28.8.19

James Fixx, un precursor del córrer


Fa poc més de quaranta anys va sorgir l’afició a córrer. No vol dir que no es corregués abans,  als estadis sobre tot, però va ser en la dècada dels setanta quan es va començar a fer pels carrers, parcs i turons lliurament. Un dels precursors va ser James Fixx, un escriptor nord-americà i corredor, que en aquells anys va escriure uns quants llibres sobre el córrer que es van vendre per centenars de milers a tot el món. Se’l considerava el pare del running, i, paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria. Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort: “¿Com pot ser?" - deien alguns- "¿Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "Això de córrer no ha de ser bo...” Els detractors no sabien que el que James Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida perquè tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Als 35 anys, amb excés de pes i fumador, va començar a córrer. I efectivament, va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no hagués corregut s’hauria mort molt abans. 


Miquel Pucurull
29/08/2019

Noves teories en el món del córrer


Cada dia apareixen nous productes i noves teories relacionades amb el córrer. Fa un parell d’anys van sortir al mercat unes sabatilles sense talons, inventades a Espanya, per cert, que deien que afavorien les articulacions. Els que les promocionaven afirmaven que estaven concebudes amb la forma de córrer dels africans, que en fer-ho descalços han desenvolupat una tècnica molt depurada i natural, sense fer servir el taló. No sé si han tingut èxit perquè tota la vida ens han recomanat -i hem comprat- les que tenen una bona talonera per no fer malbé, precisament,  les articulacions. Com sigui, va ser un nou producte suportat per una nova teoria, de les moltes que sorgeixen en aquest món nostre del córrer. Contínuament n’hi ha de noves que desmenteixen les anteriors.  
Per exemple, sobre la de les virtuts de mullar-nos amb esponges cada x quilòmetres de les maratons, o passar per sota dels aspersors d’aigua, l’enyorat doctor Pujol deia: “Els investigadors no han pogut trobar cap reducció de la temperatura corporal dels atletes per l’ús d’esponges i dutxes, i asseguren que no serveixen per res". I com aquesta, n’hi ha moltes: fa anys es deia que el dia abans d’una marató s’havia de beure molta aigua (anar a buscar el dorsal amb una ampolla de litre a la mà era un clàssic), i sobre tot durant la prova: aigua a dojo. Ara hi ha estudiosos que diuen que compte, perquè un excés de líquid et pot provocar una baixada de sodi, i pots palmar-la. A mi, que diguin el que vulguin: una ampolleta cada cinc quilòmetres no me la treu ningú. I dic ampolleta si pot ser, perquè amb la modernitat dels vasos,  et fots l’aigua per damunt i no en beus ni gota.

Miquel Pucurull
28/08/2019 

Florence Griffit


Es compleixen 21 anys de la mort sobtada de Florence Griffit, l’atleta nord-americana que és posseïdora, encara, dels rècords mundials femenins dels 100 i 200 metres llisos. I aviat es compliran també 21 anys del dia en que es van publicar els resultats de l’autòpsia que va determinar que la seva mort va ser per asfíxia en patir un atac d'epilèpsia i que en el seu cos no hi havia rastre de dopatge. En vida, i també desprès de morta, va ser motiu de dubtes. Molts entesos asseguraven que el seu cos havia experimentat canvis en poc temps i que això era conseqüència d’haver-se dopat. Molts detractors no li volien reconèixer la seva vàlua, el seu sacrifici d’entrenar més i amb més rigor que ningú. La criticaven també per les seves malles, les ungles extrallargues i els llavis superpintats. Però el cert és que, malgrat la polèmica la perseguia, mai no va donar positiu en cap control. Me’n vaig alegrar llavors, i me’n segueixo alegrant ara, que el seu nom quedés lliure de sospites. Perquè, digueu-me ingenu, fins que no es demostri fefaentment que s’ha dopat, no dubto mai de cap atleta. 

Miquel Pucurull
28/08/2019