23.2.20

Thank you very much, Mr Galloway

Moltes gràcies senyor Galloway.

Per què dic això? Perquè abans d’ahir vaig posar en pràctica el seu mètode a la marató de Barcelona i em va anar molt bé.

Un mètode concebut per a no lesionar-se, segons l’autor, que també és vàlid per a aquells que, com jo, i com m’ha passat en les últimes maratons, comencen a caminar i córrer -caminar cada cop més i córrer cada cop menys- a partir del km 25 o 30.

Jeff Galloway (un ex olímpic nord-americà de fons) recomana fer-ho al revés: caminar uns metres cada quilòmetre al principi, i a partir del 29 córrer sense parar fins el final. I així ho vaig fer, seguint una pauta que havia provat 15 dies abans amb 30 km. Des del primer km, cada cop que arribava a un senyal quilomètric caminava 1 minut. I en arribar al 29 vaig deixar de caminar aquest minutet i no vaig parar de córrer fins a la meta.

Total, l’experiència em va funcionar. El temps (5h39'10) no és per llençar coets, però quan el lògic seria anar més a poc a poc que l’any passat per raons biològiques, vaig acabar 17 minuts abans.

 Thank you very much, Mr Galloway.

A un corredor o corredora veterans, el mètode recomana aquests intervals en una marató, depenent del temps previst d’acabar-la:

Més de 6:00 h: 1-2 minuts de caminar per cada 1-2 minuts corrent.
Entre 5:30-6:00: 1 minut caminant per cada 4-5 minuts corrent.
Entre 5:00-5:29: 1-2 minuts caminant per cada 5-6 minuts corrent.
Entre 4:30-4:59: 1-2 minuts caminant per cada 6-7 minuts corrent.
Entre 4:00-4:29: 1 minut caminant per cada 7-8 minuts corrent.
Entre 3:30-3:59: 1 minut caminant per cada milla corrent (1.609 metres)
Entre 3:22-3:29: 30 segons caminant per cada milla corrent (1.609 metres)
Entre 3:16-3:21: 20 segons caminant per cada milla corrent (1.609 metres)
Entre 3:08-3:15: 15 segons caminant per cada milla corrent (1.609 metres)
Entre 2:50-3:07: 10 segons caminant per cada milla corrent (1.609 metres)

¿Per què va bé alternar el caminar i córrer al principi? Ell diu que “...perquè fas servir els músculs en diferents formes des del començament. Quan un grup de músculs, com els dels panxells del darrera de les cames, és usat contínuament, pas a pas, la fatiga se sentirà relativament aviat. Les àrees febles tendeixen a sobrecarregar-se i et forcen a baixar el ritme més tard. En maratonians veterans, aquesta situació és molt acusada. Per mitjà de la tècnica d'alternar caminar i córrer, es distribueix el treball en una varietat més gran de músculs, incrementant en un tot la seva capacitat”.

I no tant sols per als veterans caldria afegir. De fet, es diu que Bill Rodgers, company d'entrenament de Galloway, va posar en pràctica aquesta estratègia a la marató de Boston de 1975 i la va guanyar en un temps de 2h09’55, després de posar-se a caminar en diverses ocasions.

Miquel Pucurull
17/03/2015

14.2.20

Les 'Contres' de l'Ultraesports de Rac1

 
 
La marató de Barcelona s’ha cancel•lat

07/03/2020
Amics i amigues, el que es venia dient, ha passat: la marató de Barcelona del diumenge que ve s’ha suspès. Això em fa recordar que fa exactament 15 anys, el 2005, també es va suspendre. Tot i que les raons de llavors, van ser molt diferents a les d’ara. Aquesta vegada ha sigut per la por a que l’allau de participants (més de 17.000, es deia, i la meitat estrangers) pogués propagar el coronavirus. Aquell cop va ser perquè eren molt pocs els que corríem la marató (no passàvem de 3.000) i l’ajuntament va decidir que no se celebrés fins que no canvies l’organització i la prova agafés un nou impuls. Tampoc ajudava a que es fes la poca implicació de la ciutat amb la marató. Un diari, per exemple, va publicar un article d’una firma que prefereixo no recordar, que deia, textualment, “El año que viene, Barcelona retirará su nombre de la lista de ciudades que condenan a sus automovilistas a morirse de asco en un semáforo mientras supuestos atletas ocupan durante horas la vía pública pretendiendo emular al mensajero Filípides...”. Afortunadament, la cancel•lació d’ara, no guarda cap similitud amb la de fa 15 anys. Ara no se n’alegra ningú. Vull creure. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La dona correrà més que home?
01/03/2020
Amics i amigues, fa quaranta anys, el Dr. Van Aaken, un metge alemany guru del córrer, va pronosticar que la dona, més dotada per a la resistència física, arribaria a guanyar a l’home en la llarga distància. Doncs això ja ha començat a passar. Entre el 6 i el 12 de febrer s’ha celebrat la World Marathon Challenge, una exigent prova que consta de set maratons en set dies seguits, en set continents diferents. I aquest any l’ha guanyat una dona, la danesa Kristina Madsen. Va acumular menys temps que cap dels 30 participants que van acabar (homes i dones de cert nivell en el món de les ultres). El primer dia van córrer a Sud-Àfrica , el segon a l’Antàrtida, amb 20 graus sota cero. El tercer, a Austràlia, el quart als Emirats Àrabs i el cinquè a Europa. Fins llavors, el primer classificat era el xinès Chen. Però el sisè dia, a Brasil, va abandonar. I així, la Madsen va guanyar, entrant vint minuts abans que el primer home. El setè i últim dia, a Miami, va tornar a entrar primera. I amb 3h25 de mitjana de totes les maratons, es va proclamar vencedora absoluta de l’esdeveniment. Potser, al Dr Van Aaken no li faltava raó. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Orígens de la Mitja Marató de Barcelona
23/02/2020
Amics i amigues, fa uns dies es va celebrar la trentena Mitja Marató de Barcelona. A diferència de la majoria de proves en què, com un plus, es destaca la seva antiguitat en el títol, aquesta no en diu res. El seu prefix és el nom d’una agència de viatges que la patrocina. I els mitjans tampoc en  diuen gran cosa. Però sí, també té l’honor de ser de les antigues. La primera -que la van córrer 536- es va celebrar l’any 1991 i la va organitzar el Club Natació Catalunya. En Quim Llorca, un soci que era nedador i atleta, va ser el seu artífex. L’hi va costar aconseguir el permís perquè a la Guàrdia Urbana no li feia cap gràcia. Tant és així, que la van autoritzar, però la ciutat es tocava de resquitllada: se sortia a dalt de tot del Carmel, es baixava fins la Plaça Lesseps, es pujava a la Carretera de les Aigües, es tornava a baixar fins a Sant Gervasi i es tornava a pujar per acabar a dins del Parc Güell. Per cert, aquella primera Mitja va ser un trencacames amb pujades i baixades de categoria superior, i a la d’ara ens queixem perquè es puja el Paral·lel al Km2. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Primera Jean Bouin de la història
16/02/2020
Amics i amigues, fa pocs dies, l’1 de febrer, es van complir 100 anys de la primera cursa Jean Bouin que es va celebrar. Continua fent-se i és la més antiga d’Espanya. Va ser a Barcelona sobre un recorregut de 10 quilòmetres, des d'Esplugues al Parc de la Ciutadella, per a atletes federats. Son dades sabudes i no volia incidir amb elles, sinó amb una cosa que em sembla que no és gaire coneguda: el perquè se li diu Jean Bouin. Li van voler posar aquest nom els organitzadors (tres periodistes del setmanari Els Esports), per tal d’honorar a un jove atleta francès, mític, que malgrat la seva joventut havia estat recordman mundial de 10.000 metres, medallista als Jocs Olímpics de 1912 i tres vegades seguides campió del món de cros. Malauradament, Jean Bouin no va poder saber mai el reconeixement que li van fer a Barcelona perquè la primera cursa es va celebrar el 1920 i ell ja havia mort. Quan va esclatar la primera Guerra Mundial el 1914 es va allistar voluntàriament a l'exèrcit i va morir tràgicament, quan, víctima d’un error, el van matar en un foc creuat els seus propis companys. Tenia 25 anys i un extraordinari futur com a atleta. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.



Massa curses a Barcelona?
09/02/2020
Amics i amigues, de fa temps, l’Ajuntament de Barcelona està dient que hi ha massa curses populars a la ciutat i vol limitar-les. Ho ha tornat a dir fa uns dies la regidoria d’Esports a la premsa: ” Tenim un nombre excessiu de curses”. Argumenta que “Estem molestant a molta gent que veu que cada cap de setmana li tallen el carrer. Hem aturat l’oferta totalment, i no deixarem fer més curses noves”. Curiosament, també en la mateixa entrevista, ha dit textualment que “El nostre objectiu és facilitar la pràctica esportiva. Intentem que la gent pugui fer activitat física i esport al carrer”. No ho entenc. Per un costat, el consistori no vol que els veïns es queixin perquè no puguin treure el cotxe del pàrquing per culpa d’uns eixelebrats que fan una cursa pel barri. I per altra banda, ens estimula a que no ens quedem a casa asseguts en un sofà i sortim a córrer. Que hi hagi moltes curses a la ciutat és sinònim de salut pública. I a més a més, no la contaminen. I els cotxes sí. Que no les limitin, per favor. Que ens deixin, si més no els diumenges, ser els amos dels carrers en lloc dels automobilistes. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Kilian Jornet vol córrer maratons d’asfalt
02/02/2020
Amics i amigues, fa uns dies, en Kilian Jornet va fer una piulada al Twitter que de seguida es va fer viral. Va dir, “En algun moment he dit que mai correria sobre l’asfalt. Però, he aprés a que no es pot dir mai de res...i és probable que també corri en asfalt”. Això va desfermar al personal. Qui més qui menys assegurava que el què volia dir era que correria una marató d’asfalt aviat. El cert és que en Kilian ja sap el què és córrer damunt d’aquest paviment. Ha fet dos cops la Geiranger Half Marathon a Noruega. Va guanyar les dues. En la darrera, l’any passat, va batre en quatre minuts el rècord de la prova que es mantenia des de feia setze anys.  Amb el seu anunci tothom li recomana maratons: Nova York, Berlín, Chicago, Estambul... I també invitacions. Immediatament, la marató de València el va convidar a través de la xarxa: “Si busques tardor, asfalt i pla...42KValència”. Molts ens alegrarem que en Kilian Jornet, el millor corredor de muntanya de la història, corri també maratons d’asfalt. I en aquest sentit, el que més m’agradaria a mi és que debutés a casa seva, a la de Barcelona. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Encariment de l’esport popular
25-01-2020
Amics i amigues, ha nascut  la plataforma Esport Som Tots. S’oposa a la nova Llei de l’Esport que està en tràmit parlamentari. Entre altres reclamacions, creuen que si tira endavant , haurem de pagar més del què paguem ara per fer esport i activitat física. Potser no els falta raó, perquè el que volen, els que la defensen, és que una entitat privada, la Unió d’Esports de Catalunya, de nova creació, tingui competències per la gestió de l’esport. I ja se sap que quan es privatitza qualsevol activitat, el resultat és que els usuaris ens rasquem més la butxaca que abans. Per començar, la nova llei contempla que facin falta llicències per a la pràctica esportiva. De tal manera, l’esport de lleure, és a dir, el popular, sigui considerat com a esport federat. I per tant, els que el practiquem anònimament  haguem de disposar d’una llicència federativa. Una mala cosa, perquè l’esport popular, per definició, està allunyat de llicències i federacions. I així s’ha anat desenvolupant magníficament  fins ara. Potser, el seu èxit, ha obert els ulls als que pensen que gestionant-lo poden aconseguir rèdits. Per tot plegat, jo també rebutjo la proposta d’aquesta nova llei que, pel que sembla, pretén tenir-nos controlats i escurar-nos una mica més. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Atletes longeus en forma
18-01-2020
Amics i amigues, segurament per afinitats, m’interessa molt saber de la longevitat dels esportistes. A què és degut què estiguin en forma malgrat la molta edat que tenen alguns i algunes, i quines són les raons que els impulsen a mantenir-se. A casa nostra en tenim uns quants d’il·lustres. Per dir-ne alguns: el corredor de fons Isidre Ferrer, que amb 84 anys corre una cursa de cinc o deu quilòmetres  cada cap de setmana. O l’alpinista Jordi Pons, el primer català que va fer un 8.000, que l’altre dia va complir 87 anys i segueix pujant muntanyes. O en Tomàs Barris, el millor atleta català de tots els temps, que en farà 90 a finals d’aquest mes i cada dia fa dues hores d’exercici. I per parlar d’algun cas de fora, el de la nedadora nord-americana Maurine Kornfeld, que va començar a nedar seriosament als 65 anys, i després de guanyar un munt de medalles en campionats mundials de veterans, ara, amb 98, (he dit bé, 98!) es llença a la piscina quatre cops per setmana per preparar la seva prova preferida, els 200m espatlla. Malgrat els anys que tenen, aquests atletes segueixen fent esport. I cada cop són més. Són esportistes a qui no se’ls pot qualificar d’ex perquè d’ex no en tenen res. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’última marató
12-101-2020
Amics i amigues, d’aquí dos mesos se celebrarà la marató de Barcelona. Si l’acabo, que espero que sí, serà la quaranta set. I també l’última, perquè el límit de 6 hores per classificar-se no em deixarà fer-ho en el futur. En prou feines enguany.  Ho veig pels temps de les darreres que he fet i per les tirades que faig entrenant. Cada cop la passa és més curta. No em vull posar transcendent, però tot té un principi i un final. Sempre dic que per poder funcionar en aquesta vida s’ha d’estar guillat per alguna cosa, i jo, des que vaig fer la primera marató, fa quaranta anys, vaig quedar seduït per aquesta prova. I pel córrer. Una activitat que no penso deixar de fer. Seguiré participant en altres curses menys exigents i continuaré corrent cinc dies a la setmana, al meu ritme, encara que cada vegada sigui més lent. No ho deixaré. Seguiré corrent. Seguiré gaudint d’una activitat que m’aporta tants beneficis. Físics i anímics. I fins i tot intel·lectuals, perquè moltes de les coses que escric a les xarxes  sobre el córrer, o em sentiu dir en aquestes contres de Rac1, se m’acudeixen i les construeixo mentre corro a pas de tortuga. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 


El córrer està molt viu
05-01-2020
Amics i amigues, en tots els àmbits hi ha xafaguitarres que gaudeixen fent afirmacions d’allò més pessimistes. En el món del córrer també. Ja fa temps que n’hi ha que en veure que moltes curses estan tenint menys participació en comparació amb anys anteriors, asseguren que el córrer ha passat de moda i l’afició va de baixa. Aquests derrotistes  no saben veure que cada cop hi ha més gent que corre, sobre tot dones, que en els últims temps han augmentat el nombre espectacularment. Aquests malenconiosos, que sempre pensen –equivocant-se de mig a mig- que qualsevol temps passat va ser millor, no saben tampoc veure que cada vegada hi ha més curses –a Catalunya, comptant les d’asfalt, els crosos i les de muntanya, amb les múltiples variants que tenen, n’hi ha al voltant de dos mil a l’any, que contrasten amb les cinc-centes de fa quinze anys, i no diguem les quatre d’en fa trenta-. Valgui d’exemple les Sant Silvestres i dels Nassos d’aquest dies:  fa vint anys hi havia sis Sant Silvestre a Catalunya; en fa deu n’hi havia disset, i aquest any se n’ha celebrat vuitanta-una. O sigui que el córrer està ben viu a casa nostra. Que tingueu un molt bon any. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La importància d’estar en forma
22-12-2019
Amics i amigues, l’altre dia, la britànica Audrey Mash, una professora d’anglès establerta a Catalunya, va anar d’excursió al Pirineu, es va perdre, i una sobtada tempesta de neu i vent la va aïllar. Va ser rescatada pels bombers i va arribar a l'hospital quan el seu cos estava a 20 graus i feia tres hores que el cor li havia deixat de bategar. Estava clínicament morta. Sortosament, es va recuperar i va salvar la vida després de 6 hores. No m’hi seguiré referint perquè del cas se’n va parlar molt i és conegut. Però no sé si se sap prou el que va dir a la premsa el Dr. Eduard Argudo, l’especialista en hipotèrmia del Vall d’Hebron, sobre la seva prodigiosa recuperació. "Probablement ha ajudat que l’Audrey ha corregut dues maratons aquest any i estava en una molt bona forma física”. En efecte, aquesta noia va córrer la de Barcelona al març i la de Berlín al setembre. Sovint apareixen estudis sobre si córrer maratons és bo per al cor. Uns diuen que sí i uns altres diuen que no. Després d’aquest cas; després de la declaració del metge que la va atendre, no cal dir res més. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El Ploggin
08-12-2019
Amics i amigues, actualment, mentre correm, podem fer unes quantes coses més, com fer turisme per conèixer les ciutats, per exemple, o una altra variant que em crida l’atenció: la que s’anomena fer Ploggin. El terme és el resultat de la barreja del suec plocka upp, que significa recollir en català, i del jòguing, què és trotar en anglès. Per practicar aquesta nova disciplina, a més de les sabatilles i les malles, es necessita una bossa d’escombraries. Sí, si, has escoltat bé. Ideat en els països nòrdics, aquesta activitat esportiva té com a finalitat recollir brossa mentre corres. L’any passat, el conegut aventurer Albert Bosch ja va engrescar un munt de persones a fer neteja de camins per on transcorria una travessa que feien els caps de setmana. S’ha anat popularitzant, i ara, de manera individual, ja hi ha qui ho fa sovint. I sobre tot, també de forma col·lectiva. A Barcelona, per exemple, organitzats a través del Facebook, surten grups de corredors i corredores per la platja de la Barceloneta a per deixalles. Argumenten que flexionant per recollir escombraries també es tonifiquen els músculs. Som-hi! Benvinguda aquesta iniciativa del Ploggin, si serveix, tot fent esport, a tenir un planeta més net. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De presa o a poc a poc, però molt.


Els nens no fan atletisme
05-12-2019
Amics i amigues, diumenge passat es va celebrar a Barcelona la Jean Bouin, una de les curses més antigues d’Espanya. Una prova que, em dol dir-ho, ha anat perdent interès i participants de manera clamorosa. I no em refereixo a la Open popular -que també, perquè del 2013 ençà n’ha perdut sis mil-, ni tampoc a la de sèniors federats, on ja no hi corren atletes de renom com abans, sinó, i molt especialment, ha deixat de tenir atractiu per als escolars. Es pot veure a les hemeroteques: fa uns anys, els alevins, infantils i juvenils, eren milers. Entre tres i quatre mil es concentraven a Montjuïc en els anys noranta per celebrar el que era un gran dia de l’esport. I l’altre dia, comptant tots i totes els d’aquestes categories, no arribaven a set-cents. Em sap molt greu dir-ho: no sabem engrescar als nostres nens i nenes a que practiquin atletisme. A que corrin o saltin, enlloc de dedicar-se a jugar asseguts en una cadira els desafortunadament anomenats e-Sports. I aquesta és una situació seriosa per la importància que té l’atletisme com element formatiu dels homes i dones del futur. Crec, fermament, que els pares i els educadors han de prendre consciència de l’assumpte. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Córrer per millorar la salut
24-11-2019
Amics i amigues, tot i que els grecs ja parlaven dels avantatges de l’exercici físic, no fa gaires anys que la medicina moderna va descobrir que allargava la vida. Prové de 1953, quan el metge escocès Jeremy Morris, la primera persona al món que va analitzar dades sobre malalties i activitat cardiovascular, va publicar un estudi que va fer sobre la salut dels treballadors dels autobusos de Londres. Va estudiar la història clínica de 31.000 empleats, on es veia que els conductors emmalaltien més sovint i morien molt abans que els cobradors. La incidència era concloent: els primers havien patit més del doble d’infarts que els seus companys. La conclusió del perquè era que els conductors estaven asseguts tota la jornada i els cobradors pujaven i baixaven constantment les escales dels busos de dos pisos. Va estendre l’estudi als empleats de correus i va notar que els carters que lliuraven el correu amb bicicleta o a peu també tenien menys atacs a el cor que els que el servien des dels mostradors. I va realitzar més estudis que van mostrar que les activitats amb poc moviment, com les dels jardiners, ajudaven poc. Per prevenir les malalties del cor, l’exercici havia de ser vigorós: com el dels cobradors del bus o els carters. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La sort del tercer classificat
17-11-2019
Amics i amigues, a la marató de Nova York de l’altre dia hi va haver sorpreses. Una d’elles, monumental, la va protagonitzar l’etíop Girma Bekele Gebre de 26 anys, un maratonià gairebé desconegut, a qui la vida li va canviar en dues hores. Va quedar tercer amb 2h08.38 i va guanyar 60.000 dòlars. Cap marca el va patrocinar, i va sortir amb els populars perquè no li van deixar fer amb els atletes d’elit. No només va començar la prova a l’altra banda del pont de Verrazzano, sinó que no va tenir avituallament personalitzat -aquelles ampolletes amb productes especials que recullen els maratonians bons cada 3 quilòmetres- i va beure la mateixa aigua que els 55.000 participants anònims. Com ells, es va pagar la inscripció de la seva butxaca. Cap privilegi: la nit abans va dormir al sofà del pis d’un amic seu del Bronx. Fins i tot, el seu nom no figurava al dorsal. Qui és? Qui és aquest paio que corre al nostre costat? es preguntaven els il·lustres corredors que anaven al davant quan es va incorporar al seu grup. Tothom va passar d’ell fins que l’humil Gebre va acabar tercer, a vint-i-cinc segons del primer i dos del segon, amb un temps cinc minuts més ràpid que la seva millor marca. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Ara, amb la gesta de Kipchoge, parlem de la marató
19-10-2019
Amics i amigues, el passat cap de setmana ha estat gloriós pel córrer. El diumenge, l’alemany Jan Frodeno va batre el rècord del món de l’Ironman, i la kenyana Brigid Kosgei el de la marató femenina. I un dia abans, el també kenyà, Eliud Kipchoge, va baixar de les dues hores a la marató. Històric de debò. Però els xafa-guitarres de sempre han posat el crit al cel. Diuen que les seves sabatilles no estan homologades, que l’ajudaven moltes llebres, que s’avituallava quan volia, que on ha de baixar de dos hores és en una marató convencional, i no sé quantes coses més. Dels ajuts entre cometes val més no parlar-ne. Sostinc que després de veure com va acabar, fresc com una rosa, sense cap mostra de cansament, no tinc cap dubte que baixarà aviat de les 2h en una marató homologada. I una cosa: amb el què va fer, el córrer -l’atletisme- ha donat un pas de gegant. En va parlar tothom: emissores, teles, xarxes, diaris i fins i tot la gent del carrer. I en fa estar content. Fa uns anys només parlàvem de la marató els quatre que corríem a la Carretera de les Aigües de Barcelona. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Fins on arribarà Kipchoge?
12-10-2019
Amics i amigues, el diumenge passat va ser un gran dia per a l’atletisme. Es van batre dos rècords del món: el francès Kevin Mayer va aconseguir 9.126 punts en la decatló, el que suposava augmentar 81 punts l’anterior rècord. I el kenyà Eliud Kipchoge va guanyar la marató de Berlín en 2h01.39 rebaixant un minut i divuit segons el que estava vigent. Del rècord de la decatló se n’ha parlat poc. Lògic, perquè aquesta especialitat no interessa al nostre país. Són quatre els que la practiquen. I ningú els hi fa cas. Una llàstima, perquè l’esforç dels decatletes és per treure’s el barret. Del rècord de la marató sí que se n’ha parlat. I se’n parlarà. El debat sobre si es podrà arribar a baixar de les dues hores és un clàssic. Fa trenta anys es deia que no es podria rebaixar mai el temps del que llavors era el rècord que ostentava un britànic: 2 hores i 8 minuts. Però els africans es van dedicar a la marató. I des que ho van fer no paren d’acostar-se a les dues hores. Fins i tot, crec que el mateix Kipchoge podria arribar-hi aviat. Els mitjans han dit que l’altre dia va perdre el pot del penúltim avituallament, i també, que les tres llebres que duia no el van poder ajudar a partir del km 25. Em pregunto quin temps hauria fet si no hagués tingut aquestes pèrdues. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Per què en diem “running” del córrer?
06-10-2019
Amics i amigues, a Catalunya correm, no fem running. Malgrat això, l´ús de paraules angleses en el món del córrer s’ha convertit en una constant. No m’acabo d’acostumar a llegir o a escoltar mots com runner, run, finisher, coach, training, etc. Però això no és tot. Per si no n’hi hagués prou, a casa nostra hi ha un munt de curses que duen alguna paraula anglesa en el títol: com a exemple, la Run for Life a Manresa, la Night Trail a Mollet, la Salomon Run a Barcelona. Podria seguir, però no tinc prou temps per enumerar-les totes. Per donar i per vendre. Com si no es pogués dir el mateix en català. Fins i tot n’hi ha una a Barcelona que promou l’ECU, que és l’ens que agrupa totes les universitats catalanes, que és diu Unirun. Em pregunto, especialment en aquest cas per tractar-se de qui l’organitza, si no hauria estat millor que li haguessin posat un nom més nostre. Estic, francament, decebut. Fa quatre anys vaig fer un recompte en el calendari català, i d’aquestes curses que duen un afegitó anglès en el seu nom en vaig trobar 59. I m’he quedat de pedra perquè l’he tornat a fer i ara n’he trobat 123. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt


Qui va ser el primer olímpic català?
29-09-2019
Amics i amigues, es diu que Luci Minici Natal, nascut a Bàrcino l’any 96DC va ser el primer atleta olímpic català de la història. Fins i tot, en el seu honor, a Barcelona hi ha un passeig a Montjuïc que duu el seu nom. Però no és veritat que Luci Minici fos el primer olímpic català; no va ser ell sinó un esclau seu. En Luci gaudia d’una bona posició social; va fer carrera política a Roma, i als 32 anys se li acut participar en la 227 Olimpíada. Se’n va a Tàrraco, on se celebraven unes curses de quadrigues classificatòries per as Jocs. Compra un esclau, que és el millor auriga que hi ha a la ciutat, perquè participi en nom seu. L’esclau guanya la prova i es classifica per anar-hi. Torna a vèncer. I com que a l’antiga Grècia el guanyador d’una cursa de quadrigues era el propietari del carro i els cavalls, es fa inscriure el seu nom en un monument: Lucius Minicius, natural de Bàrcino, vencedor de la 227 Olimpíada. (Una copia de la inscripció, que està a Olímpia, figura davant l’edifici de l’INEFC, a Montjuïc). De l’esclau, l’autèntic guanyador, no se’n diu ni piu enlloc. No se sap ni el nom. I és que sempre, també a l’esport, hi ha hagut rics i pobres. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El negoci de les curses populars
19-09-2019
Amics i amigues, Barcelona és el lloc d’Espanya on són més cars els dorsals per córrer una cursa popular. He comparat els reglaments de 125 curses de Barcelona, Madrid, València i Sevilla d’aquest any, i el preu mitjà d’inscripció de les de la nostra ciutat , sigui la distància que sigui, sempre és més car, escandalosament més les què són de 5 o de 10 km. Fa anys les curses les organitzaven clubs d’atletisme o grups de corredors amics que només cercaven cobrir costos. Ara són les empreses les que ho fan. I és lògic que vulguin fer negoci, però es difícil entendre que el cost mitjà de les curses de 10 km de Madrid, per exemple, sigui de 10 euros, o a València de 9, i a Barcelona de 15. Es dirà que les estructures per celebrar-les són aquí més cares que a la resta de l’Estat. Però no m’ho crec. Els permisos, assegurances, ambulàncies, cronometratges, samarretes, aigües, etc, han de costar, si fa o no fa, igual a tot arreu. Per tant, una de dos, o a Catalunya les administracions públiques no ajuden amb subvencions com potser ho fan a fora, o els nostres organitzadors volen guanyar més quartos. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Fan falta millors preus i serveis a les curses de Barcelona
08-09-2019
Comença la temporada i les curses populars hauran de millorar moltes coses per aturar la davallada de participants que s’està produint els darrers temps. De ben segur que els elevats preus dels dorsals i els seus augments són la causa principal (m’he inscrit en una de 10 quilòmetres i m’ha costat 17 euros, quan fa tres anys costava 12). A banda d’aquesta qüestió, tenen moltes mancances, que al meu parer, són també part de les raons d’aquesta reducció. A les curses de la ciutat de Barcelona, per exemple, que n’hi ha 60 a l’any, en acabar només et pots dutxar i canviar la roba en 18 d’elles. En 42 no pots. Es podrà dir que aquest servei no és possible donar-lo en les que hi corre molta gent. Però d’aquestes n’hi ha només quatre o cinc. On pots fer-ho és perquè els organitzadors ho han demanat a poliesportius i escoles públiques o instituts. És el que haurien d’aconseguir per a la resta, que són una majoria. No pot ser que en acabar una cursa de la ciutat de Barcelona t’hagis de canviar darrera un contenidor del carrer o darrera les plantes d’un parc. Sobre tot, tenint en compte el què pagues per la inscripció. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Mensen Ernst, el primer ultraatleta
23-06-2019
Amics i amigues, patrocinats per una marca de sabatilles, un grup de corredors han sorprès al món perquè han anat de Londres a Paris en deu dies. 450 kms, corrent l’equivalent a una marató diària. No està malament. Però fa dos-cents anys havia un noruec, de nom Mensen Ernst, una força de la naturalesa, que era capaç de córrer més que ells. L’any 1819, va deixar de fer de mariner per dedicar-se a córrer llargues distàncies i viure d’això; va ser un dels primers professionals de l’esport. Durant vint anys va córrer un munt de proves entre ciutats amb apostes de per mig, i per alguns reptes es va convertir en un mite. El 1832 va fer els 2.800 kms que separen París de Moscou en 15 dies; dos-cents kms cada dia. En una altre ocasió, per 150 lliures va portar unes cartes d’uns britànics de Constantinoble a Calcuta i tornar: 8.000 kms. Ho va fer en 59 dies; a raó de 3 maratons diàries de mitjana. Al poble noruec de Fresvik, on va néixer, hi ha un monòlit que el recorda amb un epitafi que diu “ Mensen Ernst. Veloç com un cérvol, incansable com una oreneta. El món mai va veure res igual “... i segueix essent cert, ningú ha estat capaç de millorar ni igualar res semblant. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La marató de l’Everest, no apta per a tothom
10-06-2019
Amics i amigues, cada cop hi ha maratons més difícils. N’hi ha, com la de la muralla xinesa on s’han de pujar 5.000 esglaons, o com la submarina del llac Ness, que s’ha de fer per sota l’aigua. Cap, però, no és tan complexa com la de l’Everest. S’ha fet fa 15 dies. La van acabar 176 participants i, tot i que el primer, un nepalès, la va córrer en 3 hores i 47 minuts, molts van tardar-ne 15 i no sé quants van plegar. Es diu que és la marató més dura i perillosa del món. Comença a 5.360 metres d’altitud i des d’allà es fa un recorregut per glaceres i barrancs fins a la meta, on el nivell sobre el mar és de 3.400 metres. Els que com jo, l’altura màxima a què hem corregut és a la carretera de les Aigües, ens sorprèn que hi hagi algú a qui li agradi córrer una marató en aquestes altituds amb el perill de patir un edema pulmonar. I no és tant sols la dificultat de l’altura; els que hi han anat diuen que estàs de sort si no et trobes pel camí amb algun iac (el bòvid de dos metres de les muntanyes del Nepal). Se m’acut que, tenint com tenim una marató a Barcelona, planeta, i que, com a molt, si has d’esperar-te a l’arribada per recollir la bossa pots agafar un refredat, a qui se li ocorre anar a fer-la a l’Himàlaia. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Els pioners de la marató a Catalunya
03-06-2019
Amics i amigues, estic fent un modest treball per fer un reconeixement dels pioners de la marató a Catalunya. Són unes petites glosses dels homes i dones que van contribuir al desenvolupament de la prova, que vaig penjant a la xarxa. Fent-ho, em trobo amb casos d’atletes, dels quals ja no en parla ningú, que posseeixen un currículum espectacular. Com, per exemple, Miquel Navarro. Fixeu-vos: va guanyar cinc vegades el campionat d’Espanya de marató entre els anys 1957 i 1964, va batre els records estatals de 20 km, de 24, de 30 i de la marató, i va quedar setzè a la marató dels Jocs Olímpics de Roma, que va córrer en 2h23. Com que no hi poso només figures destacades, perquè, on està escrit que els pioners hagin de ser necessàriament els campions, hi incloc atletes gairebé anònims. Com la Pepa Pont. Les seves marques no eren de relleu però va córrer un munt de maratons, la primera la de 1980 a Barcelona. En va fer moltes, i mitges, i curses de tot tipus. Fins i tot una de 100 kilòmetres a Santander, on es va convertir en la primera dona de tot l’Estat que es va atrevir amb la distància. Faig aquest treball, que us convido seguir en la meva pàgina de Facebook, perquè aquells precursors no caiguin en l’oblit. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


James Connolly, l’escriptor olímpic
13-05-2019
Amics i amigues, aquest mes s’han complert 123 anys de la celebració, a Atenes, dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna. Un dels participants, el nord-americà James Connolly, és posseïdor d’una història curiosa. Va competir en triple salt el dia de la inauguració i va aconseguir la primera medalla d’or que es va atorgar. Fill d’uns emigrants irlandesos amb pocs recursos, de petit no va poder anar gaire a l’escola. Destacava en atletisme i se’n va anar a aquells Jocs pel seu compte. Per anar-hi necessitava un permís de la Universitat de Harvard on havia ingressat per la capacitat natural que tenia per l’escriptura, però li va denegar i el van expulsar. Cinquanta anys després, convertit en un prestigiós novel·lista malgrat la seva manca d’estudis, va rebre una carta de la Universitat disculpant-se i oferint-li un doctorat honoris causa. Ho va rebutjar. Autodidacte com era, James Connolly va arribar a ser un dels autors més destacats d’Estats Units el segle passat. Admirat i reconegut, en un parc de Boston hi ha una estàtua en honor de l’atleta que va ser el primer campió olímpic de la història, i a l’hora, un talent literari sense haver passat per cap facultat. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Joan Benoit, l’heroïna de la marató de Boston
06-05-2019
Amics i amigues, la majoria d’atletes d’elit, quan es fan grans pleguen. En veure que han perdut facultats...que ja no són dels primers...que ja no guanyen, es retiren i es queden a casa. Sento una gran admiració pels que no ho fan, pels que segueixen corrent amb il·lusió i ganes, encara que els resultats, per lògica, no siguin com els d’abans. És el cas de l’atleta nord-americana Joan Benoit, que va guanyar la marató de Boston fa quaranta anys, i l’altre dia, amb 61, la va tornar a córrer. Sense cap trauma. I la Benoit no és una maratoniana qualsevol: l’any 1982 va batre el rècord del món de dones, i el 1984, va guanyar l’or a la marató olímpica de Los Ángeles. Es va anant fent gran, però va seguir participant. I als 61 anys com deia, aquesta de Boston l’ha corregut amb un temps espectacular: 3h i 4 minuts. Per cert, i com a curiositat: també va córrer la seva filla, trenta-un anys més jove, que tot i fer un bon temps: 3h10, va arribar després que ella. Estic convençut que la raó d’aquesta marca excepcional per l’edat que té, està en que mai no ha deixat de córrer. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Esforç lloable o bogeria?
28-04-2019
Amics i amigues, fa uns dies es va celebrar la marató de Boston, i a les xarxes es va fer viral un vídeo –segurament el vau veure- amb les imatges d’un corredor que acabava la prova de genolls per terra, fins arribar a la meta mig mort. A la premsa de tot el món tractaven l’acció amb titulars enfervorits: “Esgarrifoses imatges d’un infant de marina que va arribar heroicament al final”, i coses semblants. Sembla ser que l’home és un veterà de la Marina d’Estats Units que feia la marató -la primera de la seva vida- en homenatge a tres companys morts a l’Afganistan fa nou anys. I a Internet, el Twitter bullia amb alabances. Tothom es desfeia en elogis pel seu comportament i el felicitaven. Doncs ho sento. Jo no el felicito. A la marató, s’ha de saber dir prou. Més enllà de la seva motivació, molt respectable, voler acabar una marató, com sigui, arrossegant-se pel terra, és una bestiesa impròpia d’un atleta. Malauradament, aquest vídeo va ser molt més comentat a la xarxa que un altre, esplèndid, on es veia com els dos primers acabaven aquella prova a l’esprint i el guanyador avançava el segon per dues dècimes. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Llibres sobre el córrer per Sant Jordi
21-04-2019
Amics i amigues, dimarts celebrarem el ‘Dia de Sant Jordi”, una ocasió per regalar o regalar-se un llibre sobre córrer. En català n’hi ha publicats un munt: més de 60. Els més recents, de fa uns dies, el del periodista de TV3, Xavier Bonastre, 100 històries de córrer, i el de la Núria Picas, Ara o mai. I el més antic, L’essència del córrer, de l’any 1979, escrit per l’introductor a Catalunya de l’atletisme popular, Ramon Oliu. Aquest us serà difícil trobar-lo perquè està exhaurit. I és una llàstima que no es torni a editar. En els anys vuitanta i noranta va ser una mena de ‘bíblia’ per als aficionats a córrer. I no ha perdut actualitat. El rellegeixo sovint. El seu pensament, la manera com gaudia mentre corria, ho explica en el llibre quan diu: “Ho he experimentat unes quantes vegades, corrent. És una cosa impossible de descriure. Començava a marxar sense cap esforç, ni dolor, amb un cap claríssim, i els sentits funcionant a meravella. El meu esperit, intel•lecte i jo que sé què més, estaven a dalt dels núvols, contemplant el meu cos allà baix marxant a un ritme perfecte amb la plenitud de l’esforç. Era tan feliç que em queien les llàgrimes”. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’Esperit de la Cursa d’ El Corte Inglés
14-04-2019
Amics i amigues, diumenge passat vaig córrer la Cursa d’El Corte Inglés, una prova que procuro fer cada any des d’en fa molts. I sempre m’ho passo bé: és com una festa la mar de divertida. Quan es van fer les primeres, en la dècada dels vuitanta, tenia bastants detractors. Els puristes no toleraven que una prova atlètica tingués un caràcter festiu. En conec alguns que encara ho critiquen. He de dir, però, que la xerinola ha anat minvant molt amb els anys. De fet, el diumenge només vaig veure dos o tres participants disfressats, dos o tres pares espitjant cotxets amb un nen, i cap corredor amb el seu gos. La prova s’ha anant fent seriosa i acceptada per tothom, elit inclosa. I és indiscutible que molts i moltes dels que ara són assidus al córrer s’hi han enganxat perquè un dia van debutar en aquesta carrera mítica. A mi també em va influir en la meva afició. Quan encara no corria, em va sobtar veure un matí de fa quaranta anys uns nois que corrien una cursa pels carrers (la 1ra d’El Corte Inglés). Una cosa mai vista. I va ser l’estímul definitiu per a que pocs dies després comencés a suar la cansalada. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La primera cursa del Corte Inglés
07-04-2019
Amics i amigues, avui s’hi escau parlar de la primera Cursa d’El Corte Inglés que es va celebrar fa quaranta anys. A ningú se li escapa que el voler organitzar-la responia a l’objectiu d’aprofitar l’incipient afició a córrer en benefici de l’empresa patrocinadora. Però s’ha de dir que mai no ha estat exageradament comercial; ni tan sols aquella primera. Per començar, era gratuïta, com ha vingut sent-ho. I s’anunciava com la 1ª Carrera Popular Ciutat de Barcelona. Per altra banda, malgrat alguns la consideraven una prova poc seriosa, tothom va veure de seguida que servia per a que joves i grans s’enganxessin a fer un esport popular que causava furor a Estats Units. La van guanyar dos atletes molt coneguts llavors: en Domingo Catalán i la Maria Antònia Griñó. La distància va ser de 9 kms sobre un recorregut molt diferent de l’actual, en que no es pujava a l’Estadi. Els organitzadors, dies abans de celebrar-se, deien a la premsa que esperaven tenir 2.000 inscrits. La realitat va ser que s’hi van inscriure més de 18.000. I aquell dia, el diumenge 27 de maig de 1979, amb milers d’aficionats corrent la Cursa d’El Corte Inglés pels carrers, va esclatar el primer boom del córrer a casa nostra. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’energia encomanable de la Núria Picas
01-04-2019
Amics i amigues, en Kilian Jornet definia molt bé la Núria Picas en el pròleg del seu primer llibre, Córrer per ser lliure. Deia que els dies haurien de tenir 24 hores per poder posar-hi tot el que fa i que ho pot fer per l’energia que desborda. Hi estic d’acord; només cal seguir-la a les xarxes socials per veure-ho. A més, és una guanyadora nata: cursa que fa, ho dona tot i gairebé sempre és la primera. Però més enllà dels seus triomfs, la Núria sedueix per la vessant humana. És una dona absolutament transparent. Em va colpir llegir, en aquell llibre, com explicava obertament que el seu pare, a qui estimava amb bogeria, es va suïcidar, i que el fet de conviure amb la gran incògnita de per què ho va fer li dona fortalesa i l’ha fet tirar endavant. Transparent i compromesa. Perquè, en un altre sentit, també em va emocionar la manera com, fa un any i mig, en plena prohibició als esportistes catalans de mostrar banderes, en arribar vencedora a l’Ultra Trail del Mont Blanc, va agafar, resolta, una estelada de grans dimensions d’un espectador i la va clavar al bell mig de la meta. Fins al cap de setmana que ve. Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.


Córrer després d’un ictus
23-03-2019
Amics i amigues, no cal dir que és imprescindible mantenir-se en forma, tant els joves com els que ja no ho són. Ve a compte pel que us explicaré: la marató de Barcelona d’enguany la va córrer un amic meu. Es diu Josep Maria Chéliz, i l’any passat, al juny, va patir un ictus. Un ictus minor, en diuen. Ja ens podem imaginar: de cop, va començar a tenir dificultats per parlar. No se l’entenia, i el van ingressar d’urgències a un hospital on hi va estar cinc dies. Donat d’alta, no podia caminar bé i menys encara córrer. Es va anar recuperant. I entossudit en voler fer la marató, va entrenar-la a com va poder durant els mesos que li quedaven. Els metges que el tractaven no li van prohibir; fins i tot l’encoratjaven a que no deixés de córrer. I l’altre dia, el 10 de març, la va fer. Els doctors van dir que l’ictus havia sigut lleu degut al seu estat de forma, acostumat com estava a fer un exercici d’alta intensitat malgrat la seva edat. No us ho havia dit, en Josep Maria Chéliz té 78 anys. I és l’única persona al món que ha acabat, any rere any, totes les edicions de la marató de Barcelona. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El ‘mur’ afecta les dones?
10-03-2019
Amics i amigues, avui és un dia adient per parlar de la marató i de la capacitat de resistència per poder superar el “mur”, una situació en què es troben, gairebé de sobte, els corredors al voltant del km 32: una mena de paret que no els deixa avançar en acabar-se’ls el glucogen dels músculs. Ho he dit bé: els corredors, perquè a les corredores, pel que sé, no els passa. O els passa amb molta menys intensitat. Les raons sembla que són metabòliques: suporten el patiment físic molt millor que nosaltres, i això és vital per a la llarga distància. Ja ho deia fa anys el doctor Van Aken, un metge alemany que va estudiar aquesta qüestió: “Les dones, quan siguin més les que corrin, seran capaces de guanyar els homes en les curses de resistència”. I no anava desencaminat: fa pocs dies, la britànica Jasmin Paris, de 35 anys, es va convertir en la primera dona de guanyar en categoria absoluta l’ultra Spine Race de 420 quilòmetres; davant de tots els homes, va millorar en 12 hores el rècord de la prova, va avançar en 15 hores el segon classificat i, fins i tot, es va aturar en els avituallaments per alletar la seva filla petita. Temps al temps. Fins a la setmana que ve. Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.


Consells per debutar a la marató
03-03-2019
Amics i amigues, falten pocs dies per a la marató de Barcelona. Hi ha gent, i sobretot qui està a punt per fer la seva primera, que es pregunta quines són les raons per les qual s’aconsegueix acabar la prova quan les forces t’abandonen. És molt difícil respondre. Potser t’ajuda la il•lusió d’acabar un repte que està tan associat a l’heroisme i a la llegenda. O el compromís que has adquirit al apuntar-t’hi t’aporta la força de voluntat per no abandonar. A propòsit, en el moment que el cos et diu “prou” i et sembla que no pots més, la ment és un element fonamental que entra en joc. Els maratonians experts aconsellen que, quan et venen ganes de plegar i anar-te’n capa a casa, et concentris en elements positius: per exemple, el nombre de quilòmetres que ja has fet i no els que et falten. Al respecte, els més fotuts de la marató són els que van del 32 al 37 o 38. No és que els quatre o cinc finals no siguin malèvols i consagrats, però la proximitat de l’arribada (l’esperança d’”aconseguir la glòria en passar la meta”, com t’han dit tantes vegades que experimentaràs si acabes) et donarà ales. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poca poc, però molt.


La primera cursa de la meva vida
31-02-2019
Amics i amigues, vaig començar a córrer a l’agost de 1979, ara fa quaranta anys. A l’octubre vaig inscriure’m en una cursa popular, la de la Festa Major de Santa Coloma de Gramenet, de poc més de quatre quilòmetres. Em va engrescar la meva filla Elisenda, que llavors tenia 15 anys. Ella va quedar primera en la seva categoria, i jo -encara no me’n sé avenir-, segon en la de veterans.  Els mitjans eren escassos i els guanyadors havien de pujar a un podi improvisat fet amb cadires de fusta. Petites i amb un equilibri precari. Quan repartien els premis de la categoria de veterans, vaig escoltar que deien “-I, en segona posició de la categoria de veterans…”. En sentir el meu nom per la megafonia vaig fer un bot cap a la cadira.  Astorat. Sorprès. No m’ho podia creure. Havia quedat segon en la meva primera cursa. Val a dir, però, que els veterans només érem tres. Però bé, això rai. L’alegria d’haver pujat al podi en la primera carrera que vaig fer no me la traurà mai ningú. Tampoc la de rebre una copa (per petita que és -menys de 20 centímetres-  és un record que guardo amb especial estima), ni l’emoció d’anar cap a casa, pare i filla, amb un trofeu cadascun. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt. 


Sorpresa a la Carretera de les Aigües
24-02-2019
Amics i amigues, la Carretera de les Aigües, un espai idoni per córrer a Barcelona com sabeu, és tot un món. Els habituats ens en hi hem trobat de tot. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida però no ho és. Algun veterà potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica, que hi pujaven a fer-los galopar, per entre mig dels que corríem (que llavors, per cert, érem quatre). Alguns genets eren hereus de casa bona, que venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Altres eren militars de graduació. A propòsit, els que us entreneu a la Carretera de les Aigües per fer la marató del mes que ve, no us espanteu si aquests dies hi veieu militars amb fusells. Aquesta setmana hi han tornat. Tranquils. Són soldats de la caserna del Bruc que hi fan maniobres de broma. Tot i que no resulta gens bucòlic córrer per entremig de guerrers armats, ens han assegurat que als fusells no hi duen municions i que és com si juguessin. Tranquils, però, per si de cas, en veure’ls pot ser un bon moment per accelerar el pas i fer una sèrie. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La gent gran també corre maratons
17-02-2019
Amics i amigues, fa us quaranta anys, quan va sorgir el boom del córrer, els ultra-veterans que corrien eren molt pocs. A la marató de Barcelona de 1980, per exemple, els de més de 55 anys van ser només sis. D’aquesta categoria, al cap d’una dècada ja eren dos-cents. I l’any passat hem sigut 1.200, dels quals, 140 de més de seixanta-cinc. És a dir que ara hi ha molts corredors i corredores d’edat. Però els que fan els reglaments de les curses deuen desconèixer aquesta realitat. En general, engloben als de més de cinquanta o seixanta en una única última categoria. Com a molt als de seixanta-cinc. I prou. No són conscients que molts dels que van començar a córrer fa anys ara sobrepassen aquestes edats . I alguns fan unes marques excel·lents. Però encara que no les facin, volen que se’ls consideri. És per això que s’ha de celebrar que la Mitja Marató de Montornès hagi incorporat les categories de 61 a 70 anys, 71 a 80, i de més de 81. Em sembla una excel·lent decisió i una novetat absoluta (no sé d’enlloc que ho facin), que espero serveixi per a que les demès curses de casa nostra en prenguin molt bona nota. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les teories dels corredors de maratons
10-02-2019
Amics i amigues, cada dia apareixen nous productes relacionats amb el córrer. Ara han sortit al mercat unes sabatilles sense talons, que diuen que afavoreixen les articulacions, quan, tota la vida ens han recomanat –i hem comprat- les que tenen una bona talonera per no fer malbé, precisament, les articulacions. I no diguem de les teories: contínuament n’hi ha de noves que desmenteixen les anteriors. Per exemple, la de les virtuts de mullar-nos amb esponges cada “x” quilòmetres de les maratons, o passar per sota dels aspersors d’aigua. L’enyorat doctor Pujol deia: “Els investigadors no han pogut trobar cap reducció de la temperatura corporal dels atletes per l’ús d’esponges i dutxes, i asseguren que no serveixen per res” I com aquesta, n’hi ha moltes: fa anys es deia que el dia abans d’una marató s’havia de beure molta aigua, i sobre tot durant la prova; aigua a dojo. Ara hi ha estudiosos que diuen que compte, perquè un excés de líquid et pot provocar una baixada de sodi, i pots palmar-la. A mi, que diguin el que vulguin: una ampolleta cada cinc quilòmetres no me la treu ningú. I dic ampolleta si pot ser, perquè amb la modernitat dels vasos, et fots l’aigua per damunt i no en beus ni gota. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt


El carnet del corredor
04-02-2019
Amics i amigues, aquests dies es compleixen nou anys d’un escàndol que molts deveu recordar: el que va promoure la Federació Espanyola d’Atletisme el 2010, quan volia obligar els corredors populars a tenir un “carnet del corredor”. A fora de Catalunya no ho sé, però aquí, on el moviment de córrer està molt arrelat, es va muntar un bon Cristo. Des de Madrid ens volien imposar una mena d’impost per poder participar en les curses de ruta més importants. La federació, que mai no havia volgut saber res de nosaltres, desitjava tenir-nos sota la seva empara. El carnet costava nou euros, i quedava clar que el que volia era treure rèdit d’un col•lectiu que s’havia desenvolupat lluny d’estaments i de llicències. El daltabaix que es va formar per l’anunci va ser monumental: érem molts els corredors anònims que volíem córrer lliurement. Ho denunciàvem a tort i a dret i vam guanyar el conflicte. Les queixes van ser tantes que la federació, que esperava tenir-nos controlats i recaptar un munt de quartos amb la mesura, se la va haver d’embeinar. Va haver de fer marxa enrere i, si més no a Catalunya, del carnet del corredor no se’n va parlar mai més. Fins a la setmana que ve. Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.


Un dels pares del córrer va morir corrent
28-01-2019
Amics i amigues, fa poc més de 40 anys va sorgir l’afició a córrer. No vol dir que no es corregués abans, als estadis sobretot, però va ser en la dècada dels 70 quan es va començar a fer pels carrers, parcs i turons lliurement. Un dels precursors va ser James Fixx, un escriptor nord-americà i corredor que en aquells anys va escriure uns quants llibres sobre córrer que es van vendre per centenars de milers a tot el món. Se’l considerava el pare del running i, paradoxes de la vida, va morir el 1984 mentre corria. Recordo que se’n va parlar molt, de la seva mort. “Com pot ser?”, deien alguns. “Com s’explica que un corredor que propugna els avantatges de córrer en els seus llibres es mori corrent? Això de córrer no ha de ser bo...” Els detractors no sabien que el que James Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida, perquè tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Als 35 anys, amb excés de pes i sent fumador, va començar a córrer. I, efectivament, va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no hagués corregut aquells 17 anys, s’hauria mort abans. Fins a la setmana que ve. Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.


Per què una marató fa 42 kms i 195 metres?
14-01-2019 07:59
Amics i amigues, la distància d’una marató, 42 kms i 195 metres, resulta sorprenent per a tothom. Com que hi ha diverses versions sobre la raó de l’estrany metratge, em permeto explicar la que em sembla més veraç. Se sap que fa 25 segles, un emissari grec va córrer des de la ciutat de Marató fins a la d’Atenes per anunciar la victòria del seu exèrcit davant dels perses. En aquell cas va córrer -i morir en arribar, per cert- una mica més de 38 quilòmetres. En els Jocs d’Atenes del 1896 -els primers de l’era moderna- es va disputar una prova per rememorar-ho que se’n va dir marató, amb un recorregut de 40 quilòmetres. No hi miraven prim, i en la segona i tercera edicions dels Jocs es va fer en un recorregut de 41. En la quarta edició, el 1908 a Londres, anava a disputar-se en un de 38. Però es va haver de modificar perquè la Reina d’Anglaterra va exigir que la sortida es fes davant del castell de Windsor, casa seva, perquè la veiessin els seus nets. El castell distava exactament 42 quilòmetres i 195 metres de l’estadi on era la meta. I la distància va quedar establerta per sempre. Fins a la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La primera dona maratoniana
27-12-2018 10:39
Amics i amigues, no se sap prou bé quina dona va ser la primera de córrer una marató al món. Els francesos diuen que va ser una francesa, a París, el 1918; els anglesos afirmen que va ser una anglesa, el 1926. Però vaig llegir una publicació seriosa que diu que va ser la grega Stamata Revithi molt abans, el 1896. La història, poc coneguda, és aquesta: volia participar en la marató dels primers Jocs Olímpics moderns a Atenes, però com que era una dona no la van deixar sortir. I va decidir fer-la tota sola l’endemà. A les vuit del matí va apuntar l’hora en un paper, va fer que el signés un mestre que anava cap a una escola i va agafar el camí de la marató. Va tardar cinc hores i mitja. Quan va arribar, va demanar a uns ciutadans que li firmessin el paper amb l’hora. Li van preguntar perquè ho havia fet i va contestar: “Perquè el rei doni un lloc de treball al meu fill quan sigui gran”. El document no va arribar al monarca i l’esperança de Stamata Revithi es va perdre en la pols de la història. També la glòria, perquè, malauradament, cap estament va reconèixer la seva gesta. Fins al cap de setmana que ve. Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.   


Canvis en el recorregut de la marató de Barcelona
04-12-2018
Amics i amigues, tinc una sensibilitat especial per tot el que té a veure amb la marató de Barcelona. I des que es va saber el nou recorregut de la del 2019, m’envaeixen valoracions contradictòries. És més planer que el de les últimes perquè no es pujarà a la Diagonal i s’escurcen les pujades del passeig de Gràcia i del Paral·lel. Però es perd el pas per alguns llocs simbòlics. Vet aquí. Amb relació a la marató del 2006 (la retornada després d’un any de supressió), s’ha anat perdent passar per bastants llocs icònics. Per la raó que sigui, ja no entrem al Camp Nou, com es feia en els primers anys, ni arribem a l’Hospital de Sant Pau, ni entrem al Fòrum. Tampoc passem per la plaça de Sant Jaume ni baixem per la Rambla. Aquest 2018 es va suprimir el pas per davant de la catedral, i l’any que ve no passarem per la part alta de la Diagonal, ni per la Pedrera ni per la Casa de les Punxes. La millora en reduir les pujades és positiva, però és una llàstima, en la meva opinió, que sigui a costa d’eliminar llocs emblemàtics d’un circuit que va ser considerat com un dels més atractius d’Europa. Fins a la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Florence Griffith
25-11-2018
Amics i amigues, es compleixen 21 anys de la mort sobtada de Florence Griffith, l’atleta nord-americana que és posseïdora, encara, dels rècords mundials femenins dels 100 i 200 metres llisos. I aviat es compliran també 21 anys del dia en que es van publicar els resultats de l’autòpsia que va determinar que la seva mort va ser per asfíxia en patir un atac d'epilèpsia i que en el seu cos no hi havia rastre de dopatge. En vida, i també desprès de morta, va ser motiu de dubtes. Molts entesos asseguraven que el seu cos havia experimentat canvis en poc temps i que això era conseqüència d’haver-se dopat. Molts detractors no li volien reconèixer la seva vàlua, el seu sacrifici d’entrenar més i amb més rigor que ningú. La criticaven també per les seves malles, les ungles extrallargues i els llavis superpintats. Però el cert és que, malgrat la polèmica la perseguia, mai va donar positiu en cap control. Me’n vaig alegrar llavors, i me’n segueixo alegrant ara, que el seu nom quedés lliure de sospites. Perquè, digueu-me ingenu, fins que no es demostri fefaentment que s’ha dopat, no dubto mai de cap atleta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’antiga Jean Bouin
18-11-2018
Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a Barcelona la Jean Bouin, la cursa més antiga de les que es fan a la ciutat. Em refereixo a la d’atletes federats, que es va fer per primer cop el 1920. La primera popular, l’Open, com en dèiem llavors, va ser l’any 1979, justament quan els amateurs que corríem érem quatre. Dic que érem perquè un servidor i la seva dona també la vam córrer. Va ser en un circuit per Montjuïc. Aquell primer dia, gens acostumats a córrer curses, els participants vam sortir abans d’hora. S’anava endarrerint la sortida anunciada per a la una. Havia passat més d’un quart d’hora, quan, inquiets, un grup va iniciar la cursa pel seu compte..., i tots vam seguir. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere per començar de nou. Finalment, la vam córrer, però ningú sap quants metres vam fer. Era una època en què no es mirava prim. Els quatre quilòmetres previstos, ni de broma; impossible perquè el temps del primer classificat va ser de nou minuts. Una dada: la inscripció d’aquella primera Jean Bouin Open costava 50 pessetes, és a dir, 30 cèntims d’euro. Dir el que costa la del diumenge seria fer demagògia. Fins a la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El declivi de l’asfalt
04-11-2018
Amics i amigues, a Catalunya cada cop hi ha més gent que corre. No obstant això, les curses d’asfalt estan patint una espectacular reducció de participants en els últims temps. Si comparem els que han acabat les 20 curses més importants de casa nostra en el que va d’any amb els que ho van fer en fa cinc, els resultats són esfereïdors. A tall d’exemple, la cursa de Bombers d’enguany l’han corregut 12.000 usuaris menys que l’any 2013; la Mitja de Granollers i la cursa de la Mercè, gairebé 4.000 menys, i així successivament. En aquesta relació de les 20, divuit perden participants. Les causes no se saben. Hi ha qui diu que el motiu és l’excés d’oferta; altres asseguren que és per culpa d’un preu massa elevat. N’hi ha molts que diuen que la gent s’està cansant de les curses d’asfalt i està passant a les de muntanya, on la varietat de distàncies i dificultats les fan més atractives. Potser sí. He volgut veure què ha passat entre el 2013 i el 2018 en una mostra aleatòria de 20 curses iguals d’aquest tipus, i mentre a les d’asfalt el nombre de participants s'ha reduït en un 31%, a les de muntanya ha crescut 36 punts. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Tòpic i típic del córrer
13-10-2018
Amics i amigues, a tots els que correm ens acostuma a passar moltes coses semblants. En podríem dir els tòpics del córrer. Per exemple, ens posem de mal humor si estem 3 dies parats per una petita lesió. I ens convertim en uns energúmens si els dies parats són més de 3. També, un tòpic clàssic és que, abans de córrer una cursa, ens diem els uns als altres “Sort”, com si anéssim a jugar al bingo. Algunes preguntes tòpiques tenen resposta segura, com aquella que es fa a la sortida d’una cursa quan a algú se li pregunta com està: “-Estic fotut, noi. Fa dies que em fa mal la planta del peu quan corro una mica, i no entreno gens”. No se’ls ha de fer cas: en el moment que sona el tret es curen de cop, es posen a córrer com esperitats i els perds de vista de seguida. I el tòpic més absurd de tots és el de, a la sortida d’una cursa que no has corregut mai, preguntar si té pujades i baixades. És fer el passerell, perquè ja se sap que totes les curses del món tenen moltes pujades i cap baixada. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.   


El plaer de córrer sol
07-10-2018
Amics i amigues, cadascú té la seva teoria. Jo, la marató, aconsello córrer-la sol. Vull dir sense que ningú t’acompanyi. Per molt bones intencions que tingui, és molt difícil que el que vulgui anar amb tu tingui exactament el mateix nivell de forma que el teu. I 42 km són molts quilòmetres. Fa anys, en una de Barcelona, a la sortida em vaig trobar per casualitat un company amb qui havia fet la mili. “Hosti, Pucu, quant de temps! Com estàs?”, em va dir. “Ei! Molt bé. Amb ganes que comenci ja la marató”, vaig contestar-li, content per retrobar-lo després de més de vint anys. “Doncs, vinc amb tu”, em va dir. El punyeter estava fort. Portava un ritme viu de sortida. Tant, que em costava seguir-lo i forçava la màquina més del compte. Al voltant del quilòmetre 16, en arribar a Esplugues, em diu: “Escolta, Miquel, que jo ho deixo aquí. Plego. Visc just aquí al costat”. No m’havia fixat que no duia pitral. Vaig acabar fet caldo. I amb vint minuts més que la d’un any abans. Vaig pensar que no deixaria mai més que els benintencionats m’acompanyessin. I ha estat així. En una marató cadascú ha de fer la seva pròpia cursa. Fins a la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’esport dut al límit màxim
03-10-2018
Amics i amigues, es parla sovint de les gestes que són capaços de fer els grans atletes als Jocs Olímpic. Es converteixen herois. Tot al contrari dels que són víctimes de l’esport mal entès. Com és el cas de   Kokichi Tsuburaya, un maratonià japonès que el va el dur a un erroni extrem mentre preparava la marató per els Jocs de Mèxic de 1968, fa 51 anys. A la de quatre abans, als de Tòquio’64, va quedar tercer. El segon classificat el va sobrepassar a pocs metres d’acabar la prova a l’estadi olímpic; li va treure tres segons i va quedar profundament desconsolat.  No podia superar el que considerava una humiliació i va dir-li a un company: "He comès un error imperdonable davant de tot el país. Només obtindré el perdó si guanyo l'or als Jocs de Mèxic d’aquí quatre anys". Es va sotmetre a un exhaustiu programa. Entrenament i res més que entrenament. Aconseguir l’or es va convertir en la seva obsessió. Un any abans de la cita olímpica el van haver d’ingressar en un hospital per les lesions de l’extraordinari volum de preparació a que s’havia dedicat. Quan va retornar, les cames no responien com abans. La recuperació no arribava, i, creient que defraudaria de nou al Japó, es va tallar l’artèria caròtida per no veure’s deshonrat. El 9 de gener de 1968, en obrir la porta de la seva habitació, el van trobar mort. A la mà tenia agafada la medalla de bronze que havia guanyat a Tòquio i una breu nota: "No puc córrer més". Tenia 27 anys. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.  


Les desigualtats de gènere a l’atletisme
30-09-2018
Amics i amigues, la igualtat entre homes i dones encara no existeix a l’atletisme. La cosa ja ve de quan els prohoms del Comitè Olímpic Internacional creien que les dones no tenien resistència per córrer gaires metres, i fins el 1980, la prova més llarga que les deixaven fer als Jocs Olímpics era el 1.500. Però això no és tot. Els que remenen les cireres atlètiques no van acceptar que la marató femenina fos olímpica fins aquell 1980 (qui no recorda que una nord-americana va haver de saltar-se la prohibició de córrer la de Boston 13 anys abans), ni van permetre que saltessin perxa fins el 2000, als Jocs de Sidney, ni correguessin el 3.000 obstacles fins el 2008 als de Pequin. En concret, fa uns anys hi havia moltes proves atlètiques que les dones no feien; no podien fer. Però encara ara, per un estrany atavisme, a les tanques fan 100 metres en lloc dels 110 els homes. I, sobre tot, el que resulta incomprensible és que els homes facin deu proves a la decatló i les dones només set a l’heptatló. Per això deia que la igualtat de gènere -com es diu ara- encara no és total en el món atlètic, en ple segle XXI. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Lleida, escenari de curses curioses
20-09-2018
Amics i amigues, el mes que ve se celebrarà la quarta Cursa de Rac1. Desprès de Barcelona, Girona i Tarragona, enguany serà a Lleida. 5 Kms, com sempre, i també, com sempre, molt planers. En aquest cas, no pot ser d’altra manera perquè gairebé tota l’estona vorejarem el curs del riu Segre. Dic ‘vorejarem’ perquè ja m’hi he apuntat. Em fa il•lusió fer-la perquè els meus ancestres provenen de la zona. Els familiars, perquè els meus pares hi van néixer, i els esportius, perquè una de les primeres curses que vaig córrer va ser una Sant Silvestre, fa gairebé quaranta anys, a aquesta ciutat. Les terres de Ponent han estat pioners en això del córrer. Se sap que en el segle XVI es va celebrar la que es considera la més antiga de les curses de Catalunya, la d’Albesa, un poble molt a prop de Lleida. Està documentat: en un plet de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de l’any 1590 s’explica que, a pocs metres de l’arribada de la cursa d’Albesa, un home va impedir que el que anava primer, que era un noi d’un poble veí, guanyes la prova. “El va agafar pel braç –diu el text-, i no el deixà fins que els corredors del poble el van avançar”. Qui sap si l’espectre de l’atleta que no va poder guanyar aquell dia, s’apuntarà també a la Cursa de Rac1 del 21 d’octubre, per treure’s l’espineta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.




La Cursa de la Mercè, una prova festiva
09-09-2018
Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a Barcelona la Cursa de la Mercè, la més antiga de la ciutat després de la d’El Corte Inglés i la Jean Bouin. Enguany serà la quarantena edició. Les he corregut gairebé totes. La primera, l’any 1979, no, perquè només feia un més que havia començat a córrer i em deuria fer respecte per falta d’entrenament. Com a cursa de Festa Major que és, la de la Mercè és una prova festiva, com ho van ser, en especial les primeres, en una època en que la majoria de curses, ai las!, eren gratuïtes; al córrer se li deia fer footing i no podíem presumir de rellotges amb Gps ni de marques a les xarxes socials perquè ni una cosa ni l’altra s’havia inventat. Tant lúdica va ser aquella primera Mercè, que fins i tot no hi van haver resultats ni classificació. Van donar un diploma a tothom, i cadascú s’hi va posar el nom i el temps que havia fet. Això dels diplomes de les curses ha perdut interès, però en aquells anys eren molt apreciats. Hi havia qui els emmarcaven i els penjaven al menjador per ensenyar-los als veïns, com si els haguessin guanyat en uns Jocs Olímpics. I és que el voler aparentar (ara en diuen postureo running) ve de molt lluny. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.



L’Ultraesports tanca una etapa
22-07-2018
Amics i amigues, és l’hora de l’adéu. No hi ha cap comiat que no sigui dolorós. I aquest meu, avui, quan l’Ultraesports acaba una etapa, ho és. M’ho he passat molt bé fent la contra de l’espai durant dues temporades, i em costa imaginar que ara ja no hauré de pensar què dir els diumenges. Què dir, perquè, modestament, pugui ser interessant als milers d’oients que tenen una afició comuna a la meva. El programa aplega moltes disciplines, des del trail a l’alpinisme, i on el córrer, tant el d’elit com el popular, té molta cabuda. I aquesta és la seva gran virtut: la difusió d’esports dels quals no es parla gaire als mitjans. Al llarg d’aquests dos anys de col·laboracions, he tingut absoluta llibertat per dir el que he volgut. Des de la primera, en què denunciava la plaga que suposa l’ús de l’anglès en el món del córrer, fins a l’última, la setmana passada, que em permetia recomanar a la Marató de Barcelona que ampliï el temps per acabar-la, com es fa a Londres o Nova York. Gràcies a Raül Llimós, l’inventor del programa, a qui en el nou repte que vol començar li desitjo molta sort, que la tindrà, segur. I a la gentil Gemma Montero. Gràcies de tot cor als dos, per l’oportunitat que em van donar d’expressar-me. Avui, amb una mica de tristesa, no us puc dir, “fins diumenge que ve”. Ens retrobarem, estimats amics i amigues, per aquests mons de Déu i, mentrestant, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Ampliar el límit de temps de les maratons
15-07-2018
Amics i amigues, a la marató de la Ciutat de Mèxic que es farà d’aquí un mes, han establert que el temps límit per acabar-la sigui de tres hores més del que es donava. En concret, serà de nou. No se n’amaguen: ho fan, diuen, per augmentar el nombre de participants. La mesura ha aixecat una forta polèmica a Mèxic. I també arreu. Fins i tot a casa nostra. Hi ha qui diu que així es pot fer caminant tota l’estona i això és minimitzar-la i devaluar-la. No hi estic d’acord. Enlloc està escrit que, forçosament, s’hagi de córrer la marató en un temps determinat. I, en qualsevol cas, qui estigui nou hores caminant també farà un esforç majúscul. Si que és cert que el que usualment es dona són sis hores, també ho és que cada cop n’hi ha més al món que amplien el temps límit: a maratons tan reconegudes com Berlín en donen sis i quart, a Nova York i Chicago, sis i mitja, a Tòquio, set, i a Londres i Atenes, vuit. I als Estats Units, que d’això en saben un munt, la meitat de les 1.200 maratons que tenen es poden fer en més de sis hores. Moltes en vuit o deu i algunes en molt més, sobretot les de muntanya, i en bastantes no hi ha temps límit. A mi, que com més multitudinària és la marató, més m’agrada, i tenint en compte que a la de Barcelona ha baixat la participació els últims anys, no em semblaria malament que s’ampliessin les actuals sis hores. S’hi apuntaria més gent, que d’això es tracta. Fins sempre, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Creu de Sant Jordi per a un atleta
08-07-2018
Amics i amigues, enguany, el mític atleta català Tomàs Barris rebrà la Creu de Sant Jordi. És molt de celebrar, per infreqüent, que un esportista rebi una distinció d’aquest tipus. Al·leluia, perquè a casa nostra som poc donats a honorar esportistes llegendaris. Per posar-ne un exemple, Barcelona està plena de carrers que duen el nom de sants, militars, capellans i polítics, però de noms d’esportistes, quatre amb prou feines. Per això m’alegra sobre manera que es distingeixi un dels millors atletes catalans de la història, per no dir el millor. Només cal dir que durant la seva carrera va ser 16 vegades campió d’Espanya de diverses distàncies, i va aconseguir, ni més ni menys, que batre 34 rècords estatals, unes gestes, aquestes, que cap atleta espanyol ha superat encara. L’admiro de fa molt temps: de quan en els anys 50 el veia córrer el 800 i el 1.500 a l’Estadi de Montjuïc i guanyar sempre. I l’he conegut i tractat personalment ja de gran. Va arribar molt lluny amb l’esport malgrat les precarietats de tot tipus que hi havia en la postguerra. Un dia em va explicar que a falta de pantaló d’esport, la seva mare li va cosir la bragueta d’uns calçotets perquè pogués participar en la primera cursa que va córrer. Tomàs Barris, digne mereixedor de la Creu de Sant Jordi 2018, va destacar pel seu esperit de superació. I, actualment, als seus 88 anys, segueix inspirant-nos: es manté en una extraordinària forma, resultat de no haver deixat de fer activitat física mai. I quan dic mai vull dir cap dia. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La misteriosa història dels Jocs Mediterranis 1955
01-07-2018
Amics i amigues, avui s’acaben els Jocs del Mediterrani a Tarragona. No vull dir res de la cerimònia inaugural perquè ara és hora de fer la digestió amb tranquil•litat. Us explicaré una curiosa història que va succeir, també en la inauguració d’aquests mateixos Jocs, l’any 1955 a Barcelona. En aquella època, orfe com estava el règim d’encontres esportius internacionals, se li va donar un ressò especial, malgrat de gestes no n’hi va haver cap. I d’un fet col•lateral no se’n va parlar gens. Els organitzadors, volent imitar el que es fa en els Jocs Olímpics, que es dur, com sabeu, una torxa des de Grècia fins al lloc on se celebren, van fer que es transportés aigua del mar en una àmfora des d’Empúries a l’estadi de Montjuïc. L’àmfora, que havia estat feta per una prestigiosa joieria i era de plata, va ser portada en relleus per 200 atletes. L’últim, en arribar a l’estadi, va dipositar el líquid que duia en un gerro monumental. En fer-ho, un brollador es va posar en marxa i va fluir aigua cap amunt, amb la qual cosa es van donar els Jocs per inaugurats. Simbolisme pur. Però en acabar la cerimònia, l’àmfora havia desaparegut. 50 anys més tard, la premsa va publicar articles i anuncis per tal de trobar-la. Fins i tot, es recompensava la devolució amb 6.000 euros. Però no hi va haver èxit. A Tarragona no la van poder utilitzar -que potser hauria estat el millor de la inauguració- perquè, a hores d’ara, la famosa àmfora de plata encara no ha aparegut. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El curiós cas del maratonià desaparegut
23-10-2017
Amics i amigues, les maratons són una font inesgotable de curiositats. Si no, fixem-nos en el que va passar a la dels Jocs Olímpics d’Estocolm de 1912. El japonès Shizo Kanakury va començar la prova, però al Km 30 va desaparèixer. Tothom va pensar que havia abandonat. Però quan van comptar els abandonaments, els hi faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit, la gran esperança del Japó. Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc. Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la policia d’Estocolm el va donar per desaparegut. No va ser fins cinquanta-quatre anys després, que en un programa de televisió va explicar ell mateix el que li va passar. Quan li faltaven 12 km per arribar a meta va veure que una jove sueca li oferia una llimonada des de la finestra d’una casa de planta baixa. Tenia molta set. S’hi va acostar i, exhaust, es va parar una estona per beure-se-la i descansar. La noia l’hi va oferir una cadira, va entrar a la casa per seure una mica...i es va quedar adormit dues hores. Quan va despertar, intimidat , no va anar ni a la sortida ni a l’hotel de la delegació japonesa. Sentint-se avergonyit, va tornar d’incògnit al Japó com va poder. I d’incògnit va viure mig segle, fins que es va decidir a confessar la seva actitud, que creia havia estat un deshonor pel seu país. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les pedres de la carretera de les Aigües
24-06-2018
Amics i amigues, la carretera de les Aigües de Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic per entrenar-se. Tanmateix, fa 12 o 13 anys, la mida de les pedres que hi havia en algun tram era tan gran que era impossible córrer amb normalitat. Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, km 0, per recollir signatures per tal de demanar a la regidoria de Sarrià que hi fes alguna cosa. En vam recollir més de 300. Com que estava jubilat i tenia temps, vaig engegar una campanya amb cartes de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però la campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui etern. L’altre dia vaig pujar a la carretera de les Aigües i vaig veure que déu n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que potser seria convenient tornar a fer una altra campanyeta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt


Gossos i corredors: enemics?
17-06-2018
Amics i amigues, el doctor George Sheehan, guru del córrer dels anys 80, deia, amb humor, però amb molta raó, que els gossos són els enemics del corredor. També deia que ho són els cotxes i els metges, però d’això ja en parlarem un altre dia. Avui, la Contra va de gossets: dels que ens trobem quan correm. Tots els que suem la cansalada per aquests mons de Déu hem tingut, segur, alguna experiència amb algun gos, a qui diuen el millor amic de l’home... però deu ser de l’home sedentari, no del que corre. Voldria, a propòsit, fer-vos unes recomanacions. Compte amb els més petits perquè són els més rabiüts. Eviteu els llocs on els gossos campen al seu aire: els parcs, encara que en diuen públics, són el seu territori, i quan et veuen córrer s’emprenyen i et borden com posseïts. Si un et persegueix, i et sents valent, atura’t en sec, no el miris als ulls, fes-li un crit ben fort, i aprofitant la seva confusió fot al camp sigil·losament. I, el més important, no discuteixis mai amb el seu amo. Et dirà que “no fa res”, que “tranquil, que només vol jugar” i que “no mossega”. No critiquis el seu gos, que és el que més s’estima al món, ni li diguis que l’ha de dur lligat (un cop vaig fer-ho i em van etzibar que qui havia d’anar lligat era jo). No l’increpis perquè llavors seran dos els enemics que tindràs: el gos i el seu propietari. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Peter Norman, l’heroi sense puny negre 
11-06-2018 11:07
Amics i amigues, d’aquí a uns dies es compliran 50 anys dels Jocs Olímpics de Mèxic 68. De ben segur que es rememorarà un gest que va tenir un gran ressò: el de dos atletes negres protestant per les diferències racials durant el lliurament de medalles dels 200 m. Els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el cap cot, van aixecar un braç amb el puny en un guant negre mentre sonava l’himne dels Estats Units. Ho feien per fer saber al món que els negres no gaudien de llibertat. Castigats, no van poder tornar a competir mai més. És una imatge que recordareu haver vist. El que no és gaire conegut, em sembla a mi, és que l’atleta que compartia podi amb ells, l’australià Peter Norman, un blanc que va quedar segon, es va implicar en la seva lluita. A Austràlia, els aborígens patien exclusió i va voler fer-los costat. Al xandall duia la insígnia d’una campanya que denunciava el racisme. El govern australià el va reprendre severament, i no li va perdonar mai aquesta acció reivindicativa. Va patir un rebuig enorme i va morir al cap d’uns anys, repudiat encara pels estaments oficials i mitja societat. Va rebre, però, un emotiu reconeixement: Smith i Carlos, els dos atletes negres, van viatjar a Austràlia per assistir al seu funeral, per, al final de la cerimònia, dur a les seves espatlles el fèretre de Peter Norman, l’atleta oblidat, medalla de plata dels Jocs del 68. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Els misteris dels 8.000
03-06-2018 
Amics i amigues, avui la contra del programa va d’alpinisme. Dimarts es van complir 65 anys de l’arribada del primer home a l’Everest, una fita que em va impactar molt quan era adolescent. Va ser el 29 de juny del 1953 i ho va fer un neozelandès, Edmund Hillary, acompanyat pel xerpa nepalès Tenzing Norgay. Es deia que no eren els primers d’arribar-hi, sinó els primers de tornar-ne i explicar-ho. És a dir, que altres ja ho havien intentat, i potser aconseguit, però s’havien quedat pel camí de tornada. I això em va impressionar, com em segueix impressionant, quan ho llegeixo, que hi ha més de dos-cents cossos congelats en aquesta muntanya mítica, la recuperació del quals és impossible. Abans que ells s’havien fet algunes ascensions sense èxit. I era un misteri (encara ho és) el saber si els que no en tornaven havien aconseguit arribar al cim. Es van fer expedicions a la recerca de proves sobre si els que van pujar abans que Hillary i Norgay i no havien tornat ho havien aconseguit o no. Una d’elles es va fer 75 anys després que George Mallory i Andrew Irvine, dos famosos alpinistes britànics, ho van intentar el 1924 i van desaparèixer. L’expedició va trobar el cos de Mallory congelat, però no la seva càmera ni una foto de la seva dona que duia damunt per deixar-la al cim de l’Everest. O sigui que el misteri va continuar, i continua. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Quan el franquisme prohibia l’atletisme femení
27-05-2018
Amics i amigues, no és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que en fan a l’estranger. Per posar un exemple, l’última marató de Barcelona la van córrer 900 catalanes i de la resta d’estat, i 1.800 estrangeres. La cosa ve de lluny. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de 60 anys, justament quan aquí l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. Ho he dit bé. No és gaire conegut, però la dictadura va prohibir, del 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim va concloure llavors que l’atletisme masculinitzava les dones, i el van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: “Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins al 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països excepte d’Espanya. Dos entrenadors van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, el ridícul que feien. Ella va convèncer Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’edat mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a fa una mica més de 50 anys. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Betty Robinson, del coma als Jocs Olímpics
20-05-2018 17:20
Amics i amigues, aquest dies es compleixen 90 anys del Jocs Olímpics d’Amsterdam del 1928, on una adolescent, la nord-americana Betty Robinson, va guanyar la medalla d’or dels 100 metres llisos. Una noia que anys després va ser protagonista d’una inspiradora història de coratge i força de voluntat. El 1931 va patir un terrible accident en estavellar-se una avioneta on viatjava, i va passar set mesos en coma profund. Va recuperar la consciència, però es veia clar que no podria córrer, i caminar amb prou feines. La millor velocista del món havia quedat coixa. L’atletisme s’havia acabat per a ella. Però no es va resignar. Durant dos anys es va sotmetre a una duríssima rehabilitació i va voler tornar a córrer. Era una bogeria. A més a més, no podia fer la seva prova: els velocistes s’han d’ajupir a la sortida i ella no podia flexionar un genoll a causa dels claus que duia en una cama per l’accident. Tampoc va claudicar. Va decidir que faria relleus, on les atletes que reben el testimoni ho fan dretes, i va entrenar intensament. I tant va ser així que la van seleccionar un altre cop per als Jocs del 36 a Berlín, per córrer el tercer relleu del 4x100. Els Estats Units va guanyar, i Betty Robinson, la noia que cinc anys abans semblava condemnada a no poder ni caminar, va aconseguir la seva segona medalla d’or olímpica. Un premi a un esforç personal titànic, que la va convertir en una de les esportistes més admirades de la història de l’atletisme. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les morts sobtades mentre es corre tenen solució
13-05-2018 20:00
Amics i amigues, el món del córrer està de dol: en 15 dies s’han produït quatre morts. A la marató de Belfast de dilluns va morir un corredor; un altre a la de Londres, poc després de la seva arribada; a Espanya, un maratonià extremeny durant un trail de 21 km a València, i una triatleta britànica en el mig ironman de Marbella fa dues setmanes. Quan això passa, les alarmes es disparen. Però hem de dir que les morts a les proves atlètiques de llarga distància són rares. Fa un temps, un grup mèdic nord-americà va estudiar onze milions de corredors que havien participat en maratons o mitges maratons durant 10 anys i van concloure que la probabilitat de mort sobtada és d’una per cada 259.000 corredors. Moltes publicacions mèdiques se’n van fer ressò, de l’estudi. També alguns mitjans, i això va suposar un alleujament per als que correm maratons perquè va apaivagar el tòpic de la seva perillositat. Tanmateix, tot i que no és qüestió d’alarmar-se, com deia, és indiscutible que els que participem en proves d’aquest tipus ens hem de fer revisions de tant en tant. Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada dos. Hauria de ser possible fer-ho a la Seguretat Social, i des d’aquí ho reivindico. En qualsevol cas, mentre no es pugui fer, s’ha de dir que una prova d’esforç és més econòmica que unes bones sabatilles. I hauríem de fer cas als doctors. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Encara corres?
06-05-2018
Amics i amigues, sovint em trobo gent que em diu allò tan clàssic de “encara corres?”. Se li diu a tothom. Però sé que a mi, el que en realitat voldrien dir-me és “encara corres a l’edat que tens?”. Si m’ho preguntessin així els respondria que corro per tractar de mantenir-me físicament i mentalment, i per allunyar tot el que puc els problemes de la vellesa. I els diria que ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Els diria que em trobo bé. Que mantinc les il•lusions i els ànims, i ho atribueixo, precisament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc molta sort. Em sento motivat en pensar que encara és lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que “tinc molta sort”, però és una frase feta. Crec que mantenir-se en forma no és únicament una qüestió de sort; un hi ha de posar de la seva part. Tractaria d’ajudar-los dient-los que val la pena moure’s amb certa intensitat per gran que se sigui. Els beneficis que reps, tant físics com anímics, són molts. No sé si m’entendrien. Però potser, algun dia, els pugui ajudar recordar les raons de per què corre algú que està a punt de complir els vuitanta. Un besavi que ho necessita, com necessita el respirar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Per què corren els presos?
29-04-2018
Amics i amigues, amb motiu d’aquest Sant Jordi s’ha publicat el llibre Per què corren els presos?, escrit per Jordi Panyella, un conegut periodista que va dur a terme una interessant experiència: la de seguir, dia a dia, la preparació de dotze reclusos de la presó de Quatre Camins per córrer la Marató de Barcelona de fa un any. És la història verídica de dotze homes que s’enfronten als límits físics i emocionals de córrer una marató amb un permís especial. Un repte que no s’havien imaginat poder conquerir, perquè la majoria no havien corregut mai. Us el recomano. Enganxa, perquè el tema ens és proper als que ens agrada córrer, però, en aquest cas, des d’una perspectiva diferent a l’usual. La primera frase del llibre ja és un impacte. Referint-se al primer pres que coneix, l’autor diu: “No passa cada dia que dones la mà a un assassí, a un home condemnat per haver causat la mort d’un altre intencionadament”. Un monitor del centre penitenciari va establir un pla de cinc mesos de preparació, que feien pels afores del poble de la Roca. Cap es va escapar, tot i que un va estar a punt. I set dels dotze van aconseguir acabar la marató. També la va acabar l’escriptor del llibre, qui, amb molta cura, ens fa conèixer les dramàtiques vivències d’uns homes que estan tancats entre reixes, i entrenar i córrer la marató els suposa un aler de llibertat. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nova gesta de Yuki Kawauchi
22-04-2018
Amics i amigues, l’any passat, al setembre, dèiem que a la Marató del Mundial de Londres, un corredor popular, el japonès Yuki Kawauchi, havia acabat novè. Doncs ara hem de tornar a destacar-lo, perquè ha guanyat, fa vuit dies, ni més ni menys que la Marató de Boston, la més antiga i la de més prestigi del món. Va fer 2h 15 min en unes condicions extremes: intensa pluja, 4 graus de temperatura i un fortíssim vent. I amb tot, va ser capaç d’avançar un munt de maratonians d’elit. I el més destacable, també l’actual campió del món, el kenyà Geoffrey Kirui, i li va treure dos minuts i mig. En Kawauchi, popular o amateur -com se li vulgui dir- i una celebritat per a milions de corredors anònims del món, treballa quaranta hores a la setmana, vuit hores cada dia, com a conserge d’un institut. En ser funcionari no pot cobrar contractes de patrocinadors, només els premis de les curses i maratons que fa. Tot i que, pel que sembla, els diners no són la seva prioritat. Sovint diu “Soc feliç perquè els populars em consideren un company, algú que, com ells, no corre pels quartos”. Curiosament, no té entrenador. Anàrquic, va al seu aire i té una filosofia que m’agrada. Afirma que corre per diversió, per la llibertat que li dona el córrer. I s’apunta a una i mil curses. Per exemple, avui, una setmana després de vèncer a la Marató de Boston, he llegit que té previst córrer una mitja. I no m’estranyaria que també la guanyés. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El metge que mai no donava la mà
16-04-2018
Amics i amigues, aquest passat dimarts, el 10 d’abril, va fer 122 anys que es va celebrar a Atenes la marató dels primers Jocs Olímpics moderns. No parlo avui de qui la va guanyar, el grec Spiridon, perquè és ben sabut, sinó del que va quedar últim dels nou corredors que la van acabar: el també grec, Sokratis Lagoudakis, que ha passat a la història per una acció que va dur a terme poc després de fer la marató. Va ser de gran importància per a la humanitat, tot i que crec que no és gaire coneguda. No té res a veure amb l’esport. A finals del segle XIX i primeries del XX, la lepra assolava al món. I Lagoudakis, que era metge de professió, va prendre una decisió esfereïdora: la d’inocular-se bactèries d’aquesta malaltia per tal d’investigar sobre el mal. Comprovava en el seu mateix cos la seva evolució, contribuint, així, a trobar el remei per aturar-la. Curós per no contagiar, se’l considerava esquerp i poc sociable perquè evitava qualsevol contacte amb els demès i se’l coneixia com “l’home que no dóna mai la mà”. Res més lluny de la realitat. Amb un altruisme extrem, Sokratis Lagoudakis, l’últim participant de la primera marató olímpica, va ajudar a que la Ciència utilitzes el seu sacrifici i les seves experiències per erradicar una malaltia aterridora com la lepra. Un sacrifici i una malaltia que, finalment, el van dur a la mort. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Per què els corredors es venen les medalles?
08-04-2018
Amics i amigues, em van dir que a internet es venien i compraven medalles de la Marató de Barcelona de l’altre dia; la de fa un mes, encara no. No m’ho podia creure, però és cert. Fa anys, els nets del grec Spiridon, el guanyador de la marató dels Jocs Olímpics del 1896, es van vendre per mig milió de lliures la copa de plata que li van donar a l’avi com a premi. Van dir que l’havien guardat durant generacions, però la crisi econòmica els obligava a desprendre’s del trofeu per poder subsistir. És comprensible. El que no s’entén és que un participant d’una marató, amb el que li haurà costat acabar-la, es vengui mai la seva medalla de metall. El que li donaran no el traurà de cap dificultat econòmica. Però, per molt que costi de creure, dos dies després de la marató nostra de l’11 de març, ja n’hi havien en empreses que es dediquen a la compravenda per internet. Certament, vendre’s la medalla amb què s’haurà somiat durant mesos, i que hi hagi algú que vulgui comprar-la -ves a saber per què- em sembla matèria d’estudi del comportament humà. És clar que la necessitat obliga a vegades, com li va passar a la família d’Spiridon. Però no crec que sigui aquest el cas: en un dels portals, la medalla en qüestió es venia per 30 euros, i en un altre –m’agafa mal de panxa en dir-ho-, per 5 euros. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
  
             
La Marató de Barcelona obvia punts emblemàtics
25-03-2018
Amics i amigues, el circuit actual de la Marató de Barcelona no té res a veure amb el que es feia fa anys, quan anàvem al Baix Llobregat o veníem de Mataró. Des del 2006 correm tota l’estona a la ciutat. Sortosament, amb el retorn de la prova, l’Ajuntament es va convèncer que, malgrat que no fes gràcia als automobilistes -que llavors eren els amos dels carrers-, una marató de prestigi s’havia de fer totalment dintre de la ciutat. I es va adoptar un recorregut molt atractiu per als que correm, en què passàvem pels llocs més emblemàtics de Barcelona. Però vet aquí que, sense que se sàpiga ben bé per què, cada cop es va eliminant el pas per algun d’aquests punts. Ja no s’entra a les instal•lacions del Camp Nou, com es feia en els primers anys, ni s’arriba a l’Hospital de Sant Pau, ni s’entra al Fòrum. Tampoc es passa ja per la plaça de Sant Jaume, ni es baixa per la Rambla. I aquest any s’ha suprimit el pas per davant de la Catedral. Enguany hi han corregut 2.600 participants menys que l’any passat, la majoria estrangers. No és per culpa d’aquestes eliminacions, és clar; la davallada s’ha d’atribuir, bàsicament, a l’atemptat de l’agost i als cops de porra de l’1 d’Octubre, però no és bo anar perdent un llençol en cada bugada. És a dir, anar restant l’atractiu de passar pels llocs icònics de Barcelona mentre correm la marató. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La crònica d’una marató somiada
17-03-2018
Amics i amigues, el diumenge vaig acabar la marató que tan desitjava córrer. L’any passat, lesionat, no la vaig poder fer, i fa dos anys, vaig haver de plegar al km 23. L’altre dia vaig gaudir molt, i també, com és de rigor quan corres una marató, vaig patir molt. Més enllà de la mitja, quan vaig començar a sofrir, vaig veure a en Dani Nafría, un noi que corre amb una cama ortopèdica i vaig pensar que jo no tenia dret a queixar-me. Però se’m va fer molt llarga la segona part de la prova, i els dos kms del Paral·lel eterns. De fet, des del km 30 al final, millor no explicar-ho. Però la gent m’animava sense parar en veure un octogenari corrent, i això em donava forces. I fins i tot, en arribar a la Plaça Espanya, i encara que és horrible, la vaig trobar bonica. I no diguem de la felicitat dels últims 195 metres, que els vaig córrer amb els ulls humits. Em vaig emocionar una mica a la sortida, molt al passar el Km 23, i moltíssim a l’arribada. Us recomano no deixar de córrer mai, i quan arribeu a la tercera edat correu la marató. L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us suposarà que la gent us victoregi com si fóssiu el guanyador, serà una de les més grans satisfaccions que tindreu a la vida. Vaig fer 6h i 16 minuts. Vaig patir molt. Vaig gaudir moltíssim. Començo a pensar que l’any que ve hi tornaré. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La glossa de la marató
11-03-2018
Amics i amigues, avui, precisament avui, vull fer esment d’una columna que va publicar l’Ara el dia abans de la marató de Barcelona de fa set anys. Per a mi, la més bella glossa sobre la marató que mai s’hagi escrit. Després d’un preàmbul, l’autora deia això: 
“Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n’he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m’han fet plorar i m’han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l’Olimp. He vist homes plorar com nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n’han necessitat quatre per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: “Ho he aconseguit”. He vist cames que es rendien a pocs metres de l’arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l’orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d’aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s’han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut”. L’autora d’aquest escrit, per si no ho heu descobert, era Tatiana Sisquella, la periodista morta fa quatre anys, a qui, avui, precisament avui, he volgut fer un homenatge. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La història del xip
25-02-2018
Amics i amigues, a quinze dies de la Marató de Barcelona parlem de coses sobre la seva història. La de l’any 1995 és recordada com la Marató del Xip. Per què? Doncs perquè per primera vegada a Barcelona, i per primera vegada a l’estat espanyol, es va utilitzar un curiós enginy lligat a la sabatilla per cronometrar el temps dels participants. Ara sembla el més normal del món, però 23 anys enrere, saber exactament la marca que havies fet prescindint del que triguessis a creuar la línia de sortida mitjançant un petit artefacte era absolutament revolucionari. I a més a més, que servis per saber el temps de cada cinc quilòmetres, indicar el del pas per la mitjana, etc., era una cosa de ciència ficció. L’únic inconvenient va ser que com que llavors el xip te’l deixaven en préstec, era molt emprenyador haver d’ajupir-se per treure-se’l en acabar els 42 quilòmetres. Però els avantatges que suposava ho justificaven, i es va acceptar de bon grat aquell plàstic, que feia que quan passaves per damunt d’unes catifes de control emetés un pip força agradable, especialment el de l’última, que trepitjaves a l’arribada. Gràcies al xip, aquell any és van desqualificar nou atletes que no van passar per totes les catifes de control. Per poder presumir (ves a saber de què), tan sols ho havien fet en dues: en la de la sortida i en la de l’arribada. He dit nou atletes, però és clar que els tramposos no se’ls pot considerar així. Ni llavors, ni mai. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’atractiu recorregut de la marató de Barcelona
18-02-2018
Amics i amigues, al meu parer, un dels atractius de la marató de Barcelona és el seu recorregut actual. Anys enrere ens enviaven a la quinta forca: al baix Llobregat o sortíem de Mataró. La qüestió, llavors, era que la ciutat estigués lliure de corredors els diumenges per a no fer emprenyar als automobilistes. Ara, i des del 2006, el circuït és feliçment una meravella. Totalment urbana, no cal dir el goig que ens suposa passar per davant del Camp Nou, la Pedrera, la Sagrada Família, per sota de l’Arc de Triomf, i per tants i tants llocs emblemàtics... Tots tenen una història. I en passar-hi me’n fa recordar alguna, Com, per exemple, el que s’explica dels maldecaps d’una inquilina de la Pedrera fa cent anys. Se li queixava a l’arquitecte Antoni Gaudí que volia posar un piano al pis i no podia fer-ho perquè no hi tenia parets rectes. El poeta Josep Carner va escriure un petit vers ironitzant-ho, que diu així: “La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada. -Tanmateix, senyor Gaudí!!! -Digui, digui, ja pot dir. Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta. -És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument? La senyora que li explica -Oh, veurà, toco el piano una mica. I va dir el senyor Gaudí: -Doncs miri, toqui el violí”.
Barcelona està farcida de monuments, i a mi m’agrada veure’ls i recordar coses com aquestes mentre corro la marató. Perquè, per ser franc, em distrauen del martiri dels 42 kms i 195 metres. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
               

Els beneficis del ‘tapering’
10-02-2018
Amics i amigues, ara que falta exactament un mes per a la marató de Barcelona, us voldria parlar del tapering, un terme anglosaxó que significa rebaixar progressivament la càrrega d’entrenament abans d’una prova atlètica de llarga distància. Els partidaris del tapering redueixen la intensitat i el volum de quilòmetres dues o tres setmanes abans de la prova, de manera dràstica. El que acostumem a fer els corredors populars, contràriament, és destrossar-nos durament fins al final d’un pla per la marató i, com a molt, descansar un o dos dies abans i prou. La majoria defugim del període de descans llarg abans de la prova, perquè tenim por de perdre la forma. S’hauria de dir, tanmateix, que és una por sense motiu, perquè hi ha molts exemples que demostren que és a l’inrevés. Molts atletes d’elit s’han vist obligats, per circumstàncies, a no poder entrenar-se una bona quantitat de dies abans de proves molt importants, i els seus resultats han estat excel·lents. El mític Emil Zatopek es va proclamar campió europeu de 5.000 i 10.000 metres l’any 1950, dos dies després de sortir d’un hospital on una malaltia el va forçar a estar-se dues setmanes senceres. Doncs aquest any jo també practicaré el tapering. És a dir, durant els 15 dies abans de la marató faré el gandul i no faré gairebé ni una passa. A veure què tal. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Córrer sense programa: córrer per plaer
03-02-2018
Amics i amigues, fa anys, obcecat per fer les maratons seguint plans d’entrenament estrictes i exigents, vaig quedar estorat pel que deia en una entrevista Jack Foster, un maratonià d’elit de Nova Zelanda. Em va captivar la seva filosofia: “Jo no m’entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir cada dia i prou”.
Curiosament, no va fer atletisme fins als 32 anys. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bicicleta. Quan va començar a córrer a peu va destacar ràpidament. Als 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància del seu país. Als 40 va córrer la marató dels Jocs Olímpics de Munic, on va quedar vuitè. I als 41 anys va fer segon a la dels Jocs de la Commonwealth, amb la seva millor marca: 2h11. Als 44 va tornar a ser olímpic a Montreal, i als 50, amb 2 h 20 min, va batre el rècord mundial de la seva edat. També deia, “Per recuperar-me després d’una prova segueixo una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut”. Jack Foster no va deixar de córrer mai, fins que, malauradament, va morir atropellat per un cotxe mentre anava en bici a prop del seu domicili. Una casa a la façana de la qual aquest atleta mític que corria pel plaer de córrer tenia una rajola amb aquest pensament seu: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La primera marató a Espanya, en un velòdrom de Barcelona
28-01-2018
Amics i amigues, córrer a Catalunya ve de lluny. El proper dimarts es compliran 108 anys de la primera marató que es va fer a l’estat espanyol. A Barcelona, concretament. Se’n havien començat a fer als Estats Units i a Europa. Se’n parlava a tot el món i, envoltada de misticisme, va arribar a casa nostra el 30 de gener del 1910. Com que era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang, es va fer en un velòdrom on ara hi ha l’illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París. S’hi van apuntar quatre homes, més aficionats al ciclisme que a córrer. Per completar els 42 quilòmetres, havien de fer 163 voltes a la pista. Com que sospitaven que no l’acabarien, els organitzadors van establir com a premi una medalla de plata per a tots, encara que haguessin corregut només 25 quilòmetres. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador, va fer-ho en 3 hores i 52 minuts i li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica. L’endemà, els diaris deien que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans. Es va estendre el pànic i no es va tornar a fer cap marató més a tot l’estat fins molts anys més tard. Un apunt: el bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un vestigi actual d’aquella instal•lació esportiva on es va celebrar, com dèiem, la primera marató a Espanya fa més de cent anys. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Poema anònim dels anys 80 dedicat al córrer
22-01-2018
Amics i amigues, avui la contra de l’Ultraesports va de córrer i poesia. És així perquè he trobat, en aquell bagul de records que tots tenim, la pàgina d’una revista antiga sobre córrer que us vull llegir. És d’una publicació belga de fa gairebé 40 anys, en què un poeta anònim, corredor, es preguntava, precisament, què és córrer. Diu així: “Córrer és anar al fons d’un mateix tot i anant al final del món. És descobrir l’ésser que érem antigament. Córrer és retrobar gestos simples, experimentar necessitats primàries. Córrer és torrar-se al foc del sol, o gelar-se al mateix temps que les pedres del camí. És escoltar el silenci del bosc. Córrer és anar enlloc sense trobar ningú. És posar-se en vacances de l’existència. Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames. És afalagar el terreny i acariciar-lo amb els peus. Córrer és estar dins dels secrets dels déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i murmuris que crèiem desapareguts. Córrer és barrejar-se amb les conversacions dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les burles dels rèptils. És, també, parar-se a veure el rierol. Córrer és desafiar el llamp i eixugar la tempesta. És forçar-se, trencar-se. És deixar-s’hi les ungles, la suor, i potser també l’anima. Córrer és sofrir, però també és, igualment, gaudir de petites felicitats, de joies sense igual. Córrer no serà, en definitiva, girar amb els propis peus, pas a pas, i pàgina rere pàgina, el gran llibre de la vida?”
Fins diumenge que ve, Correu molt, de pressa o a poc a poc, però molt.


Maratons compensades: entre la justícia i l’embolic
14-01-2018
Amics i amigues, us vull parlar d’una prova atlètica curiosa: la marató compensada. A València se’n van celebrar dues, els anys 1995 i 1996. Amb la intenció d’innovar, els organitzadors van establir un reglament per fer que tots els atletes, malgrat les diferències d’edat, competissin en igualtat en fer els 42 km i 195 m. Ho van fer utilitzant unes sortides que donaven avantatge als corredors veterans. Sortien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans, més temps d’avantatge. Per exemple, els de 65 o més anys sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts... i així successivament fins a arribar als de menys de 40, que ho feien a l’hora establerta. El primer any, un corredor nord-americà de 70 anys va córrer sol, davant de tothom, aprofitant el plus de sortir abans, però va ser absorbit a dos o tres quilòmetres de la meta pels sèniors i no va passar res. Però l’any següent, un veterà gallec molt bo, de 60 anys, en Manuel Rosales, va entrar primer sense que l’atrapessin i va guanyar. Quan tot seguit van arribar els sèniors –que havien sortit mitja hora més tard que ell- es va formar un bon sidral. Es queixaven iradament perquè els premis en metàl·lic se’ls enduien els veterans. Es va formar un cristo de ca l’ample i l’experiment de la marató compensada no es va tornar a fer mai més. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Es compleixen 40 anys de la marató de Barcelona
06-01-2018           
Amics i amigues, aquest any que acaba de començar tenim una singular efemèride per celebrar: d’aquí dos mesos es compliran 40 anys de la primera marató popular de la història a l’estat espanyol, origen de l’actual de Barcelona. Va ser al poble de Palafrugell. Llavors no se’n feien de maratons: únicament se’n corria una cada any - el campionat d’Espanya -, i s’havia de ser atleta federat per córrer-la. És a dir, de popular res de res. Ramon Oliu, un químic català que havia corregut la de Nova York i havia quedat encisat per la prova, va decidir organitzar-ne una. Va parlar amb el doctor Pere Pujol, qui, amb uns amics, feia cada any una tirada d’uns quaranta quilòmetres per uns pobles de la Costa Brava. No li va costar gaire seduir al metge perquè l’ajudés a organitzar una marató seriosa. I el 12 de març de 1978, a Palafrugell, perquè a Barcelona l’ajuntament no li va donar permís per fer-la fins dos anys després, es va córrer la primera de les maratons a Espanya com deia. La van començar 185 atletes i la van acabar 150. Ho rememorarem els 20.000 que sortirem a l’avinguda Maria Cristina l’onze de març, tot celebrant els 40 anys de la prova, just en el moment d’escoltar, exultants i emocionats, el tret de sortida i la ‘Barcelona’ de la Caballé i el Freddy Mercury. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Un europeu que corre com un africà
02-01-2018
Amics i amigues, fa pocs dies, un corredor blanc, el noruec Sondre Moen, va fer 2 h 05’ en una marató al Japó, una marca reservada fins ara només als atletes africans. La gesta té valor perquè aporta llum a la controvèrsia de si els negres estan millor dotats que els blancs per a la marató perquè la seva constitució física és diferent i els hi dona avantatge. No ho sé; el que segur que és diferent és el seu hàbit des de molt petits a recórrer llargues distàncies. Per necessitat; per anar a l’escola o per anar a buscar aigua, mentre que la majoria dels nens europeus o americans destinen bona part del seu temps d’oci a jugar a la play o veure la televisió. I, per descomptat, un cop han descobert que poden convertir-se en atletes, els negres es dediquen a duríssims entrenaments per aconseguir-ho, estimulats per poder fugir de la fam i accedir a una vida millor. No és el cas dels adolescents i dels joves blancs. Sense anar gaire lluny, els informes ens diuen que a casa nostra mateix, la meitat dels nois i noies de entre 15 a 20 a anys no fan cap mena d’exercici. Aquesta és potser la qüestió de la diferència. A banda, s’ha de dir que el noruec de les 2 h 05’ s’ha sotmès a un entrenament per la marató idèntic al dels africans. I a viure com ells. Ha estat a Kenya vuit mesos fent una vida austera, sense cap confort, corrent ni més ni menys que 220 kms setmanals i fent tirades de 40 o 45 kms. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La humilitat d’un campió
27-12-2017
Amics i amigues, el kenyà Jonah Kipkemoi Chesum, ha anunciat que correrà la marató de Barcelona de l’11 de març. Enguany també ho va fer protagonitzant una sorprenent gesta. És paralímpic; va començar la prova com a llebre i la va acabar com a guanyador. Ho explico. Aquest xicot de 25 anys, que viu en un poblet de Kenya i fa d’agricultor, va patir un accident quan era petit, i li va quedar una severa minusvalidesa en un braç que li impedeix bracejar bé. Per guanyar-se la vida, corre algunes curses de 10 km i mitges maratons a Gran Bretanya. Va ser la primera marató de la seva vida. A Barcelona el van contractar, junt amb dos kenyans més, perquè fessin de llebres dels que havien de fer un temps rècord. De sortida, els tres estableixen un ritme infernal, passant la mitja en 1 hora 2 minuts i portant pel carrer de l’amargura al gran favorit, Mekonnen, fins al punt que en el km 30 abandona. Pel que sé, el director tècnic de la marató que va en el cotxe que obre la cursa ho veu i es posa les mans al cap: només queden dues llebres, ell, que corre la primera marató de la seva vida i havia de plegar en aquest Km 30, i un altre, que ho havia de fer en el 35. Però, insòlitament, segueixen fins a acabar la prova, que guanya el paralímpic Kipkemoi en 2 hores 08 minuts 47 segons. Quan els periodistes li pregunten que farà amb els diners que rebrà pel seu triomf, contesta: “Em compraré una vaca. Una vaca holandesa a la qual li posaré per nom, Barcelona”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Per què no hi ha carrers amb noms d'esportistes?
17-12-2017
Amics i amigues, la ciutat de Barcelona està farcida de monuments, places i carrers amb noms de polítics, sants, militars...però dedicats a esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues. Va ser una singularitat que s’honorés fa quatre anys al desaparegut Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer i creador de la primera marató, amb un monòlit a pocs metres de la Font de Montjuïc. Llevat de pocs casos, son molts els esportistes catalans morts que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat, i no la tenen. Per dir-ne alguns d’il•lustres, relacionats amb les disciplines que ens ocupem a l’Ultraesports: Maria Antònia Simó, pionera de l'escalada; el corredor Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin de la història; Lluís Meléndez, el primer atleta català que va participar en uns Jocs Olímpics; Guerau Garcia, el precursor de la marxa atlètica; Rosa Castelltort, una de les primeres dones que van practicar atletisme a Espanya; Gregorio Rojo, el llorejat atleta i forjador d’atletes... La llista podria ser llarga. La realitat és que no honrem com cal als esportistes mítics. Només s’ha de veure que, fins i tot, a un llegendari jugador de futbol com en Kubala, fa temps que molta gent està demanant que hi hagi un carrer amb el seu nom, i res de res. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Toni Lastra, ànima de la marató de València
11-12-2017
Amics i amigues, la marató de València ha tingut un creixement espectacular en poc temps. Per concretar, ha passat de 8.000 participants fa cinc anys a 16.000 en la que es va celebrar fa tres diumenges. De la prova, molt apreciada pels maratonians anònims, se n’encarrega el club d’atletisme de fons Correcaminos. I és sabut que quan una cursa l’organitzen corredors, com és el cas, abunden els detalls pensats per als atletes populars, que la fan molt atractiva. Voldria recordar a un d’aquests corredors valencians, que va ser l’impulsor i l’ànima d’aquesta marató. Em refereixo al desaparegut Toni Lastra, a qui potser alguns recordareu si la vàreu córrer fa temps. Menut, superactiu, anant d’un lloc a un altre a la sortida i a l’arribada per a que tot sortís bé...Divertit, li agradava contar anècdotes sobre el córrer, com una que em va explicar el dia abans d’una de les maratons que vaig córrer a la ciutat del Túria. Més o menys, era així: “A la marató de l’any passat vaig trobar-me un amic. Un modern runner que duia de tot: unes ulleres tornassolades, un pulsòmetre al pit, una polsera magnètica, dos rellotges digitals...un d’ells, gran com un dònut, tenia alarmes, polsadors, senyals de ritme, i fins i tot un botó especial per escoltar un pasdoble per als moments que decaiguessin els ànims. Presumia de tots els artefactes que portava i li vaig dir, “-A casa tinc un rellotge, que tu no tens...Si vols, te’l deixo per la propera marató de València: és de paret !!!”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Hem deixat de córrer en asfalt per córrer a la muntanya
04-12-2017
Amics i amigues, de fa un temps, a la majoria de curses d’asfalt, hi ha cada cop menys corredors. Dic bé: menys corredors; no corredores, perquè de dones a les curses n’hi ha cada dia més. De fet, si no fos per l’augment de participació d’elles d’un any a l’altre, els resultats serien molt pitjor. He estat pensant en les possibles causes d’aquest fenomen, i després de comprovar dades, he arribat a una conclusió: no és que els homes ens haguem cansat de córrer; el que passa és que, per un costat, el nombre de carreres és cada vegada més gran (hi ha caps de setmana que se celebren a Catalunya seixanta proves). I per un altre costat, s’està produint un transvasament de participants de curses d’asfalt a curses de muntanya. Recordo que fa uns anys, els trials eren molt pocs el que hi havia. D’ultres encara menys. Tothom corria curses de ciutats o pobles; de muntanya, poques. I ara són molts i moltes els que opten per anar-hi. Parlo amb els que en fan i em diuen meravelles: pel que sembla, a banda de l’atractiu de córrer em plena natura, no s’és esclau del cronòmetre com se n’és en les d’asfalt. Certament, quan trobes algú després de córrer una cursa tipus Jean Bouin, Bombers, o una marató, el primer que et pregunta és “Quin temps has fet?”. I pel què em diuen, això no és important a les de muntanya. Serà veritat tanta felicitat? N’he corregut poques d’aquestes. I com que mai no és tard, m’estic pensant si també m’hi apuntaré. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Murakami i el perquè de córrer
27-11-2017 10:29
Amics i amigues, sóc un acèrrim seguidor d’en Murakami. Potser perquè, com ell, vaig començar a córrer de gran, potser perquè, com ell també, vaig fer-ho per aprimar-me. També, perquè li agrada la marató com a mi. No ho sé. El que és segur és que vaig gaudir molt amb el seu llibre ‘De que parlo quan parlo de córrer’ (que us recomano si no l’heu llegit) i recorro sovint a les seves vivències sobre una afició comuna. I en llegir-les m’adono que, tots dos, som uns autèntics malalts del córrer. Sobre la idea de que fent exercici es viu més, Murakami aporta una reflexió amb la que estic molt d’acord: “No importa si no visc molt, però, mentre visqui, vull almenys que aquesta vida sigui plena”. M’identifico amb ell quan m’assabento que corre pel plaer de córrer, quan, com qui us està parlant, ho fa per divertir-se. Sense cap pretensió, Per no haver de pensar amb res mentre ho fa. Fins el punt que, quan li pregunten, com ens pregunten sovint als que correm, “Què penses quan corres” (com si la gent s’imaginés que durant aquella estona hem d’estar reflexionant sobre els misteris de la vida), en Murakami contesta: “ No penso en res especial. Els dies que fa fred, penso amb el fred. Els dies que fa calor, penso amb la calor. Quan estic trist, penso amb la tristesa. Quan estic alegre, penso amb l’alegria. Això és tot, senzillament”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les sis dones que van canviar les maratons
20-11-2017
Amics i amigues, és un fet que les dones han tingut molts impediments per córrer maratons. El més significatiu, que ara ens sembla ridícul, és el de que, anys enrere, no les deixessin participar perquè els metges consideraven que una distància tan llarga afectava a la feminitat i no podien tenir fills. Això passava fins i tot a Estats Units. A la Marató de Nova York, els dos primers anys que es va celebrar, ho tenien prohibit. Ho van autoritzar el 1972 amb reserves. Eren 6 i podien fer-ho, però amb la condició de sortir soles, 10 minuts abans que els homes. Quan es van inscriure es van queixar de la segregació però ni cas. I el dia de la prova, quan els corredors es disposaven a sortir es van trobar que les sis noies, que no havien acatat la norma, estaven assegudes al terra, impedint-los la sortida. Es va muntar un rebombori fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats. Va ser un esdeveniment del que se’n va parlar molt i va contribuir decisivament a l’esclat del moviment popular del córrer. Un moviment que creix sense parar, en especial, degut a elles. Només cal dir que, fa dos diumenges, a la mateixa Marató de Nova York, les corredores eren un 42% del total dels participants. 21.000 dones que no van patir cap mena de discriminació gràcies a les 6 maratonianes rebels de 1972. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Pere Pujol, el gurú de les maratons
13-11-2017
Amics i amigues, fa uns dies s’han complert quatre anys de la mort d’una persona que va ser clau pel desenvolupament de l’atletisme a casa nostra. En conservo un gran record. Em refereixo al doctor Pere Pujol, un guru del món del córrer dels anys vuitanta, que va ser el primer que va ajudar a Ramon Oliu a organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va celebrar a Catalunya i a l’Estat l’any 1978. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió Marathon, al carrer de les Jonqueres de Barcelona, atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com ens havíem de cordar les sabatilles. Va escriure diversos llibres i centenars d’articles sobre el córrer. Va fer onze cops la marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres, fins un total de 65. El seu millor temps, 2h 38.10. El Dr. Pere Pujol, endocrí d’extraordinari prestigi, tenia una biografia excepcional: Director Metge de la marató, el pentatló i la marxa dels Jocs de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Nova York i Barcelona; director metge del CAR de Sant Cugat durant molts anys... I tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important del que he fet a la vida són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L'odissea d'una noia discapacitada
05-11-2017
Amics i amigues, “Amb treball i passió, tothom pot enfrontar-se a qualsevol repte”. Aquest és el lema de la nord-americana Sarah Reinertsen, la primera dona discapacitada al món que va acabar un Ironman, és a dir, 3.900 metres de natació, 180 km de ciclisme i una marató de 42 km. Va ser al de Hawai quan tenia 30 anys. Als set li van amputar la cama esquerra per damunt del genoll. Als onze va començar a córrer després de veure una noia que participava en una cursa de 10 quilòmetres de Nova York amb una cama ortopèdica. Quan en tenia disset va participar en el Jocs Paralímpics de Barcelona. No li va anar bé. Va caure i va deixar de córrer dos anys. En recuperar-se va voler dedicar-se a la marató. Va debutar a la de Nova York de 1997 i va acabar-la en 6h30. Un dia va conèixer un noi a qui també li faltava una cama que anava a fer un Ironman i es va interessar. No sabia nedar, però en va aprendre. Després d’entrenar-se durament, va anar a Hawaii per participar-hi. No el va poder finalitzar. Però no es va arrugar: de fet, en lloc de veure el seu problema com una excusa, li ha servit sempre com una motivació. Un any després ho va aconseguir. Es va convertir en la primera dona amb una cama artificial que feia un Ironman. Va trigar 15 hores i cinc minuts. En acabar-lo, i amb tot el dret de sentir-se orgullosa, va dir: "400 atletes que tenien les dues cames van arribar més tard que jo”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

  
La decisió d’un ex atleta olímpic
29-10-2017
Amics i amigues, sovint diem que són molt pocs els esportistes que es mullin en política. Hi ha qui ho justifica afirmant que “no s’ha de barrejar política i esport”. Això és absurd, un conte xinès. Els homes i les dones son éssers polítics per definició. Per això, i en les circumstàncies actuals, cal destacar les veus –poques, insisteixo– que es manifesten en favor del nostre país. Curiosament, la majoria dels que ho fan pertanyen al món del córrer. Com és el cas de l’Andreu Ballbé, ex olímpic i recordman d’Espanya de 800 metres durant molts anys. L’home va rebre fa uns dies una invitació del president del Comitè Olímpic Espanyol convidant-lo a un homenatge als esportistes que van participar als Jocs de Montreal de 1976. S’ha publicat en alguns mitjans que l’atleta li ha contestat amb una carta dient-li que no hi anirà. No vol participar en l’homenatge ni acceptar el diploma que hauria de rebre. La raó: condemnar la repressió que el govern espanyol –del qual n’és una peça cabdal el Comitè Olímpic– està exercint sobre Catalunya. L’atleta li diu que va participar en els Jocs representant Espanya, però amb els anys s’ha adonat del menyspreu i la humiliació permanent que ha patit la seva terra. I en Ballbé, a qui felicito per la defensa del nostre país, s’acomiada amb un contundent missatge: “Ja em podeu eliminar de la llista d’olímpics espanyols”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El curiós cas del maratonià desaparegut
23-10-2017
Amics i amigues, les maratons són una font inesgotable de curiositats. Si no, fixem-nos en el que va passar a la dels Jocs Olímpics d’Estocolm de 1912. El japonès Shizo Kanakury va començar la prova, però al Km 30 va desaparèixer. Tothom va pensar que havia abandonat. Però quan van comptar els abandonaments, els hi faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit, la gran esperança del Japó. Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc. Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la policia d’Estocolm el va donar per desaparegut. No va ser fins cinquanta-quatre anys després, que en un programa de televisió va explicar ell mateix el que li va passar. Quan li faltaven 12 km per arribar a meta va veure que una jove sueca li oferia una llimonada des de la finestra d’una casa de planta baixa. Tenia molta set. S’hi va acostar i, exhaust, es va parar una estona per beure-se-la i descansar. La noia l’hi va oferir una cadira, va entrar a la casa per seure una mica...i es va quedar adormit dues hores. Quan va despertar, intimidat , no va anar ni a la sortida ni a l’hotel de la delegació japonesa. Sentint-se avergonyit, va tornar d’incògnit al Japó com va poder. I d’incògnit va viure mig segle, fins que es va decidir a confessar la seva actitud, que creia havia estat un deshonor pel seu país. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
               
La cursa de l’amistat
15-10-2017
Amics i amigues, d’aquí poc, el dia de Tots Sants, se celebra una de les curses més emblemàtiques de Barcelona. Em refereixo a la de l’Amistat , de 16 kms i escaig. Si no l’has corregut mai, i ets un corredor o corredora que t’entrenes, et recomano fer-la. Comença a les portes del castell de Montjuïc, i, desprès de travessar la ciutat acaba a dalt de tot del Tibidabo. És una prova entranyable, gratuïta -de les poques que en queden- on impera el bon rotllo. No és competitiva i no hi ha premis per als guanyadors. És també una de les més antigues de Barcelona. La primera edició es va celebrar l’any 1981. La va crear el desaparegut Francesc Mates, un sabater artesà, ex atleta del Barça, que en un taller de Sants va fabricar, per cert, les primeres sabatilles per córrer que hi va haver a Catalunya. Els primers anys, cada participant rebia una flor. També, com una mena de Joc de l’Amic Invisible, tots els que la fèiem aportàvem alguna cosa: unes galetes, una ampolla de vi..., i en acabar, ningú se n’anava sense un regal. Entranyable era i entranyable és. La Cursa de l’Amistat és d’aquelles de córrer pel plaer de córrer. No us la perdeu. Entrareu a la meta, sota mateix de l’Avió de les atraccions del Tibidabo, i sereu rebuts com autèntics guanyadors, sigui quin sigui el lloc i el temps que hagueu fet. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La desobediència de Kathy Switzer
08-10-2017
Amics i amigues, les societats han anat avançant perquè, en algun moment, uns valents i valentes van desobeir lleis injustes. També en el món de l’esport. Per referir-me al del córrer, fa cinquanta anys, la nord-americana Kathy Switzer es va oposar a una norma que prohibia a les dones córrer la marató de Boston. Es va inscriure amb un nom d’home, i vestida amb un xandall ample la va acabar. El seu gest va servir per fer canviar el reglament de la prova i va suposar un pas de gegant per a que les dones poguessin participar, no únicament a la de Boston sinó també a les poques maratons de llavors. Malauradament, però, i centrant-nos amb els esportistes d’aquí, són pocs els que, essent d’elit, es comprometin com a ciutadans per qüestions socials i polítiques del país. Hi ha excepcions no obstant. I en aquest sentit, és curiós que les poques veus que es manifestin contra lleis arbitraries pertanyin al món del córrer. És el cas de d’en Kilian Jornet i la Núria Picas, que fa temps que proclamen que volen la independència per Catalunya, i, contravenint la norma, són capaços d’acabar curses internacionals aixecant una estelada amb les mans, o plantant-la al bell mig de l’arribada. El valor d’aquests gestos, jugant-se-la, és enorme. Qui sap si, en no haver-se rebel·lat la Switzer un dia, a hores d’ara les dones encara no podrien córrer maratons enlloc. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Recuperar-se d'una lesió
25-09-2017
Amics i amigues, als ultra-veterans ens agrada donar consells encara que no ens el demanin. Avui voldria donar-ne un als que esteu a la Infermeria atlètica per culpa d’una lesió. Us recomano que, en aquests casos, tingueu fe absoluta de que us en sortireu. Al febrer de fa set anys vaig caure i em vaig fer una seriosa lesió en un genoll. El metge que em va donar l’alta al cap d’uns mesos em va dir que no correria mai més. No en vaig fer cas. El genoll va quedar malmès per sempre, però he pogut seguir corrent.   Fa quatre anys vaig patir una tendinitis a la mateixa cama. No em vaig recuperar bé i vaig sortir a la marató de Barcelona del 2016 . Error. Al km 23 vaig haver de plegar. Aturada total. Però, desprès de quatre mesos de fisioteràpia i piscina, vaig tornar a córrer. On vull anar a parar és a dir-vos que quan es pateix una lesió heu d'estar convençuts que us en sortireu. Hi ha dies que et venen ganes de llençar la tovallola, d’enviar-ho tot en orris. Però no ho feu. Si un octogenari com jo se’n pot sortir, ¿què no podran uns corredors o corredores joves o veterans? Si la lesió és poca cosa, deixeu de córrer un dies. Si és seriosa, poseu-vos en mans d’un professional. Però no us arrugueu per res del món. Penseu, només, que us recuperareu. Creieu-me. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Yuki Kawauchi, un maratonià peculiar
25-09-2017
Amics i amigues, a la marató del Mundial de Londres del mes passat es va produir un fet insòlit: hi va participar un corredor popular, el japonès Yuki Kawauchi, que va acabar en novè lloc, davant de molts maratonians professionals. Kawauchi, que va fer 2 h 12 min, és popular, o amateur, com se li vulgui dir, en el sentit que treballa quaranta hores a la setmana i no cobra de cap patrocinador; només els premis de les curses que fa, que són moltes: gairebé una cada setmana, i al voltant de dotze maratons a l’any. Sense entrenar-se gaire, les fa amb molt bons resultats: de les setanta que ha fet n’ha guanyat vint-i-sis, i ha baixat de 2 h 10 min onze vegades. Curiosament, no té entrenador. Quan n’hi pregunten la raó, afirma: “Vull mantenir la meva independència, entrenar al meu aire i córrer on vulgui”. La manera com, esgotat, arriba sempre a la meta (algun cop l’han hagut de portar a l’hospital), fa que molts li qüestionin que no vulgui un preparador. Però, anàrquic, és l’heroi de milions de corredors populars del Japó que, fins i tot, li perdonen excentricitats com la de l’any passat, quan, amb vestit i corbata, va córrer —i guanyar— una mitja marató. Si ja era famós, ara, després que com a amateur ha arribat abans que molts atletes d’elit a Londres, pocs li discutiran el mètode. O, més ben dit, la seva falta de mètode. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


10 Ironmans en 10 dies
16-09-2017
Amics i amigues, des del dilluns estic en estat de xoc pel que vaig veure i viure. Us explico: els organitzadors dels ‘10 Ironmans en 10 dies’ que va fer Valentí Sanjuan em van convidar a que l’acompanyés els últims cinc quilòmetres de la seva última marató ‘per ajudar-lo a acabar’. Sabia de les proeses d’aquest xicot, però vaig quedar bocabadat quan vaig saber que volia fer deu Ironmans, des d’un poble d’Andalusia fins a Barcelona, un cada dia, en deu llocs diferents durant deu dies seguits. Per als oients que no ho sàpiguen, un Ironman és una prova de 3.800 metres de nedar, 180 kms de córrer en bicicleta i una marató de 42 kms. Vaig suposar que, l’últim dia, aquest simpaticot noi estaria fet puré, i el final de la seva marató el podria fer amb ell ‘per donar-li ànims’. Fins i tot, pensava que mentre correríem pel Litoral parlaríem tranquil•lament dels reptes que fa, la majoria per motius solidaris. L’animaria pel que estaria a punt d’acabar, perquè ‘segur que ho necessitaria’. Em van dir que arribaria a un ritme de 6 minuts i mig el km. El vaig començar a acompanyar, però res va ser igual al que havia imaginat i pactat amb els organitzadors. En Valentí, després de la pallissa que s’havia fotut en 10 dies, estava fresc com una rosa. S’havia posat a 4 minuts i mig i només vaig poder seguir-lo vint metres. Com deia, encara em dura la depressió. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Jane Tomlinson, Ironwomen amb càncer terminal
10-09-2017
Amics i amigues, a finals del 2004 em va impressionar una notícia que va donar la volta al món. Era aquesta: “L’anglesa Jane Tomlinson, de 40 anys, amb càncer terminal, ha acabat l’Ironman de Florida”. La sorprenent història d’aquesta dona arrencava catorze anys abans, quan li van diagnosticar un càncer de mama. El va superar, però deu anys després se li va reproduir. El diagnòstic llavors va ser letal: els metges li donaven tot just dotze mesos de vida. No obstant això, Jane, casada i amb tres fills, va assimilar el trasbals i va prendre una decisió: començar a córrer per tractar de pal•liar els efectes del tractament que li feien. I no només passaven els mesos i no moria, sinó que enlluernava als metges i a tothom. Primer, corrent curses de pocs quilòmetres i desprès participant en proves de molt alta dificultat. Ningú, ni la medicina, trobava explicació al seu cas, però ella demostrava que les ganes de viure i la força de voluntat podien deixar en evidència els pronòstics mèdics. Constituïa un exemple de fortalesa per a tothom i una esperança per a aquells malalts que es trobaven en una situació semblant. Els metges, atònits pel que feia, seguien afirmant que tenia un càncer terminal. Però, en aquestes condicions, va acabar un munt de curses, quatre maratons, dues triatlons i un Ironman. Malauradament, el 3 de setembre de 2007 va morir. Però va ser set anys més tard del dia que li van pronosticar que en viuria un com a màxim. L’heroïna Jane Tomlinson es va demostrar a si mateixa, i al món, que tot és possible amb determinació i coratge. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
               
La marató de Barcelona’80 va inspirar els Jocs Olímpics’92
25-07-2017
Amics i amigues, no sé si sabeu que els Jocs Olímpics de Barcelona, l’esdeveniment que aquests dies commemora el 25è aniversari, van ser inspirats per la primera marató popular a la ciutat l’any 1980. Ho explico com m’ho van explicar a mi els familiars d’en Ramon Oliu, l’artífex d’aquella marató. En aquella època, l’alcalde de Barcelona era Narcís Serra i el primer tinent d’alcalde, Pasqual Maragall. En veure l’espectacularitat de la sortida de la prova, donada, simultàniament, amb el tret de rigor i una canonada des del castell de Montjuïc (com havia vist l’Oliu que feien a la marató de Nova York, amb una canonada des d’unes antigues instal·lacions militars que hi ha a l’illa d’Staten Island, des d’on se surt ), a l’un i l’altre, Serra i Maragall, se’ls va ocórrer la singular idea de demanar uns Jocs Olímpics per a Barcelona. I va ser a partir de llavors que van començar a treballar molt seriosament en el projecte d’organitzar-los. Finalment, i com és sabut, quatre anys més tard van ser concedits en un acte celebrat a Lausana, amb la famosa frase d’en Samaranch ‘À la ville de… Barcelona’. O sigui que l’esclat de la sortida d’una marató popular, la del 80, un moment en què es van desfermar els entusiasmes d’uns quants tocats de l’ala, que era com se’ns conceptuava als que vam fer una cosa tan desconeguda llavors, va ser, molt significativament, el motiu inspirador dels Jocs Olímpics del 92. Que consti en acta! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.”


Córrer i altruisme
23-07-2017
Amics i amigues, sovint penso que córrer és una activitat esportiva que va més enllà de fer gambades més o menys llargues. Crec que és un esport que ajuda molts a ser millors persones. Segurament no se sap, però hi ha un munt de corredors i corredores populars que posen en marxa reptes solidaris per diferents causes, pensant en els altres. N’hi ha que ho fan individualment, per recaptar fons per ajudar a la recerca de malalties minoritàries, per exemple, i d’altres, que s’han constituït en grups amb el mateix objectiu, per aconseguir diners per a la lluita contra afeccions on la Sanitat no hi arriba prou. També, cada cop més, veiem gent que participa en curses tot ajudant els que no tenen la sort de poder fer-ho per si sols. Des dels que fan de guies d’atletes cecs, fins als que corren espitjant carrets de persones amb discapacitat. N’hi ha, d’aquests últims, que són fins i tot associacions que es troben cada diumenge per fer-ho. Veure’ls, els uns i els altres, emociona. Alegres i exultants de felicitat els discapacitats, i plens de satisfacció els altruistes que tracten de contribuir a integrar-los. Resulta emotiu comprovar, a les curses, que hi ha qui, aparcant per un dia el propòsit secular de voler fer la millor marca de la temporada, es dediquen a córrer-les per ajudar els que tenen la desgràcia d’estar lligats a una cadira. És per felicitar-los, perquè, si més no durant una estona, col·laboren perquè hi hagi qui pugui oblidar la seva discapacitat. Fins sempre, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les curses extremes faran ombra a les populars?
10-07-2017
Amics i amigues, els que correm pel plaer de córrer cada cop som menys. Els esports d’extrema dificultat s’estan posant de moda. Avui, per exemple, se està celebrant una prova que va començar la setmana passada, la X-Alps, on els participants corren i escalen muntanyes per llançar-se en parapent. I així, volant i corrent, travessar els Alps per fer els 1.100 km que separen Salzburg de Mònaco. En total, milers de metres de desnivell acumulat i centenars de quilòmetres de córrer i grimpar, amb 10 quilos de material al damunt, parapent inclòs. La fan en dotze dies, i per si no fos prou exigent tot plegat, el que arriba últim desprès de cada etapa, queda eliminat. Una altra prova extrema és l’anomenada Spartan, que a casa nostra ja s’ha començat a celebrar. Una noia que ha fet una d’aquestes curses m’ha explicat, encisada, que els spartans es troben pel camí amb xarxes per on han de pujar i baixar, bassals de fang que han de travessar, sacs de sorra que han de carregar a l’esquena... Em costa acceptar que aquest tipus de proves se les pugui assimilar a una cursa atlètica, perquè, pel que em sembla, córrer és el de menys. El que importen són els obstacles màxims i els perills. De totes maneres, he d’admetre que, desprès que a Estats Units i al nord d’Europa causen furor, arribarà un dia que també ho faran a casa nostra. Serà el dia, deixeu-me lamentar-ho, que córrer la marató de Barcelona, per exemple, serà considerada una cosa de nens. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Quan l’acusació de dopatge és injusta
25-06-2017
Amics i amigues, quan s’acusa a un atleta d’haver-se dopat s’ha d’anar amb compte. Perquè, a vegades, alguns han estat condemnats, sense haver estat culpables. Aquest és el cas del corredor de fons alemany Dieter Baumann. Es deia d’ell que era el kenyà blanc per haver adoptat els mètodes d’entrenament dels kenyans, i va ser el primer atleta blanc que va baixar dels 13 minuts en aquesta distància. Considerat com una mena de símbol, se’l coneixia com a Mister Proper (Don Limpio) en els àmbits atlètics, per la seva lluita aferrissada contra el dopatge. Vet aquí, però, que en plena carrera d’èxits, Baumann va donar positiu per nandrolona i va ser sancionat a dos anys de suspensió. Jurava i perjurava que no s’havia dopat mai i va demanar que s’obrís una investigació. Els analistes d’un laboratori oficial van anar a casa seva. Van recollir els seus aliments i begudes per comprovar-los i van trobar nandrolona en el dentífric que utilitzava. L’atleta va fer una declaració jurada de la seva innocència davant de notari. De res li va servir. Anys més tard, però, es va saber que fer prendre estimulants d’amagat als atletes per part d’alguns entrenadors, sense ells saber-ho, havia estat una pràctica habitual a la República Democràtica Alemanya, i es va senyalar al metge de la federació com a impulsor del dopatge dels esportistes reticents mitjançant el sistema d’injectar anabolitzants als seus tubs de pasta de dents. Tanmateix, Baumann ja havia complert la sanció malgrat ser innocent, i el seu bon nom va quedar tacat per sempre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Paguem massa per córrer?
19-06-2017
Amics i amigues, l’esclat de l’atletisme popular ha convertit el córrer en un sucós negoci per a uns quants. Em refereixo a empreses que estan fent l’agost amb els que s’apunten a les curses. Cada cop s’ha de pagar més per un dorsal. I en aquest sentit, Catalunya és la comunitat d’Espanya on són més cares les inscripcions. És un escàndol. Córrer una cursa a Barcelona és gairebé un 30% més car que fer-ho a Madrid en una prova de la mateixa distància. Per no dir que és el doble que a València o Sevilla. Voldria alertar als organitzadors sobre la possibilitat que la gallineta hagi començat a no pondre ous d’or. Perquè, malgrat cada cop hi ha més corredors i corredores, és simptomàtic que la participació en la majoria de curses està experimentant un retrocés respecte a anys anteriors. És podria dir que és degut a que cada cop n’hi ha més on poder participar, i aquesta seria una primera explicació d’aquest descens. Però intueixo que una altra de les raons és el cost excessiu que cal pagar sovint per un dorsal. Ho hem de dir clar i català: s’ha d’aturar l’escalada de preus de les inscripcions de les curses, sense parangó en cap altre producte de consum (que és en el que s’ha convertit). Que no sigui que el que va néixer fa més de trenta anys com un esbarjo popular, arribi a ser una pràctica només apta per a les classes benestants. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’esport contra l’exclusió social
12-06-2017
Amics i amigues, és sabut que l’esport és un mitjà que millora a les persones. Ho van entendre així uns educadors que van engegar fa cinc anys el projecte ‘Superacció’ al barri del Poblenou de Barcelona, en pensar que una sortida de la marginació d’adolescents amb risc d’exclusió podia ser la triatló. En vam parlar a l’Ultraesports fa un mes i mig. Els preparen per fer-la, tot i que l’entrenament és una excusa: el que fan, en realitat, és ensenyar-los-hi els valors de l’esport. La majoria dels nois i noies són immigrants, altres són catalans; provenen dels serveis socials, tots amb serioses dificultats per integrar-se. A través de l’esport, l’entitat sense ànim de lucre Superacció, tracta de potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i millorar la relació i la comunicació. Volien crear una acció pedagògica singular, que no es feia enlloc, i ho estan aconseguint. Des que es va fundar han ajudat a 800 joves, preparant-los durant un mínim de 2 anys per a la inclusió a la societat mitjançant l’esport, sense que la finalitat del pla sigui necessàriament competir. Tanmateix, hi ha alguns, que han arribat a participar en proves com la Titan Desert. S’entrenen en grups, on poden alliberar energia, escoltar, expressar-se i sentir-se integrats. En aquest sentit, Superacció és una iniciativa innovadora, per ajudar a eliminar etiquetes. Un projecte solidari relacionat amb la triatló, que em sembla magnífic i cal difondre’l per a que es conegui. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Qui participa en la Marató de Barcelona?
05-06-2017
Amics i amigues, és una realitat que el moviment popular del córrer, a diferència del que passava quan va esclatar en els anys vuitanta, no entusiasma a la joventut d’ara i està format, bàsicament, per corredors i corredores d’edat madura. Això es fa patent en qualsevol cursa, i molt especialment a la marató. Com que, comparant-ho amb anys enrere, cada cop és més alt el temps per acabar-la, es diu que una de les raons és perquè els entrenaments i els objectius dels populars actuals són menys exigents. Segurament que sí. Però, també, una altra raó, poderosa, ha de ser la notable diferència d’edat dels que la corren ara i la dels que ho feien fa anys. Així de senzill. S’ha produït un important canvi en l’edat dels participants. No sé si se sap que, darrerament, a la Marató de Barcelona, la mitjana d’edat és de 42 anys els homes i 40 les dones, mentre que en la del 1980, la primera que es va fer a la ciutat, va ser de 29 i 28 respectivament. És un indicador més per treure l’entrellat de la causa per la qual, ara es triga molt més que abans per córrer la marató –que m’afanyo a dir que per a mi no és cap drama, malgrat hi hagi qui, per nostàlgia, ho lamenti. No cal donar-hi voltes: el córrer no engresca gaire al jovent. I si anys enrere la marató la corrien corredors i corredores molt més joves, per raons biològiques podien fer-la més ràpid. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Fan falta molt poques coses per córrer
28-05-2017
Amics i amigues, fa un parell des setmanes  una mexicana de 42 anys, María Isidora Rodríguez, va quedar primera dona en una ultra de 63 km al seu país. El singular és que la mexicana ha estat notícia perquè pertany a la tribu dels Tarahumara, i va córrer la cursa amb sandàlies.  No li deuria ser massa difícil, perquè els indis tarahumaris, com es descriu en l'exitós llibre de Chistopher Mc Dougall,  Nascuts per córrer, son capaços de fer-ho sense descans i descalços durant centenars de quilòmetres. Ella ho va fer amb unes sandàlies de cautxú. Ah! I amb un vestit de roba que li arribava als turmells. Contrasta, tot plegat, amb la necessitat que tots tenim d’anar equipats a la última per córrer. És molt divertit: samarretes tècniques de baixa densitat; malles, mitges i mitjons compressius; paravents florescents; sabatilles minimalistes, sabatilles voladores, sabatilles per a pronadors, per a supinadors, per a corredors corpulents, per a nyicris... i amb tota mena d’artefactes: GPesses, braçalets per al mòbil, pulsòmetres, podòmetres, rellotges amb alarmes, ulleres tornassolades…No segueixo; enumerar tot el que ens fa falta actualment per fer una cosa tan senzilla com córrer no hi cap a l’espai de l’Ultraesports. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Mai no és tard.
22-05-2017
Amics i amigues, és sorprenent conèixer el moment en què van començar a fer esport alguns famosos atletes d’edat avançada. Per exemple, l’anglesa Deirdre Larkin va començar a córrer als 77 anys. Fa tres mesos, als 85, ha fet una mitja marató en 2h12. La canadenca Olga Kotelko, que als 95 anys havia aconseguit 30 rècords del món de la seva edat, va començar a practicar atletisme als 77. La nord-americana Maddona Buder, als 55 anys va fer el seu primer Ironman; n’ha acabat 45, i als 85 és la dona més gran d’edat d’aquesta especialitat . El suec Knut Angstrom va començar a córrer als 71 anys. El juny de l’any passat, als 88, va fer 1h06 en 10k. L’hindú Fauja Singh, el més conegut perquè figura al Guinnes, va començar a córrer als 89 anys. Fins els 103 va acabar 8 maratons, amb un millor temps als 92 de 5h40. Això per parlar dels estrangers. Aquí, a casa nostra, el lleidatà Josep Oriol Camps, que té 79 anys, va començar a córrer quan en tenia 74, i va fer la seva primera marató fa dos anys, als 77. Contrasta, tot plegat, amb el que diuen les enquestes de Salut: que la meitat dels ciutadans no fan esport, i d’aquests, un de cada quatre no el fan perquè “ja no tenen edat per fer-ho”. Em sembla, francament, dramàtic. L’esport, l’activitat física, hauria de ser com el menjar o beure, o com estimar: una necessitat vital a qualsevol edat. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Benvingudes les ajudes al projecte Breaking2
13-05-2017
Amics i amigues, s’ha parlat molt de l’intent de l’altre dia de baixar de 2 hores a la marató patrocinat per una coneguda marca de material esportiu. A la xarxa, i també en alguns diaris, s’ha criticat que fos una acció de màrqueting. Es deia, per “experts” en la marató, que els tres atletes que van mirar de fer-ho van estar especialment entrenats -com si fos un pecat!-, que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del que estableixen les normes. També es qüestionava que les sabatilles que duien les havien dissenyat especialment per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs a terra; les pistes eren de cendra en comptes de tartan; les perxes eren de bambú; i més enllà en el temps, el calçat dels atletes eren espardenyes...La meva opinió és que, encara que la prova hagi estat un esdeveniment per vendre més vambes, benvinguda sigui. Haurà servit per estimular patrocinadors i atletes a continuar intentant aconseguir la fita, potser més aviat del que alguns escèptics afirmen. Escèptics que, tot i que ara ja no seran tants després de les 2 hores 25 segons del kenyà Eliud Kipchoge, diuen a tort i a dret, criticant-ho, que els tres atletes de l’altre dia “disposaven de molts avantatges”. Sense adonar-se que només un d’ells es va acostar al temps del repte (per treure’s el barret, per cert) però els altres dos van fer 2.06 i 2.14. I és que no cal dir que una marató és una marató! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


L’últim maratonià de Bcn’92
08-05-2017
Amics i amigues, aviat se celebrarà el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoraran amb escreix les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parlarà serà de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: “No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país”. Un altre li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. “No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!”. En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un trasplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc, però molt.


La Marató de Barcelona escombra la de Madrid
01-05-2017
Amics i amigues, la marató de Madrid del diumenge passat la van córrer gairebé sis mil corredors i corredores menys que la de Barcelona del març. 5.800, per ser exactes. Quan era petit em deien que “no t’has d’alegrar de les desgràcies dels altres”. Però en aquest cas, per més que intento ser bon minyó, no puc evitar-ho. No puc oblidar que, quan fa uns anys, la nostra marató anava de capa caiguda, eren constants les al·lusions per part de la premsa esportiva de Madrid. Ens feien veure sovint, amb prepotència, que la d’ells la corrien molts més participants. I és que, tot i que la primera que es va celebrar a l’Estat va ser a Catalunya, el 1978, la de Madrid, que es va fer per primer cop al cap d’un mes del mateix any, va anar aviat per davant en aquest aspecte. I durant anys, la comparació ens era molt desfavorable i ens ho retreien sense misericòrdia. No va ser fins el 2008 que es van igualar el nombre d’arribats i arribades de les dues, i des de llavors, la supremacia de la de Barcelona ha anat augmentant espectacularment any rere any fins arribar a aquesta diferència inqüestionable. Que ens deixin ara també a nosaltres, quan la situació ha canviat, proclamar-ho. Si més no per una qüestió d’autoestima, que de tant en tant és una bona cosa, i com a constància històrica. Per cert, curiosament, el dia de la marató de Madrid, amb la davallada respecte de la de Barcelona, va coincidir amb el de la victòria del Barça al Bernabéu amb el gol històric de Messi. No m’amago de dir que la meva felicitat, fa vuit dies, va ser completa; absoluta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Correm perquè no podem volar
23-04-2017
Amics i amigues, avui, Dia del Llibre, m’ha semblat escaient parlar d’un escrit de Marciano Durán, un reeixit novel·lista de l’Uruguai que és també corredor. És l’autor d’una famosa descripció, viral a la xarxa des de fa anys, que és titula “Esos locos que corren”. Segur que la coneixeu: és meitat caricatura humorística i meitat retrat exacte de com som els que tenim la dèria de córrer. I té també un curt poema amb el títol: Usted preguntará porqué corremos, menys conegut. El va dedicar a Mario Benedetti i m’he permès fer-ne una traducció lliure. Diu així: “Vostè preguntarà per què correm...Si el fred ens perfora fins als ossos i el sol ens crema de baix a dalt. Si el vent ens retorna al principi i el desànim ens amaga el final...Vostè preguntarà per què correm. Si cada pujada costa fins l’ofec i en el pendent està la caiguda. Si les forces ja no són les de l’inici i la ruta és una muralla gruixuda... Vostè preguntarà per què correm. Si l’aire disminueix fins a l’asfíxia i respirar es torna un combat. Si la set resseca els camins i ens assalta el fred i el refredat...Vostè preguntarà per què correm. Correm perquè el pas no és prou i no és prou ni el cant ni el riure ni la fressa Correm pels assenyats que, estranyats veuen passar als bojos amb pressa. Correm en un món molt sensat regit per la típica cordura. Correm com bojos, reclamant el dret al parèntesi que ens cura. ¿Vostè insisteix un cop més a preguntar? Correm, senyor, tingui-ho clar perquè no ens van ensenyar a volar”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Quanta gent mor corrent?
16-04-2017 19:13
Amics i amigues, torno a parlar, com diumenge passat, sobre l’alarmisme que es crea quan algú és mor corrent. I ho faig per queixar-me del que ha dit a un diari d’Astúries un reconegut cardiòleg de casa nostra que, recalcitrant del tema, l’ha tornat a dir de l’alçada d’un campanar: El diari ho ha posat en titulars: “Cada fin de semana enterramos a un runner”. Se n’han fet ressò molts mitjans, no cal dir que accentuant les seves paraules amb comentaris que fan por. Amb tots els respectes li he de dir al senyor doctor, i als diaris, que això no és veritat, en absolut. He estat investigant acuradament què és el que ha passat recentment, i la conclusió és aquesta: L’any passat, a Catalunya, no es va morir ningú corrent. A Espanya van morir 9 corredors en curses d’asfalt i de muntanya: a Gijon, Sariñena, Aranjuez, Valladolid, Castelló (dos), Cantàbria, Saragossa i Tenerife. I en el que portem del 2017 s’ha mort un corredor a la mitja marató de Saragossa, i un altre a Fuengirola, tres dies després de patir un desmai mentre entrenava. Molt lamentable. Però d’això a dir que es mor algú corrent cada setmana va un abisme. El cardiòleg és un metge eminent. Indiscutible. Però, una cosa és estimular la necessitat de fer-se controls mèdics i una altra és crear alarmisme. Les morts corrent són mínimes en comparació amb l’enorme quantitat de practicants. On s’ha de posar èmfasi és en tractar de reduir el sedentarisme, que, com ha dit el Departament de Salut aquests dies, causa més de 3.000 morts a l’any a Catalunya. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poca poc, però molt.
       

L’alarmisme sobre les morts a les maratons
09-04-2017
Amics i amigues, quan es mor algú corrent, com dissortadament va succeir a la mitja marató de Saragossa de fa uns dies, acostumen a sorgir veus que creen alarmisme. Només calia llegir els comentaris dels diaris digitals que duien la notícia. Em recordaven l’enrenou que es va produir fa cinc anys a casa nostra, quan, en referir-se a la mort sobtada dels esportistes, un metge la va dir grossa en un diari, afirmant: “A totes les maratons de Barcelona hi ha desmais, crisi d’arítmia i, amb freqüència, morts”. Vaig replicar-li amb una carta al mateix diari tot dient: “Que em disculpi el senyor metge, però no és cert. A la marató de Barcelona, després de les 34 vegades que s’ha celebrat, només s’ha mort un corredor. És molt de lamentar, però només ha passat un cop”. De cap manera es pot parlar de que hi hagi “...amb freqüència, morts”. El metge, eminent per cert, no estava ben informat, perquè les morts sobtades en les maratons no són gens freqüents. Precisament, en una investigació realitzada a Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons durant deu anys, es van trobar que només havien mort 42 mentre corrien. L’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. S’ha de dir que prevenció i controls, per descomptat. És més, crec que més tard o més d’hora, com es fa en molts països, farà falta un certificat mèdic per córrer maratons. Però crear alarma, de cap de les maneres. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La cursa del Corte Inglés, un motiu per enganxar-se al córrer
02-04-2017
Amics i amigues, la Cursa d’El Corte Inglés té molts adeptes i detractors. M’afanyo a dir que un servidor és dels primers. No sé exactament el per què, però és així. No acabo d’explicar-me perquè no em molesta veure-hi a participants disfressats de llangardaix, de Superman o de nevera, una cosa, que en una marató, per exemple, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen. Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu, malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 4 o 5, també serveix per a que molts que hi participen per primer cop s’enganxin al córrer per sempre. Conec a qui és contrari a fer-la perquè la considera una charlotada. No és el meu cas. M’agrada. I fins i tot, crec que els seus excessos són una part essencial de la mateixa prova. No m’agrada gens -disculpeu la radicalitat- que hi hagi corredors que corren una cursa espitjant un carret amb un nen a dintre. Però en aquesta, on n’hi ha centenars, em diverteix veure’ls. Cap, però, tan insòlit com el que m’ha avançat aquest matí: un xicot n’espitjava un, on, en lloc d’un nen, hi duia, pel que m’ha semblat, la seva sogra, una voluminosa senyora, més feliç que un ginjol. Això és, en essència, la Cursa d’El Corte Inglés. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Els temps a la marató
26-03-2017
Amics i amigues, actualment, baixar de 3 hores a la marató és molt difícil. I de 2 hores i mitja, una proesa. I cada cop ho és més. Si més no a la de Barcelona. A la d’aquest any, només 350 participants de Catalunya i de la resta de l’Estat l’han fet en menys de les famoses 3 hores. Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, fa trenta anys, el 1987, amb set vegades menys corredors i corredores que l’altre dia -perquè en aquella època això de la marató la fèiem quatre tocats de l’ala-, van ser 460; cent deu més que ara. I si ens fixem en els que baixen de les 2 hores i mitja, les dades actuals són dramàtiques. Aquest any no hi ha hagut cap atleta, ni català ni espanyol, que ho hagi aconseguit, i aquell any ho van fer 21. És bastant inexplicable. Tenint en compte que cada cop hi ha més maratonians i maratonianes, sorprèn que no sorgeixin els que siguin capaços de fer millors marques. Només se m’acut que la raó està en que anys enrere, l’objectiu fonamental dels participants en una marató, per populars que fóssim, era baixar de 3 hores, per la qual cosa ens entrenàvem molts quilòmetres cada setmana, i ara, la finalitat és baixar de 4, i, en general, se’n fan molt pocs per preparar-la. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Mor Ed Withlock, el millor maratonià longeu
20-03-2017
Amics i amigues, hi ha persones que, tot i no conèixer-les personalment, et són molt properes per la raó que sigui. I en desaparèixer, et sap greu com si fossin amics teus de tota la vida. És el cas del canadenc Ed Whitlock, una llegenda de l’atletisme que s’ha mort aquest dilluns passat a l’edat de 86 anys. L’admirava des de fa temps. Des que vaig començar a assabentar-me de les seves proeses atlètiques en una edat avançada. De la última en vaig fer esment fa dos mesos: córrer una marató l’any passat, amb 85 anys, per sota de les 4 hores. Sembla increïble, però va fer 3 hores 56 a l’octubre, a la marató de Toronto, cinc mesos abans de la seva mort per un càncer. Sorprenent a més no poder! Com inaudites eren les marques que, de molt gran, va aconseguir. Tot i que havia corregut mig fons de jove, els seus registres no havien estat res de l’altre món. Però després de jubilar-se es va dedicar a la llarga distància fins esdevenir un maratonià prodigiós. Ostentarà per sempre l’honor de ser el primer home al món de més de 70 anys capaç de baixar de les 3 hores en la marató; en concret, 2 hores 58 quan en tenia 74. Amb això està dit tot. S’entrenava sempre, per cert, donant voltes a un circuit de 500 metres que circumda el cementiri de la petita ciutat on vivia. Un lloc on reposaran les seves restes per sempre més. Tot i que, com deia, no coneixia a Ed Whitlock, el trobaré a faltar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.”


Ramon Oliu, el creador de la marató de Barcelona
05-03-2017
Amics i amigues, la setmana que ve se celebrarà la Marató de Barcelona. No sé si se sap prou que l’artífex i impulsor de la primera va ser Ramon Oliu, un químic nascut a Cantonigròs que vivia a Estats Units i a mitjans dels setanta va venir a Catalunya enviat per l’empresa on treballava. Havia corregut la marató de Nova York i, fascinat per la prova, va interessar-se per saber quan se’n celebrava una a Barcelona. Li van dir que no es feia cap marató popular a Espanya. Només una cada any per a atletes federats, a diferents llocs, que era el campionat estatal. I va ser llavors quan l’Oliu, un home dotat d’unes capacitats excepcionals, va decidir organitzar- la el 1978. No li van donar permís i la va fer a Palafrugell, fins que, dos anys més tard es va poder celebrar la primera a Barcelona. Segurament, tot el que té a veure amb el moviment popular del córrer, que havia començat a Estats Units a finals dels seixanta, hauria arribat més tard o més d’hora. Però se li reconeix a Ramon Oliu, que va morir fa 12 anys, haver engegat la primera marató popular, origen de tot el que ha anat significant el córrer a Catalunya. I així es recorda en un monòlit que hi ha en el seu honor, a prop de la sortida i arribada de la de l’any 80 i de l’actual, a tocar de les fonts de Montjuïc. Moltes gràcies, Ramon. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


La nostàlgia de la marató
25-02-2017
Amics i amigues, malgrat esperava córrer la marató de Barcelona, aquest any no la podré fer perquè no em recupero d’una lesió que arrossego fa mesos. El 12 de març, dia de la prova, us envejaré molt. Trobaré a faltar la il•lusió de sortir de casa d’hora per anar a córrer-la. Trobaré a faltar la trobada amb els companys i companyes de l’ànima que la faran. Trobaré a faltar l’esclat d’emoció de la sortida. Em faltarà, aquell dia, el goig de veure els carrers plens de gent i buits de cotxes. Em faltaran els crits d’ànim dels coneguts i desconeguts. Enyoraré el soroll dels tambors que ensordeixen per estimular-te. Em faltarà el somriure de la nena que t’ofereix aigua a l’avituallament. Trobaré a faltar l’amorós xiulet de les catifes de control del xip en trepitjar-les. Trobaré a faltar el salt que et fa el cor en veure els senyals dels kms 21, 30 i 40. Fins i tot, enyoraré el clàssic defalliment de la zona del Litoral. Enyoraré el moment en que al Paral•lel se’t comencen a humitejar els ulls perquè veus que arribes. Enyoraré les abraçades de la família com si tornessis de les creuades. Trobaré a faltar el petó de la noia que et posa una medalla. Aquell dia, amics i amigues, compadiu-me, perquè m’haurà faltat l’emoció d’acabar per 32ena vegada la marató de la meva ciutat. Tanmateix, encara sort que, passada la commoció, aquella mateixa nit podré començar a somiar amb la del 2018. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
       

Contra l’ansietat, córrer i llegir
19-02-2017
Amics i amigues, tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. Aquesta setmana, en una tarda, me n’he empassat un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com L’essència del córrer, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però molt.


Falta un mes per a la Marató de Barcelona
12-02-2017
Amics i amigues, d’avui en un mes exacte correrem la Marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire a la nit, o gens, però tant se val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera que correm, no serà de l’any sinó de la vida. A la sortida trobarem corredors que ens diran que no estan gaire bé. Els perdrem de vista tan punt soni el tret. Ens aplaudirà gent desconeguda. Ens ovacionaran els guiris a la plaça Catalunya. Durant tot el recorregut els nens pararan la mà perquè els hi colpegem en senyal de complicitat. Potser avançarem algú. Segur que ens avançaran molts. Aquell dia gaudirem. Aquell dia patirem, sobre tot a partir del km 30. Haurem d’acceptar que patir en una marató és el que toca. Superat el mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Arribant a la plaça Espanya ens semblarà que és més bonica que a la sortida. Passarem el senyal del km 42 i ens emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra. Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt l’ànima. Falta un mes exacte per a la marató. Queden 28 nits per somiar-hi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Córrer a Catalunya ve de lluny
05-02-2017
Amics i amigues, se sap que a Catalunya som pioners en matèria esportiva. Potser, però, no és gaire sabut que a Barcelona es va córrer una cursa a peu a finals del segle XIX, el 9 de desembre de 1898, reconeguda oficialment com la primera de la història a la Ciutat Comtal. La van fer cinc ciutadans, el monitor d’un gimnàs, tres alumnes i un mestre d’esgrima. Van sortir a les cinc de la matinada, quan encara era fosc, perquè la gent no els prengués per bojos, i van fer el mateix recorregut d’un tramvia que anava de la Rambla a Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres que van fer en 55 minuts. No està gens malament, sobretot tenint en compte que l’entrenament l’havien fet donant voltes en una sala del gimnàs. Però el córrer a Catalunya encara ve de més lluny. Del segle XVI concretament. Està documentat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que l’any 1590 es va celebrar al poble d’Albesa, a prop de Lleida, una cursa que està considerada com la més antiga d’Espanya. Es va fer, segons consta, “per mostrar la potència dels joves”, i era una fèrria disputa entre els seus habitants i els de les poblacions veïnes. El premi per al guanyador va ser una cordera, és a dir, una ovella petita. Per rememorar la cursa, al poble se’n fa una al setembre des de fa anys, i el premi per al primer i la primera és, precisament, una cordera. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


A Catalunya les marques a la marató no milloren
29-01-2017
Amics i amigues, és sorprenent que, malgrat cada vegada hi ha a Catalunya més atletes que corren la marató, els que aconsegueixen marques de qualitat són molt pocs. Tant en homes com en dones. Certament, revises les classificacions de fa vint-i-cinc o trenta anys, per exemple, i te n’adones que el nivell general ha baixat moltíssim. En tots els casos. En el dels populars -que no és un drama, per descomptat- i en els dels professionals, que aquest si que és preocupant. Si mirem el rànquing català de les 50 millors marques de tots els temps a la marató d’homes, dels últims anys només n’hi ha set. Totes les demès són de fa molt; algunes de fa 32 anys, com la d’Alfons Abellan, que amb 2 hores i 13 minuts es manté com la novena millor de tota la història. I pel que fa a les dones, passa el mateix. Dels 20 millors temps de sempre, només tres són relativament recents. Els altres disset es mantenen en els llocs preferents del rànquing des de fa dècades. Per posar un exemple, Maria Luisa Muñoz, que amb 2 hores i 28 minuts figura com la primera, va aconseguir la marca fa vint-i-un anys, la segona en fa setze, la quarta i la cinquena vint-i-sis, i així successivament. No sé on està la raó. Però el cert és que a casa nostra fa molt temps que no sorgeixen maratonians i maratonianes de nivell. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.            


Corredors a la quarta edat
22-01-2017
Amics i amigues, cada cop hi ha més gent d’edat avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre esportistes grans. Fins i tot centenaris, com ha estat el cas fa uns dies, en què un francès de 105 anys, de nom Robert Marchand, ha batut el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva edat. S’ha dit d’ell que és l’esportista més vell del món. Però no és així, perquè n’hi ha dos que practiquen atletisme, el japonès Miyazaki i el polonès Kowalski, que tenen 106 anys; un més que el ciclista francès. I hi ha bastants casos d’esportistes de la quarta edat en actiu. També a casa nostra: el barceloní Valentí Huch, que amb 97 és l’atleta federat més gran d’Espanya, participa habitualment en els campionats de veterans. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que aquestes persones tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta, o posar-se unes sabatilles. Les marques, deia, no importen. No obstant això, s’ha de dir que hi ha casos d’atletes longeus que aconsegueixen uns temps extraordinaris. Com el canadenc Ed Whitlock, que amb 85 anys ha corregut fa tres mesos la marató de Toronto en 3 hores, 56 minuts i 34 segons. Per cert, l’home, als 74 anys, va fer 2 hores 58 minuts en la mateixa prova. Repeteixo, una marató als 74 anys per sota de 3 hores i una altra als 85 per sota de 4. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
       

Nostàlgia per una botiga emblemàtica
15-01-2017
Amics i amigues, quan començava a córrer, eren poques les botigues a Barcelona que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que el 1984 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya. Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer. Tothom volia xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops, amb un temps de rècord, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca superada molt poques vegades des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que no crec que m’equivoqui si dic que tots els que formen part del món del córrer la coneixia, a la tenda i al seu amo, va tancar les portes fa dos anys i mig. Com els hi passa a molts comerços familiars, no va poder suportar la competència de les grans superfícies i les grans empreses de vendes per Internet. Va ser un sotrac, perquè els fidels vàrem perdre la possibilitat d’anar a aquell establiment que havia estat una mena de temple del córrer. Però el món dels negocis és implacable: malgrat els competidors no poden oferir el tracte exquisit i el consell d’amic del Mingo, feia temps que no s’hi guanyava la vida i va plegar. M’hauria agradat rememorar una altra cosa. Però la vida és així. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Nadal de corredors a la carretera de les Aigües
09-01-2017
Amics i amigues, el dia de Nadal passat vaig anar a la Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona per als que tenim la dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de corredors i corredores. Em va alegrar també veure que cada cop son més els que fan el mateix que fem uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada dia de Nadal pel matí, al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut després de córrer. Com nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte simpàtic per felicitar-se les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules, i sobre tot cava. I és que aquest dia, només faltaria, tots bevem cava en lloc de l’aigua de la font de la Maduixera (més coneguda, per cert, com la font d’en Margalef, el nom d’un amic que hi va posar una mànega de plàstic groc al brollador que hi havia fa anys, perquè rajava molt malament i et mullaves més que bevies). Impagable, deia, veure l’ambient de xerinola a la Carretera de les Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot desitjant-nos felicitat els uns als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per desitjar també el mateix als amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un molt bon any 2017 en lo personal, i, de passada, unes molt bones marques pel que fa a les curses. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El valor del record del món de la marató
18-12-2016
Amics i amigues, el bon periodista i escriptor Martí Perarnau, ex atleta olímpic, diu sempre que si es fessin més comprensibles a la gent les marques estratosfèriques d’alguns, l’atletisme potser aconseguiria més popularitat. Es refereix a que, per exemple, s’hauria de dir que el salt de llargada del rècord del món de Mike Powell (8m95) suposa el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt d’alçada de Sotomayor és com fer un bot i passar per damunt d’una porteria de futbol. En aquest sentit, i a propòsit del rècord del món de marató de què parlàvem diumenge passat: les 2h02.57 de Dennis Kimetto, equival, per fer també un paral•lelisme, a fer ni més ni menys que 105 sèries de 400 metres seguides, a 1 minut 10 segons cadascuna. Els populars que escolteu això sabeu de què estem parlant. Sabeu el que és fer unes sèries per a la preparació d’una marató. Sabeu que són mortals. Sabeu que només et salva el minut o els dos minuts de recuperació que t’has establert per descansar entre mig d’una i altra. Sabeu l’exigents que són i que en fer-ne vuit o deu de 400 metres acabes fet pols. Dons bé, en Kimetto i els kenyans i etíops que fan un temps semblant al d’ell en fan més de cent sense parar, a 1,10, i sense ni un segon de recuperació. Sense dubte, són d’una altra galàxia. Fins passat festes, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Fer una marató en menys de 2 hores
11-12-2016
Amics i amigues, en el nostre món del córrer hi ha una incògnita: la de si l’home podrà algun dia baixar de les dues hores a la marató. Uns analistes diuen que sí i uns altres diuen que no. Fa quatre anys, uns estudiosos nord-americans del tema, van arribar a la conclusió que la distància es podrà córrer en menys de 2 hores a partit de l’any 2030. Però hi ha molts científics que asseguren s’ha arribat al límit i l’esser humà no podrà baixar mai de les 2 hores. Jo no soc científic però crec que s’equivoquen. Fa cinquanta anys -quan el rècord del món era de 2h15 i es trigava molt temps a reduir-lo- també hi havia els que deien que no es podia rebaixar més. I en fa trenta, recordo que es deia que no s’aconseguiria mai córrer una marató a un ritme de 3 minuts el quilòmetre i fer menys de les 2h08 que ostentava el britànic Steve Jones. Segurament, els escèptics pensaven en l’home blanc. Perquè, des que els africans fan maratons, el rècord el redueixen cada dos per tres. Estic convençut que es baixarà de les dues hores. I aviat. Només cal pensar que fa poc, el kenyà Dennis Kimetto va fer 2h, 2 minuts i 57 segons. A un ritme, per cert, de 2.55 el quilòmetre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Existeix l’ obsessió pel córrer?
27-11-2016 18:01
Amics i amigues, des de fa uns dies circula per les xarxes socials un documental amb el títol Running, la gran obsesión que està tenint molt ressò, i el seu director està sent entrevistat per diversos mitjans, on s’esplaia parlant dels terribles perills que té el córrer. L’home ha dit a Rac1 coses com: “Hi ha ‘runners’ que es comporten com a drogoaddictes” o “Les consultes dels psicòlegs s’omplen de gent que estan perdent la feina o tenen problemes familiars per culpa de córrer massa”. I en el documental, que em vaig afanyar a veure, es diu que “córrer s’ha convertit en una patologia clínica”, que “alguns corredors es moren corrent”, que és “una addicció, “un trastorn psicològic” i un llarg etcètera de perles que et deixen garratibat. Crec que tant les respostes a les entrevistes com el documental estan plens de tòpics oportunistes. Aprofita l’esclat d’una activitat que creix sense parar per criticar-ne la seva pràctica, per tal, al meu parer, de congraciar-se amb els inactius que tenen aversió a moure’s. No conec a cap dels addictes a córrer que necessitin tractament. Excepte una mica de fisioteràpia de tant en tant, no els hi falta anar al psicòleg, ni fins i tot gaire al metge de capçalera. Potser el documental tindrà èxit entre els sedentaris, però a nosaltres, el seu missatge, no ens traurà l’afició de córrer. Constato (constatem) que els avantatges de fer-ho són infinitament superiors a quedar-se a casa en un sofà mirant documentals. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Barcelona acull 8 curses cada mes
20-11-2016 17:54
Amics i amigues, el córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. En vam parlar fa uns diumenges en referir-nos a l’impressionant nombre de curses que se celebren a l’any: 2.000 en tot el territori. Ara voldria referir-me a les de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 62. En algunes, aprofitant l’estructura, fan dues o més distàncies. I afegint una triatló, una aquatló, tres curses d’orientació i les de muntanya que es fan a Collserola, se celebren gairebé 100 curses a l’any, 97 per ser exactes. Una observació important és que l’increment ha estat espectacular en els darrers temps. Diria, tot de passada, que coincideix amb el reeixit retorn de la marató. En concret, en deu anys -des del 2006 al 2016- s’han multiplicat per tres el nombre de curses a Barcelona. Per no dir que la diferència és estratosfèrica quan es compara amb fa trenta anys, quan va engegar l’anomenat boom del córrer. És per quedar-se de pedra en comprovar l’evolució: llavors eren exactament set i ara són cent. No és estrany que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè “no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses”. A mi m’agrada molt que sigui així: que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui pels ciutadans a peu (i pels que correm) i no únicament pels automobilistes. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les trampes a les maratons
14-11-2016
Amics i amigues, aquests diumenge s’ha corregut la famosa marató de Nova York, una prova emblemàtica on n’hi hagi, farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. Com aquella de l’any 1980, on la cubana Rosie Ruiz va fer menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que havia fet trampa perquè no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també en va tornar a fer. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als participants que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un Rosie Ruiz. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.



Per què mig milió corren a Catalunya?
14-11-2016
Amics i amigues, no és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió els que correm a Catalunya en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les curses ‘no tradicionals’
30-10-2016
Amics i amigues, relacionats amb el córrer han aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb un munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells d’extrema duresa, i altres amb un sentit totalment oposat, festives a més no poder, on als participants els hi llancen pintures en pols pel damunt mentre corren uns quilòmetres. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot l’Estat. N’hi diuen Espartans Races, Eternal Running, Crazy Races, Color run... No ens ho hem de prendre com una frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que els participants en aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, el 2013 ja superaven en un milió i mig el nombre de corredors i corredores que al cap de l’any corrien maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat no ens agradi a alguns, no seria estrany que acabi esclatant, també a Casa Nostra, aquesta nova moda de, és un dir, córrer. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Les teories sobre la preparació del corredor
30-10-2016
Amics i amigues, s’acosta la marató de Barcelona i el moment de començar a entrenar-la. Els que la fareu per primera vegada, a banda de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida), us recomano que aneu amb compte amb alguns plans d’entrenament per córrer la prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur que els que ho diuen no coneixen prou bé el món dels populars. Per preparar la seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible, llevat d’excepcions, fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana durant tres mesos, una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir, la meitat del temps del dia de la prova? En la meva opinió, ho passarà fatal...suposant que l’acabi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


El paper de les dones a les curses
23-10-2016
Amics i amigues, cada cop hi ha més dones que corren. Fins al punt que l’augment que experimenta el magnífic moment del córrer a Catalunya no seria tan notable si no fos per la contribució que fan les corredores a aquest fenomen. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren –els entesos en diuen la ràtio- és cada vegada més alt. Actualment va des de la meitat del total en les de 5 km, fins, excloses en aquest cas les corredores estrangeres, el 10% en la marató. I és en aquesta distància on l’augment és més espectacular. En concret, el nombre de maratonianes del país s’ha multiplicat per deu en deu anys. En números rodons, un centenar de catalanes van córrer la marató de Barcelona el 2006, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. Podrà dir-se que la ràtio del 10% és molt baixa. Com que als Estat Units i a altres països corren maratons tantes dones com homes hi ha qui diu que les nostres no arribaran mai a aquests nivells. Bestieses. La dona és igual a tot arreu. El que són diferents són les condicions culturals, socials i econòmiques. I per arribar a la igualtat fa falta temps. Però s’hi arribarà. I al pas que van, aviat. N’estic segur. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Els corredors són gent solidària
10-10-2016
Amics i amigues, permeteu-me un joc de paraules: el món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha corredors i corredores que s’han unit per ajudar els discapacitats que no poden córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia més: renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes de nens i adults que tenen serioses limitacions. O quan, uns altres, acompanyen corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a l’estranger com el run for charity i corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, trails de 100 km, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I, definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres disciplines esportives. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Córrer no és una moda
03-10-2016
Amics i amigues, segur que haureu escoltat molts cops a xafaguitarres que diuen que això del córrer és una moda que passarà aviat. Jo fa gairebé quaranta anys que ho sento. Sobre tot ho diuen quan algunes curses tenen menys participació que un any abans. Doncs, no. Els malastrucs que s’hi posin fulles, perquè cada dia hi ha més gent que corre. El que passa és que cada cop hi ha més curses. I això fa que, tot i que creix el nombre de corredors i corredores -especialment molt el de corredores- potser no ho sembli quan alguna cursa, com la darrera de la Mercè de Barcelona, perd participants respecte de l’any anterior. Només cal saber que en quatre anys s’ha doblat el nombre de curses a Casa Nostra. Aquest 2016, per exemple, n’hi ha dues-centes més que fa un any. De manera que, entre les d’asfalt, les de muntanya, triatlons, duatlons, aquatlons i d’orientació, tenim ni més ni menys que 2.000 curses per triar i remenar. Se’ls hi ha de fer saber al apocalíptics que diuen que el boom es desinfla, que aquesta bogeria nostra gaudeix de molt bona salut. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana s’han celebrat seixanta curses a Catalunya: que aviat està dit. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Curses solidaries
18-09-2016
Amics i amigues, en el món del córrer cada cop hi ha més curses solidàries. Per dir-ho millor, però, s'hauria de dir que cada cop hi ha més curses que s’autoanomenen solidàries. N’hi ha que ho fan bé i diuen clarament en el seu reglament: “Tots els beneficis de les inscripcions... (o un euro, o 50 cèntims, o el que sigui) es destinaran a l’entitat X per a la lluita contra...(la causa que sigui)”. Però en moltes altres, l’aspecte de la contribució resulta ambigu i la informació es limita a Cursa solidària en favor de... (el motiu), i prou. No vull dubtar, en absolut, de la filantropia que deu animar als que engeguen curses d’aquest tipus. Però moltíssimes no expliquen en cap lloc quina proporció del dorsal va a parar a la causa que promouen. I, per altra banda, desprès de celebrades les proves, la majoria no publiquen tampoc enlloc l’aportació neta que han fet o faran. Tan difícil és dir-ho? ¿No serà que, en molts casos, la solidaritat s'afegeix al nom de la cursa per atreure inscripcions... i poca cosa més? La transparència és absolutament necessària. Abans i després de comprar un dorsal d’una cursa solidària, tenim tot el dret a saber quina és la nostra contribució al projecte que suposem altruista. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Anglicismes en el món del córrer
11-09-2016
Amics i amigues, hauríem d’aturar la plaga que suposa l’ús de l’anglès en el món del córrer a casa nostra. No té cap sentit. Al córrer li diem running; als corredors runners; als que acaben una cursa finishers; les curses de muntanya són trails; els entrenadors, trainers; els entrenaments, trainnings...A banda, hi ha un fotimer de noms de curses que tenen paraules angleses; des de les que li han posat Race fins a les Run en tinc comptades més de 60. Es podria suposar que els organitzadors ho fan per atreure els estrangers que visiten Barcelona o els pobles de la costa. Però no és així. A les poblacions de l'interior passa el mateix. Fins i tot, a Igualada fan una cursa on el nom és tot en anglès: la Igualada Urban Running Night Show. Per llogar-hi cadires! En el llenguatge dels corredors i corredores; en els noms de les curses; en els articles dels diaris i revistes; en els blogs; en les webs; al Twitter, al Facebook...quan es parla de córrer, els anglicismes són una constant; no al Farwest sinó a Catalunya. Com si no es pogués dir el mateix en català, que és més bonic. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

                                          ------------------