12.11.20

Augmenten les catalanes que corren la marató

He escoltat i llegit moltes coses sobre les raons de perquè no són gaires les dones a Espanya (de Catalunya i de la resta de l’Estat) que corrin maratons. Tothom diu la seva. Des qui diu que és perquè prefereixen anar al gimnàs en lloc de córrer, fins al que assegura que la llarga distància és massa dura per a elles. Barbaritats. Si no hi ha tantes noies que les facin, comparat amb les que ho fan en altres països d’Europa o Estats Units, és per altres motius. 

Quan les estrangeres ja en corrien, aquí l’atletisme femení, marató inclosa, estava prohibit pel franquisme (ho va estar durant vint-i-un anys en acabar la guerra). Es podrà dir que ha plogut molt des dels anys seixanta i ja podria estar superat aquest handicap. És cert, però n’hi ha d’altres, com, per exemple, que les feines de casa i la cura de la família (al meu parer encara més a càrrec de la dona que de l'home) i els horaris laborals,  no ajuden gens a que elles, en arribar de la feina, se’n vagin a entrenar una llarga estona com requereix la marató.

Però, malgrat els inconvenients, s’albira que les coses estan canviant de fa un temps.  Per veure-ho amb perspectiva, val la pena recordar com ha estat la seva evolució des que van començar a córrer-la.

A la primera marató popular que es va celebrar, la de 1978, hi van córrer 3 dones, totes catalanes. Dos anys després  el nombre seguia essent testimonial: van ser 20. Deu anys més tard, en el 1990, la xifra de catalanes més les de la resta de l'Estat va pujar a 35. Passats uns altres deu anys, en el 2000, la van acabar 85. Després d’una altra dècada, l’any 2010, en ple boom del córrer, la cosa havia canviat i les finalistes van ser 296. I en la darrera que s'ha celebrat, la del 2019, han estat 1.275

L’augment de participació de catalanes més resta de l'Estat a la marató de Barcelona en els darrers anys és doncs inqüestionable (per dades que he esbrinat, considero que el 80% són catalanes) i podem dir que la seva evolució és molt estimulant.


En efecte, l’atonia que va imperar fins que la marató es va suprimir el 2005 ha desaparegut, i el creixement, any rere any, ha fet que s’hagi multiplicat per quatre o cinc respecte de les que participaven fa deu anys, i especialment espectacular en els cinc últims. Un increments extraordinaris, impensables temps ençà. Només cal dir que en cinc anys s'ha gairebé doblat el nombre de dones del país que han corregut la marató (un 91% més el 2019 respecte del 2015)


                                                             ---------o---------



Miquel Pucurull
Actualitzat 13/11/2020

8.11.20

La 'Contra' de l'Ultraesports de Rac1 (08/11/20)

 Amics i amigues, fa uns dies, el regidor d’Esports de Barcelona la va dir grossa: “Aquest any, tan sí com no, farem la marató de la ciutat. Demà donarem detalls”. L’anunci va fer bullir les xarxes, fins que l’endemà va aclarir la incògnita: seria una prova que es podria fer en una setmana, corrent i sumant quilòmetres fins a 42 i arribar al què en diuen ‘Marató de Barcelona Virtual’. El regidor va reblar: “una marató diferent, però al cap i a la fi, la Marató de Barcelona 2020”. Home, no! Engrescar a que la gent corri em sembla perfecte, però dir-li marató de Barcelona a córrer pel teu compte on vulguis, és una barbaritat. El sorprenent és que els promotors de la prova accentuen que, tot i ‘virtual’, és la marató de Barcelona. D’ells escolto en una entrevista radiofònica: "...Nosaltres som la Marató de Barcelona”. No senyor! Els organitzadors no poden arrogar-se la propietat perquè no és d’ells. En tot cas és patrimoni dels que la correm. M’alegrarà que corri molta gent, com sigui i per on sigui. Jo també correré aquesta setmana 42 kms o més. Però no imaginaré que he corregut una marató i espero que ningú s’ho imagini. Haurien d’haver-li posat un altre nom, però relacionar els 42kms que es poden fer al balcó de casa amb la marató de Barcelona, no. Me l’estimo massa i m’ofèn l’afegit. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

08/11/2020

29.10.20

Una marató 'virtual' no és una marató

Em pregunten a la xarxa per què m’ha afectat negativament l'anunci de la 'Virtual Marató de Barcelona 2020'. Molt senzill: que tothom faci el que vulgui. Però sumar 42 quilòmetres -que es poden fer en vuit dies on es vulgui- no és córrer una marató com s'està promocionant. Per a mi, és degradar el seu esperit i crec que se li havia de donar un altre nom. Els organitzadors, que els conec de fa anys i els aprecio, s'han equivocat de mig a mig.    

La Marató de Barcelona no és propietat de ningú. En tot cas és patrimoni dels que, com jo i molts altres, l'hem corregut i, modestament, hem fet coses pel seu desenvolupament. Per aquest motiu, m'atorgo el dret moral de poder denunciar que el què es vol fer la devalua. Em dol que es perdi l'essència d'una prova que m'estimo i a la que hi estic molt vinculat per varies raons:  

    -Vaig córrer la primera Marató de Barcelona que es va celebrar a la ciutat l’any 1980. (Llavors era la Marathon Catalunya).

    -He corregut totes les maratons de Barcelona excepte dues que vaig abandonar i quatre que estava lesionat. L'he acabat 33 vegades. 

    -A la meva família, la Marató de Barcelona ocupa un lloc prominent. L’any 1990 la va guanyar la meva filla Elisenda en dones, i la meva dona, Felicitat, l'ha corregut cinc vegades.

    -L’any 2004 es va anunciar que se suprimia la marató i vaig engegar la ‘Plataforma Marató a Barcelona’ per tal de fer accions reivindicatives amb un grup de corredors perquè retornés. Vaig iniciar una campanya de cartes als mitjans reivindicant el regrés de la marató. També li vaig enviar al i President de la Generalitat, llavors Pasqual Maragall, i vaig anar a veure personalment a l'alcalde de Barcelona, Joan Clos llavors, per demanar-li el seu retorn.

     -L’any 2005 no es va celebrar, Va retornar el 2006, i per voluntat del  director d’Esports de l’Ajuntament, vaig formar part del Comitè Promotor de la Marató de Barcelona fins que es va dissoldre al cap de 10 anys.

    -En dues ocasions (els anys 2007 i el 2016) he entrenat i assessorar un grup de corredors i corredores que corrien per primera vegada la Marató de Barcelona.

    -Vaig organitzar l’acció “Corre la Marató de Barcelona amb amics i amigues”, un concurs classificatori al marge de l’oficial, idea d’Andreu Ballbé, que es va fer durant el anys 2007, 2008 i 2009.

    -L’any 2010 em van atorgar el dorsal 10.000 per haver estimulat a través de les xarxes i els mitjans a arribar a aquest nombre de participants per primer cop. 

     -Els anys 2011 i 2013 vaig rebre una distinció que em va lliurar l’organització de la Marató de Barcelona per la meva vinculació a la prova.

   -A proposta meva, el 2013 es va honorar a Ramon Oliu, el creador de la Marató de Barcelona, amb un monòlit a la ciutat que està al costat de les Fonts de Montjuïc.

   -Els darrers sis anys he realitzat una acció solidària corrent la Marató de Barcelona tot recaptant diners (31.000 euros en total) per ajudar a la investigació que fa l'Hospital de Sant Joan de Déu sobre la diabetis infantil.

   -He escrit un llibre sobre les meves vivències. Té 300 pàgines, un quart de les quals estan dedicades a la Marató de Barcelona.

   -He intervingut en diversos mitjans, ràdio, televisió i premsa, parlant de la Marató de Barcelona i la seva història.

   -He realitzat una petita crònica de totes les maratons que s’han celebrat a Barcelona fins ara ('L’Historial de la Marató'), amb informació d’aspectes i dades. Està penjada a la web oficial de la Marató de Barcelona.

   -L’any 2018 vaig tenir l’honor de rebre el ‘Trofeu Ramon Oliu’ que la Marató de Barcelona atorga cada any al corredor de més edat que l’acaba.

I, a banda de tot plegat, explicar raons de perquè tenim sentiments i emocions que no volem que desapareguin és impossible.

                                        -----------------

Miquel Pucurull

29/10/2021