31.12.17

Més de seixanta curses a l'any a la ciutat de Barcelona

El córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. La prova és que cada cop hi ha més curses. Una mostra, les de Barcelona. (Veure relació al final del text)

A la ciutat de Barcelona hi ha 62 curses a l’any. Algunes tenen dues o més distàncies, amb la qual cosa, n’hi ha un total de 74 per triar.

A banda, n’hi ha 12 de muntanya que es fan a Collserola, també amb la variant de més d’una distància; és a dir, 18. Cal afegir una triatló, una aquatló i tres curses d’orientació. En total, se celebren gairebé 100 curses a l’any entre Barcelona i Collserola. 97 per a ser exactes, suposant que no n'hi hagin més de les que he pogut comptabilitzar, extretes bàsicament del calendari de Runedia.

Una observació important és que l’increment ha estat molt gran en els últims cinc o sis anys. Així, centrant-nos en les d’asfalt que es fan pels carrers de la ciutat, que és d’on conservo dades, l’evolució ha estat:
La progressió és espectacular.
S’entén que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses. A mi ja m’agrada que sigui així: m'agrada molt que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui per als ciutadans a peu (i els que correm) i no per als automobilistes.
..................

Miquel Pucurull
19/02/2017

25.12.17

Zamperini, l'atleta invencible.

De tant en tant el cine ens ofereix pel·lícules que tenen a veure amb l’esport. El 2014, una titulada “Invencible” (Unbroken), dirigida per Angelina Jolie, inspirada en fets reals, en concret en la vida d'un atleta olímpic anomenat Louis Zamperini.

Louis Silvie Zamperini va néixer a Olean, Nova York, el 17 de gener de 1917. Quan era un nadó es va traslladar a Califòrnia amb els seus pares, immigrants italians. De petit va ser amb freqüència víctima del que ara en diem bullying, en bona mesura perquè no parlava bé l'anglèsEn l'adolescència es va acabar transformant en un delinqüent pels seus petits però continus robatoris. Per això, i en un intent d’encarrilar-lo, la seva família va tractar que dediqués temps a l’esport. Explicava que, un dia, el seu germà es va cansar de que la policia arribés a casa per parlar d’ell i va pensar que l'atletisme podria ser la resposta a tot aquell problema. Poc a poc, córrer es va anar convertint en la seva passió. «El repte més gran de la meva vida va ser durant la transició d'adolescent errant i indisciplinat a atleta. Però vaig decidir que havia de triar entre continuar amb la meva vida delictiva, o decidir-me a ser corredor. El reconeixement de la gent valia la pena. I quan ho has notat és bastant dolç, així que em vaig fer a la idea que seria un atleta i vaig començar a entrenar de forma gairebé fanàtica. Així fins que vaig guanyar la meva primera cursa, després va venir una altra i una altra»,

El 1934 va establir el rècord juvenil de la milla en 4:21.2, una marca que es va mantenir en la seva categoria durant 20 anys. En un encontre classificatori dels campionats de Califòrnia va guanyar una setmana després. Els seus èxits atlètics van ajudar-lo a aconseguir una beca a la Universitat del Sud de Califòrnia i una plaça a l'equip olímpic dels Estats Units pels Jocs Olímpics de 1936 a Berlín, on va competir en els 5.000 metres. No va ser especialment brillant a la final. Va quedar vuitè, però la seva última volta a la pista deuria ser molt bona perquè el mateix Adolf Hitler va voler conèixer-lo en persona: "El noi d'aquesta última volta ràpida!", va demanar el Führer. Amb 19 anys, es va convertir en l'olímpic nord-americà més jove de l'especialitat fins a aquella data.


Tres anys més tard, poc després de graduar-se, es va allistar per combatre al Pacífic durant la segona Guerra Mundial. El 27 maig de 1943 el seu avió va caure al mar a més de mil quilòmetres a l'oest de les illes Hawaii. Tres dels onze membres de la tripulació van sobreviure (un va morir setmanes després), però els dos supervivents, que van ser donats per morts (la família d'ell va rebre un telegrama de condol signat pel president) van passar un mes i mig a la deriva en una bassa de salvament, defensant-se com podien dels taurons i alimentant-se d’albatros i peixos. I en arribar a les illes Marshall van ser capturats pels japonesos.

Els van traslladar a un camp d'internament al Japó, on passarien la resta de la guerra. Allà, Zamperini va ser objecte de tortures i maltractaments de Mutsuhiro Watanabe, un caporal considerat com un dels principals criminals de guerra. Guiat pel sadisme i el desig d'humiliar a un esportista olímpic va fer tot el possible per acabar amb la resistència de Zamperini. Però aquest va ser capaç de sobreviure altre cop i de convertir l’humiliador en humiliat, com en una ocasió en què va batre un atleta japonès en una cursa organitzada per ridiculitzar-lo.

Acabada la guerra, víctima de depressions, es va sumir en l'alcoholisme, del qual el va treure un predicador. Es va casar i va tenir una filla. Va tornar al Japó per fer un relleu amb la torxa olímpica dels Jocs d’hivern de Nagano’98, el mateix lloc que va ocupar el camp en què va ser presoner. La fama com a celebritat va adquirir proporcions gegantines quan el 2010 van publicar la seva biografia, una història de supervivència, valor i resistència durant la II Guerra Mundial. El llibre "Invencible" es va convertir en un èxit de vendes i va inspirar la pel·lícula que va dirigir Angelina Jolie.


Influit pel evangelitzador que el va rescatar de l'alcohol, Louis Zamperini va dedicar gran part de la seva vida a predicar. Va organitzar campaments d'atletisme per a nois amb problemes i va recórrer Estats Units donant xerrades motivacionals fins poc abans de morir, el mes de Juliol de 2014, a l'edat de 97 anys, per una pneumònia. 

                                                                 ----------------------
Miquel Pucurull