortesans i nobles que jugaven amb Ferran VII, els quals deixaven les pilotes (o boles de billar) de manera que el rei li resultés fàcil fer una carambola. Els que hi juguen diuen que el billar és molt relaxant. No ens hi quedarem, tot i que, escopetejats com anirem i traient el fetge per la boca, més d’un, potser, haurem de superar la temptació.

Barcelona es transforma constantment. Hi ha espais, com el sector pel qual estem passant –els locals del qual són els més cars de la ciutat- que ahir hi havia una sabateria i avui hi ha una cafeteria; avui un bar i demà una oficina bancària. I això sempre ha estat així. Passat el Coliseum, a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on ara hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver El Oro del Rhin, un dels cafès més concorreguts de la Barcelona de mitjans del segle passat. Especialment famós per les seves tertúlies (costa d’entendre com la gent podia anar al cafè a fer-la petar) d’artistes i intel•lectuals, un dels habituals, Federico García Lorca quan estava a Barcelona, a la qual estava molt vinculat.

Creuarem la Rambla de Catalunya, on hi ha la divertida escultura del Toro Pensant a la nostra esquerra, i passarem per davant d'un altre dels llocs que han anat canviant al llarg del temps: l’Hotel Avenida Palace. El que ara és un hotel de luxe, va ser inicialment un cinema, el Metropolitan Cinemaway. El lloc el 1908 era un solar i s’hi va instal•lar durant tres anys aquest cinema, que era una curiosa atracció que causava furor a Europa. Simulava l’interior d’un vagó de tren, amb moviment i tot, al fons del qual es projectava una pel•lícula de 10 minuts en una pantalla que permetia als espectadors veure reportatges com si anessin de viatge. Anys després s’hi va aixecar un cinema de veritat, l’Ideal, i un altre més al cap d’un temps, el Palace Cinema, que es va tancar per obrir un saló de té i restaurant amb el nom de Casa Llibre fins el 1952, quan es va construir l’hotel actual.


Interior del "tren simulat” al Metropolitan Cinemaway. Any 1909

Tot seguit passarem per davant del Comèdia, un cinema actualment -un teatre abans- que va ser un palauet construït el 1887 per al polític i comerciant de peix, Frederic Marcet. De fet, l’edifici, a la Gran Via cantonada Passeig de Gràcia, és conegut com el Palau Marcet, i és un dels pocs palaus urbans anteriors al modernisme que es conserven a Barcelona. En front, a l’altra cantonada, hi ha una joieria, la Tous -fins no fa gaire la Roca- que va ser dissenyada per Josep Lluis Sert l’any 1935 i forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Ocupa el lloc del Bar Torino, un dels establiments més famosos del modernisme. El Torino es va inaugurar el 1902 i va durar fins el 1911, moment en el qual la seva façana va ser desmuntada i traslladada al restaurant Grill del carrer Escudellers. Des de 1911 al 1935, on ara hi ha la joieria, hi va haver una botiga d’objectes d’art. Un apunt: els orígens de la joieria, avui en dia una empresa multinacional amb botigues a 45 països i més de 1.800 empleats, provenen d’un matrimoni de Manresa que a les primeries del segle passat es dedicaven a reparar rellotges en un taller. L’emblema de la firma és el famós os, la idea del qual va sorgir quan una de les netes dels fundadors va veure fa anys un osset de peluix en un aparador i va pensar que, donat que tothom n’ha tingut un, la seva imatge portaria records entranyables.

Parlant de transformacions, davant, a la cantonada de la dreta, també hi ha un immoble que n’ha tingut una d’important. El que avui és un espectacular edifici que ocupa l’espai del que va ser l’habitatge del Marquès de Marianao, un senyor que va fer fortuna a Cuba i es va fer construir un sumptuós palauet al Passeig de Gràcia a les primeries del segle passat, com molts altres burgesos de l’època. Se’l va vendre i el van enderrocar per construir un bloc per a oficines i pisos, i també, fins fa uns anys, la seu del Banc Vitalici. L’any 1992 s’hi va instal•lar la multinacional britànica Virgin amb un imponent megastore de 1.500 metres quadrats, on venien discos i videos. Quan al cap de sis anys van tancar les portes, potser perquè els top manta ja havien aparegut i el jovent es baixava la música per l’ordinador, es van formar llargues cues durant quinze dies per comprar discos a preus rebentats. Actualment, als baixos de l’edifici hi veurem una botiga de Zara, un altre fenomen comercial que s’estudia a les escoles de negoci: l’any 1975 un gallec espavilat obre una tendeta de roba a Arteixo, un poble a prop de La Corunya, per vendre la que feia en un petit taller de la població. Actualment, la botiga del Passeig de Gràcia per davant de la qual passarem, és una de les 1.422 que té a 76 països. Poc després trobarem el Km 6.

Km 6 al 7

Avançarem, i un parell de carrers més enllà ens trobarem amb l’Hotel Palace a la dreta del nostre camí. Davant de l’hotel, al mig de la Gran Via, hi ha una font amb la deessa Diana coberta per un vel. Fins i tot el nens dels parvularis saben que a aquesta deessa se la representa nua, però quan van fer l’escultura per posar-la aquí, fa noranta anys, l’ajuntament de llavors li va demanar la màxima discreció a l’escultor... i no en parlem més.

En aquest hotel de luxe construït el 1919 -ara el Palace, però tothom li diu el Ritz- s’hi ha allotjat un munt de personatges. Un d’ells en Heindrick Himmler, la mà dreta de Hitler i cap de la SS i la Gestapo, en una visita que va fer a Catalunya l’any 1940. Va anar a Montserrat -on no va ser rebut per l’abat que es va excusar en no saber parlar alemany- i es va deixar homenatjar a Barcelona per les autoritats del moment (feixistes, naturalment, perquè estem parlant de just acabada la guerra), que malgrat el desplegament de seguretat que van fer per protegir-lo, no van poder impedir que en un lladre li prengués la cartera que tenia a l’hotel. Va córrer el rumor de que contenia documents relacionats amb el Grial (la copa que es diu que va usar Jesús durant el sopar amb els apòstols), que els nazis suposaven -ves quines coses- que estava guardat a Montserrat. El cert és que la cartera del sanguinari Himmler no va aparèixer -s’han escrit llibres sobre l’afer-, i no es va saber mai que hi duia a dins.


Himmler a la sortida de l'Hotel Ritz. 1940

Una mica més enllà, en trobar el carrer Bailén deixarem la Gran Via i girarem a la dreta per baixar fins a la Ronda de Sant Pere, on poc abans d'arribar-hi hi veurem el senyal del Km 7. En el punt on girarem hi va haver un accident fa anys que va causar la mort d’un català universal. El 7 de juny de 1926, un home amb aspecte de rodamón que caminava per la Gran Via va ser atropellat per un tramvia. Va ser portat a una casa de socors que hi havia a la Ronda de Sant Pere i més tard a l’hospital de la Santa Creu del carrer del Carme. Van trigar en reconèixer aquell ancià de barba blanca que havia ingressat greument ferit; no es va adonar ningú, fins moltes hores després, que l’accidentat no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudi. Va morir al cap de tres dies.

Km 7 al 8

Farem un tros de la Ronda de Sant Pere, on no hi ha res destacable, excepte, gairebé al final, la  Casa Rafols, una antiga ferreteria de Barcelona, ara convertida en un restaurant . Es va inaugurar l’any 1911, i era un establiment familiar. Tenien de tot el què fa falta en una casa. En els seus espectaculars rètols de ferro forjat de la façana, deia  "Drogueria, utensilios domésticos, tornillería, herramientas y cerrajería”. Els han respectat, posant-t'hi ara, "Comidas i Bebidas". 

Al costat, a la cantonada amb el Passeig de Sant Joan, que en faren quatre metres tot seguit, hi ha un dels bars més antics de la zona, el Trole. Modernitzat ara, existeix des de 1896, com els amos actuals han volgut fer-ho explícit indicant-ho a la porta de vidre. Tot i que, llavors, i fins els anys vint, que van haver de castellanitzar-lo i s'ha mantingut, el nom era Trolley, en referència a una mena de perxa que duien els tramvies i els troleibusos per connectar-se amb el cable de la línia elèctrica sota del qual circulaven.


El Bar Trole. Anys noranta

Pel Passeig de Sant Joan passarem per davant de l’Arc de Triomf. Una curiositat: aquest monument es va edificar com a porta d'entrada de l'Exposició Universal que es va celebrar l'any 1988. Però en aquest enclavament va estar a punt de que es construís la Torre Eiffel en lloc de l'Arc. No és cap broma ni cap llegenda: Alexandre Dure Eiffel va presentar el projecte de la torre als organitzadors del certamen perquè s’aixequés a Barcelona, però els va semblar "massa estranya" i van preferir un monument d'estil clàssic. Un any més tard, el disseny d'Eiffel va ser acceptat per a la següent Exposició Universal celebrada a Paris el 1889.

Deixant enrere l’Arc de Triomf i baixant pel Passeig de Lluís Companys, a l’esquerra, passarem per davant de l’Escola Pere Vila, inaugurada el 1931 amb el nom de qui la va fer construir, un repartidor de carbó que va anar a l’Argentina i va fer molts quartos, i el monumental Palau de Justícia, que ho va ser el 1910.

Una anècdota sobre el Palau de Justícia: Enric Sagnier, que fou un dels dos arquitectes de l’obra, es va enamorar d’una noia en acabar la carrera, el pare de la qual es va oposar fermament al nuviatge. Li deia que no accediria “...fins que no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”. El jove arquitecte va concursar a la realització d’un dels projectes més ambiciosos de la ciutat, la construcció d’un edifici judicial. Va guanyar el concurs i, com no, va obtenir la mà de la núvia. Amb el temps, Enric Sagnier va realitzar més de 300 obres.

Passat el Palau de Justícia girarem a l’esquerra pel carrer de Buenaventura Muñoz, un magistrat del segle XIX, i tot seguit, hi veurem el modern Centre Cívic Parc Sandaru, que fa cantonada amb Nàpols. El centre cívic ocupa l’espai del que fou l’antiga fàbrica de gasoses i refrescos Sandaru. Els propietaris, la família Daurella, que es dedicaven a la importació de bacallà i tenien aquesta fabriqueta, van ser tocats per la gràcia el 1951, quan van aconseguir la primera llicència per embotellar al mercat espanyol una beguda llavors desconeguda. El mateix contracte havia estat ofert al multimilionari mallorquí Joan March, que no va veure clar el negoci i el va rebutjar. En poc temps va esdevenir un èxit extraordinari. I no cal dir que i els refrescos Sandaru, i la fàbrica, van passar a millor vida. La beguda en qüestió era la Coca Cola.

Seguirem per Buenaventura Muñoz, i en creuar la Meridiana arribarem al Km 8

Km 8 al 9

Passada la Meridiana, el carrer de Buenaventura Muñoz es convertirà en el de Pallars (un nom posat per recordar a una nissaga de comtes catalans). Fins ara hem corregut per l’Eixample; ara ho farem una bona estona pel Poblenou. A propòsit del barri, el primer que cal dir és que hi ha controvèrsia sobre si s’escriu “Poblenou” o “Poble Nou”. Un servidor utilitzarà el primer sintagma. M’agrada més; sembla més autèntic. A més a més, “Poblenou”, tot seguit, és com li van posar al títol d’una sèrie d’èxit que van fer per TV3 fa anys. Ja està dit tot.

El carrer de Pallars fa una mica de pujada i baixada per salvar les vies del tren que passa per sota. (Ja se sap que notarem el pont al pujar però no al baixar). Abans de passar-lo hi ha un edifici amb unes escales de sortida d’incendis tipus West Side Story, on hi ha una botiga en una de les plantes, que venen –també per internet- tot el que es pugui necessitar per jugar a pòquer. Cartes, fitxes, tapetes, llibres...No ho hagués dit mai, però està vist que els emprenedors saben fer negoci del que sigui. Ja convé que sigui així.


Anunci del Cacaolat. Anys trenta

Al carrer de Pallars, poc després de creuar Marina, passarem per davant d’on fabricaven el Cacaolat fins no fa gaire (ara ho fan a Santa Coloma), el famós producte a base que llet i cacau. No sé si és gaire conegut: el Cacaolat el va “inventar” l’any 1925 el propietari d’una lleteria del barri del Raval que encara existeix, la Granja Viader, on fan una xocolata desfeta per llepar-se els dits. El senyor Josep Viader volia aprofitar les llets desnatades, que llavors ningú consumia, i després de provar una beguda freda de llet i cacau en un viatge que va fer a Hongria, es va proposar fabricar-la a casa seva i comercialitzar-la. El va fer fins els anys setanta, quan Clesa va comprar la marca. Des de llavors (Rumasa de Ruiz Mateos en va ser també l’amo) a la fàbrica n’han passat de totes; fins i tot han estat a punt de plegar. Ara, però, sembla que s’han solucionat els problemes, no sense el sacrifici -com passa sempre, malauradament- d’uns quants llocs de treball.

Més enllà, passat un hotel de 4 estrelles, creuarem el carrer de Pere IV (el d’Aragó del segle XV, segons sembla, perquè n’hi va haver uns altres amb el mateix nom a la història) i hem de trobar-nos el Km 9 tot seguit.

Km 9 al 10

Continuarem per Pallars i girarem a l'esquerra en trobar el carrer de la Llacuna, que ens farà arribar al de Perú. Pel carrer de la Llacuna creuarem la Diagonal, una avinguda a la que hi tornarem desprès per fer-ne uns tres quilòmetres amunt i avall. Si en creuar-la miréssim cap a dalt de tot de la Diagonal (que no ho farem perquè prou feina tindrem) veuríem la Torre Agbar, l’edifici més espectacular de Barcelona, de 142 metres d’alçada, recobert de vidre acolorit. Una meravella per al meu gust.

En creuar la Diagonal hi veurem al terra les vies del tramvia Trambaix (que avui no circularà en honor nostre), un mitjà de transport de no fa gaire. Vull dir que no fa gaire que s’ha tornat a recuperar, perquè de tramvies n’hi va haver per tota la ciutat fins l’any 1971, quan es van suprimir, ningú sap perquè. Ves a saber quins interessos van prevaldre per eliminar-los.

Pel Poblenou on estem ara, precisament, hi circulaven alguns tramvies. Un d’ells, el 36, el més popular, ho feia pel carrer de Pere IV que hem travessat fa un moment. En relació a aquest tramvia, s’explica una anècdota coneguda com la del “Lloro del 36”. Es diu que el tramvia tenia l’estació del final i començament de trajecte davant d’un bar, els amos del qual, a finals dels anys cinquanta, tenien un lloro a l’entrada de l’establiment que els hi havien regalat. El lloro havia aconseguit imitar el xiulet del cap de l’estació en donar l’ordre de marxa i, molt sovint, alertats pel ell, els conductors engegaven la màquina abans d’hora, fins i tot mentre pujaven passatgers. Tants van ser els ensurts que va provocar, que l’Ajuntament va obligar els amos a introduir l’ocell dins de l’establiment. No va ser fàcil, perquè els veïns estaven molt encarinyats amb el llorito, que no només xiulava: als clients els hi feia molta gràcia que els saludés dient-los-hi “borratxo”. El bar encara existeix (està al carrer de Taulat), i els actuals propietaris conserven el “Lloro del 36” -que va morir al cap de quaranta anys- dins de la seva gàbia, dissecat.

Poc després de creuar la Diagonal girarem a la dreta per agafar el carrer de Perú i ens hem de trobar de seguida l'indicador del Km 10. (Hi ha senyals del quilòmetres en una cursa que fan més patxoca que altres, i aquest n'és un).

Km 10 a l'11

El carrer de Perú és un carrer pla, ideal per allargar la passa, si no fos que estarem a la meitat de la Mitja. Una mica més enllà del senyal del Km 10, en l'encreuament amb el carrer de Bilbao, hi veurem al xamfrà de la dreta la fàbrica de gelats Farggi, propietat del que fou directiu del Barça, Jesús Farga, desaparegut fa pocs anys. Home emprenedor on n’hi hagi, va crear el que avui és un imperi. La seva biografia conté una curiosa història sobre els seus començaments. És absolutament certa perquè me la va explicar personalment: vingut de les terres de pagès, de Lleida a Barcelona els anys cinquanta, va obrir una petita botiga de queviures a Gràcia, una mica més amunt del metro de Fontana. No es guanyava la vida. I en observar que no hi havia cap pastisseria al barri, va deixar de vendre mongetes i oli per dedicar-se als pastissos. L’èxit va ser extraordinari. Curiosament, la manca de negoci d’aquell petit comerç inicial, una pastisseria que encara existeix, va ser l’origen del que avui és una multinacional.

Venda ambulant de gelats

La Farggi del Poblenou per davant de la qual estem passant, ocupa l’espai de l’antiga Fàbrica Frigo, també de gelats, que fou pionera en la fabricació industrial d'aquest producte. Es va crear l’any 1927 en aquest lloc, on hi havia existit una sèquia i un camp de futbol. Amb el nom de Industrias Frigoríficas, es va dedicar primer a la producció de gel i neveres, i el 1930 va començar a fabricar gelats que es venien per la ciutat mitjançant la venda ambulant amb carretons. Els Frigo van ser molt apreciats. ¿Qui no recorda els “Dracula”, per exemple?. Hi ha marques que defineixen determinats productes, i aquesta n'era una. Recordo que de petit, per demanar un gelat, ho dèiem en genèric, així: “- Un Frigo, si us plau”

Pel carrer de Perú haurem trobat l’indicador del Km 11.

Km 11 al 12

Poc després del Km 11 pujarem a l'esquerra pel carrer de Josep Pla. El carrer honora un dels millors escriptors de la literatura catalana, autor d’una vastíssima col•lecció de llibres, un dels quals, “Quadern gris”, és des de fa anys llibre de capçalera d’un servidor. Qui sap si l’espectre de l’il·lustre Josep Pla ens estarà veient a la seva cantonada. Si hi és, de ben segur que se’n fotrà de veure’ns fent una cosa tan estranya per a ell com és el córrer suant la cansalada.

Deixarem Pla i girarem a la dreta per agafar Gran Via, i en farem un petit tros. Serà pel mateix camí que el mes següent hi correrem la marató. Una via molt avorrida perquè les cases estan lluny del nostre pas i és impossible de veure-hi cap cosa especial a destacar.

Progressarem pel lateral de la Gran Via, i a falta de res ressenyable en aquest tram –repeteixo, si més no per aquest ajuntalletres que mal-escriu aquesta fisonomia - podem fixar-nos amb altres coses. Per exemple, si mirem a la llunyania, albirarem la Serralada de la Marina. Una cadena muntanyosa, no gaire alta, de 600 metres màxim d’alçada, on s’hi fan diverses marxes i curses de muntanya, per cert, una d’elles amb un nom tan suggeridor com el de L’Endimoniada, que és fa per la nit al Juny. A propòsit, una bonica cita d’un autor anònim: “Córrer per la muntanya suposa un plaer afegit: pots introduir-te en les conversacions dels arbres i les xafarderies dels ocells".


Els gegants el Cavaller i la Novícia

I ara que ens hem posat poètics..., de la Serralada de la Marina que tenim davant nostre hi ha un munt de llegendes per explicar. La de l’”Arbre dels Nassos” és de les més conegudes, i potser recordar-la ens anirà bé mentre correm per aquest tram tan ensopit. Som-hi: a Tiana, a prop de la Conreria –una casa de colònies que fou un seminari construït damunt de les restes d’un convent de monges del segle XIII- hi havia un arbre singular, origen de la famosa llegenda. Segons es diu, un cavaller es va enamorar d’una de les monges novícies del convent i, captivat per la seva bellesa, l’anava a veure sovint. En saber, ella, que el que més atreia al cavaller era el seu nas, va decidir acabar amb aquella situació per tal d’evitar temptacions. Una tarda, agafant unes tisores del jardiner, es va tallar el nas per tal de perdre la seva boniquesa i desenganyar-lo. L’embolicà amb un mocador de seda i li donà al cavaller tot dient-li “-Ací tens el que tu més vols. Ara deixa’m que segueixi consagrant-me a Déu nostre Senyor”. La tradició diu que en el mateix lloc on ho va fer va néixer un arbre amb flors vermelles que recordaven el nas sagnant de la monja. No sé si l’arbre existeix. Em sembla que no. Però el cert és que la llegenda de l’"Arbre dels Nassos" està molt arrelada a l’entorn del Maresme i la Serralada de la Marina. Fins al punt que els gegants de Tiana són, precisament, el Cavaller i la Novícia.

Potser, tot recordant la llegenda, no ens en adonarem i arribarem al Km 12, just abans de baixar per la Rambla de Prim.

Km 11 al 12

Deixarem la Gran Via i baixarem per la Rambla de Prim -el general a qui honorem en molts llocs, oblidant, curiosament, que va bombardejar Barcelona més d’una vegada- . Un cop haurem girat, la decoració que hem tingut darrerament canviarà totalment, perquè la Rambla és un vial amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys, i a més, què bé...!, fa una mica de baixada.

Haurem entrat al Barri del Besòs i de seguida passarem per davant de la petita plaça de Zenobia Camprubí, escriptora i filla de Malgrat, casada amb el poeta Juan Ramón Jimenez, l’autor d’aquell bonic i evocador “ Platero, platerillo, platerete...” que ens van fer aprendre de memòria al “cole” quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.

Haurem agafat la Rambla de Prim, l’eix del barri del Besòs que s’ha convertit en un agradable avinguda, per fer-la fins al final, amb suau baixada. A la nostra dreta veurem uns plàtans centenaris que s’han lliurat de les constructores gràcies a les reivindicacions dels veïns. I tot baixant, uns carrerons amb casetes de planta baixa –les cases més antigues de la zona- on hi vivien els obrers a principis del segle passat. A l’esquerra tindrem el barri de la Mina, un nucli construït a precari a finals dels anys cinquanta, per tal d’encabir-hi barraquistes amb caràcter d’urgència.

 

Barri del Sud-oest del Besós. Anys seixanta

Rambla de Prim avall ens hem de trobar amb el Km 13. La Rambla és molt bonica i encara bo que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besós amb el de La Mina al costat, és un dels que ha estat menys afavorits de la ciutat. És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar fa cinquanta anys un munt de blocs de cases del tipus de “construcció urgent”, unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.

Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.

Km 13 al 14

És de destacar que, especialment la part de baix de la Rambla de Prim, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment. Baixant veurem l’original edifici de la Telefònica i el triangular del Triangle del Fòrum i els moderns edificis del final del carrer, la majoria d’una alçada impressionant, que serveixen de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes que ens donarà goig mirar.


Camp de la Bota, la zona de l'actual Fòrum

En qualsevol cas, recordarem al passar per davant d’aquests avantguardistes edificis que en els anys 70, tocant a la platja, la zona estava plena de barraques on hi vivien milers de persones. S’anomenava el Camp de la Bota, un indret sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellades moltes persones en acabar la Guerra Civil. Passem-hi de pressa: al Camp de la Bota hi havia un castell i un camp de tir on, entre 1936 i 1953 hi van afusellar 1.717 catalans com a represàlia, no cal dir per qui. Una estilitzada escultura metàl•lica de color vermell ho recorda dintre del Fòrum, una mica més enllà del Triangle.

No parlem més de tragèdies i expliquem una anècdota sobre el barri del Besós per o acabem de passar. En els anys seixanta, com que eren temps en els quals es rendia vassallatge a Franco per qualsevol cosa, va anar d’un pel que no li posessin al barri un monument a Carmen Polo, la seva esposa. Volien fer-ho en agraïment, es deia, per haver anat a inaugurar un grup de pisos al barri veí de la Verneda, que estava a dos quilòmetres del lloc on volien aixecar l’estàtua.

Seguirem per la rambla avall a bon pas (no serà difícil perquè fa baixada) fins arribar al final, on girarem per agafar la Diagonal a la dreta.

Aquesta és una zona de la ciutat que ha canviat i està canviant molt. Haurem deixat el barri del Besòs i entrarem al de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poble Nou, un barri nou de Barcelona al que li han posat aquest nom tan llarg amb el fàcil que hagués estat deixar-lo com abans, Poblenou i llestos. Però bé, rectors té l’església. Se li va posar aquest nom quan es va dissenyar l’espai de davant, on es va celebrar el Fòrum de les Cultures el 2004 i, potser Poblenou no sonava prou modern.

Ja ho hem dit: el recorregut d’aquests quilòmetres de la Mitja, des que estàvem a la Gran Via i fins el final de la prova, són els mateixos que els de la Marató. On estem ara és un lloc que comença a ser consagrat, no pas per a nosaltres que estarem la mar de frescos, sinó per als que faran (farem) la marató. Avui, és el Km 14 i el dia de la marató el 27.

I Diagonal amunt -lleugera pujada s’ha de dir- estarem envoltats d’edificis avantguardistes, a quin millor, que deixen amb la boca oberta -més oberta del normal mentre un corre- no en debades aquesta és la zona del 22@Barcelona, el pla d’innovació urbana més ambiciós que s’ha fet els darrers anys a la ciutat.


Parc del Centre del Poblenou

Passat el carrer de Bac de Roda tindrem a la dreta, a prop nostre, un parc molt nou, a l'alçada del qual, en arribar-hi, hi veurem el senyal del Km 14 . És el Parc del Centre del Poblenou, dissenyat per Jean Nouvel, el mateix famós urbanista i arquitecte de la Torre Agbar, que l’estarem veient a la llunyania tot pujant. Va ser inaugurat l’any 2008, no sense polèmica. El cert és que és un parc molt tancat i això va ser un motiu de queixa dels veïns pel perill d’agressions que suposa. No els hi falta raó i ho veurem perfectament. També, el fet de que està dividit per carrers que el creuen, convertint el parc en una mena d’arxipèlag de cinc illes. Fins i tot les cadires també han estat criticades perquè en lloc de fusta són de metall: fredes a l’hivern i calentes a l’estiu. Però amb tot, original si que ho és. Ho apreciarem en passar: uns grans ulls de bou a les parets ens ho permetran.

Km 14 al 15

No arribarem fins a la Torre Agbar que farà estona que veiem al cap de munt de la Diagonal. Poc abans de la cruïlla de l'avinguda amb el carrer Espronceda girarem en rodó per agafar l’altre lateral, ara per baixar-la. En fer el gir ens quedarem esglaiats pel colossal edifici de vidre que hi ha davant nostre -el quart més alt de Barcelona- l’Hotel Me (disculparem els amos perquè segurament no són d’aquí i no tenen ni idea de posar noms escaients a un hotel de luxe).


Alain Robert escalant la Torre Agbar

Si arribessim a la Torre Agbar potser ens vindria a la memòria que, de tant en tant, l’escalador francès Alain Robert, alies Spiderman, puja fins a dalt de tot per l’exterior sense cap ajuda més que les seves sabates d’escalada i les mans enguantades amb unes ventoses, sense cap mesura de seguretat. L’home diu, en baixar, que no li costa gaire perquè les plaques articulades que formen la superfície de la torre li permeten agafar-se perfectament. No és estrany: Alain Robert és conegut per afrontar aquest tipus de reptes i ho ha fet en més de 70 vegades en edificis de tot el món, des de la Torre Eiffel fins a la Torre Taipei, de 509 metres, el seu rècord.

Com deia, girarem en la cruilla de la Diagonal amb el carrer d'Espronceda i baixarem de nou per l'altre costat de la Diagonal a trobar el Km 15. Un apunt, parlant d’Espronceda, és el nom d'aquell poeta de qui, de petits, a l’escola ens feien aprendre a els seus versos -no sé sí ara també en les classes de castellà- per recitar-los en les festes familiars, com aquell de la cançó del pirata: "Con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela..."

Km 15 al 16

Corrent per on estem és probable que puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.

Anirem baixant per la Diagonal travessant els carrers del Poblenou, i no pararem de veure, a dreta i esquerra, sobre tot a la dreta, edificis avantguardistes a quin més espectacular. Ho veurem fins el final i ho farem a la recerca del Km 16 que està gairebé al final (dir que està "al final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda). Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té la Diagonal en aquest tram, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en cap altre lloc de la ciutat. O bé correrà la mitja com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia per part seva que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.

Km 16 al 17

En arribar al final de la Diagonal, a la Plaça Llevant, girarem a la dreta per agafar el Passeig Taulat, un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu. En el moment del gir passarem per sota d’un altre edifici espectacular: l’Hotel Princess, de 21 plantes i 109 metres d’alçada. En farem uns metres tenint a la dreta el centre comercial Diagonal Mar fins el carrer de Josep Pla. El baixarem fins trobar el Passeig Garcia Faria. Avançant pel passeig ens trobarem un edifici singular. S’anomena l’Illa de la Llum, un conjunt de tres immobles de diferents altures, que es caracteritzen per les seves persianes corredisses d’alumini. Des que es va inaugurar, les opinions sobre l’edifici han estat de tots colors: des dels arquitectes i urbanistes més progressistes que el troben admirable, fins a la gent del carrer que diu que els hi recorda com unes cases que han patit un bombardeig. Vosaltres mateixos. A mi no em desagraden. El que és segur és que no són, com es deia en temps de dictadura de determinades vivendes populars, “cases barates”. Gairebé la meitat de les construïdes són per fer-hi el negoci del tipus “apartaments turístics”, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia fa estona: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poble Nou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa. I una mica més enllà ens esperarà l’indicador del Km 17.


L'Illa de la Llum

Km 17 al 18

El Passeig de García Faria, per on avançarem, fou un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig.

Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria! Una altra curiositat observada pel sotasignat: entrenant per Barcelona (i mirant al terra per no fotrem de lloros), he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del clavegueram; les demés deuen ser del temps de la picor.

I poc desprès d’abandonar Garcia Faria quan arribem al carrer Bilbao per agafar l’Avinguda del Litoral, veurem el senyal del Km 18, la qual cosa vol dir que la Mitja s’està acabant. No hi ha més remei: haurem de pujar el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral i s’ha de dir que és curt però emprenyador (com tots els ponts per als que correm curses), especialment ara que ja portem uns quants quilòmetres.

Km 18 al 19

Ens “salvarà”, no obstant, l'esforç del desnivell i el fet que ja n'hem fet divuit, poder veure el mar a prop (intuir-lo, més ben dit), que sempre relaxa. I es que tindrem a l’esquerra del nostre pas tres platges per las quals passarem a tocar: la de la Mar Bella, en la qual es pot practicar nudisme; més endavant la del Bogatell –una de les més apreciades pel que fa a la seguretat- ; i finalment la de la Nova Icària, molt tranquil•la, la preferida per les famílies amb nens.

Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrere d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell.

Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa un any i mig per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.


La Mar Bella a principis del segle XX 

Al començament de la Platja de la Nova Icària ens trobarem amb el senyal del Km 19. I tornant a la qüestió de les platges, ara és una sort poder banyar-se en aquestes platjes homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”. Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.

Km 19 al 20

El mes de febrer no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estem passant són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poblenou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar. I fins i tot, ara, naturistes que es banyen despullats.

Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. De fet, la vegada que tenim més a prop el Castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.


El Somorrostro era així en els anys seixanta

Un apunt sobre l’indret on estem: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem -entre el nostre camí i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.

No el veurem, però passarem com deia, molt a prop del Cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui coincideix que és primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”.

Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del Parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i després de la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes). En aquest quilòmetre ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre “olímpic” esforç.

Fixem-nos-hi: en la Plaça dels Campions -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra de la plaça hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit arribarem a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi. Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. En arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, on, a cent metres i escaig, a l'alçada del Parc de Carles I, hem de veure el senyal del Km 20. Abans, al girar, haurem vist a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat. Una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.

Km 20 al 21, 097

Això s’està acabant de debò. Amb un no res arribarem a la meta. Només hem de pujar (pujada suau quan la fem en cotxe; ja veurem ara) per Marina fins el Passeig de Pujades, i la Mitja al sac.

Ara no tindrem ganes de fixar-nos amb res més del camí (Tampoc sé si les haurem tingut durant la cursa. Jo mateix, en veritat, no me’n recordo mai del que he escrit). Només ens animarà el pensar amb l’arc d’arribada. Ens importarà poc que el carrer de Marina estigui dedicat a les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes, ni que estiguem envoltats dels pisos de la Vila Olímpica on s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics dels Jocs del 92. (Una precisió: tots els esportistes no s’hi van allotjar perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe).

Ara tan se’ns en donarà que en Parc de Carles I hi hagi, no gaire lluny de nosaltres, una curiosa escultura anomenada El Cul. I que quan es va inaugurar, fa uns anys, l’escultor que la va fer va digués que "Barcelona serà la primera ciutat occidental que té un monument al cul. Una escultura que té alguna cosa de monument grec, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”.

Monument "El Cul".
Parc de Carles I

I ara tampoc serà moment, enfilat el Passeig de Pujades (que és pla i no fa pujada; disculpeu l’acudit dolent) en recordar que el Parc de la Ciutadella, a la nostra esquerra, ocupa els terrenys de la ciutadella que va fer construir Felip V després del 1714, ja ens podem imaginar perquè. Ara, on tindrem la vista fixa serà amb l’arc d’arribada, en el mateix punt d’on hem sortit. I una vegada creuat, estarem feliços d’haver fet més bon temps del que pensàvem i saludarem el company o companya amb qui hem fet una bona part del final de la cursa que, com nosaltres, estaran també molt contents. Una mitja és una mitja.

------o------

Miquel Pucurull

Web oficial de la Mitja Marató: http://edreamsmitjabarcelona.com/informacion/