1.10.17

Fisonomia del recorregut de la Cursa Correbarri'2017


Km 0 a l'1

Quina delicia! Aquesta cursa es desenvolupa en bona mesura a prop del mar. Èssent així, no és casualitat que els organitzadors siguin els amics del Club Natació Atlètic Barceloneta, que en són perennes veïns. Quin plaer, afegit al de córrer, poder copsar l’olor del mar, que de ben segur el sentirem més d’un cop; a la sortida mateix -que està en les immediacions del club- a tocar de l’aigua.

Dues coses sobre el Natació Atlètic Barceloneta abans que res.  L’Atlètic és un club centenari. Va crear-se el 1913 (més tard, el 1929 es va agermanar amb el Barceloneta) i és un dels clubs de natació més antics d’Espanya. De fet, el 1920 va ser un dels fundadors de la Federació Espanyola de Natació, i de la Catalana l’any següent. Va començar a funcionar en els Banys Orientals de la platja, i actualment, les seves instal·lacions ocupen el que van ser els Banys de Sant Sebastià, els primers en instaurar - amb un escàndol monumental- una zona que permetia la coexistència d'homes i dones a la platja.

Banys de Sant Sebastià. Any 1920
Un apunt: anys enrere, anar als Banys de la Barceloneta era una de les activitats més reeixides de l’estiu. El Banys van ser inicialment unes casetes de fusta per guardar la roba (anar a la platja lliure estava mal vist) i més tard es van convertir en una mena de balnearis amb piscines. Els més famosos els Orientals i els de Sant Sebastià, que van ser els darrers que van tancar. 

Mentre ens apleguem a la plaça del Mar per sortir, ens farà companyia la Torre de Sant Sebastià, una de les dues torres del Telefèric, davant del Club Natació Atlètic Barceloneta. El telefèric, que existeix des de 1931, tot i que durant la Guerra va estar aturat i no va tornar a funcionar fins el 1963, va fins a Montjuïc per damunt del moll per mitjà d'unes característiques cabines vermelles. I tant punt sortim, veurem una al·legoria a l’esport que es practica a l’aigua, que demostra la importància que té en el barri. S’anomena Homenatge a la Natació, un conjunt de figures abstractes que sembla que ballin, però que simbolitzen les modalitats de la natació: salts, sincro, waterpolo i velocitat. 

Una mica més endavant, a tocar del mar, hi ha un altre conjunt escultòric abstracte, que du el nom de Una habitació on sempre plou. No pot ser d’altra manera: consisteix en una mena de glorieta enreixada dins la qual hi “viuen” cinc figures de bronze, mig humanes mig bales de canyó. La idea inicial -d’aquí el títol de l'obra- preveia un sistema de recirculació d'aigua que fes que en aquell espai sempre hi plogués. Dificultats tècniques van truncar la instal·lació, i el conjunt, amb tres grans arbres que l'envolten, situat a la sorra, resulta una mica inquietant i misteriós. O potser és que d’art abstracte no hi entenc gens.

Enfilarem el Passeig de Joan de Borbó i al començar-lo ens trobarem un altre escultura no figurativa. Està a la dreta i s’anomena Evocació Marinera. És obra de Subirachs, l’escultor més discutit de la història. Quan la van instal·lar aquí, el 1960, va ser una de les primeres escultures abstractes de la ciutat i es va crear una forta polèmica. Ningú entenia –un servidor segueix sense entendre-ho- què volia significar aquesta figura de bronze, com no siguin unes veles al vent. Si no anem escopetejats -que hi anirem- podem fixar-nos-hi i debatre-ho interiorment (o discutir-ho amb el del costat si li ve de gust). 

Avançant pel passeig tindrem a la dreta el barri de la Barceloneta, un dels pocs de Barcelona que, al meu parer, manté les essències del que és un barri: gairebé tothom es coneix. La perifèria s’ha transformat molt, però el seu interior és molt semblant a com era fa cent anys. 

Tinglados del Passeig de Joan de Borbó (abans Paseo Nacional)
Mentre avancem pel passeig ens farà costat, a l’esquerra, el Port Vell, farcit d’embarcacions a quina més moderna. Res a veure amb els vaixells de càrrega que anys enrere amarraven en aquest indret. Unes naus que tampoc hauríem vist perquè ens ho haurien impedit els Tinglados que s’arrengleraven al llarg del passeig, feliçment enderrocats pels Jocs Olímpics del 92. Feliçment perquè ens permeten veure el mar: el Tinglados eren els rafals que emmagatzemaven les mercaderies que arribaven per via marítima i evitaven contemplar-lo. I feliçment també, perquè eren uns edificis sense cap atractiu.

Corrent pel Passeig de Joan Borbó amunt (amunt és un dir perquè és absolutament pla, com tota la cursa) passarem per davant d’alguns edificis noucentistes a la nostra dreta, que tot i no ser res de l’altre món, ens mostren que també en aquest barri de pescadors s’hi deurien instal·lar, a les primeries del segle passat, alguns veïns benestants. Al passeig, precisament, s’hi va construir la primera casa que hi va haver a la Barceloneta. Avui desapareguda, feia cantonada amb el carrer Maquinista. 

En un no res, perquè estarem molt sencers, haurem arribat a la Plaça de Pau Vila, al final del Passeig. Es diu que l’espai era antigament una petita illa anomenada de Maians (està documentada la seva existència en el segle XV) que poc a poc es va unir a la terra pel canvi de corrents marines provocades per les obres del port en el 1590. 

Magatzems Generals de Comerç. Primeries del segle XX
A l’esquerra de la plaça ens trobarem un notable edifici. Quan el van construir, a finals del XIX, el van fer de totxanes, semblant als docks anglesos, els magatzems que hi ha a la riba del Tàmesi. Van ser durant anys els Magatzems Generals de Comerç, un dipòsit de mercaderies que s’acumulaven aquí abans de passar els tràmits duaners. Fins que no el van reconstruir fa uns vint anys, tenia un aspecte tètric, amb la façana i les parets ennegrides pel temps, i passant per davant es podia ensumar la humitat del seu interior. Cridava l’atenció la quantitat de gats que tenien (centenars) per tal de protegir les mercaderies de les rates. Ara, rehabilitat, s’anomena Palau de Mar, una part del qual l’ocupen departaments de la Generalitat i restaurants (la Barceloneta i la teca són sinònims) , i una altra part el magnífic Museu d’Història de Catalunya

I una altra cosa molt important: a l’alçada de l’edifici ens hem de trobar el senyal del Km 1.

Km 1 al 2 

Travessarem la Plaça de Pau Vila -un pedagog eminent del segle passat- per davant del Museu d’Història, i si veiem unes enormes lletres al terra, hem de saber que no tenen a veure amb cap senyal per a la cursa sinó que són el nom dels vuit vents del món i pertanyen a l’escultura Rosa dels Vents.

Julio Cesar Benitez
Passat el Museu, si mirem a l’esquerra, tornarem a veure el mar. En aquest lloc, i fins els anys setanta, l’aigua estava farcida de vivers de musclos que eren venuts a la Barceloneta a peu de carrer. Eren tantes les intoxicacions que produïen que les autoritats els van traslladar a un altre lloc, lluny de port. 
Entre les víctimes d’aquestes intoxicacions n’hi va haver una l’any 1968 de la qual se’n va parlar molt i va ser molt dolguda: la de Benitez, un famós jugador uruguaià del Barça que, segons els metges, va morir per haver menjat aquests musclos. Una mica de safareig: durant temps es va dir que el jugador s’havia mort enverinat perquè mantenia relacions amb la dona d’un influent polític de l’època. Fins i tot, la teoria de l’enverinament la mantenia la seva vídua, una vedette manxega, en una entrevista que li van fer a la Vanguardia fa uns anys. O sigui que, potser, els musclos de la Barceloneta no hi tenien cap culpa.

Seguint, anirem a parar al Passeig de Colom després de passar pel costat del Cap de Barcelona, una escultura surrealista instal·lada l’any 1992 i realitzada per l’artista pop Roy Liechtenstein, que representa la cara d’una dona en forma de dibuixos animats. L’autor diu que es va inspirar en les formes de Gaudí. No li ho discutiré perquè ja he dit que d’aquest tipus d’art no hi entenc (i de l’altre tampoc). Com sigui, aquesta m’agrada.

Correrem pel Passeig de Colom a tocar del Moll de la Fusta, un espai que antigament servia per la descàrrega de vaixells encarregats de dur fusta a la ciutat. Curiosament, el nom oficial és Moll de Bosch i Alsina, no com a referència al bosc o a la fusta de les alzines (disculpeu l’acudit) sinó al nom d’un senyor que va ser alcalde de Barcelona durant cinc mesos de 1905, que es deia Bosch i Alsina

L'Escamarlà de Mariscal al Passeig de Colom
A l’esquerra, hi veurem l’Escamarlà, una altra escultura de les cinquantena que es van inaugurar pels Jocs del 92. Aquesta la va dissenyar Xavier Mariscal i estava col·locada a la teulada d’un bar anomenat Gambrinus, que hi havia aquí mateix i que va estar molt de moda a les primeries dels noranta. Era de difícil accés, crec jo, la gent va deixar d'anar-hi, i va desaparèixer. Hi ha qui li diu la gamba, però en realitat és un escamarlà, i potser perquè és manté amb un somriure impretèrrit, he de dir que aquesta també m’agrada força; segurament perquè entenc el què és.

Pel Passeig de Colom estarem fent el segon quilòmetre i de ben segur que allargarem el pas. La planura del terreny i l’amplada de l’espai ens ho permetrà. Però compte, estem tot just començant i una cursa de 10 és una cursa de 10. Cal reservar forces.

Anirem veient, cada vegada més a prop, el Monument a Colom, i una mica abans, a l’esquerra, un senyorial edifici d’estil afrancesat que correspon a la Junta d’Obres del Port. Va ser inaugurat a les primeries del segle passat i durant un temps va ser l’Hotel Mundial Palace. Ara és una seu administrativa portuària. 

Joan Salvat Papasseit
Poc abans d’arribar a aquest casalot senyorial hi ha una estàtua dedicada a Joan Salvat Papasseit, un celebrat poeta avantguardista de les primeries del segle passat molt vinculat a la Barceloneta, on hi va viure. Fill d’un carboner de vaixell, va créixer a l'Asilo Naval, una embarcació antiga ancorada al port. Quan es va fer gran va tornar al Moll de la Fusta per treballar-hi a les nits. Va morir molt jove, als 30, després de deixar un munt de escrits i poemes amb important càrrega social i d’estil innovador, en un llenguatge entenedor. I per damunt de tot, plens d’optimisme, d’entusiasme i d’estimació per la vida. Deixeu-m’ho dir: com el que té un corredor o una corredora de fons. Vegem-ho si no, amb aquest poema d'ell, musicat per Serrat:

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Monolít
Arribarem a la plaça del Portal de la Pau i vorejarem el Monument a Colom tot admirant una de les icones més significatives de Barcelona, preguntant-nos, una vegada més, com és que el seu dit senyala Mallorca en lloc d’Amèrica. A l’esquerra, hi veurem les Golondrines aturades, esperant ser omplertes pels guiris. Una mica més enllà, abans de l’edifici de la Duana, hi ha un petit monòlit que passa gairebé desapercebut i, tanmateix, té força significat: és en memòria de 49 mariners de la flota d’Estats Units que van morir ofegats el gener de 1977 quan retornaven en una llanxa als seus vaixells ancorats a la dàrsena del Morrot. L'embarcació va xocar amb un mercant i es va partir en dos a mig camí. Alguns es van poder salvar nedant fins aquest punt, però els quaranta nou no hi van poder arribar. Encara avui segueix sent el pitjor accident de l’Armada Nord-americana des de la guerra del Vietnam.

I tot seguit, abandonant la plaça i enllaçant amb el Passeig de Josep Carner, trobarem l’indicador del Km 2 al costat de la monumental Duana, un edifici que per les seves columnes, relleus i escultures sembla construït per a ser un palau més que per a tasques administratives. I potser no és estrany que sigui d'aquesta manera: l’arquitecte que el va dissenyar a finals del segle XIX, Enric Sagnier, ho deuria fer així de monumental, com el Palau de Justícia que també és seu, perquè, segons diuen els seus biògrafs, volia impressionar al pare d’una noia de la qual estava enamorat.

Km 2 al 3

Continuarem avançant i anirem fins la Plaça de les Drassanes (o de la Carbonera, com se li deia), una rotonda bastant lletja que hi ha una mica més enllà de la Duana, on girarem per tornar sense rodejar-la. Al poc atractiu de la plaça l'ajuden set enormes arcs d'acer inoxidable que donen accés al port. S'anomenen Ones i són obra d'un reconegut escultor, Andreu Alfaro, i passa per ser l'escultura més gran d'Europa. És el mateix lloc on a l’inici del segle XX hi havia el moll de carbó del port de Barcelona, on arribaven els vaixells d’Astúries o de Gal·les carregats de carbó per a les indústries de la ciutat. Desprès del gir arribarem de nou a les Drassanes (darrere de les quals sobresurt l’Edifici Colom, que fou durant temps el gratacels més alt de la ciutat), i poc després a la plaça del Portal de la Pau, on hi vorejarem de nou el Monument a Colom.

Passarem altre cop a tocar l’elegant edifici de la Junta d’Obres del Port i anirem a buscar el Passeig de Colom en direcció al Parc de la Ciutadella. Posem-nos seriosos (firmes no cal) perquè tindrem a la nostra esquerra l’edifici del Govern Militar. El cert és que fa efecte: columnes, pilastres, capitells corintis, balustrades, escultures de personatges mitològics al terrat...el repertori és espectacular. 

Passat el Govern Militar, la primera casa que hi ha va ser l’Hotel Ranzini a les primeries del segle XX. Si la cursa l’haguéssim corregut llavors, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso aplaudint-nos. En el 1917, Olga Khokhlova, una ballarina russa que més tard va ser la seva primera dona, s’allotjava en aquell hotel. I ell, des del balcó de l’habitació, s’hi va inspirar per pintar el famós quadre El Passeig de Colom que s’exposa en un museu de la ciutat d’Antibes. 

La casa on va viure Cervantes.
Una mica més endavant del passeig hi ha la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII. Allí, els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juraven públicament les constitucions. Molt més recentment, l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. Una plaça on hi havia un dels bars més antics de la ciutat fins no fa gaire, el Paulino, que tenia més de 150 anys i on només cuinaven calent per als clients fixos. Els passavolants ocasionals s’havien de conformar amb un entrepà.

Més enllà, tornem-nos a posar seriosos: passarem per davant de Capitania, un edifici enorme que ocupa un espai que fou un convent de monges fins la meitat del segle XIX. I en acabar el passeig passarem per davant de la casa on es diu que hi va viure Cervantes en alguns dels seus viatges a Barcelona. El cert és que l’acció d’algun capítol de la primera part d’El Quixot transcorre en aquesta casa, la nº 2 del passeig, a punt de trobar-nos el senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Passarem l’edifici de Correus (on podrem comprovar que, estranyament, té dues torres desiguals) i creuarem el començament de la Via Laietana. Veurem a l’esquerra del nostre camí, l’estàtua d’Antonio Lopez en la placeta del mateix nom, sorprenent-nos que encara se li faci l’honor de tenir-lo en un pedestal, quan, aquest senyor, segons asseguren els seus propis biògrafs, era un negrer que traficava amb esclaus.

Passada la placeta, el passeig de Colom canvia de nom; ara serà el d’Isabel II, i de seguida veurem, a la nostra dreta, els Porxos d'en Xifrè, unes cases porticades del segle XIX on hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de la ciutat (es va inaugurar fa 175 anys). Està ple de símbols masònics. Per dir-ne algun, les rajoles del terra del menjador són blanques i negres com les de un tauler d'escacs. Potser els que s'endrapin una paella o un bacallà a la llauna no ho reparin -i ben fet que fan-, però són característiques de les lògies masòniques.

A l’entorn dels Porxos d’en Xifrè, durant la postguerra, i degut al contraban i l’estraperlo, es venien sota mà, purs, tabac, mitges de niló, bolígrafs i altres luxes d’aquells temps de carència. Més tard van ser jeans, anoracs, or a pes o material fotogràfic de fosca procedència. Avui, tot això ja ha passat a la història, i els successors d'aquells venedors de carrer estan establerts en comerços. Presumeixen de ser els que venen més barat de tota la ciutat, des del regal més kitsch fins a joies,rellotges, petits electrodomèstics, i el high-tech de l'electrònica. Fa uns anys no es podia passar de la gent que hi havia comprant; ara, amb la crisi, la cosa ja no és el mateix ni de bon tros. 

Primera fotografia que es va fer a Espanya

Una altra cosa sobre l'edifici: la seva façana va ser la protagonista de la primera fotografia que es va fer a Espanya. Va ser el 10 de novembre de 1839, i l'esdeveniment va ser anunciat com una gran notícia als diaris. I així, aquell dia, "davant de molts selectes convidats, es va obtenir la foto mentre tocava una banda de música". Es va voler que els curiosos no estiguessin en els balcons de les cases perquè no sortissin a la fotografia. Les gasetilles de la premsa ho advertien així: "...si algun espectador es desentén d'aquest prec, quedarà indeleblement marcada a la placa la prova de la seva indocilitat".

En front hi ha l’antic edifici de la Llotja, edificat el segle XIV. Ningú no ho diria, però va servir en els seus orígens com a magatzem de mercaderies. Més tard, i durant molts segles, per a fer-s’hi transaccions comercials, fins a ser la Borsa de Barcelona –ara al Passeig de Gràcia-. La Llotja és la seu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, fundada el 1841 i encara en actiu, on hi van estudiar Fortuny, Picasso i Gaudí. Una magnífica obra medieval reformada en el segle XVIII, que no visitarem ara, en passar -ara estem per una altra cosa també important, córrer la Correbarri- però que val la pena fer-ho un altre dia.

Travessarem el Pla de Palau (abans li dèiem Plaça Palaciu), un espai que era conegut a l’Edat Mitjana com “la quinta forca” perquè era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca, i passarem pel costat de l’escultura de la Font del Geni Català.

La Font del Geni Català
Aquesta estàtua té una història divertida. Representa un àngel amb els seus atributs a l’aire. Durant molts anys no tenia penis perquè pocs dies després de ser inaugurat, l’any 1856, el bisbe de llavors li va treure personalment a cops de martell. “Perquè la seva visió produïa l’escàndol de les senyores”, va dir. Però l’historiador Puig Alonso va afirmar que ho va fer perquè "anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l'estàtua”. Com sigui, li van esculpir una túnica per damunt. Al cap d’un segle, un escultor la va retirar i, com deia, va deixar l’àngel sense atributs. Anys més tard, a les primeries dels noranta, li van afegir un penis de resina blanca que volia ser com l’original, però es va ennegrir amb el pas del temps i feia riure. Finalment, i no se sap la raó, el van "restaurar" deixant-lo mutilat, tal com el va deixar el senyor bisbe a cops. 

Passada la plaça haurem acabat el Passeig d’Isabel II que honora una reina d’Espanya. Ara ve una mica de marro: aquesta reina la van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills. Oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen -els seus biògrafs, repeteixo-, els pares de tots quatre eren quatre dels seus amants. 

Haurem acabat el passeig, deia, i enllaçarem amb l’Avinguda del Marquès d’Argentera. De seguida, al començament de l’avinguda ens trobarem davant de la Delegació del Govern, antic Govern Civil, un edifici aixecat a finals del segle XVIII que va servir com Duana fins el 1902. Els que entenen d’arquitectura li donen molt valor. I també li donen a un hotel construït els anys cinquanta del segle passat que hi ha al davant, el Park Hotel, que diuen que està considerat com un dels edificis de més interès arquitectònic dels construïts a Barcelona durant aquella època. Època de penúria no ca dir-ho, fins i tot en arquitectura.

A la dreta hi veurem l’entrada de l’Estació de França, una obra aixecada per a l’exposició de 1929 que també té molt interès, en especial pel vestíbul i les dues naus interiors. A banda de donar-li un cop d’ull en passar, de ben segur que rememorarem que per davant hi passen un munt de curses, i una d’elles, la de Bombers, hi comença.

En arribar a la porta d’entrada del Parc de la Ciutadella girarem a l’esquerra per pujar (imperceptible pujada) pel Passeig de Picasso flanquejats pel parc i el Porxos de Fontserè, un conjunt de cases porxades del segle XIX semblant a les d’en Xifrè del Pla de Palau, i idèntic al porxos de la Rue de Rivoli de Paris. 

Homenatge a Picasso, d'Antoni Tapies
Tot pujant (ja he dit que no es noten les pujades enlloc; de fet, aquesta és, al meu parer, la cursa de 10 més plana de Barcelona) hi veurem l’obra d’Antoni Tapies, Homenatge a Picasso: un armari, un sofà i un mirall dintre d’una capsa de vidre per la qual regalima aigua constantment. El moble és travessat per una biga de ferro que l’autor deia que simbolitza el xoc amb la ciutat industrial. No em vull fer pesat amb la meva opinió sobre aquest tipus d’art, però -com em passa sempre- no hi sé veure “el missatge”.

I una mica més enllà hi trobaren un senyal que l’entendrem molt bé: el del Km 4.

Km 4 al 5 

En arribar al Passeig de Pujades girarem a la dreta per agafar-lo, tot admirant –encara que estiguem per la cursa i no per orgues- el Castell dels Tres Dragons a la cantonada. Una obra cabdal del modernisme dissenyada per Domenech i Muntaner per a l’Exposició Internacional de 1888 per a que servís de restaurant. Durant anys va ser el Museu de Zoologia, ara al Fòrum, però manté les instal·lacions com a Laboratori Natura per preservar la documentació del Museu.

Deixarem el Passeig de Pujades quan arribem amb quatre passes al monument a l’alcalde Rius i Taulet, per enllaçar, a l’esquerra amb el Passeig de Luís Companys amunt, tot passant per davant del Palau de Justícia construït el 1910. Una anècdota sobre l’edifici i el seu arquitecte, Enric Sagnier, que fou qui també va dissenyar la Duana. Com hem dit abans, estava enamorat d’una noia, el pare de la qual s’oposava fermament al nuviatge. Li deia que no accediria “...fins que el teu novio no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”. El jove arquitecte va decidir concursar i la “caseta” es va convertir en una joia arquitectònica, com és el Palau de Justícia.

L'Arc de Triomf poc després de ser inaugurat

Al cap de munt del passeig, a l’alçada d’un altre prodigi com l’Arc de Triomf a l’esquerra, i l’escola Pau Vila a la dreta, girarem en rodó per baixar i anar a buscar el carrer de Buenaventura Muñoz que fa cantonada amb el Palau de Justícia.

Un incís: veurem, com deia, l’Arc de Triomf. No sé si es gaire conegut que en lloc d’aquest monumental arc, que a diferència d'altres que hi ha pel món no té connotacions bèliques, servia de porta d’entrada al recinte de la primera Exposició Universal que es va fer a Barcelona l’any 1888, es diu que va estar a punt que s’hi construís la Torre Eiffel si l’Ajuntament de llavors hagués acceptat el projecte, que va rebutjar per massa modern i trencador.


Havent girat a l’esquerra per agafar el carrer Buenaventura Muñoz (un magistrat del segle XIX), tot seguit hi trobarem el Km 5 i ens posarem contents de veure que encara estem ben sencers a la meitat de la cursa.

Km 5 al 6 

De Buenaventura Muñoz en farem uns tres-cents metres fins el carrer de Wellington (un nom que pertany a un militar britànic, general en cap de l’exercit anglès a la península durant la guerra del Francès, anomenat duc, gran d’Espanya, príncep de Waterloo i no sé quantes coses més). Abans d’arribar-hi passarem a tocar el Centre Civic Parc Sandaru, un modern edifici blanc a l’esquerra del nostre camí, que fa cantonada amb el carrer de Nàpols.

Anunci del refresc Sandaru, Ants quaranta

El centre cívic ocupa l’espai de la que fou l’antiga fàbrica de gasoses i refrescos Sandaru. Els propietaris, que a més a més de la fabriqueta es dedicaven a la importació de bacallà, van ser tocats per la gràcia el 1951 quan van aconseguir la primera llicència per embotellar en el mercat espanyol una beguda llavors desconeguda. La beguda en qüestió era la Coca Cola. En poc temps va esdevenir un èxit extraordinari i no cal dir que i els refrescos Sandaru, i la fàbrica van desaparèixer del mapa, substituïts per sempre per “la chispa de la vida”. 

En arribar a Wellington girarem a la dreta per baixar-lo fins el Passeig de Pujades, que l’agafarem, també girant a la dreta, tenint a la nostra esquerra el Parc de la Ciutadella. Un parc que va ser urbanitzat exactament damunt de la que fou una fortalesa militar que va fer construir Felip V després de l’11 de Setembre de 1714 d’ingrata memòria. Des d’aquesta fortalesa, la més gran d’Europa en l’època, dominava la ciutat juntament amb el Castell de Montjuïc, de no menys malaurat record. 

Pel Passeig de Pujades anirem a buscar el Passeig de Picasso, ara per baixar-lo, i ens trobarem tot seguit el senyal del km 6 a l’alçada de l’Hivernacle, un edifici de ferro de 1888 a la nostra esquerra, pensat per a cultivar i mostrar plantes tropicals, avui en desús.

Km 6 al 7 

Baixarem pel Passeig Picasso, a tocar del Parc de la Ciutadella a l’esquerra i no podrem deixar de pensar que ho estem fent en un lloc emblemàtic, a quatre metres del Parlament de Catalunya. I no únicament això, el parc, que va ser construït en el mateix lloc del que fou una fortalesa militar (odiada pel barcelonins, per cert, i enderrocada el 1869), té un munt d’elements interessants, que la majoria no podrem veure en passar, però els intuirem per haver-hi estat més d’una vegada (o moltes, perquè per a més d’un i una dels participants de la cursa és el terreny on hi entrenen). Per dir-ne algun, la Cascada, o les escultures d’El Desconsol i La Dama del Paraigua

Partit de futbol al camp de la plaça de les Armes de la Ciutadella. Any 1909
Un apunt: el Parc de la Ciutadella també va servir com a camp de futbol del Barcelona i l'Espanyol. HI jugaven a la plaça de les Armes, just al costat de l'edifici on ara hi ha el Parlament. Era un descampat de terra molt popular a l'època, on els clubs de futbol barcelonins de llavors van jugar-hi en algun moment. El Barça ho va fer en el 1909 i l'Espanyol abans. 

Arribarem al cap de baix del Passeig Picasso i seguirem pel Passeig de Circumval·lació, tenint a la dreta de nou l’Estació de França.  I ja que hi som deixeu-me’n explicar una, que no recordava quan hem passat fa una estona per davant: de l’Estació de França va sortir el primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Uns quants d’ell volien boicotejar el seu funcionament i, per desprestigiar-lo, es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del Sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per poder greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar i untaven les vies per a que la locomotora circulés bé, el rumor va fer-se creïble. Fins al punt que, després de tants anys, encara s’utilitza la llegenda per atemorir els nens de Barcelona i Mataró.

Pel Passeig de Circumval·lació rodejarem la part de darrere del Zoo i les vies dels trens de sortida de l’estació, on ens esperarà l’indicador del Km 7. Arribant-t’hi ens cridarà l’atenció veure a la llunyania uns quants edificis de moderna construcció i una torre antiga al bell mig, per davant dels quals hi passarem a prop d’aquí una mica. També arribant-t’hi passarem per un punt on alguns tindrem un record per un corredor irlandès que va morir mentre corria la marató. Va ser l’any 2009, quan al voltant del Km 34, va caure fulminat l’irlandès Colin Dunne. Un incís, a propòsit: quan succeeix un fet com aquest es parla de manera alarmant sobre les morts a la marató, i fins i tot hi ha qui assegura que són freqüents. No és cert. Les morts sobtades en les maratons no són gens habituals. No fa gaire es va realitzar una investigació als Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons entre els anys 2000 i 2010. El resultat va ser que, durant aquest període, en van morir 42 mentre corrien; l’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. Ja em diran!. Altra cosa és la absoluta necessitat dels que correm de fer-nos revisions periòdiques, però, de cap manera es pot dir que la marató sigui un esport d’alt risc.

Km 7 al 8

Seguirem pel Passeig de Circumval·lació fins trobar la Via Icària i agafar-la per pujar i baixar una mena de pontet de res, tot creuant el Parc de Carles I

Sovint penso que els noms dels carrers (a qui o a què estan dedicats) ofereixen informació de l’indret. Com s’hi hi estiguessin relacionats d’alguna manera. No sempre és així, però el de la Via Icària sí que té una relació. Serveix per recordar que en aquesta zona s’hi van establir un grup de seguidors d’Etienne Cabet els anys 1847 i 1848. Cabet fou un filòsof que va escriure un llibre d’una gran repercussió. És deia “Viatge a Icària”, on propugnava viure en una societat sense classes ni diners i amb total igualtat de sexes. 

Farem un tros de la Via Icària fins arribar al carrer de Trias Fargas. El baixarem travessant un túnel damunt del qual hi ha una casa de pisos de la Vila Olímpica, que és la zona on estarem ara, per trobar el de Salvador Espriu (noms en honor d’un rellevant polític català contemporani el primer i un insigne escriptor de la llegua catalana el segon).

Les nostres particulars Torres Bessones

Arribant al carrer de Salvador Espriu no podrem deixar d’esglaiar-nos -per més vegades que els haguem vist- en trobar-nos en front nostre, a l’esquerra, els gratacels de l’Hotel Ars i la Torre Mafre, avui per avui, amb 154 metres, els més alts de la ciutat (no dels edificis, que ho és el de la Sagrada Família amb 172).

Farem cent metres del carrer mentre tindrem a la dreta l’escultura David i Goliat, una enorme carota aguantada per uns filferros, i una alta xemeneia a la dreta, vestigi dels temps en que la zona estava plena de fàbriques, i enllaçarem tot seguit amb la continuació del carrer convertit amb el del Doctor Aiguader. Aquest metge, que va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana i alcalde de Barcelona el primer terç del segle passat, va escriure molts tractats mèdics, un d'ells de molt curiós a jutjar pel títol: "Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni".

Pel carrer del Doctor Aiguader tindrem a la dreta el llarg mur que separa el carrer de les vies de tren que entren i surten de l’Estació de França, i aviat ens farà costat la seva monumental marquesina, una obra que causava admiració l'any 1929, quan va ser construïda. Abans d’arribar-hi, veurem a l’esquerra uns futuristes edificis, els més espectaculars la Facultat de Ciències de la Salud i de la Vida, recobert de fusta de cedre (un nucli de recerca biomèdica on hi treballen més de 1.000 investigadors de 50 països), i el de Gas Natural, una gran torre de vidre que té un perfil recte per una banda i arrodonit per l'altra. Entremig dels immobles avantguardistes hi ha una antiga i bonica Torre d’Aigüa del segle XIX que pertany a la que fou la Catalana de Gas, en el mateix lloc o on va estar instal•lada la primera fàbrica de gas d'Espanya. I poc abans de girar per anar a l’altre costat del carrer del Doctor Aiguader (costat mar), quan s’acabi la part del darrera de l’Estació de França, trobarem el senyal del Km 8.

Km 8 al 9

Després del gir anirem pel mateix carrer del Doctor Aiguader, ara en direcció a Besòs, per anar a buscar el Passeig de Salvat Papasseit, el poeta, just després de l’impressionant edifici de Gas Natural que dèiem abans. Apropant-nos-hi veurem la Torre d’Aigua a la vora. Baixarem pel passeig i tindrem una estona a la dreta l’esplèndida torre de vint plantes de vidre de la companyia de gas, obra dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. A l’esquerra ens farà costat el Parc de la Barceloneta que ocupa l’antiga fàbrica de gas. El primer que estarà al nostre costat és el camp de futbol que forma part del parc, on hi juga el FC Barceloneta, un club modest que va ser fundat l’any 1930 i que, desprès d’haver jugat en diferents llocs, un d’ells a la vora del mar, ocupa aquest terreny des de 1994.

Un apunt: en aquest espai, hi va haver la primera de les places de toros de Barcelona, El Torin, a la que també se l’anomenava la Plaça de la Barceloneta, que va ser inaugurada el 1833 i enderrocada (feliçment) el 1944. 
Plaça de toros El Torin. Primer terç del segle XX

Una curiositat: en aquesta plaça no únicament s’hi feien corrides: la feien servir per a tot tipus d’espectacles i s’hi va enlairar en globus el Monsieur Arban l’any 1849. S’hi va enlairar i encara l’estan buscant. L’afició a veure com s’aixecaven els globus era molt celebrada en aquella època a tot el món. De tal manera, que fins i tot havien vingut estrangers a Barcelona a fer demostracions. Un d’ells, el tal Monsieur Arban, que va a anunciar als diaris que s’enlairaria el 23 de novembre de 1849 amb la seva dona i va crear una gran expectació. Va començar, però va fer dos intents fallits i el globus va caure a poc d’enlairar-se. El públic havia pagat 25 cèntims i volia espectacle. I l’home, arriscat com era, va fer baixar la seva dona de la cistella per treure llast. També va tirar tot el que duia i es va embarcar sense sacs de sorra, sense brúixola, sense res, per demostrar la seva audàcia. Va ordenar que deixessin anar el globus i l’aeròstat va pujar, pujar, pujar... més amunt del que ell preveia i es va perdre de vista. No se’n va trobar ni rastre. Les noticies de dies després eren contradictòries: uns deien d’haver-lo vist a França, altres a Itàlia, uns més a l’Âfrica...Mai més se’n va saber res de l’intrèpid Monsieur Arban. No sé si el seu espectre -dolgut perquè un regidor de la ciutat va promoure una col·lecta per dedicar-li una estàtua, però, finalment, segons es va dir, els quartos van servir per al monument a Colom- ens estarà esperant a que passem per reclamar-nos-la. Passem-hi corrent (mai més ben dit) per si de cas. 

Seguint avall pel passeig de Salvat Papasseit, passat el camp de futbol, ens hi trobarem la Fàbrica del Sol, un bonic edifici modernista que eren les oficines de l’antiga Catalana de Gas i actualment un equipament municipal que serveix per documentar-se sobre els recursos mediambientals. Va ser dissenyat el 1907 per l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, el mateix que va fer la Torre d’Aigua que hem vist fa un moment.

Una mica més avall, també a l’esquerra, hi veurem les pistes poliesportives de la Maquinista, on el bàsquet hi és molt present a tota hora. Girarem a l’esquerra en trobar el carrer d’Andrea Doria i l’avançarem vorejant les pistes descobertes del poliesportiu i el Centre Civic Barceloneta a la dreta fins arribar al Passeig Marítim. 

M'adono que estem corrent bona part de la cursa per la Barceloneta i no hem dit res sobre els seus orígens. Fem-ho. La Barceloneta, que es va començar a habitar els primers anys del segle XVIII per pescadors, es va començar a formar com barri el 1753 quan s’hi van reallotjar els veïns que van expulsar del de la Ribera per construir-hi la Ciutadella. El van fer com una mena d’Eixample, amb cases de planta baixa i pis, que aviat –la població va créixer com l’escuma- van deixar de ser-ho. Primer es van dividir per fer dues cases d’una, i més tard es van tornar a dividir per a que d’aquelles meitats en sortissin dues cases més: els Quarts de Casa, de 28 metres quadrats. I malauradament, així són encara algunes.

Els Cors Muts de la Barceloneta
Malgrat tot, la Barceloneta és un lloc entranyable. Malgrat la manca d’espai; malgrat va ser molt bombardejada durant la Guerra; malgrat va patir l’absència de bones clavegueres i que hi trigués a arribar l’aigua corrent, s’hi van crear un munt d’associacions i cooperatives que van fer una feina immensa per a que el barri anés millorant. Fa molts anys ja tenia un Hospital d’Infecciosos (el que ara és l’Hospital del Mar), escoles, mercat..., i era un lloc d’acollida per a nouvinguts de tot arreu. La Barceloneta es va formar com a barri fora de les muralles, i un té la sensació, en passar-hi –tot i que sigui corrent de pressa ho copsarem- que encara està extramurs. No té el brogit de la ciutat i manté l’esperit de poble. No serà difícil veure veïns asseguts en una cadira a la porta de casa seva. També té un bon nombre d'associacions i faig esment d’una de molt curiosa: Els Cors Muts. Són colles on, els que la formen, no canten. Si més no, no ho fan com els d’una coral. Es dediquen a fer desfilades pels carrers del barri amb un aire despreocupat i divertit, amb gresca a tope durant tres dies del mes de Maig. L’origen prové de quan els pescadors, un cop a l’any, per la segona Pasqua, sortien de cercavila amb el peix pescat i anaven pel pobles de la rodalia a intercanviar-lo per embotits, que repartien als veïns en retornar

Un apunt: la Barceloneta té dos noms, l'oficial, i un altre que és el d'Òstia. Molta gent anomena així al barri i no se sap per què ni d'on ve. Uns diuen que és perquè a la Barceloneta hi havia una porta de la muralla de Barcelona ("òstia" és porta en llatí). I uns altres afirmen que donat que al barri sempre han estat de gresca, quan es parlava dels que hi vivien deien que eren l'hòstia. No sabien escriure-ho bé, es van menjar la lletra h, i el barri de l'Ostia s'ha quedat.

Napoleó disparant el Canó de la Barceloneta
Per xerinola, la Barceloneta es queda sola. Els Cors Muts que deiem abans no són les úniques colles que fan gresca: els Diables de la Barceloneta fan córrer a tothom, grans i petits, al ritme de timbals i escampant foc, un foc que no crema, un foc que és de festa, la de la nit de Sant Joan. I per tradicions, no diguem. Una d'elles, dedicada a la quitxalla, és la del Canó. Se celebra cada 29 de setembre, dia de Sant Miquel, i consisteix en els trets que fa un canó comandat per un personatge disfressat de Napoleó que dispara llaminadures. L'origen és confon en el temps. Es diu si va ser una idea d'un fabricant de pirotècnia del segle XIX, qui durant el Carnaval de 1876 va treure al carrer un gran canó llençava dolços, coloms, nines i productes de la seva fàbrica. Com sigui, des de fa molts anys, i per la Festa Major, el Canó de la Barceloneta dispara obeint el crit de foc de Napoleó mentre fa explotar la metxa. Moment en el qual els que l'acompanyen cauen a terra ferits o morts. L'espant dura només uns instants: els ressuscita els caramels que surten del canó.

Acabada la referència històrica, tornem al nostre camí: passada l’Escola Mediterrània, un grup escolar públic que va  poder començar a funcionar en condicions no fa gaire, desprès que les classes s’havien de fer en uns barracons durant 6 anys, arribarem al Passeig Marítim. L’agafarem girant a l’esquerra i tindrem el mar a tocar. Quina meravella! Ens anirà bé la seva visió, la seva olor, la seva remor... El mar relaxa. I tot i que estem a les acaballes de la cursa i és quan toca accelerar el pas per poder fer la millor marca de la nostra vida (com sempre), ens anirà molt bé. Córrer amb el mar al costat no ho fem cada dia. 

Bon moment de recordar, ara que estem tan a prop de l'aigua del mar, que -ho hem dit- el barri de la Barceloneta està molt lligat a l'esport de la natació. I de molt alt nivell. De les seves disciplines destaca el waterpolo. Al barri hi ha clubs i jugadors que s'han endut lligues, copes mundials i jocs olímpics. Només cal dir que el primer partit de waterpolo, arbitrat per Bernat Picornell des de dalt d'una barca, es va jugar al mar, aquí mateix, l'any 1908. En són clars exponents el Natació Barcelona i el Natació Atlètic-Barceloneta des de fa molts anys. 

Mentre avancem pel passeig, anirem veient de nou les torres de l’Hotel Arts i la Mafre a la llunyania, i aviat veurem l'indicador del Km 9.

Km 9 al 10
Poc després, just arribant a l'Hospital del Mar, girarem per tornar pel mateix Passeig Marítim , per fer aquest darrer quilòmetre a la recerca del final de la cursa.
Partit de Ta-ka-tà a la platja de la Barceloneta. Anys cinquanta
Mentrestant, si mirem a l'esquerra, potser hi veurem els que juguen al Ta-ka-tà a la sorra de la platja, una pràctica esportiva que va néixer al Club Natació Atlètic Barceloneta fa més de cent anys. El Ta-ka-tà es una mena de tennis, on les raquetes són les mans. Originàriament s’anomenava “Va a la mà”, però es va imposar Ta-ka-tà, que és el so que fa la pilota al ser colpejada. Tak! Tak-tak-tak...fins que cau a la sorra. Les normes són senzilles. Només fan falta dues parelles de jugadors, una pilota de tennis, una cinta o una xarxa a 1,6 metres d’altura, un quadrat a la sorra de 6x6 metres i endavant. La pilota ha de passar per sobre de la xarxa i no es permet retenir-la amb la mà ni esmaixar-la cap avall. Guanya el primer que arriba a 40 punts, o a 60 quan és de competició. El Ta-ka-tà és una pràctica molt popular. 

Avançant, anirem veient, més enllà d'on hi ha l'arribada de la cursa, la silueta d'un edifici espectacular inaugurat no fa gaires anys, que va ser polèmic des del primer dia, l'Hotel Vela (oficialment Hotel W-Barcelona). El projecte inicial pretenia que fos l'edifici més alta de la ciutat, 170 metres, però l'Ajuntament no ho va permetre. 

Alumnes de l'Escola del Mar jugant a bàsquet al pati, a la sorra.
A cinc-cents metres de l'arribada passarem per on començen els carrers típics de la Barceloneta. En un d’ells, el de l’Almirall Aixada, hi va haver la molt reconeguda Escola del Mar, ara al Guinardó. Va ser fundada l’any 1922 en un edifici de fusta, amb la sorra i les onades a tocar. Dirigida per Pere Vergés, un pedagog il·lustre, ajudat per un grup entusiasta de mestres, era considerada un referent a Europa pels seus mètodes moderns d’ensenyament. Però una bomba, durant la Guerra Civil, va caure sobre l’escola i es va incendiar. No va quedar ni rastre.

També, corrent per on estem corrent, molts recordarem que, justament aquí, hi va haver fins a finals del segle XX els famosos Xiringuitos a tocar de la platja. Els Xiringuitos van ser un símbol de la Barceloneta fins que es van enderrocar per poder accedir fàcilment a la platja.

El Bernardo. Anys vuitanta

Eren restaurants (la paraula no els defineix i caldria dir “casetes de menjar”) amb noms evocadors com el Quitapenas, el Salmonete o l’Escamarlà,que havien estat aixecats damunt de la sorra, inicialment amb quatre fustes, per poder menjar-se una bona paella i passar-s’ho d’allò més bé fent el mandra a la sobretaula. Una sobretaula que es veia amenitzada sempre per les cançons i les poesies del popular Bernardo, un personatge pintoresc que un bon dia, havent-se quedat a l’atur, va agafar una guitarra i se’n va anar a la Barceloneta a passar el platet després d’entretenir el personal. A les primeries dels noranta es va fer famós, arran de la recreació del seu personatge a la tele com a "Palomino" 

Pel passeig, poc abans d’arribar al final de la cursa, passarem pel costat d’una escultura moderna que crida l’atenció. Em refereixo a l’Estel Ferit, quatre cubs de ferro i vidre, desencaixats i apilats de manera desordenada. Va ser col·locada quan els Jocs del 92 i és un dels símbols actuals de la Barceloneta. L’autora, l’alemanya Rebecca Horn, diu que significa un estel caigut del cel; alguns afirmen que vol representar els xiringuitos, i uns altres asseguren que és una al·legoria als quarts de casa. Com sigui, he de dir que aquesta escultura, tot i ser d’art abstracte, m’agrada. Potser és perquè estem molt a prop de la meta.

I, en efecte, quatre passes més i haurem arribat a la Plaça del Mar, al Km 10 i final d’aquesta bonica cursa, on segur que haurem fet marca. I si no l’hem fet és igual: haurem gaudit de valent tot passant per llocs tan entranyables com els que ens hem anat trobant. Una cursa, per altra banda, que té una característica imaginativa que li afegeix atractiu: el de poder córrer-la representant el teu barri.
                                                           
                                           ----------o---------

Miquel Pucurull

Web Oficial de la Cursa: /http://www.correbarri.com/

El món del córrer a Estats Units

Interessants i sorprenents estadístiques del món del córrer a Estats Units.

La Running USA, l'entitat d’aquell país que estudia l’evolució de les seves curses, ha publicat un informe en el qual diu que, considerant en conjunt les proves de 5km, 10 Km, mitges maratons, maratons i altres, el nombre total de dones que hi participen supera el dels homes.

Mentre l’any 1990 la ràtio homes/dones era de 75% / 25%, deu anys més tard, en el 2000, ja era de 58%/ 42%,. En el 2010 va canviar la proporció, passant a ser 47% el homes i 53% les dones i actualment és el 43% / 57%. Així, resulta curiós saber que l’any passat van participar en totes les curses gairebé 10 milions de dones, i els homes no arrivaben a 7 milions i mig. Sorprenent!, ja ho deia.
(Recomano clicar sobre les il·lustracions per veure-les millor).









 
En detalls significatius, el percentatge més alt de participació de dones fou en les Mitges Maratons: el 61% del total (els homes el 39%) i el que menys, tot i que és força alt, el de la marató, un 44% (els homes el 56%).

La prova que més se celebra, de llarg, és la de 5 quilòmetres, més de la meitat de totes. Contrasta amb Espanya (Catalunya i resta de l'Estat) que és la de 10k.











                                                     
Miquel Pucurull
16/10/2017

Fisonomia de la Cursa de Sant Martí (Clot-Camp de l’Arpa-La Verneda)'2017


Km 0 a l'1

Desprès d’haver recollit el dorsal i deixat la roba en el lloc que els organitzadors habiliten a l’l’Institut Zafra, sortirem el  diumeneg 5 de novembre, precisament davant del camp d’esports del centre docent, per córrer una de les curses més antigues de quantes es fan a Barcelona. És així, perquè enguany serà ni més ni menys que la 38ena edició, que ja són curses.

És a dir que, aquesta cursa que estem a punt de fer, va celebrar-se per primera vegada l’any 1980 coincidint amb el moment que s’iniciava el primer boom de l’atletisme popular (Actualment es parla del boom de les curses, però s’ha de dir que és el segon. En els anys vuitanta, al recer de l’inici de la marató a Barcelona, se’n va produir un, que va quedar bastant aturat després dels Jocs Olímpics, i ara, des de fa uns deu anys, ha tornat a esclatar amb una força inusitada).

Bé, disculpeu la disquisició. Em centro amb la Fisonomia. Sortirem, com dèiem de davant del pati de l’Institut, a la nostra esquerra, i del local del Foment Martinenc, la secció de muntanyisme del qual és qui organitza la cursa, a la dreta. Dues institucions del barri del Camp de l’Arpa del Clot, amb molta història: l’Institut es va crear fa  més de cent anys, el 1911, i el Foment encara abans, el 1878.















Edifici modernista Institut J:M: Zafra. Façana del carrer Rogent  

L’Institut duu el nom de Juan Manuel de Zafra, un enginyer nascut el segle XIX que va inventar un aparell mecànic per resoldre equacions. En un principi, el centre va ser concebut com un Alberg per a Dones Pobres (sense sostre diríem ara). Més tard, Escola d’Arts i Oficis (la façana de la seva entrada principal pel carrer Rogent -que no hi passarem corrent però val la pena arribar-s’hi- conserva el rètol “Escuela Municipal de Artes y Oficios”) i el 1954 es va convertir en institut.

Deia que val la pena fer-li un cop d’ull en acabar la cursa. Els entesos ens dirien que el seu autor, l’arquitecte modernista Pere Falquès, autor entre altres obres del Mercat de Sants, l’Església de Sant Andreu de Palomar o els bancs amb faroles del Passeig de Gràcia (que tothom atribueix a Gaudi), va dissenyar un edifici de molt valor, usant materials i formes pròpies del modernisme entre els quals el maó vist. I ens destacarien, segur, com ho fan en alguns documents, “...la façana, amb la ceràmica vidriada, el ferro forjat, així com les majòliques pintades, tant en el rètol que indica l'ús original de l'edifici com l'escut de l'Ajuntament situat a la part alta del cos central”.

 Del Foment Martinenc cal dir que va fundar-se en un moment, el darrer terç del segle XIX, en el qual sorgiren grups de ciutadans interessats en la cultura. Creaven ateneus, un d'ells el Foment Martinenc en el 1877, i es dedicaven a formar culturalment als obrers i els seus fills, i amb el temps, l'entitat es converteix (copio de la història que conté la seva web el propòsit magnífic que van dur a terme) “...no solament en un lloc de formació i amistat, sinó també en refugi dels valors vells i nous que l'Estat espanyol no reconeixia, com la llengua, la cultura, la tradició, la consciencia social i la voluntat de justícia”. Ves a saber si, per això, després de la Guerra va haver de tancar les portes durant uns quants anys. Quan va reobrir va haver de fer-ho com a Cinema Fomento Martinense per veure-hi pel·lícules, fins recuperar activitats més tard. I mig d’amagatotis al principi, va seguir fent una feina constant per promocionar la cultura catalana, fet que li va suposar rebre la Creu de Sant Jordi el 1995. De les seves activitats actuals destaquen els escacs, el teatre, l’excursionisme (ja hem dit que la secció organitza la cursa) i una penya blaugrana.



















Foment Martinenc

Nosaltres, pocs metres després de la sortida de la cursa, deixarem el carrer Provença i girarem pel de Dos de Maig a l’esquerra cap avall, amb lleugera baixada. No cal dir que el nom del primer serveix per recordar la regió francesa i el segon el motí popular a Madrid que va encendre la guerra contra Napoleó.

Baixant per Dos de Maig, veurem a la nostra esquerra, al xamfrà amb el carrer de Mallorca, un gran edifici abandonat i en fase d'enderrocament. No té, al meu parer, gaire valor arquitectònic, però segur que pel barri ha tingut importància perquè va ser, en un temps, un centre hospitalari que oferien assistència mèdica a infants pobres o abandonats, conegut com l'Hospital del Nen Déu, introductor al país de la medicina alternativa homeopàtica. Regentat per monges franciscanes, van traslladar-lo a un altre lloc l’any 2008, després de vuitanta cinc anys de funcionar en aquest immoble que ha passat a millor vida.


Hospital del Nen Déu. Anys vint

Una mica més avall, a la dreta, passarem l’escola Immaculada Vedruna, també d’una congregació de religioses en els seus orígens, les carmelites, quan es va inaugurar l’any 1927, un parell d’anys després que comences a funcionar gràcies a la donació d’una senyora de l’alta societat i als jesuïtes.

I també, seguint per Dos de Maig, ens trobarem a la nostra dreta amb un altre edifici històric de la zona, els Encants Nous, que ocupa la planta baixa de gairebé tota una mansana. Els Encants Nous és, salvant molt les distàncies, una mena de superfície comercial en petit del tipus Glories o Illa Diagonal dels anys trenta del segle passat. Un centre ubicat en els baixos d’un bloc d'habitatges on s’hi pot trobar de tot excepte menjar, que el temps li ha passat factura. Els seus començaments provenen del 1930, quan un grup de comerciants de la Fira de Bellcaire, altrament anomenada Encants Vells (ara a la plaça de les Glòries) es van instal·lar en un solar que havia estat el camp de futbol del Martinenc per tal de disposar d’un lloc fix.

En els primers anys les vendes les realitzaven a l’aire lliure i l'espai va gaudir d’una llarga època d’esplendor. Ho demostra el fet de que, fins i tot, celebraven una festa cada any per escollir la Pubilla dels Encants Nous. A les primeries dels cinquanta van construir un recinte tancat, origen de l’actual, i l’èxit dels comerços va créixer encara més. Més endavant es va edificar l’immoble i les vendes van seguir. Però els temps i les modes canvien, i malgrat els esforços per adaptar-se no ho han aconseguit. Els clients han estat atrets per altres tipus de galeries i superfícies, i en els darrers anys, moltes de les botigues han anat tancant i el centre resulta més aviat decadent.


Parada dels Encants Nous

Arribarem per Dos de Maig al carrer Consell de Cent -a la llunyania veurem la Torre Agbar- i tombarem a l’esquerra per fer-ne cent metres i girar pel de la Independència. Una observació: el nom del carrer Independència es refereix, òbviament, a la guerra d’aquest nom contra Napoleó a les primeries del segle XIX.

Començarem a pujar (pujada pronunciada s’ha de dir) i a l’alçada del carrer de damunt, el d’Aragó, haurem fet el Km1.

Km 1 al 2

Pel que diuen els historiadors, el Camp de l’Arpa, on comença la cursa, va ser una zona agrícola fins a mitjans del segle XIX. Era la part alta de l’antic poble de Sant Martí de Provençals i, juntament amb el Guinardó, se la coneixia com el barri de la Muntanya. Es creu que el seu curiós nom no té res a veure amb la música -que podria semblar-ho- sinó amb el fet que hi havia un dolmen a la zona, descrit l’any 1037 com ad ipsa archa. I del mot “archa” es va passar a “Arpa”, que deuria ser més fàcil de pronunciar... i llestos.

Independència amunt (no és cap crit reivindicatiu) passarem per davant d’algunes cases d’estil modernista, com la que fa cantonada amb el carrer de València, o noucentista a la cantonada també amb Freser, el carrer que agafarem a la dreta en arribar-hi per fer-ne uns pocs mestres i baixar pel de Xifré, paral·lel al de la Independència.

On estem corrent (Fresser-Dos de Maig) hi tenia el seu modest habitatge un personatge molt estimat i conegut a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Se’l coneixia per l’Home dels Coloms. El recordo com si fos ara, arrossegant un carret on hi duia uns coloms que havia ensinistrat. Cadascun d’ells tenien un nom; els feia volar i retornar a la seva mà en cridar-los. En Pedro, que és com es deia, es guanyava la vida amb les poques monedes que li donaven els vianants. Una vida que li havia estat molt dura. Nascut a Zamora el 1881, es va criar en un hospici perquè els seus pares el van abandonar al carrer. De gran es va casar i va tenir sis fills. Un dia va aparèixer en una platja del nord d’Espanya, desorientat, després que uns lladres el droguessin a Toledo per robar-li els diners que duia per comprar bestiar en una fira. Avergonyit, no va voler tornar a casa seva i se’n va anar a Amèrica. Al cap d’uns anys, el 1926, va tornar sense ni un duro i va treballar de cent mil feines a Barcelona, la darrera d’acomodador en un cinema de la Rambla, moment en el qual va decidir fer-se amb uns coloms i ensinistrar-los, pensant que podria fer diners i presentar-se de nou a la seva família. Era molt popular i el van fer sortir en un programa de televisió dels anys seixanta. Degut a això, va retrobar els seus familiars, però la seva dona l’havia donat per mort i s’havia casat amb un cunyat seu. Va seguir a Barcelona amb els seus coloms i va morir al cap de pocs anys. En el seu record, la colla de geganters de la Sagrada Família el va fer reviure l’any 1988 en forma de gegant i sovint el podem veure recreat en les festes dels barris de la ciutat.

Pedro Sampablo, “l’Home dels Coloms”,
veí del Camp de l’Arpa

             


















   
El nom del carrer de Freser recorda el riu dels Pirineus, i el de Xifré a un català nascut al segle XVIII, Josep Xifré i Casas, que va emigrar a Cuba essent pobre com una rata i va tornar riquíssim (pel que diuen algunes biografies seves, el tràfic d’esclaus, com a altres indians, van ajudar-lo a fer una gran fortuna). De tornada a Barcelona, va fer construir la Casa dels Porxos del Passeig de Colom on hi ha el restaurant de les 7 portes. Filantrop, mecenes i també una mica excèntric, l’apassionava tot el que tenia que veure amb els bombers i va crear un cos alternatiu amb els seus diners l’any 1835 per fer-se’n el capità ell mateix. Certament, en aquella època disposava de millor equipament que els Bombers de Barcelona, fins el punt que aquests li demanaven sovint bombes i mànigues.

Per Xifré, a la cantonada amb Roselló, hi veurem la Casa Vermella, un immoble d’habitatges edificat el 1899 en maó vist i decorat amb franges horitzontals de ceràmica, bonic de veure. El barri del Camp de l’Arpa, on estem ara, està delimitat pel carrer Dos de Maig a l’oest i el de Navas de Tolosa a l’est; al nord pel carrer del Pare Claret, i al sud pel carrer d’Aragó i l’Avinguda Meridiana. Comprèn una mica de l’Eixample, el seu extrem dret, raó per la qual no és estrany que hi hagi algunes mostres de l’arquitectura modernista com les que trobem al nostre pas. La banda est de l’Eixample s’acaba precisament en aquesta zona: els carrers de Provença -d’on hem sortit- Roselló i Còrsega moren aquí -concretament al carrer de Rogent-, perquè per la resistència dels veïns i els amos dels terrenys, el Camp de l’Arpa es va oposar a que seguís el Pla Cerdà. Malgrat tot, s’hi van construir algunes cases que encara, afortunadament, es conserven.

I parlant de barris, tot i que la cursa s’anomena del “Clot - Camp de l’Arpa - La Verneda”, el recorregut que farem realment és el de Camp de l’Arpa, Clot, Sant Martí de Provençals, La Verneda, per aquest ordre, i per passar pels mateixos barris de tornada. (Amb això no vull pas dir que s’ha de canviar l’enunciat. Per alguna raó els organitzadors anomenen com anomenen la prova des que va néixer)

Continuarem baixant per Xifré tot trobant-nos pel camí amb una bona quantitat de boniques cases modernistes o noucentistes (si em pregunteu on està la diferència entre una arquitectura i l’altra recorro als entesos: la modernista és molt artística, amb formes arrodonides i ornaments inspirats amb la dona i elements vegetals; i la noucentista, com a reacció, tenia en compte no només els valors estètics, sinó també els socials), i poc abans del carrer de Mallorca haurem arribat al Km 2.

Km 2 al 3

Una mica més avall del Km 2, a la cantonada de Xifré amb Bassols hi ha una casa de pisos que ocupa l’espai del que va ser el cine Condal fins l’any 1969. Un cinema de barri -un més dels que van tancar a Barcelona el darrer terç del segle passat- amb seients de fusta, i on les famílies s'hi enduien el berenar o el sopar per menjar-se'l mentre veien dues pel·lícules i el No-Do. Cada setmana canviaven el programa, però no hi podia faltar una de l’oeste o d’espadatxins. Les mesures d’higiene del Condal no eren gaires, i era més conegut per “La Puça” que pel seu vertader nom. No cal dir perquè.

Quan arribem per Xifré al carrer de València girarem a l’esquerra i l’enfilarem per fer-ne dos quilòmetres ben plans -més aviat amb baixada excepte en el pas d’un pont a l’arribar al 3-, d’aquells que conviden a córrer de valent (uns més que uns altres, naturalment).

A cent metres hi veurem un parc infantil i una senzilla font pública amb una bonica escultura d’un ànec de bronze. La va realitzar el prolífic escultor Frederic Marès l’any 1925 per ornamentar una font de la Diagonal, però finalment la van situar aquí. S’anomena oficialment la Font de l’Ànec però els veïns diuen que no és un ànec i és coneguda com la “Font de l’Oca”. Un ànec o una oca? no ens hi entretindrem per descobrir-ho perquè altra feina tindrem.


Font de l'Ànec

En un moment, esperitats com anirem (uns més que uns altres, repeteixo) creuarem la Meridiana. Quin gust de creuar aquesta avinguda -el nom de la qual li ho van posar perquè coincideix gairebé amb el meridià de Greenwiich- sense, per un dia si més no, estar sotmesos a la tirania dels cotxes. En creuar-la abandonarem el barri del Camp de l’Arpa i penetrarem al del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval.

A poc de creuar la Meridiana hi ha un edifici de maó vist a l’esquerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.

Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.

Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt, i haurem arribat al Km 3 de la cursa.

Km 3 al 4

Un pont, pels que correm, és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest de Clot, a l carrer de València, no és una excepció.

Un apunt (per a si, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare de “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas); o l’escriptor Miquel Desclot.

Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona, com per exemple al que agafarem més tard, el d’Aragó, que passa a dir-se Guipúscoa quan travessa Navas. No ens hi trenquem el cap per voler conèixer la raó.

Pel carrer de Huelva, quan després de creuar Espronceda començarem a baixar, tindrem a la nostra dreta el mur del Complex Esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. Aquesta no estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust resenyar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat). La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.


La Torre de Fang. Primeries del segle XX

Per Huelva creuarem el carrer de Bac de Roda. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, el nom de l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc).

Passat el pont tindrem a l’esquerra l’Escola Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des d’un carrer fins una parada de metro. Bac de Roda és el sobrenom del guerriller vigatà Francesc Macià, lluitador i heroi de la guerra de successió que va ser mort el 1713 en ser traït.

Haurem deixat el barri del Clot al creuar Espronceda i ara estarem al de Sant Martí de Provençals, nucli de l’antic poble del mateix nom que ja existia a l’edat mitjana. El erudits diuen que el nom prové de quan en el segle XI hi havia un petit temple dedicat a Sant Martí de Tours. I Provençals perquè havia estat ocupat per un petit grup d’habitants de la Provença, després que aquests haguessin conquerit la ciutat de Barcelona l’any 801 per als francs. No se sap del cert si el sant va estar mai a l’indret. però algunes llegendes diuen que sí. En Joan Amades n’explica una. (Aquest quilòmetre va de llegendes ja ho veieu!). Diu que un fred dia de tardor, Sant Martí s'allotja a casa d'un habitant del poble que es queixava del fred d'aquesta època i el mal que provocava en les seves terres, com la pobresa o la fam. Pel bé que ha estat tractat, el sant es proposa posar remei a la situació i aconsegueix que les temperatures se suavitzin durant les dates que hi va romandre, al voltant del que després va ser el dia de Sant Martí. Es diu que aquesta és la raó per la qual, i des de llavors, es produeix l’anomenat Estiuet de Sant Martí.

El que si és cert és que en el segle XII el poble es va anar formant poc a poc al voltant de la petita ermita, que una vegada reconstruïda era coneguda com Sant Martí Vell. A més a més de l’església, el formaven un ampli conjunt de masies (la zona era eminentment agrícola també, com la del Camp de l’arpa o el Clot), tres de les quals (Can Cadena, Can Planas i Ca’l Arnò) han perdurat fins els nostres dies.

Aviat, a l’esquerra, ens trobarem el Parc de Sant Martí, un magnífic espai verd que es va urbanitzar pocs anys després de la dictadura. Ha servit per preservar el que queda d’aquest antic nucli de Sant Martí, l’església, la rectoria (que conserva un rellotge de sol que duu aquesta inscripció “Jo sense sol i tu sense fe no som res”) i les tres masies. No ho veurem fàcilment quan passem, tot i que està a prop, perquè els arbres i les atraccions per la Festa Major del barri no ens ho permetran. I menys encara els que hem de dur ulleres i quan correm ens les traiem. Ja vindrem un altre dia perquè val la pena.

Com és de suposar, d’un poble -Sant Martí de Provençals ho era- sempre hi ha històries (o llegendes) per explicar. La que segueix té a veure amb qui fou els seu alcalde a finals del segle XIX, el farmacèutic Joan Agustí i Carreras i la seva farmàcia. L’home, un mal dia, mai es va saber la raó, es va tancar al despatx de la botiga i es va disparar un tret al cap. Es va dir si havia estat per un desfalc o per una traïció d’un polític, però el cert és que es va suïcidar. Es va crear un forta polèmica perquè La Vanguardia va publicar una esquela amb una creu i alguns al•legaven que suïcidar-se era un pecat, per la qual cosa, el suïcida no podia rebre les mateixes atencions que un bon cristià. Com sigui, un cop mort, va començar a córrer la veu que la farmàcia estava maleïda. El cert és que un germà seu va morir d’una punyalada poc temps després; l’any 1936, el farmacèutic que la regentava va ser afusellat per milicians de la CNT; i el 1986, fa vint-i-cinc anys, la mestressa de llavors va ser assassinada a la farmàcia pel seu marit, qui després es va matar d’un tret amb la mateixa escopeta. Atenció: No cal patir: la farmàcia estava al carrer Taulat, bastant lluny del circuit de la cursa, i a més a més ja no existeix. Ara hi ha un solar perquè l'edifici va ser enderrocat no fa gaire per fer-hi pisos.


Portada de La Vanguardia amb l’esquela de l’alcalde de Sant Martí. 11 de gener de 1891

I tot seguit, en acabar de passar el Parc de Sant Martí, haurem acabat de fer també el Km 4

Km 4 al 5 

Seguirem pel carrer de Huelva i una mansana més enllà del Parc, en trobar-nos amb el de Cantàbria, girarem a l’esquerra per pujar-lo. La zona on estem no té res a veure a com era de precària fa uns anys, i com que aquest escrit no està pensat per als turistes, m’hi vull referir: era un barri de barraques, un dels nuclis de barraquisme que va durar més a Barcelona, des de 1947 fins el 1989. Una bona part del Parc de Sant Martí que acabem de deixar, i un metres més a l’esquerra del carrer Cantàbria per on estem pujant, hi va haver el barri de La Perona. Hi vàren malviure 5.000 barraquistes durant més de quaranta anys amb molt males condicions: sense aigua corrent (l’havien d’anar a buscar a una de les sis fonts públiques), no cal dir res més. Al nucli se li va dir La Perona perquè la dona de Perón, que era el president de l’Argentina, hi havia de fer-hi una visita al principi de que s’hi instal•lessin els primers habitants. No hi va anar, però “agraïts”, ells, la majoria gitanos, la van voler “recordar” posant-li aquest castís nom per sempre més.


Barri de barraques de La Perona. Anys setanta

Pujarem pel carrer Cantàbria fins arribar al de Santander on enllaçarem amb el de Camp Arriassa per baixar-lo fins al de Binefar. M’agrada referir-me al significat dels noms dels carrers per on passem corrent les curses perquè em sembla que poden aportar informació del territori. Gairebé mai és així, vull dir que moltes vegades no tenen cap relació, però si més no, penso que pot ser interessant saber-ne l’etimologia per al que té la paciència de llegir les fisonomies. Quan el nom pertany a llocs o persones conegudes no hi afegeixo res. És el cas d’aquest grup de “Huelva”, “Cantàbria”, “Santander”...Ho faig quan crec que no ho són, com per exemple el de “Camp Arriassa”. Però he de confessar que, d’aquest, no he pogut esbrinar més enllà de que era un “Antic lloc anomenat "Arriassa", conegut posteriorment per "Camp de la Mata".

Deia que pujarem pel carrer de Cantàbria. És una via ampla, amb alts edificis de pisos, gairebé gratacels, per encabir-hi molts veïns. A propòsit, un dels blocs de pisos que hi ha a la nostra esquerra, passat el passatge de la Ferradura, és un conjunt de 284 habitatges, que pertanyen a un grup d’afectats per l’estafa d’una constructora l’any 1958. Del cas se’n va parlar molt: cadascun d’aquests veïns havien comprat un pis a Santa Coloma a Construcciones San Andrés, que els havia venut a varies famílies. Estafats, es van unir i van crear la Cooperativa de Viviendas Nuestra Señora de la Fe. I per 270.000 pessetes de llavors (1.627 euros d’ara) van aconseguir aixecar aquest pisos al carrer de Cantàbria, on també, a pic i pala, es van encarregar ells mateixos d’asfaltar-lo, construir el clavegueram i fer arribar l’aigua i la llum. A més a més, s’hi van fer una Sección Recreativa al darrera, en el passatge, que és el punt de trobada dels socis. Un recinte que els hi serveix d’esbarjo, amb bancs de jardí, tauletes i cadires de bar per fer petar la xerrada. Tot té un aire de poble. S’hi van pintar uns murals -l’element més singular del lloc- que simulen uns arcs de maó i finestres a través dels quals hi veuen escenes rurals: cases de pagès envoltades d’arbres amb pou i tot, un rec, un pagès amb un gos...Inefable; com sí volguessin, immigrants com eren la majoria, que els hi servis per rememorar el lloc que van haver de deixar per tractar de guanyar-se la vida a la gran ciutat.


Pati de la Sección Recreativa de la Cooperativa de Viviendas Nuestra Señora de la Fe

Pel carrer de Cantàbria i el de Santander haurem entrat al barri de La Verneda, oficialment La Verneda i La Pau. El nom de La Verneda fa referència a uns dels arbres que creixen al marge dels rius, els verns. I el de La Pau amb la campanya “25 Años de Paz”, un eslògan que va endegar la dictadura vint-i-cinc anys després d’acabada la guerra.

Deixarem el carrer de Santander quan trobem uns camps de petanca i baixarem pel de Camp Arriasa , a la meitat del qual ens trobarem també el senyal del Km 5

Km 5 al 6

Pel Camp d’Arriasa, un carrer estret amb blocs de vuit pisos a dreta i esquerra (per sort alguna petit parc també) anirem cames ajudeu-me perquè fa baixadeta, i farem quatre metres del carrer de Binefar (el nom del municipi d’Osca), fins el de Ca n’Oliva (el dels propietaris dels terrenys que tenien una antiga masia coneguda com la Casa Llarga, un lloc que a finals del segle XIX contenia el viver de plantes i flors més important d’Espanya, i on va néixer Ramon Oliva, el dissenyador dels jardins del Parc de la Ciutadella.)

A Ca n’Oliva hi veurem les pistes de bàsquet del Complex Esportiu La Verneda a la nostra esquerra. És com un oasi, en una zona plena de grans blocs d’habitatges amb una alta densitat de veïns i, diria, pocs equipaments i serveis per als que hi viuen. Força precàriament, em sembla a mi, els que ho fan en el tram del final del carrer.

I per Ca n’Oliva arribarem a la Rambla de Guipúscoa (curiosament se li diu “rambla” quan, normalment, una rambla és un carrer o avinguda perpendicular al mar i aquest n'és paral•lel). L’agafarem i l’enfilarem a la dreta. També, a banda i banda, ens trobarem amb grups d’habitatges alts i densos, però com que el carrer és molt ample, no resulta aclaparador com els anteriors.

En un no res crearem la Rambla de Prim (aquesta va a parar gairebé al mar), que és el vial que separa el nucli de La Pau, d’on venim, de La Verneda. La cruïlla és el rovell de l’ou dels dos sectors que conformen el barri. Hi ha una escultura d’acer de 6 metres d’alçada, obra de Francesc Torres, que s’anomena El llarg viatge, i que, segons l’autor, està “dedicada a la relació de l’home i el cosmos”. La veurem en passar si girem el cap a la dreta.


"El llarg viatge". Cruïlla Guipúscoa-Rambla de Prim

També, si ens hi fixem, al llarg del passeig central del carrer (o Rambla si és vol) de Guipúscoa hi ha un altre obra del mateix autor, La Linia de la Verneda, uns elements d’acer que ens faran costat durant un quilòmetre i mig. Van apareixent i desapareixent al terra i conté textos que expliquen la història de la zona. El que diuen les inscripcions és especialment interessant perquè reflecteixen, en poques paraules, les dificultats per les que ha passat aquest barri de la perifèria de la gran ciutat al llarg dels anys i l’esperit de la seva gent. Hi ha catorze trossos de La Línia. Estalvio el que diuen cadascun d’ells. Només, com a exemple, en transcric un: “Conten que quan el general Franco va venir a Barcelona per al Congrés Eucarístic de 1952, la seva muller, Carmen Polo, va anar a inaugurar el grup d'habitatges de La Verneda. Diuen que per evitar el mal efecte que feien els nens del barri, procedents de les barraques, aquell dia van portar a la guarderia de la Verneda nens de col•legis del centre de la ciutat, nets i uniformats”.

Un apunt: pel passeig central hi he vist sovint a molta gent fent footing. No m’estranyaria que el començament i l’acabament de La Línia de la Verneda (1,5 Kms) els hi servís de referència quilomètrica.


Una de les catorze parts de La Línia de la Verneda

Avançant per Guipúscoa, pla i còmode per córrer, creuarem el carrer de Cantàbria per la part de baix, on al xamfrà hi ha un concessionari de cotxes. Un local que fa anys era un altre cinema de barri, el cine Verneda, enderrocat el 1984. I una mica més enllà, a l’alçada del carrer del Treball, haurem fet el Km 6.

Km 6 al 7

Parlant de cinemes que han desaparegut, a la rambla de Guipúscoa n’hi havia un altre més. Estava a l’altre costat de la calçada per on correm, una mica més enllà del Km 6, exactament on hi veurem un impressionant bingo. Era el cine Levante, que va obrir a la dècada dels seixanta i va tancar vint anys més tard, per convertir-se en el Bingo Verneda. Els gustos canvien. No hi altre explicació. Segons diuen els que ho saben, en els darrers vint anys han desaparegut 36 cinemes a Barcelona.

Continuant per la rambla de Guipúscoa passarem pel costat, al xamfrà amb Bac de Roda, de l’edifici on hi ha la Federació Catalana de Bàsquet. No hi ha pèrdua: davant de l’entrada sobresurt del terra el segment d’una gegantesca pilota que ho confirma. També, en el mateix immoble, hi tenen la seu un munt d’altres entitats relacionades amb l’esport. Una d’elles, per exemple, la Federació Catalana de Bitlles, una pràctica profundament arrelada a Casa Nostra (a saber: tombar 5 de les 6 bitlles plantades és la forma més corrent) des de molts segles enrere. Ningú ho diria, però hi ha documents que constaten que ja s’hi jugava el segle XIV a Torroja del Priorat. Tampoc ningú ho diria, però sembla ser que hi ha actualment uns 2.000 practicants i més de 100 clubs a Catalunya. Està vist que, encara que no ens ho sembli, no tothom corrre.

Si a aquestes alçades de Guipúscoa hi veiem al terra del passeig una gran “A” no ens hem de sorprendre, correspon al començament de la Línia de la Verneda de la qual en parlàvem en el quilòmetre anterior. L’acabament de la Línia -una “B”- no l’haurem vist perquè el circuit de la cursa no hi passa: està a la frontera amb Sant Adrià.

Passarem per la rambla de Guipúscoa la part del darrera de l’immens pati de l’Escola dels Jesuïtes del Clot i, dos carrers més enllà, en arribar al de Biscaia, la rambla es converteix en el carrer d’Aragó. A la llunyania, a l’esquerra, ja fa estona que estarem veient la Torre Agbar mentre avancem, una meravella a tota hora, tant de dia com de nit. I tot seguit, en aquest cas molt a prop nostre, al mig del passeig, hi veurem també una escultura singular anomenada Las Pajaritas. Una parella d’ocells que evoquen els de paper, que són una rèplica dels que hi ha a un parc d’Osca des de 1923 (aquestes del carrer Aragó són de 1991), obra d’un artista i destacat anarquista, Ramon Acín, que va ser afusellat, ell i la seva dona, durant la guerra del 36. Haurem deixat la Verneda i ara estarem de nou al Clot. La zona per on estem corrent -ja ho hem vist abans amb La Línia- és especialment compromesa i progressista. En el peu de l’escultura de Las Pajaritas hi ha un rètol que reprodueix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets de l'Home, de 1948: “Tothom neix lliure i amb les mateixes igualtats i drets, i, dotats com estem de raó i consciència, devem comportar-nos fraternalment els uns amb els altres.” I en veure els simpàtics ocells de paper, semblarà que ens estiguin esperant per dir-nos que hem arribat al Km 7


Las Pajaritas

Km 7 al 8

Seguirem pel carrer d’Aragó i creuarem el carrer del Clot i el de Muntanya, on hi ha el nou local de La Farinera Ateneu del Clot, a quatre metres del nostre pas. L’Ateneu, tot i que duu el nom de Farinera, no s’ha de confondre amb el centre cívic municipal que hi ha a la plaça de les Glòries. És un equipament especialitzat amb activitats musicals i teatrals –també té una activa secció de ciclisme- i es gestiona d’acord amb el model de Nacions Unides. Com no podia ser d’altra manera, i com es freqüent en els barris, van aconseguir el local després de varies reivindicacions i d’haver estat en altres llocs més durant 30 anys.

Més enllà passarem per davant de l’estàtua del canonge Rodó, en front de l’antiga parròquia de Sant Martí del Clot. El mossèn, que va ser rector de la parròquia a finals del segle XIX, era molt apreciat al poble de Sant Martí per la seva dedicació als desvalguts. El monument i l’església no són els originals, edificats a les primeries del XX i enderrocats i cremats durant la guerra. Van ser restituïts anys després, just on llavors s’acabava el carrer d’Aragó.

Al que signa no li agrada explicar les seves vivències personals en les Fisonomies, però aquest cop trenca la regla. Darrera l’església hi ha un camp de bàsquet que dóna a la Meridiana, que deu de ser el més petit de Catalunya (si no ho és del Món sencer), del qual no hi tinc gaire bon record: fa cinquanta anys vaig fallar dues personals al final d’un un partit que estàvem perdent per 1 punt. Ells eren el Rodó i nosaltres el PEM. Ho recordo sempre que passo per aquí: vàrem perdre pel mateix resultat (34 - 33) que veia en el marcador en el moment de llançar les dues faltes.

Equip del PEM. 1960












 
Tornem al nostre recorregut que, de sobte, puja una mica. Deixarem el passeig de la nostra dreta que hi ha al carrer Aragó per on venim, i també una altra parella d’ocells (Las Pajaritas) que hi ha al final, i creuarem la Meridiana. Passarem per davant del començament del carrer Rogent, el més bonic i agradable que travessa el Clot i el Camp de l’Arpa, on fa anys hi havia una lleteria de les Granges La Catalana, una d’aquelles entranyables on s'hi anava a berenar xocolata desfeta i una ensaïmada. Acabada la guerra s’hi anava també a comprar llet, un producte que les tendes estaven obligades a vendre a 4,50 pessetes el litre però els hi costava 5 a ells, raó per la qual -tothom ho sabia- hi afegien aigua. Eren anys en els quals, en aquestes botigues de barri no hi havia mai cap atracament ni robatori. En aquesta granja que dic, però, els amos explicaven que un dia va entrar un paio, va seure, i es va menjar una tassa de xocolata, dos croissants, un plat de nata i un cafè amb llet. Quan s'ho estava acabant va sortir com un esperitat al carrer tot cridant “Pepe!, Pepe!”. No cal dir que el tal Pepe no existia, i l’espavilat client no va tornar.


Un anunci en un tramvia "jardinera" de les Granges La Catalana, una de les quals estava al carrer Rogent-Meridiana. Primeries del segle XX

Decididament, el circuit de la cursa està molt lligat al cine. Al cines antics vull dir. A l’esquerra, al creuar la Meridiana, hi ha el carreró de la Sèquia Comptal, que en temps fou un canal construït el segle X per regar els camps que travessava des de Montcada fins aquí. A les primeries del XX hi havia un cinema (un altre) que s’anomenava Cinematógrafo El Recreo Martinense. Millor dit, la gent li deia “El cine del Molí” perquè en aquell indret n’hi havia existit un mogut per l’aigua del rec. En un llibre, el crític de cinema, Joan Munsó Cabús, que va escriure sobre l’història dels cinemes a Barcelona, s'hi refereix. Explica que el que més destacava del "cine del Moli" no eren les 400 localitats que tenia, que eren moltes per l'època, sinó les rates que campaven lliurement per la sala, provinents de la sèquia del costat del local.

Al carrer d’Aragó, xamfrà al de Rogent, passada la Meridiana, ens trobarem un establiment emblemàtic del barri, el bar La Coctelera. És un lloc modest, ambientat amb una decoració curiosa: les taules són paelles girades del revés; els tamborets, cassoles; i les llums, ampolles de cava. Però el més important és que el menjar és força bo, amb especialitats com els calçots arrebossats i els bolets a la planxa, i no és car. Està a prop de l’arribada. Ho dic perquè si algú hi vol anar en acabar la cursa. M’ho agrairà.

En front, a la nostra esquerra, hi ha una bonica casa modernista/noucentista de planta baixa i dos pisos -l’haurem vist tot travessant la Meridiana- en la qual un fotograf hi va tenir un laboratori. Per necessitats, hi va posar un vidre al segon pis, que va desgraciar la façana de l’edifici.

Travessarem el carrer de La Corunya i, justament en trobar el següent, el de la Independència (que el “coneixem” d’abans, quan fèiem el km 1) i començar a pujar-lo després d’abandonar el d’Aragó, veurem l’indicador del Km 8 a l’alçada del Club de Billar Clot a la nostra esquerra. Un club que es fa fundar l’any 1944 com a Club de Billar Sant Martí que durant molts anys estava al vestíbul del cine Niza a la plaça de la Sagrada Família, un altre cinema que ja no existeix.

Km 8 al 9

La meitat del quilòmetre del 8 al 9 el farem pel carrer de la Independència. Com que ja “el coneixem”, no repeteixo, per a no martiritzar als (possibles) lectors, el que ja he dit abans.

A dalt de tot del carrer, a pocs metres del punt on agafarem Freser per tal de fer l’altre meitat, hi ha una botiga curiosa a l’esquerra, la Gotthard Trens (un nom que fa referència a la via fèrria dels Alps que uneix Itàlia i Suïssa), que és un temple per als aficionats als trens de miniatura. Hi són des de 1995, i tenen reproduccions de locomotores i vagons de trens en petit de tot el món.

Enfilarem el carrer de Freser amunt, i aviat trobarem la Plaça de Sant Josep de Calassanç que honora aquell capellà aragonès que va fundar els col•legis dels escolapis a Roma el 1597, amb una primera escola que era gratuïta. La plaça és més coneguda com la de la Tortuga perquè quan es va començar a urbanitzar, a finals dels seixanta, hi van posar una tortuga de ciment per a que hi juguessin els nens que es va fer molt popular. Anys més tard, un artista mallorquí va dissenyar per encàrrec l’escultura Llar per a la tortuga dels vuit anells que veurem en passar, a la nostra esquerra. Se li va demanar que crees una figura que tingués relació amb la primerenca tortuga. L’home es va inspirar amb les boies que hi ha al mar i així la va construir, pintades de colors vius. Potser si la veiéssim d’esquena ens semblaria que, en efecte, simula la closca d’una tortuga, però de cara, tal com ens la trobarem, ens costarà relacionar-ho. Si més no a mi, que ja he dit més d’una vegada que soc un analfabet en art no figuratiu.


"Llar per a la tortuga dels vuit anells" a la plaça de Sant Josep de Calassanç

Després de la plaça passarem el carrer de Conca. No ho veurem, però en aquest carrer, a 100 metres de nosaltres, hi sobreviu una antiga masia dintre de l’agradable parc anomenat de Can Miralletes. És una petita i modesta construcció de pedra i fang de l’any 1736, desfigurada per les moltes transformacions que ha patit, però que conserva l’encant de les cases rurals de fa uns segles. L’amo del mas, un tal Pere Miralletes, servia esmorzars als traginers que anaven d’Horta al port de Barcelona. Ara -com si ho rememorés d’alguna manera- hi ha un restaurat de moda, el Sibar, on hi van sovint els jugadors i tècnics del Barça per celebrar els triomfs.

A mesura que ens aproparem al carrer de la Nació, albirarem, al fons del de Fresser per on venim, una xemeneia i una alta torre rectangular de pedra vista. Ambdós elements (la torre era per emmagatzemar aigua) pertanayen a un espectacular edifici dissenyat per Francesc Mitjans, l’arquitecte que va fer el camp del Barça (casualitat que parlem altra vegada del club). Construït en el 1948 per a la fàbrica de filats i teixits Costa Font, va arribar a ser una de les més importants del districte de Sant Martí durant la postguerra, però la crisi del tèxtil no la va deixar durar gaire. L’any 1980 va tancar les portes i ara és un pàrquing. I en el moment del gir per abandonar el carrer de Freser i baixar pel de la Nació, ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Baixarem pel carrer de la Nació, un nom que té una curiosa i llarga història. En temps remots es va dir “Concòrdia”. Quan el poble de Sant Martí -Camp de l’Arpa inclòs- es va agregar a Barcelona el 1897, es va canviar perquè ja n’hi havia un a Les Corts amb aquest nom i se li va posar “La Internacional”. Al finalitzar la guerra civil l’any 1939, això de l’himne dels obrers revolucionaris no els agradava gens al règim franquista i el van canviar immediatament per “La Nación”, en clara referència a la nació espanyola. Finalment, en democràcia, va passar a dir-se “La Nació”.

El carrer és una mica estret, sobre tot al principi, però -molt important- fa baixada. Anirà bé perquè durant una estona (un quilòmetre) haurem estat pujant, i qui més qui menys ho agrairà. A l’esquerra del carrer, poc abans de girar pel de Ripollés, passarem per davant d’una bonica casa modernista on hi ha l’Escola de Ballet de David Campos, el coreògraf barceloní de fama internacional que dirigeix l’escola juntament amb la seva dona, la també famosa ballarina filipina Irene Sabas.

Pel carrer de la Nació agafarem el del  Degà Bahi  (un doctor en medecina i botànica de fa dos-cents anys). Planejarem uns pocs metres tenint a la dreta  el modern edifici que fou de Laboratoris Uriach, la central del qual està a Palau de Plegamans. És una empresa centenària, creada per dos emprenedors farmacèutics l’any 1872, Joan Uriach i Joaquim Alomar. Van començar en una drogueria del carrer Montcada i ara l’empresa és una multinacional, fabricants de reconeguts productes, un dels quals la Biodramina.




Girarem pel carrer de Muntanya i tornarem a pujar uns dos-cents metres fins el de Joan de Peguera. El primer es diu així perquè es refereix a aquesta zona muntanyosa de l’antic poble de Sant Martí (el nom li escau...per descomptat), i el segon correspon a un cavaller del Camp de l’Arpa nascut el segle XVIII, hereu d’un llinatge de nobles.

Al final de Muntanya agafarem Joan de Peguera tot passant per davant del Col•legi de les escolàpies Sant Josep de Calassanç i la Parròquia del costat, també dedicada al sant. Creuarem el carrer de Rogent (més avall en parlem una mica d’aquest vial, tot i que només el creuarem) i enllaçarem amb el de Finestrat (un baró, amo del terreny), on hi veurem, a l’esquerra, una casa okupada des de fa anys, coneguda com la Vila Vila Kula, amb un elaborat grafiti a la paret, i una altra en front, a la dreta, a la façana de la qual els okupes han instal•lat una cistella de bàsquet amb una inscripció que diu: “La vida pirata es la vida mejor”.


Art urbà al carrer de Finestrat

Un apunt sobre el carrer de Rogent: aquesta via és de ben segur la que té més vida del barri. Fins a finals del segle XIX hi corrien les aigües de l’antiga riera del Bogatell que baixaven cap el mar. Es va cobrir, i quan es va construir l’Eixample d’en Cerdà, el carrer va fer de muralla per a goig dels veïns de Sant Martí, que no volien que s’expandís cap el seu poble. I en efecte, els seus carrers van morir aquí. Si es van equivocar o no és difícil de dir-ho perquè l’Eixample va significar un impressionant avenç, però el Camp de l’Arpa va mantenir el seu caràcter rural, que a fi de comptes era la voluntat dels que hi vivien. Amb el temps, el carrer es va anar convertint en una artèria comercial, i més encara quan, a finals del anys noranta, es va transformar en zona exclusiva de vianants. Respecte del nom: durant anys es va dir carrer de Bogatell; durant la guerra, de Benito Pasanau, el nom d’un obrer anarquista que va morir al front, i en acabar-se li van posar l’actual Rogent. que honora a Elies Rogent, l’arquitecte de la Universitat de Barcelona entre altres importants edificis.

Deixarem el carrer de Finestrat girant a l’esquerra pel de Xifré i el baixarem uns cent metres i escaig fins trobar el de Provença. I amb quatre gambades creuarem l’arribada en el mateix lloc de la sortida, feliços d’haver fet una cursa pel que fou l’antic poble de Sant Martí. Moment en el qual serà cosa de fer (amb compte) els que deien els vells de l’indret: ” Per Sant Martí, beu del bon vi i deixa l'aigua pel molí”

                                                           --------o--------

Miquel Pucurull 


Web oficial de la cursa: http://www.cursapopularsantmarti.cat/