Amigues i amics, des que els africans van irrompre en el panorama atlètic, els rècords del món de marató se succeeixen amb molta freqüència. Abans, havien de passar bastants anys per a que un rècord fos batut. Ara ja no és així. I m’afanyo a dir que celebro molt la rapidesa en que passen d’unes mans a unes altres (potser hauria de dir peus), perquè serveix per dinamitzar la marató i l’atletisme. Només cal dir que el rècord masculí ha baixat tres cops en els últims cinc anys i el femení també tres en els últims sis, els darrers aconseguits per l’etíop Assefa fa un mes, i pel kenyà Kiptum fa vuit dies. A propòsit, amb uns registres extraordinaris: 2h11.53 ella, amb més de dos minuts sobre l’anterior rècord, i 2h00.35 ell, amb més de mig minut. A les xarxes, els puristes parlen de que duien unes vambes ultralleugeres. Que diguin el que vulguin. Fa anys es corria amb espardenyes i ara s’ha d’aprofitar la tecnologia. A més a més, tots dos van córrer la segona meitat de la marató més ràpida que la primera –una cosa molt difícil de fer- i acabant a l’esprint, que era un goig veure’ls. I, per altra banda, entrenen més que ningú: pel que s’ha sabut, el kenyà entre 250 i 300 kms a la setmana; és a dir una marató cada dia. I el de la etíop ves a saber... Tot plegat em fa pensar que el baixar de les famoses dos hores està a tocar, la qual fita servirà per contradir als entesos que diuen (deien) que l’esser humà no podria fer-ho mai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.
Miquel Pucurull
16/10/2023
