29.5.22

Viure la marató com a espectador

Amics i amigues, la marató de Barcelona de l‘altre dia la vaig viure d’una manera totalment diferent a la de molts altres cops. Em vaig situar a la zona del Litoral, allà on els corredors i corredores comencen a patir ‘El Mur’ després de més de trenta quilòmetres, per tal d’animar-los. Hi vaig veure corredors descalços, alguns espitxant un carret amb una criatura, i pocs disfressats, la qual cosa em va alegrar perquè sempre m’han sobrat els pallassos en una marató. També, vaig constatar la meva teoria de que les dones suporten millor que els homes els estralls de la llarga distància. A elles les veia passar moltíssim més lleugeres. Victorejar a molts i a moltes em va servir per apaivagar el punt d’enyorança que em produïa no ser un d’ells. Tot i què, he de dir, no em va resultar traumàtic. A vegades pensava quan de dolorós em seria el dia que ja no pogués córrer una marató. Però no va ser així. Quan no es pot, no es pot. Vaig gaudir aplaudint l’esforç dels que corrien, i vaig rebre el retorn dels seus somriures d’agraïment. Unes mostres d’afecte impagables, emocionants. Des d’ara en endavant, aquell serà el meu punt de vigia de la marató: el Km 32, al Litoral. Ja l’he llogat per a l’any que ve. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
29/05/2022





4.5.22

Km 41 al 42,195 de la marató de Bcn'2022

Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Els corredors i corredores seguiran per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on han girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veuran les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estaran a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.

La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató). Continuaran per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Començaran a veure incondicionals que els saludaran amb desfermades emocions, i giraran a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic, avui –.

Trobaran la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí, esperant-los per acollir-los, també emocionades, la glòria. 

Miquel Pucurull

3.5.22

Km 40 al 41 de la marató de Bcn'2022

A l'agafar la Ronda de Sant Pau, podran veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.

Avançaran per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final,  però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no s'han de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a l'esquerra. Com que aniran amb el crono potser els farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!

Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no saturin a l’orxateria de Can Sirvent per molt que els agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdran temps, i si s'hi paréssin... qualsevol torna a engegar després!

I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, passaran per davant de l’històric Mercat de Sant Antoni d’estil modernista construït l’any 1.882. No s'aturin a veure si, com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobin aquell tebeo del Guerrero del antifaz, o dels germans Zipi y Zape que tant ens agradaven, o del Mortadelo y Filemon..., o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que els hi fan falta per a la col•lecció... No s'aturin avui. Com per tants altres llocs pels quals han passat, hi vindran un altre dia; un diumenge pel matí, per buscar-ho, que és molt divertit. Avui no. Avui seguiran pel carrer Urgell amunt fins arribar a Sepúlveda.

No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acaben de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.

És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!

A l’arribar a Sepúlveda  giraran a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobaran el senyal del km 41, on hauran de dominar l'emoció.

2.5.22

Km 39 al 40 de la marató de Bcn'2022

Els participants arribaran tot seguit al Portal de la Pau on els esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom. I tot i que estaran una mica tocats, no es confondran; sabran que els hi diu que han d’anar cap a la dreta. Li faran cas al senyor Colom. Aniran cap a la dreta, on els dirigeix ell amb el seu dit de mig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.


I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua) giraran per agafar el Paral•lel, la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de dos quilòmetres i escaig, el més difícil, per a tothom, ja ha passat. Hauran de mantenir el ritme tant com puguin, hauran d’aixecar els genolls una mica, hauran de visualitzar la pancarta d’arribada, hauran de..., però ja gairebé la tenen coll avall.

El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa -segons diuen- estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja va bé: concentració i res més que concentració és el que necessiten els esforçats i esforçades que estan acabant la marató.

Tot i estar concentrats, no deixaran d'admirar el tros de Muralla i la Porta de Santa Madrona que tindran a la dreta. Valdrà la pena donar-hi un cop d'ull tot passant per davant: aquesta era una de les tres portes de la Barcelona medieval i l'única que s'ha conservat després de l'enderroc de les muralles en el segle XIX per fer l'Eixample.


Una mica més endavant, quan hauran passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veuran a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veuran.

Avançant pel Paral•lel podran copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginaran que surten a animar-los els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà. 

Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està a l’esquerra (una famosa cantant i actriu dels alegres vint, que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, "La Violetera", immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat) no cobrarà vida al veure’is i els aplaudirà per ajudar-los a fer la mica que els queda per arribar a la meta. O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien al centenari music-hall El Molino, i també els animaran.


Paral•lel amunt  –qui era el guapo que deia que no pujava!- giraran per la Ronda de Sant Pau, amunt també, i tot seguit hi veuran un rètol que els impressionarà, el del Km 40.

1.5.22

Km 38 al 39 de la marató de Bcn'2022

No cal dir que si no fos perquè els participants porten al damunt 38 quilòmetres, la Via Laietana la baixarien escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Com que no serà així, faran bé de mirar a la dreta per admirar les muralles al creuar la plaça de Ramon Berenguer.

Veuran, en passar, la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-los des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, li va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia l'original, molt més llarga, no s'ha sabut mai el per què.


A poc arribaran a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat, en competència segles després amb la Mercè.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’Eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al transit, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen el Palau del Rei. Repeteixo, un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Com Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del vial simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida. I en els anys cinquanta, Apartado de Correos 1001, una de policíaca que va tenir un enorme èxit, 


També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altra per on estaran passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta i la plaça d’Antonio Lopez a l'esquerra. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació “fantasma” en diuen alguns).

Passat Correus giraran a la dreta per enfilar el Passeig de Colom. A l’esquerra hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta. Al costat dret tindran l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. També, a la plaça, hi havia fins fa poc un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que tenia més de 150 anys i que només cuinaven per als clients fixos; els passavolants ocasionals s'havien de conformar amb un entrepà.

I poc abans d'arribar a tocar el monument a Colom es trobaran el senyal de km 39.