13.1.19

James Fixx, el precursor del running, va morir mentre corria

James Fixx (1932-1984) va ser un dels més significats precursors del running als Estats Units en els anys 70. El seu llibre “Complete Book of Running” es va vendre per centenars de milers d’exemplars a tot el món. Paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria, precisament.

Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort.: “Com pot ser? Com s’entén?" - deien alguns que en volien fer sang - "Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "No ha de ser bo això de córrer...”
Les reaccions a la mort de James Fixx van ser les d'esperar. Del furor pel jooguing es va passar al temor col · lectiu i es va començar a dir que "L'exercici mata". Però el cas de Fixx no tenia res a veure amb l'esport sinó amb els seus gens. Es va saber que el seu pare també havia mort per una cardiopatia als 43 anys i la seva germana tenia nivells anormalment alts de colesterol a la sang. El mateix Fixx ho havia escrit -segurament, sense ser conscient d'això- en el seu famós llibre: "Dels factors de risc relacionats amb el cor, l'exercici pot millorar-los tots menys un: el hereditari".

Els detractors no sabien que el que en Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida. Tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Molt gras i fumador empedreït, als 35 anys va començar a córrer. Efectivament va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no ho hagués fet, probablement hagués mort molts anys abans.
Miquel Pucurull
17/01/19

12.1.19

La 'Contra' de la secció Ultraesports del programa Superesports de Rac1

El diumenge 9 de setembre de 2018 he començat una col·laboració en el programa 'Superesports' de Rac1. La realitzaré cada cap de setmana, mentre oients o emissora no se'n cansin. M'agrada fer-ho, continuant la intervenció de similars característiques -reflexions sobre el córrer- de les dues temporades anteriors al programa 'Ultraesports' de la mateixa emissora.


Dissabte 12 de gener de 2019
Les maratons tenen una mesura estranyaAmics i amigues, la distancia d’una marató, 42 kms i 195 metres, resulta sorprenent per a tothom. Com que hi ha diverses versions sobre la raó de l’estrany metratge, em permeto explicar la que em sembla més veraç. Se sap que fa 25 segles, un emissari grec va córrer des de la ciutat de Marató a la d’Atenes per anunciar la victòria del seu exercit davant dels perses. 
En aquell cas va córrer -i morir en arribar, per cert- una mica més de 38 quilòmetres. En els Jocs d'Atenes de 1896 – els primers de l’era moderna - es va celebrar una prova per rememorar-ho que se li va dir ‘marató’, amb un recorregut de 40 quilòmetres. No hi miraven prim, i en la segona edició dels Jocs, i en la tercera, es va fer sobre 41. En la quarta edició, el 1908 a Londres, anava a disputar-se sobre 38. Però es va haver de modificar perquè la reina d’Anglaterra va exigir que la sortida es fes davant del castell de Windsor, casa seva, per a que la veiessin els seus néts. El Castell distava exactament 42 quilòmetres i 195 metres de l'estadi on estava la meta. I la distància va quedar establerta per sempre. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 23 de desembre de 2018.
La primera dona que va córrer una marató
Amics i amigues, no se sap prou bé quina dona va ser la primera en córrer una marató al món. Els francesos diuen que una francesa a Paris l’any 1918; Els anglesos afirmen que una anglesa el 1926. 
Però vaig llegir una publicació seriosa que diu que va ser la grega Stamata Revithi molt abans, el 1896. La història, poc coneguda, és aquesta: volia participar en la marató dels primers Jocs Olímpics moderns a Atenes, però com que era una dona no la van deixar sortir. I va decidir fer-la tota sola l'endemà. A les vuit del matí va apuntar l'hora en un paper, va fer que el signés un mestre que anava cap a una escola i va agafar el camí de la marató. Va trigar 5 hores i mitja. Quan va arribar, va demanar a uns ciutadans que li firmessin el paper amb l'hora. Li van preguntar perquè ho havia fet i va contestar,
“-Perquè el Rei li doni un lloc de treball al meu fill quan sigui gran”. El document no li va arribar al monarca i l’esperança de Stamata Revithi es va perdre en la pols de la història. També la glòria, perquè, malauradament, cap estament va reconèixer la seva gesta. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 16 de desembre de 2018
La primera cursa de la història a Barcelona

Amics i amigues, aquest dilluns s’han complert 120 anys de la primera cursa atlètica que es va córrer a Barcelona.
Està documentat en un llibre que va escriure Albert Maluquer uns anys després, titulat “Carreras a pie”, que el 10 de desembre de 1898 van sortir de la porta del Gimnàs Tolosa que hi havia al carrer de Canuda cinc esforçats corredors, disposats a anar fins a Sarrià i tornar. La cursa la va organitzar Jaume Vila, un monitor del gimnàs, que va engrescar a tres socis del local i un professor d’esgrima. Tots cinc van fer 14 quilòmetres, seguint les vies d’un tramvia. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, van començar a les 5 de la matinada i van acabar encara de nit. El llibre no diu el nom del guanyador però sí el temps en córrer els 14 quilòmetres: 55 minuts, que no està gens malament. Estaven ben preparats, perquè, en arribar al gimnàs, tots cinc van agafar una bicicleta i se’n van anar a esmorzar a Sitges. Es podria dir que, sense saber-ho, aquell dia també van fer la primera duatló de la història. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 9 de desembre de 2018
El nou recorregut de la marató de Bcn
Amics i amigues, tinc una especial sensibilitat per tot el què té a veure amb la marató de Barcelona. I des que es va saber el nou recorregut de la del 2019, m’envaeixen valoracions contradictòries.
És més planer que el de les últimes perquè no es pujarà a la Diagonal i s’escurcen les pujades del Passeig de Gràcia i del Paral•lel. Però es perd el passar per alguns llocs simbòlics. Vet aquí. En relació a la marató del 2006 (la retornada després d’un any de supressió) s'ha anat perdent el passar per bastants llocs icònics. Per la raó que sigui, ja no entrem al Camp Nou com es feia en els primers anys, ni arribem a l’Hospital de Sant Pau, ni entrem al Fòrum. Tampoc passem per la plaça de Sant Jaume ni baixem per la Rambla. Aquest 2018 es va suprimir el pas per davant de la Catedral, i l’any que ve no passarem per la part alta de la Diagonal, ni per la Pedrera ni per la Casa de les Punxes. La millora en reduir les pujades és positiva. Però és una llàstima, en la meva opinió, que sigui a costa d’eliminar llocs emblemàtics d’un circuit que va ser considerat com un dels més atractius d’Europa. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 25 de novembre de 2018
Vivència d'una marató

Amics i amigues, en una marató és passen moments complicats. D’incertesa. En moltes he viscut episodis singulars. Com en la vida mateixa. Curiositats. Excentricitats. Instants en què cal prendre decisions sobtades per, d’alguna manera, sobreviure. És el cas de la de Barcelona de fa 32 anys.
En aquella edició, la cursa enfilava Rambla avall per anar a buscar la meta al Parc de la Ciutadella. Al quilòmetre 40 estava afamat. Tenia una gana incontrolable. No podia suportar-ho més. Mentre corria, vaig veure una noia a la vorera. Una espectadora. S’estava menjant un entrepà de tonyina. Ho vaig saber quan m’hi vaig acostar. Sense cap vergonya li vaig dir:
-“Perdona… no em donaries pas un tros del teu entrepà?”
Va quedar esmaperduda, però va reaccionar.
-“Sí, per què no?”
-“Moltíssimes gràcies. Només un mos”. Vaig mirar de justificar-me, conscient de la “violència” de la situació.
-“Res, home, no pateixis. Queda’t tot l’entrepà”.
I, amb un somriure, em va donar tot el que li quedava. Me’l vaig menjar mentre reprenia la marxa. Gràcies a aquell entrepà miraculós, i a la generositat d’aquella desconeguda, vaig poder arribar al final. La marató, que us he de dir a molts i moltes de vosaltres, és una metàfora de la vida. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.

Diumenge 18 de novembre de 2018

La primera Jean Bouin Open
Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a Barcelona la Jean Bouin, la cursa més antiga de quantes es fan a la ciutat. Em refereixo a la d’atletes federats, que es va fer per primer cop el 1920.
La primera popular, la Open com li dèiem llavors, va ser l’any 1979, justament quan els amateurs que corríem érem quatre. Dic que érem perquè un servidor, i la meva dona, també la vam córrer. Va ser en un circuit per Montjuic. Aquell primer dia, gens acostumats a córrer curses, els participants vam sortir abans d’hora. S’anava atraçant la sortida anunciada per la una. Havia passat més d’un quart d’hora, quan, inquiets, un grup va iniciar la cursa pel seu compte...i tots vam seguir. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere per començar de nou. Finalment la vam córrer, però ningú sap quants metres vam fer. Era una època en que no s’hi mirava prim. Els 4 Kms previstos ni de broma; impossible perquè el temps del primer classificat va ser de 9 minuts. Una dada: la inscripció d’aquella primera Jean Bouin Open costava 50 pessetes, és a dir, 30 cèntims d’euro. Dir el que costa la del diumenge seria fer demagògia. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Dissabte 10 de novembre de 2018 
Córrer maratons als 85 anys
Amics i amigues, el diumenge es va celebrar la marató de Nova York, la mare de totes les maratons del món. La que classifica a tots els que l’acaben.
La que no retira el rellotge d’arribada fins que no creuen la meta els darrers participants. Així, malgrat el límit per acabar-la és de 6 hores i mitja, els honors són per a tots els que han corregut. Com ho van ser l’altre dia per als més de dos mil que la van córrer en més temps del reglamentari. Una curiositat: la van acabar 16 participants de 80 o més anys: el de més edat, una dona francesa que viu a Nova York, Ginette Bedard, que en té 85 i la va fer en 6 hores i 19 minuts. No va ser l’última: en va deixar al darrere a gairebé 3.000. Va començar a córrer maratons quan tenia 69 anys i aquesta era la 16ena. Es va quedar vídua fa quatre anys i confessa que no l’importaria tenir novio. Però diu que tots els homes de la seva edat són avorrits o estan amargats, i els joves estan casats. Entrena, diu, tres hores cada dia. Per a molts, córrer forma part de la nostra vida; per a la senyora Ginette, córrer ho és tot. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 4 de novembre de 2018
Les curses d'asfalt perden participants
Amics i amigues, a Catalunya cada cop hi ha més gent que corre. No obstant, les curses d’asfalt, estan patint una espectacular reducció de participants en els últims temps.
Comparant els que han acabat les 20 curses més importants de casa nostra en el que va d’any i els que ho van fer en fa cinc, els resultats són esfereïdors. Per dir-ne algun, la cursa de Bombers d’enguany l’han corregut 12.000 menys que l’any 2013; la Mitja de Granollers i la cursa de la Mercè, gairebé 4.000 menys, i així successivament. En aquesta relació de les 20, divuit perden participants. Les causes no se saben. Hi ha qui diu que el motiu és l’excés d’oferta; altres asseguren que és degut a que són cares. N’hi ha molts que diuen que la gent s’està cansant de les curses d’asfalt i s’està passant a les de muntanya on la varietat de distàncies i dificultats les fan més atractives. Potser sí. He volgut veure que ha passat entre el 2013 i el 2018 en una mostra aleatòria de 20 mateixes curses d’aquest tipus, i mentre a les d’asfalt el nombre de participants a baixat en un 31%, en les de muntanya ha crescut un 36%. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Dissabte 27 d'octubre de 2018
Dubtes de dopatge
Amics i amigues, el més passat va fer 20 anys de la mort sobtada de Florence Griffit, l’atleta nord-americana que és posseïdora, encara, dels rècords mundials femenins dels 100 i 200 metres llisos. I aquesta setmana s’han complert també 20 anys del dia en que es van publicar els resultats de l’autòpsia que va determinar que la seva mort va ser per asfíxia en patir un atac d'epilèpsia i que en el seu cos no hi havia rastre de dopatge. En vida, i també desprès de morta, va ser motiu de dubtes.
Molts experts, entre cometes, asseguraven que el seu cos havia experimentat canvis en poc temps i que això era conseqüència d’haver-se dopat. Molts detractors no li volien reconèixer la seva vàlua, el seu sacrifici d’entrenar més i amb més rigor que ningú. La criticaven també per les seves malles, ungles extrallargues i llavis extrapintats. Però el cert és que, malgrat la polèmica la perseguia, mai va donar positiu en cap control. Me’n vaig alegrar llavors, i me’n segueixo alegrant ara, que el seu nom quedés lliure de sospites. Perquè, digueu-me ingenu, fins que no es demostri que es dopa, no dubto mai de cap atleta. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Diumenge 21 d'octubre
Kokichi Tsuburaya, la condemna de l’obsessió
Amics i amigues, aquests dies s’està parlant dels Joc Olímpics de Mèxic de fa 50 anys, recordant les gestes d’atletes d’aquell 1968. De qui no se’n diu res és de Kokichi Tsuburaya, un japonès que va dur l’esport a un erroni extrem mentre preparava la marató per aquells Jocs. Als de 4 anys abans, a Tòquio, va quedar tercer.
El segon classificat el va sobrepassar a pocs metres d’acabar la prova i va quedar profundament desconsolat. No podia superar el que considerava una humiliació i va dir-li a un company: "He comès un error imperdonable davant tot el país. Només obtindré el perdó si guanyo l'or als Jocs de Mèxic d’aquí quatre anys". Es va sotmetre a un exhaustiu programa. Entrenament i res més que entrenament. Aconseguir l’or es va convertir en una obsessió. Un any abans de la cita olímpica el van haver d’ingressar en un hospital per les lesions de l’extraordinari volum de preparació a que s’havia dedicat. Quan va retornar, les cames no responien com abans. La recuperació no arribava, i, creient que defraudaria de nou al Japó, es va tallar l’artèria caròtida per no veure’s deshonrat. Commou pensar en el dramàtic fi d’un atleta olímpic que va dur l’esport al límit màxim. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Diumenge 14 d'octubre de 2018
Els topics del córrer  
Amics i amigues, a tots els que correm ens acostuma a passar moltes coses semblants. 
En podríem dir els tòpics del córrer. Per exemple, ens posem de mal humor si estem 3 dies parats per una petita lesió. I ens convertim en uns energúmens si els dies parats són més de 3. També, un tòpic clàssic és que, abans de córrer una cursa, ens diem els uns als altres “Sort”, com si anéssim a jugar al bingo. Algunes preguntes tòpiques tenen resposta segura, com aquella que es fa a la sortida d’una cursa quan a algú se li pregunta com està: “-Estic fotut, noi. Fa dies que em fa mal la planta del peu quan corro una mica, i no entreno gens”. No se’ls ha de fer cas: en el moment que sona el tret es curen de cop, es posen a córrer com esperitats i els perds de vista de seguida. I el tòpic més absurd de tots és el de, a la sortida d’una cursa que no has corregut mai, preguntar si té pujades i baixades. És fer el passerell, perquè ja se sap que totes les curses del món tenen moltes pujades i cap baixada. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Diumenge 7 d'octubre de 2018
El plaer de córrer sol Amics i amigues, cadascú té la seva teoria. Jo, la marató, aconsello córrer-la sol. Vull dir, sense que ningú t’acompanyi. 
Per molt bones intencions que tingui, és molt difícil que el que vulgui anar amb tu tingui exactament el mateix nivell de forma que el teu. I 42 km són molts quilòmetres. Fa anys, en una de Barcelona, a la mateixa sortida em vaig trobar per casualitat un company amb qui havia fet la mili. “-Hosti Pucu, quant de temps! Com estàs?” “-Ei. Molt bé. Amb ganes que comenci ja la marató” vaig contestar-li, content per retrobar-lo després de més de vint anys. “-Doncs, vinc amb tu, em va dir. El punyetero estava fort. Portava un ritme viu de sortida. Tant, que em costava seguir-lo i forçava la màquina més del compte. Al voltant del quilòmetre 16, en arribar a Esplugues, em diu…“-Escolta, Miquel, que jo ho deixo aquí. Plego. Visc just aquí al costat”. No m’havia fixat que no duia pitral. Vaig acabar fet caldo. I amb vint minuts més que la d’un any abans. Vaig pensar que no deixaria mai més que els benintencionats m’acompanyessin. I així ha estat. En una marató cadascú ha de fer la seva pròpia cursa. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Diumenge 30 de setembre de 2018
Diferència de gènere a l'atletisme
Amics i amigues, la igualtat entre homes i dones encara no existeix a l’atletisme. La cosa ja ve de quan els prohoms del Comitè Olímpic Internacional creien que les dones no tenien resistència per córrer gaires metres, i fins el 1980, la prova més llarga que les deixaven fer als Jocs Olímpics era el 1.500.
Però això no és tot. Els que remenen les cireres atlètiques no van acceptar que la marató femenina fos olímpica fins aquell 1980 (qui no recorda que una nord-americana va haver de saltar-se la prohibició de córrer la de Boston 13 anys abans) , ni van permetre que saltessin perxa fins el 2000, als Jocs de Sidney, ni correguessin el 3.000 obstacles fins el 2008 als de Pequin. En concret, fa uns anys hi havia moltes proves atlètiques que les dones no feien; no podien fer. Però encara ara, per un estrany atavisme, a les tanques fan 100 metres en lloc dels 110 els homes. I, sobre tot, el que resulta incomprensible és que els homes facin deu proves a la decatló i les dones només set a l’heptatló. Per això deia que la igualtat de gènere -com es diu ara- encara no és total en el món atlètic, en ple segle XXI. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Diumenge 23 de setembre de 2018
Gran dia per a l'atletisme
Amics i amigues, el diumenge passat va ser un gran dia per a l’atletisme. Es van batre dos rècords del món: el francès Kevin Mayer va aconseguir 9.126 punts en la decatló, el que suposava augmentar 81 punts l’anterior rècord.
I el kenyà Eliud Kipchoge va guanyar la marató de Berlín en 2h01.39 rebaixant un minut i divuit segons el que estava vigent. Del rècord de la decatló se n’ha parlat poc. Lògic, perquè aquesta especialitat no interessa al nostre país. Són quatre els que la practiquen. I ningú els hi fa cas. Una llàstima, perquè l’esforç dels decatletes és per treure’s el barret. Del rècord de la marató sí que se n’ha parlat. I se’n parlarà. El debat sobre si es podrà arribar a baixar de les dues hores és un clàssic. Fa trenta anys es deia que no es podria rebaixar mai el temps del que llavors era el rècord que ostentava un britànic: 2 hores i 8 minuts. Però els africans es van dedicar a la marató. I des que ho van fer no paren d’acostar-se a les dues hores. Fins i tot, crec que el mateix Kipchoge podria arribar-hi aviat. Els mitjans han dit que l’altre dia va perdre el pot del penúltim avituallament, i també, que les tres llebres que duia no el van poder ajudar a partir del km 25. Em pregunto quin temps hauria fet si no hagués tingut aquestes pèrdues. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Dissabte 15 de setembre de 2018
La Cursa de Rac1 a Lleida

Amics i amigues, el mes que ve se celebrarà la quarta Cursa de Rac1. Desprès de Barcelona, Girona i Tarragona, enguany serà a Lleida. 5 Kms, com sempre, i també, com sempre, molt planers. En aquest cas, no pot ser d’altra manera perquè gairebé tota l’estona vorejarem el curs del riu Segre.
Dic ‘vorejarem’ perquè ja m’hi he apuntat. Em fa il·lusió fer-la perquè els meus ancestres provenen de la zona. Els familiars, perquè els meus pares hi van néixer, i els esportius, perquè una de les primeres curses que vaig córrer va ser una Sant Silvestre, fa gairebé quaranta anys, a aquesta ciutat. Les terres de Ponent han estat pioners en això del córrer. Se sap que en el segle XVI es va celebrar la que es considera la més antiga de les curses de Catalunya, la d’Albesa, un poble molt a prop de Lleida. Està documentat: en un plet de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de l’any 1590 s’explica que, a pocs metres de l’arribada de la cursa d’Albesa, un home va impedir que el que anava primer, que era un noi d’un poble veí, guanyes la prova. “El va agafar pel braç –diu el text-, i no el deixà fins que els corredors del poble el van avançar”. Qui sap si l’espectre de l’atleta que no va poder guanyar aquell dia, s’apuntarà també a la Cursa de Rac1 del 21 d’octubre, per treure’s l’espineta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 

Diumenge 9 de setembre de 2018
La primera Cursa de la Mercè

Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a Barcelona la Cursa de la Mercè, la més antiga de la ciutat després de la d’El Corte Inglés i la Jean Bouin. Enguany serà la quarantena edició. Les he corregut gairebé totes. La primera, l’any 1979, no, perquè només feia un més que havia començat a córrer i em deuria fer respecte per falta d’entrenament.
Com a cursa de Festa Major que és, la de la Mercè és una prova festiva, com ho van ser en especial les primeres, en una època en que la majoria de curses, ai las!, eren gratuïtes; al córrer se li deia fer footing i no podíem presumir de rellotges amb Gps ni de marques a les xarxes socials perquè ni una cosa ni l’altra s’havia inventat. Tant lúdica va ser aquella primera Mercè, que fins i tot no hi van haver resultats ni classificació. Van donar un diploma a tothom, i cadascú s’hi va posar el nom i el temps que havia fet. Això dels diplomes de les curses ha perdut interès, però en aquells anys eren molt apreciats. Hi havia qui els emmarcaven i els penjaven al menjador per ensenyar-los als veïns, com si els haguessin guanyat en uns Jocs Olímpics. I és que el voler aparentar (ara en diuen ‘postureo running') ve de molt lluny. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

9.1.19

Per què les maratons tenen 42km i 195 metres?

La distancia d’una marató, 42 kms i 195 metres, resulta sorprenent per a tothom. Hi ha diverses versions sobre la raó de l’estrany metratge. La que em sembla més veraç te a veure amb la reina d'Anglaterra de les primeries dels segle passat.

Cal remuntar-nos abans a fa 25 segles, quan un emissari grec va córrer des de la ciutat de Marató a la d’Atenes per anunciar la victòria del seu exercit davant dels perses. En aquell cas va córrer -i morir en arribar, per cert- una mica més de 38 quilòmetres.


En els Jocs Olímpics d'Atenes de 1896 – els primers de l’era moderna - es va celebrar una prova per rememorar-ho que se li va dir ‘marató’, amb un recorregut de 40 quilòmetres. No hi miraven prim, i en la segona edició dels Jocs, i en la tercera, es va fer sobre 41.

En la quarta edició, el 1908 a Londres, anava a disputar-se sobre 38. Però es va haver de modificar perquè la reina d’Anglaterra de llavors, Alexandra de Dinamarca, va exigir que la sortida es fes davant del Castell de Windsor, casa seva, per a que la veiessin els seus néts petits. El Castell distava exactament 42 quilòmetres i 195 metres de l'estadi on estava la meta. I la curiosa distància va quedar establerta per sempre.

Miquel Pucurull
09/01/2019

1.1.19

Fisonomia de la cursa del Barri de Sant Antoni'2019


Km 0 a l’1

Sortirem del carrer Floridablanca entre Viladomat i Borrell. En aquest moment de començar, cal dir que la Cursa del Barri de Sant Antoni és una de les més antigues de quantes se celebren a Barcelona, i això ja li assigna un grau de confiança. Qui això escriu l’ha corregut diverses vegades, una d’elles la tercera que es va celebrar, i sempre li ha semblat molt cuidada i amb detalls de qualitat. Per posar-ne un: el lliurament de premis dels primers anys els feia l’insigne poeta desaparegut l’any 1986, Joan Oliver (Pere Quart), veí del barri.

Un nom força poètic, el del carrer de la sortida. Floridablanca correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.

Com sigui, sortirem de Floridablanca en una lleugera i quasi imperceptible baixada, i a uns dos-cents metres de la sortida, trobarem en el xamfrà amb Urgell un edifici amb una façana espectacular. Fa uns anys hi havia pintat un arbre o un pop, de difícil interpretació; ara hi ha un globus que sembla fugir d’una ciutat que encadena els que hi viuen. Un grafitti certament impressionant, que no deixa indiferent. És La Carboneria, una casa que va ser habitada per okupes i la van convertir en un centre social on s’hi feien un munt d’activitats per a la gent del barri: debats, xerrades, pràctiques artístiques; fins i tot un Taller de Pilates. Fa cosa d'uns anys els van fer fora. Una curiositat: l'edifici, antigament Casa Tarragó -Carrer Urgell, 30-, és el primer que va idear Ildefons Cerdà per a l'Eixample. Data de 1864. Malgrat la singularitat de ser la casa més antiga del pla Cerdà, i que els entesos diuen que té molt valor, va estar a punt de ser enderrocada. Finalment, no fa gaire, l'Ajuntament ha blindat la supervivència de l'immoble. (Estaria bé que es mantingués també el grafitti). 

La Carboneria
Avançarem per Floridablanca, i abans de creuar el següent carrer (Villarroel), a l’esquerra, hi veurem la singular botiga El Espia. Si algú, ves a saber perquè, vol adquirir algun micròfon ocult o un detector de càmeres ocultes, ja ho sap. Avui no podrà perquè és diumenge i no treballen (curiosament perquè hom pensa que els espies no descansen mai), a més a més, ara no estarem per fer de James Bond, però potser qualsevol altre dia sí.

Per Floridablanca, passarem per davant del Cinema Floridablanca  i anirem a buscar Casanova (el carrer que honora al conseller en cap ferit el 1714) per pujar-lo.

En el xamfrà de la nostra esquerra hi veurem una casa de veïns que no té res d'especial, però fins fa uns quaranta anys hi va haver una famosa sala, el Gran Price, on s’hi feia de tot: partits de bàsquet els dimecres; combats de boxa els dijous; de lluita lliure els divendres per la nit i els diumenges pel matí; s’hi anava a ballar les tardes dels dijous i diumenges (era el lloc preferit pels soldats i les minyones)...Al Price s’hi feia de tot i més. Abans de la guerra, el polítics hi feien mítings. I després de la guerra, els capellans conferències quaresmals per Setmana Santa. La Vanguardia, al març de 1953 ho anunciava així: “Hoy jueves, a las ocho de la noche, el señor arzobispo-obispo, doctor Modrego, pronunciará una conferencia para empleados y obreros en el Gran Price, dentro del ciclo cuaresmal que estos días tiene lugar en dicho local.”.

El bisbe Modrego, a dalt del ring del Price, a punt de fer un sermó. Anys cinquanta
Girarem a l’esquerra per Casanova per pujar-lo cent metres, fins el carrer de damunt, el de Sepúlveda.

Pel carrer Sepúlveda -que es podria pensar dedicat al poble de Segovia d’aquest nom, però honora a un governador que va promulgar una llei per ordenar la prostitució a Barcelona fa molts anys- anirem a trobar el carrer Llança en el punt del Paral•lel on comença. Abans, però, i a la meitat del carrer, passat Borrell, hem de trobar l’indicador del Km 1. 

Km 1 al 2

Sepúlveda, per als que correm la marató de Barcelona, és un carrer emblemàtic perquè, durant anys, s’hi passava per acabar la mítica prova abans d’arribar a la meta. Li tenim afecte, i avui ens agradarà passar-hi, especialment perquè a aquestes alçades de la Cursa del Barri de Sant Antoni, tot just després d’haver-la començat, no estarem gens baldats (només faltaria), a diferència de quan hi passàvem  un diumenge de març, on hi havia el Km 41.

Deixarem Sepúlveda justament davant de La Fira, a l’altra banda del Paral·lel, en veure de reüll aquelles divuit o vint columnes que té (sense que sostinguin res per cert, talment com si estigués inacabat l’edifici), i agafarem Llança per pujar-lo fins la Gran Via.

Al girar per Llança -un almirall de la flota catalana del segle XII- veurem l’imponent i modern edifici de La Once a la nostra dreta, el centre més gran d’Europa per l’atenció dels cecs, en el lloc on en els anys cinquanta hi va haver el Pabellón del Deporte (i més tard un canòdrom). El pavelló tenia una singularitat: estava construït al mig de unes cases de pisos, des de les quals els veïns podien veure els espectacles esportius (partits d’hoquei sobre patins, combats de lluita lliure, bàsquet...) des de les finestres de la cuina sense pagar ni un duro.

Arribant a la Gran Via veurem a la nostra esquerra la plaça de Les Arenes, on, a banda de corrides de toros també s'hi feien esdeveniments esportius (boxa, bàsquet...). Ara és  un centre comercial i lúdic amb  un modern edifici de vidre adossat a la plaça, que veurem en front nostre, al mig del carrer Llança. Si la plaça de toros ja no agradava a tothom, ara, amb l’afegit de l’edifici, que déu n’hi do el nyap, encara menys. És una llàstima, perquè, a més a més, li resta visió a una casa modernista que té una bonica papallona al terrat.

Partit de bàsquet a Les Arenes. Anys cinquanta
 Agafarem la Gran Via girant a la dreta i avançarem pel lateral (en aquest punt és impossible passar al mig de l’avinguda perquè una tanca de protecció ho impedeix). Tot seguit, a l’alçada de Vilamarí (bonic nom de carrer per al meu gust), ens trobarem, no sé si l’espectre del senyor Vilamarí -un almirall de la armada catalanoaragonesa del segle XVI- però sí, segur, el senyal del Km 2

Km 2 al 3

Seguirem per Gran Via en la primera incursió que hi farem (més tard hi tornarem), i ja que hi estem posats -avui se m’ha disparat la vena crítica- diguem que, per mi, la Gran Via, el carrer més llarg de Barcelona, no és una avinguda gaire afortunada en la majoria dels seus trams. Per més que hi hagi dos bulevards amb dos passejos, no els utilitza gairebé ningú mai, i les voreres, estretes a més no poder, tampoc inviten a passar-hi. És més aviat una via ràpida, farcida de cotxes per creuar la ciutat, que altra cosa. Encara bo que avui, nosaltres, l’omplirem de vida.

La Gran Via, per cert, com tants i tants carrers, no s’ha lliurat dels canvis de nom. Des de 1939 i fins la democràcia es va dir Avenida de José Antonio Primo de Ribera, com es sabut, el fundador de la Falange i fill un dels dictadors que va governar Espanya. Abans, com ara que ho simplifiquem, es deia Gran Via de les Corts Catalanes, en record d’una de les més antigues corts d’Europa.

Seguirem, deia, per la Gran Via. Un vial que convida a córrer de valent perquè és pla, travessant carrers de noms il•lustres de la Catalunya antiga. Des d’en Llançà fins a Balmes, qui sap si se’ns apareixeran a les cruïlles, contents de veure’ns. Potser, tot passant, se’ns apareixeran, aplaudint-nos, a més a més de l’espectre de Vilamarí que dèiem abans, els de l’agosarat cabdill del almogàvers, Rocafort; i el del pintor Viladomat; o els dels comptes Borrell i Urgell; o els dels defensors de Barcelona, Villarroel i Casanova...qui sap.

El que no seran al•lucinacions serà la visió d’algun edifici singular, tot i que no gaires en aquest tram. Un d'ells, La Casa de la Lactància, a la nostra esquerra, entre Calàbria i Viladomat, que es agradable de mirar. És un edifici modernista de primers del segle XX que, curiosament, es va construir per acollir nens recent nascuts i actualment és una residència d’avis.
Una mica més enllà, en el xamfrà de Gran Via amb Viladomat, hi ha la Casa Golferichs (El Xalet per als veïns), també d’estil modernista com l’anterior però una mica més antiga -va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té tanta).

El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis d’en Macari van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Però els veïns, l'associació de veïns del barri de Sant Antoni, precisament, van fer una campanya impressionant per evitar l’enderrocament del Xalet. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurat, és un centre cívic extremadament actiu. És també molt agradable de veure: ho recomano tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.


Casa Golferichs
He dit que aquest tram de la Gran Via és una mica avorrit. S’anima, però, durant els dies d’abans de Reis. A banda i banda s’hi hi instal•len parades on s’hi poden comprar objectes fets per artesans, i també, però menys, joguets. Dic que menys perquè, des de fa uns anys, i comparat amb altres èpoques, no n’hi ha gairebé cap. És un fet que els grans centres comercials s’han cruspit el negoci de la venda de joguines que feien petits comerciants en aquests dies, i la possibilitat d’anar a comprar-hi un cavall de cartró per al nen (hi ha cavalls de cartró encara?), o una cuineta per a la nena (hi ha cuinetes encara?), s’ha esfumat. Inefable costum que s’acompanyava de la compra de xurros en alguna de les parades, que se’n està anant a orris. També, La Cavalcada dels Reis, ha deixat de passar per la Gran Via. Vaig anar fa un parell d’anys a veure-la pel carrer Sepúlveda, què és per on passa ara en aquesta zona, i és una altra cosa. Ara, que encara no cal esprintar, permeteu-me una llagrimeta per la pèrdua de l’encant d’una i altra tradició.

Malgrat tot, el tros de la Gran Via per on estem avançant té algun lloc interessant. Com per exemple, la façana d’un conjunt de tres edificis modernistes a la nostra dreta, fent xamfrà amb el carrer Villarroel abans de creuar-lo. Potser, de reüll, podrem veure la Farmàcia Mestre, que manté la decoració original de 1903.

Més endavant, també a la dreta, passat la famosa Pastisseria Escrivà (quarta generació d'una família de pastissers de Barcelona),  hi ha un immoble que fa anys va estar okupat per La Rimaia. Van ser desallotjats pels mossos -ho havien estat també d’un altre del barri de Sant Antoni uns mesos abans- i se’n van anar a un altre edifici de la Gran Via, del qual van haver de sortir per cames l’endemà. Ara no sé on estan. Aquest escrit no vol ser, per descomptat, altra cosa que el que és, però no vull deixar de dir que el moviment okupa me’l miro sempre amb simpatia. En general, són joves molt sans, intel•lectualment i moralment parlant. Aquests de La Universitat Lliure la Rimaia, com s’autoanomenen, són una oposició a les universitats reglades i està formada per uns nois i noies del barri que són extremadament actius. A la casa desocupada d’on van haver de marxar impartien un munt de cursos gratuïts (d'electricitat, d'informàtica, d'anglès, de català, d'espanyol...) Hi tenien una sala amb ordinadors reciclats per donar classes d’alfabetització a persones grans, i un taller d’electrònica per xavals en risc d’exclusió Bona gent, si senyor!

Un pis d’aquest edifici buit, va ser fins fa uns anys la seu d’una associació d’allò més divertida. M’estic referint a l’Arca de Noè, una societat fundada el 1927 pel famós pintor i dramaturg Santiago Rusiñol i un crític d’art anomenat Ciervo, que s’ha mantingut com un reducte de bon humor des de llavors. La entitat va néixer com un peculiar club que acull tots aquells barcelonins amb un cognom d’animal. Els membres que el tenen de primer cognom pertanyen a la categoria A; la B és per als que el tenen de segon; i la C és per aquells que no tenen nom d’animal però són persones "proclius a fer animalades". Certament, els de l’Arca de Noè són gent de la conya. El local de la inefable Arca de Noè, que col•labora per cert amb la Cavalcada dels Tres Tombs que se celebra al barri de Sant Antoni el dia abans de la cursa que estem corrent, està ara a Ciutat Vella. Una llàstima que se’n hagin anat d’aquí, de la Gran Via, a pocs metres del carrer Casanova, just a l’alçada de l’indicador del Km 3. Ho dic perquè, en passar per davant (es la segona casa després de la Pastisseria Escribà), potser hauria sortit al bacó algun Colom o algun Pardal, o un Llop, o un Bou o un Conill...

Km 3 al 4

Seguint per Gran Via passarem els carrers de Muntaner -un escriptor medieval- i el d’Aribau -un poeta del segle XlX a qui se’l considera l’iniciador de la Renaixença per l’“Oda a la Pàtria”, que era un cant d’enyorament per la seva terra (no és d’estranyar: l’home residia a Madrid quan la va escriure), i albirarem de seguida l’edifici de La Universitat a la nostra esquerra.

Els entesos diuen que La Universitat, realitzada per l’arquitecte Elies Rogent, està inspirada en l’estil neoromànic català del monestir de Poblet (Quan anirem a córrer l’any que ve a la Cursa de l’Espluga ens hi fixarem, a veure si és veritat). La seva construcció va durar molts anys: va començar el 1863 i es va acabar el 1881 amb la instal•lació del seu rellotge (al meu parer, l’únic element que li dona personalitat a l’exterior de l’edifici). En el moment de fer-la, els treballs van causar un fort impacte a la ciutat perquè era una de les primeres construccions de fora de les muralles.

Creuarem la Plaça de la Universitat, que pren el nom de l’edifici, i no ens costarà gaire, al més veterans, recordar que l’espai va ser un lloc on fa uns anys eren freqüents les correries dels estudiants escapant dels grisos durant la dictadura. Tampoc ens sostraurem al record en veure el bar Estudiantil en front, un establiment mític, on fa més de quaranta anys que els cambres, servicials i discrets, són els mateixos. On fa més de quaranta anys que s’hi pot anar a menjar patates braves a altes hores de la nit, o un bon cafè de bon matí...si s’hi pot trobar taula.


La plaça Universitat ens l’hauríem trobat així l’any 1915, amb el monument al doctor Robert, que ara està a la plaça de Tetuán.
Passada la Universitat trobarem la cruïlla de la Gran Via amb Balmes. Em sap una mica de greu parlar-ne perquè avui estem de festa, però no hi ha més remei que dir, perquè cal recordar-ho, que justament aquí, en aquest xamfrà, es va produir l’any 1937 un dels episodis més cruents de la guerra a Barcelona, quan una bomba italiana va fer esclatar un camió carregat de trilita, provocant el nombre més alt de víctimes barcelonines de tota la contesa. He dit que cal recordar-ho, com un petit homenatge als que van perdre la vida, i per tal de no tornar a repetir barbàrie semblant. Una mica més enllà, hi veurem, davant del Coliseum, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via, erigit en memòria de les víctimes del tràgic  bombardeig.

Passarem tot seguit per davant del majestuós Coliseum, el cinema inaugurat el 1923 que darrerament s’ha convertit en teatre.  Un local  que malgrat que si projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que  fa anys estrenava quasi sempre pel·lícules de romans com Dalila, Los diez Mandamientos, Cleopatra,  o d’altres per l’estil, que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells amb les imatges de l’Elisabeth Taylor i el Richard Burton.

Cartell de la pel·lícula Cleopatra
Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot sí fa bon dia; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. I al creuar la rambla, una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, aquests d’art clàssic.  Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig de Gràcia  i girarem a la dreta, a tocar una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més), per baixar dos-cents metres del passeig més senyorial de Barcelona, a la meitat dels quals ens trobarem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Baixarem pel magnífic Passeig de Gràcia,  el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, mentre ens fan costat les faroles encastades en uns bancs, que tots diem que són d’en Gaudí però que no ho són, per anar a parar a la Plaça de Catalunya. El Passeig i la Plaça són l’epicentre de la dreta de L’Eixample. No pertanyen  al barri de Sant Antoni però ens està bé  traspassar les seves fronteres.  De sempre, el Passeig de Gràcia ha estat un carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda  i per això  hi són presents les boutiques de les millors marques, tot el glamour del món es concentra aquí. I la Plaça de Catalunya el mateix. Ho sap molt bé El Corte Inglés, que hi va inaugurar el primer dels seus magatzems a Barcelona. Tant en un lloc com en l’altre tenen el metre quadrat més car de la ciutat. També són els indrets amb més densitat de vehicles. Nosaltres, avui, tindrem el privilegi de poder córrer per les calçades centrals dels carrers en lloc dels cotxes, un plaer afegit al goig de participar en una cursa de diumenge.

Passarem la Plaça de Catalunya, la més gran de la ciutat, no cal dir-ho, i sempre plena de gent. Avui no, no obstant, en part perquè encara serà molt  d’hora, però sobre tot perquè El Corte Inglés estarà tancat, potser. En acabar de passar enfilarem la Ronda de la Universitat. Una dada que segur que coneixem, però al passar-hi serà bo recordar-ho: les Rondes d’aquest entorn coincideixen exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda de la muralla de la ciutat. És a dir, que a més a més de poder córrer lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estem fent damunt del mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles, és un altre  plaer més dels que estem experimentant.

Tot seguit arribarem de nou a la Plaça Universitat, però ara per la part de baix per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni. Abans però, una recomanació parlant de la Ronda Universitat: no us perdeu, sinó el coneixeu, el frankfurt i la cervesa de l’Alt Heidelberg, un local mític que està a la dreta del nostre camí, poc abans d’arribar a la plaça. No us ho perdeu, però no i entreu ara amb l’excusa d’avituallar-vos; deixeu-ho per un altre dia.

Deixarem la Plaça Universitat agafant la Ronda de Sant Antoni, on hi ha algunes de les botigues més antigues de Barcelona. Una d’elles, La Torre, al començament de la Ronda, que es dedica des de l'any 1900 a vendre roba i gèneres de punt. Avui no veurem el seu aparador farcit de calçotets i samarretes que semblen talment de fa cent anys, perquè la botiga estarà tancada. Tampoc que dins de l'establiment hi ha fins i tot cadires per a que s'hi asseguin els clients i les clientes mentre remenen i trien la peça que els interessa. Tot com si el temps no hagués passat. Un apunt: es diu que La Torre és el comerç en el qual es va inspirar Carlos Ruiz Zafón per escriure un dels capítols de la seva famosa novel•la “L’ombra del vent”, al referir-se a la botiga del senyor Fortuny.

Ronda de Sant Antoni avall, anirem a buscar Floridablanca.  Baixarem per la Ronda creuant la Plaça Goya. A l’esquerra veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, i a la dreta, a la plaça, un monument en memòria de l'advocat laboralista Francesc Lairet, assassinat l'any 1920. Abans passarem per davant de la Font de la Tortuga, que no m’estranyaria que estigués aquí com una metàfora per als que correm a poc a poc.


Font de la Tortuga. Plaça de Goya
 I per la Ronda passarem per davant de la mítica Casa Moritz, a la nostra dreta, abans d’arribar a Floridablanca. Ens agradarà veure els tres edificis que ocupen les cases restaurades per Jean Nouvel, l'arquitecte de la Torre Agbar. Tenen unes magnífiques façanes amb curiosos motius relatius a la cervesa: flors de llúpol, espigues d'ordi i un gran Gambrinus, el patró de la cervesa, a dalt de tot. Semblen unes cases de veïns de l'Eixample, però és una antiga fàbrica de cervesa, construïda l'any 1856. De fa pocs anys, acabada la rehabilitació de l’nterior d’aquestes cases, hi ha ara un restaurant, una cerveseria, un forn, una botiga, un museu...Un centre de cultura i gastronomia.

No és gaire conegut, però sota el terra d’aquest punt de la Ronda per on estarem corrent, hi ha un vestigi industrial del segle XIX. Enormes dipòsits, tancs i bodegues de la Fàbrica Moritz que, inaugurada fa 150 anys, va arribar a produir més de sis milions de litres de cervesa a l’any en el primer terç del segle passat. Des de fa uns anys ha tornat a fabricar-se en una planta de Parets del Vallés, i fins i tot, l’etiqueta de les seves ampolles és en català, que és una raresa molt d’agrair.


Casa Moritz. Primeries del segle XX
Un apunt: a primers dels segle XX, un local de l'empresa,  la Cerveseria Moritz (Can Moritz) que estava a la cantonada de Sepúlveda i Muntaner, a prop de la fàbrica, es va fer molt popular i es va convertir en la seu del Futbol Club Barcelona. S'hi reunien els jugadors després dels partits i s'hi celebraven els actes del club, com, per exemple, la segona elecció de Joan Gamper com a president del Barça l’any 1910.
Una mica més enllà de la Ronda tornarem a trobar la cruïlla amb Casanova i Floridablanca per on hem passat en el primer quilòmetre i hem tirat amunt. Ara ens trobarem l’indicador del Km 5 i haurem fet, com aquell que res, la meitat de la cursa.  

Km 5 al 6

Hi ha curses a Barcelona on, com aquesta, es passa per llocs que “van ser però ja no son”. No ho dic per cap mena de nostàlgia, us ho asseguro, però és un realitat: la ciutat es transforma constantment i, malauradament, no sabem com era en el passat, com vivien els que ens van precedir, quines costums tenien, què els agradava i què no.... Al carrer del Tigre, a molts pocs metres de la cruïlla de la Ronda amb Casanova i Floridablanca, hi havia la mítica sala La Paloma, un saló de ball que es va inaugurar fa més de 100 anys i va funcionar fins en fa deu o dotze, quan va haver de plegar per culpa del soroll dels aparells d’audició, que no deixaven dormir als veïns.

La veurem de reüll: La Paloma de fora sembla una nau industrial, però de dintre, amb una decoració afrancesada i luxosa, amb llotges de vellut vermell, relleus daurats, motllures en forma de diademes en el sostre i una majestuosa pista de ball, tenia un atractiu especial, decadent, però de bon veure; els que hi han anat ho saben. El seu nom prové del fet que en aquest espai hi havia un hort que el guardaven tres gossos: Paloma, Tigre i Lleó. Quan es va urbanitzar es va posar el nom dels gossos als tres carrers i l’amo d’un local del carrer del Tigre, que hi feien ball, va voler que es digués com el primer. El local, a les primeries del segle XX, el freqüentaven pinxos de tota mena i els aldarulls eren constants; no hi podia fer res ni la policia. Però l’amo ho va arreglar: va contractar uns quants forçuts per fer de cambrers, més pinxos que els que organitzaven les trifulgues, i el problema es va solucionar en una setmana. Des de llavors, el saló es va convertir en una mena de símbol de l’ordre i “les bones costums”, només alterades quan un empleat que es passejava per la sala tot controlant a les parelles -li van posar el mot de “La Moral”- per reprendre les que a es mostraven massa efusives. Pablo Picasso i Salvador Dalí són alguns dels famosos que freqüentaven La Paloma abans de la guerra. La sala va experimentar un fort declivi durant la postguerra però va ressorgir en els anys de la transició, i en els darrers temps s’hi feien concerts de música moderna, que aplegaven molta gent i infinitat d’artistes i intel•lectuals per escoltar-los o ballar. No anar a La Paloma fa vint anys, era com un sacrilegi.

La Paloma. 1940
Com deia, a la cantonada de la Ronda de Sant Antoni agafaren el carrer Floridablanca per fer-ne cent metres fins Villarroel, que el baixarem, també cent metres, per enllaçar amb Tamarit (estareu d’acord que és un altre nom de carrer bonic? A més, Tamarit és el nom d’un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII) , i en farem també cent metres fins al d'Urgell, per girar al trobar el de  Manso.

Per Urgell i Manso passarem a tocar el Mercat de Sant Antoni. El mercat, que ha estat restaurat per embellir-lo, va ser construït fa més de 125 anys en un punt que ningú hi volia fer cases. La raó és senzilla: era un dels llocs de Barcelona, fora muralla, on s’hi penjaven el reus en l’antiguitat. La Plaça de les Altes Forques en deien. Quan es van enderrocar les muralles i es va planificar l’Eixample, ningú volia comprar aquell solar per edificar-hi res perquè l’indret tenia fama de maleït, raó per la qual l’Ajuntament hi va fer el Mercat. Pel que sembla, els que es penjaven aquí, en les forques altes, eren els pitjors criminals, i els seus cossos es gronxaven al vent durant dies per a que estiguessin ben a la vista dels que sortien de la Porta de Sant Antoni. Tan mal nom tenia, que va costar molt en convertir-se en un mercat d’èxit: la gent no hi anava a comprar, ni tan sols acostar-s’hi.   Dit aixó, recomano als  corredors i corredores que vagin  de pressa al passar, no sigui cas que es reencarni algun d’aquells Vips del crim medieval.


Al carrer de  Manso, poc després de girar,  hi veurem una altra antiga botiga, Casa Gallofré, que va ser inaugurada fa més de cent anys. Des de 1914 fins ara, l’establiment, amb la quarta generació al capdavant, ven roba de gènere de punt. De llavors es conserva la decoració: l’aparador, els prestatges i el taulell de fusta. Des de llavors fins ara, només venen gènere de fibres naturals. Ni parlar-ne de fibres sintètiques.  

Abans d'arribar al de Calàbria, on hi trobarem el Km 6, passarem per davant de l'entrada dels Jardins dels Tres Tombs.  Es diu així per recordar una tradició antiga del barri, que consistia en les voltes que feia un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet el duia a beneir per Sant Antoni Abad.  Els Jardins dels Tres Tombs ocupa l'espai de Dulces y Galletas Montes SA una important fàbrica de galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels  setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb xocolata, tot un luxe.    Potser,  en passar per davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser enderrocada fa gairebé trenta anys.  

Anunci de Galletas Montes. Anys trenta
Km 6 al 7
Deixarem el carrer de Calàbria en trobar el de Parlament que el farem fins a la Ronda de Sant Pau. Abans de girar passarem per davant d'un establiment mític, l’Orxateria Sirvent, on serveixen la millor orxata del món sencer, València inclosa. El dia de la cursa farà fred, però a l’estiu, aquesta cantonada està sempre de gom a gom, plena a vesar de gent que frueix amb un got d’orxata a la mà. Si hi aneu, un dia després d’una carrera o d’una tiradeta, demaneu-ne una, o un cubanito o un blanc-negre, i ja m’ho sabreu dir. Se sap que la cursa està programada per celebrar-la, com així és, al gener, perquè els que la munten saben que si fos a l’estiu, la majoria dels que la correm “passaríem” de l’avituallament oficial i ens aturaríem a Can Sirvent.

Al girar per la Ronda de Sant Pau veurem davant nostre l’edifici del Col•legi dels Escolapis, el lloc on es va jugar a bàsquet per primera vegada a l’Estat. Es diu que va ser uns anys abans en una escola de Terrassa, però aquí va ser on, de la mà del pare Eusebi Millán, es van donar els primers passos seriosos. El va importar de Cuba l’any 1928 per a que els nens gaudissin més de les classes de gimnàstica. L’home els feia jugar amb una pilota que havien de fer entrar en una paperera penjada a la paret del pati de l’escola. Pocs mesos després d’haver començat a entrenar-los van formar el Club Laietà i van jugar un partit contra uns jugadors de futbol de l’Europa en el seu camp del carrer Cerdenya. Van guanyar els futbolistes per 8 a 2. Resultat minso, però uns i altres van tenir l’honor de jugar el primer partit de bàsquet de la història a l’estat espanyol.
Baixarem uns tres-cents metres per la Ronda de Sant Pau per anar a buscar el Paral·lel. Pel camí, a mà dreta passarem per davant de la Sindicalia de Greuges, una institució que defensa els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans. Fa anys l'immoble fou el Palau Foronda, un palauet que era d’un marqués nascut a l’Escorial, que va albergar les oficines centrals de l’empresa de Tramvies de Barcelona.

A propòsit del marqués de Foronda, se sap que va lluitar a Filipines el 1898 com alferes . Després de la pèrdua de les colònies, Don Mariano de Foronda y González Bravo, segon marqués de Foronda, primer comte de Torre Nueva de Foronda i segon comte de Larrea, va tornar a Espanya i va entrar a formar part de l'empresa de tramvies de Madrid, passant al poc temps a dirigir la de Barcelona. Es va aficionar a col·leccionar bitllets de transports públics, fins al punt que va crear una inusitada forma de col·leccionisme a la que li van posar un nom que perdura: la Forondotelia . El cert és que l’home, a banda de la seva afició, va establir millores logístiques i de gestió als tramvies, com les parades fixes, que fins llavors s’havien fet a discreció i voluntat dels passatgers i el conductor. Foronda era molt popular a les primeries del segle XX, com ho demostra la lletra d’un cuplet que es cantava al Paral·lel, que començava així:

"Els tramvies d'en Foronda
van farcits de ciutadans,
semblen llaunes de sardines...
ambulants.
Sobretot les plataformes
són fornals al roig més viu,
i si hi van xicots i noies,
reforonda, quin caliu!"

El record de don Mariano Foronda ha continuat fins fa poc en el passadís d'accés a l'estació de metro Tarragona: hi havia una exposició permanent d'objectes antics relacionats amb el transport públic (bitllets, medalles commemoratives, material ferroviari...). No se sap perquè, no fa gaire es va eliminar. 

Baixant per la Ronda de Sant Pau, que és contra direcció però avui no en farem cas, passarem la Plaça de Josep Maria Folch i Torres a l’esquerra. És curiós: en aquesta plaça, dedicada a un escriptor de literatura infantil i juvenil -autor entre d’altres d’Els pastorets i En Patufet-, i en la qual, després de la guerra s’hi instal•lava cada any el Circo Americano, hi va haver  un edifici sinistre. Oficialment era la Casa Municipal de Corrección, però en realitat era una presó –la Vella li deien, o la Presó Amàlia- on els mètodes de “correcció” eren de pronòstic reservat. La Presó Amàlia va ser enderrocada l’any 1936, però durant cent anys va ser un lloc per on feia por passar fins i tot pel costat. El seu reglament interior establia que la persona que “blasfemase... o profiriese palabras obscenas e injuriosas... será inmediatamente puesto en el cepo... y en caso de reincidencia se le aplicará una mordaza”. Clar que això no era res comparat amb una altra pràctica: les execucions dels reus de la presó. Els cronistes de l’època expliquen que eren públiques i movien molta expectació. Durant el trajecte fins al patíbul, uns confrares de la Puríssima Sang demanaven almoina per pagar les despeses de l'enterrament

Una execució al patí de la Presó Amalia va ser inmortalitzada per Ramon Casas
No és per res, però val la pena accelerar el pas en passar per davant de la placeta. Encara sort que la Ronda de Sant Pau tenia llocs millors. No sé si algú que corri avui ho pot saber: en un local de gairebé en front de la plaça hi havia l’Olympia fa molts anys, que era una sala on s’hi feien diferents espectacles. Jo hi havia vist circ, però també s’hi feia òpera, sarsuela, teatre, revista, ballet, boxa, lluita lliure...L’Olympia va funcionar de 1924 a 1947, quan va ser enderrocat per construir un bloc d’habitatges. Algun establiment, com ara una floristeria, conserva el nom de l’emblemàtic local.

I al final de la Ronda de Sant Pau (en realitat és el començament però per a nosaltres serà el final) girarem a la dreta per agafar l’Avinguda del Paral•lel, on trobarem el km 7 de seguida.

Km 7 al 8

Haurem anat a parar al Paral·lel, el tros més emprenyador de la cursa. S'ha de dir perquè,a diferència de la resta del recorregut, el Paral·lel puja. No molt, no és l'Everest, però puja. El nom de l’avinguda prové del fet - pensat expressament per Ildefons Cerdà l’any 1855- que el seu traçat coincideix amb el del paral•lel 41 de la terra; concretament 41 graus, 22 minuts i 34 segons, situat a la latitud nord. (No cal dir que no soc un entès en Geodèsia: ho he llegit en algun lloc...com tantes altres coses).

En la primera època, el Paral•lel era un carrer sense empedrar. La seva urbanització es va fer amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Al costat oest del carrer, a la nostra esquerra mentre el pujarem, s’havia format el barri del Poble Sec amb casetes i petits horts i molts tallers. El Paral•lel i el seu voltant es va desenvolupar molt ràpidament a finals del XlX i principis del XX en el moment que s’hi van instal•lar teatres, cabarets i cafès-concert. Tota la disbauxa que ens puguem imaginar concentrada, justament, al voltant d’on estem ara. Només cal dir que l'any 1910, en el Paral•lel hi havia 9 teatres i 11 music-halls. En aquesta mítica avinguda, coexistien harmònicament locals dedicats a l’espectacle, alguns d’ells atrevits, com els d’El Molino (en front nostre quan girarem en deixar la Ronda de Sant Pau). Un dels seus cronistes descriu la sala d'aquesta manera: “El Molino es va saltar la censura i la política, la guerra i la fam, perquè era un món propi amb normes pròpies, i des de les pájaras fins a les molineras, va oferir a l'Espanya de totes les èpoques una lliçó constant de llibertat, de sublimació del popular, de grandesa de barri, d'erotisme sa sense hipocresia.”
Espectacle en El Molino. Anys cinquanta
S’ha de dir, però, que el tram del Paral•lel on correrem, no era el paradigma de la xerinola. Ho era més avall, a la dreta, en l’area que es trobava entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Nou de la Rambla. Les històries d’aquest espai relacionades amb el món de la faràndula són innumerables. Hi ha, però, un fet poc conegut: un dels locals més famosos del Paral•lel dels anys vint i trenta del segle passat va ser, paradoxalment, no un cabaret, sinó un local de la classe obrera, el bar La Tranquilidad que, una altra paradoxa, al contrari del que es podia suposar pel seu nom, va ser un focus revolucionari. Curiosament, el 19 de juliol del 36, La Tranquilidad va convertir-se en un hospital improvisat per atendre els sindicalistes ferits en l’assalt al Govern Militar, on s'havien atrinxerat els rebels a la Repùblica.

Desprès del senyal del km 7 deixarem un moment el Parl·lel per fer un bucle pel carrer de Borrell, cent metres, i cent metres més pel del Marquès de Campo Sagrado, per tornar a l'avinguda.  Al girar per Borrell hi veurem un solar, a l'esquerra, que fa xamfrà amb el Paral·lel. Fins l'any 1988 hi va haver un teatre, el Teatro Talia, propietat de Paco Martinez Soria, l’inefable còmic de les pel•lícules de Cine de Barrio, aquelles per oblidar dels anys seixanta. El van inaugurar el 1924 i s'hi feia de tot, comèdies, revistes, maratons de ball... La Barcelona dels anys vint va viure una curiosa moda; les maratons de ball. Com la que hi va fer un tal Charles Nicolas en aquell local, que el juny de 1927 va estar ballant 240 hores seguides durant 10 dies consecutius. La Vanguardia se'n va fer ressó.
 

Pujarem de nou pel Paral•lel tot passant per una placeta de nom molt bonic, la Plaça dels Ocellets, a prop de la qual hi havia un altre teatre, el Teatro Cómico, on hi feien el que llavors en deien revistes, amb vedets que havien de sortir a escena tapades de dalt a baix, o com a molt amb leotards. Va tancar el 1962.

Seguint pel Paral•lel passarem per davant d’un curiós edifici amb porxos i suportat per columnes, una Casa Porticada que s’explica pels orígens del Paral•lel. Quan a finals del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser de 50 metres. Les discussions amb l'Ajuntament van acabar amb la Llei de Cases Porticades , que tractava d’arreglar-ho perquè permetia guanyar uns metres per finca a partir del primer pis. La llei es va obeir també a mitges. En seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos. A la vista d’això, l’Ajuntament en va dictar una altra de llei: la Llei dels barracons a precari , segons la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja feia anys que tenia locals per a fer-hi espectacles: es van construir barracons, que allotjaren més teatres, cafès-cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en el centre del divertiment de la ciutat.

Una Casa Porticada del Paral•lel 
Pujant pel Paral·lel, poc abans del senyal del Km 8, en la primera casa de la dreta d’Entença, hi veurem una casa de veïns curiosa: La Casa dels Cargols. Un edifici modernista amb esgrafiats a la façana de color granat que, si ens hi fixem, veurem que està plena de cargols per tot arreu. A les portes d’accés, als balcons, a les baranes... un misteri. No és una al•legoria dedicada a la velocitat que duem alguns a la cursa: a dalt de la casa, a cada cantonada, una escena en relleu tracta d’explicar la raó dels ornaments: s’hi veu dos pagesos amb cistells per anar a buscar cargols, i un altre que surt d’una cova. Segons una llegenda, el que surt de l’amagatall va trobar un tresor dintre de la cova. No se sap si el va compartir amb els altres dos, però sí que en fer-se ric va construir la finca, i amb la decoració va retre un homenatge als cargols.

Km 8 al 9

Deixarem tot seguit el Paral·lel  al carrer de Llançà i pujarem fins la Gran Via de nou, per fer ara el mateix recorregut que hem fet per aquesta avinguda en els primers quilòmetres, ara fins el carrer d’Urgell, que no repeteixo el que hem vist abans per a no cansar als (possibles) lectors. Apuntar, només, que a l’alçada del carrer de Calàbria ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Quan arribem al carrer d’Urgell (oficialment és “Del Comte d’Urgell” però tothom li diu Urgell i prou), girarem a la dreta abandonant la Gran Via  per baixar-lo fins a Floridablanca. Passarem per davant del Cinema Urgell, tancat no fa gaire per allò de la crisi del sector, un cine que deien que era un dels més grans d’Europa, i girarem a la dreta tot seguit per agafar el carrer de Floridablanca, que ja coneixem perquè és aquell des d’on hem sortit fa una estona.

A l’enfilar per Floridablanca albirarem de seguida l’arc vermell de l’arribada. No és un carrer amb res especial -llevat de l’arc-. Tot i que si hi  hagués alguna cosa interessant no la veuríem pas perquè la carrera s’acaba i anirem com cecs. Ens embalarem per tractar de fer, com sempre, marca personal, un clàssic encara que no ho diguem. Farem una mica més de tres-cents metres d’esprint per finalitzar una cursa emblemàtica i entranyable. I un cop passada la meta, ens proposarem tornar l’any que ve per tal de rebaixar, encara més, el magnífic temps que haurem aconseguit.

                                                -----o-----

Miquel Pucurull 

Web oficial de la cursa: http://www.cursasantantoni.cat/