30.6.19

Cross de l'Ametlla de Merola, una cursa diferent

Tinc una especial predilecció pel Cross de l’Ametlla de Merola. Ho confesso. I em ve de gust fer una petita referència escrita de les seves virtuts, per si pot ajudar a animar a algú que no l’hagi corregut encara.

Fa 30 anys que se celebra, que ja són anys, i es farà el diumenge 15 de setembre. Em va agradar des de la primera vegada que el vaig córrer. Va ser el 1989, el de la seva inauguració. De manera alterna hi he anat bastants cops, i sempre, sempre, m’he endut un molt bon record per l’extraordinària bonhomia que hi impera.


* Un pot comprovar, des del primer moment que arriba al poble, que els que organitzen el Cross -o la Cursa, com vulgueu- saben de què va això del córrer i tenen un enorme interès de que tothom s’hi trobi a gust.

* Hi ha un ambient extraordinari, on sembla, fins i tot, que quan algun conegut et saluda o el saludes, té i tens més alegria de veure’t i veure’l que en altres llocs.

* Pots percebre que encara hi ha pobles nets de debò. No hi ha ni un paper pels carrers.

* Te n’adones –oblidat com ho tenies- que encara hi ha horts de tomaqueres, cols, cebes... (Això, als de Can Fanga ens sorprèn i ens fascina).

* Pots descobrir que malgrat que moltes de les antigues colònies industrials estan en runes o no s’hi veu ni una anima, a l’Ametlla de Merola, que ho va ser des de 1832 a 1999, hi ha molta vida.

*Quan hi arribes amb el cotxe pots aparcar en un espai habilitat per fer-ho a prop de la sortida. No passa com a moltes curses, que has de fer-ho on Cristu va perdre les espardenyes.

* Mentre corres, veus la impagable labor dels voluntaris que hi ha en molts punts del recorregut, que sembla com si estiguessin expressament posats allí per donar-te ànims.

* Tot està molt pensat. Des que puguis classificar-te si fas la meitat de la cursa d'adults de 10k: la   decisió   de   córrer   els   5   km o   els   10   km   la   prens   en   acabar   la   primera   volta   ( no   cal, especificar-ho en la inscripció); que hi hagin curses més curtes per als menors (a l’Ametla va ser un dels llocs de Catalunya on es van fer per primera vegada curses per a nens i nenes. Des de la primera edició es fa una prova infantil de 4 km i des del 2002 una d'1,2 km per als més petits, i enguany, com a novetat, se'n farà una per a que gategin els 'Nadons' de menys d'un any) , fins a vestuaris i dutxes a quatre metres de l’arribada.

*Cuan acabes, a banda d'aigua t'ofereixen  un tros de coca i un glop de moscatell.

* Els que som una mica mitòmans tenim l’oportunitat de córrer al costat (és un dir) dels millors atletes de Catalunya: Pol Guillén, Roger Roca, Benito Ojeda, Rosa Morató, Meritxell Calduch, Laia Andreu...en són assidus,  o d’un ex campió del món de 100 km com en Domingo Catalán, que no hi falta mai.

* I per arrodonir-ho del tot, des de fa uns anys han suavitzat el recorregut. Per fer la prova menys feixuga han canviat la direcció de la cursa suprimint la pujada que tenia cadascuna de les dues voltes, que es feien dir si senyor, en especial la primera, poc després de la sortida.

*En acabar la cursa se celebra un esplèndid sorteig de material esportiu, on és gairebé impossible que no et toqui res.

*Reps una samarreta obsequi que sempre té un afortunat disseny. Un dels més bonics d’arreu, per no dir el millor.

*I per Nadal, reps a casa una felicitació acompanyada d’una foto de la teva participació.

*Així mateix, pots saber fàcilment els resultats que has obtingut en cadascuna de les curses que hi hagis participat, mitjançant la Classificació Històrica de la seva web

Sempre dic que per a que una cursa estigui ben muntada, els organitzadors han de ser corredors. I és el cas: l’ànima de la de l’Ametlla és el conegut periodista de TV3 Arcadi Alibés, que ha corregut més de 140 maratons i escriu bons llibres sobre el córrer.

En definitiva, el Cross de l’Ametlla de Merola és una cursa diferent, amb el que això significa, acostumats i avorrits com estem per la manca d’originalitat de les organitzacions de la majoria de curses que és fan i és desfan.

Romàntic què és un, encara conservo el cartell de la primera que es va celebrar, i que vaig fer, l'any 1989...



 
Miquel Pucurull

Maratons de més de 6 hores

A la marató de la Ciutat de Mèxic que es farà d’aquí un mes, han establert que el temps límit per acabar-la sigui de tres hores més del que venien donant. En concret, serà de nou. No se n’amaguen: ho fan, diuen, per augmentar el nombre de participants. 

La mesura ha aixecat una forta polèmica a Mèxic. I també arreu. Fins i tot a casa nostra. Hi ha qui diu que així es minimitza i devalua la prova perquè es pot fer caminant tota l’estona. 

No hi estic d’acord. Enlloc està escrit que, forçosament, s’hagi de córrer la marató en un temps determinat. I en qualsevol cas, qui estigui 9 hores caminant també farà un esforç majúscul. Si és cert que el que usualment es dóna són 6 hores, també ho és que cada cop n’hi ha més al món que amplien el temps límit per tal de tenir més participants: a maratons tan reconegudes com Berlín en donen 6 i quart, a Nova York i Chicago 6 i mitja, a Roma i Tokio 7, i a Londres 8. I no són les úniques.
                  Marató de Tokio
A Estats Units, que d’això en saben un munt, la meitat de les mil dos-centes maratons que fan cada any es poden fer en més de sis hores. Moltes en 8 o 10 i algunes en molt més, sobre tot les de muntanya. I en bastantes no hi ha temps límit.  (*)

A mi, que com més multitudinària és la marató, més m’agrada, i tenint en compte que a la de Barcelona està  baixant la participació (aquest any 2.600 corredors i corredores menys que l’any passat) no em semblaria malament que s’ampliessin una mica les actuals 6 hores. S’hi apuntaria més gent, que d’això es tracta. I alguns, com un servidor -tot s’ha de dir 😊😊- tindrien més marge per entrar dintre del temps reglamentari.

 Algunes maratons amb temps límit de més de 6 hores
                          Berlín
6.15
                          Okinawa
6.15
                          Hamburg
6.20
                          Edimburg
6.30
                          Calgary
6.30
                          Varsòvia
6.30
                          Nova York
6.30
                          Chicago
6.30
                          Indianapolis
6.30
                          Tokio
7.00
                          Fukuoka
7.00
                          Roma
7.00
                          Praga
7.00
                          Dublín
7.00
                          Vancouver
7.00
                          Ottawa
7.00
                          Bali
7.00
                          Fresno
7.00
                          Orlando
7.00
                          Miami
7.00
                          Filadèlfia
7.00
                          Kuala Lumpur
7.15
                          Los Ángeles
7.30
                          Londres
8.00
                          Atenes
8.00
                          San Francisco
8.00
                          Mèxic
9.00


Miquel Pucurull
14/07/2018          

27.6.19

Lucius Minicius, el primer olímpic català

S’ha dit que Lucius Minicius Natal Quadroni, nascut a Bàrcino el 96DC va ser el primer atleta olímpic català de la història. Fins i tot, en el seu honor, a Barcelona hi ha un passeig que duu el seu nom. Però no és veritat; no va ser ell. 

Gaudia d'una bona posició social. Va fer carrera política a Roma i va arribar a ser cònsol i procònsol de Líbia. I als 32 anys se li acut participar en la 227 Olimpíada. Se’n va a Tàrraco, on se celebraven unes curses de quadrigues classificatòries per as Jocs Olímpics. Compra un esclau, que és el millor conductor de quadrigues que hi ha a la ciutat, perquè participi en nom seu. Els rics no baixaven a l’arena del circ sinó que feien lluitar els seus servents. L’esclau va guanyar la cursa i es va classificar per anar a Grècia. Allà torna a vèncer. I com que a l'antiga Grècia el guanyador d'una cursa de quadrigues no era l'auriga sinó el propietari del carro i els cavalls, s’inscriu el seu nom a la base de la quadriga vencedora: "Lucius Minicius, natural de Bàrcino, vencedor de la 227 Olimpíada". (Una copia de la inscripció, que està a Olímpia, figura davant l’edifici de l’INEFC, a Montjuïc).

De l’eslau, l’autèntic guanyador, no se’n diu res. No se sap ni el nom.


Miquel Pucurull
27/06/2019

24.6.19

S'ha mort Toni Lastra, un corredor escriptor.

A l'edat de 79 anys s'ha mort Toni Lastra.

Persona dotada d'un carisma excepcional, era un autèntic guru del córrer. Va ser un dels fundadors de la societat Correcaminos i durant anys va ser l'ànima mater de moltes curses de València, d'entre les quals i molt especialment, la marató de la ciutat.

Sovint deia que no sabia si era un corredor escriptor o un escriptor corredor. Escribia setmanalment sobre el córrer al diari Las Provincias i algunes vegades parlava de l'Elisenda, la meva filla, guanyadora de la marató de València tres cops seguits (1989,90 i 91). N'era un gran admirador.


L'Elisenda, la meva dona, Felicitat Caldentey, i jo, vàrem córrer a València una prova de 20 Kms l'any 1991. En acabar, ens vàrem fer una foto amb l'organitzador, Toni Lastra.


Toni, No t'oblidem.

Miquel Pucurull
25/06/2015