23.8.19

Pedres a la Carretera de les Aigües


La Carretera de les Aigües de Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic per córrer. Tanmateix, fa quinze anys, la mida de les pedres que hi havia  en algun tram era tan gran que era impossible fer-ho amb normalitat. Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, Km 0, per recollir signatures per tal de demanar a la Regidoria de Sarrià que fes alguna cosa. En vam recollir més de tres-centes. Al mateix temps, vaig engegar una campanya amb cartes de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “...no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. Potser em vaig passar una mica. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però la campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui etern. L’altre dia vaig pujar a la Carretera de les Aigües i vaig veure que déu n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que potser seria convenient tornar a fer una altra campanya.

Miquel Pucurull
23/08/2019

Peter Norman, l’atleta oblidat


Aquests dies s’està veient alguns esportistes nord-americans agenollats o amb el puny en alt protestant contra Donald Trump. Rememoren un gest que va tenir un gran ressò fa cinquanta anys: el de dos atletes negres protestant per les diferències racials al Jocs Olímpics de Mèxic’68. Durant el lliurament de medalles dels 200 metres, els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el cap cot, van aixecar un braç amb el puny enfundat en un guant negre mentre sonava l’himne d’Estats Units. Ho feien per fer saber al món que els negres no gaudien de llibertat. Castigats, no van poder tornar a competir mai més. És una imatge coneguda que va donar la volta al món. El que no és gaire conegut, em sembla a mi, és que l’atleta que compartia podi amb ells, l’australià Peter Norman, un blanc que va quedar segon, es va implicar en la seva lluita. A Austràlia, els aborígens patien exclusió i va voler fer-los costat. Al xandall duia la insígnia d’una campanya que denunciava el racisme. El govern australià el va reprendre severament, i no li va perdonar mai aquesta acció reivindicativa. Va patir rebuig i va morir al cap de molts anys, repudiat encara  pels estaments oficials i mitja societat. Va rebre, però, un emotiu reconeixement: Smith i Carlos, els dos atletes negres, van viatjar a Austràlia per assistir al seu funeral, per, al final de la cerimònia,  dur a les seves espatlles el fèretre de Peter Norman, l’atleta oblidat, medalla de plata dels Jocs del 68. 

Miquel Pucurull
23/08/2019