29.1.18

Què diuen els metges sobre el córrer

És sabut que fa uns anys, els metges eren extremadament reticents a recomanar a la gent gran que fes exercici. De fet, si mirem enrere, no ho recomanaven ni als de mitjana edat. Com a molt, els hi deixaven fer esport amb estrictes normes de prudència.
Avui en dia això està superat i és la classe mèdica la que estimula la seva pràctica a totes les edats. I a fer-ho amb una intensitat entre moderada i alta per aconseguir el màxims beneficis. Pel que fa al córrer, coincideixen amb les seves virtuts. Amb afirmacions com la del doctor Sanjay Sharma, director mèdic de la marató de Londres: “Córrer ½ hora al dia perllonga la vida 7 anys”. O la del doctor Mikel Izquierdo del Departament de Ciències de la Salut de la Universitat de Navarra, que després de fer estudis comparatius de persones sedentàries i actives, conclou amb aquesta: "Si ets físicament actiu, si corres, redueixes en uns 12 anys l'arribada de la dependència per incapacitat".
Permeteu-me una personalització: crec que, com a tothom, un dia em vindrà a buscar la parca. Però si faig esport, si corro, aquest dia serà més tard del que seria si no ho fes. I el que és més important, l'inexorable període de dependència serà molt més curt del normal.


Miquel Pucurull
29/01/2018

25.1.18

Clarence de Mar, el maratonià del mocador al cap

Fa anys era freqüent veure els corredors de marató amb un mocador al cap per protegir-se del sol, a l’igual que els paletes o treballadors del camp. En recordo a més d’un en les primeres maratons de Barcelona dels anys vuitanta.


El maratonià de la fotografia és el nord-americà Clarence de Mar.

La qüestió del mocador és pura anècdota. L’interessant és el següent: Clarence de Mar és l’atleta que ha guanyat la marató de Boston més cops, set en concret. La primera vegada el 1911 en 2h21.39, la seva millor marca. 


Havia corregut la de 1910, on va quedar segon. Abans de la prova  li van fer un reconeixement mèdic i li van trobar el cor gran -el que s’anomena ara com a “cor d’atleta”- i com que en aquella època la medicina ho considerava una malaltia, els metges li van recomanar no córrer. No en va fer cas fins que el van obligar a no fer-ho més, pel risc que li suposava, en acabar aquella marató del 1911.

Va estar onze anys sense competir. Després d’aquest temps va tornar a participar en diferents proves, i va tornar a guanyar la marató de Boston...sis vegades més, entre el 1922 i el 1930.
A més a més, va aconseguir la medalla de bronze en la marató dels Jocs Olímpics de París el 1924.
 
Miquel Pucurull
25/01/2018

La motivació per fer exercici quan ets gran

Per què corro a una edat (en compliré 80 enguany) en la qual, normalment, la gent no ho fa? I menys encara córrer maratons? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Per tractar que el cervell estigui atent. Per ajudar la meva autoestima. Per tractar de mantenir l'optimisme. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. I amb molts ànims. Ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro; cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix i hagin d’ingressar-me en un geriàtric. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermement que mantenir la forma física i mental no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part. Omplint, dia a dia, la guardiola de la vitalitat.

Miquel Pucurull
25/01/2018



23.1.18

No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure.

Els joves es poden permetre el luxe de no fer exercici; els grans l'hem de fer per obligació. Es difícil dir a quina edat, en quin moment, la gent ha de prendre la decisió de començar a recuperar la forma física perduda. Com més aviat millor. Als quaranta? als cinquanta? Ja m'entens. El que és segur és que hem de fer-ho. Sense excuses. Un servidor corre des dels quaranta, exactament. Aquest any, al desembre, en faré vuitanta i podria omplir un llibre sobre els beneficis físics i psíquics que em suposa fer-ho. Un dia del mes d'agost de 1978 em vaig decidir a posar-me unes bambes (de tennis) per començar.
Ho vaig fer, corrent a pas de tortuga i caminant, per perdre pes: pesava catorze o quinze quilos més del que em corresponia per la meva constitució. Ho vaig aconseguir. I és per això que des de llavors m'he convertit en un dels guillats del córrer. Una activitat de la qual faig apostolat, especialment aconsellant-t’ho als que fa temps que han perdut la forma. Ho recomano a tort i a dret. Ja em sabràs disculpar la meva passió. Potser hi haurà qui cregui que, pensant específicament per a que les persones maduretes facin esport, recomano exercicis molt suaus. Doncs no. En la meva opinió i per la meva experiència, els sedentaris i sedentàries que vulguin rejovenir els seus ossos i músculs han de fer-ho amb  intensitat. No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure amb energia.

Miquel Pucurull

23/01/2018

21.1.18

QUAN L'ESPORT ES FA GRAN


Aquest dilluns, 30 de setembre, vaig  tenir l’honor de participar com a ponent en la Jornada del Dia Internacional de la Gent Gran organitzada per l'Ajuntament, que sobre el tema “Quan l’esport es fa gran” es va celebrar a l’auditori de la Torre Agbar de Barcelona. L’audiència, 300 persones, estava composta bàsicament per prescriptors i facilitadors de l’activitat física dels grans d’edat.



Vaig dir, més o menys, això:

"Bon dia a tothom.

Avanço que del que parlaré és de la experiència -la vivència pròpia- d’una persona gran que fa esport. Una cosa que els organitzadors de la Jornada van voler que expliqués com a testimoni, i per a mi és un gran honor fer-ho. Però això vol dir que hauré de parlar de mi. Ja sabreu disculpar-me si el “jo” apareix un munt de vegades.

Quan tenia 40 anys era sedentari. Ara en tinc 74 i soc maratonià.



He corregut 43 maratons.

Vaig començar a córrer per perdre pes.


¿Com vaig arribar a la necessitat de fer exercici? ¿Per què vaig començar a córrer?:

Als 40 anys pesava 83 kg. Per la meva alçada, 1,70 encara no, me’n sobraven 13 o 14. Havia jugat a bàsquet fins els 28 (Potser algú pensarà que com és que un tap de basa jugava a bàsquet. Era en una època que no calia ser alt per jugar-hi). Als 38 feia 10 anys que no movia el cos per res. Era dels que anava a buscar el diari en cotxe. I em vaig anar engreixant.

Treballava d’executiu. Em sentia molt estressat i vaig anar al metge. Em va recomanar fer algun tipus d’esport. Van passar un parell o tres anys més sense que fer res i seguia possant-me quilos al damunt i tenint més nervis pel treball: angoixes, insomni... lo clàssic.

El metge m’havia recomanat fer esport, però no era fàcil fer-ne. No hi havia equips de veterans que juguessin a bàsquet.

Un dia, quan tenia 40 anys, vaig llegir al diari Avui, que un senyor que havia vingut d’Estats Units -on molta gent, sense ser atletes, corrien per estar en forma- tenia un pla senzill per començar a córrer, ideal per als sedentaris i l’oferia a qui volgués seguir-lo. Aquest senyor, per cert, era Ramon Oliu, que va ser qui va engegar la primera marató i les primeres curses populars a Catalunya l’any 1978.

Era l’estiu de 1979 i, per les vacances, vaig començar a seguir el pla. Certament, era molt senzill: La primera setmana, cada dia, excepte un, córrer (trotar lentament) 2 minuts i caminar 1, cinc vegades. La segona setmana, un minut més de trotar. La tercera un altre minut més...



Però per més senzill que fos, em va suposar un esforç enorme els primers dies...les primeres setmanes. Mirava contínuament el rellotge per veure quan podia caminar.

Però al cap de 3 mesos ja corria una hora seguida.

En 6 mesos havia perdut 10 o 12 quilos, i em vaig apuntar a la marató (la primera que es va fer a Barcelona) del març de 1980.

Des de llavors no he deixat de córrer, excepte l’any passat que vaig haver d’estar uns mesos parat perquè vaig caure per unes escales (no corrent sinó per unes escales com les d’El Corte Inglès) i em vaig fer mal a un genoll. Però m’he recuperat i segueixo corrent. 5 dies per setmana.

Podria estar parlant hores sobre els avantatges de l’exercici físic per a la gent gran. I en concret, del córrer.

En 34 anys no sé el que és estar al llit, malalt. Només ho he estat una vegada, fa més de 20 anys, un dia, per una grip.

El cert és que no soc un cas únic, per descomptat. Hi ha molta gent més grans de 70 anys que corren maratons. La darrera marató del mes de març la vàrem acabar 24. La majoria eren estrangers. Però vuit dels 24 érem catalans...i un més gran que jo, va entrar abans.

Un apunt anecdòtic que demostra l’evolució del córrer i l’augment de gent gran que la fa: a la primera marató de Barcelona de l’any 1980 hi van córrer 2 corredors que tenien 62 anys. Eren els més grans d’edat. La d’aquest any l’hem corregut 124 de més de 65. Els més grans un espanyol amb 78 i una finlandesa amb 71.

Els joves es poden permetre el luxe de no fer exercici. El grans l’hem de fer per obligació. (Una obligació que es converteix en agradable si es té perseverança).



Crec que els prescriptors, els metges... els que treballeu en l’àmbit de les persones grans, esteu fent una feina extraordinària recomanant-nos a tort i a dret fer exercici, però, permeteu-me: crec que sou una mica massa prudents en les vostres recomanacions. La gent gran ha de fer exercici amb certa intensitat; si no, no serveix de gran cosa.

Potser estic una mica eufòric perquè –deixeu-me presumir- ahir al matí vaig fer 21 km a la Mitja Marató de Sant Cugat. (Recalco això de 21 quan sabeu igual que jo que una mitja marató té 21 kms, perquè simultàniament se’n feia una de 5)

La longevitat a la que es pot arribar amb una pràctica atlètica continuada i de certa intensitat és desconeguda. Un misteri. Se’n sap d’alguns casos, però, que ens semblen insòlits:

Als 74 anys, el canadenc Ed Whitlock va córrer la marató per sota de 3 hores (2h58'40)



La sud-africana Deirdre Larkin, de 81 anys, va aconseguir fa uns mesos el rècord del món de 10km de dones de més de 80. Va començar fa quatre anys, quan en tenia 77.



Maddona Buder, d’Estat Units, monja, per cert, que amb 82 anys s’ha convertit el mes passat en la persona de més edat en fer una prova tan dura com un Ironman (3,86 km de natació, 180 km de ciclisme y 42,195 d’una marató). Va acabar en una mica menys de 17 hores.



D’altres esports, els diaris parlaven fa poc d’un japonès de 80 anys que es va convertir en l’escalador de més edat en fer l’Everest.

L’espanyol Carlos Soria fa tres anys, quan en tenia 71 va fer el Mansalu de 8.163 metres. I era el seu novè vuit mil.

No m’assemblo a cap d’aquests prodigis...però soc feliç corrent.

No tinc especials condicions per córrer maratons... però n’he acabat 43, la darrera, com deia abans, fa set mesos.



Corro també altres curses. Entre totes, curses de 5km, 10, mitges maratons, maratons, etc, n’hauré fet més de 400.

Crec que si una persona gran comença a córrer, se li ha de recomanar que, quan es vegi les orelles, s’apunti a una cursa popular. (Tampoc cal que sigui a una marató de 42 km; n’hi ha un munt de 5 i 10 Km; a Barcelona ciutat cada any n’hi ha 40).



Una cursa és un acte social per excel·lència. Pots córrer al costat de gent jove i gent gran, de rics i de pobres, de campions i de novells... I això estimula.

Als d’edat avançada, el córrer ens fa tenir il·lusions. Estic ja inscrit a la marató de l’any que ve. Començaré un entrenament específic d’aquí dos mesos, el dia del meu aniversari, quan compleixi els 75. (Per cert: els que correm i som grans, ens il·lusiona complir anys perquè passem de categoria)

I a la marató del març vull fer una cosa que es fa en moltes maratons a l’estranger però aquí no gaire: córrer per recaptar diners per una causa. Ho he vist a Nova York i a Londres, on gairebé tothom córrer per una ONG. Aquí el que es fa, i molt, són curses solidàries on contribueixes amb una part del cost del dorsal. Però pagues i sovint no saps a quina causa ajudes. És impersonal, i el que vull fer és involucrar-me, demanant aportacions als amics, a la família, a les xarxes socials...per a l’Hospital de Sant Joan de Déu per a l’investigació sobre la diabetis infantil. (Tinc una neta que està afectada per la malaltia)

Sovint em pregunten per què corro. La resposta, per a mi, és òbvia: vaig començar a fer-ho per salut i segueixo fent-ho pel mateix. No pretenc altra cosa que trobar-me bé i tractar d’allunyar els estralls que diuen que té la vellesa.

Es diu que tenir una bona vellesa és qüestió de sort. Jo no ho crec. La salut se l’ha de treballar. No és com jugar a la loteria o el bingo.

Córrer de forma regular, a banda d’ajudar a perdre pes i ser beneficiós per al cor i i l’autoestima, o és també per afrontar la vellesa amb bones condicions físiques i mentals.

Què us he de dir que no sapigueu! He llegit no fa gaire, que segons una investigació d’un Hospital Universitari de Dinamarca presentada en un congrés de cardiòlegs l’any passat, córrer habitualment perllonga la vida de les dones en 5,6 anys i la dels homes en 6,2 anys.



La conclusió diu que aquest augment de vida s'aconseguiria corrent entre una i dues hores i mitja a la setmana i a un ritme lent. És a dir, que tampoc cal convertir-se en un "atleta" per aconseguir aquesta major longevitat. En una altre estudi, a la Universitat de Yale, han arribat a la conclusió que, entre altres, un dels factors de risc que poden desencadenar una discapacitat amb l’edat és el de tenir una escassa activitat física.

Centrant-nos de nou amb les meves experiències en l’assumpte, un dels avantatges d’estar en forma l’he pogut apreciar darrerament. Com he dit fa un moment, fa un any mig vaig caure per unes escales mecàniques i vaig quedar assegut sobre el genoll dret. Se’m va inflar com una síndria...em van fer radiografies i em van dir que no s’havia trencat la ròtula, els lligaments i no sé quantes coses més de miracle. Ho atribueixo als anys i anys de córrer, que en lloc de malmetre les articulacions les ha enfortit, i els ossos també els ha fet més resistents.

Soc conscient que cada vegada corro més a poc a poc que anys enrere (no que l’any passat, perquè ara, en recuperar-me -i és una altra il·lusió- vaig més de pressa). Però ho assimilo bé. Potser perquè mai he estat un campió (que a ells si que els hi costa molt) ni res que s’hi assembli.

Últimament, en moltes curses sóc dels que van al darrere de tot, com ahir a Sant Cugat. Corro davant de l’ambulància. Però la veig de reüll i m’anima pensar que el més fotut seria anar a dintre.



Per acabar, soc aficionat a les xarxes socials i hi faig piulades relacionades amb el córrer. Aquesta la vaig penjar fa un parell de dies al Twitter, i crec que ve a tomb avui, aquí:


Els que corren no es fan vells pels anys. Se’n fan si perden la il·lusió de posar-se les sabatilles de córrer.



Moltes gràcies"


-----------------------------

Miquel Pucurull
03/10/2013